Precs d’ACR – Ple de març 2015

Us deixem els precs que ACR ha realitzat en el ple de març 2015:

  • Pregunta recorrent: Casino: De l’última noticia sobre l’edifici del Casino ja fa uns mesos. Temem, com ja vam dir en el ple passat, que s’acabarà el mandat, i serà un altre cas inacabat. La pregunta és com estan els tràmits sobre el tema de l’edifici del Casino?
  • Una altra pregunta recorrent: documentació sol·licitada: El 10 de febrer, ja fa un més i mig, vam sol·licitar tot un seguit de documentació referent a temes sobre un equipament esportiu, sobre un conveni, sobre uns contractes laborals i sobre patrimoni de Rubí. Pensem que el temps de resposta hauria de ser molt més curt. Quan podrem tenir aquesta informació? I perquè es triga tant en facilitar informació a l’oposició?
  • I una altra pregunta també recorrent: subterrani biblioteca: Pel que sabem el subterrani de la biblioteca ja està en condicions perquè s’hi puguin traslladar l’arxiu i altres dependències previstes. La pregunta és per què no es duu a terme aquest trasllat?
  • Pregunta: Finca Font del Ferro: Per què no s’ha tornat a reunir la taula de treball per a la viabilitat de la Finca Font del Ferro? I per què no s’ha informat a totes les parts en quin estat estan els projectes que s’estudiaven des de la Taula?
  • Pregunta: Torre Bassas: Un cop assumida la gestió per part de l’Ajuntament, sembla que els canvis han produït una baixada gran del nombre d’usuaris. La pregunta és quina programació s’està gestionant actualment?
  • Prec: Pla de Mobilitat: Ja que ha sortit durant el Ple, també tenim un prec sobrevingut. Pel que ha dit la regidora Sr. Meneses ja se li ha lliurat el Document de Propostes del Pla de Mobilitat al grup de ICV-EUiA. Nosaltres l’hem demanat en diverses ocasions. Els preguem que ens el facin arribar el més aviat possible.

ELS ÀLBUMS: La importància del PACKAGING!

El trimestre s'acaba! Tot està llest per a entregar!!! Nosaltres aquests darrers dies aprofitem per a decorar el "PACKAGING" dels nostres àlbums. A veure que us sembla aquest look:

MATERIAL: paper d'embalar, roba estampada, papers estampats, goma eva, tisores, pega i MOOOLTA CREATIVITAT!









ALGUNES FOTOS DEL PROCÉS:




Molt feliç mini descans a tothom! Gaudiu a tope de la família i dels amics! 


TAPA DE PASQUA 2015






Algunes fotos del procés:




MOLT BONA ÚLTIMA SETMANA DE TRIMESTRE.

EO!

Hola!

Sembla que no, però encara estic viva!

Idees, projectes, algun encàrrec...

En breus poso el blog al dia.

Per ara..:

Els tres impostors, una lectura que val la pena




“Los tres impostores” es una novel·la curta de l’escriptor gal·lès Arthur Machen (1863 – 1947), publicada en castellà per Alianza Editorial. Tot i que eclipsada per la considerada obra mestra de l’autor “El Gran Dios Pan”, aquest clar exemple de fix-up  és un petit tresor que una vegada desenterrat atrapa el lector fins a l’última línia. En les seves pàgines es mesclen en les justes proporcions mitologia, terror, aventura i suspens, en un argument de tres nivells que tot i això destaca per la seva senzillesa.

La lectura comença amb un pròleg desconcertant, on amb informació fragmentada són presentats certs personatges, els tres impostors, dels quals se n’intueix una acció poc lícita; potser un crim, potser una conspiració. Una vegada conclòs, l’argument fa un gir i el capítol primer arrenca per una altra banda introduint dos falsos protagonistes, Mr. Dyson i Mr. Phillips, la única funció dels quals és d’actuar de fil unificador entre els diferents relats independents que conté la novel·la. Aquestes petites històries, petites joies de caire molt divers, són explicades pels tres impostors amb la intenció d’obtenir informació que els permeti acostar-se al seu malèvol objectiu, i algunes d’elles són tan llargues i absorbents que submergeixen al lector en una novel·la dins d’una novel·la.

L’estil és peculiar, impropi d’una novel·la, fins i tot d’una de curta com és “Los tres impostores”. Els personatges són plans, unidimensionals, l’autor tan sols n’esbossa un parell de característiques, les estrictament essencials per la coherència del relat. Sense passat ni futur, amb vides irreals, apareixen tan sobtadament com s’esfumen quan arriba el moment. La situació en l’espai i el temps dels esdeveniments és tosca, ambigua, poc cuidada en detalls; en alguns moments de la lectura es pot tenir la sensació de que l’argument fa aigües pertot arreu. Tanmateix, no cal preocupar-se: l’autor ho lliga tot a la perfecció en un trepidant capítol final.

“Los tres impostores” es tracta d’una narració entretinguda, relativament fàcil tot i que en comptades ocasions abusa de la mitologia i és possible no entendre alguns passatges si no se n’és un entès. La diversitat dels petits relats li atorga una frescor insòlita i el llenguatge altament cuidat, sense arribar a la pedanteria, fa de la lectura una delícia. Tot i que qualificada dins del gènere de terror, en la meva opinió s’acosta més al fantàstic i no li traurà la son a ningú.

UN CLAUER PELS MILLORS PAPES DEL MÓN!

Aquest és el regalet que vam preparar per al passat dia del pare. 
Us deixo unes quantes fotos dels resultats i alguna del procés, que com veieu, és ben  senzill:



















MOLT BONA SETMANA PRE-SETMANA SANTA A TOTHOM!

Article per “La Ciutat” – Convenis de l’Ajuntament: la perversió de la política “concertada”

Mesos després de la primera victòria dels socialistes en unes municipals a Rubí (2003), els “calaixos” municipals anaven plens de convenis signats pels responsables dels anteriors equips de govern. N’hi havia de tot tipus i temàtiques: convenis urbanístics, com la sèrie de convenis amb Ipagsa; esportius, amb diverses entitats rubinenques cogestores d’instal·lacions locals; i culturals, com per exemple els del Casino o el del fons fotogràfic Roset i el contracte de dipòsit vinculat.

Gairebé 12 anys després del canvi de protagonisme a l’alcaldia de Rubí, aquests convenis segueixen sent una bomba de rellotgeria per a diverses facetes de la gestió municipal. Tot i amenaçar de treure a la llum aquests acords amb empreses, entitats i particulars, és a dir, de tirar de la manta (una amenaça que rarament es fa realitat en el camp de la política), els equips de govern des del 2003 no han fet gaire cosa per solucionar els problemes que plantegen aquests convenis, alguns d’ells de dubtosa consistència legal.

És cert que en algun cas s’ha deixat de pagar, ja a partir del 2011, el que l’Ajuntament s’havia compromès a abonar tot i els incompliments d’ambdues parts. I el tancament de l’aixeta dinerària ha despertat polèmiques i maniobres diverses, a més de força mals de cap als juristes a sou de l’Ajuntament, aclaparats entre l’aplicació seca de les normatives legals i els intents de negociar no sabem quines sortides per part d’una alcaldia amb data de caducitat.

Si una cosa s’ha d’aprendre d’aquesta pràctica perversa de la política “concertada” és que els acords o els convenis han de passar sempre pel debat plural entre grups polítics, és a dir, pel control i l’aprovació del Ple. Llum i taquígrafs! És a dir, transparència per intentar defensar sempre els interessos de la majoria, els interessos públics.

El pòtol de La Garriga

L’altre dia em va venir al cap la paraula “pòtol”. I vaig recordar que l’havia utilitzada amb un nivell premi Nobel que Déu n’hi do en un relat que vaig escriure l’any 2009. Fa així:

Ah! La jove marquesa de La Garriga del Pingüí! Els seus cabells negres competien amb els seus ulls per veure quina part de la seva anatomia provocava més tremperes. De ben a prop els seguien les espatlles nues que insinuaven el més bell dels cossos, marc incomparable per al seductor mamellam que la cotilla no refrenava sinó que n’accentuava el relleu. Les cuixes dolces s’ocultaven sota la faldilla com el regal amagat dins l’embolcall. I enmig de les cames… ai! la flor més fina i delitosa de tota La Garriga. I la disposició a la promiscuïtat i al sexe incontenible encara li sumava més encís als ulls dels homes, si és que en cabia la possibilitat. Una promiscuïtat una mica selectiva, per cert, atès que el títol nobiliari mínim que havia de menester l’afortunat estava establert en comte o bisbe. Quants barons, quants capellans havien malgastat les seves hores empaitant la damisel·la, privats de reeixida!

El seu marit no era aliè als desitjos d’ella, per això, quan va haver de marxar de viatge, li va posar un cinturó de castedat, previsor. Que després et surten fills però no et surten els números. Amb el currículum de la seva muller no era per menys: només una paraula bonica (com nazgûl, polla o hola) i la noia era un castell de focs. I ara, incapacitada per a la luxúria, la jove marquesa s’enfonsava en la més gran de les tristors. Les criades, que estimaven la seva mestressa perquè era tan bona com ho estava, no sabien com calmar-li el neguit i esborrar-li les llàgrimes. Res en quedava, d’aquella nena xica que cantava i saltava per prats i camins, no feia tants anys. Mes els anys havien passat, per bé i per mal. I ara plorava i gemegava. Hi ha res més trist que el rostre d’una dona que plora sense consol?

Els pensaments obscurs ocupaven la seva ment, cansada de fantasies que el cinturó feia impossibles. Maleïdes calces metàl·liques! N’havia cercat la clau arreu, debades perquè no era cap clau el que tancava el cinturó. El ferrer consultat li digué que no s’hi podia fer res: semblava que la màgia protegís el cinturó de qualsevol intent d’alliberació. Màgia, eh? La marquesa tingué una idea. Feu cridar una bruixa que vivia als afores per a que li examinés el cinturó.
–Hòstia puta reconsagrada! Xurres, turacs i passerins morts! Això és màgia de la bona, senyora marquesa!
–I què hi puc fer? M’has d’ajudar! No puc viure més en aquesta desgràcia.

La bruixa examinà el cinturó, fent totes aquelles coses per les que la gent creia que era una bruixa. I s’inventà:
–Només la bondat sincera, l’oferta de la seva virtut a aquells a qui sempre l’ha negat, traurà el seu presoner de la presó.
–Quin presoner?
–El seu cony, marquesa! El seu cony, que s’ha de dir tot.
–No li digui cony, digui-li patatona. Aquí som gent fina.

Aquesta devia ser la solució, pensà la jove. I així, la marquesa s’empassà el seu orgull (entre altres coses) oferint-se a barons i a cavallers, a monjos i a capellans. Però res. Re de re de re. Els oferia tot el que era a les seves mans (i a la seva boca), ateses les circumstàncies. No menjava… menjar, no vivia per a res que no servís per al propòsit de treure’s el cinturó. La seva bellesa minvava com li minvaven les carns i les forces, com se li marcia la mirada i li desapareixia qualsevol rastre de somriures passats. En la desesperació més absoluta fins decidí fer cosetes amb plebeus. Res. Només li quedava confiar en la tornada del seu marit.

Però un dia arribà la notícia: el marquès havia caigut del vaixell a alta mar i no l’havien vist més. El secret del cinturó morí amb ell i l’esperança de la marquesa s’esvaí en les tenebres.

—-

En Xavi vivia (prenent el verb viure en el sentit més estrictament biològic) als carrers gastats de La Garriga del Pingüí i era un pòtol. Com tots els pòtols, de tant en tant s’aturava i demanava almoina, menjar o una mamada. Per desgràcia per ell, La Garriga del Pingüí era un lloc de gent tant rica que era incapaç de veure ningú que no tingués diners, com qui no veu els fantasmes perquè no hi creu.

Un dia, la marquesa vídua deambulava pel poble, perduda en les seves cabòries, famèlica, mentre intentava imaginar l’ésser menys afortunat en tots els sentits, a part d’ella mateixa. I allà hi havia en Xavi.
–Una fel·lació, per caritaaaat! És trist de demanaaaaar, però més triiiiiist és anar-se’n de puuuuuuteeeeees.
–Quin és el teu nom, jove dropo?
–Xavi el Pòtol, senyora.
–Uf! M’he posat catxonda. Segueix-me al palau.

Al palau hi feren marranades però el cinturó continuava allà, impertèrrit. La marquesa pràcticament nua era un sac d’ossos sobre el llit. En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa es sentia reconfortada perquè sentia que havia fet una gran obra que en Xavi necessitava; o hi havia alguna cosa més? En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa mirava en Xavi com si per fi hagués trobat allò que mai no havia buscat. En Xavi era l’home més feliç del món.
–Allò és una guitarra?
–Sí. El marquès l’adquirí tan sols pel seu valor estètic
–Puc tocar-la?
–Sí.

En Xavi afinà la guitarra i, tot seguit, començà a tocar la melodia més plena d’amor que ningú no pot ni tan sols imaginar. La marquesa extasiada s’alçà i començà a cantar. Com quan era una nena i els prats enormes i la vida bona. No sabia d’on sortien les paraules ni què significaven, però era feliç. Clonc.

La bruixa tenia raó, ai l’as! En Xavi havia alliberat la virtut de la marquesa que no era una altra que la seva veu.

I així nasqué la llegenda d’en Xavi el Baixa-calces, heroi dels kumbes i avantpassat de Tomeu Penya, tot i que en Xavi no tingué res a veure amb el cinturó de castedat.

Post to Twitter

Iniciativa calenta

Les eleccions s'acosten i alguns es van quedant sols. És el cas del grup municipal d'ICV (Iniciativa per Catalunya- Verds), que després de veure fallida els intents per fer una candidatura d'esquerres, ara a més a més, veu com EUiA (Esquerra Unida i Alternativa) els abandona.

Amb la desesperació de conservar alguna cad... regidor, busquen partits o moviments per fer alguna coalició, fins al punt que hem pogut trobar anuncis a diaris i en els apartats de classificats.
De totes maneres hauran de millorar l'oferta, ja que els anuncis que l'envolten també ofereixen coalicions més calentes.

283.996.800''

FinisterreEncara junts i a la recerca del raig verd.