Rajoy impugna la Castanyada


ÚLTIMA HORA!
Mariano Rajoy i el Govern espanyol pretenen impugnar la Castanyada. Reunits tots els ministres des de primera hora, en caràcter d'urgència,  debaten com presentar la impugnació. A l'entrada de la reunió hem captat la conversa de Rajoy amb un dels ministres: "Vamosh a impugnar el paneyet y lash cashtañas, y que celebren el Halouin!, que muy eshpañol no es pero para joder a los catalanes me sirve".

El detonant de tot plegat ve per les sospites que veuen en les castanyes com a arma de destrucció massiva i amb els panellets de codony, que amb la combinació de colors intueixen la formació d'una senyera.

Fort cop per l'economia de Rubí, ciutat dels Forns de Pa, que ja es palpa el nerviosisme pel carrer Fondo. Els pastissers es mostren confusos per si tots els panellets són declarats il·legals.
La Castanyera de la plaça Pearson podria ser emmanillada si segueix el seu negoci. A més a més se li ha descobert un dipòsit important de castanyes a Andorra.

HALLOWEEN: DIABLO

¡¡¡ Hola a tod@s !!!

¿Dispuestos a ser los más malévolos de la noche de Halloween?

Aquí os dejo un ejemplo del Señor de las Tinieblas.

Diablo

¡Espero que os guste!

Ai quin mal!





Ai quin mal!


Per voler engalanar la casa
vaig acabar amb mala cara.
Una fusta em relliscà
i em vaig lesionar el braç.

Tres mesos vaig estar
sense sanar el braç.
El dolor continuava
i l'angoixa augmentava.
Després de proves i més proves
tinc visita al Nadal
(Dos mesos més a esperar!)

El dolor minva
prenent una píndola.
Recupero mobilitat, 
flexibilitat i amabilitat.

L'eficàcia professional es mostra,
ni de lluny la burocràtica.

Cal patir tant 
per no invertir 
en professionals?


GRANS MOMENTS, GRANS REGALS!

Aquesta setmana ha estat l'aniversari d'algú molt especial: 
LA MEVA MARE! I un moment tan especial cal celebrar-ho amb un regal únic, un regal fet a mà i per, ni més ni menys... que els seus nets!!! 

En primer lloc us presento el material. Un bon exercici serà pensar en l'activitat que faríeu només mirant els materials:




Ara... els resultats! Val a dir que l'àvia es va emocionar en veure'l:



Finalment li vam posar una cinteta per poder-lo penjar com si fos un quadre. A l'artista li va agradar la idea. També va decidir a última hora posar roba de la de veritat per a fer el jersei de l'àvia!



Algunes fotos del procés...









MOLT BONA SETMANA A TOTHOM! :0)

Castanyada 2014

FELIÇ CASTANYADA A TOTHOM!! :D



El repic


Són molts els mites populars que vaig recopilar, rajant directament de les boques de les gents a qui pertanyien, al llarg del meu recorregut pel camp de Tarragona durant els mesos càlids de l’any 18.... El meu propòsit era, una vegada assegut de nou al meu estudi de Barcelona, convertir les notes gargotejades mentre la rondalla fluïa en un llibre de llegendes que transmetés aquesta saviesa atàvica a les generacions esdevenidores, i fes immortal un valuós patrimoni que s’havia forjat durant centúries. Històries incomptables van passar a través del filtre de la meva ploma; en algunes s’hi havia esborrat tota traça de versemblança, d’altres tenien fonaments més reals però també fortament assaonats per la imaginació popular; en qualsevol cas, el temps havia tergiversat qualsevol fet verídic que poguessin contenir de tal manera que en elles tan sols s’hi reconeixia ficció. En totes, menys en una.

Va ocórrer en un poble corsecat i remot el nom del qual m’ha fugit malauradament de la memòria. De la seva ubicació, tot el que en puc assegurar és que es trobava pels environs de Reus, a menys d’una jornada a cavall. Allí em va ser presentat Julià F., un homenot cepat que rondava la cinquantena, i a qui la intempèrie li havia afegit ben bé deu anys al rostre. Tot i així, darrera aquella aparença sorruda s’hi amagava una ànima afable, i molt gentilment accedí a mostrar-me el diari del seu avi, l’agutzil local de l’últim quart del segle passat. Els esdeveniments espaordidors que relataven les seves pàgines esgrogueïdes semblaven extrets d’un contalla tan fabulosa com macabra; però el fet que una autoritat tal com l’agutzil els hagués anotat al seu diari personal, salvant-los de de l’efecte exagerador de la transmissió oral, els dotava d’una desconcertant tangibilitat que esborrallava les fronteres entre la realitat i la superstició. És per aquesta raó que no vaig considerar aquesta història com les altres. La seva inclusió a la versió final de l’obra em va semblar forçada, un matrimoni de conveniència. Vaig resoldre ometre-la i escriure-la a part, perquè no és ara la meva voluntat preservar el patrimoni, sinó advertir el viatger. Sense més preàmbul, doncs, transcric tot seguit el text del vell diari:

13 d’octubre del 17...

En Telm sempre ha estat una persona de caràcter agrest, de vida pecaminosa, afeccionada a la beguda i a tota mena de vicis; i tal vegada es veuria involucrat en problemes més seriosos dels que es busca si no fos per l’amistat que ens uneix des de la infància. El respecte incondicional que sent cap a mi, un representant de la llei, s’estén inevitablement cap a un respecte cap a la llei mateixa, i estic convençut de que tan sols això és el que l’ha mantingut fora de la garjola. Però el seu tarannà hostil, tosc i sempre propens a la batussa, l’ha dut a una vida solitària, sense esposa i amb escassísims amics. Tan sols el seu fidel gos de cacera, jo, i en certa manera també en Jofre, amb qui manté una relació on s’hi alternen l’amor i l’odi a causa dels ingressos i les destrosses que li genera a la taberna, ens podem comptar entre les seves amistats.

Darrerament, però, que el capteniment d’en Telm s’ha agrejat encara més fins al punt de preocupar-me seriosament. Ha duplicat, o tal vegada triplicat, el seu consum d’alcohol, sumint-se en una embriaguesa permanent que li accentua cadascuna de les seves males qualitats, desbocant-li l’agressivitat i atiant el seu caràcter bròfec. El turmenta la mort del seu gos, en estimbar-se per un esvoranc completament inaccessible quan perseguia una peça; el pobre animal va sobreviure a la caiguda, però el rescat era impossible, i va agonitzar llastimosament durant dies abans la gana no se l’endugué. És, tal vegada, el cop de més mala mena que la vida podria haver-li propinat; per en Telm, la pèrdua del seu gos lleial equival a la pèrdua de mitja família, i tan sols un insensible mancat d’ànima no s’afectaria davant una tragèdia així. M’amoïna, tanmateix, que el seu sigui un pou de no retorn, i que la seva desídia per controlar els seus impulsos violents no el fiqui en algun embolic del qual no el pugui traure. De tot això en parlàvem la nit passada, a la taberna, quan succeí un fet que ben bé podria significar l’empenta que retornés en Telm als seus cabals habituals, tot i que algunes de les circumstàncies que l’envolten són, en certa manera, inquietants. 

Era ja mitjanit i la taberna s’havia buidat feia estona. Consecutives rondes de ratafia havien agreujat la depressió d’en Telm, que m’escoltava encorbat damunt del got com si hi busqués la solució al fons, movent-se tan sols per servir-se més licor i interrompent de tant en tant la seva abstracció amb uns barbotejos gairebé inaudibles. M’estava plantejant arrossegar-lo ja de tornada cap a casa, quan de sobte es va enervar amb una energia insòlita, tensant cada fibra del seu cos tan bruscament com si l’haguessin punxat; i amb la boca badada i els ulls esbatanats d’incredulitat, va clavar la mirada darrera meu, a la porta, mentre l’estupefacció i la ratafia li travaven les paraules. Tal va ser l’únic indicatiu de l’arribada del sigil·lós foraster, que havia aparegut en el més absoluta discreció, sense que la porta grinyolés ni cruixís en obrir-la, sense que cap brisa furtiva pertorbés l’estàtica dansa de la flama dels bles. Era un cavaller alt, escardalenc, i abillat amb una elegància inusual: capa, casaca de botons de plata, calçons de seda i botes de muntar d’un cuir tan lluent com la porcellana, tot plegat d’un negre tan fuliginós que feia difícil distingir-lo en les tenebres de la taberna buida i mal il·luminada. Un barret d’ala ampla li ombrejava bona part del rostre, del qual només en sobresortia un acurat masclet triangular sota uns llavis fins i lívids. Però no era ell qui havia sobresaltat en Telm, sinó l’animal que l’acompanyava. Un gos llop, tan alt que el dors del llom gairebé li arribava a la cintura, i d’un pèl curt i raspós tan obscur com les vestidures del seu amo. Era, en definitiva, un gos idèntic al d’en Telm en tots els aspectes, tret d’un: el nouvingut coixejava d’una de les potes del darrere.

El misteriós cavaller va demanar un beuratge i es va aposentar en una taula allunyada, descobrint-se el rostre i exposant les seves particulars faccions, difícilment confusibles: orelles punxegudes, celles esmolades i nas gràcil però prominent; una cara que, en conjunt, recordava vagament a la d’una mostela. Vaig ser incapaç de determinar-ne l’edat simple vista. El masclet suggeria que ja havia passat la pubertat, i les vestidures que duia eren les pròpies d’un viatjant experimentat. Però la seva pell pàl·lida, sense la més mínima arruga o cicatriu, i l’ambició ardent que brillava en aquells ulls astuts, eren qualitats que pertanyien a algú més jove. Als seus peus, s’hi va ajaure dòcilment el gos, badallant àmpliament, mostrant uns ullals esmolats tan blancs que la negror del pelatge gairebé dotava de brillantor pròpia, i una peculiar llengua llarga i violàcia que no havia vist mai en cap mena d’animal.

Com a agutzil del poble, vaig creure convenient entaular conversa amb el nouvingut i esbrinar d’on venia i on anava. En veure que m’hi atansava, el cavaller va extreure d’entre els plecs de la capa una singular pipa de ceràmica de tub llarg i sinuós, i se la va encendre tot seguit. Aquell tabac desprenia una aroma acre i penetrant, semblant a l’all, tanmateix no pas desagradable; es tractava d’una planta que es cultivava en terres llunyanes i exòtiques, segons em va aclarir, només a l’abast d’uns pocs privilegiats. Em vaig presentar, i ell em va correspondre amb un nom tan extravagant que em va ser impossible retenir-lo. Amb veu profunda però suau, va respondre educadament a totes les meves preguntes, fent gala de l’eloqüència i convicció pròpia dels comerciants més sagaços. La informació que em va proporcionar, però, va ser poc més que insubstancial. Era, en efecte, un marxant, i la seva mercaderia, indeterminada; assegurava que podia aconseguir qualsevol cosa si el preu era convenient. El seu origen tampoc va ser aigua clara; tan sols va dir que ell pertanyia a on se’l necessitava, i que la seva pàtria era tan remota que no valia la pena mencionar-la.  
Vaig accedir a petició seva d’unir-nos en una sola taula, ja que a la taberna no hi quedava ningú més. En el transcurs de la conversa consegüent, es va revelar com un home d’una extensa cultura, destre contista d’anècdotes i gran afeccionat a la caça, l’èxit de la qual, va explicar mentre amanyagava l’animal, el devia al seu gos fidel, un excel·lent rastrejador a despit a la coixesa que patia de naixement.

En Telm, tens com si quelcom bullís al seu interior, era incapaç d’apartar la seva mirada vidriosa del gos.

—Heu dit que sou mercader, que podeu aconseguir qualsevol cosa que se us demani —va saltar tot d’una, interrompent el cavaller amb el seu parlar xop de ratafia.

—Certament. Qualsevol cosa per la que se’n pagui un preu just —va puntualitzar aquest amb educació, sense irritar-se gens per les males maneres.

—Vull el seu gos. Vengui-me’l! —li va etzibar en Telm.

 El cavaller va mantenir-se impertèrrit davant la brusca i inesperada petició.

—És un bon gos —va dir, tustant afectuosament el cap de l’animal —, no n’hi ha cap altre com ell. Despert i eficient com un diable, no hi ha rastre que se li escapi. M’ha prestat un bon servei fins ara, però diria que vós li feu el pes.  

—Deixeu-vos de xerrameca! Quant me’n demaneu?

—Oh, jo, poca cosa —va fer el cavaller—. La qüestió és què demana ell.

—Què dimonis pot demanar d’especial un gos, maleït sia? —es va enfurismar en Telm, alçant la veu—. Insinueu que no puc tenir-ne cura? Qualsevol gamarús pot mantenir un gos!

—Coincideixo totalment amb vós —va respondre el cavaller, impertorbable—; però tal com ja he assenyalat, aquest és un gos com no n’hi ha cap altre. Algunes de les seves necessitats són, diguem-ne, especials; però no patiu pas per això. És prou espavilat per satisfer-se-les ell mateix.

—No digueu bestieses! Quina necessitat especial pot tenir un gos? Poseu un preu!

El cavaller va revelar llavors la seva suma, sorprenentment baixa tenint en compte les suposades virtuts de l’animal; una quantitat que hom pot portar perfectament a sobre un dia qualsevol. En Telm va pagar  tot seguit, i el gos, com si entengués el que s’esdevenia, es va arraulir al seu costat tan bon punt els diners van canviar de mans. Aleshores el cavaller, després d’agrair-nos l’agradable conversa, va manifestar la seva intenció d’anar-se’n.

—Senyors, un plaer haver-vos conegut. Ha estat una vetllada encantadora.

—Sí, sí; el que vós digueu —va replicar rancuniós en Telm—. Aneu, aneu.

El cavaller va fixar els seus ulls perspicaços en ell, i posant-se novament el barret, va contestar:

—Faríeu bé en cuidar les vostres maneres, amic meu. Podria ser que ens tornéssim a veure.

I dit això va fer mitja volta i va desaparèixer en la nit, deixant enrere el seu fidel company a canvi de quatre rals, i una estela d’aquella estranya aroma sulfurosa que va persistir llargament després de la seva marxa, tot i que la pipa l’havia apagat fins i tot abans de començar a discutir la venda... 

22 d’octubre del 17...

Aquesta tarda m’he trobat amb en Telm, i en veure’l més alegre, sobri i caminant amb la testa alta, m’he imaginat que el gos havia de ser la causa de tan remarcable millora. Però en mencionar-ho, un vel de preocupació ha enfosquit lleugerament el seu semblant, i endebades ha intentat dissimular-ho tot elogiant l’animal amb l’entusiasme matusser i forçat de qui està mancat de convicció.

—Bé, va bé! És un bon gos, com hi ha al món! Diligent i eixerit com una fura. Ahir mateix vam sortir de cacera, i mare meva! Vam arreplegar tants conills i perdius que em fa por que ja no en quedin! Treu tant de profit de les seves tres potes que sembla que en tingui cinc!

De seguida, però, ha perdut empenta, i les ombres s’han ensenyorit del to de la seva veu.

—Qualsevol diria que és un gos fidel... Al bosc es manté sempre prop meu, i ha après amb una rapidesa extraordinària a reconèixer i obeir les meves ordres. Però d’uns dies ençà, de manera cada vegada més evident, percebo quelcom en el seu capteniment que no encaixa, que m’angoixa... Li miro als ulls, i no hi veig cap reflex de l’amor incondicional que és normal en els gossos, sinó que darrera de les seves pupil·les, com una flama maligna, hi espurnegen una arrogància i una pèrfida intel·ligència més pròpies de les persones, de les persones més malvades. I això no és tot! Encara no l’he vist fer un sol mos. I es manté tan vital com sempre! Li retiro el plat sempre amb la carn sencera. On és vist un gos que no li plagui la carn? L’he observat; sé del cert que no li desperta ni el més remot interès. Tan sols la primera vegada va ensumar-la amb recel, i la va temptejar amb aquesta mena de llengua violàcia que té. Res més. I només aquell dia, quan li vaig retirar, la carn no estava completament intacta; però lluny d’estar menjotejada, estava recoberta d’uns inexplicables forats circulars de gairebé mitja polzada d’amplària i profunditat...

L’he tranquil·litzat, dient-li que si li donava una mica de temps per avesar-se al seu nou amo, ja veuria com l’animal deixaria de caçar feristeles d’amagatotis per alimentar-se. D’aquesta manera ens hem acomiadat, però m’ha deixat consirós. No ha estat el seu discurs el d’un boig, però n’ha tingut un regust. Indubtablement, existeixen diferències inevitables entre l’actual i l’anterior gos, i tot indica que en Telm en té una percepció alterada, irreal; un trastorn causat pel dolor de la pèrdua que podria degenerar en una forma d’insània més severa.

1 de novembre de 17...

Fa amb prou feines una hora, em disposava a allitar-me quan he sentit uns cops desesperats a la porta del carrer; per sobre del martelleig frenètic, una veu estrangulada pel bleix i per l’angoixa em cridava pel nom i em suplicava que obrís. He entreobert amb cautela; però tan bon punt ha sentit el girar de la clau al pany, en Telm ha envestit la porta amb el desesper d’un animal acorralat i ha caigut als meus peus, pesadament, dins de casa. Amb el semblant desencaixat de terror m’ha acuitat a tancar immediatament, i aleshores s’ha alçat, tentinejant, escodrinyant amb semblant esfereït tots els racons de la casa. Era ben bé com si hagués mirat dins les conques de la mateixa Mort; tenia el front amarat d’una suor gèlida, i els ulls, badats com taronges, li brillaven de follia. L’he hagut de menar cap a una cadira; pudia a alcohol i semblava completament desorientat i mancat de forces. Assegut al seu costat, li he ofert una beguda calenta, però ell estava bloquejat, com si jo no fos allà, com si la seva ment enterbolida errés per terres llunyanes. Fins que, mirant al buit, ha trencat sobtadament el seu mutisme, i ha arrencat a delirar amb frases entretallades i mancades d’esma sobre coses terribles que havia vist i sentit aquesta nit.  

—Tot ha començat amb un degoteig... Te n’has adonat, de com n’és, la nit, de clara i quieta? El cel és net com un mirall, i el bosc és de pedra. Ni les corredisses de les rates, ni l’udolar de les òlibes, pertorben la perfecta serenor que m’ha embolcallat en sortir de la taberna; ha sufocat la cridòria dels bevedors, i m’ha acompanyat fent ressonar les meves passes com les d’un gegant. Aleshores l’he sentit per primera vegada. No estava sol. Un repic feblíssim, llunyà, com el d’una gotera damunt l’enrajolat, caminava amb mi. Dip, dip; dip, dip... Era amb prou feines audible, i quan m’he deturat per esbrinar d’on venia s’ha esfumat de cop. Com si mai hagués existit! Sí, jo també sé distingir els límits de la follia! Jo també m’he dit que tot eren imaginacions meves, al principi. Com redimonis pot haver-hi una gotera si fa setmanes que no plou? Però el degoteig era ben real; ha recomençat quan he reprès la marxa, aquesta vegada més evident, més intens. Venia de darrera meu, perseverant, acreixent-se, aproximant-se... Dip, dip! Dip, dip! Dip, dip! S’apressava amb mi, cessava si em deturava, restant a l’aguait... I redéu! No hi havia manera de clissar qui o què el causava! Les ombres eren massa espesses en alguns racons... Aleshores, s’ha manifestat! Una silueta obscura, canina i coixa, ha sorgit de les tenebres, endinsant-se en la claror de la lluna amb passes cauteloses, pacients; dip... dip... dip...  Eren les seves tres potes en caminar el que causava l’odiosa i sinistra repicadissa! I ara, amb cada nou repic, s’escurçava la distància que ens separava. M’he quedat sangglaçat, contemplant com un estaquirot el meu final aproximant-se amb el cap arran de terra, sotjant-me amb ulls fulgurants i sanguinaris, i passejant-se la llengua fastigosa, violàcia i gruixuda, pels ullals... Ningú que hi toqui no s’esfereiria en contemplar un horror com aquest! Et dic jo que el maleït gos no és d’aquest món. Fins i tot banyat per la claror platejada, s’arremolinava entorn seu una vaga però persistent aura de tenebra; estava tan farcit de maldat que ni la llum gosava tocar-lo! Llavors he sortit del meu astorament. He reaccionat! He vist el carreró que mena cap a casa teva, i m’hi he llançat cames ajudeu-me. No sé si m’ha perseguit, no he tingut cor per mirar enrere. Deixa’m passar la nit aquí, Manel! Demà, a l’empara de la llum del dia, segur que sabrem què fer.

Els desvaris d’en Telm han refermat els meus temors; és evident que la seva condició s’ha agreujat des del nostre darrer encontre. Visions demencials com les que ha patit no són conseqüència de l’embriaguesa sola, sinó que per produir-les és necessari un trastorn més sever, una afectació profunda del seny; tal vegada a causa d’un rebuig inconscient vers el nou gos, a la suplantació que suposa de l’anterior, el predilecte. Sigui com sigui, li he ofert una habitació sense dubtar, ho hagués fet encara que no m’ho hagués demanat. Dormir sota un sostre compartit l’ajudarà a esbandir-se les imatges de malson amb les que la seva ment insana l’oprimeix, i a mi em permetrà vigilar-lo de prop. L’he acomodat a la cambra d’hostes, i jo estic aposentat just a l’altre cantó de la porta; el vetllaré tota la nit per evitar que cometi algun disbarat. Respecte a les seves divagacions,  per molt forassenyades que sonin a unes oïdes sòbries, seria una temeritat desacreditar-les completament. El més segur és que tinguin una base verídica, és a dir, alguna mena de fera salvatge ha rondat, o rond

[Anotació inacabada]

20 de març de 17... 

M’ha costat mesos sobreposar-me al punyent sentiment de culpabilitat que, com una urpa glacial, em tenallava les entranyes en rememorar els esdeveniments d’aquella nit infausta; però acabar la narració és l’única manera de redimir-me, i per això avui m’encaro al quadern maldant per mantenir el fantasma dels remordiments allunyat de la meva consciència. Era el meu deure protegir al ciutadà i amic que va acudir a mi buscant refugi, però encegat pel desconeixement i l’escepticisme, vaig fracassar, com a agutzil i com a persona, i plana sobre mi la responsabilitat de la fatal successió d’errades que va desencadenar el pitjor desenllaç possible. Encara puc, tanmateix, esmenar part del mal comès i alleugerir el pes enorme que m’ofega, si el meu testimoni salva les gents venidores de cometre la mateixa equivocació que jo: dubtar sistemàticament de l’existència de l’estrany.

El malson va començar quan una sobtada trencadissa de vidres, seguida d’un crit espaventat, va interrompre la meva escriptura; d’un bot, em vaig abalançar cap la porta de la cambra d’hostes, però més que en vaig sacsejar el pom no vaig aconseguir obrir-la. A l’altre cantó havia esclatat una batussa furibunda, per damunt de la qual retrunyien les bastes malediccions d’en Telm, que imprecava furiós a un atacant que no grunyia, ni respirava, ni feia cap mena de fressa. Vaig cridar el meu amic, ansiós per rescatar-lo de la seva presó mental, creient que es barallava contra si mateix víctima d’una malsana alienació; i en no obtenir més resposta que l’estrèpit ensordidor, vaig passar a colpejar violentament la porta, cada vegada més esverat, pregant-li per tots els sants que descorregués la balda. Aleshores, amb una veu irreconeixible, dissonant, en Telm em va respondre amb les que serien les seves últimes paraules, uns mots que no em deixaven alternativa, que em van fer comprendre que estava totalment esgarriat i que seria endebades intentar raonar amb ell: “ves-te’n, Manel! Una mort és millor que dues!”. Només em quedava prendre una resolució dràstica; havia d’esbotzar la porta i arrencar en Telm dels seus deliris. Vaig carregar amb tot el meu vigor contra la fusta, però era massissa; malgrat que s’acabaria crebantant, no ho faria pas a la primera. El rebombori de l’altre cantó, mentrestant, s’anava apaivagant; en Telm ja no vociferava, i el sonor terrabastall d’objectes en esmicolar-se minvava. El darrer que vaig oir van ser unes passes febles i moribundes, seguides de l’impacte sord d’alguna cosa grossa, tova, contra el terra, i un dèbil forcejar. Després, tot va quedar sumit en un silenci dens, fúnebre, fracturat tan sols pel retrò de les meves escomeses frenètiques. A la fi, la balda va cedir, projectant-me cap a l’interior; i allà, vaig ser colpit per l’evidència de l’ésser esgarrifós i antinatural la realitat del qual m’havia negat a creure.

Enmig d’una estança destrossada, banyada en la blancor macilenta que penetrava per la finestra esbocinada, en Telm jeia mort a terra, esgarrifosament magolat, cobert per terribles mossegades que li havien esparracat les vestidures i arrencat pell i carn. De sang, emperò, se n’havia vessat ben poca: en lloc d’escampar-se, era consumida pel gos demoníac que, com si d’una sangonera es tractés, arrapava la seva repugnant llengua tubular al coll del meu amic amb avidesa morbosa. Paralitzat per la incredulitat i l’aversió, vaig contemplar com el monstre xuclador s’adelitava del seu sinistre tiberi, com l’ombrívola fumassola que l’embolcalla fluctuava al ritme de les contraccions de la llengua que, en un macabre moviment de succió, bombejava com un cor impiu la sang que no li pertanyia. Absort en una mena de trànsit extàtic, el gos no es va adonar de la meva presència fins que m’hi vaig abraonar furiosament, brandant un contundent tros de fusta que vaig arreplegar de terra, determinat a allisar-li tots els ossos. Va desenganxar-se aleshores de la vena, retraient la llengua amb la rapidesa d’una fuetada, i va fixar els seus ulls espantosos en els meus; dues brases refulgents i despietades com el foc de l’infern, tan intenses i esfereïdores que gairebé van doblegar-me. Però la còlera em va esperonar per sobre del terror, i vaig descarregar-li una tremenda pluja d’assots, cegament, al llom, a la cara, als flancs; vaig veure l’obscuritat bromosa que l’envoltava esvanir-se en gasoses filagarses allà on el garrot picava, vaig notar la blanor de la carn sota les estomacades. La pallissa, tanmateix, no va menyscabar pas la bèstia, que va saltar amb indemne agilitat fora del meu abast, i després de llançar-me una llambregada flamejant d’odi, va esquitllar-se per la finestra i es va esfumar en la immutable nocturnitat, produint aquella tètrica repicadissa, i deixant com a hòrrida signatura de la carnisseria un orifici de mitja polzada de diàmetre al coll d’en Telm, per on s’escolaven les darreres gotes de sang que restaven al seu cos eixut.

És tan gran, el desencert amb que vaig obrar! Si tan sols l’hagués pres seriosament...  L’hauria d’haver vigilat més properament, des de l’interior de la cambra, i amb un parell de pistoles carregades a la falda! Però com em podia pensar que tal inimaginable horror fos real? Quina mena de força maligna i desconeguda transforma el millor amic de l’home en un ésser infernal, que tot i alimentar-se de sang, no se’l pot ferir ni fer sagnar? Qui era el misteriós cavaller que li va vendre, i per què no vaig indagar més conscienciosament el seu origen? Són tantes les preguntes, i tan poques les respostes; és tan insalvable l’abisme que ens separa de la veritat sobre l’afer! I tot recau sobre mi! No puc continuar sostenint la ploma; torna l’embat dels remordiments!

[Fi de les anotacions]


Una vegada enllestida la transcripció, vaig acomiadar-me d’en Julià, i aquell mateix dia vaig abandonar el llogarret. Aleshores, a mitja travessa, va ocórrer quelcom que penso que val la pena esmentar, tot i que no n’extrauré conclusions, ja que sóc conscient que és un fet atribuïble a la suggestió; tot i així, encara ara el seu record m’esborrona els nervis. Profà com era en aquells verals, em vaig extraviar completament, i la nit, implacable, fosca com el sutge i inusualment assossegada, em va sorprendre en plena ruta. Per no agreujar la situació vaig decidir aturar-me en una clariana i fer nit al ras; i quan maldava per encendre un pila de brossa on coure’m un sopar míser, una esgarrifança metàl·lica em va recórrer l’espinada en oir un martelleig procedent de la boscúria opaca i hostil que em rodejava. El pols, regular i constant, es va perllongar una estona que se’m va eternitzar, durant la qual tan sols vaig ser capaç de sotjar garratibat de paüra la foscor impenetrable, mentre una munió d’imatges vívides i aterridores se m’embullaven a la ment. Llavors, en un frenesí creixent, el repic es va accelerar fins a perdre totalment la cadència; un instant després, s’havia fos en el tamborinejar del xàfec que em va caure al damunt.






Relat inspirat en la llegenda dels dips, uns gossos vampírics, emisaris del diable, que van aterroritzar els habitants del camp de Tarragona durant el segle XVIII.

HALLOWEEN: CALABAZA

¡¡¡ Hola a tod@s !!!

¿Preparados para Haloween?
¡ Que mejor imagen que una Calabaza para representar este momento!
Perfecto para chic@s y niñ@s. Vas a sorprender en el cole !

Calabaza Halloween

¡ Espero que es guste !

Dimecres 29/10 treballem “Indústria i Comerç”

Aquest dimecres 29 d’octubre ACR i la CUP-Rubí treballarem les temàtiques de la indústria i el comerç del Pla de Treball 2015-2019 (més info aquí). Si creus que pots aportar idees interessants només has de venir el dimecres 29 d’octubre a les 19h al CRAC! Vine i participa!

Recordem que el document base sobre el que es basarà el treball dels pròxims mesos és el Pla de Treball d’ACR 2011-2015, que podeu trobar aquí (recomenem que llegiu l’apartat a treballar, en aquest el número 6, abans de venir a la reunió, així aquesta serà més amena i funcional).

Entre tots, fem el Pla de Treball!

MANUALITATS DE TARDOR! 1000 i 1 idees!

Avui mil i una idees i enllaços per pa treballar la Tardor ja sigui a casa amb els peques o bé a l'escola!!!!



















ACR i la CUP-Rubí celebren una nova assemblea: 24/10 a les 19h al CRAC!

Seguint amb el treball fet en prèvies assemblees i comissions de treball, ACR i la CUP-Rubí celebren una nova assemblea per avançar cap a la possible candidatura conjunta. Aquest DIVENDRES 24 a les 19h al CRAC s’acabaran de perfilar els documents de l’acord que fins ara s’han treballat i es debatran aspectes generals del pla de treball.

Com sempre, l’assemblea és oberta a tothom que vulgui participar-hi!