TREBALLANT EL POP UP A L'ESCOLA!

Els nens i nenes de cinquè han realitzat aquesta setmana passada un treball del tot complet de la profunditat en dues dimensions. EL POP UP.
La Montse, l'especialista de plàstica ha presentat en primer lloc alguns exemples d'aquest tipus d'art. Aquí us deixo jo un bon exemple sobre el tema: "contes silenciosos" de Benjamin Lacombe.
Per mi és un llibre molt especial que té un raconet entre la meva col·lecció de contes infantils i juvenils:






Bé, ara passem al treballs fets pels alumnes de 5è de Primària: Moltes felicitats a tots els/les artistes! A mi personalment m'encanten!








Ironman de Lanzarote


Coneixes la història de David Montes per participar a l'Ironman de Lanzarote?

Desítja-li: Sort!


L'AUP invertirà en plomalls i dissolvents

Referent a la darrera proposta de l'AUP (Alternativa d'Unitat Popular) d'optimitzar la plantilla municipal, amb la idea de fer aflorar el talent dels treballadors i millorar la coordinació entre departaments, entre altres aspectes. S'ha fet un estudi de l'impacte econòmic que podria comportar, i una part important del cost, per tirar endavant la proposta, seria una forta inversió en plomalls i dissolvents.

Segons Vicenç Rabadán de l'AUP, caldria començar amb una comanda gran d'aquests productes. Els plomalls per treure la pols d'alguns funcionaris, i el dissolvent per desenganxar uns altres de les seves cadires.
"A partir d'aquí, intentarem treure'ls 'brillo' al seu talent", ha dit Rabadán.

El repic (desenllaç)





Mitjanit de l’1 de novembre de 17...
 
Fa amb prou feines una hora, em disposava a allitar-me quan he sentit els cops desesperats a la porta del carrer. Per sobre del martelleig frenètic, una veu estrangulada pel bleix i per l’angoixa em cridava pel nom i em suplicava que obrís. He entreobert amb cautela, però tan bon punt ha sentit el girar de la clau al pany, en Telm ha envestit la porta impetuosament i ha caigut endins, rodó als meus peus. Amb el semblant desencaixat de terror m’ha acuitat a tancar immediatament, i aleshores s’ha alçat tentinejant, escodrinyant esfereït tots els racons de la casa. Era ben bé com si hagués mirat dins les conques de la mateixa mort; tenia el front perlat per una suor gèlida, i els ulls, badats com taronges, li brillaven de follia. L’he hagut de menar cap a una cadira; semblava desorientat i el seu panteix accelerat pudia a alcohol. Li he ofert una beguda calenta però ell estava bloquejat, com si jo no fos allà, com si la seva ment enterbolida errés per terres llunyanes; i quan la respiració se li ha calmat, ha romput mirant al buit el seu mutisme, delirant amb frases entretallades sobre coses terribles que havia vist i sentit.  

“Tot ha començat amb un degoteig... Te n’has adonat, de com n’és, la nit, de clara i quieta? El cel és net com un mirall, i el bosc és de pedra. Ni les rates, ni les òlibes, pertorben la serenor
que m’ha embolcallat en sortir de la taverna; un silenci que ha sufocat la cridòria dels bevedors i m’ha acompanyat fent ressonar el cruixir de la terra a cada passa. Aleshores l’he sentit per primera vegada. Un repic feblíssim, llunyà, com el d’una gotera damunt l’enrajolat, o el d’una ungla copejant una taula. Caminava amb mi, dip, dip; dip, dip... Era amb prou feines audible, i quan m’he deturat per esbrinar d’on venia s’ha esfumat com si mai hagués existit. Sí, jo també sé distingir els límits de la follia! Jo també m’he dit que tot eren imaginacions meves, al principi. Com redimonis pot haver-hi una gotera si fa setmanes que no plou? Però el degoteig, o el que fos, era ben real, i ha recomençat tan bon punt he reprès la marxa. Aquesta vegada més evident, més intens. Venia de darrera meu, aproximant-se... dip, dip! Dip, dip! Dip, dip! S’apressava amb mi, cessava si em deturava, restant a l’aguait... I redéu! No hi havia manera de clissar qui o què el causava! Les ombres eren massa espesses en alguns racons... Aleshores, s’ha manifestat! Ha sorgit de les tenebres; una silueta obscura i coixa, una bèstia d’ulls fulgurants que ja no sóc capaç d’anomenar gos. Cautelosament, s’endinsava en la claror de la lluna: dip... dip... dip...  Eren les urpes de les seves tres potes en fer cada passa el que causava l’odiosa i sinistra repicadissa! I ara, amb cada nou repic, s’escurçava la distància que ens separava. M’he quedat sangglaçat, encarat com un estaquirot a la meva fi, que aproximava amb el cap arran de terra, sotjant-me sanguinària, passejant-se la gruixuda llengua violàcia pels ullals lluents i salivosos... Ningú que hi toqui no s’esfereiria davant un horror com aquest! Supurava perversitat: fins i tot banyat per la claror platejada de la lluna, s’arremolinava entorn seu una negra boirina, una vaga però persistent aura de tenebra que evidenciava que ni la llum gosava tocar tanta maldat! Llavors he sortit del meu astorament. He vist el carreró que mena cap a casa teva i m’hi he llançat cames ajudeu-me. No sé si m’ha perseguit, no he tingut cor per girar-me. Estic desarmat, i malgrat que sé que els cartutxos no em salvaran, no vull morir sense defensar-me. Deixa’m passar la nit aquí, Manel, t’ho prego! Demà, a l’empara del dia, segur que sabrem què fer.

Els desvaris d’en Telm m’han deixat astorat, a la vegada que han confirmat el que ja em temia. Ara ja és manifest que ha perdut el seny; visions demencials com les que ha patit no són conseqüència de l’embriaguesa sola. Li he ofert una habitació sense dubtar, ho hagués fet encara que no m’ho hagués demanat. Dormir sota un sostre compartit l’ajudarà a esbandir-se les idees insanes que li corquen l’enteniment, i a mi em permetrà vigilar-lo de prop. L’he acomodat a la cambra d’hostes, i jo estic aposentat just a l’altre cantó de la porta, el vetllaré tota la nit per evitar
                                                            

[Anotació inacabada]


2 de maig de 17... 

M’ha costat mesos sobreposar-me al punyent sentiment de culpabilitat que, com una urpa de gel, em tenalla les entranyes en rememorar els esdeveniments d’aquella nit infausta; però acabar la narració és l’única manera de redimir-me, i per això avui m’encaro al quadern maldant per mantenir allunyat el fantasma dels remordiments. Encegat pel desconeixement i l’escepticisme, vaig fracassar com a agutzil i com a persona; plana sobre mi la responsabilitat de la fatal successió d’errades que va desencadenar el pitjor desenllaç possible. Encara puc, tanmateix, alleugerir part del pes enorme que m’ofega si el meu testimoni salva les gents venidores de cometre la mateixa equivocació que jo: dubtar sistemàticament de l’existència de l’estrany.

El malson va començar quan una trencadissa de vidres seguida d’un crit espaventat interrompé la meva escriptura. D’un bot em vaig abalançar sobre la porta de la cambra, però més que en vaig sacsejar el pom no vaig aconseguir obrir-la. A l’altre cantó havia esclatat una baralla furibunda, per damunt de la qual retrunyien les bastes malediccions d’en Telm, que imprecava furiós a un atacant que no feia cap mena de fressa. Vaig cridar el meu amic, ansiós per rescatar-lo de la seva presó mental, creient que es barallava contra si mateix víctima d’una malsana alienació. En no obtenir més resposta que l’estrèpit ensordidor, vaig començar a colpejar la porta, cada vegada més violentament, pregant-li per tots els sants que descorregués la balda. Aleshores, irreconeixible, embogit, en Telm em respongué amb les que serien les seves últimes paraules, uns mots que no em deixaven alternativa: “ves-te’n, Manel! Una mort és millor que dues!”. Havia d’esbotzar la porta i arrencar-lo dels seus deliris. Vaig carregar tot el meu vigor contra la fusta, però era massissa; malgrat que s’acabaria crebantant no ho faria pas a la primera. Mentrestant, el rebombori de l’altre cantó s’apaivagava; en Telm ja no vociferava, i semblava que s’esmicolaven menys objectes. El darrer que vaig oir va ser l’impacte sord d’alguna cosa grossa, tova, contra el terra; després, tot va quedar sumit en un silenci dens, fúnebre, fracturat tan sols pel retrò de les meves escomeses frenètiques. A la fi, la balda va cedir, projectant-me cap a l’interior, i allà em va colpir l’evidència de l’ésser esgarrifós i antinatural la realitat del qual m’havia negat a creure.

Enmig d’una estança destrossada, banyada en la blancor somorta que penetrava per la finestra esbocinada, en Telm jeia mort a terra, esgarrifosament magolat per terribles mossegades que li havien esparracat les vestidures, pell i carn. De sang, emperò, se n’havia vessat ben poca, ja que en lloc d’escampar-se era consumida per un ésser que no era un gos, sinó un malson demencial; una criatura demoníaca que, com si d’una sangonera es tractés, arrapava amb avidesa morbosa la seva repugnant llengua tubular del meu amic. Paralitzat per la incredulitat i l’aversió, vaig contemplar com el monstre xuclador s’adelitava del seu sinistre tiberi, com l’ombrívola fumassola que l’embolcalla fluctuava al ritme de les contraccions de la llengua que, en un macabre moviment de succió, bombejava com un cor impiu la sang que no li pertanyia. Absort en una mena de trànsit extàtic, la criatura no es va adonar de la meva presència fins que m’hi vaig abraonar furiosament, brandant un contundent tros de fusta que vaig arreplegar, determinat a allisar-li tots els ossos. Es desenganxà aleshores de la vena, retraient la llengua amb la rapidesa d’una fuetada, i va fixar els seus ulls espantosos en els meus; dues brases refulgents i despietades com el foc de l’avern, tan intenses i esfereïdores que gairebé em doblegaren. Però la còlera em va esperonar per sobre del terror i vaig descarregar-li una tremenda pluja d’assots, cegament, al llom, a la cara, als flancs; vaig veure l’obscuritat bromosa que l’envoltava desfer-se en gasoses filagarses allà on el garrot picava, vaig notar la blanor de la carn sota les estomacades. La pallissa, tanmateix, no menyscabà pas la bèstia, que va saltar amb indemne agilitat fora del meu abast, i després de llançar-me una llambregada flamejant d’odi, va esquitllar-se per la finestra i es va esfumar en la nocturnitat, produint aquella tètrica repicadissa i deixant com a hòrrida signatura un orifici de mitja polzada de diàmetre al coll d’en Telm, per on s’escolaven les darreres gotes de sang que restaven al seu cos eixut.

És tan gran, el desencert amb que vaig obrar! Si tan sols hagués pres en Telm seriosament! Però, per altra banda, qui ho hagués fet? Qui s’hagués cregut els desvaris d’un alcohòlic assotat per una dissort traumàtica? Qui s’hauria pogut imaginar, ni tan sols remotament, d’on provenia el gos infaust? És que potser hi ha algú, entre els mortals, que sigui capaç de reconèixer el Diable quan s’asseu a la seva taula? 


[Fi de les anotacions]



Una vegada enllestida la transcripció, vaig agrair-li l’hospitalitat a en Julià i aquell mateix dia em vaig acomiadar. Fou llavors, a mitja travessa, quan s’escaigué un fet que, malgrat ésser conscient de que les percepcions personals es poden atribuir sempre a la suggestió, sóc incapaç de desacreditar, com tampoc les implicacions esborronadores que comporta. És per això que, tot i que els indicis són insuficients per extreure’n conclusions, penso que val la pena esmentar-lo.
Profà com era en aquells verals vaig extraviar-me completament, i la foscor, implacable, em sorprengué en plena ruta. Per no agreujar la situació, i com que la nit semblava tranquil·la, vaig decidir aturar-me en una clariana i fer nit al ras; i quan maldava per encendre un pila de brossa on coure’m un sopar míser, una esgarrifança metàl·lica em va recórrer l’espinada en oir un martelleig procedent de la boscúria opaca i hostil que em rodejava. El pols, regular i constant, es perllongà una estona que se’m va eternitzar, durant la qual tan sols vaig ser capaç de sotjar garratibat de paüra l’obscuritat impenetrable que em rodejava, presa de les imatges aterridores que els records del vell diari m’esbossaven a la ment. I de cop i volta, un llampec va esquerdar el cel i es desencadenà una ventada; un instant després, el repic es va fondre en el tamborinejar furiós i creixent de la tempesta que em caigué al damunt.




FI





IDEES PER A LA TAPA D'ÀLBUM. 3R TRIMESTRE

Avui algunes idees per a començar a preparar la nostra tapa d'àlbum a l'escola. 

En aquest cas proposo diferents tècniques plàstiques que ens poden servir  per a inspirar-nos en l'elaboració de la tapa del tercer trimestre.




















"REQUETEFELIÇ" SETMANA A TOTHOM! :o)


El repic (tercera part)





20 d’octubre del 17...


Aquesta tarda m’he topat amb en Telm, i en veure’l més alegre, sobri i caminant amb la testa alta, m’he imaginat que el gos era la causa de tan remarcable millora i li he preguntat com li anava amb el seu nou company. “Bé, va bé, és un bon gos, vatua el món!”, m’ha contestat amb entusiasme matusser i mancat de convicció. “Espavilat com una fura. Ahir mateix vam sortir de cacera, i redéu! Treu tant de profit de les seves tres potes que sembla que en tingui cinc!”. Una inquietud ombrívola, tanmateix, es filtrava a través de la falsa jovialitat amb que intentava encobrir-la. “Que potser passa alguna cosa?” he inquirit. “No, no! Bé, sí, però és una fotesa” ha contestat; la seva mirada errava, esquitlladissa. “Qualsevol diria que és un gos com no n’hi ha. És llest, ràpid i sigil·lós; un caçador extraordinari. Ha après de seguida a obeir-me, i executa les meves ordres amb la precisió d’un rellotge. Sí, tot rutllaria com una seda, si no fos per un petit detall... sé que es tracta d’una bagatel·la i que més endavant ens en riurem, de tot això; però ara per ara l’assumpte em mortifica com una pedra a la sabata. Es tracta de la manera de com menja. O més ben dit, de com no menja. Des de que el vaig comprar que encara no l’he vist tastar ni un sol mos. I es manté tan vital com sempre! Li retiro el plat sempre amb la carn sencera. On recoi s’és vist un gos que no li plagui la carn? L’he observat, sé del cert que no li desperta ni el més remot interès. Tan sols la primera vegada va ensumar-la amb recel, i la temptejà amb aquesta mena de llengua violàcia que té. Res més. I només aquell dia, quan la vaig retirar, la teca no estava completament intacta, però tampoc estava menjotejada, sinó marcada pertot arreu amb uns inexplicables forats circulars on hi cabria un gra de raïm...”. Era evident que l’embriaguesa havia esborrat de la seva memòria part, o tal vegada la totalitat, del desenvolupament de la conversa amb el marxant, i no he pogut evitar reprendre en Telm per la seva actitud barroera i menyspreadora envers ell, un comportament que el privà d’informar-nos sobre com alimentar l’animal. L’arrambatge ha suscitat el seu penediment, una virtut que tan sols mostra davant meu, i m’he aplacat de seguida; suavitzant el to, l’he acabat tranquil·litzant: “Doneu-vos una mica de temps per avesar-vos l’un a l’altre i ja veuràs com us acabareu entenent. Tu descobriràs els seus gustos, i ell s’obrirà a provar coses noves”. D’aquesta manera ens hem acomiadat, però m’ha deixat un consirós. Si no s’arriben a avenir mai, si relació amb l’animal fracassa, m’amoïna que la fràgil estabilitat emocional d’en Telm s’esbocini per sempre.




1 de novembre de 17...


L’acostumada quietud del poble fou trasbalsada ahir al vespre, just després de la posta de sol, per l’estentòria detonació d’una escopetada que gairebé va sacsejar els vidres de les finestres. Saltant els graons de dos en dos vaig baixar al carrer, i tan sols vaig tenir temps d’intercanviar unes breus mirades de
desconcert amb els veïns abans que retrunyís un segon tret tan eixordador com el primer. Provenia del cap del carrer, de casa d’en Telm.

Quan hi vaig arribar, un aplec de tafaners ja s’hi apinyava enfront, alguns escorniflant per l’escletxa de la porta entreoberta, d’altres especulant sense cap mena de respecte sobre la causa de les detonacions, tot creant un mormoleig que planava damunt d’ells com un núvol groller. “No m’estranyaria que s’hagués engegat un tret, de tan sonat que estava!” vaig sentir que clacava la vella bugadera en passar vora seva. “No digui rucades” li vaig etzibar, ofès; “per engegar-se un tret, no en calen pas dos”. Cap dels curiosos presents havia gosat encara acabar d’obrir la porta, ningú s’atrevia a encarar la paorosa realitat que s’intuïa a l’altra banda; em corresponia a mi com a agutzil fer-ho. Amb el palmell sobre els taulons, sense empènyer encara, vaig notar un pes a les espatlles: era la quietud opressiva que precedeix les desgràcies; la casa, grisa i freda sota les últimes i esmorteïdes clarors del dia, i la gernació, en tensa i silent expectació, llurs mirades clavades en mi. A la fi em vaig decidir, i amb un grinyol vaig descobrir l’interior de la casa; una llar miserable, de parets ennegrides pel fum i ofegada per la brutícia i el desordre propis d’algú que viu oblidat de tothom. Però d’en Telm, o de qualsevol arma de foc, no se’n veia ni rastre.

Un sospir d’alleujament, o potser de certa decepció, s’escampà entre la multitud. A mi, però, un mal pressentiment em va envair de sobte, i vaig cuitar a comprovar la part posterior de la casa. I allà me’l vaig trobar. En Telm, viu, emergint de la boscúria que circumda el poble, amb el rostre contret en una ganyota de còlera i frustració. Passà pel meu costat, ignorant-me i remugant, rere les dents serrades, quelcom semblant a “dues vegades! Dues vegades!”. Quan s’atansà a la gernació, aquesta es va obrir com les aigües del mar roig; en Telm duia l’escopeta baixa, brandant el canó involuntàriament d’un cantó a l’altre, i el seu cos rabassut, amenaçador, empolsegat i cobert de restes de vegetació, oferia talment l’aspecte d’un salvatge. Es deturà aleshores al bell mig de la multitud, sotjant-los a cada un d’ells amb indignació ferotge, i un cercle d’espai es va formar immediatament al seu voltant. “Dues vegades! Dues! I el malparit ha fugit!” bramà com un energumen, i la gent va retrocedir encara més, esporuguida, i alguns prudents van decidir que ja n’havien vist prou i marxaren. Després en Telm es ficà a casa d’un cop de porta, i jo vaig dispersar els curiosos que encara quedaven abans d’entrar-hi rere seu.    

Estava assegut a l’escó de la llar de foc, tractant de revifar a força de bufera les brases recremades que s’amuntegaven sota la graella; no pas perquè tingués gana o fred, sinó per dissipar d’alguna manera l’enuig que l’embargava. Amb cautela em vaig asseure al seu costat i vaig acomodar la vista en les brases mortes. “No crec que s’encengui, això” vaig fer, distretament. En Telm s’alçà d’una revolada i amb una furibunda puntada de peu va enviar les brases i la graella a terra. “Li he disparat dues vegades! I se m’ha escapat! El molt cabró s’ha fet fonedís!”. Vaig guardar silenci mentre ell vagarejava nerviosament d’un cantó a l’altre de l’estança com una fera engabiada. “Dues vegades, la primera a boca de canó. L’hagués encertat amb els ulls clucs. Però he errat, i ha fugit cap al bosc. L’he encalçat, li he tornat a disparar, i he tornat a fallar! Un tret gairebé tan fàcil com l’anterior!”. Llavors parà en sec, com si de sobte hagués recordat quelcom, i sortí com una exhalació. El vaig seguir cap a la part posterior de la casa, fins al cobert de les eines. Frenèticament en Telm n’inspeccionà l’estructura, passant i repassant les mans per les tosques rugositats de la fusta; a la fi conclogué el minuciós examen i es tombà cap a mi, pàl·lid, amarat d’un insondable terror. “Ara sí que l’he ben fumuda. Estic perdut” mussità amb la impotència de qui proclama rendició. Sentia que havia de dir alguna cosa, però els mots se’m travaven; la conducta d’en Telm era tan incoherent que em tenia completament desconcertat. “Si realment hagués errat el primer tret”, continuà ell amb to ombrívol, “la perdigonada s’hauria encastat a la paret del cobert. Però no se’n veu ni la marca més minsa. I saps què vol dir això? Vol dir que l’he encertat, vol dir que el gos ha rebut un tret que li hauria d’haver esberlat el crani i no ha vessat ni gota de sang!”. Es va desplomar, abatut. “Però ja m’ho esperava. Ja sabia jo que un dia o altre el diable passaria comptes amb mi per la vida ignominiosa que he dut”. “Para el carro” vaig saltar, “i fes el favor de deixar el diable en pau. A veure, anem a pams: primer, la perdigonada pot haver anat a parar a terra, entre l’herba, i si és així pots estar segur que no la trobarem pas; segon, però no menys important, per quins set sous has hagut de disparar al pobre animal?”. “Per intentar salvar-me...”respongué lànguidament en Telm passant per alt la meva primera observació; “per intentar avançar-me. Però he jugat les meves cartes, i he fracassat. Ara la bèstia s’amaga, a l’aguait, i a mi tan sols em queda resignar-me a esperar l’estocada final”. “Vols parar de dir bajanades! Què et fa pensar que el gos et vol mal? Segurament, de l’esglai, que encara deu córrer, ara ja ben lluny d’aquí. No crec que el veiem més per aquests verals”. Però en Telm no m’escoltava. Mantenia la vista fixa al bosc, com si contemplés el lent calar de la nit entre els troncs pelats. “Te’n recordes, de les velles històries que ens explicaven quan érem uns marrecs, per ficar-nos la por al cos?” va mormolar sense sortir del seu absentisme, “sobre els éssers infernals que el diable posa sobre la terra perquè s’alimentin dels pecadors?”. Me’n recordava vagament. No eren més que un grapat de contalles fabuloses sobre criatures espaordidores que, sota l’aparença de bestiar inofensiu, feien pagar als pecadors un preu molt alt pels seus excessos, devorant-los vius i condemnant les seves ànimes al foc de l’avern. “No em diràs que se t’ha ficat al pap que el pobre gos és...”. “De pobre, res!” m’etzibà en Telm, esverat. “No ho sabies, que tots els servidors del diable són coixos d’una pota, precisament com aquest gossot? Deixa de negar l’evidència. Et dic que serà la meva perdició! Per què creus que no tastava la carn? Perquè l’única carn que menja, és la carn viva!”. Un calfred m’estremí en rememorar l’advertència del marxant de nom impronunciable sobre la singularitat de les viandes de l’animal, però immediatament em vaig adonar de la insensatesa tal associació. “Si haguessis vist com se li ensalvatgien els ulls a mesura que passaven els dies i la cassussa el collava” continuava en Telm; “com la gana li despertà poc a poc una malignitat impròpia fins i tot de les persones més roïnes! Ja des del primer dia que les coses no van rutllar. A més a més de la seva desafecció per la carn morta, l’animal menyspreava absolutament l’esbarjo i l’afecte, i això no és pas propi dels gossos, que per molt esquerps que siguin agraeixen de tant en tant una estona de joc i de moixaines. Però aquest no; no hi havia manera d’establir cap vincle amistós amb ell. Sí, la seva obediència era impecable, fèrria.  S’hagués enfrontat a un ós si li hagués manat, i probablement l’hagués vençut. Però més enllà, semblava com si interactuar amb mi de qualsevol guisa que no fos estrictament laboral fos un acte denigrant per a ell. Pots pensar que tot això és suportable, però poc a poc el seu capteniment anà empitjorant de manera sinistra. El gos passà de desdenyar-me a rondar-me pertorbadorament, quan em creia distret, esmunyint-se com una ombra pels racons, com si pacientment avalués les meves debilitats. Fins que avui se m’ha acostat més del compte, i les nostres mirades s’han topat un instant. I t’asseguro que mai n’he vist cap de tan aterridora com la dels seus ulls enrogits, ni tan sols en el caçador més ferotge a punt d’esqueixar la seva presa moribunda. A les seves ninetes hi espurnejava la perversitat intel·ligent del qui no mata per instint sinó per vocació! Aleshores he comprès que era o ell o jo...”. En Telm s’alçà pesadament i s’encaminà cap a casa; en passar vora meu vaig distingir, serpentejant furtiva entre la suor, una llàgrima minúscula davallant-li per la galta. “I seré jo, qui mori, maleït sigui!” el vaig sentir bramar just abans de la batzacada de la porta en tancar-se.

Aquest matí he tustat a ca seva, i en no obtenir resposta l’he buscat endebades pel poble. És cert que ben bé podria ser que, penedit, hagués anat al bosc a cercar el gos, però hom no pot evitar imaginar-se possibilitats funestes considerant les insensateses que li ballen pel cap. Què el pot haver empès a aferrar-s’hi amb tan folla tenacitat? Tal vegada la sofrença de la pèrdua de l’anterior gos li trastorna la percepció, provocant que entengui les diferències inevitables que existeixen entre els dos animals com un senyal inequívoc de la naturalesa infernal de l’actual? Demà tustaré a la seva porta de nou. Espero trobar-lo.


Continuarà... 

A partir d’ara pots seguir la nostra feina amb l’AUP!

A partir d’ara ens pots seguir a l’Alternativa d’Unitat Popular. Seguim!

Precs d’ACR – Ple de abril 2015

Us deixem la moció i els precs que ACR ha realitzat en el ple d’abril 2015. Tot i que aquest ha estat l’últim ple com a ACR, a partir d’ara continuarem la feina feta amb l’Alternativa d’Unitat Popular (AUP), plataforma en la que ens acompanyen la CUP-Rubí, EUiA, Pirates.cat, i més gent a títol individual. Esperem que aquest nou projecte us faci tanta il·lusió com a nosaltres. Ha estat un plaer servir a la ciutadania de Rubí durant aquests 12 anys com a grup municipal d’ACR i esperem que estigueu contents de la feina feta. Sense més, volem agraïr la vostra confiança i suport durant tot aquest temps! Seguim!


Moció sobre reprovació Sr. Tost per la seva actuació com a director de l’Agència de Residus de Cataluna.

*Aquesta moció es presenta a instàncies de la Plataforma Rubí Sense Abocadors

Moció_reprovació_SrTost_abocadors (36.65 kB)


Precs i preguntes:

  • Naus abandonades: Fa uns mesos ja vam preguntar sobre el desballestament irregular d’unes naus situades entre Can Serrafossà i Sant Genís. Sembla que el tema continua. Es continua permetent que hi hagi persones que entrin en aquestes parcel·les i desmuntin naus mig abandonades. Això creiem que a més, representa un cert perill per la gent de la zona. Ara comencen a desballestar una nova nau. Just davant de l’anterior. A l’estiu tindrem un altre solar amb runes. De fet, el carrer que separa aquestes naus, fa anys que sembla un abocador, i aquest si que és del tot responsabilitat de l’ajuntament. La pregunta és si s’ha fet alguna cosa des de l’Ajuntament  o si es pensa fer quelcom.
  • Metaprec i metapregunta: Aquest és un prec de precs i una pregunta de preguntes. Seria possible que ens contestessin abans d’acabar el mandat tots el precs i totes les preguntes fetes durant els plens municipals, i que han quedat sense resposta?

El repic (segona part)





Com a agutzil del poble vaig creure convenient entaular conversa amb el nouvingut, esbrinar d’on venia i a què es dedicava. En veure que m’hi atansava, el cavaller extragué d’entre els plecs de la seva capa una singular pipa de ceràmica de tub llarg i sinuós, i se la va encendre tot seguit amb un parell d’enèrgiques pipades. Aquella mena de tabac desprenia una aroma acre i penetrant, semblant a l’all, tanmateix no pas desagradable: “bon tabac fumeu per aquí” vaig comentar mentre m’aproximava, per atraure la seva atenció. “És d’una varietat típica d’allà on vinc, tot i que sembla ser molt rara per aquí”, respongué ell amb veu suau i pregona. Fou llavors quan un calfred sobtat m’estroncà la llengua, en adonar-me del sorprenent fenomen que s’esdevenia al blanc dels seus ulls: era la titil·lant resplendor del ble que ocupava el centre de la taula, el que li dotava els globus oculars de subtils reflexos rogencs, esquius i trèmuls com si un foc follet s’hi bellugués a l’interior? El sentit comú em dictà que sí; així doncs, fent un esforç per espolsar-me tan absurda fantasia, vaig presentar-me, i vaig ser correspost amb un nom tan extravagant que em fou impossible retenir-lo. En parlar, l’enigmàtic foraster desprenia una mena de magnetisme que m’oprimia amb un respecte aclaparador envers ell i m’infonia una subliminar inquietud d’esperit, sensacions que no em van abandonar fins estona després de la seva marxa, malgrat que durant tota la vetllada es comportà de manera impecable. Va respondre totes les meves preguntes amb un lèxic depurat i cult, fent gala de l’eloqüència i convicció pròpia dels venedors més sagaços. La informació que em proporcionà, però, va ser poc més que insubstancial. Era, en efecte, un marxant, i la seva mercaderia, indeterminada; assegurava que podia aconseguir qualsevol cosa si el preu era convenient. El seu origen tampoc va ser aigua clara, es limità a dir que ell pertanyia a on se’l necessitava, i que la seva pàtria era tan remota que no valia la pena mencionar-la.  
Per deferència vaig proposar d’unir-nos en una sola taula, ja que a la taverna no hi quedava ningú més. En el transcurs de la
conversa consegüent, el marxant es va revelar com un home d’un extens coneixement, destre contista d’anècdotes i gran afeccionat a la caça, l’èxit de la qual, va explicar mentre amanyagava l’animal, el devia al seu gos fidel, un excel·lent rastrejador a despit de la coixesa que patia de naixement. “Desgraciadament, els negocis m’absorbeixen completament, i no em deixen temps ni per ocupar-me’n, ni per gaudir-ne” explicava. “És per això que, tot i que m’ha acompanyat durant molts anys, estaria disposat a...” féu una pausa, i em sotjà amb el seu refulgent esguard, primer a mi, després a en Telm, “...vendre-me’l”. En Telm, que no havia apartat en cap moment la seva mirada vidriosa de l’animal, va fer un bot en oir aquestes paraules: “No digueu més! Aquí teniu un comprador. Quant me’n demaneu?”, clamà, exaltat. El marxant féu un glop per ordenar-se el discurs, abans de respondre: “oh, jo en demano poca cosa, un preu més aviat simbòlic. Seria una gran falta de respecte, un acte roí per part meva, enriquir-me a costa d’un servidor tan lleial que amb el temps ha esdevingut un amic”. Parà per fer unes pipades breus, i el resplendor incandescent del tabac li ressaltà les ombres del rostre; aleshores, amb expressió greu, es dirigí exclusivament a en Telm: “però la qüestió no és què demano jo, sinó què demana ell. Mireu, ben bé podria adjudicar-vos l’animal i rentar-me’n les mans; qualsevol altre venedor sense escrúpols no en faria fas escarafalls. Però els menesters d’aquest gos són peculiars, i jo, com a home de principis, em sento amb l’obligació de posar-vos-en al corrent, pel que us prego que em pareu total atenció. Heu de saber que la raça a la qual pertany, endèmica de la meva terra, és aquí inexistent, i les seves necessitats difereixen en gran mesura de les dels cans als que esteu avesat, especialment en el referent a la freqüència i naturalesa dels seus àpats. La freqüència no és pas el problema: aquesta raça s’alimenta a intervals molt dilatats de temps i acostuma a proveir-se per si mateixa, permetent a l’amo, en certa manera, desentendre-se’n en aquest aspecte. És, tanmateix, en la naturalesa dels àpats on he de fer més èmfasi. La viandes que requereix són molt abundants a la meva terra, però em temo que aquí us suposaria un maldecap gens negligible obtenir-les, si voleu que us sigui franc”. Aquí vaig fer el gest de preguntar-li a quina mena de viandes es referia, però en Telm, irritat per la llarga parleria del nostre interlocutor, se’m va avançar, i amb la veu desaforada i xopa de ratafia li etzibà: “que potser us esteu mofant de mi? Creieu que no reconec la burla disfressada de xerrameca petulant? Segurament us penseu que sóc massa gamarús per tenir cura d’un gos, però maleït sia! Esteu parlant amb algú que ha tractat amb gossos de tota mena des de que era un marrec. No tenen secrets per a mi! Així que deixeu de fer marrada i poseu un preu!”. El marxant apartà els seus desacostumats ulls rogencs d’en Telm i els focalitzà en la pipa que sostenia: “no era la meva intenció ofendre-us ni posar en dubte la vostra capacitat” es va disculpar amb un somriure indesxifrable. “És evident que el vostre coneixement en la matèria és prou extens com per passar per alt les especificacions i anar directament al gra. Així doncs, us exposaré la xifra que en demano, i marxaré tot seguit per no importunar-vos més”.              
La suma que va revelar resultà efectivament simbòlica, exigua tenint en compte les suposades virtuts de l’animal i els sòlids vincles que l’unien al seu amo. Una quantitat que hom pot dur perfectament al damunt un dia qualsevol. En Telm va pagar tot seguit, i el gos, com si entengués el que s’esdevenia, es va arraulir mansament al seu costat tan bon punt els diners van canviar de mans. Aleshores el marxant enllestí la beguda, s’alçà, i calant-se de nou el barret, es va acomiadar cortesament, agraint-los l’agradable vetllada; però en Telm, embravit per l’alcohol i ressentit encara pel suposat afront, li engegà: “sí, sí, el que vós digueu. Au, aneu amb bon vent i barca nova, cagaprim!”. El marxant, que es trobava ja de camí a la porta, es deturà, i tombant-se parcialment per fitar el meu amic a cua d’ull, li va contestar amb serenitat però també amb esgarrifosa gelor: “faríeu bé en ser més amable amb els desconeguts, amic meu. No sabeu mai amb qui us les haureu de veure en el futur...”.
Havent dit això féu mitja volta i es va esvanir silenciosament en la nit, l’obscura capa onejant rere seu, renegant el seu fidel company a canvi de quatre rals i deixant una estela de la peculiar aroma sulfurosa del seu tabac exòtic, una fragància que va impregnar l’aire, llargament, després de que hagués marxat.






Continuarà...

 

El repic (primera part)




Són molts els mites populars que vaig recopilar, rajant directament de les boques de les gents a qui pertanyien, al llarg del meu recorregut pel camp de Tarragona durant els mesos càlids de l’any 18.... El meu propòsit era, una vegada assegut de nou al meu escriptori de Barcelona, convertir aquest patrimoni tan antic com volàtil en un llibre de llegendes que el conservés i transmetés a les generacions esdevenidores. Incomptables històries van passar a través del filtre de la meva ploma; en algunes s’hi havia esborrat tota traça de versemblança, d’altres tenien fonaments més reals però també fortament assaonats per la imaginació popular; en qualsevol cas, el temps havia tergiversat qualsevol fet verídic que poguessin contenir de tal manera que en elles tan sols s’hi reconeixia ficció. En totes, menys en una.

Va ocórrer en un poble corsecat i remot el nom del qual m’ha fugit malauradament de la memòria. De la seva ubicació, tot el que en puc assegurar és que es trobava pels environs de Reus, a menys d’una jornada a cavall. Allí em va ser presentat en Julià F., un homenot cepat que rondava la cinquantena, i a qui la intempèrie li havia afegit ben bé deu anys al rostre; tot i així,
darrera la seva aparença sorruda s’hi amagava una ànima afable, i molt gentilment accedí a mostrar-me el diari del seu avi, l’agutzil local de l’últim quart del segle passat. Els esdeveniments que relataven les seves pàgines esgrogueïdes em van semblar extrets d’un contalla tan fabulosa com macabra; però el fet que una autoritat tal com l’agutzil els hagués anotat al seu diari personal, salvant-los de de l’efecte exagerador de la transmissió oral, i també cert succés que m’escaigué quan vaig abandonar el llogarret, dotaren la història d’una desconcertant tangibilitat que esborralla les fronteres entre la realitat i la superstició. És per aquesta raó que no vaig considerar-la com les altres; la seva inclusió a la versió final de l’obra em va semblar forçada, un matrimoni de conveniència. Vaig resoldre escriure-la més endavant, a part, perquè no és ara la meva voluntat preservar el patrimoni, sinó advertir el viatger. Sense més preàmbul, doncs, transcric tot seguit el text del vell diari:




16 d’octubre del 17...


En Telm sempre ha estat una persona de caràcter feréstec i de vida pecaminosa, afeccionada a la beguda i als vicis; i tal vegada es veuria involucrat en problemes més seriosos dels que es busca si no fos per l’amistat que ens uneix des de la infància. El respecte incondicional que sent cap a mi, un representant de la llei, s’estén inevitablement cap a un respecte cap a la llei mateixa, i estic convençut de que tan sols això és el que l’ha mantingut fora de la garjola. Però el seu tarannà hostil, tosc i sempre propens a la batussa, l’ha abocat a una vida solitària, sense esposa i amb escassísims amics. Tan sols jo, i en certa manera també en Jofre, amb qui manté una relació on s’hi alternen l’amor i l’odi a causa dels ingressos i les destrosses que li genera a la taverna, ens podem comptar entre les seves amistats.

Darrerament, però, que el capteniment d’en Telm s’ha agrejat encara més fins al punt de preocupar-me seriosament. Ha duplicat, o tal vegada triplicat, el seu consum d’alcohol, sumint-se en una embriaguesa permanent que li accentua cadascuna de les seves males qualitats, desbocant-li l’agressivitat i atiant el seu caràcter bròfec. El turmenta la mort del seu fidel gos de cacera, en estimbar-se per un esvoranc quan perseguia una peça. L’animal  va sobreviure a la caiguda, però el rescat era impossible i l’infortunat animal va agonitzar llastimosament durant dies al fons de l’estimball abans la gana no se l’endugué. És, tal vegada, el cop de més mala mena que la vida podria haver-li propinat; per en Telm, la pèrdua del seu gos lleial equival a la pèrdua de mitja família, i tan sols un insensible mancat d’ànima no s’afectaria davant una tragèdia així. M’amoïna, tanmateix, que el seu sigui un pou de no retorn, i que la seva desídia per controlar els seus impulsos violents no el fiqui en algun embolic del qual no el pugui traure. De tot això en parlàvem la nit passada, a la taverna, quan succeí un fet que ben bé podria significar l’empenta que retornés en Telm als seus cabals habituals, tot i que algunes de les circumstàncies que l’envolten són, en certa manera, inquietants. 

Era ja mitjanit i la taverna s’havia buidat feia estona. Consecutives rondes de ratafia havien acabat d’abatre en Telm, que m’escoltava encorbat damunt del got com si hi busqués la solució al fons, movent-se tan sols per servir-se més licor bo i interrompent de tant en tant la seva abstracció amb uns barbotejos poc intel·ligibles. M’estava plantejant arrossegar-lo ja de tornada cap a casa, quan de sobte es va enervar amb una energia insòlita, tensant cada fibra del seu cos tan bruscament com si l’haguessin punxat; i amb la boca badada i els ulls esbatanats d’incredulitat, va clavar la mirada darrera meu, a la porta, mentre l’estupefacció i la ratafia li trabucaven les paraules. Tal fou l’únic indicatiu de l’arribada del sigil·lós cavaller, que havia aparegut sumit en la més absoluta discreció, sense que la porta grinyolés ni cruixís en obrir-la, sense que cap
brisa furtiva pertorbés l’estàtica dansa de la flama dels bles. Era un home alt i escardalenc, que duia bona part del rostre oculta sota l’ampla ala del barret, a excepció d’un acurat masclet triangular que sobresortia al capdavall d’uns llavis fins i lívids. L’elegància amb que s’abillava, inusual al poble, el delatava com a foraster: capa, casaca de botons de plata, calçons de seda i botes de muntar d’un cuir tan lluent com la porcellana, tot plegat d’un negre tan fuliginós que el fonia amb les tenebres de la taverna buida i mal il·luminada, com si en formés part. Però no era ell qui havia sobresaltat en Telm, sinó l’animal que l’acompanyava. Es tractava d’un gos llop, tan alt que el dors del llom gairebé arribava a la cintura del seu amo, i d’un pèl curt i raspós tan obscur com les seves vestidures. Era, en definitiva, un gos idèntic al d’en Telm en tots els aspectes, tret d’un: el nouvingut coixejava d’una de les potes del darrere.

El misteriós cavaller va demanar un beuratge i es va aposentar en una taula allunyada,  descobrint-se el rostre i exposant les seves particulars faccions, en les que destacaven unes orelles punxegudes, i unes celles esmolades que desembocaven en un nas prominent però gràcil. Vaig ser incapaç de determinar-ne l’edat a simple vista. El masclet suggeria que ja havia passat la pubertat, i les vestidures que duia eren les pròpies d’un viatjant experimentat; però la seva pell pàl·lida, sense la més mínima arruga o cicatriu, i la destresa i precisió amb que executava cadascun dels seus moviments, eren qualitats que pertanyien a algú més jove. Als seus peus, s’hi va ajaure dòcilment el gos, badallant àmpliament tot mostrant uns ullals esmolats tan blancs que la negror del pelatge gairebé dotava de brillantor pròpia, i una insòlita llengua violàcia i gruixuda com no n’havia vist mai en cap mena d’animal.


Continuarà...