Altar uterí

La lectura d’Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès la va recomanar en Llengot al seu blog, en un article en el que també parlava de La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany.

En aquest llibre Pagès es rebel·la contra la separació de llengua i literatura, contra la opinió que diu que escriure bé és tan sols tècnica i contra l’oblit dels ensenyaments clàssics (grecs) sobre l’art d’escriure.

Com ens explica al principi del capítol 2, hi ha tres models que s’han seguit a l’hora d’escriure: el romàntic (que passa de la tècnica i es centra en el talent), el científic (que passa del talent i es centra en la tècnica) i el clàssic (que proposa la col·laboració entre tècnica i talent). En essència, Un tramvia anomenat text és una oda al model clàssic i una crítica als altres dos, on Daniel Cassany, entre d’altres, rep unes quantes vegades.

D’alguna manera aquesta necessitat de talent que estableix el model clàssic, amb el que per altra banda hi estic completament d’acord, pot ser desmoralitzador per a aquells que vulguin escriure. Sobretot perquè el talent és, segons l’autor, “la intuïció, la capacitat innata, la incomprensible predisposició, tot allò que no es pot aprendre ni explicar”.

I com sap algú d’ell mateix si té talent o no? És a dir, si em centrés en la tècnica i aconseguís millorar-la prou què seria, en termes d’en Pagès, un “Gran autor” o un “Professional”? No és fàcil saber-ho perquè el talent és subjectiu.

Per sort, i no sé si per error o per donar esperances, quan queden menys de vint pàgines per acabar el llibre se li escapa la frase “Tothom pot aprendre les tècniques d’escriptura; tothom, en major o menor mesura, té talent per escriure”. Gràcies a les muses!

Amb tot, no sé si llegir aquest llibre m’ha fet agafar ganes per escriure més o me les ha tret. El que sí s’ha incrementat són les ganes de llegir llibres que fa un temps, intimidat per la seva grandesa, no hagués gosat ni mirar-ne el llom, perquè no és sinó llegint com realment es pot aprendre a escriure. Això cal considerar-ho un èxit per part de Vicenç Pagès.

És, doncs, un llibre molt recomanable, tant si voleu escriure o com si voleu motius per deixar de fer-ho.

I, per acabar, una curiositat. En l’edició que tinc jo, de la col·lecció Biblioteca Universal Empúries, la llista d’alguns dels llibres publicats que apareix a la solapa acaba al número 171. El 172 és La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany.

PD: De pesats, i suposo que jo en sóc un exemple, internet n’és ple. Normalment tenen un blog.

—
Enllaç comercial:

Comprar Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès a Casa del Libro. [+info]

Se’m fa difícil escriure sobre un llibre que explica com escriure. No pel fet d’escriure en sí, sinó per fer-ho bé. Hi ha una pressió afegida probablement estúpida. De totes maneres crec que és un bon exercici intentar-ho.

La cuina de l’escriptura, de Daniel Cassany, es centra en l’explicació de la tècnica de l’escriptura. Ens explica com començar a endreçar les idees, com estructurar el text (des de la tria de les paraules fins a la mida dels paràgrafs, passant per la composició de les oracions) i també els errors més comuns que es poden produir quan s’escriu. Evidentment, el llibre està ben escrit. Només faltaria. Perquè quan ens trobem amb parts mal escrites, no són més que exemples (inserits a traïció) del que després es veurà com a erroni.

Arribat a aquest punt tinc un problema per seguir comentant aquest llibre. Resulta que abans d’escriure aquesta crítica he llegit Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès. I la majoria de cops que Pagès parla de Cassany no el deixa massa bé.

No vull entrar-hi ara (suposo que ja ho faré quan parli del llibre de Pagès) però d’alguna manera Cassany es centra en la part tècnica del procés d’escriure, com si fos exclusivament el que ens farà escriure bé.

Amb tot, la tècnica és una part fonamental d’un bon relat o una bona novel·la, per posar un parell d’exemples, i és en aquest sentit on la lectura del llibre té un major interès. És, doncs, un bon recull de normes pseudocientífiques que els bons escriptors saben quan trencar.

—

Enllaç comercial:


Comprar La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany a Casa del Libro. [+info]

Mascarada es el último libro de Terry Pratchett que he leído. Como la mayoría de sus libros sucede en Mundodisco, y éste en concreto pertenece a la subserie de las brujas. Las protagonistas principales son Yaya Ceravieja y Tata Ogg, que ahora son las dos brujas de Lancre, a raíz de la nueva condición de reina que ostenta Magrat Ajostiernos. Y un aquelarre con dos brujas no es lo mismo.

Así que deciden, sin decirlo abiertamente, que deberían buscar una tercera bruja. Pero resulta que la persona con más números para serlo, Agnes Nitt, ha ido a probar suerte en el mundo de la música a Ankh-Morpork. Por tanto, las brujas más carismáticas de Mundodisco se dirigen a la gran ciudad. Y por su lado Agnes encuentra trabajo en la ópera. Y la ópera tiene su fantasma. Y asesinatos.

Con este argumento (y con otras subtramas), Pratchett rubrica uno de los mejores libros de Mundodisco (1). Los personajes están perfectamente definidos, de tal manera que las situaciones y diálogos son hilarantes de principio a fin. La novela mezcla fantasía, humor y un relato policíaco con mucho acierto. Así, a lo que ya nos tiene acostumbrado Prachett, debemos añadir el elemento clave de las novelas de misterio: “¿Quién es el asesino?”.

Para terminar, destaco no la mejor frase del libro sino un pequeño gag. Uno de los personajes ha sido asesinado y se encuentra con la Muerte:
-Ajá -dijo-. ¡Te tengo! ¡Eres el fantasma!
-¿Sabe? Se equivoca de una forma bastante divertida.

Dicho esto, lo único que queda por hacer es recomendar la lectura de este libro a todos aquellos que quieran pasar un buen rato con una buena historia.

—
(1) De los que ha publicado la editorial Debolsillo.

—

Enlace comercial:



Comprar Mascarada de Terry Pratchett en Casa del Libro. [+info]

Gammaglutamiltranspeptidasa
El miro i hi trobo a faltar blefaroadenitis. De voltatge, de blefaroadenitis, en sobra i el que hi manquen són rombes i viratges, indicanúries i limfadenectomies. Hi manquen indicanúries, hi sobren blefaroadenitis… no pot ser. Guaiacs! Blastòcits i nelavanes! Els guaiacs i els blastòcits i les nelavanes aporten la tocoginecologia justa de sociopatia -d’aquella- i aleshores les altres colorrees resplendeixen amb intercinesi. La intercinesi és molt important! D’allò més important…

Monadofícies
D’ell mateix. Què se n’ha fet del duelista cartesià? Semba que tothom coneix els vermètids, els caminadors, el millor Déu, la millor organogènia social. Són tants els campaners dedicats al monofiletisme, al justificar amb tot aquest ex-libris o aquella identificació, que arriba a esfereir. Serà justament quan tindrem a l’abast tots els ex-libris de les monadofícies, que ens tornarem més cecs i obcecats? Passejadors per tothom.

Verbalia.com
Els dos microrelats de dalt no són realment meus. En realitat són dues versions que fet jugant al Mot al 7. El primer és un microrelat d’en Llengot intitulat Gamma modificat a partir de la substitució de substantius pel desè que el segueix alfabèticament al Diccionari Enciclopèdic de Medicina de la Gran Enciclopèdia Catalana. El segon és d’en Guillem intitulat Un món segur variat segons la mateixa regla, però prenent el setè substantiu del Gran Diccionari de la Llengua. El mecanisme està explicat al llibre verbalia.com - Jugar, llegir, tal vegada escriure, de Màrius Serra.

Aquest llibre està dividit en tres parts principals. A la primera, Serra ens explica diversos jocs amb paraules per realitzar en grups. Realment és difícil jugar sol a qualsevol dels jocs que s’hi comenten.

A la segon part, ens proposa dos mecanismes de reescriptura de textos. Comença pels centons, artefacte basat en la combinació de versos de poemes ja existents d’un o varis poetes amb la intenció de generar un nou poema. Després ens explica el Mot al 7 en el que a partir de la substitució de paraules mitjançant un diccionari es transforma un text en un altre. Com es pot apreciar en els meus exemples, no sempre té resultats espectaculars.

A la tercera part, l’autor ens endinsa de ple en el món de l’escriptura potencial (la segona part només n’era un mos). Aquí ens explica diversos mecanismes restrictius, tals que la restricció pot ser font d’inspiració atès que ens dóna un grups de paraules que podem utilitzar per escriure i un altre de paraules prohibides. Tenim, en aquest cas, monovocalisme (ús d’una única vocal però qualsevol consonant), bells presents (ús exclusiu de les lletres d’un nom propi), absentisme (no ús de certes lletres, altrament dit lipograma), etc.

Inclou també exemples i un glossari de termes enigmístics.

Ens trobem doncs davant d’un llibre eminentment pràctic que ens anima a l’ús lúdic del llenguatge. Les propostes ens permeten passar l’estona jugant i aprenent paraules noves. O, en definitiva, ens permet disposar de mètodes per enfrontar-nos a la temuda (i vist que tants escriptors n’han parlat, també inspiradora) pàgina en blanc.

A mi, personalment, m’hauria agradat que hi hagués més propostes que no exigissin el concurs de grups de persones relativament extensos com les de la primera part del llibre. D’altra banda, cal reconèixer que la seva lectura és amena i molt útil per aquells que veiem les paraules com un element de joc.

—

Enllaç comercial:



Comprar Verbalia.com de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]