Altar uterí

Em fa por llegir llibres on el nom de l’autor apareix amb cos més gran que el títol del llibre; i encara em fa més por si fan servir el nom d’un altre llibre per a fer-te agafar ganes de llegir-lo. En el cas que m’ocupa, costa de veure que el cos del nom de l’autor és més gran que el del títol perquè només ho és per un punt; de totes maneres, l’autor apareix en vermell (que destaca més). I en fan publicitat dient: ‘Autor de Tòquio Blues‘. Publicitat que a mi no m’afecta perquè no l’he llegit pas, Tòquio Blues. Tot i això, he llegit Kafka a la platja.

El començament del llibre, els primers quatre capítols, se’m van fer un mica feixucs. No pas per culpa d’una prosa difícil (que no és el cas), sinó perquè en aquest inici no hi veia res que em motivés especialment a llegir. Ara bé, em vaig obligar a continuar i, poc a poc, em vaig trobar que no el podia deixar estar.

El llibre està escrit a dos temps i, com és de suposar, cap al final acaben confluint però potser no de la manera que un espera. A més, conforme avança la història es van obrint més i més interrogants que s’aniran responent directa o indirectament. O no es respondran del tot, i es deixarà una mica en el terreny de la mística, en una barreja entre literatura, mites i llegendes clàssics i orientals i música.

I tot plegat en Haruki Murakami ens ho planteja d’una forma molt planera (o potser és cosa del traductor?) guardant petits moments per la broma i grans moments per al surrealisme.

Respecte a la traducció i edició no em puc queixar gaire perquè crec que traduir del japonès a qualsevol llengua ha de ser realment difícil. Ara bé, m’han sorprès tres coses. Una, que s’utilitzi l’interrogant d’obertura (fins i tot en frases curtes) (*). Dues, que utilitzi la paraula lot, en femení. D’una banda, a casa meva en dèiem el lot i no pas la lot. I d’altra banda, tant al llibre com a casa meva s’utilitza com a sinònim de llanterna, però en realitat té una altre significat: m. [LC] Part assortida d’un tot que s’ha de distribuir entre diferents persones. I tres, que la cançó que els 7 nans de la Blancaneus canten quan treballen es deixi en anglès (Heigh-ho) quan a Catalunya es coneix per Aibó-aibó i, per tant, crec que així s’hauria d’haver traduït; i se me’n fot la influència que l’espanyol hi pugui tenir. Però tot plegat només són bestieses.

En resum, és un llibre que quan li he agafat el truc no he pogut abandonar-lo, que conforme avançava volia seguir llegint per trobar les respostes a les incògnites que s’obrien.

Un llibre tan recomanable, que el recomano.

——
(*) Jo ho trobo innecessari fins i tot en frases llargues.

—

Enllaç comercial:


Comprar Kafka a la platja de Haruki Murakami a Casa del Libro. [+info]

Escollir un títol és molt important i, tot sovint, no és gens fàcil. Per posar un exemple, jo tenia seriosos problemes per a aconseguir el punt de la pregunta corresponent als exàmens de filosofia de COU. El problema rau en descriure amb una única expressió normalment breu de què tracta allò que estiguem titulant.

Tenint clara aquesta dificultat s’entén, a mitges, que el títol de L’abadia profanada sigui el que és, perquè resulta que l’abadia no surt gaire i la seva profanació tampoc és tan greu. I no em fa res esbombar això aquí, perquè si l’autora va estar disposada a posar-li un títol que no és adient (però sí comercial!), jo estic en el meu dret d’explicar per què és fals.

Segons la contraportada del llibre sembla que el centre del mateix sigui la visita a l’abadia de Montserrat per part de Heinrich Himmler. És més, a la portada hi diu “la gran novel·la sobre la recerca del Sant Greal a Montserrat” però la veritat és que la visita a Montserrat només forma part d’un capítol i, de fet, la recerca del Sant Greal només és una part de la història i acaba sent no més que una anècdota.

Estic indignat, com es pot llegir. La visita de Himmler a l’abadia sembla només un pretext per fer publicitat del llibre. De fet, a l’últim paràgraf de la Nota de l’autora, just al final del llibre, ens avisa (un pèl tard) que tot això de la història només aspirava a “enllaçar un parell de relats entranyables”. I realment és el que fa, si bé és el contrari del que ens han venut. I que els relats siguin entranyables és discutible, més encara quan ho diu la pròpia autora.

En aquesta Nota final, per cert, és on hi haurien d’anar les explicacions que en determinats moments se’ns presenten com notes al peu de pàgina, ja que aquestes notes, en el fons, l’única cosa que acostumen a fer en aquest llibre és dir que allò que els fa referència està basat en dades reals o, en algun cas, hipòtesis factibles. Per a mi, que quan veig un número ja miro la lletra petita del peu, m’ha resultat un trencament de la lectura del tot innecessari.

Pel que fa a les dues històries que explica la del Walter Ebert és la més interessant. En Walter és designat per Himmler per a cercar el Sant Greal juntament amb Klaus Glaser. El procés que segueixen per a treure conclusions sobre el possible domicili del Calze de Crist, mitjançant l’estudi de les diferents referències històriques és sense cap mena de dubte el gran assoliment del llibre. D’altra banda la història de la Marina Barahona i l’Oriol Turmeda, sobretot quan es refereix a amor i sexe, no és altra cosa que carrinclona.

Em sap greu haver escrit una crítica tan ferotge, però no podria ser d’altra manera quan m’he sentit estafat.

—

Enllaç comercial:


Si tot i això encara el vols llegir, pots comprar L’abadia profanada de Montserrat Rico Góngora a Casa del Libro. [+info]

Supongo que a Tolkien no le gustó, si lo leyó, Rebelión en la granja porque Tolkien odiaba la alegoría. Y este libro de Orwell es todo él una alegoría del régimen estalinista y su evolución. La historia es muy sencilla y a la vez es muy fácil de leer, pues la prosa es bastante llana y el vocabulario relativamente simple.

Cuenta que en la Granja Manor, propiedad del señor Jones, los animales deciden rebelarse contra su dueño. Y cuando lo han echado deciden organizarse mediante un sistema igualitario, donde todos los animales trabajan para llevar adelante la granja. Ahora bien, como los más inteligentes son los cerdos (y después los perros) poco a poco éstos van tomando el control. De entre los cerdos surgen dos que son los más inteligentes, Napoleón y Snowball, que son los que iniciarán un sistema social parecido al marxismo. Y poco a poco, Napoleón manipulará a los demás mediante la tergiversación de la historia, el uso de las estadísticas y el miedo a un pasado peor.

Lo que George Orwell quería mostrar en este libro es lo que ahora ya se sabe sobre el régimen estalinista. Sin embargo, como cuenta en el prólogo no publicado originalmente y llamado La libertad de prensa, en la época en que intentó reiteradamente su publicación hasta conseguirlo todo esto era ocultado, por lo menos en Gran Bretaña, porque en aquellos momentos la URSS era un aliado en la Segunda Guerra Mundial. Por esto, se le hacía la pelota, se explicaban sus cosas buenas con admiración y se censuraba cualquier opinión o información que pudiera dañar la imagen de la Unión Soviética. Orwell crítica todo esto y más en este prólogo.

Así pues, el libro con su prólogo son muy recomendables y no solo desde un punto de vista histórico sino también porque reconoceremos una crítica a algunos matices de la política y el periodismo actuales a nivel mundial, aun después de más de cincuenta años desde la muerte de su autor. Porque aun hay cosas que no han cambiado desde entonces y deberían hacerlo.

—

Enlace comercial:



Comprar Rebelión en la granja de George Orwell en Casa del Libro. [+info]