Altar uterí

Éste ha sido el primer libro de P.D. James que he leído y no será el último. Mortaja para un ruiseñor cuenta la investigación sobre las muertes de dos estudiantes de enfermería en el hospital John Carpendar. El detective encargado del caso es Adam Dalgliesh, de Scotland Yard, cuya estancia en la residencia de estudiantes para intentar resolver el caso no será precisamente apacible. Durante la investigación, nos encontraremos con personajes que se resisten a contarlo todo tenga que ver o no con el caso, médicos con aires de superioridad y enfermeras que creen saber más que los médicos, entre otros.

La escritora inglesa P.D. James (su nombre completo es Phyllis Dorothy James White) describe cada escenario, cada situación y cada personaje con tal nivel de detalle que nos sumerge en la historia sin que podamos sospechar el más mínimo atisbo de inverosimilitud. Y lo consigue sin llegar a la pesadez descriptiva propia de escritores pedantes que tienen la mala costumbre de inundar el texto de palabras cuya función es puramente estética, sin no aportar nada a la historia. James, al contrario que estos escritores, parece utilizar no solo el número de palabras adecuado sino también de la forma más específica y correcta para su utilidad como elemento narrativo. Siento envidia.

Es pues un libro al que esta reseña no hace justicia y que recomiendo encarecidamente.

—

Enlace comercial:

Comprar Mortaja para un ruiseñor de P.D. James en Casa del Libro. [+info]

De com s’escriu una novel·la, tot i el que pugui semblar pel títol, no és un llibre que expliqui com escriure una novel·la sinó com es va escriure una novel·la. És doncs, la biografia d’una novel·la, Monocle, però també és una biografia (o més aviat una espècie de diari incomplet) de l’autor. Una biografia d’una novel·la que acaba sent una novel·la en sí mateixa.

El llibre explica els inicis de l’escriptura de Monocle, com l’autor s’imposa escriure un capítol cada mes i com, més tard, comença a tenir dificultats per a continuar-lo. Així doncs, l’eix central del llibre són els problemes i possibles solucions que van apareixent. De vegades els problemes no estan estrictament relacionats amb el fet d’escriure.

Entremig de tot plegat, per a explicar-ho tot amb més detall, hi apareixen e-mails antics, altres relats que en Màrius Serra va escriure (o viure) i que d’alguna manera tenien alguna relació amb Monocle i anècdotes diverses que li van ocórrer des de que s’hi va posar fins a poc després de la publicació final de Monocle. O sigui, que és un llibre variat en el que hi apareixen un munt de personatges i situacions reals que mostren el procés des de l’escriptura del llibre fins a la seva publicació, passant pels intermediaris i demés persones (i també fets en principi aliens però que acaben condicionant d’una manera o altra el procés).

Pel que fa a l’estil de l’autor no estranyarà als qui llegeixin, per exemple, els seus articles a La Vanguardia. Doncs intenta prendre’s les coses amb sentit de l’humor i no deixa escapar cap joc de paraules que passi per allà. Vet aquí algunes citacions:

Un temps abans […] es va produir un episodi nocturn que algun dia tinc ganes de relatar en prosa hipotàctica, però que ara, en un atac de parataxi asindètica, resumeixo en un monoparàgraf juxtapositiu.

No acabaré de llegir un llibre de poemes que faci el més mínim tuf de carrincló, però sóc capaç de fullejar una guia telefònica de la a a la zeta buscant-hi cognoms del tipus “Mata Bala” o “Conesa Cara”.

No sé si he volat gaire. La moto és lluny. Mentre queia no podia treure’m del cap el nom del programa de ràdio al qual acudia: Fum d’estampa. Te la fums. T’estampes.

És un relat amè, entretingut i tal vegada emotiu (doncs, és una història real) que tot i que potser no és una gran novel·la (què és una gran novel·la?) és altament recomanable.

—

Enllaç comercial:
Comprar De com s’escriu una novel·la de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]

Llegir un premi Nobel sempre fa respecte, i tot per un premi que en la seva versió de la Pau em sembla completament devaluat (però no pas econòmicament) i que la d’Economia la trobo completament innecessària.

Pel que fa al llibre… és curiós, i el mateix que el fa curiós m’ha tocat una mica els nassos. D’entrada, el llibre està dividit en dues parts, cadascuna d’elles amb diferents capítols que són articles d’opinió. Fins aquí, tot clar. Ara bé, sota els articles d’opinió hi apareixen dues narracions paral·leles (al principi només una). La primera és la narració que l’autor dels articles de dalt fa sobre la història entre ell i la dona que li fa de secretària. La segona és la narració sobre el mateix que en fa la secretària. El problema, és doncs, que a cada pàgina hi ha 3 coses diferents a llegir que estan lligades entre elles, però que no estan lligades pàgina a pàgina. Després d’intentar llegir a dalt i a baix a l’hora, he acabat llegint primer els articles, després la narració de l’escriptor i finalment la narració de la secretària. O sigui que, tant per tant, ja ho podien haver editat d’una manera més clàssica.

A banda d’aquests petits problemes logístics, la part important (encara que només sigui per tinta gastada) són els articles d’opinió. Aquí Coetzee queda retratat com una persona amb una gran capacitat d’anàlisi que no té cap problema per escriure sobre qualsevol tema. I ho he de reconèixer encara que no estigui d’acord amb algunes de les seves conclusions. Evidentment, com a australià (i ex-sud-africà), tracta assumptes sobre els quals no només no hi estic familiaritzat si no que ni tan sols no me’n puc formar cap opinió pròpia. És clar que alguns d’ells, pel que explica, poden ser equiparables a assumptes similars d’altres països. De totes maneres, vull remarcar que sovint s’hi troba la lucidesa que li manca al noranta per cent dels articulistes catalans i espanyols.

Pel que fa a les altres dues parts, al meu parer sobren. No m’han aportat gran cosa, ni és una gran història. Però qui sap si és per culpa de la seva disposició en el llibre, per culpa de la història mateixa o per una manca d’experiència per part meva.
Així doncs, ens trobem davant un llibre molt recomanable com a recull d’articles d’opinió. Com a llibre de ficció, potser no tant.

Nota: un altre llibre en català que utilitza, inútilment, el símbol ‘¿’ per obrir preguntes.

—-

Enllaç comercial:

Comprar Diari d’un mal any de J.M. Coetzee a Casa del Libro. [+info]