Altar uterí

Com dir-li adéu és un llibre de cartes de comiat de relacions amoroses. En concret, 89 cartes (si no ho he comptat malament), algunes molt curtes i d’altres no tant, que es llegeixen molt ràpidament. Tot plegat, un conjunt de textos que fa pensar que l’autora ha dedicat moltes hores a escollir molt poques paraules, però les paraules adients a cada cas.

A més, com que algunes de les cartes són exercicis de literatura potencial (o exercicis d’estil, en la nomenclatura oulipiana de Raymond Queneau), els traductors Anna Torcal i Salvador Company han hagut de treballar de valent. Per exemple, la carta intitulada Perecquiana (en referència a Les revenents de Georges Perec) és un text monovocàlic on la vocal (mona) és la e. Per molt que s’assemblin el català i el francès escrits, la traducció deu tenir el seu què.

Es tracta doncs, d’un llibre curt i amè, tal vegada divertit, i sobretot variat tot i ser (suposadament) monotemàtic.

—
Enllaç comercial:


Comprar Com dir-li adéu de Cécile Slanka a Casa del Libro. [+info]

Éste es un libro que no es extremadamente fácil de leer pero no por su prosa sino por su temática, dado que se trata de un libro sobre filosofía de la ciencia. De todos modos ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? es un libro que procuro dar, con la mayor claridad posible, una posible respuesta a la pregunta que lo titula, a través de los diferentes intentos de caracterizar la ciencia (y, por tanto, distinguir qué se puede considerar ciencia y qué no) que se han ido sucediendo a lo largo, sobretodo, del siglo XX. Además de esta distinción entre conocimiento científico y no científico, también explica como las diferentes escuelas filosóficas implicadas intentan explicar la evolución de la ciencia según su modo de verla, a la vez que procuran dar pistas sobre como hacerla avanzar.

El libro empieza explicándonos la estrecha relación entre la ciencia y el conocimiento derivado de la experiencia (y los experimentos). Después se introduce de pleno en los diferentes intentos de explicar la ciencia, a saber: el inductivismo, el falsacionismo, las teorías como estructuras (paradigmas de Kuhn y programas de investigación de Lakatos), la teoria anarquista de Feyerabend, el bayesianismo y el nuevo experimentalismo .

Para cada tema, se nos describen minuciosamente todos aquellos detalles de las diferentes teorías que las apoyan con ejemplos de sus defensores. Además también cuenta los ejemplos de los detractores de dichas teorías, mostrándonos así los fallos. Dichos ejemplos están basados normalmente en casos históricos que se han dado en la ciencia. Por citar alguno, diré que muy a menudo aparece Galileo (y Copérnico) y el cambio del sistema geocéntrico al heliocéntrico.

No estoy seguro de hasta qué punto el libro es una respuesta última a su título, pero debo destacar que el viaje a través de los problemas de definición de esa cosa llamada ciencia es, cuanto menos, interesante, ya que muestra las dificultades para ponerse de acuerdo sobre algo que, para algunos, es prácticamene una religión.

—
Enlace comercial:


Comprar ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? de Alan F. Chalmers en Casa del Libro. [+info]

Tal com es troba el món actual, sembla molt difícil creure que algun polític d’aquests que mamen d’aquí i d’allà –tots– pugui ser, encara que sigui per una casualitat insospitada, una persona culta. Sobretot en un lloc(*) on la quantitat de llibres sobre política publicats per polítics, periodistes i afins és demencial (fet que denota una manca de respecte cap als llibres tradicionals per part d’editorials i periodistes que confonen literatura amb un grapat de fulls mecanografiats que acabaran donant diners), deixant així la ficció tradicional(**) , en un segon terme d’on, i encara gràcies, alguns Browns, Rowlings i Zafons aconsegueixen escapar.

Per fortuna, resulta que hi ha polítics que sí que tenen una certa cultura (excepcions? miratges?), fins al punt d’escriure llibres sobre poesia, com és el cas que ens ocupa. De fet, jo cercava un llibre de Salvador Oliva intitulat Introducció a la mètrica, quan vaig topar amb un anunci del llibre Què és la mètrica de Josep Bargalló en una pàgina web. Per sort, m’ho vaig apuntar i així, quan vaig intentar comprar el llibre de Salvador Oliva en una botiga i vaig veure que no el tenien, vaig decidir-me pel d’en Bargalló, ex-conseller d’educació i ex-conseller en cap/primer.

I ara sí, arribat al tercer paràgraf, començo a parlar del llibre. Què és la mètrica ens explica concisament… bé, què es la mètrica. Conforme avança el llibre, d’una manera senzilla i entenedora anem aprenent els diferents punts clau de l’entrellat de la poesia. Poesia tradicional, clar, aquella que sovint té rima i musicalitat. Així, poc a poc, se’ns expliquen les unitats mètriques (síl·laba, accent, rima) i, dins de la mètrica sil·labicoaccentual que caracteritza la poesia catalana, l’estructura dels versos (recompte sil·làbic, hemistiquis i cesures), així com de les entitats majors (tirades, estrofes i composicions). També dedica un capítol a la mètrica accentual, on s’hi exposa un tema un pèl més complicat (per a mi): la versificació rítmica.

Les explicacions es veuen clarificades (tot i que en alguns casos potser no era estrictament necessari) amb diversos exemples, tot sovint de J.V. Foix i de Gabriel Ferrater però també d’altres autors. A més, inclou una secció de resum, molt esquemàtica, que pot servir de referència un cop s’ha comprès el llibre i es vol fer una consulta ràpida.

El llibre acaba amb dues seccions. Una és d’exercicis, que tot just he començat a realitzar, i que se suposa que ha d’ajudar a fixar la teoria apresa a la primera part del llibre. Aquests exercicis no només fan referència a poesia, sinó també a cançons. Per exemple, fent una ullada a l’atzar, proposa l’anàlisi dels quatre primers versos de L’Empordà de Sopa de Cabra. La següent secció duu per títol Pautes dels exercicis, i consisteix en les respostes als exercicis anteriors, convenientment explicades.

Tot plegat, fa que aquest sigui un llibre que apropa la mètrica (poètica) a tothom d’una manera prou comprensible, a l’hora que anima (almenys amb mi ho ha fet, però ho tenia fàcil ja que per això el vaig comprar) a provar d’escriure poesia. Per què la poesia, d’alguna manera crea una serie de constriccions, com ho fa l’escriptura potencial.

Recomano, doncs, aquest llibre tots aquells que vulguin entendre millor el que hi ha darrera de la poesia catalana. Sense oblidar, però, que cal alguna cosa més que tècnica per a que la poesia sigui colpidora.

—–
(*) Digue-li país, digue-li comunitat autònoma.
(**) Dic tradicional per diferenciar-la de la política d’aquests llibres polítics, que també són de ficció. Normalment la ficció del propi autor-polític o lobby corresponent.

—–

Comprar Què és la mètrica de Josep Bargalló a Casa del Libro. [+info]

Éste ha sido el primer libro de P.D. James que he leído y no será el último. Mortaja para un ruiseñor cuenta la investigación sobre las muertes de dos estudiantes de enfermería en el hospital John Carpendar. El detective encargado del caso es Adam Dalgliesh, de Scotland Yard, cuya estancia en la residencia de estudiantes para intentar resolver el caso no será precisamente apacible. Durante la investigación, nos encontraremos con personajes que se resisten a contarlo todo tenga que ver o no con el caso, médicos con aires de superioridad y enfermeras que creen saber más que los médicos, entre otros.

La escritora inglesa P.D. James (su nombre completo es Phyllis Dorothy James White) describe cada escenario, cada situación y cada personaje con tal nivel de detalle que nos sumerge en la historia sin que podamos sospechar el más mínimo atisbo de inverosimilitud. Y lo consigue sin llegar a la pesadez descriptiva propia de escritores pedantes que tienen la mala costumbre de inundar el texto de palabras cuya función es puramente estética, sin no aportar nada a la historia. James, al contrario que estos escritores, parece utilizar no solo el número de palabras adecuado sino también de la forma más específica y correcta para su utilidad como elemento narrativo. Siento envidia.

Es pues un libro al que esta reseña no hace justicia y que recomiendo encarecidamente.

—

Enlace comercial:

Comprar Mortaja para un ruiseñor de P.D. James en Casa del Libro. [+info]

De com s’escriu una novel·la, tot i el que pugui semblar pel títol, no és un llibre que expliqui com escriure una novel·la sinó com es va escriure una novel·la. És doncs, la biografia d’una novel·la, Monocle, però també és una biografia (o més aviat una espècie de diari incomplet) de l’autor. Una biografia d’una novel·la que acaba sent una novel·la en sí mateixa.

El llibre explica els inicis de l’escriptura de Monocle, com l’autor s’imposa escriure un capítol cada mes i com, més tard, comença a tenir dificultats per a continuar-lo. Així doncs, l’eix central del llibre són els problemes i possibles solucions que van apareixent. De vegades els problemes no estan estrictament relacionats amb el fet d’escriure.

Entremig de tot plegat, per a explicar-ho tot amb més detall, hi apareixen e-mails antics, altres relats que en Màrius Serra va escriure (o viure) i que d’alguna manera tenien alguna relació amb Monocle i anècdotes diverses que li van ocórrer des de que s’hi va posar fins a poc després de la publicació final de Monocle. O sigui, que és un llibre variat en el que hi apareixen un munt de personatges i situacions reals que mostren el procés des de l’escriptura del llibre fins a la seva publicació, passant pels intermediaris i demés persones (i també fets en principi aliens però que acaben condicionant d’una manera o altra el procés).

Pel que fa a l’estil de l’autor no estranyarà als qui llegeixin, per exemple, els seus articles a La Vanguardia. Doncs intenta prendre’s les coses amb sentit de l’humor i no deixa escapar cap joc de paraules que passi per allà. Vet aquí algunes citacions:

Un temps abans […] es va produir un episodi nocturn que algun dia tinc ganes de relatar en prosa hipotàctica, però que ara, en un atac de parataxi asindètica, resumeixo en un monoparàgraf juxtapositiu.

No acabaré de llegir un llibre de poemes que faci el més mínim tuf de carrincló, però sóc capaç de fullejar una guia telefònica de la a a la zeta buscant-hi cognoms del tipus “Mata Bala” o “Conesa Cara”.

No sé si he volat gaire. La moto és lluny. Mentre queia no podia treure’m del cap el nom del programa de ràdio al qual acudia: Fum d’estampa. Te la fums. T’estampes.

És un relat amè, entretingut i tal vegada emotiu (doncs, és una història real) que tot i que potser no és una gran novel·la (què és una gran novel·la?) és altament recomanable.

—

Enllaç comercial:
Comprar De com s’escriu una novel·la de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]

Llegir un premi Nobel sempre fa respecte, i tot per un premi que en la seva versió de la Pau em sembla completament devaluat (però no pas econòmicament) i que la d’Economia la trobo completament innecessària.

Pel que fa al llibre… és curiós, i el mateix que el fa curiós m’ha tocat una mica els nassos. D’entrada, el llibre està dividit en dues parts, cadascuna d’elles amb diferents capítols que són articles d’opinió. Fins aquí, tot clar. Ara bé, sota els articles d’opinió hi apareixen dues narracions paral·leles (al principi només una). La primera és la narració que l’autor dels articles de dalt fa sobre la història entre ell i la dona que li fa de secretària. La segona és la narració sobre el mateix que en fa la secretària. El problema, és doncs, que a cada pàgina hi ha 3 coses diferents a llegir que estan lligades entre elles, però que no estan lligades pàgina a pàgina. Després d’intentar llegir a dalt i a baix a l’hora, he acabat llegint primer els articles, després la narració de l’escriptor i finalment la narració de la secretària. O sigui que, tant per tant, ja ho podien haver editat d’una manera més clàssica.

A banda d’aquests petits problemes logístics, la part important (encara que només sigui per tinta gastada) són els articles d’opinió. Aquí Coetzee queda retratat com una persona amb una gran capacitat d’anàlisi que no té cap problema per escriure sobre qualsevol tema. I ho he de reconèixer encara que no estigui d’acord amb algunes de les seves conclusions. Evidentment, com a australià (i ex-sud-africà), tracta assumptes sobre els quals no només no hi estic familiaritzat si no que ni tan sols no me’n puc formar cap opinió pròpia. És clar que alguns d’ells, pel que explica, poden ser equiparables a assumptes similars d’altres països. De totes maneres, vull remarcar que sovint s’hi troba la lucidesa que li manca al noranta per cent dels articulistes catalans i espanyols.

Pel que fa a les altres dues parts, al meu parer sobren. No m’han aportat gran cosa, ni és una gran història. Però qui sap si és per culpa de la seva disposició en el llibre, per culpa de la història mateixa o per una manca d’experiència per part meva.
Així doncs, ens trobem davant un llibre molt recomanable com a recull d’articles d’opinió. Com a llibre de ficció, potser no tant.

Nota: un altre llibre en català que utilitza, inútilment, el símbol ‘¿’ per obrir preguntes.

—-

Enllaç comercial:

Comprar Diari d’un mal any de J.M. Coetzee a Casa del Libro. [+info]

Em fa por llegir llibres on el nom de l’autor apareix amb cos més gran que el títol del llibre; i encara em fa més por si fan servir el nom d’un altre llibre per a fer-te agafar ganes de llegir-lo. En el cas que m’ocupa, costa de veure que el cos del nom de l’autor és més gran que el del títol perquè només ho és per un punt; de totes maneres, l’autor apareix en vermell (que destaca més). I en fan publicitat dient: ‘Autor de Tòquio Blues‘. Publicitat que a mi no m’afecta perquè no l’he llegit pas, Tòquio Blues. Tot i això, he llegit Kafka a la platja.

El començament del llibre, els primers quatre capítols, se’m van fer un mica feixucs. No pas per culpa d’una prosa difícil (que no és el cas), sinó perquè en aquest inici no hi veia res que em motivés especialment a llegir. Ara bé, em vaig obligar a continuar i, poc a poc, em vaig trobar que no el podia deixar estar.

El llibre està escrit a dos temps i, com és de suposar, cap al final acaben confluint però potser no de la manera que un espera. A més, conforme avança la història es van obrint més i més interrogants que s’aniran responent directa o indirectament. O no es respondran del tot, i es deixarà una mica en el terreny de la mística, en una barreja entre literatura, mites i llegendes clàssics i orientals i música.

I tot plegat en Haruki Murakami ens ho planteja d’una forma molt planera (o potser és cosa del traductor?) guardant petits moments per la broma i grans moments per al surrealisme.

Respecte a la traducció i edició no em puc queixar gaire perquè crec que traduir del japonès a qualsevol llengua ha de ser realment difícil. Ara bé, m’han sorprès tres coses. Una, que s’utilitzi l’interrogant d’obertura (fins i tot en frases curtes) (*). Dues, que utilitzi la paraula lot, en femení. D’una banda, a casa meva en dèiem el lot i no pas la lot. I d’altra banda, tant al llibre com a casa meva s’utilitza com a sinònim de llanterna, però en realitat té una altre significat: m. [LC] Part assortida d’un tot que s’ha de distribuir entre diferents persones. I tres, que la cançó que els 7 nans de la Blancaneus canten quan treballen es deixi en anglès (Heigh-ho) quan a Catalunya es coneix per Aibó-aibó i, per tant, crec que així s’hauria d’haver traduït; i se me’n fot la influència que l’espanyol hi pugui tenir. Però tot plegat només són bestieses.

En resum, és un llibre que quan li he agafat el truc no he pogut abandonar-lo, que conforme avançava volia seguir llegint per trobar les respostes a les incògnites que s’obrien.

Un llibre tan recomanable, que el recomano.

——
(*) Jo ho trobo innecessari fins i tot en frases llargues.

—

Enllaç comercial:


Comprar Kafka a la platja de Haruki Murakami a Casa del Libro. [+info]

Escollir un títol és molt important i, tot sovint, no és gens fàcil. Per posar un exemple, jo tenia seriosos problemes per a aconseguir el punt de la pregunta corresponent als exàmens de filosofia de COU. El problema rau en descriure amb una única expressió normalment breu de què tracta allò que estiguem titulant.

Tenint clara aquesta dificultat s’entén, a mitges, que el títol de L’abadia profanada sigui el que és, perquè resulta que l’abadia no surt gaire i la seva profanació tampoc és tan greu. I no em fa res esbombar això aquí, perquè si l’autora va estar disposada a posar-li un títol que no és adient (però sí comercial!), jo estic en el meu dret d’explicar per què és fals.

Segons la contraportada del llibre sembla que el centre del mateix sigui la visita a l’abadia de Montserrat per part de Heinrich Himmler. És més, a la portada hi diu “la gran novel·la sobre la recerca del Sant Greal a Montserrat” però la veritat és que la visita a Montserrat només forma part d’un capítol i, de fet, la recerca del Sant Greal només és una part de la història i acaba sent no més que una anècdota.

Estic indignat, com es pot llegir. La visita de Himmler a l’abadia sembla només un pretext per fer publicitat del llibre. De fet, a l’últim paràgraf de la Nota de l’autora, just al final del llibre, ens avisa (un pèl tard) que tot això de la història només aspirava a “enllaçar un parell de relats entranyables”. I realment és el que fa, si bé és el contrari del que ens han venut. I que els relats siguin entranyables és discutible, més encara quan ho diu la pròpia autora.

En aquesta Nota final, per cert, és on hi haurien d’anar les explicacions que en determinats moments se’ns presenten com notes al peu de pàgina, ja que aquestes notes, en el fons, l’única cosa que acostumen a fer en aquest llibre és dir que allò que els fa referència està basat en dades reals o, en algun cas, hipòtesis factibles. Per a mi, que quan veig un número ja miro la lletra petita del peu, m’ha resultat un trencament de la lectura del tot innecessari.

Pel que fa a les dues històries que explica la del Walter Ebert és la més interessant. En Walter és designat per Himmler per a cercar el Sant Greal juntament amb Klaus Glaser. El procés que segueixen per a treure conclusions sobre el possible domicili del Calze de Crist, mitjançant l’estudi de les diferents referències històriques és sense cap mena de dubte el gran assoliment del llibre. D’altra banda la història de la Marina Barahona i l’Oriol Turmeda, sobretot quan es refereix a amor i sexe, no és altra cosa que carrinclona.

Em sap greu haver escrit una crítica tan ferotge, però no podria ser d’altra manera quan m’he sentit estafat.

—

Enllaç comercial:


Si tot i això encara el vols llegir, pots comprar L’abadia profanada de Montserrat Rico Góngora a Casa del Libro. [+info]

Supongo que a Tolkien no le gustó, si lo leyó, Rebelión en la granja porque Tolkien odiaba la alegoría. Y este libro de Orwell es todo él una alegoría del régimen estalinista y su evolución. La historia es muy sencilla y a la vez es muy fácil de leer, pues la prosa es bastante llana y el vocabulario relativamente simple.

Cuenta que en la Granja Manor, propiedad del señor Jones, los animales deciden rebelarse contra su dueño. Y cuando lo han echado deciden organizarse mediante un sistema igualitario, donde todos los animales trabajan para llevar adelante la granja. Ahora bien, como los más inteligentes son los cerdos (y después los perros) poco a poco éstos van tomando el control. De entre los cerdos surgen dos que son los más inteligentes, Napoleón y Snowball, que son los que iniciarán un sistema social parecido al marxismo. Y poco a poco, Napoleón manipulará a los demás mediante la tergiversación de la historia, el uso de las estadísticas y el miedo a un pasado peor.

Lo que George Orwell quería mostrar en este libro es lo que ahora ya se sabe sobre el régimen estalinista. Sin embargo, como cuenta en el prólogo no publicado originalmente y llamado La libertad de prensa, en la época en que intentó reiteradamente su publicación hasta conseguirlo todo esto era ocultado, por lo menos en Gran Bretaña, porque en aquellos momentos la URSS era un aliado en la Segunda Guerra Mundial. Por esto, se le hacía la pelota, se explicaban sus cosas buenas con admiración y se censuraba cualquier opinión o información que pudiera dañar la imagen de la Unión Soviética. Orwell crítica todo esto y más en este prólogo.

Así pues, el libro con su prólogo son muy recomendables y no solo desde un punto de vista histórico sino también porque reconoceremos una crítica a algunos matices de la política y el periodismo actuales a nivel mundial, aun después de más de cincuenta años desde la muerte de su autor. Porque aun hay cosas que no han cambiado desde entonces y deberían hacerlo.

—

Enlace comercial:



Comprar Rebelión en la granja de George Orwell en Casa del Libro. [+info]

La lectura d’Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès la va recomanar en Llengot al seu blog, en un article en el que també parlava de La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany.

En aquest llibre Pagès es rebel·la contra la separació de llengua i literatura, contra la opinió que diu que escriure bé és tan sols tècnica i contra l’oblit dels ensenyaments clàssics (grecs) sobre l’art d’escriure.

Com ens explica al principi del capítol 2, hi ha tres models que s’han seguit a l’hora d’escriure: el romàntic (que passa de la tècnica i es centra en el talent), el científic (que passa del talent i es centra en la tècnica) i el clàssic (que proposa la col·laboració entre tècnica i talent). En essència, Un tramvia anomenat text és una oda al model clàssic i una crítica als altres dos, on Daniel Cassany, entre d’altres, rep unes quantes vegades.

D’alguna manera aquesta necessitat de talent que estableix el model clàssic, amb el que per altra banda hi estic completament d’acord, pot ser desmoralitzador per a aquells que vulguin escriure. Sobretot perquè el talent és, segons l’autor, “la intuïció, la capacitat innata, la incomprensible predisposició, tot allò que no es pot aprendre ni explicar”.

I com sap algú d’ell mateix si té talent o no? És a dir, si em centrés en la tècnica i aconseguís millorar-la prou què seria, en termes d’en Pagès, un “Gran autor” o un “Professional”? No és fàcil saber-ho perquè el talent és subjectiu.

Per sort, i no sé si per error o per donar esperances, quan queden menys de vint pàgines per acabar el llibre se li escapa la frase “Tothom pot aprendre les tècniques d’escriptura; tothom, en major o menor mesura, té talent per escriure”. Gràcies a les muses!

Amb tot, no sé si llegir aquest llibre m’ha fet agafar ganes per escriure més o me les ha tret. El que sí s’ha incrementat són les ganes de llegir llibres que fa un temps, intimidat per la seva grandesa, no hagués gosat ni mirar-ne el llom, perquè no és sinó llegint com realment es pot aprendre a escriure. Això cal considerar-ho un èxit per part de Vicenç Pagès.

És, doncs, un llibre molt recomanable, tant si voleu escriure o com si voleu motius per deixar de fer-ho.

I, per acabar, una curiositat. En l’edició que tinc jo, de la col·lecció Biblioteca Universal Empúries, la llista d’alguns dels llibres publicats que apareix a la solapa acaba al número 171. El 172 és La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany.

PD: De pesats, i suposo que jo en sóc un exemple, internet n’és ple. Normalment tenen un blog.

—
Enllaç comercial:

Comprar Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès a Casa del Libro. [+info]