Altar uterí

De com s’escriu una novel·la, tot i el que pugui semblar pel títol, no és un llibre que expliqui com escriure una novel·la sinó com es va escriure una novel·la. És doncs, la biografia d’una novel·la, Monocle, però també és una biografia (o més aviat una espècie de diari incomplet) de l’autor. Una biografia d’una novel·la que acaba sent una novel·la en sí mateixa.

El llibre explica els inicis de l’escriptura de Monocle, com l’autor s’imposa escriure un capítol cada mes i com, més tard, comença a tenir dificultats per a continuar-lo. Així doncs, l’eix central del llibre són els problemes i possibles solucions que van apareixent. De vegades els problemes no estan estrictament relacionats amb el fet d’escriure.

Entremig de tot plegat, per a explicar-ho tot amb més detall, hi apareixen e-mails antics, altres relats que en Màrius Serra va escriure (o viure) i que d’alguna manera tenien alguna relació amb Monocle i anècdotes diverses que li van ocórrer des de que s’hi va posar fins a poc després de la publicació final de Monocle. O sigui, que és un llibre variat en el que hi apareixen un munt de personatges i situacions reals que mostren el procés des de l’escriptura del llibre fins a la seva publicació, passant pels intermediaris i demés persones (i també fets en principi aliens però que acaben condicionant d’una manera o altra el procés).

Pel que fa a l’estil de l’autor no estranyarà als qui llegeixin, per exemple, els seus articles a La Vanguardia. Doncs intenta prendre’s les coses amb sentit de l’humor i no deixa escapar cap joc de paraules que passi per allà. Vet aquí algunes citacions:

Un temps abans […] es va produir un episodi nocturn que algun dia tinc ganes de relatar en prosa hipotàctica, però que ara, en un atac de parataxi asindètica, resumeixo en un monoparàgraf juxtapositiu.

No acabaré de llegir un llibre de poemes que faci el més mínim tuf de carrincló, però sóc capaç de fullejar una guia telefònica de la a a la zeta buscant-hi cognoms del tipus “Mata Bala” o “Conesa Cara”.

No sé si he volat gaire. La moto és lluny. Mentre queia no podia treure’m del cap el nom del programa de ràdio al qual acudia: Fum d’estampa. Te la fums. T’estampes.

És un relat amè, entretingut i tal vegada emotiu (doncs, és una història real) que tot i que potser no és una gran novel·la (què és una gran novel·la?) és altament recomanable.

—

Enllaç comercial:
Comprar De com s’escriu una novel·la de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]

Gammaglutamiltranspeptidasa
El miro i hi trobo a faltar blefaroadenitis. De voltatge, de blefaroadenitis, en sobra i el que hi manquen són rombes i viratges, indicanúries i limfadenectomies. Hi manquen indicanúries, hi sobren blefaroadenitis… no pot ser. Guaiacs! Blastòcits i nelavanes! Els guaiacs i els blastòcits i les nelavanes aporten la tocoginecologia justa de sociopatia -d’aquella- i aleshores les altres colorrees resplendeixen amb intercinesi. La intercinesi és molt important! D’allò més important…

Monadofícies
D’ell mateix. Què se n’ha fet del duelista cartesià? Semba que tothom coneix els vermètids, els caminadors, el millor Déu, la millor organogènia social. Són tants els campaners dedicats al monofiletisme, al justificar amb tot aquest ex-libris o aquella identificació, que arriba a esfereir. Serà justament quan tindrem a l’abast tots els ex-libris de les monadofícies, que ens tornarem més cecs i obcecats? Passejadors per tothom.

Verbalia.com
Els dos microrelats de dalt no són realment meus. En realitat són dues versions que fet jugant al Mot al 7. El primer és un microrelat d’en Llengot intitulat Gamma modificat a partir de la substitució de substantius pel desè que el segueix alfabèticament al Diccionari Enciclopèdic de Medicina de la Gran Enciclopèdia Catalana. El segon és d’en Guillem intitulat Un món segur variat segons la mateixa regla, però prenent el setè substantiu del Gran Diccionari de la Llengua. El mecanisme està explicat al llibre verbalia.com - Jugar, llegir, tal vegada escriure, de Màrius Serra.

Aquest llibre està dividit en tres parts principals. A la primera, Serra ens explica diversos jocs amb paraules per realitzar en grups. Realment és difícil jugar sol a qualsevol dels jocs que s’hi comenten.

A la segon part, ens proposa dos mecanismes de reescriptura de textos. Comença pels centons, artefacte basat en la combinació de versos de poemes ja existents d’un o varis poetes amb la intenció de generar un nou poema. Després ens explica el Mot al 7 en el que a partir de la substitució de paraules mitjançant un diccionari es transforma un text en un altre. Com es pot apreciar en els meus exemples, no sempre té resultats espectaculars.

A la tercera part, l’autor ens endinsa de ple en el món de l’escriptura potencial (la segona part només n’era un mos). Aquí ens explica diversos mecanismes restrictius, tals que la restricció pot ser font d’inspiració atès que ens dóna un grups de paraules que podem utilitzar per escriure i un altre de paraules prohibides. Tenim, en aquest cas, monovocalisme (ús d’una única vocal però qualsevol consonant), bells presents (ús exclusiu de les lletres d’un nom propi), absentisme (no ús de certes lletres, altrament dit lipograma), etc.

Inclou també exemples i un glossari de termes enigmístics.

Ens trobem doncs davant d’un llibre eminentment pràctic que ens anima a l’ús lúdic del llenguatge. Les propostes ens permeten passar l’estona jugant i aprenent paraules noves. O, en definitiva, ens permet disposar de mètodes per enfrontar-nos a la temuda (i vist que tants escriptors n’han parlat, també inspiradora) pàgina en blanc.

A mi, personalment, m’hauria agradat que hi hagués més propostes que no exigissin el concurs de grups de persones relativament extensos com les de la primera part del llibre. D’altra banda, cal reconèixer que la seva lectura és amena i molt útil per aquells que veiem les paraules com un element de joc.

—

Enllaç comercial:



Comprar Verbalia.com de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]

Quan llegeixo un llibre em succeeix, com a mínim, dues coses. Una, me l’imagino com si estigués veient una pel·lícula. Dues, se m’ocorren idees. De vegades me n’ocorre una tercera, com ha succeït amb aquest llibre. I per primer cop, una trenta-setena.

Zero. Farsa, guardonatamb el Premi Ramon Llull 2006 i editat perPlaneta, és el primer, que jo recordi, que llegeixo d’aquestaeditorial (i no és perquè hagi llegit pocs llibres, és perquè Planeta em transmet una sensació de comercialització de la cultura gairebé malaltissa: només interessen els diners, no la cultura) i el primer (sense comptar Verbàlia) d’un escriptor (i moltes altres coses) que duu per nom Màrius.

U. Aquest llibre es pot imaginar com una pel·lícula però això comportaria perdre gran part de la força de la paraula que conté. Si bé això és quelcom que succeeix sovint amb els llibres que es porten al cinema (a excepció, sembla, d’El diari de Bridget Jones), el resultat en llibres com Farsa, on les paraules i la forma s’han escollit deliberadament per a aconseguir que només es puguin apreciar com a lector i no com a espectador, podria ser (i sovint és) nefast. Tanmateix, la història que explica traduïda al llenguatge audiovisual podria continuar tenint força, pel que fa a crítica social i personatges ben definits.

Dos. Ràpidament, quan un llibre m’enganxa, es converteix en una espècie de musa. Moltes vegades les idees que m’inspira podrien considerar-se simplement plagis, d’altres no tenen res a veure amb el que he llegit, simplement el llibre m’ha portat ha un estat creatiu. La majoria de les vegades, però, m’oblido d’aquestes idees. En aquest cas, no sé exactament perquè, se’m va ocórrer d’escriure una crítica “bona”del llibre i una de “dolenta”. Però he abandonat la idea.

Tres. Resulta inevitable per a un escriptor aficionat com jo preguntar-se de tant en tant si escriu bé. És una cosa que em va succeir, per exemple, quan llegia El dios de las pequeñas cosas d’Arundathi Roy o Una mujer difícil de John Irving. I m’ha tornat a succeir ara amb Farsa del verbívor Màrius.Això suposa, per a mi, entrar en un procés d’autocrítica que hauria de portar a una millora d’allò que escric, vaig escriure o que tinc a mitges (potser per por).

Trenta-sis.  Encara no acabo d’entendre perquè m’ha vingut al cap la pregunta “sóc un bon lector?” mentre llegia aquest llibre. D’alguna manera, tinc la creença que un lector és algú que llegeix molt i que, a més, llegeix (o ha llegit) clàssics o, senzillament, coneix escriptors dels que mai has sentit parlar-ne però que semblen ser genials. I sobretot recorden perfectament el que han llegit i ho saben interpretar, com aquell que veu un Miró i diu: “Ah! Sí. Fixa’t en això i allò…”. Jo no sóc així. Potser llegeixo de mitja dos o tres llibres al mes, però no sóc així. Em pregunto si sóc un bon lector, però no sé què significa sé un bon lector. Suposo que això em passa per ser rar. Evidentment, sense ser un bon lector no es poden fer bones crítiques de llibres.

Ah! El llibre m’ha agradat.