Altar uterí

De com s’escriu una novel·la, tot i el que pugui semblar pel títol, no és un llibre que expliqui com escriure una novel·la sinó com es va escriure una novel·la. És doncs, la biografia d’una novel·la, Monocle, però també és una biografia (o més aviat una espècie de diari incomplet) de l’autor. Una biografia d’una novel·la que acaba sent una novel·la en sí mateixa.

El llibre explica els inicis de l’escriptura de Monocle, com l’autor s’imposa escriure un capítol cada mes i com, més tard, comença a tenir dificultats per a continuar-lo. Així doncs, l’eix central del llibre són els problemes i possibles solucions que van apareixent. De vegades els problemes no estan estrictament relacionats amb el fet d’escriure.

Entremig de tot plegat, per a explicar-ho tot amb més detall, hi apareixen e-mails antics, altres relats que en Màrius Serra va escriure (o viure) i que d’alguna manera tenien alguna relació amb Monocle i anècdotes diverses que li van ocórrer des de que s’hi va posar fins a poc després de la publicació final de Monocle. O sigui, que és un llibre variat en el que hi apareixen un munt de personatges i situacions reals que mostren el procés des de l’escriptura del llibre fins a la seva publicació, passant pels intermediaris i demés persones (i també fets en principi aliens però que acaben condicionant d’una manera o altra el procés).

Pel que fa a l’estil de l’autor no estranyarà als qui llegeixin, per exemple, els seus articles a La Vanguardia. Doncs intenta prendre’s les coses amb sentit de l’humor i no deixa escapar cap joc de paraules que passi per allà. Vet aquí algunes citacions:

Un temps abans […] es va produir un episodi nocturn que algun dia tinc ganes de relatar en prosa hipotàctica, però que ara, en un atac de parataxi asindètica, resumeixo en un monoparàgraf juxtapositiu.

No acabaré de llegir un llibre de poemes que faci el més mínim tuf de carrincló, però sóc capaç de fullejar una guia telefònica de la a a la zeta buscant-hi cognoms del tipus “Mata Bala” o “Conesa Cara”.

No sé si he volat gaire. La moto és lluny. Mentre queia no podia treure’m del cap el nom del programa de ràdio al qual acudia: Fum d’estampa. Te la fums. T’estampes.

És un relat amè, entretingut i tal vegada emotiu (doncs, és una història real) que tot i que potser no és una gran novel·la (què és una gran novel·la?) és altament recomanable.

—

Enllaç comercial:
Comprar De com s’escriu una novel·la de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]

Em fa por llegir llibres on el nom de l’autor apareix amb cos més gran que el títol del llibre; i encara em fa més por si fan servir el nom d’un altre llibre per a fer-te agafar ganes de llegir-lo. En el cas que m’ocupa, costa de veure que el cos del nom de l’autor és més gran que el del títol perquè només ho és per un punt; de totes maneres, l’autor apareix en vermell (que destaca més). I en fan publicitat dient: ‘Autor de Tòquio Blues‘. Publicitat que a mi no m’afecta perquè no l’he llegit pas, Tòquio Blues. Tot i això, he llegit Kafka a la platja.

El començament del llibre, els primers quatre capítols, se’m van fer un mica feixucs. No pas per culpa d’una prosa difícil (que no és el cas), sinó perquè en aquest inici no hi veia res que em motivés especialment a llegir. Ara bé, em vaig obligar a continuar i, poc a poc, em vaig trobar que no el podia deixar estar.

El llibre està escrit a dos temps i, com és de suposar, cap al final acaben confluint però potser no de la manera que un espera. A més, conforme avança la història es van obrint més i més interrogants que s’aniran responent directa o indirectament. O no es respondran del tot, i es deixarà una mica en el terreny de la mística, en una barreja entre literatura, mites i llegendes clàssics i orientals i música.

I tot plegat en Haruki Murakami ens ho planteja d’una forma molt planera (o potser és cosa del traductor?) guardant petits moments per la broma i grans moments per al surrealisme.

Respecte a la traducció i edició no em puc queixar gaire perquè crec que traduir del japonès a qualsevol llengua ha de ser realment difícil. Ara bé, m’han sorprès tres coses. Una, que s’utilitzi l’interrogant d’obertura (fins i tot en frases curtes) (*). Dues, que utilitzi la paraula lot, en femení. D’una banda, a casa meva en dèiem el lot i no pas la lot. I d’altra banda, tant al llibre com a casa meva s’utilitza com a sinònim de llanterna, però en realitat té una altre significat: m. [LC] Part assortida d’un tot que s’ha de distribuir entre diferents persones. I tres, que la cançó que els 7 nans de la Blancaneus canten quan treballen es deixi en anglès (Heigh-ho) quan a Catalunya es coneix per Aibó-aibó i, per tant, crec que així s’hauria d’haver traduït; i se me’n fot la influència que l’espanyol hi pugui tenir. Però tot plegat només són bestieses.

En resum, és un llibre que quan li he agafat el truc no he pogut abandonar-lo, que conforme avançava volia seguir llegint per trobar les respostes a les incògnites que s’obrien.

Un llibre tan recomanable, que el recomano.

——
(*) Jo ho trobo innecessari fins i tot en frases llargues.

—

Enllaç comercial:


Comprar Kafka a la platja de Haruki Murakami a Casa del Libro. [+info]

La lectura d’Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès la va recomanar en Llengot al seu blog, en un article en el que també parlava de La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany.

En aquest llibre Pagès es rebel·la contra la separació de llengua i literatura, contra la opinió que diu que escriure bé és tan sols tècnica i contra l’oblit dels ensenyaments clàssics (grecs) sobre l’art d’escriure.

Com ens explica al principi del capítol 2, hi ha tres models que s’han seguit a l’hora d’escriure: el romàntic (que passa de la tècnica i es centra en el talent), el científic (que passa del talent i es centra en la tècnica) i el clàssic (que proposa la col·laboració entre tècnica i talent). En essència, Un tramvia anomenat text és una oda al model clàssic i una crítica als altres dos, on Daniel Cassany, entre d’altres, rep unes quantes vegades.

D’alguna manera aquesta necessitat de talent que estableix el model clàssic, amb el que per altra banda hi estic completament d’acord, pot ser desmoralitzador per a aquells que vulguin escriure. Sobretot perquè el talent és, segons l’autor, “la intuïció, la capacitat innata, la incomprensible predisposició, tot allò que no es pot aprendre ni explicar”.

I com sap algú d’ell mateix si té talent o no? És a dir, si em centrés en la tècnica i aconseguís millorar-la prou què seria, en termes d’en Pagès, un “Gran autor” o un “Professional”? No és fàcil saber-ho perquè el talent és subjectiu.

Per sort, i no sé si per error o per donar esperances, quan queden menys de vint pàgines per acabar el llibre se li escapa la frase “Tothom pot aprendre les tècniques d’escriptura; tothom, en major o menor mesura, té talent per escriure”. Gràcies a les muses!

Amb tot, no sé si llegir aquest llibre m’ha fet agafar ganes per escriure més o me les ha tret. El que sí s’ha incrementat són les ganes de llegir llibres que fa un temps, intimidat per la seva grandesa, no hagués gosat ni mirar-ne el llom, perquè no és sinó llegint com realment es pot aprendre a escriure. Això cal considerar-ho un èxit per part de Vicenç Pagès.

És, doncs, un llibre molt recomanable, tant si voleu escriure o com si voleu motius per deixar de fer-ho.

I, per acabar, una curiositat. En l’edició que tinc jo, de la col·lecció Biblioteca Universal Empúries, la llista d’alguns dels llibres publicats que apareix a la solapa acaba al número 171. El 172 és La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany.

PD: De pesats, i suposo que jo en sóc un exemple, internet n’és ple. Normalment tenen un blog.

—
Enllaç comercial:

Comprar Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès a Casa del Libro. [+info]

Se’m fa difícil escriure sobre un llibre que explica com escriure. No pel fet d’escriure en sí, sinó per fer-ho bé. Hi ha una pressió afegida probablement estúpida. De totes maneres crec que és un bon exercici intentar-ho.

La cuina de l’escriptura, de Daniel Cassany, es centra en l’explicació de la tècnica de l’escriptura. Ens explica com començar a endreçar les idees, com estructurar el text (des de la tria de les paraules fins a la mida dels paràgrafs, passant per la composició de les oracions) i també els errors més comuns que es poden produir quan s’escriu. Evidentment, el llibre està ben escrit. Només faltaria. Perquè quan ens trobem amb parts mal escrites, no són més que exemples (inserits a traïció) del que després es veurà com a erroni.

Arribat a aquest punt tinc un problema per seguir comentant aquest llibre. Resulta que abans d’escriure aquesta crítica he llegit Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès. I la majoria de cops que Pagès parla de Cassany no el deixa massa bé.

No vull entrar-hi ara (suposo que ja ho faré quan parli del llibre de Pagès) però d’alguna manera Cassany es centra en la part tècnica del procés d’escriure, com si fos exclusivament el que ens farà escriure bé.

Amb tot, la tècnica és una part fonamental d’un bon relat o una bona novel·la, per posar un parell d’exemples, i és en aquest sentit on la lectura del llibre té un major interès. És, doncs, un bon recull de normes pseudocientífiques que els bons escriptors saben quan trencar.

—

Enllaç comercial:


Comprar La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany a Casa del Libro. [+info]

Gammaglutamiltranspeptidasa
El miro i hi trobo a faltar blefaroadenitis. De voltatge, de blefaroadenitis, en sobra i el que hi manquen són rombes i viratges, indicanúries i limfadenectomies. Hi manquen indicanúries, hi sobren blefaroadenitis… no pot ser. Guaiacs! Blastòcits i nelavanes! Els guaiacs i els blastòcits i les nelavanes aporten la tocoginecologia justa de sociopatia -d’aquella- i aleshores les altres colorrees resplendeixen amb intercinesi. La intercinesi és molt important! D’allò més important…

Monadofícies
D’ell mateix. Què se n’ha fet del duelista cartesià? Semba que tothom coneix els vermètids, els caminadors, el millor Déu, la millor organogènia social. Són tants els campaners dedicats al monofiletisme, al justificar amb tot aquest ex-libris o aquella identificació, que arriba a esfereir. Serà justament quan tindrem a l’abast tots els ex-libris de les monadofícies, que ens tornarem més cecs i obcecats? Passejadors per tothom.

Verbalia.com
Els dos microrelats de dalt no són realment meus. En realitat són dues versions que fet jugant al Mot al 7. El primer és un microrelat d’en Llengot intitulat Gamma modificat a partir de la substitució de substantius pel desè que el segueix alfabèticament al Diccionari Enciclopèdic de Medicina de la Gran Enciclopèdia Catalana. El segon és d’en Guillem intitulat Un món segur variat segons la mateixa regla, però prenent el setè substantiu del Gran Diccionari de la Llengua. El mecanisme està explicat al llibre verbalia.com - Jugar, llegir, tal vegada escriure, de Màrius Serra.

Aquest llibre està dividit en tres parts principals. A la primera, Serra ens explica diversos jocs amb paraules per realitzar en grups. Realment és difícil jugar sol a qualsevol dels jocs que s’hi comenten.

A la segon part, ens proposa dos mecanismes de reescriptura de textos. Comença pels centons, artefacte basat en la combinació de versos de poemes ja existents d’un o varis poetes amb la intenció de generar un nou poema. Després ens explica el Mot al 7 en el que a partir de la substitució de paraules mitjançant un diccionari es transforma un text en un altre. Com es pot apreciar en els meus exemples, no sempre té resultats espectaculars.

A la tercera part, l’autor ens endinsa de ple en el món de l’escriptura potencial (la segona part només n’era un mos). Aquí ens explica diversos mecanismes restrictius, tals que la restricció pot ser font d’inspiració atès que ens dóna un grups de paraules que podem utilitzar per escriure i un altre de paraules prohibides. Tenim, en aquest cas, monovocalisme (ús d’una única vocal però qualsevol consonant), bells presents (ús exclusiu de les lletres d’un nom propi), absentisme (no ús de certes lletres, altrament dit lipograma), etc.

Inclou també exemples i un glossari de termes enigmístics.

Ens trobem doncs davant d’un llibre eminentment pràctic que ens anima a l’ús lúdic del llenguatge. Les propostes ens permeten passar l’estona jugant i aprenent paraules noves. O, en definitiva, ens permet disposar de mètodes per enfrontar-nos a la temuda (i vist que tants escriptors n’han parlat, també inspiradora) pàgina en blanc.

A mi, personalment, m’hauria agradat que hi hagués més propostes que no exigissin el concurs de grups de persones relativament extensos com les de la primera part del llibre. D’altra banda, cal reconèixer que la seva lectura és amena i molt útil per aquells que veiem les paraules com un element de joc.

—

Enllaç comercial:



Comprar Verbalia.com de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]