Quan llegeixo un llibre em succeeix, com a mínim, dues coses. Una, me l’imagino com si estigués veient una pel·lícula. Dues, se m’ocorren idees. De vegades me n’ocorre una tercera, com ha succeït amb aquest llibre. I per primer cop, una trenta-setena.
Zero. Farsa, guardonatamb el Premi Ramon Llull 2006 i editat perPlaneta, és el primer, que jo recordi, que llegeixo d’aquestaeditorial (i no és perquè hagi llegit pocs llibres, és perquè Planeta em transmet una sensació de comercialització de la cultura gairebé malaltissa: només interessen els diners, no la cultura) i el primer (sense comptar Verbàlia) d’un escriptor (i moltes altres coses) que duu per nom Màrius.
U. Aquest llibre es pot imaginar com una pel·lícula però això comportaria perdre gran part de la força de la paraula que conté. Si bé això és quelcom que succeeix sovint amb els llibres que es porten al cinema (a excepció, sembla, d’El diari de Bridget Jones), el resultat en llibres com Farsa, on les paraules i la forma s’han escollit deliberadament per a aconseguir que només es puguin apreciar com a lector i no com a espectador, podria ser (i sovint és) nefast. Tanmateix, la història que explica traduïda al llenguatge audiovisual podria continuar tenint força, pel que fa a crítica social i personatges ben definits.
Dos. Ràpidament, quan un llibre m’enganxa, es converteix en una espècie de musa. Moltes vegades les idees que m’inspira podrien considerar-se simplement plagis, d’altres no tenen res a veure amb el que he llegit, simplement el llibre m’ha portat ha un estat creatiu. La majoria de les vegades, però, m’oblido d’aquestes idees. En aquest cas, no sé exactament perquè, se’m va ocórrer d’escriure una crítica “bona”del llibre i una de “dolenta”. Però he abandonat la idea.
Tres. Resulta inevitable per a un escriptor aficionat com jo preguntar-se de tant en tant si escriu bé. És una cosa que em va succeir, per exemple, quan llegia El dios de las pequeñas cosas d’Arundathi Roy o Una mujer difícil de John Irving. I m’ha tornat a succeir ara amb Farsa del verbívor Màrius.Això suposa, per a mi, entrar en un procés d’autocrítica que hauria de portar a una millora d’allò que escric, vaig escriure o que tinc a mitges (potser per por).
Trenta-sis. Encara no acabo d’entendre perquè m’ha vingut al cap la pregunta “sóc un bon lector?” mentre llegia aquest llibre. D’alguna manera, tinc la creença que un lector és algú que llegeix molt i que, a més, llegeix (o ha llegit) clàssics o, senzillament, coneix escriptors dels que mai has sentit parlar-ne però que semblen ser genials. I sobretot recorden perfectament el que han llegit i ho saben interpretar, com aquell que veu un Miró i diu: “Ah! Sí. Fixa’t en això i allò…”. Jo no sóc així. Potser llegeixo de mitja dos o tres llibres al mes, però no sóc així. Em pregunto si sóc un bon lector, però no sé què significa sé un bon lector. Suposo que això em passa per ser rar. Evidentment, sense ser un bon lector no es poden fer bones crítiques de llibres.
Ah! El llibre m’ha agradat.
Entrades (RSS)