Altar uterí

La vida normal és un recull de set relats (sis relats i una postil·la segons la contraportada) de Màrius Serra. El protagonista-narrador dels sis primers relats és un escriptor (sempre el mateix?) que ens explica el procés d’escriure un relat, pràcticament es podrien considerar meta-relats. D’aquesta manera, se’ns mostren els lligams entre la literatura i la vida normal, d’on “la literatura sempre en prové”.

Al primer relat, Transcripció, el narrador explica com a partir de la transcripció d’un somni, somnis, literatura i vida normal es relacionen. Al segon relat, Incert so, l’escriptor protagonista es troba escrivint una història a partir d’una anècdota que li comenta una amiga. Al tercer, Constricció, veiem com es barreja la literatura potencial amb notícies històriques. I així, anar fent.

Potser pel que he dit fins ara, sembla que aquest llibre hauria d’interessar més a escriptors que a no escriptors. No és el cas, de la mateixa manera que El Hobbit no interessa més als hobbits i nans que a les demés espècies. Personalment, totes les històries m’han enganxat de principi a fi. Segurament per la pròpia història, però també perquè no és carregat ni barroc.

Per acabar unes quantes citacions:

 Un paio que escriu tres-centes pàgines en francès sense usar la lletra e no pretén pas que després en les llegim.

Els ritus sempre m’han semblat jocs de nen disfressats amb casulles de teixits superbs i els oracles mers mots encreuats amb la solució a la pàgina del futur.

Llegim per saber que no estem sols. Escrivim per desmentir-ho.

La vida normal és l’única vida possible i la literatura sempre en prové, tot i que al final acabi en una altra banda.

Us el recomano.

—
Enllaç comercial:

Comprar La vida normal de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]

La llengua que ens va parir posa al nostre abast una sèrie de resums dels pensaments de varis il·lustres sobre l’estat del català en la seva època. Les elucubracions de Josep Yxart, Joaquim Casas-Carbó, Carles Riba, Josep Armengou, Vicens Vives, Ferran Soldevila, Carles M. Espinalt i Joan Fuster desfilen per aquest llibre que podria ser un bon recull d’una part de la història i prehistòria de la sociolingüística del català.

Per desgràcia, Jordi Solé i Camardons no s’està d’incloure no tan sols aclariments sinó també breus intervencions políticolingüístiques pròpies que desmereixen el treball com a estudi científic i el converteixen en una apologia del pancatalanisme intolerant. Amb el que hi diu s’hi pot estar d’acord o no, aquest no és el problema (de fet, jo hi estic d’acord en bona part), però el que no es pot fer és amagar un discurs polític darrera d’una anàlisi suposadament científica que és el que s’espera d’un llicenciat en filologia.

Pel que fa al títol, ens tornem a trobar davant d’un títol que sembla creat per a vendre. Sembla producte d’un creatiu de màrqueting. Crea una sensació totalment contrària a la que es té quan llegeixes el llibre. Perquè el llibre és seriós i el títol no tant. Fins i tot l’autor creu oportú justificar-lo, ben al final, quan ja no importa. Ell no parla de màrqueting, clar.

Malgrat les meves desavinences, el llibre conté raonaments interessants dels diferents pensadors que analitza. I aquesta és la gran vàlua del llibre. Llibre que, per tot el que he dit, no recomano.

—
Enllaç comercial:

Comprar (a pesar del que dic més amunt) La llengua que ens va parir de Jordi Solé i Camardons a Casa del Libro. [+info]

És molt més còmode llegir d’un llibre que d’un monitor d’ordinador. Una de les raons, potser la més important, és que el monitor emet llum i un llibre només la reflecteix, sent menys carregós pels ulls el funcionament òptic dels llibres. Això, juntament amb temes econòmics, fa que hi hagi editorials que es decideixin a transformar blogs en llibres. És el cas de Blocs de ciència de Daniel Closa i Autet. Aquest llibre està basat en els articles publicats a Centpeus on en Daniel Closa signa com a Dan. Una aposta segura però cap sorpresa pels seus lectors habituals.

El llibre –i el blog– és doncs un recull d’articles on s’hi explica de forma comprensible per a qualsevol persona sense grans coneixements científico-tècnics, diferents curiositats relacionades normalment amb la biologia però també amb la física i altres camps de la ciència.

L’estil d’en Closa és planer i directe, el que facilita la comprensió dels fenòmens que descriu i, tanmateix, si li cal utilitzar algun tecnicisme és capaç d’explicar-lo adequadament per a que tothom ho pugui entendre. Acompleix així l’objectiu del llibre que és fer divulgació científica per a tots els públics.

I de què ens parla? Doncs una mica de tot. D’invasors biològics, de la invisibilitat, de colors, de grip, d’orgasmes, de pel·lícules i làsers, del DHMO, del cafè, de Stonehenge i d’un munt de coses més.

Però alguna cosa dolenta li he de trobar, no? És que sinó sembla que em dediqui a fer-li la pilota. Doncs bé, resulta que li agrada molt utilitzar el signe d’admiració (!), massa pel meu gust. Entenc per què ho fa –o això crec–, ja que és una manera d’emfatitzar el que s’està contant, també d’interpel·lar empàticament al lector, però no sempre (com a mínim amb mi) funciona. També, en alguns pocs casos, crec que falla en l’última frase. Exclusivament l’última. Però tot això no és objectiu, només és una sensació que he tingut.

Per tot plegat, no em queda més que recomanar-lo. Un llibre per aprendre. I sorprendre’s.

—
Enllaç comercial:

Comprar Blocs de ciència de Daniel Closa i Autet a Casa del Libro. [+info]

Com em va comentar l’Enric del Racó del Llibre de Rubí quan me’l va recomanar, aquest llibre és un divertimento. Es tracta d’un llibre molt més lleuger que no pas els d’en Montalbano i, per tant, és bastant diferent al que ens té acostumats l’Andrea Camilleri.

La pensió Eva és un burdell que serveix de fil per narrar diferents històries situades a la Itàlia de la Segona Guerra Mundial. El protagonista, en Nenè, és un noi que va creixent a mesura que avança el llibre i que voldria entrar a la pensió. Però no pot perquè no té divuit anys. D’altra banda, la narració s’aparta sovint del protagonista per centrar-se en altres personatges i situacions.

És un llibre molt planer i fàcil de llegir. I si en alguna cosa s’assembla als llibres del comissari Montalbano (a part que l’escenari principal és Vigata) és la impecable definició dels personatges, sovint un pèl exagerats.

En definitiva, un llibre per passar l’estona, entretingut i amè.

—
Enllaç comercial:

Comprar La pensió Eva d’Andrea Camilleri a Casa del Libro. [+info]

Paraules d’Opòton el vell és la història del descobriment d’Europa (el Vell Aztlan) per part dels asteques anys abans que Colom hagués sortit en busca de les Índies. Un cop hi arriben, se’ns explica com es sorprenen dels costums, objectes i demés que hi havia a la península Ibèrica del segle XV, comparats amb els costums asteques.

Amb aquest llibre, Premi d’honor de les lletres catalanes 1997 però publicat per primer cop el 1968, en Tísner es va enfrontar a escriure com ho faria algú que no està avesat a escriure. Això ho reflecteix de moltes maneres: un cert desordre d’idees, comentaris intercalats sobre pensaments actuals o frases no del tot correctes però que s’acaben entenent. De fet, el narrador i principal protagonista, dit Opòton, acaba fent-se entrenyable, en part per la seva manera de dir les coses.

Precisament a l’inici del llibre (just després de l’Isagoge o pròleg) aquesta manera de relatar de l’Opòton se m’estava fent un pèl pesada. Fins i tot he tingut els meus dubtes i he pensat de no continuar llegint. Però poc a poc, potser acostumat, potser perquè el personatge se m’ha anat fent familiar, i de ben segur perquè la història esdevenia més interessant a cada pàgina, no l’he pogut deixar estar.

A part de la feina que suposa escriure com ho escriuria una altra persona de característiques completament diferents, també resulta un bon exercici intel·lectual imaginar com hauria sigut l’encontre entre persones dels dos continents si s’hagués dut a terme a l’inrevés.

En resum, Paraules d’Opòton el vell és un llibre interessant en diferents sentits i que mostra que Avel·lí Artís-Gener, Tísner, era un mestre de les paraules, no només pels seus famosos mots encreuats.

—
Enllaç comercial:

Comprar Paraules d’Opòton el vell d’Avel·lí Artís-Gener a Casa del Libro. [+info]

Com dir-li adéu és un llibre de cartes de comiat de relacions amoroses. En concret, 89 cartes (si no ho he comptat malament), algunes molt curtes i d’altres no tant, que es llegeixen molt ràpidament. Tot plegat, un conjunt de textos que fa pensar que l’autora ha dedicat moltes hores a escollir molt poques paraules, però les paraules adients a cada cas.

A més, com que algunes de les cartes són exercicis de literatura potencial (o exercicis d’estil, en la nomenclatura oulipiana de Raymond Queneau), els traductors Anna Torcal i Salvador Company han hagut de treballar de valent. Per exemple, la carta intitulada Perecquiana (en referència a Les revenents de Georges Perec) és un text monovocàlic on la vocal (mona) és la e. Per molt que s’assemblin el català i el francès escrits, la traducció deu tenir el seu què.

Es tracta doncs, d’un llibre curt i amè, tal vegada divertit, i sobretot variat tot i ser (suposadament) monotemàtic.

—
Enllaç comercial:


Comprar Com dir-li adéu de Cécile Slanka a Casa del Libro. [+info]

Tal com es troba el món actual, sembla molt difícil creure que algun polític d’aquests que mamen d’aquí i d’allà –tots– pugui ser, encara que sigui per una casualitat insospitada, una persona culta. Sobretot en un lloc(*) on la quantitat de llibres sobre política publicats per polítics, periodistes i afins és demencial (fet que denota una manca de respecte cap als llibres tradicionals per part d’editorials i periodistes que confonen literatura amb un grapat de fulls mecanografiats que acabaran donant diners), deixant així la ficció tradicional(**) , en un segon terme d’on, i encara gràcies, alguns Browns, Rowlings i Zafons aconsegueixen escapar.

Per fortuna, resulta que hi ha polítics que sí que tenen una certa cultura (excepcions? miratges?), fins al punt d’escriure llibres sobre poesia, com és el cas que ens ocupa. De fet, jo cercava un llibre de Salvador Oliva intitulat Introducció a la mètrica, quan vaig topar amb un anunci del llibre Què és la mètrica de Josep Bargalló en una pàgina web. Per sort, m’ho vaig apuntar i així, quan vaig intentar comprar el llibre de Salvador Oliva en una botiga i vaig veure que no el tenien, vaig decidir-me pel d’en Bargalló, ex-conseller d’educació i ex-conseller en cap/primer.

I ara sí, arribat al tercer paràgraf, començo a parlar del llibre. Què és la mètrica ens explica concisament… bé, què es la mètrica. Conforme avança el llibre, d’una manera senzilla i entenedora anem aprenent els diferents punts clau de l’entrellat de la poesia. Poesia tradicional, clar, aquella que sovint té rima i musicalitat. Així, poc a poc, se’ns expliquen les unitats mètriques (síl·laba, accent, rima) i, dins de la mètrica sil·labicoaccentual que caracteritza la poesia catalana, l’estructura dels versos (recompte sil·làbic, hemistiquis i cesures), així com de les entitats majors (tirades, estrofes i composicions). També dedica un capítol a la mètrica accentual, on s’hi exposa un tema un pèl més complicat (per a mi): la versificació rítmica.

Les explicacions es veuen clarificades (tot i que en alguns casos potser no era estrictament necessari) amb diversos exemples, tot sovint de J.V. Foix i de Gabriel Ferrater però també d’altres autors. A més, inclou una secció de resum, molt esquemàtica, que pot servir de referència un cop s’ha comprès el llibre i es vol fer una consulta ràpida.

El llibre acaba amb dues seccions. Una és d’exercicis, que tot just he començat a realitzar, i que se suposa que ha d’ajudar a fixar la teoria apresa a la primera part del llibre. Aquests exercicis no només fan referència a poesia, sinó també a cançons. Per exemple, fent una ullada a l’atzar, proposa l’anàlisi dels quatre primers versos de L’Empordà de Sopa de Cabra. La següent secció duu per títol Pautes dels exercicis, i consisteix en les respostes als exercicis anteriors, convenientment explicades.

Tot plegat, fa que aquest sigui un llibre que apropa la mètrica (poètica) a tothom d’una manera prou comprensible, a l’hora que anima (almenys amb mi ho ha fet, però ho tenia fàcil ja que per això el vaig comprar) a provar d’escriure poesia. Per què la poesia, d’alguna manera crea una serie de constriccions, com ho fa l’escriptura potencial.

Recomano, doncs, aquest llibre tots aquells que vulguin entendre millor el que hi ha darrera de la poesia catalana. Sense oblidar, però, que cal alguna cosa més que tècnica per a que la poesia sigui colpidora.

—–
(*) Digue-li país, digue-li comunitat autònoma.
(**) Dic tradicional per diferenciar-la de la política d’aquests llibres polítics, que també són de ficció. Normalment la ficció del propi autor-polític o lobby corresponent.

—–

Comprar Què és la mètrica de Josep Bargalló a Casa del Libro. [+info]

De com s’escriu una novel·la, tot i el que pugui semblar pel títol, no és un llibre que expliqui com escriure una novel·la sinó com es va escriure una novel·la. És doncs, la biografia d’una novel·la, Monocle, però també és una biografia (o més aviat una espècie de diari incomplet) de l’autor. Una biografia d’una novel·la que acaba sent una novel·la en sí mateixa.

El llibre explica els inicis de l’escriptura de Monocle, com l’autor s’imposa escriure un capítol cada mes i com, més tard, comença a tenir dificultats per a continuar-lo. Així doncs, l’eix central del llibre són els problemes i possibles solucions que van apareixent. De vegades els problemes no estan estrictament relacionats amb el fet d’escriure.

Entremig de tot plegat, per a explicar-ho tot amb més detall, hi apareixen e-mails antics, altres relats que en Màrius Serra va escriure (o viure) i que d’alguna manera tenien alguna relació amb Monocle i anècdotes diverses que li van ocórrer des de que s’hi va posar fins a poc després de la publicació final de Monocle. O sigui, que és un llibre variat en el que hi apareixen un munt de personatges i situacions reals que mostren el procés des de l’escriptura del llibre fins a la seva publicació, passant pels intermediaris i demés persones (i també fets en principi aliens però que acaben condicionant d’una manera o altra el procés).

Pel que fa a l’estil de l’autor no estranyarà als qui llegeixin, per exemple, els seus articles a La Vanguardia. Doncs intenta prendre’s les coses amb sentit de l’humor i no deixa escapar cap joc de paraules que passi per allà. Vet aquí algunes citacions:

Un temps abans […] es va produir un episodi nocturn que algun dia tinc ganes de relatar en prosa hipotàctica, però que ara, en un atac de parataxi asindètica, resumeixo en un monoparàgraf juxtapositiu.

No acabaré de llegir un llibre de poemes que faci el més mínim tuf de carrincló, però sóc capaç de fullejar una guia telefònica de la a a la zeta buscant-hi cognoms del tipus “Mata Bala” o “Conesa Cara”.

No sé si he volat gaire. La moto és lluny. Mentre queia no podia treure’m del cap el nom del programa de ràdio al qual acudia: Fum d’estampa. Te la fums. T’estampes.

És un relat amè, entretingut i tal vegada emotiu (doncs, és una història real) que tot i que potser no és una gran novel·la (què és una gran novel·la?) és altament recomanable.

—

Enllaç comercial:
Comprar De com s’escriu una novel·la de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]

Llegir un premi Nobel sempre fa respecte, i tot per un premi que en la seva versió de la Pau em sembla completament devaluat (però no pas econòmicament) i que la d’Economia la trobo completament innecessària.

Pel que fa al llibre… és curiós, i el mateix que el fa curiós m’ha tocat una mica els nassos. D’entrada, el llibre està dividit en dues parts, cadascuna d’elles amb diferents capítols que són articles d’opinió. Fins aquí, tot clar. Ara bé, sota els articles d’opinió hi apareixen dues narracions paral·leles (al principi només una). La primera és la narració que l’autor dels articles de dalt fa sobre la història entre ell i la dona que li fa de secretària. La segona és la narració sobre el mateix que en fa la secretària. El problema, és doncs, que a cada pàgina hi ha 3 coses diferents a llegir que estan lligades entre elles, però que no estan lligades pàgina a pàgina. Després d’intentar llegir a dalt i a baix a l’hora, he acabat llegint primer els articles, després la narració de l’escriptor i finalment la narració de la secretària. O sigui que, tant per tant, ja ho podien haver editat d’una manera més clàssica.

A banda d’aquests petits problemes logístics, la part important (encara que només sigui per tinta gastada) són els articles d’opinió. Aquí Coetzee queda retratat com una persona amb una gran capacitat d’anàlisi que no té cap problema per escriure sobre qualsevol tema. I ho he de reconèixer encara que no estigui d’acord amb algunes de les seves conclusions. Evidentment, com a australià (i ex-sud-africà), tracta assumptes sobre els quals no només no hi estic familiaritzat si no que ni tan sols no me’n puc formar cap opinió pròpia. És clar que alguns d’ells, pel que explica, poden ser equiparables a assumptes similars d’altres països. De totes maneres, vull remarcar que sovint s’hi troba la lucidesa que li manca al noranta per cent dels articulistes catalans i espanyols.

Pel que fa a les altres dues parts, al meu parer sobren. No m’han aportat gran cosa, ni és una gran història. Però qui sap si és per culpa de la seva disposició en el llibre, per culpa de la història mateixa o per una manca d’experiència per part meva.
Així doncs, ens trobem davant un llibre molt recomanable com a recull d’articles d’opinió. Com a llibre de ficció, potser no tant.

Nota: un altre llibre en català que utilitza, inútilment, el símbol ‘¿’ per obrir preguntes.

—-

Enllaç comercial:

Comprar Diari d’un mal any de J.M. Coetzee a Casa del Libro. [+info]

Em fa por llegir llibres on el nom de l’autor apareix amb cos més gran que el títol del llibre; i encara em fa més por si fan servir el nom d’un altre llibre per a fer-te agafar ganes de llegir-lo. En el cas que m’ocupa, costa de veure que el cos del nom de l’autor és més gran que el del títol perquè només ho és per un punt; de totes maneres, l’autor apareix en vermell (que destaca més). I en fan publicitat dient: ‘Autor de Tòquio Blues‘. Publicitat que a mi no m’afecta perquè no l’he llegit pas, Tòquio Blues. Tot i això, he llegit Kafka a la platja.

El començament del llibre, els primers quatre capítols, se’m van fer un mica feixucs. No pas per culpa d’una prosa difícil (que no és el cas), sinó perquè en aquest inici no hi veia res que em motivés especialment a llegir. Ara bé, em vaig obligar a continuar i, poc a poc, em vaig trobar que no el podia deixar estar.

El llibre està escrit a dos temps i, com és de suposar, cap al final acaben confluint però potser no de la manera que un espera. A més, conforme avança la història es van obrint més i més interrogants que s’aniran responent directa o indirectament. O no es respondran del tot, i es deixarà una mica en el terreny de la mística, en una barreja entre literatura, mites i llegendes clàssics i orientals i música.

I tot plegat en Haruki Murakami ens ho planteja d’una forma molt planera (o potser és cosa del traductor?) guardant petits moments per la broma i grans moments per al surrealisme.

Respecte a la traducció i edició no em puc queixar gaire perquè crec que traduir del japonès a qualsevol llengua ha de ser realment difícil. Ara bé, m’han sorprès tres coses. Una, que s’utilitzi l’interrogant d’obertura (fins i tot en frases curtes) (*). Dues, que utilitzi la paraula lot, en femení. D’una banda, a casa meva en dèiem el lot i no pas la lot. I d’altra banda, tant al llibre com a casa meva s’utilitza com a sinònim de llanterna, però en realitat té una altre significat: m. [LC] Part assortida d’un tot que s’ha de distribuir entre diferents persones. I tres, que la cançó que els 7 nans de la Blancaneus canten quan treballen es deixi en anglès (Heigh-ho) quan a Catalunya es coneix per Aibó-aibó i, per tant, crec que així s’hauria d’haver traduït; i se me’n fot la influència que l’espanyol hi pugui tenir. Però tot plegat només són bestieses.

En resum, és un llibre que quan li he agafat el truc no he pogut abandonar-lo, que conforme avançava volia seguir llegint per trobar les respostes a les incògnites que s’obrien.

Un llibre tan recomanable, que el recomano.

——
(*) Jo ho trobo innecessari fins i tot en frases llargues.

—

Enllaç comercial:


Comprar Kafka a la platja de Haruki Murakami a Casa del Libro. [+info]