Altar uterí

De com s’escriu una novel·la, tot i el que pugui semblar pel títol, no és un llibre que expliqui com escriure una novel·la sinó com es va escriure una novel·la. És doncs, la biografia d’una novel·la, Monocle, però també és una biografia (o més aviat una espècie de diari incomplet) de l’autor. Una biografia d’una novel·la que acaba sent una novel·la en sí mateixa.

El llibre explica els inicis de l’escriptura de Monocle, com l’autor s’imposa escriure un capítol cada mes i com, més tard, comença a tenir dificultats per a continuar-lo. Així doncs, l’eix central del llibre són els problemes i possibles solucions que van apareixent. De vegades els problemes no estan estrictament relacionats amb el fet d’escriure.

Entremig de tot plegat, per a explicar-ho tot amb més detall, hi apareixen e-mails antics, altres relats que en Màrius Serra va escriure (o viure) i que d’alguna manera tenien alguna relació amb Monocle i anècdotes diverses que li van ocórrer des de que s’hi va posar fins a poc després de la publicació final de Monocle. O sigui, que és un llibre variat en el que hi apareixen un munt de personatges i situacions reals que mostren el procés des de l’escriptura del llibre fins a la seva publicació, passant pels intermediaris i demés persones (i també fets en principi aliens però que acaben condicionant d’una manera o altra el procés).

Pel que fa a l’estil de l’autor no estranyarà als qui llegeixin, per exemple, els seus articles a La Vanguardia. Doncs intenta prendre’s les coses amb sentit de l’humor i no deixa escapar cap joc de paraules que passi per allà. Vet aquí algunes citacions:

Un temps abans […] es va produir un episodi nocturn que algun dia tinc ganes de relatar en prosa hipotàctica, però que ara, en un atac de parataxi asindètica, resumeixo en un monoparàgraf juxtapositiu.

No acabaré de llegir un llibre de poemes que faci el més mínim tuf de carrincló, però sóc capaç de fullejar una guia telefònica de la a a la zeta buscant-hi cognoms del tipus “Mata Bala” o “Conesa Cara”.

No sé si he volat gaire. La moto és lluny. Mentre queia no podia treure’m del cap el nom del programa de ràdio al qual acudia: Fum d’estampa. Te la fums. T’estampes.

És un relat amè, entretingut i tal vegada emotiu (doncs, és una història real) que tot i que potser no és una gran novel·la (què és una gran novel·la?) és altament recomanable.

—

Enllaç comercial:
Comprar De com s’escriu una novel·la de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]

Llegir un premi Nobel sempre fa respecte, i tot per un premi que en la seva versió de la Pau em sembla completament devaluat (però no pas econòmicament) i que la d’Economia la trobo completament innecessària.

Pel que fa al llibre… és curiós, i el mateix que el fa curiós m’ha tocat una mica els nassos. D’entrada, el llibre està dividit en dues parts, cadascuna d’elles amb diferents capítols que són articles d’opinió. Fins aquí, tot clar. Ara bé, sota els articles d’opinió hi apareixen dues narracions paral·leles (al principi només una). La primera és la narració que l’autor dels articles de dalt fa sobre la història entre ell i la dona que li fa de secretària. La segona és la narració sobre el mateix que en fa la secretària. El problema, és doncs, que a cada pàgina hi ha 3 coses diferents a llegir que estan lligades entre elles, però que no estan lligades pàgina a pàgina. Després d’intentar llegir a dalt i a baix a l’hora, he acabat llegint primer els articles, després la narració de l’escriptor i finalment la narració de la secretària. O sigui que, tant per tant, ja ho podien haver editat d’una manera més clàssica.

A banda d’aquests petits problemes logístics, la part important (encara que només sigui per tinta gastada) són els articles d’opinió. Aquí Coetzee queda retratat com una persona amb una gran capacitat d’anàlisi que no té cap problema per escriure sobre qualsevol tema. I ho he de reconèixer encara que no estigui d’acord amb algunes de les seves conclusions. Evidentment, com a australià (i ex-sud-africà), tracta assumptes sobre els quals no només no hi estic familiaritzat si no que ni tan sols no me’n puc formar cap opinió pròpia. És clar que alguns d’ells, pel que explica, poden ser equiparables a assumptes similars d’altres països. De totes maneres, vull remarcar que sovint s’hi troba la lucidesa que li manca al noranta per cent dels articulistes catalans i espanyols.

Pel que fa a les altres dues parts, al meu parer sobren. No m’han aportat gran cosa, ni és una gran història. Però qui sap si és per culpa de la seva disposició en el llibre, per culpa de la història mateixa o per una manca d’experiència per part meva.
Així doncs, ens trobem davant un llibre molt recomanable com a recull d’articles d’opinió. Com a llibre de ficció, potser no tant.

Nota: un altre llibre en català que utilitza, inútilment, el símbol ‘¿’ per obrir preguntes.

—-

Enllaç comercial:

Comprar Diari d’un mal any de J.M. Coetzee a Casa del Libro. [+info]

Em fa por llegir llibres on el nom de l’autor apareix amb cos més gran que el títol del llibre; i encara em fa més por si fan servir el nom d’un altre llibre per a fer-te agafar ganes de llegir-lo. En el cas que m’ocupa, costa de veure que el cos del nom de l’autor és més gran que el del títol perquè només ho és per un punt; de totes maneres, l’autor apareix en vermell (que destaca més). I en fan publicitat dient: ‘Autor de Tòquio Blues‘. Publicitat que a mi no m’afecta perquè no l’he llegit pas, Tòquio Blues. Tot i això, he llegit Kafka a la platja.

El començament del llibre, els primers quatre capítols, se’m van fer un mica feixucs. No pas per culpa d’una prosa difícil (que no és el cas), sinó perquè en aquest inici no hi veia res que em motivés especialment a llegir. Ara bé, em vaig obligar a continuar i, poc a poc, em vaig trobar que no el podia deixar estar.

El llibre està escrit a dos temps i, com és de suposar, cap al final acaben confluint però potser no de la manera que un espera. A més, conforme avança la història es van obrint més i més interrogants que s’aniran responent directa o indirectament. O no es respondran del tot, i es deixarà una mica en el terreny de la mística, en una barreja entre literatura, mites i llegendes clàssics i orientals i música.

I tot plegat en Haruki Murakami ens ho planteja d’una forma molt planera (o potser és cosa del traductor?) guardant petits moments per la broma i grans moments per al surrealisme.

Respecte a la traducció i edició no em puc queixar gaire perquè crec que traduir del japonès a qualsevol llengua ha de ser realment difícil. Ara bé, m’han sorprès tres coses. Una, que s’utilitzi l’interrogant d’obertura (fins i tot en frases curtes) (*). Dues, que utilitzi la paraula lot, en femení. D’una banda, a casa meva en dèiem el lot i no pas la lot. I d’altra banda, tant al llibre com a casa meva s’utilitza com a sinònim de llanterna, però en realitat té una altre significat: m. [LC] Part assortida d’un tot que s’ha de distribuir entre diferents persones. I tres, que la cançó que els 7 nans de la Blancaneus canten quan treballen es deixi en anglès (Heigh-ho) quan a Catalunya es coneix per Aibó-aibó i, per tant, crec que així s’hauria d’haver traduït; i se me’n fot la influència que l’espanyol hi pugui tenir. Però tot plegat només són bestieses.

En resum, és un llibre que quan li he agafat el truc no he pogut abandonar-lo, que conforme avançava volia seguir llegint per trobar les respostes a les incògnites que s’obrien.

Un llibre tan recomanable, que el recomano.

——
(*) Jo ho trobo innecessari fins i tot en frases llargues.

—

Enllaç comercial:


Comprar Kafka a la platja de Haruki Murakami a Casa del Libro. [+info]

Escollir un títol és molt important i, tot sovint, no és gens fàcil. Per posar un exemple, jo tenia seriosos problemes per a aconseguir el punt de la pregunta corresponent als exàmens de filosofia de COU. El problema rau en descriure amb una única expressió normalment breu de què tracta allò que estiguem titulant.

Tenint clara aquesta dificultat s’entén, a mitges, que el títol de L’abadia profanada sigui el que és, perquè resulta que l’abadia no surt gaire i la seva profanació tampoc és tan greu. I no em fa res esbombar això aquí, perquè si l’autora va estar disposada a posar-li un títol que no és adient (però sí comercial!), jo estic en el meu dret d’explicar per què és fals.

Segons la contraportada del llibre sembla que el centre del mateix sigui la visita a l’abadia de Montserrat per part de Heinrich Himmler. És més, a la portada hi diu “la gran novel·la sobre la recerca del Sant Greal a Montserrat” però la veritat és que la visita a Montserrat només forma part d’un capítol i, de fet, la recerca del Sant Greal només és una part de la història i acaba sent no més que una anècdota.

Estic indignat, com es pot llegir. La visita de Himmler a l’abadia sembla només un pretext per fer publicitat del llibre. De fet, a l’últim paràgraf de la Nota de l’autora, just al final del llibre, ens avisa (un pèl tard) que tot això de la història només aspirava a “enllaçar un parell de relats entranyables”. I realment és el que fa, si bé és el contrari del que ens han venut. I que els relats siguin entranyables és discutible, més encara quan ho diu la pròpia autora.

En aquesta Nota final, per cert, és on hi haurien d’anar les explicacions que en determinats moments se’ns presenten com notes al peu de pàgina, ja que aquestes notes, en el fons, l’única cosa que acostumen a fer en aquest llibre és dir que allò que els fa referència està basat en dades reals o, en algun cas, hipòtesis factibles. Per a mi, que quan veig un número ja miro la lletra petita del peu, m’ha resultat un trencament de la lectura del tot innecessari.

Pel que fa a les dues històries que explica la del Walter Ebert és la més interessant. En Walter és designat per Himmler per a cercar el Sant Greal juntament amb Klaus Glaser. El procés que segueixen per a treure conclusions sobre el possible domicili del Calze de Crist, mitjançant l’estudi de les diferents referències històriques és sense cap mena de dubte el gran assoliment del llibre. D’altra banda la història de la Marina Barahona i l’Oriol Turmeda, sobretot quan es refereix a amor i sexe, no és altra cosa que carrinclona.

Em sap greu haver escrit una crítica tan ferotge, però no podria ser d’altra manera quan m’he sentit estafat.

—

Enllaç comercial:


Si tot i això encara el vols llegir, pots comprar L’abadia profanada de Montserrat Rico Góngora a Casa del Libro. [+info]

Supongo que a Tolkien no le gustó, si lo leyó, Rebelión en la granja porque Tolkien odiaba la alegoría. Y este libro de Orwell es todo él una alegoría del régimen estalinista y su evolución. La historia es muy sencilla y a la vez es muy fácil de leer, pues la prosa es bastante llana y el vocabulario relativamente simple.

Cuenta que en la Granja Manor, propiedad del señor Jones, los animales deciden rebelarse contra su dueño. Y cuando lo han echado deciden organizarse mediante un sistema igualitario, donde todos los animales trabajan para llevar adelante la granja. Ahora bien, como los más inteligentes son los cerdos (y después los perros) poco a poco éstos van tomando el control. De entre los cerdos surgen dos que son los más inteligentes, Napoleón y Snowball, que son los que iniciarán un sistema social parecido al marxismo. Y poco a poco, Napoleón manipulará a los demás mediante la tergiversación de la historia, el uso de las estadísticas y el miedo a un pasado peor.

Lo que George Orwell quería mostrar en este libro es lo que ahora ya se sabe sobre el régimen estalinista. Sin embargo, como cuenta en el prólogo no publicado originalmente y llamado La libertad de prensa, en la época en que intentó reiteradamente su publicación hasta conseguirlo todo esto era ocultado, por lo menos en Gran Bretaña, porque en aquellos momentos la URSS era un aliado en la Segunda Guerra Mundial. Por esto, se le hacía la pelota, se explicaban sus cosas buenas con admiración y se censuraba cualquier opinión o información que pudiera dañar la imagen de la Unión Soviética. Orwell crítica todo esto y más en este prólogo.

Así pues, el libro con su prólogo son muy recomendables y no solo desde un punto de vista histórico sino también porque reconoceremos una crítica a algunos matices de la política y el periodismo actuales a nivel mundial, aun después de más de cincuenta años desde la muerte de su autor. Porque aun hay cosas que no han cambiado desde entonces y deberían hacerlo.

—

Enlace comercial:



Comprar Rebelión en la granja de George Orwell en Casa del Libro. [+info]

La lectura d’Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès la va recomanar en Llengot al seu blog, en un article en el que també parlava de La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany.

En aquest llibre Pagès es rebel·la contra la separació de llengua i literatura, contra la opinió que diu que escriure bé és tan sols tècnica i contra l’oblit dels ensenyaments clàssics (grecs) sobre l’art d’escriure.

Com ens explica al principi del capítol 2, hi ha tres models que s’han seguit a l’hora d’escriure: el romàntic (que passa de la tècnica i es centra en el talent), el científic (que passa del talent i es centra en la tècnica) i el clàssic (que proposa la col·laboració entre tècnica i talent). En essència, Un tramvia anomenat text és una oda al model clàssic i una crítica als altres dos, on Daniel Cassany, entre d’altres, rep unes quantes vegades.

D’alguna manera aquesta necessitat de talent que estableix el model clàssic, amb el que per altra banda hi estic completament d’acord, pot ser desmoralitzador per a aquells que vulguin escriure. Sobretot perquè el talent és, segons l’autor, “la intuïció, la capacitat innata, la incomprensible predisposició, tot allò que no es pot aprendre ni explicar”.

I com sap algú d’ell mateix si té talent o no? És a dir, si em centrés en la tècnica i aconseguís millorar-la prou què seria, en termes d’en Pagès, un “Gran autor” o un “Professional”? No és fàcil saber-ho perquè el talent és subjectiu.

Per sort, i no sé si per error o per donar esperances, quan queden menys de vint pàgines per acabar el llibre se li escapa la frase “Tothom pot aprendre les tècniques d’escriptura; tothom, en major o menor mesura, té talent per escriure”. Gràcies a les muses!

Amb tot, no sé si llegir aquest llibre m’ha fet agafar ganes per escriure més o me les ha tret. El que sí s’ha incrementat són les ganes de llegir llibres que fa un temps, intimidat per la seva grandesa, no hagués gosat ni mirar-ne el llom, perquè no és sinó llegint com realment es pot aprendre a escriure. Això cal considerar-ho un èxit per part de Vicenç Pagès.

És, doncs, un llibre molt recomanable, tant si voleu escriure o com si voleu motius per deixar de fer-ho.

I, per acabar, una curiositat. En l’edició que tinc jo, de la col·lecció Biblioteca Universal Empúries, la llista d’alguns dels llibres publicats que apareix a la solapa acaba al número 171. El 172 és La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany.

PD: De pesats, i suposo que jo en sóc un exemple, internet n’és ple. Normalment tenen un blog.

—
Enllaç comercial:

Comprar Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès a Casa del Libro. [+info]

Se’m fa difícil escriure sobre un llibre que explica com escriure. No pel fet d’escriure en sí, sinó per fer-ho bé. Hi ha una pressió afegida probablement estúpida. De totes maneres crec que és un bon exercici intentar-ho.

La cuina de l’escriptura, de Daniel Cassany, es centra en l’explicació de la tècnica de l’escriptura. Ens explica com començar a endreçar les idees, com estructurar el text (des de la tria de les paraules fins a la mida dels paràgrafs, passant per la composició de les oracions) i també els errors més comuns que es poden produir quan s’escriu. Evidentment, el llibre està ben escrit. Només faltaria. Perquè quan ens trobem amb parts mal escrites, no són més que exemples (inserits a traïció) del que després es veurà com a erroni.

Arribat a aquest punt tinc un problema per seguir comentant aquest llibre. Resulta que abans d’escriure aquesta crítica he llegit Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès. I la majoria de cops que Pagès parla de Cassany no el deixa massa bé.

No vull entrar-hi ara (suposo que ja ho faré quan parli del llibre de Pagès) però d’alguna manera Cassany es centra en la part tècnica del procés d’escriure, com si fos exclusivament el que ens farà escriure bé.

Amb tot, la tècnica és una part fonamental d’un bon relat o una bona novel·la, per posar un parell d’exemples, i és en aquest sentit on la lectura del llibre té un major interès. És, doncs, un bon recull de normes pseudocientífiques que els bons escriptors saben quan trencar.

—

Enllaç comercial:


Comprar La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany a Casa del Libro. [+info]

Mascarada es el último libro de Terry Pratchett que he leído. Como la mayoría de sus libros sucede en Mundodisco, y éste en concreto pertenece a la subserie de las brujas. Las protagonistas principales son Yaya Ceravieja y Tata Ogg, que ahora son las dos brujas de Lancre, a raíz de la nueva condición de reina que ostenta Magrat Ajostiernos. Y un aquelarre con dos brujas no es lo mismo.

Así que deciden, sin decirlo abiertamente, que deberían buscar una tercera bruja. Pero resulta que la persona con más números para serlo, Agnes Nitt, ha ido a probar suerte en el mundo de la música a Ankh-Morpork. Por tanto, las brujas más carismáticas de Mundodisco se dirigen a la gran ciudad. Y por su lado Agnes encuentra trabajo en la ópera. Y la ópera tiene su fantasma. Y asesinatos.

Con este argumento (y con otras subtramas), Pratchett rubrica uno de los mejores libros de Mundodisco (1). Los personajes están perfectamente definidos, de tal manera que las situaciones y diálogos son hilarantes de principio a fin. La novela mezcla fantasía, humor y un relato policíaco con mucho acierto. Así, a lo que ya nos tiene acostumbrado Prachett, debemos añadir el elemento clave de las novelas de misterio: “¿Quién es el asesino?”.

Para terminar, destaco no la mejor frase del libro sino un pequeño gag. Uno de los personajes ha sido asesinado y se encuentra con la Muerte:
-Ajá -dijo-. ¡Te tengo! ¡Eres el fantasma!
-¿Sabe? Se equivoca de una forma bastante divertida.

Dicho esto, lo único que queda por hacer es recomendar la lectura de este libro a todos aquellos que quieran pasar un buen rato con una buena historia.

—
(1) De los que ha publicado la editorial Debolsillo.

—

Enlace comercial:



Comprar Mascarada de Terry Pratchett en Casa del Libro. [+info]

Gammaglutamiltranspeptidasa
El miro i hi trobo a faltar blefaroadenitis. De voltatge, de blefaroadenitis, en sobra i el que hi manquen són rombes i viratges, indicanúries i limfadenectomies. Hi manquen indicanúries, hi sobren blefaroadenitis… no pot ser. Guaiacs! Blastòcits i nelavanes! Els guaiacs i els blastòcits i les nelavanes aporten la tocoginecologia justa de sociopatia -d’aquella- i aleshores les altres colorrees resplendeixen amb intercinesi. La intercinesi és molt important! D’allò més important…

Monadofícies
D’ell mateix. Què se n’ha fet del duelista cartesià? Semba que tothom coneix els vermètids, els caminadors, el millor Déu, la millor organogènia social. Són tants els campaners dedicats al monofiletisme, al justificar amb tot aquest ex-libris o aquella identificació, que arriba a esfereir. Serà justament quan tindrem a l’abast tots els ex-libris de les monadofícies, que ens tornarem més cecs i obcecats? Passejadors per tothom.

Verbalia.com
Els dos microrelats de dalt no són realment meus. En realitat són dues versions que fet jugant al Mot al 7. El primer és un microrelat d’en Llengot intitulat Gamma modificat a partir de la substitució de substantius pel desè que el segueix alfabèticament al Diccionari Enciclopèdic de Medicina de la Gran Enciclopèdia Catalana. El segon és d’en Guillem intitulat Un món segur variat segons la mateixa regla, però prenent el setè substantiu del Gran Diccionari de la Llengua. El mecanisme està explicat al llibre verbalia.com - Jugar, llegir, tal vegada escriure, de Màrius Serra.

Aquest llibre està dividit en tres parts principals. A la primera, Serra ens explica diversos jocs amb paraules per realitzar en grups. Realment és difícil jugar sol a qualsevol dels jocs que s’hi comenten.

A la segon part, ens proposa dos mecanismes de reescriptura de textos. Comença pels centons, artefacte basat en la combinació de versos de poemes ja existents d’un o varis poetes amb la intenció de generar un nou poema. Després ens explica el Mot al 7 en el que a partir de la substitució de paraules mitjançant un diccionari es transforma un text en un altre. Com es pot apreciar en els meus exemples, no sempre té resultats espectaculars.

A la tercera part, l’autor ens endinsa de ple en el món de l’escriptura potencial (la segona part només n’era un mos). Aquí ens explica diversos mecanismes restrictius, tals que la restricció pot ser font d’inspiració atès que ens dóna un grups de paraules que podem utilitzar per escriure i un altre de paraules prohibides. Tenim, en aquest cas, monovocalisme (ús d’una única vocal però qualsevol consonant), bells presents (ús exclusiu de les lletres d’un nom propi), absentisme (no ús de certes lletres, altrament dit lipograma), etc.

Inclou també exemples i un glossari de termes enigmístics.

Ens trobem doncs davant d’un llibre eminentment pràctic que ens anima a l’ús lúdic del llenguatge. Les propostes ens permeten passar l’estona jugant i aprenent paraules noves. O, en definitiva, ens permet disposar de mètodes per enfrontar-nos a la temuda (i vist que tants escriptors n’han parlat, també inspiradora) pàgina en blanc.

A mi, personalment, m’hauria agradat que hi hagués més propostes que no exigissin el concurs de grups de persones relativament extensos com les de la primera part del llibre. D’altra banda, cal reconèixer que la seva lectura és amena i molt útil per aquells que veiem les paraules com un element de joc.

—

Enllaç comercial:



Comprar Verbalia.com de Màrius Serra a Casa del Libro. [+info]

El sueño de la razón es un libro de Juan Miguel Aguilera que, a pesar de compartir apellido conmigo no os recomiendo. Justo lo contrario que su primer libro, La locura de Dios, que me gustó mucho.

Y es una pena, porque la idea sobre la que se fundamenta el libro, así como el enorme trabajo de documentación histórica (por ejemplo alrededor de las teorías sobre la locura de Juana la Loca) que ha realizado el autor me parecen brillantes. Sin embargo, parte de la ejecución y, sobretodo, la edición, desmerecen (lamentablemente) el trabajo del escritor.

Empezamos por la ejecución. Si bien se nota un buen trabajo en lo que se refiere en cuanto a vocabulario, por ejemplo sobre partes de los barcos de la época y demás, las descripciones dejan mucho que desear. A mi entender, el narrador no puede decir que se produjo “un efecto fantástico” y quedarse tan ancho(1), debe explicar el efecto y que el lector piense que es fantástico. En otra parte (página 270), por ejemplo, dice que “contemplaron una escena asombrosa”. Luego la explica y efectivamente lo es, pero al haber dicho justo antes que es “asombrosa” quita a la explicación toda la magia. Y como éstas hay varias más.

Pero lo peor de todo no es culpa del escritor, que repito que ha basado el libro en una buena idea y que se nota su trabajo y dedicación, si no en la edición. La editorial Ediciones Minotauro, que antes se caracterizaba por muy buenas ediciones parece que perdió mucho en cuanto pasó a formar parte del Grupo Planeta. En concreto, de media y a ojo de buen cubero, cada cinco páginas hay un error, que puede ser gramatical u ortográfico. Y esto debería ser inconcebible en un libro por el que te cobran 18 euros en tapa blanda.

A pesar de no recomendarlo, debo decir que puede ser interesante para aquellos que se sientan atraídos por la novela histórica (la de verdad, no la de Dan Brown).

———-
(1) Alguien podría decir que yo estoy haciendo algo parecido aquí, pero la gran diferencia está en que nadie ha pagado 18 euros por leer este blog y en cambio sí por leer el libro.