RubiPlanet

BattleStar Galactica - Last Supper

2008-05-12T00:00:57+00:00

Gossos, també per Festa Major

2008-05-11T17:12:28+00:00

Avui gràcies a la Maria m'he assabentat que el grup català Gossos també actuarà a la festa major de Rubí. El concert serà el proper dia 29 de juny (el mateix que el dia del concert de Conchita, tal i com vam informar a La petjada). Així doncs, i segons la web del grup Gossos, aquest concert serà un concert doble: Gossos i Conchita junts a l'Escardívol. Aquest concert doble és una de les novetats d'aquesta Festa Major. Segurament, el fet que el PSC governi amb ERC haurà influït notablement en la decisió de programar un concert en català. En els darrers anys, tots els concerts han estat en castellà, oblidant la realitat catalana de la nostra ciutat. D'altra banda, a banda de Melendi, també el guanyador del Rubifest 2008 actuarà durant els darrers dies del mes de Juny.
El grup Gossos, clar referent del rock català, va néixer l'estiu de 1993 de la mà dels manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré. El seu primer disc, Gossos, va ser publicat l'any 1994. Seguidament, apareixerien En privat (1996), Mandala (1997), Directament (1998), De Viaje (2000 i en castellà), Cares (2001), El Jardí del temps (2003), 8 (2005) i l'últim, Oxigen, l'any passat. Aquest 2008 celebren el seu 15è aniversari amb concerts especials a Holanda i el concert de Rubí, entre d'altres.

Corre foc 2007

2008-05-11T12:24:30+00:00

Piromusical 2007

2008-05-11T12:23:51+00:00

Naruto 399

2008-05-11T11:31:22+00:00

Download:

Naruto 399 [KuroiManga]
Naruto 399 [NU]

Esperanza

2008-05-11T09:49:00+00:00

"¿Yo? En un tiempo no era nadie. No hacía daño a nadie. Y entonces, sin ningún motivo, llegué aquí. Mi mundo pertenece al pasado. Mi mundo tenía tierra y provisiones y dos mil millones de habitantes, y era el único mundo."

Autor: Isaac Assimov, en "Un guijarro en el cielo". No he leído el libro (por lo general me aburre la ciencia ficción) pero he oído la frase, y me gusta.

Es curioso cuánto pueden cambiar las cosas en un solo minuto. Cómo en el borde de la desesperación algo en ti te da fuerzas, y todo cambia. En unas horas. En unos minutos. Y tu vida ha cambiado para siempre. Intentaré aprovechar la oportunidad que se me ha dado, pese al pesimismo. Me esforzaré para que este nuevo sentimiento recuperado (la esperanza) no desaparezca de mi corazón y me de fuerzas para continuar mi viaje.

Misha ti barat nao

Avui a Rubí ha caigut el 32% de la pluja recollida en tot l'any

2008-05-10T23:46:54+00:00

Catalunya està en sequera i Rubí és un dels municipis que més patirà aquesta sequera. Tot i això, dies com avui donen una miqueta d'esperança, esperant que els nostres pantans s'ompliran una mica i els nostres boscos patiran una miqueta menys. Avui a Rubí, i gràcies a la informació que ens proporciona Meteorubí, han caigut 54.8 mm (fins les 22.40). Aquestes precipitacions representen el 32% del total de la pluja caiguda a Rubí en tot l'any 2008 fins a dia d'avui (171 mm). Sens dubte, aquestes dades ens demostren que el temps està sent molt sever amb les nostres terres, afectant als nostres boscos, animals, plantes... A Rubí, i seguint les directrius marcades per la Generalitat, s'està aplicant el decret de la sequera. Tot i això, caldrà que ciutadans i institucions s'impliquin molt més en aquest assumpte, i, s'adonin que cada cop més, l'aigua és un recurs ben escàs.

ERROR EN LOS CLASIFICADOS PARA INTERCOMARCAL

2008-05-10T20:44:56+00:00

Lamento comunicar que el número de participantes que se clasifican para la semifinal de interclubs es de 12 por categoria y zona. Por tanto sólo se clasifican los tres primeros de cada grupo.

La federación de patinaje nos ha confirmado este dato, por tanto sólo nos queda dar ánimo a los cuatro patinadores que quedaron cuartos.

Un fuerte abrazo para Alejandro, Joanna, Mireia y Júlia, otra vez será. Seguir trabajando así de bien y llegareís muy lejos.

2008-05-10T19:40:00+00:00

Jesús dijo: “Durante un tiempo no estaré con vosotros, luego volveré a vosotros.”

Yo no he resucitado (a diferencia de Superman, Green Lantern (Hal Jordan), Green Arrow, y un largo etc…

Los skrulls invaden marvel, el Capi ha muerto, también Impulso, que últimamente llevaba el traje de Flash mientras Wally criaba a sus hijos en alguna parte… las Crisis han terminado, las Invasiones empiezan… ¿Y a todo esto que puedo decir?

Que hemos abierto un bar en Rubí, cerca de la estación. Que le falta un toque experto (y uno extremo, si os animáis). Adjunto mapa cutre.

También aprovecho para invitaros a la exposición del proximo jueves 15 de mayo, así como informaros de que de martes a jueves, de 18 a 22 horas (no zulues) hay un 2x1 para universitarios (si estais mayores da igual, traed lo que quede del carnet y fingiremos que no vemos las canas).

Vale, ya he hablado del bar, ahora, pasemos a lo importante: Si te estas acostando con Sue Richards y en el momento de correrte se hace invisible... ¿Como seria lo que verias? Y lo mas importante... ¿Alguien sabe lo que hacen Nocturna y Destello este sabado por la noche?

Soledad...

2008-05-10T18:15:00+00:00

"La soledad es esta melodía rota de mis frases"

Sucede que para escribir algo tienes que sentirlo, porque sino no puedes expresarlo. Ese es el problema: sentirlo. Ha llegado un punto en el que no siento nada. En el que las palabras resbalan porque estan vacías de emoción. Ya no hay sentimientos que tengan la fuerza suficiente como para conmoverme y ser capaz de escribirlos. Ya no hay nada. Un vacío aterrador dentro de mi corazón, que pinta cualquier acción de un triste color gris que lo difumina todo. Y para no enfrentarme al dolor que me provoca esa insensibilidad, me digo a mi misma que no existe. Que soy la misma de siempre. Que no hay de qué preocuparse. Y dejo pasar los días, fingiendo que no ocurre nada malo. Pero lo cierto es que me estoy muriendo. Me muero de indiferencia, de resignación. Hay veces en que olvido que me siento así. Alguien me hace reír, y olvido mi triste existencia. Pero la realidad es la que es, y no se esfuma con una sonrisa...

"Hi haurà un dia en el qual estaràs cansada de fingir..." me dice Estefi. Pero ese día no llega. No porque no esté ya cansada de fingir, sinó porque no se actuar de otra forma, porque no puedo cambiar nada. No hay manera de liberarse. Porque yo no soy capaz de llorar, de gritar, de tirarlo todo por la borda. No soy como esa gente que cuando llega al límite explota y deja que sus verdaderos sentimientos se liberen y le den la paz. No se si el caso es que no tengo ese límite, o que hace tiempo ya que lo superé y aún así sigo andando como si no lo hubiera cruzado nunca. Pero no puedo llorar. Y eso me obliga a fingir que estoy bien, porque en realidad no estoy tan mal. Así que el problema se hace aún peor: de tanto fingir, de tanto ignorar mi falta de sentimientos, he olvidado el origen de todo esto. No se porque me siento mal. No he conseguido encontrar una respuesta. Así que como no encuentro nada que me diga porque estoy así, me digo que no lo estoy (reafirmo mi fingir). Es un circulo que me tiene encerrada, y me entristeze aún más. Se que habrá un día en que algo cambie. Pero... creo que no puedo hacerlo sola.

Ayer estuve pensando en todo esto. Intenté encontrar el momento exacto en que todo empezó a ir mal. Pero no lo encontré. Repasé toda mi vida des del momento en que empezé a escribir La Luz, toda la gente que conocí, toda la gente que perdí... y sigo preguntandome que ocurrió. Por qué cambiaron tanto las cosas. Porque unos días lo tenía todo, y luego poco a poco todo murió. Ahora algunas cosas han vuelto a vivir, pero.... ya no es lo mismo. Me siento como uno de esos abuelos que te cuentan sus mejores años de vida con una sonrisa, y que cuando te vas te miran con los ojos tristes, porque los dejas otra vez junto a la realidad. Me pregunto que es lo que me hace falta. Que es lo que he perdido. Pero no lo se. No lo se.

La soledad no es no poder decirla,
por no poder circundarla,
por no poder darle un nombre,
por no poder hacerla sinónimo de un paisaje.
La soledad es esta melodía rota de mis frases.

Alejandra Pizarnik

NOVEL.LA HISTÒRICA 6: HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

2008-05-10T15:03:16+00:00

Revolucions burgeses

Süskind, Patrick. Perfum, El. Das Parfum. Ed . Seix Barral. Barcelona, 1987. 224 pàgs.
Molt bona novel·la útil per a la vida quotidiana de l’Antic Regim.

Carpentier, Alejo. Siglo de las Luces, El. Ed. Barral. Barcelona, 1973. 360 pàgs. Col. Edicions de Bolsillo, núm. 52.
Descripció de l’arribada de les noticies de la Revolució Francesa a colònies.

Luján, Nèstor. Fantasmes del Trianon, Els. Ed. Columna. Barcelona, 1996. 208 pàgs.
Pretensiosa novel·la de lladres i serenos disfressada d’històrica.

Tolstoi, Lev. Guerra y paz. Ed. José Janés. Barcelona, 1952. 1228 pàgs.
Clàssic imprescindible sobre les guerres napoleòniques. Hi ha versió cinematogràfica.

“Passen els anys, les vides canvien, hi ha l’alegria i la mort, les nits, les il·lusions, allà hi és tot. I ha l’enorme i tremenda presència de la guerra, amb la magnífica descripció de la batalla de Borodino, sobre la qual planeja l’alè més anarquistoide de Tolstoi. És impossible que no hagi una novel·la millor que la de Tolstoi”
Baltasar Porcel, , revista L’home invisible, núm. 4, 1989.

“Estic d’acord amb John F. Kennedy, el qual, després d’aprovar un curs de lectura ràpida, digué d’aquesta novel·la: “És un llibre excel·lent. Parla de Rússia””.
Pere Calders, revista L’home invisible, núm. 4, 1989.

“La millor novel·la mai no escrita. Més de mil personatges personalitzats. Pim pam pum i muà muà, xxxsst i blabla bla; ei, ep i fuig; vols dir i d’acord. Totes unes vides.”
Ramon Barnils, revista L’home invisible, núm. 4, 1989.

“Que el resum té guanyada la batalla del futur ho demostra el fet que, cada cop més gent, dels llibres en llegeixen tan sols l resum de la contracoberta. Que és on, realment, un escriptor demostra l’habilitat d’ensarronador, intentant vendre en poques ratlles, el totxo que hi ha dins. I si d’una determinada obra literària no en tenim el resum, sempre queda la possibilitat de llegir-lo amb un dels molts mètodes de lectura ràpida que hi ha, entre els quals el que John Fitzgerald Kennedy va fer famós.
Una vegada Woody Allen va dir: “He fet un curs de lectura ràpida: he aprés a llegir en línia recta, de dalt a baix, pel mig de la pàgina, i m´he llegit Guerra i Pau en només vint minuts. És sobre Rússia””.
Quim Monzó, revista L’home invisible, núm. 4, 1989.

Calvino, Italo. Baró rampant, El. Il Barone Rampante. Barcelona, 1995. 264 pàgs.
Divertida narració sobre la Itàlia noucentista amb aparició de personatges històrics com Napoleó.

“Cósimo Povasco de Rondó, baró de Rondó, decideix als dotze anys enfilar-se dalt d’una alzina per no tocar mai més terra. Novel·la dotada d’una fina ironia, descriu les peripècies d’aquest home que, tot guardant les distàncies de la resta dels mortals, coneix una munió de personatges curiosos i segueix amb atenció, i fins i tot amb un cert protagonisme, els esdeveniments atzarosos de la segona meitat del segle XVIII”.
Agustí Alcoverro, revista L’home invisible, núm. 4, 1989.

Nye, Robert. Memorias de Lord Byron, Las. The Memoirs of Lord Byron. Ed. Círculo de Lectores. Barcelona, 1993. 208 pàgs. Col. Momentos Eestelares de la Historia.
Atractiva recreació d’una suposada autobiografia del pare del romanticisme anglès.

Porcel, Baltasar. Pomes d'or, Les. Barcelona, 1995. 208 pàgs.
Escenaris pintorescs, tràfic d’esclaus, el carnaval de Venècia... Tot molt ben escrit i distret. Amb tocs amorals molt suggeridors. Útil per copsar l’origen dels capitans d’empresa catalans del s. XIX.

Forster, Eduard Morgan. Howards End. Howards End. Barcelona, 1994.
Imprescindible història d’amor i descripció genial de la societat eduardiana. Bella i colpidora narració. El film homònim no li fa justícia.

Pérez Galdós, Benito. Gerona. 176 pàgs.
Cau en l’anècdota, decebedora.

Pérez Galdós, Benito. Trafalgar. Ed. Salvat-ALianza. Barcelona-Madrid, 1969. 186 pàgs.
Com tot els Episodios Nacionales, il·lustrativa de la decadència de l’Espanya de la Restauració.

Mendoza, Eduardo. Ciudad de los prodigios, La. Ed. RBA. Barcelona, 1993. 416 pàgs. Col. Narrativa Actual, núm. 3.
Mendoza, Eduardo. Ciutat dels prodigis, La. La ciudad de los prodigios. Edicons 62. Barcelona, 2000. 432 pàgs.
La gran novel·la de Barcelona, des de l’Exposició Universal del 1888 a la del 1929, com tot Mendoza amb clau amena i tocs d’humor esquisit. S’ha fet una mediocre pel·lícula. El 1887, Onofre Bouvila, un jove camperol arruïnat, arriba a la gran ciutat que encara no ho és, Barcelona, i troba el seu primer treball com repartidor de pamflets anarquistes entre els obrers que treballen en l'Exposició Universal de l'any següent. El lector haurà de seguir l'espectacular història de l'ascens de Bouvila, que ho durà a convertir-se en un dels homes més rics i influents del país amb mètodes no del tot ortodoxs.

Mendoza, Eduardo. Verdad sobre el caso Savolta, La. Ed. Seix Barral, Barcelona, 2004. 448 pàgs.
La convulsa Barcelona de 1917-1919 amb un seguit de personatges versemblants i un protagonista esdevingut el perfecte antiheroi. Se n’ha fet un film d’aquesta més que notable narració, opera prima d’en Mendoza.
"Cuando Eduardo Mendoza puso a andar unos personajes pseudopicarescos en la Barcelona de 1920, desde el New York de 1975, algo muy fuerte estremeció a las letras españolas. Alguien se atrevía a mirar hacia el pasado sin ira y remordimientos, sino con un sentido del humor envidiable. Contaba una historia apasionante, de bajos fondos y fortunas cambiantes, como la espuma bursátil del dinero o los vaivenes del amor. Cambiaba así para siempre, un escenario urbano que desde la mítica Vida privada de Josep M. de Sagarra muchos -¡ay, sin éxito!- habían intentado capturar".
Enric Bou, El Periódico, 26 de diciembre de 1987.

Baulenas, Luís-Anton. La felicitat. Edicions 62, Barcelona, 2001. 390 pàgs.
Una noia en la Barcelona dels primers anys del s. XX: l’obertura de la Via Laietana, el Paral·lel, la Setmana Tràgica, com a rerafons cacics rurals, gànsters. Imaginativa, distreta, amb tocs durs i final molt aconseguit.

Moncada, Jesús. Camí de sirga. Ed.GE. Barcelona, 1993. 300 pàgs. Col. Quinze Grans Èxitis, núm. 4.
Un dels grans èxits universals de la literatura catalana, reflecteix la Mequinensa preindustrial.

Clarín, Leopoldo Alas. Regenta, La. Ed. Alianza. Madrid, 1972. 700 pàgs. Col. El Libro de Bolsillo, núm. 8.
Una obra cabdal de la literatura espanyola, exercici magistral de naturalisme, reflecteix l’atmosfera reaccionaria de Vetusta (l’Oviedo del XIX). Hi ha versió televisiva.

Oller, Narcís. Febre d'Or, La. Edicions 62. Barcelona, 1983. 902 pàgs. Col. Les Millors Obres de la Literatura Universal, núm. 48/49.
Els anys d’especulació i la crisi borsària de 1866 a traves d’un burgès modèlic en una de les millors novel·les del naturalisme hispànic. Hi ha un film i una sèrie televisiva.

Gimferrer, Pere. Fortuny. Ed. GE. Barcelona, 1994.192 pàgs. Col. Biblioteca Grans Premis, núm.. 7.
Afectada i avorrida aproximació a la vida del pintor.

La Mure, Pierre. Moulin Rouge. Ed. Éxito. Barcelona, 1954. 370 pàgs. Col. Círculo Literario.
La vida del pintor postimpressionista Henry Toulouse-Lautrec, amena i colpidora, se’n va fer una molt bona pel·lícula homònima..

Vidal, Gore. Lincoln. Ed. Edhasa, Barcelona, 2006. 832 pàgs.
Excessiva recreació dels avatars del president Lincoln en el marc de la Guerra de Secessió. S’ha dit que Vidal va decidir escriure novel·la històrica quan constatà la ignorància que tenen els seus compatriotes del seu passat. Potser aquesta llarga narració no resulti el camí més adequat.

Colonialisme

Rufin, Jean-Cristophe. França. Abisinio, El. L'abyssin. Isabel Romero. Francès-Espanyol. Punto De Lectura. Barcelona. 2001. 678 pàgs.
Més que res una novel·la d’aventures només aprofitable per la descripció de certs ambients exòtics. Distreta.

Mourad, Kenizé. De part de la Princesa morta. De la part de la Princesse morte. Ed. Muchnik. Barcelona, 1993. 696 pàgs. Col. La Finestra.
Magnifica narració de la decadència de l’Imperi otomà. Per entendre la cultura armènia, el conflicte amb Turquia i el món al voltant de la Iª Guerra Mundial.

Camus, Albert. Peste, La.. La Peste. Ed. Sudamericana. Buenos Aires, 1970. 240 pàgs. Col. Índice.
Metàfora del patiment col·lectiu en clau existencialista. Una de les grans novel·les del segle XX. Es va per una pel·lícula que canvia però l’escenari, de l’Oran marroquí a una república sud-americana.

Valle-Inclán, Ramón del. Tirano Banderas. Ed. Espasa-Calpe. Madrid, 1972.158 pàgs. Col. Austral, núm.105.
Metàfora de totes les dictadures: esperpèntica. Divertida i molt ben escrita: un clàssic.

Sender, Ramón J. Bandido adolescente, El. Ed. Salvat-Alianza. Barcelona-Madrid, 1970. 184 pàgs.
Inspirada en la vida de Billy el Nen, com tot Sender: d’acció trepidant.

Iª Guerra Mundial i Revolució Soviètica

Gorki, Màxim. Mare, La. Edicions 62. Barcelona, 1973. 298 pàgs. Col. El Trapezi, núm. 23.
Un clàssic per entendre la Rússia prerevolucionària

Remarque, Erich Maria. Sin novedad en el frente. Ed. España, Madrid, 1929. 284 pàgs.
Potser l’obra pacifista mes important en el seu moment; es va arribar a dir que ella sola fora capaç d’evitar una nova conflagració. Es va fer un film homònim.

Van Der Meersch, Maxence. Cuerpos y almas. Ed. José Janés. Barcelona, 1956. 444 pàgs Col. Los Escritores de Ahora.
Pacifisme, es va fer una versió cinematogràfica. No ha suportat bé el pas del temps.

Blasco Ibáñez, Vicent. Los 4 jinetes del Apocalípsis. Ed. Plaza & Janés. Barcelona, 1976. 392 pàgs. Potent narració de 1923 amb descripcions remarcables, és aliadòfila (profrancesa), té un cert valor pacifista. Tot un clàssic universal. Es va fer una versió al cinema.

Pasternak, Boris L. El doctor Jivago. Ed. Noguer. Barcelona, 1959. 632 pàgs.
Una història d’amor en mig de la convulsa Rússia de les revolucions de 1905 i 1917. Soporífera, molt coneguda per la pel·lícula i la música.

IIª República i Guerra Civil espanyola

Bosch, Alfred. Avi, L’. Ed. Columna. Barcelona, 2000. 280 pàgs. Col. Clàssica.
La vida de Francesc Macià, interessant per les anècdotes, però poca cosa mes.

Rodoreda, Mercè. Plaça del Diamant. Ed. Club. Barcelona, 1992. Col. El Club dels Novel·listes.
Una de les narracions mes conegudes de la literatura catalana de tots els temps, se’n va fer una sèrie per televisió de metratge massa llarg que quan s’adapta al cinema guanyà molt.
“Lo que el viento se llevó, però de barriada”.
Joan Brossa, revista L’home invisible, núm. 4, 1989.

Sender, Ramón J. Requiem por un campesino espanyol. Ed. Proyección. Ed. Buenos Aires, 1969. Col. Tiempo Vital.
Clau per entendre la repressió franquista durant la guerra.

Hemingway, Ernest. Por quién doblan las campanas. Ed. Planeta. Barcelona, 1968. 558 pàgs. Col. Omnibus, núm 60.
El front republicà vist per un combatent estranger. Tot massa previsible i romàntic. Es va fer una pel·lícula.

“Un com hom accepta la idea de la destrucció com un problema, la feina es redueix a resoldre aquest problema. Per això, a la cova, l’única remor que se sentia era el brunzit del foc. No eren pas coses senzilles les que havien après o viscut. La boira s’havia esvaït, i ara es veien les estrelles, i el vent xiulava per els capçades dels pins. Tots suaven copiosament i sentien tibants els músculs de les cuixes per l’esforç de la grimpada. I en aquell instant se sentí un bramul. Els feixistes atacaren i foren aturat en aquell pendent de roques grises enmig del romaní.”
Carles H. Mor, revista L’home invisible, núm. 4, 1989.

Gironella, José María. Cipreses creen en Dios, Los. Ed. Planeta. Barcelona, 1958. 882 pàgs.
Primer assaig reeixit sobre el període republicà espanyol des del punt de vista reconciliador dels vencedors de la guerra civil.

“El 2003 va passar inadvertidament el cinquantenari d'una de les novel·les que major èxit va tenir en la literatura en castellà escrita des de Catalunya. Los cipreses creen en Dios, de Josep Maria Gironella (1917-2003), va ser la primera d'una extensa trilogia sobre els anys de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra. L'obra es tracta d'un ambiciós retaule sociològic de la ciutat de Girona entre abril de 1931 i juliol de 1936, en la qual es descriu, des d'una òptica parcial encara que interessant, el cúmul de contradiccions socials, polítiques i ideològiques d'un petit microcosmos que pretén esdevenir representatiu de la complexa realitat espanyola i que culmina amb l'esclat de la revolució del 36 i la guerra. Si bé Gironella realitza un intel·ligent esforç d'anàlisi sobre els imaginaris divergents i antitètics dels diferents grups socials en conflicte, en el moment en què de debò ha d'explicar les causes i els mecanismes que aboquen els personatges a l'enfrontament final resol la trama de manera insatisfactòria. Incorpora escenes delirants en què la maçoneria conspira contra l'«ordre natural», caricaturitza comunistes poc creïbles o s'inventa soterrades ingerències estrangeres i l'argument, en alguns punts lúcid, acaba derivant en un infantil maniqueisme. En resum, atribueix la guerra civil a la conspiració judeomaçònica. Aquesta fórmula tan naïf de llegir la realitat resulta molt significativa. Gironella, com molts altres intel·lectuals conservadors adscrits al franquisme, palesa la incapacitat dels beneficiaris del règim de comprendre les pròpies responsabilitats, d'experimentar el sentiment de culpa.”
Xavier Diez (historiador). “La dreta espanyola” Article al diari El Punt, 12/07/04.

Gironella, José María. Un millón de muertos. Ed. Planeta. Barcelona, 1961. 820 pàgs. Col. Omnibus.
Primer assaig reeixit sobre la guerra civil espanyola des del punt de vista reconciliador dels vencedors.

Lera, Ángel Mª. Últimas banderas, Las. Ed. Planeta. Barcelona., 1974. 410 pàgs.
Premi Planeta, marca una tímida idea de reconciliació i objectivitat des del bàndol dels guanyadors de la Guerra Civil.

Cercas, Javier. Soldados de Salamina. Ed. Tusquets. Barcelona, 2001. 210 pàgs. Col. Andanzas, núm. 433.
La miraculosa salvació de l’afusellament d’un dels fundadors de la Falange, Rafael Sánchez Mazas, a terres gironines, durant la desfeta de l’exercit republicà. Hi ha traducció al català i s’ha fet un film no gaire bo.

Sales, Joan. Incerta glòria, seguida d’El vent de la nit. Club Editor, Barcelona, 2007, 11 ed.. 768 pàgs.
Monumental obra feta a base tant de fets com de reflexions morals. Ha tingut una gran repercussió.

Entreguerres

Pratolini, Vasco. Crónica de pobres amantes. Cronache di poveri amanti. Ed. Seix Barral. Barcelona, 1985. 314 pàgs.
Quadre depressiu de la Itàlia feixista. Un document valuós sobre la vida quotidiana.

Scott Fitzgerald, Francis. Hermosos y malditos. The Beatiful and Damned. Ed. Bruguera. Barcelona, 1981. 448 pàgs.
Atractiva narració de l’American way of Life, molt distreta i il·lustrativa. Obra de qualitat.

IIª Guerra Mundial

Irène Némirovsky. Suite francesa. Suite française. Ed. RBA-La Magrana, Barcelona, 2006. 410 pàgs.
L’autora no va acabar aquest magnífic fresc de la França ocupada, fou deportada i assassinada a Auschwitz, com el seu marit.

Ondaatje, Micahel. Paciente inglés, El. The English Patient. Ed. Rba. Barcelona,. 1998. 222 pàgs.
Al·legat pacifista. Hi ha un film prou acceptable.

Keneally, Thomas. Lista de Schindler, La. Schindler's List. Barcelona, 1994. 416 pàgs.
Documentada, rigorosa i amena aproximació a l’holocaust. Spilberg en va fer una bona pel·lícula.

Korschunow, Irina. Es deia Jan. Er Hiess Jan. Ed. Alfaguara. Madrid, 1994. 174 pàgs.
Narració curta juvenil, una mena d’Anna Frank però en noi.

Amat-Piniella, J. . K.L. Reich. Edicions 62. Barcelona, 1984. 240 pàgs.
Una de les mes famoses novel·les sobre els camps d’extermini amb el valor afegit de ser l´única escrita mentre els seu autor era internat.

Benguerel, Xavier. 1939. Ed. Alfaguara. Barcelona, 1973. 370 pàgs. Col. Ara i Ací, núm 14.
Literatura catalana de l’exili en clau lluita antinazi.

Grass, Günter. Tambor de hojalata, El. Die Blechtrommel. Ed. Alfaguara. Barcelona, 1978. 660 pàgs. Col. Literatura Alfaguara, núm. 11.
Massa llarga, confusa i esquizofrènica visió de l’Alemanya nazi, es va fer un film no massa reeixit tampoc.

Grass, Günter. El meu segle. Mein Jahrhuadert. Edicions 62, Barcelona, 1999. 358 pàgs.
El 1999 Grass dóna a conèixer 100 contes, un per a cada any del segle que s’acomiadava. Un punt de vista inequívocament alemany útil per a la història de la vida quotidiana. Agradarà però potser no entusiasmi.

Vidal, Gore. La edad de oro. The Golden Age. Ed. Monadori. Barcelona, 2002. 478 pàgs. Col. Literartura Mondadori, núm. 176.
Les interioritats de la Casa Blanca i la responsabilitat del president Roosevelt en l’entrada d’Estats Units a la IIª Guerra Mundial. Els inicis de la guerra freda. Narració poc àgil i un tant tediosa.

Littell, Jonathan. Les benignes. Les bienveillantes. Ed. Quaderns Crema. Barcelona, 2007. 1166 pàgs.
Duríssim relat de les vivències d’un oficial de les SS a Ucraïna, Stalingrad i finalment a la desfeta final. Ben escrit i amb un cert nivell creatiu, cultural i de reflexió.

Postguerra europea (1945...) i de l’Estat (1939...)

Malraux, André. Condición humana, La. La Condition Humaine. Ed. Edhasa. Barcelona, 1971. 296 pàgs. Col. Latinoamericana de Bolsillo, núm. 119.
Situada a les colònies sud asiàtiques franceses ha esdevingut un clàssic progressista d’aquest escriptor combatent a la Guerra Civil espanyola i ministre de De Gaulle acabada la IIª Guerra Mundial.

Rand, Ayn. Manantial, El. Ed. Planeta. Barcelona, 1958. 736 pàgs. Col. Omnibus.
Llarga i amena narració sobre una figura clau de l’arquitectura contemporània: Frank Lloyd Wrigth; es va fer una bona pel·lícula homònima.

Capote, Truman. A sang freda. In Cool Blood. Edicions B-Proa. Barcelona,. 2000. 330 pàgs Col. Biblioteca de Butxaca, núm. 38
Dissecció brillant de la Nord-america profunda. Hi ha una pel·lícula.

“Dos tipus una mica curts de gambals assassinen una família de texans, gos inclòs, per encàrrec d’un escriptor xitxarel·lo que ha perdut la inspiració i que vol utilitzar-los per fastiguejar el seu amic Norman Mailer. Els tipus, els condemnen a la cambra de gas, mentre que l’escriptor fa bronze a Corfú.”
Isabel Coixet, , revista L’home invisible, núm. 4, 1989.

Madariaga, Salvador de. Sanco Panco. Mèxic.
Retrat despietat, càustic i farcit d’humor del general Franco vist per un intel·lectual conservador exiliat.

Vázquez Montalbán, Manuel. Autobiografía del General Franco. Ed. Planeta. Barcelona, 1993. 688 pàgs. Col. Autores españoles e iberoamericanos.
Una de les grans novel·les històriques d’aquí, molt recomanable i amena malgrat la llargària.

Martín-Santos, Luis. Tiempo de Silencio. Ed. Seix Barral. Barcelona, 1971. 248 pàgs. Col. Biblioteca Breve, núm. 209.
Esplèndida reflexió sobre l’angoixat Madrid de postguerra. Se’n va fer una pel·lícula.

Tabucchi, Antonio. Sostiene Pereira. ED. RBA. Barcelona, 1997. 176 pàgs.
Senzill però emotiu i efectiu al·legat contra la dictadura portuguesa.

Pi de Cabanyes, Oriol. Oferiu flors als rebels que fracassaren. Edicions 62. Barcelona, 1975. 172 pàgs. Col. El Cangur, núm. 10.
Sobre el moviment hippie, en el seu moment va tenir un cert èxit, ara no aguanta el pas del temps.

Moix, Terenci. Sexe dels àngels, El. Ed. GE. Barcelona, 1993. 552 pàgs.
Una critica un tant esvaïda de la Catalunya de Jordi Pujol.

Wolfe, Tom. Foguera de les vanitats, La. Ed. GE. Barcelona, 1993. 672 pàgs.
Extraordinària novel·la, àcida critica de la contemporània societat nord-americana. Es va fer una pel·lícula.

“Una vegada hi havia un senyor de l’univers. Tot el que tenia era de primera: una feina, una casa, una dona, una filla, uns amics, uns cotxes i una amant, és clar, per acabar d’adonar-se que vivia al paradís. El dia que va posar el peu a terra, esdevingué simplement un home i, coma a tal, es va trobar sotmès, ai las!, a totes les misèries que suposa aquesta trista condició.”
Joaquim Carbó, revista L’home invisible, núm. 4, 1989.

Le Carré, John. Jardiner constant, El. The Constant Gardener. Edicions 62. Barcelona, 2003. 686 pàgs.
Conseqüències del neocolonialisme a l’Àfrica, denuncia de la immoralitat de les multinacionals, amena i ben escrita.

Le Carré, John. Sastre de Panamà, El. The Tailor of Panama. Edicions 62. Barcelona, 2003. 540 pàgs.
La invasió del Panamà per part dels EUA en clau de novel·la d’espies. Denuncia del neocolonialisme anglosaxó mol ben escrita.

Vargas Llosa, Mario. La fiesta del chivo. Ed. Alfaguara, Madrid, 2000, 520 pàgs.
Vida i miracles del dictador Trujillo. Distreta.

“Mario Vargas Llosa no ha necesitado ningún ejercicio de realismo mágico ni la invención maravillosa de macondos propios para convertirse, por derecho propio, en uno de los principales escritores en lengua española del siglo veinte. Cada uno de sus libros, desde los ya lejanos y experimentales La ciudad y los perros o Los cachorros, ha sido casi un borrón y cuenta nueva en su producción, la búsqueda de nuevos horizontes, de nuevas estructuras narrativas y nuevos personajes. Desde la supuestamente biiográfica y desternillante La tía Julia y el escribidor, o la también biográfica Conversación en la catedral o la desopilante Pantaleón y las visitadoras, Vargas Llosa ha demostrado una y otra vez que es un autor sólido que no tiene que repetirse a sí mismo.
Existen, claro, muchas constantes en su obra. Las intrigas políticas de su Perú natal, la exitosa y continuada experimentación narrativa, las complicadas (y sin embargo indispensables) estructuras de sus obras indican siempre que el autor, seguro de su dominio de la lengua y los personajes, busca otros horizontes donde dar rienda a sus intereses. Y lo hace divirtiendo, enseñando, maravillando.
El tema literario de la dictaduras centroamericanas no se había agotado con clásicos indiscutibles como Tirano Banderas o El otoño del patriarca, como no se ha agotado por desgracia el tema social que las impulsa. Vargas Llosa, usando el recurso de la vuelta al hogar de una funcionaria de las Naciones Unidas, recrea los años sesenta y a la vez la actualidad, la dictadura de Trujillo, el servilismo de quienes se llenan de boca de patria a costa de vaciar de alimento las bocas de sus compatriotas. Los diversos personajes que se alternan y entrecruzan en la novela, desde el propio y ridiculizado dictador, hasta los capitanes del ejército que le tienden la trampa que lo lleva (los lleva) a la muerte, están mostrados con la habilidad investigadora de un periodista, los trucos narrativos de un Alfred Hitchock y la sabiduría literaria de un gran maestro. Apasionante, encendida, un docudrama escrito con palabras que son historia ya, casi novela negra a la hispanoamericana, en ocasiones. Y es que muchas veces la historia proporciona mejores argumentos para la narrativa que la deformación consciente que la ficción pura puede proporcionar, nos guste o nos aterre.”
Rafael Marín 2001 (http://www.archivodenessus.com/rese/0286/)
Baulenas, Lluís-Anton. Noms a la sorra. Ed. Columna, Barcelona, 1995. 338 pàgs.
La protagonista viu la Guerra Civil espanyola i és clau en els esdeveniments al voltant de la Revolució dels Clavells del 25 d’abril de 1974: la violència colonial portuguesa a Àfrica generà el malestar que enderrocà la dictadura a la metròpoli. Manté un cert interès però hi ha millors novel·les d’aquest estimable autor.

Cabré, Jaume. Les veus del Pamano. Ed. Proa, Barcelona, 2004. 702 pàgs.
Malavida i mort d’un mestre al Pirineu de la immediata postguerra. Surt de tot: falangisme, Opus, maquis... i moltes morts... i moltes tortures. Una de les millors novel·les d’una ploma gegantina de les lletres catalanes. Apassionant. Per saber més d’en Cabré: El sentit de la ficció , magnífic assaig sobre el seu pensament literari.

Lost Season 5 & 6

2008-05-10T14:12:27+00:00

Pues la ABC ha informado que la 5ª y 6ª temporadas tendrán 17 capítulos cada una.

Leer más:
Serieadictos
Todoseries

BattleStar Galactica S04E07 - Guess What's Coming to Dinner "Promo"

2008-05-10T13:18:03+00:00

Heroes Volume 3: Villains Teaser

2008-05-09T22:23:26+00:00

¿Finde?

2008-05-09T20:53:00+00:00

Amigos, aprovecho para escribir mi mierda mental hoy porque ya he podido ver que mi fin de semana va ser como el proceso de paz con ETA o el nabo de Rocco Sifredi: "Largo, duro y difícil". Mañana, de 11:30 a 2 en la academia, sin ver los entrenamientos de fórmula 1 y por la tarde, hacer todos los deberes y estudiar los cuantiosos temas que tengo que estudiar. Todo esto hay que hacerlo mañana sábado porque el domingo estaré en Olot de reunión familiar, celebrando el 80º cumpleaños de mi iaia. No habrá "análisis" del GP de este fin de semana.

Creo que esta noche va a ser el único rato que toque el ordenador, y por tanto, el blog así que tengo que aprovecharme. Pero la actualidad no está para muchos meneos. Ya hablé del asunto político de la semana y en cuanto a los desastres naturales en Birmania, desastres deportivos en Can Barça, el Monstruo de Amstetten, la crisis económica y otros temas ya recurrentes en las noticias, prefiero no hablar porque ya está todo dicho en los medios serios que hablan de cosas serias.

En el plano personal, fuera de la perspectiva de este fin de semana y fuera de lo mal que van mis estudios; el cuerpo me sigue doliendo como si me hubieran pegado un palizote, aunque no me arrepiento, ni me arrepentiré nunca de haber participado en el taller de iniciación al fútbol americano que tuvo lugar durante la Semana Cultural en la universidad. Hacía muchísimo tiempo, quizá años, que no me lo pasaba tan bien practicando deporte. De hecho, se cuenta por años el tiempo que hace que no hago deporte, por eso estoy desmontado. La actividad tuvo lugar el miércoles tarde y hoy viernes noche sigo roto, aunque ya sintiendo cierta mejoría. No es que nos metiéramos a hostias pero es lo que le digo a todo el mundo: ahora sé porqué en la NFL sólo se juegan 17 partidos en una temporada regular. Pero bueno, acabé muy dolorido pero tremendamente contento. "I love this game".

Poco más que decir, la entrada de hoy es corta de contenidos pero tampoco he tenido un día para echar cohetes como para tener suficientes ganas de hablar de los temas anteriormente mencionados.

[CANCIÓN DEL DÍA = "Bloody Red Dungeons" de Rhapsody of Fire, incluída en el álbum "Triumph Or Agony".]

Me levanto y pienso

2008-05-09T18:51:00+00:00

Muchas veces por la mañana me levanto simplemente ya esta, otras me levanto pero se me ocurren cosas. Hoy ha sido un día de esos.
Mis pensamientos a las 6:15h de la mañana como comprenderéis no son muy fluidos, y me vienen a la mente cosas absurdas y sin sentido.
como la última, que me levanté y pensé en una foto de los caraconos en la sección foto de la semana, no hay que ser muy inteligente para ver que los pensamientos de mis compañeros webmasters son más bonitos que los míos, pero en fin.

Y hoy, pensé en esto:

No se si estoy loco o qué, pero hace gracia no?

Lost S04E12 - There's No Place Like Home (1) "Promo"

2008-05-09T15:32:11+00:00

100 YEARS OF IIHF WORLD CHAMPIONSHIPS

2008-05-09T13:36:46+00:00

Jacobins del segle passat, la demagògia contra Catalunya de sempre

2008-05-09T12:00:55+00:00

Aquesta darrera setmana hem vist com tornava a sonar la cantarella del jacobinisme més ranci, personalitzat en dirigents i exdirigents del PSOE com Manuel Chaves, Felipe González o Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que amb els mateixos arguments i la mateixa demagògia de sempre han tornat a carregar contra Catalunya arran del debat del nou sistema de finançament. La cantarella diu ara que els catalans som insolidaris per pretendre modificar el sistema en una conjuntura econòmica recessiva, i aposta obertament per postergar la negociació del nou model per centrar-se a combatre la crisi econòmica. Allò que aquests reputats dirigents del socialisme espanyol amaguen, però, és que precisament la crisi econòmica produeix una multiplicació gairebé exponencial de les necessitats de les Comunitats Autònomes, i sobretot d'aquelles més castigades pel dèficit fiscal com ara Catalunya. En definitiva, tant sols es tracta de trobar noves excuses. Excuses per no complir amb Catalunya i amb l'Estatut. Per això cal reclamar al Govern espanyol que compleixi amb els pactes, que apliqui el principi de lleialtat institucional i compleixi amb la llei.

Tots aquests motius feien encara més rellevants les dues primeres compareixences de responsables de l'executiu estatal aquesta setmana al Congrés dels Diputats. A més, les compareixences en comissió de la Vicepresidenta, Maria Teresa Fernández de la Vega, i el Vicepresident Segon i Ministre d'Economia, Pedro Solbes, arribaven en una setmana marcada per les informacions aparegudes en diferents mitjans de comunicació sobre una possible sentència negativa del Tribuna Constitucional contra l'Estatut i la voluntat del Govern espanyol de posposar el debat del nou sistema de finançament amb l'excusa de l'actual conjuntura econòmica recessiva.

En el decurs de la compareixença de Solbes vaig aclarir-li que no valen excuses, que no acceptarem cap endarreriment de les negociacions per aconseguir un nou sistema de finançament més just per al nostre país. És vergonyós que mentre el Govern espanyol s'enorgulleix de tenir un superàvit del 2'5% del PIB, serveis bàsics com la sanitat, l'educació o els serveis socials, en mans de les Comunitats Autònomes, es deteriorin dia a dia per la seva pròpia naturalesa que fa que tinguin un creixement expansiu atenent a criteris de població. I en aquest context, no té cap mena de lògica que l'Estat es vulgui reservar el 50% de la despesa, ja que ara per ara l'Estat controla el 43% dels ingressos i gasta el 22% mentre les Comunitat Autònomes ingressen una mica més del 20% i gasten gairebé el 50%. Per això, cal que en el decurs de la negociació del nou sistema de finançament el l'executiu estatal compleixi allò que fixa l'Estatut amb l'actualització dels criteris de població de forma immediata i l'anivellament parcial dels serveis essencials del benestar. A similar esforç fiscal, similar nivell de serveis.

El Govern espanyol ha d'aclarir d'una vegada per totes com pensa abordar la negociació del nou finançament i encarar un debat que per primera vegada en la història de la democràcia espanyola no respongui a criteris ideològics o als interessos dels dos grans partits espanyols sinó a criteris d'estricta justícia fiscal i territorial. Per això és lògic que governs que són aportadors nets al sistema com Catalunya, les Illes, el País Valencià, l'Aragó i La Rioja hagin iniciat contactes per establir posicions comunes en defensa dels seus interessos.

Pel que fa a la compareixença de la Vicepresident espanyola, vaig reclamar-li una vegada més que tampoc endarrereixi l'aplicació de l'Estatut amb la voluntat d'esperar la sentència dels recursos presentats davant el Tribunal Constitucional. El Govern espanyol ha de superar d'una vegada per totes els retards i la morositat històrca en els traspassos de competències pendents d'executar. Però a banda dels aspectes referents a l'Estatut, la número dos de l'executiu estatal va exposar la seva voluntat d'iniciar una tímida reforma de la Constitució espanyola. Res de nou: fer del Senat una càmera de representació territorial, incorporar la denominació de les comunitats autònomes, garantir la igualtat de gènere per a poder esdevenir cap d’Estat i incorporar el procés d'integració europea. A grans trets, la mateixa reforma que el PSOE pretenia tirar endavant la passada legislatura. Retocs cosmètics per a no canviar res. Però si el Govern espanyol vol obrir el meló de la reforma constitucional, defensarem una reforma molt més àmplia i profunda que enterri molts aspectes de la Constitució espanyola que han quedat completament anquilosats, com el Títol Primer o l'infaust article vuitè.

Rubifira, l'aparador de la ciutat

2008-05-09T12:00:00+00:00

Revista La Ciutat, maig 2008

Was machst du denn?

2008-05-09T07:00:51+00:00

És un migdia de gener de 2008, i com d’altres migdies vaig al súper a comprar alguna cosa per dinar. Entro al Merkur i seguidament enfilo el primer passadís, el de l’esquerra, on de la nevera de les carns, just a la cantonada del final, n’agafo un paquet de carpaccio de vedella, de la marca [...]

El lobo voladooooooooorr!!

2008-05-09T07:10:37+00:00

Buenas gente, aquí estoy de nuevo colgando cosillas, el otro día paseando por los blogs pase por el de Javi que tenia dibujado a un hombre lobo (Marcel Dupont) para Alter Ego, y como hacía mucho que no dibujaba ningún hombre lobo me puse al tema. Este es el resultado espero que os guste, estoy pintándolo en cuanto esté acabado lo subiré para que lo veáis.

Nada más señores espero que os guste :)

DILLUNS 12- MAIG FESTA

2008-05-09T05:51:21+00:00

El dilluns 12 de Maig farem festa, descanseu els dies de festa i veniu amb força partir del dimecres per preparar el Trofeo Tiana del día 17.

Recordeu també que farem una reunió de pares el divendres 16 a les 18.30 hores per informar a tothom.

Qualsevol dubte pregunteu als membres de la junta.

Compte enrere

2008-05-09T02:58:28+00:00

El proper 13 de maig la Comissió Informativa de Presidència ha de determinar quines esmenes modificaran la proposta del POUM, document que s’haurà d’aprovar inicialment al Ple Extraordinari la setmana següent. En aquesta comissió es visualitzarà la posició i el vot de cada grup municipal, vot que presumiblement es traslladarà desprès a la sessió del Ple del dia 20.

Avui la jornada ha estat maratoniana; i el que ens queda pel davant promet més del mateix. Crec que aquestes setmanes de negociació estan sent productives, i l’últim tram, que s’espera intens, ha de donar els fruits al treball i l’esforç negociador dels diferents partits.

Ja tindrem oportunitat més endavant de valorar la posició i les propostes pròpies i de cadascú. Sobretot de donar un amplia difusió al contingut del Pla i així, entre altres coses, trencar amb els dogmes i les visions apocalíptiques que algun grup “polític” han sostingut durant el procés negociador.

El que cal ara es fer un darrer esforç per que el POUM tingui el suport d’una amplia majoria de regidors i regidores del Ple. Aquesta serà la millor manera de que la gent el pugui fer seu i que, finalment, puguem compartir plegats l’horitzó de la ciutat cap a la que volem caminar.

AMIGOS

2008-05-09T00:38:15+00:00

Jugadores, exjugadores, amigos de, novias de, amantes de, fantasías de...TODOS AMIGOS!!!

Aunque seamos diferentes...

AMIGOS...!

Destí

2008-05-08T20:55:16+00:00

I.
Quan era petit m'agradava menjar entrepans en panets de Viena. De formatge, de fuet, de xoriço, de mortadel·la.

Quan era petit m'agradava veure, com al meu pare, el Concert d'any nou de l'Orquestra Filharmònica de Viena. Encara recordo, no sé per què, Herbert von Karajan dirigint la Marxa Radetzky.

Quan era adolescent, tirant cap a la majoria d'edat, m'agradaven els entrepans Viena del Bar Petit de Rubí. Barats, grans i bons. I com que tot el que és bo s'acaba, ara ja no existeix.

Quan estudiava la carrera, sovint menjava un entrepà Viena al bar de la Facultat de Ciències de la UAB. Després li van canviar el nom pel de Campus (a l'entrepà). A partir de llavors, suposo que per algun tipus de conya interna, quan li deies al cambrer que volies un Campus, aquest li deia al cuiner "Uun Vienaaaa", i quan li deies un Viena deia "Uun Campuuus".

Quan treballava a Sabadell, alguns cops anava a dinar al Viena. Fins i tot alguna vegada hi vaig demanar un Viena.

Ara, coses de la vida, sóc a Viena.

Però.

II.
Quan era petit m'agradava menjar pa amb tomàquet amb l'oli de Jaén que ens portaven els veïns de sota.

Quan era petit m'agradava anar a la Giralda de l'Arboç, a falta de la de Sevilla. Crec que ara no es pot visitar.

Quan ja era legalment adult, a la Festa Major de Rubí sempre passava (i espero passar-hi també aquest any) per la caseta del Centro Cultural Andaluz La Alcazaba a menjar entrepans de pinxos o de morcilla. Records, Víctor i Virgínia!

Quan estudiava la carrera, sovint menjava un entrepà Andalús (llom amb pebrot vermell) al bar de la Facultat de Ciències de la UAB. De vegades no en tenien i acabava agafant un biquinibarra.

Quan treballava a Sabadell, un amic meu que se'n va anar a viure a Granada es va casar i s'hi va quedar a viure.

A hores d'ara, en canvi, encara no he estat a Andalusia. A hores d'ara.