Des de Maragu

La història que segueix explica que hi havia una vegada un escriptor que estava fins als nassos d’escriure sobre escriptors perquè sospitava que, en el fons, escrivia sobre ell mateix, fet que atemptava contra el seu ideal de literatura, la creació d’històries del no-res. D’anar més enllà de la mera unió de paraules que amb una mica de sort mai han aparegut de bracet. I encara anomenar-lo escriptor potser seria sobrevalorar-lo, perquè, diccionari de l’IEC en mà, un escriptor és una persona que escriu llibres, que es dedica a la composició literària. Una definició un pèl ambigua. És necessari escriure llibres per a ser un escriptor o n’hi ha prou en dedicar-se a la composició literària? Cal que el llibre hagi estat publicat en un format tradicional?

Les preguntes no eren debades ja que aquest escriptor(?) que estava fins als nassos d’escriure sobre escriptors i que una vegada hi havia, no havia publicat cap llibre. Sí que havia escrit un munt de relats que mantenia emmagatzemats a l’ordinador. Però no es podia considerar un llibre. Per tant, consultat el diccionari, potser escriptor fracassat seria una manera més adient per a descriure’l. Escriptor en potència, en un feliç dia optimista. Ell n’era conscient de tot plegat i, per això, volia publicar un llibre de totes totes i, conseqüentment, poder-se anomenar escriptor de ple dret. Sense ambigüitats.

Era evident que publicant un llibre l’ambigüitat desapareixeria, per això dedicava molt de temps a pensar com. I un dia que el Martí (perquè es diu Martí, aquest escriptor que estava fins els nassos d’escriure sobre escriptors i que hi havia una vegada) navegava per l’Internet –aquesta vegada no cercava pornografia– va topar amb una possible sortida al seu atzucac. Una sortida anomenada blog. O bloc, pels amics del Termcat. Doncs va llegir que s’havien publicat llibres a partir de blogs. I no només a l’estranger, on aquestes coses són normals perquè allà la gent s’espavila; també a Catalunya. I en català, que encara és més difícil de creure. Amb aquest panorama, no li va costar gens fer-se el conte de la lletera. O del blogger.

Gràcies a aquesta troballa, doncs, erigí un pla que el duria a l’estrellat, bé com a concepte metafòric lligat a la fama, bé com a adjectiu que farà bona companyia a fracassat. El primer punt –i, sincerament, únic– d’aquest pla era crear un blog; i dins el procés de gestació d’un blog hi ha el complicat pas de batejar-lo. Per molt que hi pensava no se li acudia res. Mirava al voltant, com si la inspiració juganera s’estigués amagant d’ell. La síndrome del títol en blanc, que podria dir-ne un exagerat. Fos com fos, es neguitejava perquè no aconseguia trobar cap títol idoni i sabia que el títol és molt important. No és el mateix un blog que es digui Pluges, plugims i plovisqueigs que un que es digui Apunts des de dalt del baobab. I encara menys un altre que es digui La torre de l’elefant o Una fulla voladora. Va pensar a inspirar-se amb llibres que tingués a prop. La sensualitat pervertida donaria un aire eròtic que pocs relats seus tenien. La cuina de l’escriptura, en canvi, donaria un aire massa teòric. Finalment es va decidir per un títol més simple: Històries. Doncs no hi havia de publicar altra cosa.

Escollir on allotjar el blog ho va decidir pràcticament a l’atzar, potser influenciat per qüestions estètiques dels blogs que va anar visitant. Va triar el servei de blogging wordpress.com, i en pocs minuts ja tenia el blog, buit però a l’abast del món. Calia començar a omplir-lo, doncs. Va repassar tots els fitxers de word de la carpeta de relats del seu disc dur. Alguns potser necessitaven una repassada abans de publicar-los, d’altres estaven en un procés molt menys avançat. Un parell de relats els va considerar publicables. En última instància es va decidir per El triangle de les begudes, una història d’un home i dues dones, alcohòlics tots.

I tot i passar dos mesos,  tot i haver publicat un relat per setmana, encara no rebia comentaris. Neguitejat, no fos que el Google no indexés el seu blog, va cercar-hi alguns títols dels seus relats i va trobar que sí que se l’enllaçava, encara que no en primera posició. La qüestió era que es podia arribar al seu blog i que, en canvi, no rebia respostes. Va estar rumiant-hi un temps i es va acabar decidint per mirar blogs que rebessin molts comentaris o que fossin molt citats en d’altres blogs, per estudiar quin havia de ser el seu comportament per guanyar visites.

Xafardejar va ser prou útil. Després de quatre dies i centenars de blogs llegits en diagonal va treure unes quantes conclusions. La primera i més important era que havies de caure bé a la gent i fer-li la pilota, en una espècie de mamada virtual. Al món blogger, com al món real, va deduir, les males crítiques no s’accepten fàcilment per fonamentades que siguin. Per tant, si obres la boca que sigui per xupar una polla o per llepar un cul, i amb una mica de sort acabes fent un ciber-seixanta-nou a través dels comentaris dels blogs.

La segona conclusió a la que va arribar es podria enunciar dient que existien una serie de blogs que, vés a saber per què, tothom llegia, per estúpids, insulsos o egocèntrics que fossin. Era com si tinguessin més fama que altra cosa. Blogs de referència semblava que en deien, però no aconseguia veure de què era la referència exactament, a no ser que fos de si mateixos, que ja seria trist. Per liar la troca una mica, va trobar que hi havia blogs de referència que sí que eren bons. I encara va arribar a una tercera conclusió: major nombre de comentaris no implica major qualitat del blog, ni viceversa.

L’estratègia a seguir semblava clara. El primer que va fer va ser escriure l’adreça del seu blog a la seva signatura dels e-mails. Després va començar a fer comentaris benintencionats a tots els blogs que s’anava trobant i que semblaven tenir certa afinitat amb el seu o amb ell, potser perquè eren de temàtica literària o perquè mostraven idees polítiques afins, o perquè li havien caigut bé. Per arrodonir la jugada, va decidir fer publicitat directa a algunes adreces d’e-mail. En concret, una, la d’en Màrius Talla, un escriptor i ludòpata verbal que també escrivia articles d’opinió en un diari barceloní. Això li passa per publicar l’adreça als seus articles.

I així va ser que en Martí (l’escriptor que estava fins als nassos d’escriure sobre escriptors) va enviar un e-mail a l’escriptor verbívor aprofitant un article que en Màrius va publicar al diari, intitulat Els nous rojos, que parlava dels petits Pares Noel que havien proliferat als balcons de Barcelona en dates nadalenques. En Martí li va enviar un enllaç a un relat seu inspirat precisament pels petits Pares Noel a en Màrius. En el relat, que duia per títol El regal del Pare Noel, un tomàquet anomenat Isidre es convertia en un Pare Noel en miniatura que es dedicava a ficar roba interior femenina a les bústies amb fingits missatges d’amants per veure si la parella que hi vivia trencava.

Buscar, buscar, no sabia exactament què buscava, enviant-li aquell e-mail, perquè no creia que en Màrius en parlés enlloc del seu relat. Ni tan sols no n’esperava cap resposta. Pensava que el més probable era que ni es llegís l’e-mail. I si se’l llegia, que pensés que era d’algú que només volia fer propaganda (de fet, aquest era el cas) i que no seguiria l’enllaç al blog. I encara que seguís l’enllaç al blog, potser no li faria cap gràcia el relat. Però contra totes les pessimistes previsions, en Màrius va contestar. Oh! En Martí es va posar nerviós i va llegir incomptables cops la resposta. Sorprenentment, li havia agradat. A més, l’animava a continuar escrivint. Renoi!

Respondre el correu: tot un error per part d’en Màrius Talla, clar. Perquè l’única cosa que va aconseguir va ser que en Martí (l’escriptor que blablabla) li enviés més e-mails, no només de publicitat dels seus relats (com Semiòtica del nu o L’última fulla) sinó de coses que anava trobant per Internet i que creia que li farien gràcia. O, ben mirat, potser li va anar bé a en Màrius, perquè un parell o tres d’articles que més tard va publicar al diari van ser inspirats per e-mails de l’escriptor en potència. A més, en Màrius li enviava e-mails per voluntat pròpia, no només per quedar bé. Clar que els enviava a una llista de correu i era per fer publicitat, però això a en Martí no li importava. O sigui que a les dues parts els estava bé, d’alguna manera, aquest enviar i rebre electrònic.En Martí, després de la primera correspondència virtual amb l’alta societat literària del país, va continuar escrivint i publicant relats al seu blog (gràcies en gran part als ànims d’en Màrius) però encara sense rebre cap tipus d’oferta per fer-ne un llibre. Sí que era veritat que llavors rebia alguna visita més i alguns comentaris. I aquesta és la gràcia tant de ser escriptor com de ser un simple blogger: que hi hagi algú a l’altre costat. I que es manifesti.

Seguint-se l’un a l’altre, els mesos van anar passant mensualment com una nòmina domiciliada a mitjanit de l’últim dia de mes, a la dona d’en Martí li anava venint la regla al mil·límetre, els preus pujaven i els sous no. Passaven les coses que passen quan passa el temps com un mala cosa.

—–

I llavors en Martí rep un e-mail que diu

Apreciat Martí,

el meu nom és Àngela i sóc editora de l’editorial Satèl·lit, segurament ens coneixerà per la nostra col·lecció ‘Semiòtica del nu’. Ja fa uns quants mesos que segueixo el seu blog perquè crec que les històries que hi publica són realment bones, dignes de ser publicades en un format tradicional. És cert, nogensmenys, que algunes s’haurien de revisar una mica de cara a tenir la qualitat que s’espera d’un llibre. Però són petits detalls que no crec que presentin cap dicultat seriosa.

És per tot plegat que m’agradaria parlar amb vostè en persona al meu despatx, de cara a planicar la publicació de l’obra. Si us plau, respongui a aquest correu-e per a conrmar la nostra trobada a les ocines de l’Editorial Satèl·lit el proper divendres 27 de juny a les 7 de la tarda.

Rebi una salutació cordial,
Àngela P. Dolera
Editorial Satèl·lit
Carrer de Fibonacci 8532, 1r 1a
Barcelona
PD: Si us plau, intenti, ràpidament contestar (a poder ser). Gruo rèplica.

Quins nervis! Déu meu! Funciona! Ha funcionat! Què ha de fer ara? Contestar. Sí, contestar. És clar que hi serà divendres 27 de juny a les 7 de la tarda al Carrer de Fibonacci. Qui seria tan imbècil de no ser-hi? “Gruo rèplica”? “Correu-e”?

Una altra pregunta, encara: Editorial Satèl·lit? Que ell recordi no en té cap llibre d’aquesta editorial ni li sona cap col·lecció ‘Semiòtica del nu’. Potser és una editorial nova –especula– que vol obrir-se camí en el pantanós món de l’edició gràcies a noves promeses que trobin gràcies a Internet. Bé, el que importa és que algú vol publicar-li un llibre.

Es passa tota la setmana amb neguit fins que arriba el 27 de juny i esdevé histèria. Quan manquen deu minuts per les 7 de la tarda, es troba al carrer de Fibonacci de Barcelona, just davant del número 8532. Fuma. El temps passa lent i el fum passa als pulmons. Quan queden 3 minuts per les 7 truca al 1r 1a de l’intèrfon. Li obren directament. Llença la burilla a terra i entra. Puja al primer pis i troba la primera porta oberta. Entra i veu una noia angelical d’uns dinou anys darrera d’una taula. Bona tarda, diu ella. Bona tarda, contesta ell, he quedat amb la senyora Dolera a les 7. Ja pot passar, li diu ella amb un somriure a la cara i assenyalant una porta, és aquella porta. Clar, pensa ell, com que és una editorial nova no deuen tenir gaires escriptors i tots saben que ara hi arribaria ell. Escriptor! Jo!, li fa un sotrac el cor.

–Hola -diu mig vacil·lant mentre pica la porta oberta.
–Hola, endavant. Martí, oi? –li contesta una femenina i càlida veu que l’espera asseguda darrera d’una taula.
–Sí. –afirma apropant-se al presumpte editor.
–Sóc Àngela P. Dolera –diu allargant la mà, que s’acaben donant.– Seu, si us plau. Ens podem parlar de tu, oi?
–Sí, clar.
–Bé, bé. Doncs aquí tens el contracte. — li etziba mentre treu un grapat de papers d’un calaix– Has de signar aquí i aquí. També aquí. I aquesta és la còpia per tu.
–Mmmm. Perdona. Però no hauríem de parlar de les condicions, del número d’exemplars de la primera edició, de la distribució, de la meva retribució?
–Ai, els escriptors! Tots sou iguals, eh? Sou gent de lletres i sempre acabeu preguntant pels números. Que si les vendes, que si el tant per cent, que si no sé quins premis literaris no donen cap premi sinó simples avançaments, que si ja me’n fareu prou publicitat… A l’Editorial Satèl·lit tenim una filosofia d’empresa basada en la confiança mútua entre editorial i editat (o escriptor), obrint d’aquesta manera un nou concepte de treball solidari que beneficia el desenvolupament continu d’activitat literària, tot garantint la solvència econòmica de l’editorial i, en conseqüència, repercutint en una major consideració dels professionals de la literatura que en participen. L’Editorial Satèl·lit és una editorial jove, amb empenta, d’idees fresques però de cor calent, que vol obrir-se camí en el pantanós món de l’edició gràcies a noves promeses que trobem gràcies a internet. I el que a tu t’importa, amic Martí, és que et volem publicar un llibre. Oi?
–Sí, però alguns números sí que me’ls podries donar…
–Sí, clar. Mira –li assenyala al contracte– aquí diu que rebràs un 5% dels guanys per vendes.
–I se’n farà promoció?
–Sí.
–A on?
–A la tele, a la ràdio, als diaris.
–I quins relats voleu publicar?
–Encara no ho tinc del tot decidit. Què? Signes?

Atabalat, nerviós i eufòric en Martí signa tots els papers amb una ansietat tremenda, passant-los un a un sense ni mirar-se’ls. Fins i tot signa la taula. Ja li queda poc per ser un escriptor de definició de diccionari sense ambigüitats.

Tornant cap a casa no deixa de pensar en la conversa post-autogràfica, que d’aquí a un mes li enviaran un llibre de mostra fet a partir dels relats del blog sobre el que haurà de realitzar les correccions, i que un cop fetes s’imprimirà una primera edició de cinc mil exemplars, dels quals en rebrà cent a casa seva. També li fa gràcia recordar com l’Àngela li ha explicat l’anècdota d’aquell escriptor que havia escrit un relat sobre uns follets que vés a saber què tenien a veure amb les llums de Nadal i que es dedicaven a fer espelmes. John McCalling es deia l’escriptor. En Martí ja es sentia part del mundillu literari. Ha!

—–

L’endemà al matí, en Martí s’aixeca i encara sense despertar-se del tot, comença a escriure al blog. Escriu un relat sense cap mena de sentit i per sort no arriba a publicar-lo. Tal com quelcom l’impulsa a escriure’l, quelcom l’impedeix fer-lo públic. I sap que són dos quelcoms diferents. El primer ve de fora, el segon ve de dins.

La història es repeteix cada dia i, en conseqüència, no publica res. Així passa un mes.

I el llibre de mostra no arriba. En Martí envia un e-mail a l’Àngela i rep una resposta automàtica on hi diu que l’editora és de vacances. Decideix presentar-se a l’ocina del carrer de Fibonacci i no hi ha ocina. Torna a casa i comprova que encara té el contracte. No sap què fer.

Decideix posar-se en contacte amb en Màrius Talla. Ell coneix el món editorial i sabrà de què van aquestes coses. Li explica una mica tot per sobre en un e-mail. Fins i tot li copia l’e-mail enviat per l’editora. A més, a la postdata, li pregunta si hi ha alguna síndrome segons la qual un escriptor només escrigui bestieses un cop signat el seu primer contracte editorial. La resposta d’en Màrius, sobtada, ràpida i curta, el cita al bar Rock l’endemà a la 1 del migdia. I li diu que porti el contracte.

És llavors, quan rep l’e-mail d’en Màrius, que en Martí decideix mirar el contracte per veure si hi troba res de cap termini. La primera pàgina és plena de paraules buides, però a la segon hi diu:

En Martí dóna la seva ànima a l’Editorial Satèl·lit a canvi d’inspiració infinita; per omnia saecula saeculorum.

Per trencar el contracte: cuina rissoto en molta aigua llardosa.

Seu sense saber ben bé què pensar. La seva signatura i la de l’editor hi són i, per tant, no hi hauria d’haver cap dubte sobre si ho va firmar o no. És ben clar que sí. Però no ho entén. Potser no hauria d’haver signat tan ràpidament. Tot i que sap que no servirà de res, li diu a la seva dona que s’ho miri, i aquesta li confirma que no és boig. Després canvia d’opinió i li diu que sí, que s’ha de ser boig per signar una poca-soltada com aquesta.

L’endemà a la 1, al bar Rock, en Martí espera en Màrius fent un cafè. No tan sols ha dut el contracte, també ha portat els relats que ha escrit aquests dies. En Màrius entra al bar i mira aquí i allà, però no sap quina cara fa en Martí. És aquell home que pren un Jack Daniel’s a la 1 del migdia? En Màrius deu esperar que en Martí, que el coneix per la fotografia del diari li faci un senyal. En Martí aixeca la mà i en Màrius se li apropa. Es donen la mà. En Martí no pot esperar i li entrega el contracte que en Màrius encara està asseient-se.

En Màrius s’ho mira i li demana que li ensenyi els relats. Els llegeix durant deu minuts. En Martí fuma i fuma nerviós. En Màrius no aixeca la mirada ni un moment, i llegeix i llegeix, sembla que sense ordre. Primer endavant, després torna enrere. I després es mira a en Martí.
–Creia que només era un rumor, però es veu que el Diable vol irrompre a la literatura catalana.
–El diable?
–El diable no: el Diable. No havia sentit mai a parlar de l’Editorial Satèl·lit fins que vaig llegir el teu e-mail. Tampoc tenia cap notícia de cap Àngela P. Dolera. Tot plegat em va sobtar i vaig llegir un cop i un altre el teu correu. D’entrada vaig començar a cercar anagrames de satèl·lit. Només en destaquen test lila i llit atès, però cap dels dos ens serveix de gaire. Després vaig seguir amb Semiòtica del nu. Aquí vaig xalar. El primer anagrama notable que vaig descobrir va ser El camió de Tunis.
–El camió de Tunis? –l’interromp en Martí.
–Sí, com un dels relats que em vas enviar fa temps. Però vaig continuar cercant anagrames i saps què vaig trobar?
–No.
–Doncs El dimoni escuat.
–Hòstia!
–No ho vas fer expressament?
–No, és casualitat.
–Jo sospito que això va cridar l’atenció del Diable.
–I creus que és el diable només per aquest anagrama?
–No, hi ha una altra cosa. Suposo que tu també vas veure que la postdata del correu que et va enviar era una mica estranya, oi?
–Sí.
–”Si us plau, intenti, ràpidament contestar (a poder ser). Gruo rèplica”.
–Gruar vol dir ‘desitjar molt’, ho vaig buscar al diccionari.
–És veritat. Però, a més a més, la frase oculta el nom del Maligne.
–Com?
–Veuràs. Si agafes la frase i en treus les comes i els parèntesi, tens 64 caràcters comptant els espais en blanc. Això ho podem distribuir en una graella de 8 per 8, on els espais en blanc es bronzejaran per a esdevenir caselles negres.

En Màrius treu un paper de la butxaca dels pantalons on s’hi pot veure una graella 8×8 com la que acaba d’explicar.
–Fixa’t en la 1 vertical.
–Satanàs!
–Sí! I això no ho és tot. Perquè no només has donat l’ànima sinó que això que escrius és ple de missatges subliminars. Si n’agafem la primera paraula de la primera frase, la segona de la segona i així successivament, mira què es pot llegir: Els adoradors de Déu moriran. El regne de l’infern tornarà.
–Collons! Però una cosa. Sempre havia tingut la sensació que Satanàs o el Diable o qui sigui es presentaria en forma d’home. No de dona.
–Suposo que només és un prejudici. O potser per això el dimoni és escuat.
–I creus que puc fer-hi res?
–El que hauries de fer és trencar el contracte.
–Ja ho he pensat, però aquí diu que per trencar-lo s’ha de cuinar rissoto en molta aigua llardosa.
–Doncs prova-ho.
–I això de l’aigua llardosa, amb què creus que ho he de fer, amb llard de porc o d’alguna altre bèstia?
–No ho sé. Jo sóc escriptor i verbívor. Ni cuiner ni expert en contractes amb els amics de Satanàs.
–Perdona, moltes gràcies. M’has ajudat molt –li diu en Martí més animat tot i no tenir ànima.– Mmmmm. Creus que això de Satèl·lit és una broma referent a Planeta.
–Doncs segurament. I això em recorda que de Planeta en podem fer un anagrama que és alhora escatològic i un pleonasme.

Segueixen parlant una estona de temes verbívors. En Martí s’ha tranquil·litzat en vistes de la possibilitat de trencar el contracte. Convida a en Màrius a una cervesa i després torna cap a casa, on prepararà una mica de rissoto. Abans, però, engega l’ordinador i llegeix el correu. En té un de l’Àngela P. Dolera. O del Dimoni Escuat, ben mirat.

Hola Martí,

per què no escrius al blog? Segur que se t’acudeixen milers d’històries. Publica-les i parlarem del llibre.

Una càlida abraçada,

La teva editora.

PD: En Màrius s’erra.

Mmmm. Podria penjar aquestes històries plenes de missatges subliminars al blog i així publicaria un llibre. Fet i fet, això és el que sempre ha volgut. No importarà molt què publiqui ara, sinó que haurà començat a publicar. Però no. No és això el que vol publicar. Vol publicar les seves històries. No cau a la temptació.

El rissoto no sembla que li faci tornar l’ànima, però li queda molt bo. Una mica greixós. Demà en tornarà a fer ficant-hi més aigua ben llardosa.

L’endemà al matí, però, rep un correu d’en Màrius Talla. Diu

Ja sé què has de fer: agafa la primera lletra de cada paraula de la frase “cuina rissoto en molta aigua llardosa”. Espero que funcioni.

Salut i verbs!

Màrius

Un acròstic, doncs. Que estúpid de no haver-ho vist ell mateix. Agafa el contracte, surt al balcó i pren foc al paper.

——

L’ànima sembla que li ha tornat. Ja fa dies que no escriu històries amb missatges demoníacs. De fet, ja no escriu res. La inspiració ha marxat. Li costa molt, fins i tot, escriure un e-mail d’agraïment a en Màrius. Gairebé l’ha d’escriure la seva dona per ell. Sembla que tingui por a escriure.

En Màrius li contesta que de res. Que s’alegra que tot s’hagi arreglat. I l’anima a continuar escrivint. Sempre ho ha fet. En Martí repassa tots els mails que en Màrius li ha escrit (en resposta a algun de seu) i s’adona que sempre l’ha animat, d’una manera o d’una altra a escriure, probablement guardant-se de fer-li crítiques dures, d’altra banda merescudes, per a no fer-li perdre la il·lusió.

Llavors té una idea: explicarà com, havent muntat un blog, ha signat un contracte amb el Dimoni Escuat i després, gràcies a l’ajuda d’en Màrius ha aconseguit sortir-se’n. Una història sorgida de la vida normal. Sí! I al final, dirà que el protagonista escriu la història que el lector acaba de llegir. O, com que aquest recurs ja ha estat molt utilitzat, potser és millor no dir res.

Perquè de fet, res no ha passat. O no ha passat exactament com s’ha explicat. Per tant, oblida aquesta història. Fes com si no n’haguessis sentit a parlar mai. Només has de saber que el Regne de Satanàs és a punt d’arribar. Lloa el Maligne. Lloat sigui el Maligne per omnia saecula saeculorum. Els adoradors de Déu moriran. El regne de l’infern tornarà. I si no t’agrada aquest relat: embriaga tigres foscos o trasplanta sequoies.

Necessito tabac. Això resumeix el pensament d’un toxicòman com jo quan els seus pulmons han adquirit un nivell d’oxigen saludable. El pensament és fa més audible quan sap (sé) que s’han acabat les cigarretes. De vegades penso que estaria bé tenir unes tiretes de nicotina d’emergència (entre aspirines i condons) però després recordo el cas d’un amic meu que volent deixar de fumar va començar a utilitzar la nicotina en tiretes que venen a les farmàcies. Aviat es va adonar que s’havia enganxat ell a les tiretes, tal com ell se les enganxava al pit. El frec fa l’afecte, que diuen.

Miro les meves possessions monetàries, perquè es veu que només em queden monedes, i descobreixo (un cop netejat el pis sencer, que ja tocava) sis monedes de vint cèntims, vuit de deu i moltes de cinc. Les més petites les ignoro perquè no funcionen a les màquines (a aquesta hora els estancs ja són tancats). De les més grans no en tinc. I el paquet val dos cinquanta-cinc.

Veient tanta moneda de tan escàs valor recordo un cop, quan el món es mesurava en pessetes (les meves monedes preferides eren les de deu, però no podia estar-me’n de les de vint-i-cinc), que vaig començar a ficar duros en una màquina i m’ho va acabar retornant tot. Per això em preparo la frase que li diré a la persona que m’atengui, esperant que m’entengui, al TelePizza: “Em pots canviar això per monedes més grans per a que m’ho agafi la màquina de tabac?” Dins meu, però, hi albergo l’esperança que no m’hagi d’enfrontar a aital adversitat, confiant que la màquina es preocupi per mi. Tanmateix, donant-hi voltes m’adono que tot això és ridícul. La màquina no em deixarà entaular conversa amb una persona quan una màquina (de tabac) em pot donar tot el que vull.

Entro al TelePizza i veig asseguts al fons un parell de gitanos joves. Penso que, com que no sóc racista, el millor que puc fer és ignorar-los. I espero que els racistes no siguin ells, no sigui que em vulguin robar tot el que porto a sobre o matar-me. Què els diria? Doncs que tinc sis monedes de vint cèntims, vuit de deu i moltes de cinc, i que no porto més diners i que els meus pantalons estan més fets pols que els seus. Intentat que no sembli que sóc racista perquè no ho sóc. A veure si em confondran amb un racista i em voldran matar o alguna cosa pitjor. Les coses clares: la meva mare em comprava uns mitjons boníssims en un parada d’una gitana als encants. Quins mitjons!

I les ulleres de sol (autèntiques Robades-Ban) les vaig comprar a un negre. Per no parlar de les pelis pirata que li he comprat a un xinès, perdó, a un xino. Només hi ha un xino a Espanya i és increïblement ubic. He, he, com que són tots iguals… Ja gairebé és amic meu. Ho seria si no vengués pelis pirata ni fos xino. He pensat, fins i tot, en aprendre el seu idioma ja que, tenint en compte com li costa a ell parlar espanyol i com de poc li costa parlar xino, el xino deu ser més fàcil que l’espanyol.

Així que em dirigeixo a la màquina de tabac i començo a ficar-hi monedes a l’atzar confiant que la màquina no me les torni. Però me les torna. Recordo les paraules que he memoritzat per enfrontar-me al desafiament de diàleg mentre recullo les monedes. Dues de cinquanta? Oh! La màquina em dóna una segona oportunitat. Estimo la tecnologia. Hi fico les noves monedes, el comptador arriba a dos cinquanta-cinc, premo el botó i no, no diu que el producte està esgotat. El paquet de tabac cau com si caigués del cel, talment pedra convertida en pa o potser millor núvols en pluja, i apareix davant els meus ulls.

Ulls que aixeco i es dirigeixen a la porta, sense creuar-se amb els gitanos que em sembla que em miren malament (perquè, tot i que no sóc racista, aquests em semblen dels dolents) i (els ulls) surten al carrer. Junt amb la resta del meu cos. Obro el paquet de tabac que és ros, no negre, i m’encenc una cigarreta.

El cervell torna a funcionar. A veure si cobro d’una vegada i puc comprar una mica de costo al moro aquell, que tot i ser moro és bon tio. Em sento bé perquè fumo. Però també perquè tinc l’agradable sensació que no sóc racista.

—–

Nota: crec que no hauria de ser necessari, però havent vist que hi ha gent que té dificultats per separar entre realitat i ficció (i no parlo dels lectors habituals d’aquest blog sinó del món en general), diré que la primera persona del relat “Racista, jo?” NO, repeteixo, NO coincideix amb la de l’autor. NO és autobiogràfic.

A més, fa 19 dies que no fumo.

Sota els núvols grisos, l’oceà colèric arremet contra el penya-segat que delimita pel sud el Golf de les Harpies. Un llampec talla l’aire desentenebrint per uns instants una torre decrèpita que culmina el fall. Com la torre prima, afilada i impossiblement sinuosa es sosté dreta no s’ho explica ningú que l’hagi vist.

Excepte potser el seu amo i senyor, arquitecte i constructor, Sáëîöù. Que, per més dades, és un mag. Però fins i tot ell té problemes per justificar per què la torre no ha caigut a hores d’ara ja que, tot i ser ell qui l’erigí gràcies a mesos de dominació i manipulació de molècules a través de les més obscures arts, ell no l’alçà sinuosa. No havia previst que tingués un nus al bell mig, com si d’un cordill es tractés. Doncs en un principi fou ben recta, sobre una base perfectament circular; però un dia començà a modificar-se’n l’estructura sense que en Sáëîöù ho pogués evitar.

I ara, sota els núvols grisos que escupen llamps tot fent preveure la tempesta de l’any, una figura esvelta sembla que vol penetrar a la torre del mag. Aquesta figura, que rep el nom de Job, està observant minuciosament cada finestra de la torre fins on li permet la seva vista, que no és poc. A l’hora, es concentra en recordar tot el pla barrinat per na Inà i el germà bessó d’ella, n’Inò, un pla que cada cop veu menys com un pla. Tanmateix una estranya por s’apodera d’ell i sense voler-ho comença a recordar com els conegué.

¤¤¤¤

En Job visqué sol al Turó de les Alzines des dels dotze anys, quan la caravana en la que viatjaven ell i llurs pares caigué per un cingle, doncs una roda es sortí del camí. Ell i un dels dos cavalls foren els únics supervivents, però el cavall estava molt mal ferit i l’hagué de matar a cops de destral. En Job es trobà lluny de tot arreu però senyor de sí mateix i aprengué treballosament a valer-se sol, nodrint-se de conills salvatges, mores i d’altres aliments que s’amagaven al bosc del Turó.

Un dia d’exploració trobà un poble a l’altra banda de la carena. No era gaire gran i no en sabia el nom però ràpidament el convertí en una font de menjar. Solia entrar de tant en tant a les dues granges del poble i en robava llet i ous. D’una casa en robava pa, d’una altra formatge i així complementava la dieta forestal que li permeté subsistir durant gairebé cinc anys. Per les nits, observava com les cases apagaven llurs espelmes, ara una ara l’altra, i es preguntava com podia ser que cada dia fos igual per a aquella gent. Per què no eren lliures, com ho era ell. Ara bé, les nits sense lluna o de boira espessa, no podia evitar plorar i enyorar llurs pares així com, sense adonar-se’n, trobava a faltar una mà que el planyés.

El dia que complia dinou anys, tot i que ell no en duia el compte ni feia ús de cap calendari, una noia l’enxampà robant ous. Ell corregué lluny, ella el seguí. En Job pujà dalt d’un arbre amb la destresa d’un esquirol i des d’allà contemplà com la noia arribava fins ben a la vora. Ella es despullà, i completament nua començà a moure’s subtilment i a cantar en una llengua desconeguda però dolça. En Job se la mirava bocabadat, contemplant aquell cos femení pàl·lid tacat de pigues. El llarg cabell de filaments de caoba queia sobre un pit amagant-lo, i el lleuger moviment rítmic dels malucs de la noia l’hipnotitzaren. Baixà de l’arbre sense saber què l’induïa a fer-ho, talment un titella i es plantà davant la noia que continuava cantant. I de cop, ella estava vestida.

–Em dic Inà? Tu com et dius?
–Job.
–Creus que està bé robar ous a la gent?
–No estaves despullada fa un moment?
–Jo? Per què hauria d’estar despullada al mig del bosc.
–I també cantaves i et movies.
–No cantava, t’encantava. I no em movia, et commovia. I així t’he fet baixar.
–Per què? Em vols denunciar? Et podria donar mort ara mateix i ningú no ho sabria mai.
–No em pots matar. Tu no. Ara ja no.
–Sí que puc. És molt fàcil.

En Job acostà la seva mà oberta al coll de la Inà i a dues polzades s’aturà sense poder-hi fer res.
–Què m’has fet, bruixa?
–Calla! –contestà na Inà d’un cop de veu, i després continuà gairebé en un xiuxiueig:– Ja fa temps que t’observo. Com podia ser que desaparegués menjar així com així? Has sigut molt intel·ligent robant tan poca cosa que gairebé ni es notava. Has sigut molt hàbil evitant les trampes que t’havia preparat la gent del poble quan va començar a sospitar que un llop o un altre animal rondava pels voltants. Però un dia et vaig veure. Per això et volíem caçar mon germà i jo. Necessitem algú com tu.
–Com us puc fer menester, jo?
–Acompanya’m.
–Saps que no sembles una bruixa?
–De fet sóc maga.
–Tampoc sembles una maga.
–Perquè només veus la forma. I la forma només és una manera d’amagar la realitat.

Anaren a trobar a n’Inò, de tornada a la granja, i allà conceberen el pla.

La Torre de Sáëîöù és on –segons es diu– el mag que li dóna nom hi té encofurnat el Segon Major Tresor de Maragu. Ningú sap ben bé què ni com és aquest tresor, probablement sigui una joia màgica, però el que sembla segur és que es troba a la Torre. Torre que, com tota bona torre de mag, resta protegida amb màgia.

N’Inó i na Inà pretenien aconseguir el tresor i estaven disposats a compartir-lo amb en Job. Però no perquè fossin bona gent, ni perquè en Job els caigués bé. Perquè ells no podien entrar a la Torre. Ho havien intentat un parell de cops, però no pogueren creuar ni la porta d’entrada. I és que la porta romania segellada amb un encanteri tal que la porta no podia ésser traspassada per cap mag (excepte en Sáëîöù) però només es podia obrir amb un encanteri. La grandesa d’en Sáëîöù fa que sigui un dels pocs mags capaços de fer encanteris amb excepcions, talment un filòleg que redacta regles d’ortografia.

Per tant, la primera part del pla consistia en que en Job entraria a la Torre, gràcies a no ser mag i a la clau mestra amb encanteri incorporat que n’Inó prepararia a consciència. I, com que no sabien què més hi havia dins la Torre, la segona part del pla es reduïa a desitjar molta sort a en Job i també a una trista mirada de na Inà que li fes creure al lladre dels ous que li importava molt la seva vida i que, si tot sortia bé, hi hauria sexe desmesurat, apassionat o el que la seva imaginació li donés a entendre. En el fons tant se val perquè ella no pensava ni tocar-lo. També li prometeren que resarien molt als Déus, tot i ser conscients que als Déus no els interessen pas llurs pregàries i que, per tant, no resarien. En definitiva, pla potser no era la paraula més adient.

¤¤¤¤

Per fi, ara sí, la pluja escomet contra el món amb tota la fúria dels Déus i en Job decideix que és hora d’entrar, tot i que comença a desconfiar del pla com a tal, i acomplir la promesa que li féu a na Inà –sobretot a na Inà– i a n’Inó. Es dirigeix a la porta. En Job treu de la bossa que du penjada a l’esquena la clau mestra. L’encaixa al pany, la gira i la porta s’obre. Ha funcionat. Ja és dins. Amb l’ajut d’una esca encén una torxa que hi ha a la paret. Fins aquest moment tot ha resultat tant planer que torna a creure en el pla. Però les escales li fan pensar, per la seva pròpia construcció, que la part planera s’ha acabat. Tot seguit, d’esma, emprèn la pujada escales amunt, que semblen girar infinitament cap a l’esquerra.

Mitja hora més tard s’atura per primera vegada. Mira a dreta i esquerra, a munt i avall pel forat de l’escala, però no hi veu res sospitós. Llavors es mira la torxa de la qual en queda poc més que la meitat i s’adona que no n’ha vist cap més enlloc. Es pregunta com s’ho farà quan es consumeixi el que queda. És moment de tornar enrera? Decideix que no, a cegues pujarà a munt i, si cal, esperarà que el matí entri per les finestres. Finestres que, per cert, no s’ha adonat que cada cop que en passa una de llarg desapareix.

No encontra habitacions però no ho troba estrany. La torre és massa prima i sembla que les parets només serveixin per sostenir l’escala. D’altra banda no es sent massa cansat, en part gràcies a la vigoria que la vida al bosc li ha donat, en part per un beuratge preparat per na Inà.

Tot d’un plegat les escales no només giren cap a l’esquerra sinó també cap endavant. Ha arribat al nus. S’atura.

Seu a l’últim esglaó paral·lel al terra del Món i comença a pensar. Si intenta saltar, caurà forat avall o com a molt, a uns esglaons per on ja ha passat. I, per cert, no hi havia una finestra allà baix? A més, no hi ha prou llum per percebre si hi ha cap sortint a la paret on agafar-se. D’aquesta manera el temps passa i ell rumia que rumiaràs. La torxa s’està apagant. Comença a veure-ho negre.

–Per tots els excrements de truja! — crida desesperat.

Llavors aixeca el cap lentament com qui s’ha adonat que darrera hi ha algú amb un ganivet i que no tindrà miraments a utilitzar-lo. Gira el cap amb cura i incredulitat i veu una torxa apagada, nova de trinca, penjada a la paret. Sense preguntar-se com ha aparegut (abans no hi era però prefereix creure que no s’hi havia fixat) s’apressa a encendre-la amb les restes de la torxa que duu a la mà. Després continua assegut pensant i pensant.

Al cap de poc més d’una hora, la segona torxa comença a fer figa com la primera i ell no ha trobat cap solució. Aclaparat, mira l’interior del nus i, uns deu esglaons més endavant –o potser seria millor, ateses les circumstàncies, dir al desè esglaó a partir d’on es troba– hi albira una altra torxa. Per sort, fins a aquell esglaó, recolzant-se contra la paret, sembla que s’hi pot arribar.

S’aixeca i comença a caminar amb cautela cap a la tercera torxa. Puja uns quants esglaons i aleshores s’adona que no li cal repenjar-se a la paret. De fet, si es posa ben dret no cau. Clar, pensa, és una torre màgica. Així que prossegueix endavant (és a dir, amunt, a l’esquerra i canviant de moment angular a cada esglaó) fins que arriba a la nova torxa. L’encén i continua caminant, primer sense pressa, però després corrent, confiant plenament en la màgia que no entén.

Acaba el nus i continua escales amunt. Cada cop que una torxa s’està acabant n’apareix una de nova. Les finestres continuen desapareixent. Però ell continua amunt entusiasmat amb la idea que no hi ha cap perill real, que tot són aparences i que tot anirà bé. Fins que les escales s’acaben i només veu un porticó que li permet traspassar el sostre.

L’obre, puja d’un salt. L’estança és plena de torxes enceses que l’enlluernen de tan acostumat a la foscor com està. Però sobretot, l’estança està plena d’elefant. D’un elefant. L’Elefant de la Torre.
–Benvingut –diu l’Elefant.
–Hola? –pregunta en Job al Món en general.
–Hola, Job.
–Mmmm, ets un elefant que parla?
–Tu que creus?
–Que sí.
–Doncs llavors sóc un elefant que parla. Què hi has vingut a fer aquí?
–He vingut a buscar joies, or, objectes màgics, coses d’aquestes.
–D’això no n’he vist pas res.
–En aquest cas no m’ets de gran ajuda.
–I què faràs?
–Marxar no puc, perquè he de complir una promesa. Per cert, ets tu el que fa que les coses apareguin i desapareguin en aquest lloc?
–No.
–I qui ho fa?
–La màgia d’en Sáëîöù.
–I tu qui ets?
–Ara sóc l’Elefant de la Torre.
–I abans?
–Abans no ho era pas.
–I qui eres abans?
–Abans era l’Elefant de la Còpia de Seguretat, fins que en Sáëîöù amb va tancar aquí.
–I per què et deies l’Elefant de la Còpia de Seguretat?
–Per què sóc una còpia de seguretat del coneixement d’en No-Res, Gran Déu Creador de l’Univers. I perquè sóc un elefant. De fet, el meu nom complet actual és l’Elefant de la Torre Anteriorment Conegut com a Elefant de la Còpia de Seguretat, tot i que Encara és una Còpia de Seguretat Però una Mica Defectuosa.
–Gargalls de gos panxut!
–Això és una pregunta?
–No, no. Però pensant-ho bé, tot això ara m’és igual. Jo el que vull saber és on és el tresor d’en Sáëîöù.
–És en aquesta sala.
–Abans m’has dit que no l’havies vist.
–Abans m’has dit que buscaves joies, or, objectes màgics, coses d’aquestes. No has dit pas res del tresor d’en Sáëîöù.
–Ah! Llavors és un altre tipus de tresor?
–Sí.
–I com és aquest tresor?
–Com un elefant.
–Tu ets el tresor?
–Sí.
–I quin tipus de tresor ets?
–Del tipus paquidèrmic, segons sembla. Però potser t’agradaria més sentir que sóc un tresor de coneixement.
–Què vols dir amb un tresor de coneixement?
–Que jo ho sé pràcticament tot.
–I això què vol dir?
-–En aquest cas que jo sé tot el que sabia en No-Res, Gran Déu Creador de l’Univers en el moment de crear-me, ara fa uns quants milers d’anys. I llavors Ell ja sabia pràcticament tot el que sap ara. També he de dir, que hi ha coses que se m’han esborrat.
–Quines?
–No me’n recordo.
–I per què tens forma d’elefant?
–Suposo que és millor un elefant que no pas un bolet. Tens res contra dels elefants?
–No, i ara!
–A més, la trompa és molt útil.
–Ja m’ho penso… Llavors… si tu ets el tresor… l’única cosa que he de fer és treure’t d’aquí. El problema és com.
–Sí, aquest és el problema.
–I com ho puc fer?
–No pots pas.
–Per què?
–Perquè la màgia d’en Sáëîöù em té atrapat a la Torre. Això sense tenir en compte que no passo pas pel forat.
–Doncs ara sí que no sé què fer.

Els dos resten en silenci. En Job intenta mirar-se el dilema des de tots els angles que li venen al cap, però no aconsegueix trobar-hi cap solució. Com endur-se un elefant que no es pot endur. Na Inà, ah!, na Inà. Segur que ella sabria que fer si fos aquí. I si no sabés què fer, com a mínim seria a prop i potser la podria abraçar i sentir el seu cos com mai l’ha sentit. Cosa fàcil, perquè mai l’ha sentit.

Na Inà. Com pot ser que en un cos que identificaries amb el d’una jove pagesa de bon veure hi hagi un poder capaç de tot? Això!
–Una pregunta.
–Respondré totes les que em demanis.
–Gràcies. Tu tens forma d’elefant.
–Sí.
–Però el tresor en sí, no ets tu.
–Sí que ho sóc.
–Vull dir que la forma no és el més important.
–Per mi ho és bastant. Si fos un escarabat ja m’hauries trepitjat fa una estona.
–Vull dir que el que et converteix en un tresor és el teu saber, no la teva forma.
–Sí.
–Per tant, si m’expliques tot el que saps, em podré endur el coneixement i, per tant, el tresor.
–Sí.
–Doncs va, comença a explicar, tinc bona memòria. Comença des del prinicipi.
–Quan no existia la llum ni la foscor, quan no existia el què ara es coneix, no existia res. De fet, existia el No-Res. I un dia, el No-Res, que s’avorria perquè estava sol i ni tan sols sabia on era perquè no existia enlloc ni sabia quan hi era perquè no existia el temps, decidí crear alguna cosa. El temps creà. El temps perquè anava d’intel·lectual llardós que creia que estava per sobre de tot. Per sobre de què o de qui? Perquè, és clar, no existia res material, ni tan sols Ell. Però ara ja tenia temps per pensar…
–Espera, espera. Quan dura la història?
–Molt.
–Com de molt?
–Infinit.
–Doncs deixa-ho estar. No és viable.
–No, no ho és pas.
–Hi ha alguna manera més ràpida per a que jo tingui tota la informació que tu tens?
–Sí.
–Quina?
–Que em matis.
–Però si et mato, com obtindré la informació?
–Doncs resulta que en el moment just anterior al que mori, tota la informació serà transmesa a aquell qui em mati i passarà a ser una Còpia de Seguretat.
–I com és que en Saëîöù no t’ha matat per a saber tot el que saps.
–Perquè no sap que això és el que succeeix quan se’m mata. Suposo que no té la pressa que tens tu.
–Suposes?
–Sí, ja t’he dit que se m’ha esborrat informació.
–D’acord. Llavors, t’he de matar?
–A mi no em fa cap gràcia, però suposo que hi estàs obligat per les circumstàncies.
–Un altre cop suposes.
–Sí.
–I com et puc matar?
–De moltes maneres, la veritat. I no és que em faci pas especial il·lusió comentar-ho.
–De quina vols morir?
–Jo no vull pas morir.
–De quina manera preferiries morir?
–No prefereixo morir pas de cap manera. Si em vols matar mata’m, però decideix-ho tu. Gràcies per la deferència, de totes maneres.

En Job treu un ganivet llarg de la motxilla i s’apropa a l’Elefant.
–Em sap greu, però he de complir una promesa.
–Ho entenc. Tu fes. De totes maneres jo em copiaré dins teu i serem un nou ésser amb la teva forma, i el teu cervell però amb un suplement extra de memòria.

En Job comença a punxar la pell de l’Elefant per allà on pot. La pella és realment dura.
–Per no allargar-ho massa, et diré que una mica més a l’esquerra hi tinc el cor.
–Gràcies.
–A disposar.

Txac. L’Elefant cau a terra i el cop ressona per tota la Torre. A en Job li apareix un mal de cap terrible i es desmaia caient sobre la sang de l’animal mort. Una estona més tard en Job és el Tresor.

Es desperta. S’admira de tot el coneixement que té. Sap tot el que succeí des dels inicis dels temps i part del que succeirà. Com funciona l’Univers. Com és l’Univers. Excepte algunes coses que s’han esborrat.

S’aixeca i es dirigeix al porticó per sortir. Quan gairebé hi és s’atura i es gira per mirar l’elefant que, d’alguna manera, ara forma part d’ell. Per algun motiu, troba a faltar un a trompa que mai ha tingut. Llavors s’adona que hi ha una cosa que no sap i que li agradaria molt saber. Ara ell és el Tresor, això ho té clar. El que no té clar és si la màgia d’en Sáëîöù afecta a l’Elefant o afecta al seu coneixement. És a dir, si podrà sortir de la Torre o no.

Però només hi ha una manera de saber-ho. Intentar-ho.

—
Relat publicat originalment a Indigents de la literatura com a resultat del primer exercici proposat.

Un avió que va de Roma a Paris sobrevola els Alps enmig de turbulències. Dins, un home mira per la finestra i observa els pics nevats. I perquè sí, perquè aquestes coses passen, es planteja la possibilitat que l’avió s’estavelli. Deixa volar la imaginació. Ell sobreviuria, clar, i la seva dona també. L’hostessa simpàtica i la passatgera rossa d’allà davant també. L’hostessa antipàtica i el xicot de la rossa no. No per res, però és que és un accident aeri i hi ha de morir gent. I posats a salvar gent les dones simpàtiques, guapes i en edats de merèixer hi tenen molts números, ni que sigui en la seva imaginació. S’adona que potser tot plegat només és una manera de convertir la tragèdia en fantasia sexual, tot i que hi aparegui la seva muller.

Però és igual, tu. L’avió s’estampa i ell i la seva dona sobreviuen. L’hostessa simpàtica i la rossa també. Com que són als Alps hi fa fred. De menjar, concretament de carn, no els en falta perquè l’avió en duia al voltant de dotze tones de les que n’han sobreviscut uns tres cents kilos que són ells quatre.

Això li planteja un dubte. No seria millor, de cara a animar la festa, que sobrevisqués més gent i que haguessin de decidir a qui mataven per menjar-se? Ai, ai! Està perdent el fil.

S’imagina que han de sopar. Encenen un foc amb qualsevol cosa inflamable i amb un encenedor, perquè la rossa té pinta de ser fumadora. Ara està fumant, doncs, va. La seva dona es dirigeix al rebost (l’avió). Ell intenta entaular conversa amb la rossa.
–Estàs molt bona.

I comencen a magrejar-se i. Nonono. Això sembla una pel·li porno, no pas una fantasia sexual. A veure. La rossa va vestida de monja i. Nonono, un altre cop.
–Em dic Josep. I tu?
–Vero.
–I què hi anaves a fer a Paris?
–Tenia prevista una sessió de fotos. Sóc model.
–Ja m’ho semblava.
–Què vols dir?
–Que només les noies amb el teu atractiu poden arribar a ser models.
–Gràcies.
–Et deuen dir sovint coses com aquesta.
–No, en realitat no. La gent no s’atreveix a dir-me gaire coses.
–Bé, però el teu xicot segur que te les diu.
–No tinc xicot.
–No era el que t’acompanyava a l’avió.
–No, aquell home era el fotògraf.
–Ah.

La conversa no és pas digna d’aparèixer en un llibre (ni tan sols en un blog), però a en Josep ja li fa el pes en tant que condueix la situació a un estat que permet l’optimisme. Ell, com tot bon pessimista, sap que tot plegat no és possible. Per això, coneixent a la seva dona sap que ara, per donar realisme, tornarà. Per tant la seva dona torna i porta un parell de cuixes que ell diria que són de l’hostessa antipàtica. La sang regalima alegrement.
–Pep, tu creus que n’hi ha per tothom amb aquest parell?
–Sí, de fet jo no tinc gaire gana i tinc la panxa remoguda. Suposo que la merda d’entrepà que ens han donat se m’ha posat malament.

Això és veritat. Té la panxa remoguda per culpa de les turbulències i de la merda d’entrepà. Torna a la fantasia. I diu:
–Mireu, aquesta és la meva fantasia i ara us diré com estan les coses. Recordes, Eva, que havíem estat parlant de fer intercanvi de parelles? Doncs ara suposem que l’hostessa i la Vero (que és aquesta noia rossa que és model) són una parella. Jo me’n vaig al llit o a la neu o al que sigui amb la Vero i tu amb l’hostessa. I segons com vagi la cosa ja anirem intercanviant una miqueta més. Què us sembla?
–Bé –diuen les tres a l’hora.
–Sí?
–Clar, és la teva fantasia –li respon l’Eva.

D’altra banda, a l’avió que va de Roma a París sobrevolant els Alps enmig de turbulències l’Eva, que es mira els pics nevats per la finestreta del seu marit, es planteja la possibilitat que l’avió s’estavelli. El Josep (el seu marit) mor, pràcticament tothom mor. Sobretot la rossa aquesta d’allà davant que, tot sigui dit, té pinta de guarra. Només es salva ella mateixa i el xicot de la rossa. Que no està gens malament. Es nota que es cuida, deu anar al gimnàs però sense passar-se i abans li ha semblat que la mirava i que els ulls eren plens de passió. Ai, la passió. Allò que va desaparèixer dos mesos després de casar-se amb el Pep. O potser dos mesos abans.

S’allunyen de l’avió, compungits, encara trasbalsats per l’accident.
–Tinc fred –diu l’Eva.
–Té la meva jaqueta. –diu el… el… Pietro. Sí, Pietro. I parla català. I ho és, ¡toma ya! O millor dit: apa!

Seuen a uns vint metres de l’ex-avió. Llavors passen uns deu dies en que es dediquen al canibalisme forçat. I l’onzè dia, ves a saber com, ves a saber per què, es besen i ella l’abraça, l’estreny contra el seu cos. I la temperatura puja i puja, però tant li fa si la neu es desfà i es desfan els glacials i els pols doncs el pols se’ls accelera i la sang els bull, i vull que m’apressis, sense presses fes-me pressa, fes-me això i allò i et faré així i aixà i tal faràs tal trobaràs, i em trobaràs a mi buscant-te a tu, com les busques d’un rellotge que ara es troben i ara s’allunyen i fan l’amor a les dotze en punt, però punt i seguit perquè seguim, ens perseguim, ens resseguim i prosseguint ho aconseguim. Ah, sí!

I s’adona que és dins l’avió i que encara vola, com li volava la ment fins fa ben poc. I té calor, molta calor. Fins i tot es descobreix amb una mà molt i molt a prop de l’entrecuix, que ràpidament aparta. Llàstima que estigui rodejada de gent que si no agafava al Piet.. al Pep i ja veuries tu la festassa.

El Josep també s’adona que és dins l’avió i intenta dissimular l’erecció.
–Recordes allò que vam parlar de l’intercanvi de parelles, Pep?
–Sí.
–Què et sembla la rossa aquella d’allà davant?
–Bé.
–Com de bé?
–Molt bé.
–Doncs a mi m’agrada el seu xicot.
–Sí?
–Sí.
–Però si té cara d’imbècil. És el típic xulito de barri. — diu en Pep amb profund i sincer menyspreu.
–I la rossa té cara de meuca estúpida.
–Saps què? Millor que deixem estar això de l’intercanvi.
–Sí, millor.

Es fan un petó.
–I no t’agradaria més fer-ho amb l’hostessa simpàtica en comptes de amb l’imbècil?
–Que t’ho vols fer amb el seu xicot? –riu l’Eva.
–No, jo em quedaria amb la Vero.
–Qui és la Vero?
–Vull dir la rossa.
–La xicota del Pietro?
–Quin Pietro?

I a continuació s’insulten.

Així com hi ha peixos que salten fora de l’aigua, sovint tinc la necessitat de pujar un cim i veure els núvols sota meu. Potser per contemplar la inmensitat, potser per creure que el que he deixat més avall ha desaparegut uns instants. Si tot plegat fos així de fàcil, oi? No debades, ho és.

Ara mateix podria baixar una altra vegada al poble i sense dir res a ningú pujar al primer tren que passi. Tant se val la destinació. Al cap d’una estona, quan em cansés de ser allà dins o quan el tren s’aturés en un poble qualsevol que em fes gràcia i on no hi conegués ningú, baixaria. Allà donaria una volta de reconeixement per familiaritzar-me amb el lloc. Si no m’agradés sempre podria agafar un altre tren. Si m’agradés, cercaria una fonda que fes patxoca i demanaria habitació per uns dies.

I escriuria. Escriuria la història que tu i jo hem viscut. Explicaria com em vaig enamorar de tu i com, o això deies, tu et vas enamorar de mi. Les passejades al capvespre. Els petons furtius. Els banys al riu fred. La lluna il·luminada pels teus ulls. La teva mà sobre la meva. Les teves escapades nocturnes quan jo t’esperava a la cantonada. La nostra pell nua i, en aquells moments, una.

Escriuria i escriuria fins a acabar el relat, on va acabar la nostra història. Quan em vas ultratjar sent-me infidel amb aquell gamarús, el pocapena del repartidor de diaris. Escriuria per fer-te veure el mal que m’has infligit.

Però també podria, aprofitant que sóc al cim (al nostre cim) capbussar-me en els núvols i nedar i nedar fins on em deixi la gravetat. I quedar-me allà. I, allà, quedar-m’hi.

—

Per què m’esquives? Per què no deixes que m’expliqui? Només vull una oportunitat. Escolta’m. Llegeix-me, si us plau. Entendré qualsevol decisió que prenguis, però vull que ho sàpigues tot.

El problema va sorgir quan em vas proposar matrimoni. No m’ho vaig haver de pensar gens, com bé recordaràs. Mai havia estat tant contenta com llavors. Quan vaig tornar a casa no podia agafar el son. Plorava d’alegria i em sentia profundament joiosa del nostre amor.

Així em vaig trobar una setmana, com si estigués caminant damunt un mar de boira. Fins que em va venir al cap un fatídic pensament. Tu eres l’únic home amb el que havia estat i, en casar-nos, ja no podria estar amb cap altre. M’agradaria que quedés clar que estava, o millor dit encara estic, enamorada de tu. Però tenia una necessitat, un ànsia de provar què se sent amb altres homes. I no seria capaç de fer-ho un cop casats.

M’hauries d’entendre. Tu ha estat amb altres dones abans que amb mi. I si el que diuen al poble és cert, no pas poques. Però jo no havia estat mai (mai!) amb ningú més. Algún cop he pensat que això és el que més t’agrada de mi, la meva inexpertesa. Abans de conèixe’ns tu vas tastar un munt de dones i per això ja devies estar satisfet. En canvi jo… Jo només t’he conegut a tu.

Et preguntaràs, potser, per què ho vaig fer amb el repartidor de diaris. Perquè no era ningú, pobre. Perquè era inexpert, com ho era jo quan et vaig conèixer. Perquè era el seu últim dia de feina i l’endemà se n’anava a l’exèrcit, destinat a aquesta guerra inútil.

Sé que tot plegat no és pas una justificació. Sé que t’he fet mal, que t’he avergonyit. T’ho podria haver ocultat i no te n’hauries assabentat mai (avui ha arribat la llista dels morts de la comarca a la guerra i el Roger, que és el nom del repartidor, n’és un). Però t’ho vaig voler dir perquè em sentia bruta, perquè em pensava que ho entendries, perquè t’estimo, perquè havia entès que no necessitava estar amb ningú més que amb tu.

Entenc que t’indignessis. Que encara estiguis indignat. Però si mai ha significat res el nostre amor per a tu, espero que canviis d’opinió i que me tornis a abraçar fort contra el teu pit.

—

Relat escrit a partir d’aquest quadre (El caminant sobre un mar de boira de Caspar David Friedrich), a proposta de Relats Conjunts.

L’altre dia estava jugant a un joc patètic a l’ordinador quan m’adoní de la importància que té la desnaturalització de les proteïnes quan són atacades per un àcid així com de la publicació diària de diaris, ja que tot està relacionat, i ningú em podrà dir que no; tothom sap que l’arribada imminent d’armades extraterrestres està íntimament lligada a diversos caps polítics, que l’enroc als escacs és gairebé el mateix que desenvolupar productes altament contaminants a la seu central de la molt grandiosa direcció general de trànsit, que la divisió cel·lular de les cèl·lules és cel·lular perquè no en té cap altre remei, que qui obre una finestra pot ésser gran o pot ésser petit i fins i tot no ésser, que les decisions preses per l’emperador de l’imperi imperant tenen unes connotacions filosòfiques dignes d’un déu de poc abast enfonsat en un mar ple de sucs de fruites tropicals, que si un bolígraf és vermell no té perquè escriure-hi, que si un disc compacte (o un disc versàtil digital) es ratlla i deixa de funcionar correctament el millor que es pot fer és agafar paper de vidre i fregar el disc per la part ratllada i la no ratllada, possiblement no funcioni (segur que no funciona) però t’ho hauràs passat tant bé com en Terminator traient-se la porqueria de les ungles amb la punta d’un míssil; i és més, tothom coneix les similituds entre menjar un entrepà de formatge (amb pernil, salsitxa i fuet) i realitzar una trucada internacional a través d’un telèfon portàtil, com tothom, sense excepció alguna, sap que el perfecte substitut del tomàquet a l’hora de sucar el pa és el iogurt amb gust de macedònia, i que tot això que passa al voltant nostre, de nosaltres, meu, teu, de vostè, del nostre meu teu seu gos i de qui sigui tan mal educat com per no llegir això en tenir-ho davant seu, i tot el que ens rodeja, que quan nosaltres arribem a aquest món hi és i que nosaltres acabarem destruint abans de marxar-ne, és de caire gairebé interdimensional, com si tot allò que un dia aprens i l’altre oblides vagi a parar a una dimensió impossible que podria ésser situada dins d’un llapis situat entre dos eixos absurds (els nostres, d’altra banda, tot i que ens sigui tan difícil de reconèixer per culpa de la supèrbia en que vivim, que sustenta la nostra vida així com la mort) i que un dia, aquell en què anem a la ja coneguda dimensió impossible haurem perdut la partida, sortirà el fatídic missatge “Game Over”, i haurem d’introduir cinc duros més per un forat més imaginari que la gràcia d’un acudit explicat en anglès per un habitant d’una província andalusa; els introduirem i tornarem a començar, i un dia jugant a un molt patètic joc d’ordinador trobarem dins de les nostres ments el perquè del color de les taronges o quan val un plat de llenties en un bar de mala mort en un restaurant del sur del nordest dels Estats Units d’Amèrica Central del Nord, ens adonarem de la brutícia dels vidres de la finestra de la nostra habitació, matarem un mosquit que passava per allà agafant-lo al vol (tacant-los mà amb un petit punt de sang), decidirem en cosa de tres segons què fem aquesta tarda i què no fem, i esperant que arribi l’hora H esdevindrà en el nostre cos una reacció química que ens farà comprovar que la lletra “b” és la segona de l’alfabet anglès i ens preguntarem “per què?”, no trobarem la resposta i continuarem pensant en ximpleries inútils perquè no tenim res a fer a part d’una costellada amb els amics el diumenge vinent on ens adonarem que la nostra panxa és enorme o petita, és igual, però ens n’adonarem i decidirem netejar els vidres amb la suor d’una noia bonica després d’haver netejat els plats amb l’èmfasi natural que provoca l’olor del sabó que s’utilitza per a rentar els plats, aquell sabó de color verd que podria ésser un moc expulsat del cos d’una persona refredada, ple de microbis fins a l’últim àtom que serien capaços d’introduir-se dintre del cos de la noia i fer-la esternudar més microbis immergits en un moc encara més fastigós que el primer, que faria vomitar a tot el món a la vegada deixant el món ple de merda biodegradable i a partir de llavors tothom que anés pel carrer relliscaria i cauria en un enorme bassal de vomitera i vomitaria encara més fins que acabaria traient l’estómac per la boca i –entre sang, àcid; budells i esòfags– s’adonaria que té una úlcera, el portaria a l’hospital més proper i li vomitarien a sobre com si no tinguessin cosa millor a fer; i continuant meditant sobre el futur de la cria de polls en caps amb cabells poc grassos ens adonaríem de la importància de trobar el punt d’inflexió que es troba entre el color negre i el color blanc, buscaríem la definició de la paraula “imagen” en un “Diccionario de la Lengua Española” a l’atzar, faríem cas dels tan típics “véase” i coneixeríem paraules tan formoses i (per què no dir-ho) interessants com “lente”, “espejo”, “correspondencia”, “refrigerancia”, “anteojo”, “microscopio”, “reflexión”, “eje óptico”, “foco”, “equivalencia”, “orden”, “aplicación”, “telescopio”, “ecuatorial”, “micrómetro”, “micrótomo”, “inyectar” o “inyección”, i si més tard ens decidíssim a buscar “micrótomo” ens frustraríem perquè no hi apareix; el més important, però, és que en el fons del nostre cor veurem una llum al final d’un camí molt llarg, i tot acostant-nos a dita llum veuríem alguna cosa més: “220V-40W”, per tant existim.

I. En camí
A una velocitat v deixem enrere, al nord, Viena. No triguem gaire a veure camps i boscos, ara tacats dels colors melangiosos de la tardor. Colors als que, d’alguna manera, no estem acostumats els que sempre hem viscut en paisatges mediterranis. En la meva ignorància botànica, comparable a la que un arbre té de mi, detecto pins. Fins i tot pinars.

El cel tenyit de gris amb taques blanques i retallat per clarianes fa de tapa dels petits turons que tot i la curta distància semblen esquitxats de barreges de verds, vermells, marrons i daurats, ara que la via ressegueix la llera d’un petit rierol d’aigües cristal·lines –es poden veure les pedres llimades del tren estant–.

Ara he vist avets.

Més lluny encara, s’alcen pics regats de neu que ens recorden que… bé, que hi ha muntanyes on hi neva. Qualsevol diria que ha estat retocat amb fotoixop (que és el marit d’una foto xopa).

Ara he vist vaques, però les vaques no són arbres.

Veig la cua del tren: adés començàvem a enfilar muntanya amunt ha començat a fer esses de rèptil sobre rodes. El món resta cada cop més avall. Excepte la part que és més amunt, òbviament. Part on els meus ull troben algun que altre petit castell, una ermita més enllà, envoltats d’arbres que han tastat tots els sabors de la paleta del pintor estacional de torn. Hi ha alguna estació que gaudeixi de més colors que la tardor? A banda de, potser, l’estació d’Atocha i el seu microhàbitat?

II. Zentrum
El centre està pràcticament destinat als vianants. O potser hauria de dir als tramvies, perquè hi ha moments que costa creuar el carrer de tants tramvies com hi ha. No és conya, sobretot en hora punta.

Passejant pel centre hi trobem diferents locals que suposem que és bo conèixer. Per exemple, topem amb un bar que es diu Das Graba, un lloc ideal per a fer la declaració de la renta. També hi trobem un local que ens fa pensar que Internet no el van inventar els americans. El van inventar uns austríacs. Sí. De Graz. Van ser el senyor i la senyora Internet, de Can Internet de tota la vida, i que s’amaguen en un cibercafè del mateix nom, anunciat en un cartell humil.

De nit, donant una volta, descobrim que una cosa bastant típica de Graz, pel que sembla, són els night clubs, sex shops, clubs d’striptease i cinemes X. Això sense tenir en compte els antres de kebap i pizza que són una característica inalienable de qualsevol població que es vulgui fer dir austríaca.

III. Celebritats
Varis cartells anuncien espectacles de caire musical a Graz. Per exemple el concert de Deep Purple o el d’Alf Poier, que malauradament ens perdrem. Alf Poier, fill il·lustre de Judenburg, població propera a Graz. A Graz, precisament va començar la seva carrera musical que el va dur l’any 2003 a Eurovisió representant a Àustria (va quedar sisè, dues posicions per davant de la Beth).

També trobem cartells d’on deduïm que aquí s’hi reuniran alguns dels millors ballarins del món. Pel que sembla, a Graz s’hi celebra el Latin World Trophy, concurs de balls llatins. Això deu ser perquè fa molt anys hi van habitar els romans.

Un grazenc, o gairebé grazenc, mundialment conegut té un cognom més fàcil de pronunciar que Josep Lluís. Es diu Arnold Schwarzenegger, i va néixer a Thal, a pocs quilòmetres de Graz. I va anar al col·legi i al gimnàs a Graz mateix. Ara hi té un estadi que duu el seu nom i el somni de qualsevol grazenc és ser governador de Califòrnia o, en el seu defecte, ser un robot enviat des del futur per matar a Sarah Connor abans que neixi el seu fill i al cap de pocs anys la cosa acabi com el rosari de l’Aurora.

Ja és curiós que en una ciutat de 250.000 habitants i 4 universitats la persona més famosa acabi sent un polític del mateix partit que el Bush, ex-actor amb l’expressivitat d’un cactus, ex-culturista i que, a més, era del poble del costat.

IV. El Dani
Només em queda parlar de l’hotel, que es diu Daniel i que no està malament. L’habitació és un pèl petita però té de tot. La dutxa està separada del dormitori per un vidre, no pas per una paret. El mobiliari és de l’Ikea. Tot. Fins i tot tinc la sensació que les parets, els ascensors i l’oxigen és de l’Ikea(*). El paisatge diria que no ho és però no hi posaria la mà al foc. Els suecs són, a part de suecs, molt llestos.

V. Graz
En realitat, sí que queda parlar d’una altra cosa: de la ciutat en sí. Però és millor que aneu a veure-la vosaltres mateixos. Podeu pujar a l’Schlossberg, caminar pel centre fins a trobar la catedral, visitar les universitats o buscar la inscripció AEIOU(**) a diferents punts del castell del segle XV que es troba al mig del poble.

I després tornar cap a casa a l’hora que descobriu nous cromatismes naturals.

—-
(*) Et donen un grapat d’àtoms d’oxigen i els has d’anar enllaçant per parelles amb una clau allen. Cal anar en compte de no enllaçar-ne tres, no fos cas que generéssim una mol·lècula d’ozó.
(**) Austria Est Imperator Orbi Universo o Alles Erdreich Ist Österreich Untertan.

El fred que aquest any ha deixat neu sobre Viena unes quantes vegades provoca un lleuger augment de la venda de ponx als diversos mercats de Nadal escampats per la ciutat. Alguns dels seus visitants s’arreceren del vent al costat de les parades, d’altres prefereixen no parar de caminar. Molts duen gorres o barrets, guants i bufandes; orelleres els més fredolics. Els venedors i venedores, excepte els que tenen la sort de dedicar-se al sector gastronòmic calent, mostren el seu patiment en les cares pàl·lides i els intermitents tremolors. Els turistes fan fotos amb la càmera de vídeo perquè la imatge es congela.

El Wiener Christkindlmarkt no n’és una excepció. En la seva ubicació actual, la Rathausplatz, només té la protecció de la neogòtica Rathaus que per molt gran i preciosa que sigui no aconsegueix escalfar la plaça. Al contrari, la pedra freda i la reminiscència d’un passat sense calefacció fa créixer la sensació de fred.

I és envoltat d’aquest fred, però no gaire, on treballa el Hans Meyer. Hi té una parada de menjar calent on la gent gaudeix de les salsitxes que ell mateix ha fet a partir dels porcs de la seva granja de Hollabrunn, un poble situat a mig camí entre Viena i la frontera txeca. A en Hans li agraden les fires, tot i que reconeix que la vida seria més fàcil si vengués la carn a una empresa; però no creu que els diners compensin les bones estones que li proporciona l’artesanalitat i la tradició. Des que el seu pare i el seu avi el van portar per primer cop a la fira, fa quaranta-dos anys, no s’ha perdut mai la fira de Nadal de Viena.

Cada any, quan prepara les coses per anar-hi, recorda un conte que li explicava el seu avi per aquestes dates, un conte que segons l’avi era completament cert, fins al punt que –deia– va ser-ne espectador. El conte relatava que cada cent anys, des de 1307, un Follet de les Llums de Nadal passava pel mercat d’hivern de Viena que més tard es coneixeria per Wiener Christkindlmark. A més, afegia que ell va veure el follet de 1907 quan amb set anys va acompanyar-hi al seu pare a vendre salsitxes al mercat que llavors es podia trobar a Am Hof.

Potser és un bon moment per a explicar que, tot i que tothom creu que els Follets de les Llums de Nadal són els que posen les llums de Nadal al carrer, en realitat el que fan es endur-se la llum d’algunes bombetes que els humans després creiem foses. Amb aquestes llums intenten enfollir d’amor la follet de torn, mentre es converteixen en folliaires que, per tant, canten follies, en aquest cas verdes camuflades d’un regust romàntic propi d’adolescents. A l’hora, dins el seu cap, esfullen una flor (a ser possible la que més bonica es vegi entre la fullaraca) on els pètals duen escrits hipotètics m’estima i no m’estima alternativament. I tot això només ho fan per foll… perquè són follets. I perquè porten com a mínim un any sense follar.

El Hans no hi creu pas en els Follets de les Llums de Nadal perquè al segle XV, per dir un segle, no hi havia llums de Nadal. Una altra cosa són els Follets dels Ous de Pasqua. (Follets que, per cert, tothom creu que es dediquen a pintar ous de diferents animals (en concret dels ovípars) però en realitat el que fan és menjar-se’ls perquè tenen gana). En Hans hi creu en aquests perquè d’ous sempre n’hi ha hagut. Però aquest any, el 2007, en fa cent que l’avi d’en Hans (que també es deia Hans) va veure el follet i, per tant, toca que els follets facin acte de presència. Això suposant que existeixin i que la història sigui certa, fets ambdós que el Hans nega amb una racionalitat exemplar. Clar que, sent justos, el Hans de quaranta-nou anys duu un Kleine Hans de set anys a dins. I, per això, perquè el petit Hans no és tan racional, de tant en tant fa una ullada per si veu alguna cosa estranya. No pas un Follet de les Llums de Nadal perquè ni existeixen ni hi creu. Només alguna cosa. I no ho fa el Hans, sinó el Hans petit. L’arrel quadrada del gran, vaja.

D’altra banda, el Ding-Dong Dang-Ding (anomenat Joan per algun impresentable) és un Follet de les Llums de Nadal que vol enamorar, encara que només sigui temporalment, a la Dring-Drang Drang-Dring; nom que com el de tots els follets i com tot el seu idioma, no s’escriu amb grafies, sinó en pentagrames, sent aquesta una burda transcripció humana. De fet, com diuen les campanes quan toquen les nou: la Dring-Drang Drang-Dring li fa tilín al Ding-Dong Dang-Ding. Però el Ding-Dong, tímid com és, encara no ha passat de saludar-la quan es troben passejant entre l’herba. Per les nits s’avergonyeix de la vergonya que té de dia quan no és capaç de preguntar-li ni l’hora. Perquè ella és la follet dels seus somnis quan somia despert i somiant perd la noció del temps. Una raó més per preguntar-li l’hora, que a l’hora es converteix en una raó més per posar-se nerviós i, així, no preguntar-li. I fer tard.

Ara bé, com diuen els seguidors del Barça quan guanyen (i obliden completament quan perden), el Ding-Dong pensa que aquest any sí. Perquè aquest any ell és l’Escollit, l’encarregat d’anar al Wiener Christkindlmarkt. Si ho fa prou bé potser els demés follets oblidaran la seva actuació al pessebre vivent (i de mida diorama) de l’any passat. Li va tocar el paper de caganer i va decidir, per demostrar la seva vàlua com a actor, fer una representació realista. I va cagar una gran actuació, per desgràcia inoblidable.

La tasca de l’Escollit –la tasca del Ding-Dong!– és anar a la Fira i robar. No. Robar no és la paraula, potser és millor dir agafar. Sí. Agafar fa més per una tradició que no pas robar. I això que robi agafi serà un regal per a l’Escollida, follet famella que escollirà l’Escollit. Després l’Escollida haurà de decidir intuïtivament perquè l’Escollit li ha regalat. Si tot surt rodat, l’Escollit i l’Escollida es casaran, seran feliços per sempre i tindra una descendència formosa. Per exemple, l’any 1507 en Dalalin Din-Din li va regalar a na Dialin Dilan-Dong, coneguda per la quantitat de sèrum de les seves orelles, una espelma. Com que hi havia una bona sintonia entre en Dalalin i na Dialin, ella va interpretar correctament el regal i a hores d’ara la família Din-Dilan encara és famosa per les seves Espelmes Aromàtiques Cent Per Cent Naturals. D’altra banda, si la cosa no va bé els dos implicats es tornen bojos. Això és el que va passar l’any 1707, quan en Triquitrin In va regalar unes tisores de podar a la Pong-Ping Pil-Arin. La intenció d’en Triquitrin era que es convertissin en jardiners però ella ho va interpretar com que s’havia de fer perruquera. Vint-i-un follets van morir aquella nit. Però aquest no és un bon moment per explicar com, adesiara, el poble es va omplir de caps amb uns ulls (els que els conservaven) que expressaven el dolor profund i sorprès de qui és conscient de la imminència de la seva pròpia mort, mentre la sang brollava dels troncs decapitats i la por s’estenia entre els follets. No és un bon moment perquè la història de El lladre del Wiener Christkindlmarkt és una història entranyable i a les històries entranyables a la gent no se la va assassinant a tort i a dret, mentre se li talla lentament el coll amb unes tisores. I millor no diré res sobre la manicura a cops de destral.

Com que avui és l’últim dia de fira el Ding-Dong decideix que és un bon moment d’anar-hi. Abans també era un bon moment, però ara ja és tard per anar-hi ahir i, a més, demà serà un mal moment perquè no hi haurà fira i, per tant, no s’hi podrà anar. O sigui que, vist en persepectiva, no tan sols és un bon moment sinó que és el millor que té ara mateix. A més, avui tanquen més d’hora, a les disset, i en conseqüència no es pot entretenir.

L’enorme quantitat de gent que passeja pels carrerons que queden entre les parades mira més que no pas compra. La majoria d’assistents el que volen és arribar a una parada de ponx calent, demanar un ponx calent i prendre’s el ponx calent. Alguns es miren els pessebres perquè potser pensen en canviar el que tenen a casa. D’altres encara no saben què regalar i decideixen anar parada per parada cercant una musa que els digui “compra-li això mateix i si no li agrada que s’hi posi fulles. I després busca una parada de ponx calent”.

De cop i volta d’una parada on hi venen articles de regal relacionats amb cerveses hi desapareix una espelma que té forma de gerra de cervesa. La dona que regenta la parada no triga a avisar a seguretat dient que algú està robant objectes, probablement un lladre. Poc després els agents de seguretat reben un avís similar d’una venedora de penjolls. Més tard el d’un home que ven barrets. L’equip de seguretat decideix trucar a la policia.

Just quan arriben dues persones vestides de Polizei, el Hans torna a la feina després d’haver-se pres un ponx calentó en una parada propera. Segons després de posar-se davant del mostrador, un home de trenta-cinc anys li demana un Riesen Hot Dog. Amb Ketchup i mostassa? Només mostassa. L’home de trenta-cinc anys es gira per parlar amb la noia de també trenta-cinc anys que es vol lligar. Mentrestant el Hans prepara l’entrepà.

Quan el té preparat el deixa sobre la barra. I en un no-res l’entrepà desapareix. En Hans es frega els ulls intentant tornar a veure aquell follet (de les Llums de Nadal) borrós que s’ha endut el Riesen Hot Dog. Llavors l’home de trenta-cinc anys es gira i, veient al Hans perplex, li pregunta si es troba bé. Ah, sí, sí. Mmmm. Ah. Ara surt el Riesen Hot Dog. Ahhh.

Mig hipnotitzat el Hans torna a preparar un entrepà de salsitxa, preguntant-se si s’està tornant boig. Com un autòmat deixa el nou entrepà davant del client. El client paga. Decideix tornar a sortir un moment a fumar una cigarreta. Però si acabes de sortir? Sí, però és que he vist un… És que no em trobo bé.

Fora es troba els policies. Aquests li pregunten subtilment si ha vist res estrany com, per exemple, algú que robés de les botigues. Ell diu que no però afegeix, en un intent d’esborrar el follet de la seva ment, que a ell li han robat un Riesen Hot Dog. Els policies se’l miren, es miren, se’l tornen a mirar. I veient la mala cara del Hans (i olorant el ponx) decideixen marxar. Ja li direm alguna cosa si atrapem el lladre de salsitxes (hi, hi, hi).

El Ding-Dong torna a la velocitat dels follets (o sigui follat) cap al poblat follet. Entre tanta herba és molt difícil de trobar un poblat follet, però només cal veure la llum invisible de l’Espelma Aromàtica Cent per Cent Natural que utilitzen de far. Un cop allà convoca a tots els altres follets per a anunciar que ja ha anat al Wiener Christkindlmarkt. No es triga a fer una rotllana al voltant del Ding-Dong. És el moment de dir qui serà l’Escollida. És a dir, de pronunciar –o cantar– Dring-Drang. Llavors l’Escollit i l’Escollida se’n van cadascú a casa seva i els follets mascles treuen les llums de Nadal que haurien d’enamorar les seves estimades. Enlluernar-les. I, si pot ser, escalfar-les.

L’endemà al matí, el Ding-Dong i la Dring-Drang es troben per a que ell li faci el regal en la intimitat. El regal està cobert per un tros de roba quan la Dring-Drang arriba al lloc acordat. Es miren als ulls cansats de no haver dormit fent-se créixer l’emoció que ambdós intenten inútilment reprimir. Dring Drang, diu el Ding-Dong, aquest és el regal que t’ofereixo. I ràpidament aparta el tros de roba i la Dring Drang observa el Riesen Hot Dog. El Ding-Dong espera que ella interpreti correctament el regal i que no es pensi que vol que munti una granja de porcs. Per reforçar la idea li diu: es menja…

El Hans no ha dormit en tota la nit. La imatge fugaç d’un follet li ha quedat gravada, com ha quedat gravat en forma de tatuatge olorós el seu aroma a salsitxa bullida en els seus rebregats llençols. Sap que va ser un moment màgic impossible d’oblidar. Un follet! L’avi no m’enganyava. Necessito dir-li a algú. A la meva dona potser. Sí, ella és la més indicada, ella no em prendrà per boig. Sí, li explicaré aquesta nit després de regalar-li el penjoll i el barret en la tènue llum de l’espelma amb forma de gerra d’Ottakringer. Ara ja es sent millor.

I millor es sent, encara, quan comencen a sonar les campanes de la Votiv Kirche, que amb inherent puntualitat, diuen: Ding-Dong Dang-Ding i Dring-Drang Drang-Dring. Són les vuit del matí del dia de Nadal.

—-
Revisió del relat del mateix nom publicat originalment a Viena Connection i a relatsencatala.cat i escrit en homenatge a Terry Pratchett.

És un migdia de gener de 2008, i com d’altres migdies vaig al súper a comprar alguna cosa per dinar. Entro al Merkur i seguidament enfilo el primer passadís, el de l’esquerra, on de la nevera de les carns, just a la cantonada del final, n’agafo un paquet de carpaccio de vedella, de la marca danesa Skare. A la caixa, de color verd (n’hi ha un altre que és de color blau), hi diu en lletres ben grans CARPACCIO i duu per subtítol Marineret med rosmarin, que suposo que és danès. De fet, a la part posterior hi apareixen tr