Des de Maragu

Aquesta havia de ser la sisena i última part de L’elixir de llarga vida, però no ho és. Tot i que la història en sí, la del protagonista-narrador, ja hagués arribat a la seva fi, quedaven alguns detalls per tancar. Un d’aquests detalls era la semblança entre els noms de dos servents de Déu: el tal Francisco Ferre (dominico) i el tal Francisco Ferrer (mercedario). L’altre –i potser més important– era esclarir l’origen de la recepta, el perquè d’aquests ingredients estranys (manà!). Tenia algunes idees. Totes elles es centraven en el personatge de Lluís Molins. Bé podia ser que ell s’hagués inventat la recepta (per què?). Bé podia ser que realment l’hagués copiat. Bé podia ser que l’haguessin enganyat.

A partir de les dades que havia donat sobre el Lluís Molins i la seva família, no hauria d’haver estat difícil donar-li un context i una personalitat. De fet, com a L’Auca del Senyor Esteve de Santiago Rusiñol, podria haver escenificat un conflicte burgesia-artista, però en comptes de senyor Esteve (botiguer) contra Ramonet (escultor) hauria estat Joan (perruquer) contra Lluís (músic). Tot plegat hauria estat un refregit fora de lloc, crec, ara que el modernisme fa cent anys que ha caducat. Però el que m’ha frenat, realment, és que hauria hagut d’inventar coses sobre Lluís Molins que potser haurien estat fora de lloc. Perquè Lluís Molins va existir.

La gràcia de tot plegat és que el quadern i la recepta existeixen. Fins i tot la recepta de com fer sabó. El contingut que n’he citat aquí és textual i, efectivament, s’atribueix a Fray Francisco Ferre (dominico). Francisco Ferrer (mercedario) va oficiar misses a Barcelona, com a mínim entre el 1900 i 1930, com es pot comprovar a l’hemeroteca de La Vanguardia. La conversa entre el protagonista i la seva àvia és bastant fidel a una entrevista sobre el quadern que jo vaig fer a la meva àvia. Lluís Molins, efectivament, va acompanyar al piano a Emilio Vendrell, però no he aconseguit esbrinar si és el mateix que va dirigir l’Orfeó Barcelonès. Crec que sí, perquè hauria sigut molta casualitat que hi haguessin dos Lluïsos Molins, músics i coetanis a Barcelona.

La resta és ficció. D’entrada, el protagonista no s’assembla gens a mi. Jo, per exemple, m’he de treure les dones de sobre. Si em trobés amb Déu li preguntaria “que no veus que amb una ja en tinc prou? Que no ho veus que vaig atabalat? Amb una ja faria el fet. O potser dues. Tria’m-en Tu una i jo triaré l’altra i resem perquè es portin bé entre elles. Ai, no! Deixem-ho en una i així em guardo el comodí del miracle per quan m’atropelli un tren”. A més, jo no provaria un elixir preparat a partir d’una recepta trobada en un manuscrit polsegós sense abans fer-ne un anàlisi químic o, si és molt car, sense abans veure quins efectes té sobre el veí que posa la música a tota hòstia pels matins.  O sobre el xaval del ciclomotor trucat que passa per davant de casa, al ralentí però amb cara de velocitat i d’imbècil, entre les 12 i la 1 de la nit(*). Si és prou gran per fotre aquest terrabastall a aquestes hores també és prou gran per participar en experimentació amb animals. No patiria molt: jo personalment m’encarregaria que un veterinari o un lampista vetllessin per la seva salut.

Evidentment no he preparat l’elixir. Us dic amb tota sinceritat que no sé què és la ciriaca veneciana. Deu venir de Venècia, això ho tinc bastant clar. Amb les aloes passa tres quarts del mateix. I, tot i que Èxode 13-31 ens digui que el manà tenia pinta de llavors de coriandre sempre quedarà el problema del color, que no és blanc. I no crec que pintar-les amb typex sigui una opció adient.

Per cert, si algun cop entreu a un herbolari i us aten una noia, filla de romanesa, doneu-li records del seu marit. Sobretot, no li digueu que la troba a faltar, que encara tornaria. I si mai passeu per casa meva, us convidaré a un got del magnífic elix… elixqwtserhywegfbsl, una beguda típica de Rubí que manté una sospitosa semblança amb el Chartreuse groc que habitava en les ampolles que acabo de llençar al contenidor verd. També us puc oferir el refresc típic de Rubí: Coca-cola. Pepsi és de Sant Cugat.

—–

(*) Jo, a aquestes hores, ja hauria d’estar dormint. Perquè, com a informàtic, tinc l’obligació de tenir un cutis sempre perfecte. A poder ser, el meu.

Ah! La jove marquesa de La Garriga del Pingüí! Els seus cabells negres competien amb els seus ulls per veure quina part de la seva anatomia provocava més tremperes. De ben a prop els seguien les espatlles nues que insinuaven el més bell dels cossos, marc incomparable per al seductor mamellam que la cotilla no refrenava sinó que n’accentuava el relleu. Les cuixes dolces s’ocultaven sota la faldilla com el regal amagat dins l’embolcall. I enmig de les cames… ai! la flor més fina i delitosa de tota La Garriga. I la disposició a la promiscuïtat i al sexe incontenible encara li sumava més encís als ulls dels homes, si és que en cabia la possibilitat. Una promiscuïtat una mica selectiva, per cert, atès que el títol nobiliari mínim que havia de menester l’afortunat estava establert en comte o bisbe. Quants barons, quants capellans havien malgastat les seves hores empaitant la damisel·la, privats de reeixida!

El seu marit no era aliè als desitjos d’ella, per això, quan va haver de marxar de viatge, li va posar un cinturó de castedat, previsor. Que després et surten fills però no et surten els números. Amb el currículum de la seva muller no era per menys: només una paraula bonica (com nazgûl, polla o hola) i la noia era un castell de focs. I ara, incapacitada per a la luxúria, la jove marquesa s’enfonsava en la més gran de les tristors. Les criades, que estimaven la seva mestressa perquè era tan bona com ho estava, no sabien com calmar-li el neguit i esborrar-li les llàgrimes. Res en quedava, d’aquella nena xica que cantava i saltava per prats i camins, no feia tants anys. Mes els anys havien passat, per bé i per mal. I ara plorava i gemegava. Hi ha res més trist que el rostre d’una dona que plora sense consol?

Els pensaments obscurs ocupaven la seva ment, cansada de fantasies que el cinturó feia impossibles. Maleïdes calces metàl·liques! N’havia cercat la clau arreu, debades perquè no era cap clau el que tancava el cinturó. El ferrer consultat li digué que no s’hi podia fer res: semblava que la màgia protegís el cinturó de qualsevol intent d’alliberació. Màgia, eh? La marquesa tingué una idea. Feu cridar una bruixa que vivia als afores per a que li examinés el cinturó.
–Òstia puta reconsagrada! Xurres, turacs i passerins morts! Això és màgia de la bona, senyora marquesa!
–I què hi puc fer? M’has d’ajudar! No puc viure més en aquesta desgràcia.

La bruixa examinà el cinturó, fent totes aquelles coses per les que la gent creia que era una bruixa. I s’inventà:
–Només la bondat sincera, l’oferta de la seva virtut a aquells a qui sempre l’ha negat, treurà el seu presoner de la presó.
–Quin presoner?
–El seu cony, marquesa! El seu cony, que s’ha de dir tot.
–No li digui cony, digui-li patatona. Aquí som gent fina.

Aquesta devia ser la solució, pensà la jove. I així, la marquesa s’empassà el seu orgull (entre altres coses) oferint-se a barons i a cavallers, a monjos i a capellans. Però res. Re de re de re. Els oferia tot el que era a les seves mans (i a la seva boca), ateses les circumstàncies. No menjava… menjar, no vivia per a res que no servís per al propòsit de treure’s el cinturó. La seva bellesa minvava com li minvaven les carns i les forces, com se li marcia la mirada i li desapareixia qualsevol rastre de somriures passats. En la desesperació més absoluta fins decidí fer cosetes amb plebeus. Res. Només li quedava confiar en la tornada del seu marit.

Però un dia arribà la notícia: el marquès havia caigut del vaixell a alta mar i no l’havien vist més. El secret del cinturó morí amb ell i l’esperança de la marquesa s’esvaí en les tenebres.

Per la seva banda, en Xavi vivia (prenent el verb viure en el sentit més estrictament biològic) als carrers gastats de La Garriga del Pingüí i era un pòtol. Com tots els pòtols, de tant en tant s’aturava i demanava almoina, menjar o una mamada. Per desgràcia per ell, La Garriga del Pingüí era un lloc de gent tant rica que era incapaç de veure ningú que no tingués diners, com qui no veu els fantasmes perquè no hi creu.

Un dia, la marquesa vídua deambulava pel poble, perduda en les seves cabòries, famèlica, mentre intentava imaginar l’ésser menys afortunat en tots els sentits, a part d’ella mateixa. I allà hi havia en Xavi.
–Una fel·lació, per caritaaaat! És trist de demanaaaaar, però més triiiiiist és anar-se’n de puuuuuuteeeeees.
–Quin és el teu nom, jove dropo?
–Xavi el Pòtol, senyora.
–Uf! M’he posat catxonda. Segueix-me al palau.

Al palau hi feren marranades però el cinturó continuava allà, impertèrrit. La marquesa pràcticament nua era un sac d’ossos sobre el llit. En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa es sentia reconfortada perquè sentia que havia fet una gran obra que en Xavi necessitava; o hi havia alguna cosa més? En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa mirava en Xavi com si per fi hagués trobat allò que mai no havia buscat. En Xavi era l’home més feliç del món.
–Allò és una guitarra?
–Sí. El marquès l’adquirí tan sols pel seu valor estètic
–Puc tocar-la?
–Sí.

En Xavi afinà la guitarra i, tot seguit, començà a tocar la melodia més plena d’amor que ningú no pot ni tan sols imaginar. La marquesa extasiada s’alçà i començà a cantar. Com quan era una nena i els prats enormes i la vida bona. No sabia d’on sortien les paraules ni què significaven, però era feliç. Clonc.

La bruixa tenia raó, ai l’as! En Xavi havia alliberat la virtut de la marquesa que no era una altra que la seva veu.

I així nasqué la llegenda d’en Xavi el Baixa-calces, heroi dels kumbes i avantpassat de Tomeu Penya, per molt que en Xavi, en efecte, tingué molt poc a veure amb la caiguda el cinturó de castedat.

—

Revisió del relat El pòtol de La Garriga publicat originalment a Toca’m el La.

Vaig disposar tots els ingredients sobre la taula del menjador juntament amb la garrafa de vuit litres buida. A través d’un embut vaig deixar caure el contingut de les quatre ampolles d’esperit de vi que la meva tieta m’havia donat aquell mateix matí. Tot i que a les instruccions no s’hi indicava cap ordre específicament, vaig seguir el de la llista d’ingredients a l’hora d’introduir-los a la meva marmita de plàstic. Per un moment vaig pensar que, en acabar, un baf sortiria de la garrafa. Però no. Potser l’alquímia ja no és el que era. Potser hauria d’haver comprat uns quants matrassos i algunes pipetes per a ambientar. Massa tard. Vaig tapar la garrafa i la vaig treure al balcó, per deixar-la a sol i serena (com m’agrada aquesta expressió!).

Els vuit dies preceptius se’m van fer insuportablement llargs. No sé per què me’ls vaig agafar de vacances.  Només em diferenciava d’un monjo cartoixà que jo sortia al balcó cada cinc minuts només per veure que l’elixir en potència continuava igual, com si fos esperit de vi amb coses. Fins i tot vaig estar a punt de resar per culpa del tedi, però temia que Déu continués sense tornar-me contesta. El tercer dia vaig apreciar una tendència al color groc per part del beuratge. Groc chartreuse.

I va arribar el dia 8. I la nit 8.

Vaig treure una cadira al balcó. Vaig anar a la cuina a buscar un got. Vaig tornar al balcó. Vaig seure a la cadira. Vaig agafar la garrafa. Vaig obrir la garrafa. Vaig servir-me un got de l’elixir groc. Vaig beure’m el got d’elixir groc. Vaig tossir com si m’hagués de morir. No vaig morir. Tampoc no estava en connexió directa amb Déu. Vaig beure un altre got d’elixir. Vaig prendre un altre got d’elixir. Vaig beure un altre got d’elixir. Vaig vessar elixir intentant omplir d’elixir un got. Vaig prendre un altre got d’elixir. El món girava al voltant meu. Les estrelles del cel clar s’apropaven a casa meva. Tot es va fer fosc i brillant a l’hora, com si cada ull hagués anat pel seu compte.

–QUÈ HI FAS AQUÍ? –va dir Déu.
–Et cercava –li vaig contestar.
–PER QUÈ?
–Et volia fer una pregunta.
–QUINA?
–No ho hauries de saber, ja?
–NO. AQUEST VA SER UN DELS PROBLEMES DE DONAR-VOS LLIBERTAT.
–Ah. Així doncs… per què em vas deixar de parlar?
–TU EM VAS REPUDIAR. EM VAS INSULTAR. FINS I TOT VAS DEIXAR DE CREURE EN MI.
–Ah, clar. Ets el Déu de l’Antic Testament. Jo és que preferia el del Nou.
–SÓC JO EL DE L’ANTIC I EL DEL NOU. PER QUÈ DIUS QUE NOMÉS SÓC EL DE L’ANTIC?
–Perquè això de no parlar-me ha estat una mica rancuniós per part teva.
–NO HI ESTIC D’ACORD. SI FOS RANCUNIÓS JA SERIES MORT. EN CANVI, ARA EL TEU COS ES TROBA ESTÈS AL TERRA DEL TEU BALCÓ I HE PERMÈS QUE LA TEVA ÀNIMA VINGUI A MI.
–Per què?
–PERQUÈ ETS TU QUI M’HA DE RESPONDRE UNA PREGUNTA. PER QUÈ EM VAS REPUDIAR?
–Doncs… Em sap greu… mmmmm.
–TRANQUIL, HI HA TEMPS. TOT I QUE NO MOLT. NORMALMENT ELS QUE TRIGUEN MASSA A TORNAR, QUAN ES DESPERTEN SÓN DINS D’UN TAÜT I TENEN PROBLEMES SERIOSOS PER SORTIR-NE.
–Bé, doncs anem per feina. Quanta estona tinc?
–UNES QUANTES HORES. PROBABLEMENT UN DIA I MIG SI VOLS ESPANTAR A TOTA LA FAMÍLIA AL TEU PROPI FUNERAL.
–No està malament. Però anem per feina. Perquè no em vas donar cap motiu per creure en tu.
–POSA’M ALGUN EXEMPLE.
–Doncs… A veure… Em rento cada dia, em poso Axe, faig el que puc per a què aquest cos que m’ha tocat sigui presentable, crec que no sóc estúpid(*), sovint puc ser simpàtic, de tant en tant faig riure a la gent (intencionadament o no), però les dones m’ignoren. Per què?
–PER AIXÒ, EM VAS REPUDIAR?
–És el primer que m’ha vingut al cap. És un exemple. Aquest no és el problema. El problema és que tot em surt malament.
–MIRA. TOTS SOU LLIURES, HOMES I DONES. JO NO DECIDEIXO QUE COMETIS ERRORS, NI SI LES DONES ET FAN CAS O NO.
–Però és que em poso Axe!
–PROVA UNA ALTRA MARCA, QUÈ VOLS QUE ET DIGUI?
–Molt bé, molt bé. Però no m’estàs ajudant gaire, eh?
–AH! M’ESTÀS DEMANANT AJUDA? ARA, INTERESSADAMENT, VÉNS A MI?
–Perquè vegis la meva bona voluntat et respondré sincerament: sí.
–NO ET PENSIS, NO ETS EL PRIMER NI SERÀS L’ÚLTIM. PERÒ EN AQUEST SENTIT NO ET PUC AJUDAR.
–Et puc fer una altra pregunta?
–NINGÚ NO T’HA VIST ESTIRAT AL BALCÓ, ENCARA. O SIGUI QUE SÍ.
–De fet, la pregunta no és per tu… Fem el següent. Si veus a Alà digue-li que em digui si el suïcidi d’un infidel el converteix en màrtir i, per tant, dóna dret a guateque post mortem.
–LA VERITAT ÉS QUE AQUÍ LI VA QUEDAR UN BUIT LEGAL… HO FA A SORTS. CLAR QUE SI PARLES AIXÍ D’ALÀ SIGNIFICA QUE HI CREUS I, EN CONSEQÜÈNCIA, EL TEU SUÏCIDI NO COMPORTARIA LA MORT D’UN INFIDEL.
–Veig per on vas. Tanmateix, ara que m’has confirmat que Alà existeix, com tu, ja no cal que hi cregui: ara ho sé. Els fidels ho són perquè creuen, perquè tenen fe, no perquè sàpiguen. Jo no crec què la poma caurà, sé que caurà.
–EN TERMES GENERALS NO VAS DESENCAMINAT.
–El que vol dir que tampoc no crec en tu perquè sé que existeixes. Sóc un home de poca fe… De cap fe, més en concret.
–TU MATEIX. ETS LLIURE.
–Una pregunta que potser no sabràs respondre’m… Va ser casualitat que la noia de l’herbolari em preguntés si estava fent un Elixir de Llarga Vida?
–NO.
–I quina n’és la causa?
–DONCS QUE ÉS UNA LECTORA DEL BLOG ON VAS ESCRIURE QUE HAVIES TROBAT EL MANUSCRIT.
–No m’ho crec. No. No pot ser. No és possible.
–NO T’HO HAURIA D’HAVER DIT, PERÒ ET VEIG TANT DESESPERAT….
–I per què no m’ho va dir ella?
–I PER QUÈ ET VA DONAR FARIGOLA EN COMPTES DE CIRIACA VENENCIANA? UPS.
–Ostres. O sigui que potser ni tan sols és filla de mare romanesa. Potser ni és lesbiana.
–TOT ÉS POSSIBLE, YOU KNOW. HAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHAHA.
–Hauré de tornar a l’herbolari. Per cert, no m’ha fet gràcia això del you know.
–A ELLA TAMPOC. HE, HE. DISCULPA. CONTINUES RESSENTIT AMB MI?
–No. No. Ara ja no.
–DIRÀS A TOTHOM QUE M’HAS VIST?
–Em tancarien al manicomi.
–COM A MÍNIM PODRIES FER-ME PUBLICITAT.
–Qui és ara l’interessat?
–HOME, ÉS QUE ÚLTIMAMENT ENTRE CAPELLANS PEDERASTES I EMISSORES EPISCOPALS…
–Només et puc prometre que no faré mal a ningú.
–ÉS UN COMENÇAMENT. BÉ, SUPOSO QUE ARA HAURIES D’ANAR MARXANT. ELS VEÏNS DE DAVANT T’ESTAN TIRANT AIGUA AMB UNA MÀNEGA.
–Sí. Per cert, tens compte al facebook?

No va contestar. Vaig començar a desfer el camí lentament.
–Visca Nietzsche! –vaig cridar, només per tocar els nassos. Ell sabia que no hi havia mala intenció. Espero.

Vaig obrir els ulls.
–Estàs bé? –cridava l’imbècil del veí.
–Sí, sí. M’havia adormit. I ara agafaré una pulmonia.
–Estàvem preocupats.

Anava a respondre-li que es podien fotre la preocupació pel cul, com feien cada dissabte i cada diumenge quan em despertaven amb incomptables decibels de música techno a les nou del matí.
–Gràcies. Estic bé. Bona nit.

L’endemà em vaig despertar amb un mal de cap terrible, una set terrible, uns ulls terriblement vermells i un cansament que més que terrible era monstruós. Parlar amb Déu té un preu, pel que sembla. Em vaig afaitar, em vaig vestir i vaig anar a l’herbolari de la falsa semi-romanesa. I estava tan enfadat amb ella que al cap de set mesos ens vam casar. Però no per l’església.

——
(*) Ehem.

Portem dos dies a Sevilla. Em passo els matins caminant sol mentre la Rose assisteix al congrés i em fa mal el peu dret. Avui m’he aixecat més tard i ara estic tancant la porta de l’habitació. Aquest cop quan surto de l’hostal giro a la dreta i no a l’esquerra com les altres vegades. Camino una bona estona fins que arribo a una espècie de forn de pa on fan entrepans. En compro un de xoriço i cerco un lloc on seure tranquil·lament, prop de la catedral.

M’assec a la Puerta de Jerez (segons la consulta al mapa que faré després, quan escrigui això) a menjar-me l’entrepà de xoriço. Quan acabo encenc una cigarreta. Se m’acosta un home, probablement gitano. Duu una caixa d’enllustrar sabates. Em demana una cigarreta. Li dono. Em diu que si vol que m’enllustri les sabates. Li dic que no, que gràcies. Insisteix. Insisteixo en la meva negació. Insisteix igualment. Cedeixo. Per què, si no els queda gaire temps de vida? No ho sé però cedeixo. M’enllustra una sabata mentre em dóna conversa. Després l’altra. Començo a pensar que hauria d’haver convingut el preu per avançat, però no vull semblar el típic(sic) català agarrao. Quan està amb la segona sabata em diu que em posarà un reforç a la part del darrera perquè està molt desgastada. Treu una mitja lluna metàl·lica i la col·loca a la sabata amb uns claus i un martell. Després torna a la primera sabata. Ya ’stá. ¿Cuánto es? Ventinueve y medio. ¿Cómo dice? Ventinueve y medio. Collons, penso, l’enllustrada més cara de la meva vida. Però de cop y volta no vull veure més aquest home. De fet, mai no l’havia volgut veure. La culpa és meva per no haver preguntat el preu primer. Li pago. Ventinueve y medio cada una. ¿Qué? Son do’ reparasione’, ventinueve y medio cada una. No llevo tanto dinero. Pue’ va’ al ca’ero y lo saca’. Pero eso son unos zapatos nuevos; si quiere le doy un poco más pero al cajero no voy. De acuerdo. Penso que per fi fem un tracte, però no puc evitar adonar-me que estic sent estafat un parell d’euros més quan li dono un parell d’euros més. Se’n va. M’aixeco i marxo.

M’han estafat. Cagum la puta. Que al final hagi estat una especie de 2×1 no em consola. Decideixo tornar a l’hostal perquè em queden pocs diners a sobre i allà en tinc més. Però obnubilat, estafat, impotent, camino sense rumb fix. No vull tornar pel camí curt perquè és per on ell ha anat. Llavors m’adono que les flamants proteccions metàl·liques que duc als talons de les sabates fan un clinc sord en tocar a terra. Clinc, clinc, clinc, clinc. Mireu, allà va un que l’han timat. Clinc, clinc. Cada clinc em recorda que sóc estúpid. Cap tipus de terra silencia els clincs, ni les pedres, ni les rajoles, ni l’asfalt. Segur que si levités també sentiria les passes. Clinc, clinc; avanço dues passes més. Vull arribar ja a l’hostal, em vull treure els dos ferregots de merda que m’assenyalen amb insistència, talment un so escarlata, com a imbècil. L’imbècil del clinc-clinc.

Aixeco el cap i veig que sóc als Jardines del Alcázar. Una munió de turistes estrangers amenacen en barrar-me el pas des de la dreta. Accelero. Avanço a clinc-clinc ràpid, giro a l’esquerra. Em fico per un carrer estret que després gira lleugerament a l’esquerra. Ara una mica a la dreta. Merda. Una tropa de guiris segueix en processó a un tio que toca la guitarra i canta Borriquito com tú, tururú! que no sabe’ ni la u. Que m’ha vist arribar? Tururú! Que se sent el clinc-clinc tot i tenir quinze metres de turistes xiuxiuejants pel mig? Avancem molt poc a poc. Pel que sembla el cantaire està fent un popurrí (o mega-mix) i salta a la Macarena. Dale alegría a tu cuerpo Macarena i tot això. Alegria, alegria, penso. Acaba i alguns dels guiris aplaudeixen. Els driblo per la dreta i continuo la meva travessa. Com que ja he passejat bastant per aquest barri, tot i passar per carrers desconeguts no perdo l’orientació. Com és que no em fa mal el peu? Serà gràcies als talons de terminator que m’acaben d’instal·lar? Clinc-clinc. Ja sóc a prop de l’hostal. Se m’acut que potser estan fent l’habitació en aquests moments i que, a més, qui hi hagi a recepció potser s’adona que faig clinc-clinc. Decideixo caminar una mica més, donant una volta, passant per davant de l’església de San Isidoro. Pararé a algun lloc tranquil (és a dir, on no hi hagi ningú) i m’intentaré treure el nou dispositiu dels collons talons. Però no trobo cap lloc tranquil i enfilo cap a l’hostal.

Clinc-clinc, la clau de l’habitació número cinc. Pujo gairebé de puntetes. Sec al llit i sense cap esforç allibero les meves estimades sabates de les ferradures. Llenço els claus i penso en la clavada que m’ha fotut aquell tio. Em quedo observant, sorprès, que les sabates estan ben netes. Enllustrades. Començo amb l’autoengany. Aquest home deu tenir una familia i etcètera. Engego l’ordinador i transcric el que ha passat tal com ha passat. Em sento millor. Estúpid, però millor. M’incorporo. Em torna a fer mal el peu.

M’estic a l’habitació. No tinc cap ganes de sortir. A quarts de dues truco a la Rose per pensar què farem per dinar. Em penja sense contestar. No deu poder parlar. Al cap d’un quart d’hora em truca ella. Estaven donant uns premis del congrés com a cloenda i no podia agafar el telèfon. Em pregunta com m’ha anat el dia. Bé, m’he llevat, he sortit a donar una volta, m’han estafat i he tornat cap a l’hostal una estona. Com que t’han estafat? Li explico. Compren com em sento perquè a tothom és una víctima potencial. Em recorda el que podríem anomenar el cas del sac de dormir que ara no ve al cas. Vindrà i anirem a buscar un lloc per dinar.

Al cap d’una estona arriba i sortim a buscar un restaurant. Ens endinsem pels carrers per on ja he passat moltes vegades i amb un ruta lleugerament diferent a qualsevol d’elles arribem a la cruïlla on vam fer un mos ahir al vespre. Seiem al restaurant del davant de la freiduría i demanem unes patates amb alioli (que no és el mateix que all-i-oli) i uns chipirones fregits. A mig dinar la Rose em diu: és aquest? No sé de què em parla. Em giro i hi havia un gitano que intentava enllustrar sabates. No, no l’és. S’acosta perillosament a la nostra taula. La’ de usté que tal?, m’interpel·la. Las mías bien, gracias; li ensenyo. Intento semblar orgullós de la bondat del meu llustre. Psss, pasaaaable, m’etziba. Passable?! La mare que et va! Per sort, no insisteix.

Després de dinar comencem a passejar amunt i avall. També aprofitem per fer unes compres. Entre d’altres coses, em compro unes sabates semiesportives. El més interessant és que no es poden enllustrar. No es poden enllustrar. No es poden. No. N. O.

Mentre caminem aprofitem per fer fotos. Fa calor i entrem a un bar a fer una coca-cola. Després fem una mica més de passeig i tornem a l’hostal on em poso les sabates noves, que no cal enllustrar perquè són noves i, a més, no es pot.

—-

Adaptació de Sevilla Connection (IV) publicat originalment a Viena / Grenoble Connection.

Hi havia ingredients fàcils d’aconseguir i n’hi havia de difícils, per no dir impossibles. D’acord, creia que n’hi havia d’impossibles. Però com sempre, estava equivocat. De totes maneres vaig començar pels fàcils. L’element bàsic era l’esperit de vi i sabia que la meva tieta en comprava per a fer mistel·la, segons la recepta de la meva altra àvia, epd. Vaig parlar amb la meva tieta i em va dir que el comprava a Vilafranca i que, casualment (una mica de sort, per fi), n’havia d’anar a comprar el dissabte següent. Què seria de la vida sense les casualitats? Li vaig demanar que me’n portés vuit litres de quaranta graus. Per a dur a terme el procés alquimista descrit a la còpia de l’Elixir de Llarga Vida en necessitava només dos, però com que volia aprofitar una garrafa de vuit litres vaig multiplicar totes les mides per quatre. Això simplificava la feina de pesar els ingredients, o com a mínim, reduïa imprecisions de mesures ja que es tractava de quantitats molt petites i no disposava d’una bona balança. I no me’n volia comprar cap. Per què voldria tenir una bona balança si potser moriria? O, encara millor, per què voldria tenir una bona balança si potser no moriria? I, com vaig pensar més tard, és que no tindrien balança a l’herbolari?

Com que tenia tota la setmana per davant mentre la meva tieta no m’aconseguís l’esperit de vi, vaig aprofitar per cercar herbolaris. Però la cerca es va aturar al primer que vaig entrar, en aquell carrer que té aquelles cases i que després hi ha una cantonada. Els ingredients obvis (ruibarbre, quina, gentiana…) no van suposar cap problema. A més, a la noia que despatxava li va semblar divertit que els demanés en unces i dracmes. Vaig pensar que potser aquest seria un bon dia. Estava sent divertit! Jo!
–Bé, no sé si es diu així… però teniu agacic blanc –vaig dir traduint a la meva manera “agacico blanco”–, per casualitat?
–Agacic blanc…? No. Però tenim agàric blanc.
“Merda de lletra del Lluís/Luis Molins” –vaig pensar.– Per una noia a la que li caic bé, i m’està fent quedar com un imbècil”. Que és el que jo era, d’altra banda.
–Això, això, agàric blanc. Ho dec haver escrit malament. Posa-me’n X dracmes.

Me les va posar.
–I… a veure si encertes aquest?
–Digues.
–Lingun aloe.
–Vols dir linguri?
–Ah, sí!
–I quantes en vols?
–Y dracmes.
–Y dracmes?
–Sí… és molt?
–No, és que linguri en romanès vol dir cullerada. O sigui que hauries de triar entre cullerades o dracmes.
–Dracmes, dracmes. Saps romanès?
–Sí, la meva mare és romanesa. Tu no en saps veig.
–És que ma mare és catalana. Sé una mica d’anglès, del cole, you know.

Encara ara aquestes dues paraules ressonen al meu cap. Si pogués eliminar un moment de la meva vida escolliria l’interval de temps entre la y i la w, ambdues incloses. I em preguntaria perquè només puc eliminar-ne un, de moment. Hi ha tants candidats! Per descomptat, ella NO va riure.
–Ja… Alguna cosa més?
–Saps què, d’aloe posa-me’n Z més. –vaig passar de mencionar el que jo diria que era aloe suscabrina. Total, tot era aloe. –Bé, i la següent no la sabràs. I si la saps et convido a sopar.
–Digues –va dir somrient (somrient! Tot i el you know!)
–X dracmes de ciriaca veneciana.
–D’acord.
–Què?
–Sí, ciriaca veneciana. No s’utilitza massa, però va bé pel mal de fetge.
–Ah. –coi, vaig pensar, i el google no ho sap això? Puto google…
–X dracmes, oi?
–Sí, i quan et va bé d’anar a sopar?
–No, tranquil, no puc acceptar-ho.
–Per què?
–Mira, és que –i va afegir en veu baixa– sóc lesbiana.
–I les lesbianes no sopeu? –ara sí que va riure.
–Sí, clar. Però no crec que fos adequat.
–D’acord, d’acord. De totes maneres només et pensava convidar a un bikini. I a un got d’aigua de l’aixeta.
–Et puc fer una pregunta?
–Sí.
–Per què ho vols tot això? Que tens una recepta d’un Elixir de Llarga Vida o quelcom semblant, potser?
–Noooooo! I ara, on vas a parar! Noooooo. És un Elixir de Deixar de Semblar un Imbècil.
–Doncs espero que funcioni.

Com a mínim, a falta de l’esperit de vi, ja tenia tots els ingredients.