Des de Maragu

El fred que aquest any ha deixat neu sobre Viena unes quantes vegades provoca un lleuger augment de la venda de ponx als diversos mercats de Nadal escampats per la ciutat. Alguns dels seus visitants s’arreceren del vent al costat de les parades, d’altres prefereixen no parar de caminar. Molts duen gorres o barrets, guants i bufandes; orelleres els més fredolics. Els venedors i venedores, excepte els que tenen la sort de dedicar-se al sector gastronòmic calent, mostren el seu patiment en les cares pàl·lides i els intermitents tremolors. Els turistes fan fotos amb la càmera de vídeo perquè la imatge es congela.

El Wiener Christkindlmarkt no n’és una excepció. En la seva ubicació actual, la Rathausplatz, només té la protecció de la neogòtica Rathaus que per molt gran i preciosa que sigui no aconsegueix escalfar la plaça. Al contrari, la pedra freda i la reminiscència d’un passat sense calefacció fa créixer la sensació de fred.

I és envoltat d’aquest fred, però no gaire, on treballa el Hans Meyer. Hi té una parada de menjar calent on la gent gaudeix de les salsitxes que ell mateix ha fet a partir dels porcs de la seva granja de Hollabrunn, un poble situat a mig camí entre Viena i la frontera txeca. A en Hans li agraden les fires, tot i que reconeix que la vida seria més fàcil si vengués la carn a una empresa; però no creu que els diners compensin les bones estones que li proporciona l’artesanalitat i la tradició. Des que el seu pare i el seu avi el van portar per primer cop a la fira, fa quaranta-dos anys, no s’ha perdut mai la fira de Nadal de Viena.

Cada any, quan prepara les coses per anar-hi, recorda un conte que li explicava el seu avi per aquestes dates, un conte que segons l’avi era completament cert, fins al punt que –deia– va ser-ne espectador. El conte relatava que cada cent anys, des de 1307, un Follet de les Llums de Nadal passava pel mercat d’hivern de Viena que més tard es coneixeria per Wiener Christkindlmark. A més, afegia que ell va veure el follet de 1907 quan amb set anys va acompanyar-hi al seu pare a vendre salsitxes al mercat que llavors es podia trobar a Am Hof.

Potser és un bon moment per a explicar que, tot i que tothom creu que els Follets de les Llums de Nadal són els que posen les llums de Nadal al carrer, en realitat el que fan es endur-se la llum d’algunes bombetes que els humans després creiem foses. Amb aquestes llums intenten enfollir d’amor la follet de torn, mentre es converteixen en folliaires que, per tant, canten follies, en aquest cas verdes camuflades d’un regust romàntic propi d’adolescents. A l’hora, dins el seu cap, esfullen una flor (a ser possible la que més bonica es vegi entre la fullaraca) on els pètals duen escrits hipotètics m’estima i no m’estima alternativament. I tot això només ho fan per foll… perquè són follets. I perquè porten com a mínim un any sense follar.

El Hans no hi creu pas en els Follets de les Llums de Nadal perquè al segle XV, per dir un segle, no hi havia llums de Nadal. Una altra cosa són els Follets dels Ous de Pasqua. (Follets que, per cert, tothom creu que es dediquen a pintar ous de diferents animals (en concret dels ovípars) però en realitat el que fan és menjar-se’ls perquè tenen gana). En Hans hi creu en aquests perquè d’ous sempre n’hi ha hagut. Però aquest any, el 2007, en fa cent que l’avi d’en Hans (que també es deia Hans) va veure el follet i, per tant, toca que els follets facin acte de presència. Això suposant que existeixin i que la història sigui certa, fets ambdós que el Hans nega amb una racionalitat exemplar. Clar que, sent justos, el Hans de quaranta-nou anys duu un Kleine Hans de set anys a dins. I, per això, perquè el petit Hans no és tan racional, de tant en tant fa una ullada per si veu alguna cosa estranya. No pas un Follet de les Llums de Nadal perquè ni existeixen ni hi creu. Només alguna cosa. I no ho fa el Hans, sinó el Hans petit. L’arrel quadrada del gran, vaja.

D’altra banda, el Ding-Dong Dang-Ding (anomenat Joan per algun impresentable) és un Follet de les Llums de Nadal que vol enamorar, encara que només sigui temporalment, a la Dring-Drang Drang-Dring; nom que com el de tots els follets i com tot el seu idioma, no s’escriu amb grafies, sinó en pentagrames, sent aquesta una burda transcripció humana. De fet, com diuen les campanes quan toquen les nou: la Dring-Drang Drang-Dring li fa tilín al Ding-Dong Dang-Ding. Però el Ding-Dong, tímid com és, encara no ha passat de saludar-la quan es troben passejant entre l’herba. Per les nits s’avergonyeix de la vergonya que té de dia quan no és capaç de preguntar-li ni l’hora. Perquè ella és la follet dels seus somnis quan somia despert i somiant perd la noció del temps. Una raó més per preguntar-li l’hora, que a l’hora es converteix en una raó més per posar-se nerviós i, així, no preguntar-li. I fer tard.

Ara bé, com diuen els seguidors del Barça quan guanyen (i obliden completament quan perden), el Ding-Dong pensa que aquest any sí. Perquè aquest any ell és l’Escollit, l’encarregat d’anar al Wiener Christkindlmarkt. Si ho fa prou bé potser els demés follets oblidaran la seva actuació al pessebre vivent (i de mida diorama) de l’any passat. Li va tocar el paper de caganer i va decidir, per demostrar la seva vàlua com a actor, fer una representació realista. I va cagar una gran actuació, per desgràcia inoblidable.

La tasca de l’Escollit –la tasca del Ding-Dong!– és anar a la Fira i robar. No. Robar no és la paraula, potser és millor dir agafar. Sí. Agafar fa més per una tradició que no pas robar. I això que robi agafi serà un regal per a l’Escollida, follet famella que escollirà l’Escollit. Després l’Escollida haurà de decidir intuïtivament perquè l’Escollit li ha regalat. Si tot surt rodat, l’Escollit i l’Escollida es casaran, seran feliços per sempre i tindra una descendència formosa. Per exemple, l’any 1507 en Dalalin Din-Din li va regalar a na Dialin Dilan-Dong, coneguda per la quantitat de sèrum de les seves orelles, una espelma. Com que hi havia una bona sintonia entre en Dalalin i na Dialin, ella va interpretar correctament el regal i a hores d’ara la família Din-Dilan encara és famosa per les seves Espelmes Aromàtiques Cent Per Cent Naturals. D’altra banda, si la cosa no va bé els dos implicats es tornen bojos. Això és el que va passar l’any 1707, quan en Triquitrin In va regalar unes tisores de podar a la Pong-Ping Pil-Arin. La intenció d’en Triquitrin era que es convertissin en jardiners però ella ho va interpretar com que s’havia de fer perruquera. Vint-i-un follets van morir aquella nit. Però aquest no és un bon moment per explicar com, adesiara, el poble es va omplir de caps amb uns ulls (els que els conservaven) que expressaven el dolor profund i sorprès de qui és conscient de la imminència de la seva pròpia mort, mentre la sang brollava dels troncs decapitats i la por s’estenia entre els follets. No és un bon moment perquè la història de El lladre del Wiener Christkindlmarkt és una història entranyable i a les històries entranyables a la gent no se la va assassinant a tort i a dret, mentre se li talla lentament el coll amb unes tisores. I millor no diré res sobre la manicura a cops de destral.

Com que avui és l’últim dia de fira el Ding-Dong decideix que és un bon moment d’anar-hi. Abans també era un bon moment, però ara ja és tard per anar-hi ahir i, a més, demà serà un mal moment perquè no hi haurà fira i, per tant, no s’hi podrà anar. O sigui que, vist en persepectiva, no tan sols és un bon moment sinó que és el millor que té ara mateix. A més, avui tanquen més d’hora, a les disset, i en conseqüència no es pot entretenir.

L’enorme quantitat de gent que passeja pels carrerons que queden entre les parades mira més que no pas compra. La majoria d’assistents el que volen és arribar a una parada de ponx calent, demanar un ponx calent i prendre’s el ponx calent. Alguns es miren els pessebres perquè potser pensen en canviar el que tenen a casa. D’altres encara no saben què regalar i decideixen anar parada per parada cercant una musa que els digui “compra-li això mateix i si no li agrada que s’hi posi fulles. I després busca una parada de ponx calent”.

De cop i volta d’una parada on hi venen articles de regal relacionats amb cerveses hi desapareix una espelma que té forma de gerra de cervesa. La dona que regenta la parada no triga a avisar a seguretat dient que algú està robant objectes, probablement un lladre. Poc després els agents de seguretat reben un avís similar d’una venedora de penjolls. Més tard el d’un home que ven barrets. L’equip de seguretat decideix trucar a la policia.

Just quan arriben dues persones vestides de Polizei, el Hans torna a la feina després d’haver-se pres un ponx calentó en una parada propera. Segons després de posar-se davant del mostrador, un home de trenta-cinc anys li demana un Riesen Hot Dog. Amb Ketchup i mostassa? Només mostassa. L’home de trenta-cinc anys es gira per parlar amb la noia de també trenta-cinc anys que es vol lligar. Mentrestant el Hans prepara l’entrepà.

Quan el té preparat el deixa sobre la barra. I en un no-res l’entrepà desapareix. En Hans es frega els ulls intentant tornar a veure aquell follet (de les Llums de Nadal) borrós que s’ha endut el Riesen Hot Dog. Llavors l’home de trenta-cinc anys es gira i, veient al Hans perplex, li pregunta si es troba bé. Ah, sí, sí. Mmmm. Ah. Ara surt el Riesen Hot Dog. Ahhh.

Mig hipnotitzat el Hans torna a preparar un entrepà de salsitxa, preguntant-se si s’està tornant boig. Com un autòmat deixa el nou entrepà davant del client. El client paga. Decideix tornar a sortir un moment a fumar una cigarreta. Però si acabes de sortir? Sí, però és que he vist un… És que no em trobo bé.

Fora es troba els policies. Aquests li pregunten subtilment si ha vist res estrany com, per exemple, algú que robés de les botigues. Ell diu que no però afegeix, en un intent d’esborrar el follet de la seva ment, que a ell li han robat un Riesen Hot Dog. Els policies se’l miren, es miren, se’l tornen a mirar. I veient la mala cara del Hans (i olorant el ponx) decideixen marxar. Ja li direm alguna cosa si atrapem el lladre de salsitxes (hi, hi, hi).

El Ding-Dong torna a la velocitat dels follets (o sigui follat) cap al poblat follet. Entre tanta herba és molt difícil de trobar un poblat follet, però només cal veure la llum invisible de l’Espelma Aromàtica Cent per Cent Natural que utilitzen de far. Un cop allà convoca a tots els altres follets per a anunciar que ja ha anat al Wiener Christkindlmarkt. No es triga a fer una rotllana al voltant del Ding-Dong. És el moment de dir qui serà l’Escollida. És a dir, de pronunciar –o cantar– Dring-Drang. Llavors l’Escollit i l’Escollida se’n van cadascú a casa seva i els follets mascles treuen les llums de Nadal que haurien d’enamorar les seves estimades. Enlluernar-les. I, si pot ser, escalfar-les.

L’endemà al matí, el Ding-Dong i la Dring-Drang es troben per a que ell li faci el regal en la intimitat. El regal està cobert per un tros de roba quan la Dring-Drang arriba al lloc acordat. Es miren als ulls cansats de no haver dormit fent-se créixer l’emoció que ambdós intenten inútilment reprimir. Dring Drang, diu el Ding-Dong, aquest és el regal que t’ofereixo. I ràpidament aparta el tros de roba i la Dring Drang observa el Riesen Hot Dog. El Ding-Dong espera que ella interpreti correctament el regal i que no es pensi que vol que munti una granja de porcs. Per reforçar la idea li diu: es menja…

El Hans no ha dormit en tota la nit. La imatge fugaç d’un follet li ha quedat gravada, com ha quedat gravat en forma de tatuatge olorós el seu aroma a salsitxa bullida en els seus rebregats llençols. Sap que va ser un moment màgic impossible d’oblidar. Un follet! L’avi no m’enganyava. Necessito dir-li a algú. A la meva dona potser. Sí, ella és la més indicada, ella no em prendrà per boig. Sí, li explicaré aquesta nit després de regalar-li el penjoll i el barret en la tènue llum de l’espelma amb forma de gerra d’Ottakringer. Ara ja es sent millor.

I millor es sent, encara, quan comencen a sonar les campanes de la Votiv Kirche, que amb inherent puntualitat, diuen: Ding-Dong Dang-Ding i Dring-Drang Drang-Dring. Són les vuit del matí del dia de Nadal.

—-
Revisió del relat del mateix nom publicat originalment a Viena Connection i a relatsencatala.cat i escrit en homenatge a Terry Pratchett.

És un migdia de gener de 2008, i com d’altres migdies vaig al súper a comprar alguna cosa per dinar. Entro al Merkur i seguidament enfilo el primer passadís, el de l’esquerra, on de la nevera de les carns, just a la cantonada del final, n’agafo un paquet de carpaccio de vedella, de la marca danesa Skare. A la caixa, de color verd (n’hi ha un altre que és de color blau), hi diu en lletres ben grans CARPACCIO i duu per subtítol Marineret med rosmarin, que suposo que és danès. De fet, a la part posterior hi apareixen tres receptes que es poden fer amb el carpaccio on símbols com å, ø o æ em fan pensar que no les entendré pas. Curiosament el Roastbeef de la mateixa marca, amb embolcall taronja, ho té tot escrit en espanyol.

Tombo a la dreta i em dirigeixo als congelats on hi trobo el sushi ja preparat de la marca Quality first. Els textos de la caixa estan completament escrits en alemany. Després vaig a la nevera dels productes làctics i agafo un iogurt de mora. Ara ja tinc el dinar i em dirigeixo cap a la caixa.

N’hi ha dues d’obertes. Calculo en quina hauré de fer menys estona de cua segons el nombre de persones i la quantitat de productes que porten. És un mètode especulatiu que pot fallar i, per tant, falla. Escullo la caixa on una dona està pagant, i darrera en té dues més que parlen entre elles però que sembla que facin compres separades.

Les dues dones que parlen entre elles ho fan en un idioma que no sóc capaç de reconèixer. Amb el temps que porto aquí m’he adonat que puc detectar els dialectes ex-iugoslaus i el turc, a part de l’alemany. Així que suposo que deuen estar parlant en hongarès o polonès, idiomes als que no els tinc agafat el so.

Per fi li arriba el torn a la primera de les dues amigues, que és tirant a baixeta, amb ulleres i més aviat no prima. La caixera, que després llegiré al tiquet que és Frau Jovanovic, li diu quant ha de pagar. La clienta treu una bossa de plàstic transparent plena monedes i li deixa a sobre com dient que se serveixi ella mateixa. Dedueixo, doncs, que la clienta encara sap menys alemany que jo.

La caixera comença a treure monedes de la bossa amb cara de maleir el dia que va néixer, bé ella, bé la clienta. Les monedes més petites són d’un cèntim. Les més grans, de cinc cèntims. N’escampa unes quantes sobre el taulell i comença a comptar. Les de cinc cèntims s’acaben aviat. La cua s’allarga darrera meu.

Una companya de feina de la caixera que deu haver acabat el torn passa pel costat. Was machst du denn? (I doncs, què fas?), li etziba en un to que estava més orientat a la clienta que no pas a la companya. Frau Jovanovic se la mira però no diu res. La clienta, que tot i no saber alemany deu haver captat l’esperit de la situació que ella mateixa ha creat sembla que es posa nerviosa.

La caixera li diu que falten diners. Ella no ho entén. La seva amiga afegeix els diners que falten. Quan la caixera es gira per donar el tiquet a la dona de les monedes aquesta ja no hi és.

Li toca el torn a l’amiga. És un pèl més alta que jo i té el cabell gairebé tan llarg. Té menys coses que l’anterior per comprar. La caixera les passa pel lector de codis de barres i finalment enuncia el total a pagar. L’amiga treu una bossa de plàstic transparent plena de monedes d’un, dos i cinc cèntims. Però aquesta clienta com a mínim té la decència de comptar-les ella i de demanar disculpes.

Em toca. Frau Jovanovic em mira com dient a l’hora “ho sento” i “osti tu”. Grüß Gott, em diu. Grüß Gott, li contesto. Passa la targeta de client, el carpaccio, el sushi i el iogurt pel lector de codis de barres. Jo, que ja he tret la bossa de plàstic de la butxaca de la caçadora, vaig introduint-hi els productes tal com van arribant. La caixera em diu quant he de pagar. L’entenc, perquè si una cosa s’ha d’aprendre a l’estranger són els números, però de totes maneres miro la pantalleta per confirmar-ho.

Trec la cartera de la butxaca dels pantalons sota la mirada atenta de la noia. Miro el moneder i veig que hi tinc unes quantes monedes d’un, dos i cinc cèntims.

Aquest és el títol del tercer esdeveniment musical al que assistim a Wien. És un musical fet a partir de la música de Queen. El guió és de Ben Elton i la direcció musical de Brian May i Roger Taylor (també productors junt amb Robert de Niro). I això té bona pinta ja d’entrada, d’una banda perquè als de Queen no els interessa que es carreguin les seves cançons. D’altra banda per Ben Elton, guionista de series com Els Joves o L’escurçó negre.

L’espectacle es celebra al Raimund Theater, un teatre no gaire gran creat per una associació de vienesos el 1893. El primer que veiem és que tothom va molt mudat, menys nosaltres que comencem a patir la sensació de ser uns perdularis. La gent ha decidit aprofitar la roba de la festa de cap d’any més fatxenda a la que hagin assistit mai. Em pregunto on dec tenir el frac que no tinc i recordo que el més semblant a un frac que he tingut mai a les mans m’ho vaig menjar i era un Frigo (aquí Eskimo) Magnum Frac. O sigui, que ja no el tinc per a la propera festa de disfresses, el que és una veritable llàstima perquè em quedava molt bé. Semblava ben bé de pêt-dêl-pôrtêr que diuen els fatxendes.

Trobem els seients, a la primera planta segona fila centre-esquerra, i se’ns acosta una noia. No, no volem enciclopèdies. Resulta que no podem seure amb els abrics. Potser són massa lleigs? Eh? Digues! No tenen prou glamú? Tant es nota que són de les rebaixes? Mala p! No, resulta que és una norma del teatre. Apa, anem al guarda-harpies i regalem-los 1,30€ per abric. No saben ná los austríacos estos… dirien els que normalment diuen el mateix però canviant el gentilici per un de més català, com catalanes. Sentint-nos com a casa, tornem als nostres llocs, que ja ha sonat el segon timbre. Übrigens Per cert, és curiós que als teatres quan sona el timbre, en comptes d’obrir la porta, la tanquin.

Així que comença la funció amb un joc de llums, s’aixeca el teló i en una pantalla hi apareixen una serie de titulars, al principi sobre moments importants del rock i de Queen, en alemany. I arriba la primera broma quan per algun motiu m’havia despistat (probablement encara mig encegat per les llums anteriors): “2008: Àustria guanya l’Eurocopa”, em retransmetrà (perquè la primera transmissió no m’ha arribat) la MarieCurie a la pausa. La gent riu i m’adono que potser hauria d’haver practicat un riure fals de cara a quan la gent rigui un acudit que jo no he entès per bo que sigui. O no, sempre puc dir que a mi no m’ha fet gràcia. O puc no dir res perquè, total, ningú em preguntarà. I si algú m’ho pregunta potser tampoc l’entendré. Tant se val, intentaré entendre el que pugui, de totes maneres tres quartes parts del temps se’l passaran cantant principalment en anglès.

Ha! Sí, han traduït algunes cançons a l’alemany. A l’última boda que vam anar, una noia (o van ser dues?) que havia vist el musical a London es va sorprendre, després que jo li comentés que em semblava que a la versió de Köln havien traduït cançons, que els alemanys fessin una cosa així. No els sorprenia, en canvi, que això es fes a Espanya. Doncs sí, ho han fet(*). I he de dir que no sona pas malament. No puc dir res sobre la lletra, però musicalment tot encaixa amb certa naturalitat.

I em sorprenc rient. He entès la broma, oh! Babel? Això crec, però he de dir (cal fer-ho i és de justícia) que me n’he perdut unes quantes abans. I les que em perdré. Però sóc feliç. Ich bin ein glücklicher Mann. Eta zu? Und Sie?

Quan acaba es fan les mil i una rondes d’aplaudiments típiques del món teatral, que al final no saps si la gent aplaudeix perquè han sortit els actors a saludar o els actors surten a saludar perquè la gent aplaudeix. El que queda clar en aquest cas és que els aplaudiments més forts els reben els músics que han estat amagats durant gairebé tota la funció, més forts fins i tot que els que reben els cantants principals. Finalment algú decideix encendre les llums de platea, trencant així el bucle infernal i sortim a recuperar els nostres abrics.

I tornem a casa després d’haver sentit música amb roques a dins, pensant que ha valgut la pena.

Per cert, heu vist com de fatxenda queda anomenar les ciutats pel nom en el seu propi idioma? I això que no ha aparegut Valladolid.

—-
(*) La producció de Wien, amb alguns retocs locals, és la mateixa que es va estrenar a Köln i que després es va representar a Zürich.

—

Publicat també a Relatsencatala.cat i a Viena Connection.

Altra vegada jugues amb les paraules,
bagasses belles, sovint poc recordades,
libidinoses, amb sentits amagats.
Ara gemegues, doncs tan bon punt t’entaules
núvols de pluja t’eclipsen tota musa,
avergonyida, que et nega noves faules.
Tu, clar, t’enutges i et cagues en la puta.
–Au! –escridasses– no fugiu bruixes maules!
No em deixeu, ara, no em deixeu sense excusa,
assessoreu-me, ensenyeu-me les baules,
la vida oculta dels termes encantats.
Busques els mots, i exclames no debades:
–Amo tot mot, estimo les paraules.

Nota: exercici autoimposat. Decasíl·lab clàssic (amb cesura a minore) sense rima interna i amb rima externa consonant A’-B’-L-A’-N’-A’-T’-A’-N’-A’-L-B’-A’. Espero. Ablanatanalba és un llibre de Màrius Serra que espero llegir aviat.

Budapest és una ciutat que, com Viena, és creuada pel Danubi. Concretament Budapest eren originalment Buda, Óbuda i Pest(*). Buda i Óbuda a una banda del riu i Pest a l’altra. Una mica Ankh-Morpork, tot plegat.

No aneu a Budapest a l’agost. Una de les primeres coses que notes a Budapest a l’agost és la calor, la xafogor i la sensació de ser un llobarro al vapor. De totes maneres, no és aquest el major problema tèrmic sinó el pas d’un clima que fàcilment associaríem a una olla a pressió al carrer cap a un clima més de glaçó a l’interior d’una beguda de cola (com la Coca-Cola) a l’interior dels edificis, i a l’inrevés. Clar que això a Barcelona també passa, però no és tant exagerat. Amb tot, només puc recomanar-vos que no aneu a Budapest a l’agost: proveu sort en un altre mes de l’any, probablement a la primavera. Tampoc aneu a Barcelona.

Així, caminant per Budapest m’he convertit en un míster samarreta suada –no és un concurs de bellesa sinó de suor– que es pregunta per què l’enorme quantitat de cotxes embussats en ple centre té l’aire condicionat posat i en canvi molts edificis semblen a punt de caure. Per què tothom té mòbil, ipod i roba pija, i en canvi el terra de les voreres està fet a trossos, de nyap en nyap. Per què la pintura de les portes principals dels edificis és sovint anecdòtica i en canvi s’obren amb un codi i no pas amb clau. Per què en un lloc on encara no han aconseguit entrar a l’euro s’encenen les llums dels portals quan passes pel davant.

Que Hongria encara no formi part de la zona euro implica que el Buenafuente hongarès no ha fet cap miniprograma del tipus Camí de l’euro. I, per tant, encara mantenen la seva moneda anomenada fòrint, nom que per a un informàtic pot donar sensació de bucle. En conseqüència el primer que faig és buscar una regla de conversió, estil Paula Vázquez, i no ho dic per les operacions de cirurgia estètica. És fàcil: per passar d’euros a fòrints has de dividir per 4 i multiplicar per 1000, per passar de fòrints a euros has de multiplicar per 4 i dividir per 1000. I pels que encara treballen mentalment en pessetes, que n’hi han: per passar de fòrints a pessetes s’ha de multiplicar per 2 i dividir per 3, per passar de pessetes a fòrints s’ha de multiplicar per 3 i dividir per 2.

Deixant de banda les qüestions matemàtiques, passejant per Budapest també hi ha moments per recordar Rubí (com diu la típica cançó cubana: Rubíííí patria querida-aaaaaaaaa). Per exemple el carrer Hajós (Hajós utca), que és un carrer per a vianants, el devia dissenyar la mateixa persona que va fer alguns dels carrers renovats del centre de Rubí, perquè tenen exactament les mateixes llambordes. Bé, a Rubí són totes grises i a Budapest n’hi ha també de vermelles, probablement perquè les grises deuen escassejar per culpa de Rubí que n’és el principal consumidor mundial i, potser, universal.

Ara bé, no és aquest l’únic motiu per sentir-se com a casa. Prop del funicular que duu al Castell de Buda hi trobem dues banderes, una és la d’Hongria. L’altra té una franja vermella, una groga, una vermella, una groga, una vermella, una groga, una vermella, talment una altra bandera coneguda però retallada com un Estatut. Però que ningú es faci il·lusions: és la bandera de Budapest.

El que sí que tenen són matrícules europees. M’adono que les matrícules dels cotxes duen una ‘H’ on els cotxes catalans duen una ‘E’. Evidentment, la H no ve d’Hongria, perquè la E no ve de Catalunya. La conclusió és, doncs, que la H ve d’horiünd(sic) de tal manera que saps que és d’aquí (i no d’allà). La E dels cotxes catalans ve de… no ho sé, potser d’Europa.

Passejant per Budapest, creuant el pont d’Elisabet (Erzsébet Hid) hi trobem l’estàtua de Sant Gellért, patró de les culleres, dalt d’un turó. Sant Gellért, segons explica la llegenda que jo mateix m’he inventat, era un home del segle XVI que sobrevivia a base de la sopa de goulash que preparava la seva mare. Quan aquesta va morir, enrabiat, va començar a doblegar culleres (de fusta! miracle!) amb la força de la ment (és a dir, amb el cul dels adverbis formats a partir d’adjectius en forma femenina). Més tard va agafar totes les culleres doblegades i va tunnejar el seu carro enganxant-les arreu. Ah! I era bona persona.

A l’hora de dinar, i tenint en compte que començo a desvariejar, cerquem un restaurant. No gaire lluny del Castell de Buda, al carrer de la Fortuna (Fortuna utca), hi trobem un restaurant anomenat Pestbuda. No és un joc de paraules (bastant dolent) sinó que és el nom que s’utilitzava per fer referència a l’hora a les poblacions de Buda, Óbuda i Pest abans de la seva unió, a l’època de l’Imperi Austrohongarès. De totes maneres dinem a un pub anglès de la cadena John Bull: no és moment de morir menjant goulash amb la calor que fa.

Per sopar, en canvi, anem a un restaurant que diu que fa cuina mediterrània. Quan en sortim, tenim la intenció de fer una passejadeta però hem de tornar ràpidament cap a l’hotel. La causa és un vent molt (molt, molt, molt) pitjor que el que fa normalment a Viena. I calent, a més. I brut. Passant pel costat del Cafè Callas(**), que queda al costat de l’Òpera, veiem com els cambrers i cambreres corren esparverats per arreplegar tot el que el vent s’endú. Mentrestant, dins el Cafè, hi sona una lenta cançó de jazz que proporciona una imatge paradoxal i ridícula. Potser còmica: molta gent riuria en cas que sortís a una pel·lícula de Woody Allen. Encara que no fes gràcia.

Finalment arribem a l’hotel, al King’s Hotel tot i no ser reis. A la dutxa, l’olor del sabó em retorna al Rubí de la infància i joventut, quan encara em tallava el cabell. Té la mateixa olor que un aftershave que hi havia a la barberia del Flabiano. Era un aftershave taronja amb una etiqueta que recordava els temps de la guerra. Dels fenicis. Una olor ideal per a començar una guerra, de fet.

Però és la pau de la nit la que em condueix al descans dels somnis a la bella i vella ciutat de Budapest.

—-

(*) No crec que tingui res a veure amb el seu anagrama pets.
(**) A Budapest, quan uns amics volen quedar per prendre alguna cosa i no saben a on, sempre hi ha algú que diu: ¿Por qué no en el Callas?

Quan pujo a l’autobús a Maria Cristina hi fa olor de bou suat. Per això no em sorprèn veure que a la plataforma del fons hi tenim un bou. Un bou, per cert, que està suat. Al seu costat hi ha una mula que avui deu haver-se dutxat perquè no fa pas olor de mula suada. Davant seu, però ajupit, hi veig un ésser humà de sexe masculí que assisteix com a llevadora a un ésser humà de sexe femení que crida i crida mentre fa força per donar a llum una cria de la mateixa espècie. Respira, li diu el mascle a la femella; perquè es veu que se n’ha oblidat. Ella crida.

Pico la tedeu, una gossa em pica l’ullet i jo me’l rasco. Sec al seu costat, deixant el passadís pel mig, mentre preparo el meu morro humit. Porten molta estona així?, li lladro. Jo he pujat a Via Augusta i ja hi eren, em respon. Li oloro el cul. Fa bona pinta. Ella m’olora el meu. Somriu. Estic en zel, em diu envermellida. Vols estar al cel?, li contesto. La femella humana xiscla; fes força, li diu el mascle.
–Primer ens hauríem de conèixer una mica, no? –- em diu la gossa.
–No és habitual, però podríem provar-ho.
–Com et dius?
–Sóc en Tobi de Cal Bonera. I tu? –- li dic, tot i que el meu nom és Toby. Els gossos no som cèlebres per guanyar concursos d’ortografia.
–Jo em dic Lusi… Parla’m de la teva família, teniu algun tipus de malaltia congènita? –- diu.
–Que els mascles la tenim molt llarga –- li contesto i canvio de seient.

Abans era més fàcil això de procrear. Pujaves a l’autobús, oloraves quatre culs amb el teu musell humit, t’oloraven el teu cul i si hi havia compatibilitat sensorial, doncs apa. I després adéu, clar, ja s’ho farà la gossa aquesta. Ara no, ara resulta que ens hem de conèixer lladrant. I no n’hi ha prou amb fer-ne cinc cèntims, no, també s’ha d’explicar l’obra i miracles de familiars que ni tan sols coneixes. No te n’adones i en un tres i no res hi has caigut de quatre grapes. Quan tingui temps escriuré la meva autobiografia i en repartiré fotocòpies abans de començar a olorar. Què s’han cregut! Llàstima de no saber escriure, també.

Just quan l’autobús s’atura a París, la femella humana deixa de xisclar i tot d’un plegat se sent un plor fi. És la cria humana. Sempre m’ha sorprès que els humans tinguin uns embarassos tan poc optimitzats: nou mesos per una cria. Nosaltres, els gossos, amb només dos mesos en tenim un bon grapat. Feina feta. Però millor no continuo amb la típica guerra d’espècies, no fos cas que em diguessin que sóc un especieísta.

L’ombra (em sembla que en dialecte humà se’n diu així al mascle humà), posa la cria (node?, nado?) als braços de la donut que ara s’ha convertit en mara. Tot seguit, es posa dret sobre les seves dues potes i treu un paquet de tabac d’una butxaca dels pantalons. El bou suat li diu que a l’autobús no s’hi pot fumar, que s’haurà de fúmer i baixar. L’ombra li respon que no, que quan acabes de ser pera la disposició transitòria quarta del reglament d’autobusos i monopatins de Barcelona et permet fumar.

De totes maneres, quan l’autobús arriba a la següent parada, a Muntaner, l’ésser humà hi baixa. El segueixo a través de la finestra i veig com s’apropa a un altre humà i li diu alguna cosa. Aquest altre humà treu un encenedor i li dóna foc. L’autobús tanca les portes i engega. Quan el pera se n’adona ja és massa tard.

De cop m’adono que la Lusi em mira malament però amb molta concentració. Sento com la veu de la Lusi diu coses dins el meu cap. M’està maleint. Ho noto. Després sento que el cervell se’m refreda i se m’escalfa alternativament. Una punxada al cerebel em fa estirar les extremitats. Tanco els ulls.

Els obro.

L’autobús està aturat. La Lucy m’ha deixat de mirar. Em sento estrany. La mare que ho és des de fa poc escridassa al conductor, recriminant-li que hagi fet fora al seu marit quan just acabava de ser pare. No es pot fumar a l’autobús, li respon el conductor, això de la disposició transitòria quarta del reglament de TMB és una llegenda urbana. Jo ja l’he avisat, intervé un home gran però fort com un bou que seu just darrera d’on seia la mare.
–Què està passant aquí? -– em sento dir.
–Vostè no s’hi fiqui –- em diu la mare.
–I deixi de molestar la meva gossa, si us plau -– em diu un home que seu al costat de la Lucy.
Desconcertat, em quedo mirant a terra. Després m’adono que la noia que seu al meu costat, i que està llegint un llibre que es diu Kafka a la platja, m’està mirant. Somriu. Somric.
M’aixeco per baixar.
–Que siguis feliç, Lucy — li dic a la gossa.
–Tu també, Tobies — em respon.

Baixo de l’autobús a la Plaça de Catalunya (la plaça de tots, com deia de petit influenciat per un anunci de televisió). La noia que seia al meu costat també baixa.
–Disculpa… — començo a dir-li.

–
He intentat presentat aquest relat a la 2a edició del concurs de relats curts de TMB però ha estat rebutjat implícitament.

3 de gener. Rebo una carta d’ella, després de sis mesos. Llavors, quan ens vam conèixer, ella tenia dubtes sobre si continuar amb la seva parella. I l’endemà d’anar-nos-en al llit em va dir que havia decidit continuar amb ell. Així va acabar la millor setmana de la meva vida.

Em sorprèn que es dirigeixi a mi per carta, tanmateix no em sorprèn que el sobre contingui quinze folis escrits per davant i per darrera amb lletra menuda, numerats per pàgina. A la meitat de l’anvers de l’onzè foli — pàgina vint-i-una — s’hi aprecia un canvi de bolígraf. No em sorprèn perquè així de llargues eren les nostres converses. Eren nits senceres mirant les estrelles sentint tan sols les nostres veus sobre el lleuger xiuxiueig de fons de la ciutat adormida. Fins l’alba i més enllà. Excepte l’última nit, clar.

Llegeixo la carta. Comença preguntant-me com em va la vida i després explicant-me una mica com li va la seva. Em diu que troba a faltar les nits de l’estiu que ens vam conèixer. Com jo des que no l’he tornat a veure.

Com a les nostres converses, la carta passa d’un tema a l’altre, analitzant-ho tot a la cerca dels ets i els uts, passant pels its i els ots, provant de trobar la manera de fer que les coses funcionin, encara que només sigui en teoria. Fins i tot, algun cop fa servir frases com “tu diries això”, com volent dir que, en el fons, aquesta carta és un diàleg entre nosaltres dos.

Parla de la violència al món, dels problemes econòmics, de molts temes que també deuen haver ocupat les columnes d’opinió dels diaris. Coses concretes i coses més abstractes. Estats Units contra el món. Espanya i Catalunya. Colòmbia, Nicaragua, la Xina. Els telèfons mòbils. Les farmacèutiques que posen els diners per davant de la salut.

Mentre llegeixo ja vaig pensant en tot el que li respondré, en el que crec que té raó i en el que crec que no en té. Fins que arribo a l’última pàgina on hi llegeixo que em troba molt a faltar. Aquí no hi diu res de les nostres converses: em troba a faltar a mi. Dedica tres línies i mitja per dir això, com si no s’atrevís a dir-me que m’estima o com si s’ho estigués pensant. De cop, la resta de la carta perd importància. És com si no l’hagués llegit. Acaba enviant-me tres petons d’angloparlants en forma d’ics. I després una postdata que diu: “PS: Etc”.

Etc? Com que etc? Què vol dir amb etc? Per què no diu, per exemple, “estic tant confosa…”? Jo estic tot confós, ara. Ah!, penso, potser ho està dient. No són la e, la te i la ce les tres primeres lletres de “estic tant confosa”? Un dia, recordo, vam parlar dels acrònims, acròstics i demés artificis. Que si ara era quan Renfe volia dir, més que mai, Roguemos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados (i ho vam intentar canviar per alguna cosa que fes referència a les catenàries, sense èxit). També que era molt trist que tanquessin una pàgina d’humor d’internet on hi deia que Sgae significa Siempre Ganamos Algunos Euros.

O sigui que bé podria ser que aquella postdata fos un missatge amagat. Per exemple, mantenint-me en el possible rerefons romàntic de la carta, etc potser vol dir El Teu Cony. O no, perquè no és exactament romàntic. Això voldria dir que ella es considera el meu cony (perquè jo no en tinc pas). També podria voler dir, seguint en aquesta línia, Els Teus Collons potser perquè els troba faltar des d’aquella nit, per a mi, màgica. O Els Teus Cagallons. No, això no.

Poc a poc començo a pensar que aquest etc no implica res romàntic. Potser té a veure amb algun dels mil temes de què ha parlat a la carta. A veure… potser Espanya T… Catalunya. Quins verbs comencen per T? Tenir, tutelar, tiranitzar, teologitzar, terroritzar, transformar, transfigurar, trastocar, tirotejar, tresorejar, trepitjar, tombar, trencar, torbar, tòrcer, trair. Vaja, tots els que m’han vingut al cap fan quedar malament a Espanya. Espera… no. També hi ha tranquil·litzar. O millor encara: trempar. Espanya trempa Catalunya. No ho veig clar, no.

Oh! També podria ser un parent d’E.T. l’extraterrestre. Potser en la tercera versió, la versió C. Tenim l’ET-A, l’ET-B i, finalment, l’ET-C, l’extraterrestre que parla basc. Uf! No. Massa suat això. Potser una matrícula de cotxe? No, no pot ser: a les matrícules espanyoles de tres lletres no hi apareixen les vocals. Potser està parlant de la teoria de la relativitat? La e bé podria significar Einstein o energia i la ce és, evidentment, la c al quadrat de la famosa fórmula que s’ha estampat en nombroses samarretes. Recordo haver-li dit, en broma, que potser Einstein només volia ser dissenyador de samarretes. Com el Che, que va ampliar el repertori a pòsters i adhesius. Einstein Transmet Coneixement? Eh, tu, Che?

Una altra possibilitat és que utilitzi anagrames (perquè estic convençut que això és un missatge en clau). Etc no en té gaires que vulguin dir res, em sembla. Ect, Tec, Tce, Cet, Cte. De les cinc possibilitats només dues crec que poden tenir sentit: Ect i Tec. I, per ser sincers, l’única cosa que em ve al cap d’ect és que sigui l’abreviatura d’ectoplasma. O sigui que hauríem d’anar a per tec que, llegeixo al diccionari, pot voler dir a) Menjada abundosa, b) 1) Un arbre caducifoli que bla, bla, bla o b) 2) La fusta de l’arbre de b) 1). D’entrada em decanto per a) fins que m’adono que es refereix a argot d’hoteleria i jo amb un petit entrepà de fuet en tinc prou per sopar.

Ofuscat, sense treure l’entrellat de la misteriosa etc, decideixo escriure-li una carta.

Estimada Txell Corominas,

estic terminantment content. És tan curiós, és tan colpidor, el teu comunicat… Espero, tal com esperes tu (crec), explicar, transmetre, com estimo terriblement cada estona teixida, conviscuda en tan compenetrada, especialment tendra, companyia. Etcètera.

Teu,

Carles.

—

19 de gener. Em torna contesta. La carta pesa menys. L’obro. Hi diu:

Estimat Carles,

veig que has entès el missatge. Estic segura que no t’ha costat gens adonar-te que, amb aquella postdata, estava recordant la nit que acabàvem totes les frases dient etcètera. Recordes com vam riure? Va ser un moment meravellós. Ara estic convençuda que estem fets l’un per l’altre. He deixat al Josep. Truca’m al [número censurat perquè no vull que la molesteu].

T’estimo,

Txell.

En realitat no recordava això de l’etcètera. Efectivament, recordo (i sé de fa anys, com tothom) que etc vol dir etcètera però no vaig recordar aquest moment meravellós. Potser perquè per a mi no va ser gens meravellós. Només una gracieta. D’altra banda tots aquells dies van ser meravellosos i en conseqüència decideixo trucar-la.

El telèfon comunica.

—

Revisió del relat publicat originalment a relatsencatala.cat.

Avui, dia 11 d’abril de 1998, he de confessar-vos un dels meus secrets més ben guardats. No sé per on començar però espero que em sabreu comprendre tot i la sorpresa que us pugui provocar. Fins i tot podria ser que, malgrat la sinceritat amb la que obro el meu cor arriscant-me a trencar la confiança que em teniu, em titlléssiu d’ésser degenerat. Em doldria si així succeís, però tanmateix prefereixo perdre un mal amic a viure tota la vida amagant-me. No dubto pas que els amics de veritat ho continuaran sent. Començo, doncs.

Sempre m’han caigut bé les monedes de deu pessetes. Tot i el seu ridícul valor sempre han sigut especials per a mi. Sí, les monedes de deu són bufones, molt maques. En el seu moment van ser més petites que les de cinc que, per cert, ja no tenen la gràcia del primer dia. Les de deu són tan… tan… maques.

Sí, m’he enamorat d’una idea. La idea de “moneda de deu pessetes”. Ja no em cal tenir-la present per a adorar-la i venerar-la, només hi he de pensar. En un moment qualsevol penso “moneda de deu pessetes”, m’apareix la seva imatge a la ment i sembla que m’hagi fumat uns quants porros. Volo.

He de reconèixer que les monedes de deu, com la majoria de monedes, tenen un problema: com hi puc realitzar l’acte sexual? Bé, és obvi que amb les monedes de deu no puc, ni amb les de pesseta, ni amb els duros, ni amb les de cinquanta, ni amb les de cent, ni amb les de dues-centes, ni amb les de cinc-centes. I no només és per culpa de la monàrquica cara de la seva cara que per al meu propòsit libidinós es converteix en creu, sinó també per un defecte congènit. Suposo que per a això es va canviar el model de les monedes de vint-i-cinc peles per l’actual de rodanxa de pinya en almívar caducada en miniatura, tan i tan útil per als que la tenen petita(*). Com jo.

Tot i la sensació d’estar actuant malament, infidel, agafo la meva moneda de vint-i-cinc i després de jugar una mica amb ella a aquests jocs d’escalfament hormonal (no em feu donar detalls, si us plau) faig el que he de fer. Això sí, sempre penso en les monedes de deu. Mmmm! Sí…

Em sap greu tot plegat, tan per la moneda de deu –contra la que cometo l’adulteri– com per la de valor quinze pessetes més elevat. Contra aquesta última perquè l’utilitzo. Si té sentiments, i no dubto pas que en tingui, de ben segur que se sent utilitzada. De totes maneres, quina moneda no se sent utilitzada? Que no són pas per a utilitzar-les?

Val a dir que en el seu moment també em van caure bé les monedes de dues pessetes. Eren de plàstic. Em sap greu que les retiressin, però és clar, és la llei de la oferta i la demanda. La culpa és de la gent que no les utilitzava. Com pot existir gent desagraïda, creguda, capaç de martiritzar a una moneda d’aquesta manera? La moneda sempre a punt per a ser utilitzada per al que sigui (excepte per a cardar, que en el temps de les monedes de dues pessetes era una acció negada a totes les monedes) i la gent passant d’ella, com si una meravellosa moneda encunyada l’any mil nou-cents vuitanta-dos no fos prou important. Tots vosaltres sou pèrfids, malvats, assassins de monedes. Amb una mica de sort ja no maten més monedes i puc estar sempre amb les meves monedes de deu i de vint-i-cinc.

Ja està tot dit. Ja he sortit del moneder i no me’n faig enrere. Us dono tot el temps que necessiteu per decidir si voleu que continuem sent amics. Mentrestant, he quedat amb una moneda de vint-i-cinc.

Arreveure.

—

(*) D’aquí l’expressió: t’escorres perquè te la peles.

—
Revisió del relat originalment intitulat In memoriam publicat a relatsencatalà.cat i al llibre Relatsencatala.com versió 1.0.

Ja fa hores que és fosc i és ara, a les dues hores i onze minuts de la matinada, quan t’adones que la ciutat dorm. Només sents les tecles de l’ordinador quan escrius que ja fa hores que és fosc i que és ara, a les dues hores i onze minuts de la matinada i que t’adones que la ciutat dorm. Durant el dia no pares esment en el so de les tecles ocultat sota el sorolls asíncrons de la vida del barri.

En canvi, ara el silenci del carrer sembla que entra a casa teva, com hi entra el so del camió de les escombraries, i només deixa que les tecles de l’ordinador i el lleu moviment del parquet en caminar-hi li facin la competència. No sents cotxes, ni gent parlant o cridant, ni els cops de les obres que semblen haver envaït el teu carrer durant el dia. I tanmateix no tothom dorm.

Per això et sembla mentida que una ciutat gran (sobretot si la comparem amb una de petita) pugui restar silenciosa. Clar que normalment estàs dormint quan això passa. Aquest deu ser el truc.

Aprofites per pensar en tot el que ha sigut nou per a tu en aquesta ciutat. T’ha redescobert l’amor pel sushi, t’ha ensenyat a apreciar la cuina al wok, t’ha refermat la idea que ja n’hi ha prou de pizzes del Telepizza perquè hi ha pizzes molt més bones. T’ha fet tastar altres tipus de kebap, t’ha donat a provar menjar àrab i t’ha fet cartenir la cuina grega. I, amb l’ajut incansable de la cuina austríaca (que també se’n pot trobar), t’has adonat inconscientment que més enllà de la península ibèrica no es menja tan malament com acostumen a dir els que només en surten, si surten, per veure quatre monuments i menjar al McDonald’s; que tot i no aparèixer a la guia Michelin fa que apareguin michelins a qui hi menja sovint (hi, hi, hi, sents dins el teu cap). És més, aquí es menja bé. Potser diferent és la paraula que busques per descriure-ho. (Tot i que dubtes que això també es pugui aplicar a Anglaterra on creus que realment tenen un problema. El tenen educadament, que per això són anglesos, però el tenen).

De beure-hi també hi has begut. Per exemple cerveses. Zipfer, Puntigamer, Murauer, o la preferida Ottakringer que fan a Viena mateix, al setzè districte. L’Schwechater del poble del costat no l’has provat (encara) i l’Stiegl no t’agrada. I encara hi han moltes altres cerveses que no has degustat o que ara no recordes. D’altra banda tenen molt de vi que et fa por tastar, tot i que diuen que és bo perquè es veu que hi tenen molta tradició. Potser per això Viena es diu com es diu, essent Wien anagrama de Wein. I no cal oblidar que aquí també hi pots beure Coca Cola. Et preguntes per què no es troba Fanta Llimona a Viena i en canvi sí a Graz, però potser no són hores de donar-hi voltes.

Voltes! Per fi has pujat al que sempre havies anomenat la nòria del Tercer Hombre, un sintagma nominal on els dos substantius són incorrectes en català. I ara, tot i que et fa gràcia pensar que pots dir que has pujat en un sintagma nominal on els dos substantius són incorrectes en català (com qui diu que ha menjat en un pronom feble o disparat contra un verb intransitiu), t’agrada més dir-ne Riesen Rad. Perquè, tot i la manca d’evidències, corre el rumor que l’idioma oficial a Viena és l’alemany. Penses que realment ho és ara que fa hores que és fosc i, sobretot, quan gairebé tothom dorm.

Parlar de l’idioma és com un peix. És espinós, encara que no parlis del català. El problema és que caminant pel carrer hi ha dies que costa sentir alemany tot i que hi ha gent que el parla, sovint en versió vienès. Sempre i quan no et trobis algú de qualsevol altre lloc d’Àustria i et parli amb la seva variant, perquè de Johanns, Josefs i dialectes n’hi han a totes les Häuser. O també podria ser que parli amb la variant de l’alemany típic de Bòsnia, Sèrbia, Cròacia, Polònia, Turquia o Catalunya, entre d’altres. L’equivalent més nostrat, penses, és l’anglès de Santa Coloma de Gramanet. De Can Zam. Moltes vegades hi has pensat anant en metro, en el bus o a peu mateix.

També has viatjat per la ciutat en tramvia. Això només ho havies fet de petit en el Tramvia Blau, un cop que vas anar al Tibidabo, i ho vas considerar la primera atracció del dia. Aquí només el primer dia ho vas considerar una atracció. Per sort per als teus peus la relació no ha canviat a repulsió, sinó a una cordial neutralitat amb dret a frec.

I això és important perquè és en un país neutre. Més o menys, perquè bé que tenen tropes a Afganistan. Però és neutre respecte als Estats Units, França, Gran Bretanya i la desapareguda URSS, que no és poca cosa. I, per arrodonir-ho, és la seu de l’OPEP, on hi trobem Aràbia Saudita, Veneçuela, Iraq i Iran, per dir-ne quatre membres a l’atzar dels tretze que la formen. I si cal córrer, Suïssa està a poc més de tres hores en tren de Viena i amb una mica de sort aquell dia et sorprèn visitant Innsbruck. Mentre escrius la frase anterior t’adones que potser t’ho fa escriure la foscor de la nit, que és com una mala puta; sobretot si vols dormir i no pots.

I per què no dir-ho? Et fa il·lusió constatar que ara escrius més que mai. És més, ho has escrit en l’oració anterior a aquesta i ho tornaràs a escriure en la posterior. I ho fas perquè t’agrada l’expressió “més que mai”. I amb això t’adones que ja no escrius sobre Viena i decideixes anar a dormir i deixar d’escr

1
A Ella li agradava Ell. A Ell li agradava Ella. Ella esperava que Ell intentés lligar amb ella. Ell esperava l’oportunitat per a lligar amb Ella. La oportunitat no es va donar. Ella odia a Ell. Ell estima a Ella.

2
Anem a fer-nos els dos petons típics de salutació però no ho aconseguim perquè comencem pel mateix costat. Em besa als llavis i, veient la meva cara de sorpresa, em diu que aquell petó serveix per tots els d’avui. I jo desitjo que sigui demà.

3
El temps passa molt ràpidament. Això constatà en Joseph el dia que complia cent dos anys. Estirat al llit, com cada dia, només pensava i pensava sobre el mateix: com passa el temps! No te n’adones i ets el més gran de la família, els teus millors amics són morts i poc et queda per reunir-t’hi.

4
Per curiositat el va obrir i va contemplar la bellesa del llenguatge. Només llegint-ne el copyright ja tenia la sensació de ser algú important. Va passar a la primera pàgina de la història. Un munt de lletres delerosament ordenades confluïen formant paraules, i aquestes oracions, i aquestes altres una història. La va llegir atentament, va quedar fascinat. Per això va decidir que des de llavors no cremaria cap altre llibre.

5
En Baril i en Nazar caminaven tranquil·lament pel carrer…
-Fem alguna cosa?
-Què vols fer?
-No sé, estic tip de no fer res.
-T’entenc, em passa sovint.
-I també estic tip de prendre el sol.
-Total: tampoc ens posem morenos…
-I com vols que ens posem morenos si som negres?
-Per això… és una rucada prendre el sol.
-I em fa ràbia haver de menjar de les escombraries, menjar les sobres de la gent. Per què no llencen menjar bo?
-Perquè se’l mengen ells, no hi pensen en nosaltres.
-Això ens passa perquè vivim al carrer.
-Tens raó. Si visquéssim en una casa com en Rafio menjaríem millor.
-Però això de viure en una casa mai ho he vist clar… És com perdre la llibertat. Has de fer que l’amo estigui content i llavors et dóna de menjar. Jo vull ser lliure.
-Sí, clar. Som lliures però no fotem res…
-Cony! Cadascú utilitza la seva llibertat com li dóna la gana!
Van girar la cantonada mentre continuaven miolant. Van creuar el carrer. Una dona els va veure i, tot seguit, va ensopegar amb un objecte invisible inexistent i es va trencar el turmell. Puta mala sort.

6
Ets molt maca, preciosa. Et miro, i només puc pensar això. Et recordo, i només puc pensar això. Molt bufona. En qualsevol moment, quan em sento trist o decaigut, pensar en tu m’alegra la vida. Ets bella, ets intel·ligent, ets la millor. Ets la meva primera llum del dia.
Si tan sols tingués una oportunitat de parlar amb tu… Doncs no sé què faria. Primer de tot, potser tremolar. Després, a part de continuar tremolant, no ho sé. Segurament ficaria la pota com estic acostumat a fer (un costum que m’agradaria perdre). En qualsevol moment diria una frase o faria una acció que acabaria amb la nostre relació potencial. I tu t’allunyaries de mi, més i més. I tot tornaria a ser igual que ara però pitjor, ja que jo hauria perdut la primera oportunitat i allunyat la resta. I tot seria més difícil que ara, i ara ja ho és prou.
Però. I si no fiqués la pota? I si contraposant-me a la meva natura, a la meva sort, sortís victoriós en el meu afany? Seria genial. Increïble, potser. Fos com fos, la meva vida donaria un canvi espectacular i els somnis es farien reals superant tots els records que ara són la realitat. Seria molt feliç, com no ho he sigut mai.

Maleïda realitat la d’ara perquè no et conec i t’estimo.