Des de Maragu

Podríem dir que llegir és un plaer. Aquesta frase sovint és certa, però sol fallar quan convertim el verb llegir en la seva forma reflexiva. El problema precisament es troba en la reflexió no sempre reconfortant que comporta retrobar-te amb la merda que vas oblidar un cop va baixar vàter avall. Li tens estima perquè és una part de tu, però és possible que faci pudor. No vull semblar negatiu. No crec que tot el que hagi escrit sigui comparable a una diarrea d’estiu; alguna cosa en salvaria.

M’agradaria poder dir que alguns relats (els pitjors, en concret) han estat publicats perquè he seguit al peu de la lletra aquella frase de Borges segons la qual l’única manera d’acabar un relat és publicar-lo, deixant de banda que sempre queda més intel·lectual(*) citar algú més llest que un mateix, com Borges. Però no. És la immediatesa que els blogs ens proporcionen el que, juntament amb algun defecte intrínsec meu, m’ha impulsat (com a tanta altra gent, encara que això no sigui motiu de disculpa) a precipitar-me en la publicació d’aquests relats.

Fa gairebé un any que vaig publicar una de les històries que crec que mereixen salvar-se. La protagonitzava un personatge que es deia igual que jo i que, de fet, compartia altres coses amb mi. La història es titulava Des de Maragu, com aquest blog, i el protagonista (atenció spoiler) decidia marxar cap a Maragu. Jo em vaig quedar aquí, a no-Maragu. Però ara sóc jo el que se’n va a Maragu deixant orfe (temporalment) aquest blog i d’altres blogs on se suposa que escric. Ocasionalment faré algun viatge a no-Maragu, sobretot a Toca’m el La.

Amb aquest escrit perdo l’oportunitat de publicar un relat eròtic aprofitant que aquest és el post seixanta-nou del blog. També perdo l’oportunitat de publicar un relat no eròtic, que se’m donen millor. Hi ha coses que deixo per la vida real. Una d’elles és el sexe, però ara no sé on l’he deixat. Noies, si em voleu ajudar a trobar-lo, el meu e-mail és a dalt a l’esquerra, com el vàter. És veu que a Maragu també hi podré llegir e-mails.

Aquest paràgraf deu correspondre al moment en que he de dir que moltes gràcies als que us heu deixat caure per aquí. Sense els vostres comentaris i, sobretot, sense les vostres lectures res no hauria tingut sentit. Aquest blog, com els demés, queda en espera fins que torni de la feina (porto prop de 29 anys de vacances). Ara mateix no sé quan serà la tornada.

Acabo. Els que veniu per aquí buscant algun relat per llegir us haureu adonat que això no és una història. Però d’alguna manera és totes les històries. O un fragment. O el principi de la història que vindrà. O el que hauria de venir i no vindrà mai. Qui ho sap? Sigui com sigui aquí quedarà el testimoni dels intents de… no sé… d’alguna cosa. Perquè alguna cosa s’ha d’intentar.

—–
(*) En el sentit original, no en el significat deformat i devaluat per polítics i mitjans de comunicació, entre d’altres.

Relats suposadament relacionats (la veritat és que no funciona massa bé):

1. Aquesta nit
2. El ratolí de Vilquican

Aquesta entrada va ser escrita el Monday, 6 de July de 2009 a les 12:22 am i arxivada a No relat. Pots seguir qualsevol resposta d'aquesta entrada en el feeds RSS 2.0. Pots deixar una resposta, o trackback desde la teva pròpia pàgina web.