Indigents de la literatura

Les premises proposades per Intratable en cara a la realització del relat eren:

• Poc a poc i per diferents motius els familiars més propers de la protagonista (pares, un germà i el nòvio) van morint. Al principi de la història només queda sa germana.

• Ella havia treballat d’ajudant per a un home A i creu que és el culpable de les morts, per culpa d’un incident que els va passar mentre treballaven.

• Ella creu que A vol matar a sa germana i després a ella.

• Ella demana ajut a un altre home B de la mateixa professió que l’A per a que l’ajudi.

Els personatges:

• La dona protagonista està trastocada però tot el que explica sembla tenir sentit. És relativament jove.

• B també és jove i no està segur si creure’s el que l’altra li diu o no.

• A és més gran que els altres dos i tampoc ha tingut una vida plaent.

—————

Nota de l’HomePeix: He parit un monstre. El relat s’ha descontrolat i m’ha agredit… De fet, en un principi, tenia que ser un relat inspirat a la Sèrbia de post guerra, però el senyor Lovecraft ha envait els meus somnis fins a fer-me canviar l’idea original. Penso que he seguit “bé” les indicacions, l’únic element que he eliminat ha estat el germà, més per descuit que per un altre cosa (era present al principi del text, desprès me vist obligat a treu-lo). Sobre el tema de les edats, crec que queda clar que A és major que B( com es demana), però me adonat que B també és major que C (quan tenien que tenir la mateixa edat).

—————–

PSI

1

L’encontre

La vista des de la finestra del segon pis tenia la qualitat de transportar-la a un temps i a un espai més feliços de la seva vida. La serralada de blavosos contrastos, el parc on la canalla gaudeix del joc infantil, la via del tren… Recordava vívidament els dies en que els seus pares la duien de passeig. Recordava l’escena dels gronxadors. En la seva ment els compartia amb la seva germana. Recordava les rialles.

Uns cops a la porta la retornaren a la realitat.

Les deu en punt. No faltava mai a la cita, era la seva feina.

- Endavant - digué amb una manca total d’entusiasme – com sempre, és obert.

- Senyoreta Ferràs, com es troba avui? – la dicció mecànica de la infermera indicava (amb una claredat fora de dubtes) que havia repetit la pregunta durant tota la seva carrera. I com sempre tant se li fotia la resposta. L’únic interès que tenia era el de donar la medicació al pacient i assegurar-se que se la prengués.

- Com sempre – no malbaratava paraules amb qui no les volia rebre. Era una lliçó que li va costar aprendre. Es prengué les pastilles hi tornar cap a la finestra. La infermera sortí i tancà la porta sense cap més cerimònia.

Com sempre.

Hi havia pensat en moltes ocasions, al cap i a la fi, temps per fer-ho no li havia pas faltat. I realment no sempre havia estat així.

De cop, i fora de tota previsió per part seva, la porta es tornà a obrir.

Amb la decisió de qui es nou en la seva feina i preocupat per voler donar una bona impressió, traspassar la porta un jove amb bata blanca.

Duia una carpeta sota el braç i tot indicava que era el nou psiquiatra de qui li havien parlat.

- Bon dia tingui! – Bramà l’enèrgic doctor – Com potser que amb un sol tan esplendorós hi hagi algú que prefereixi quedar-se tancada entre aquestes quatre parets. Bon dia de nou! Em dic Gabriel i sóc el metge que la portarà a partir d’ara. – el jove doctor estengué la ma cap a la pacient – Vostè deu ser la senyoreta Mònica Ferràs.

Després d’esperar uns instants amb la mà estesa, i veient que la seva pacient semblava fer cas omès a la seva presentació l’enretira.

- Li sembla bé si donem un tomb pel jardí? – digué en Gabriel.

- Que li ha passat al doctor Garcia? Ja s’ha cansat de mi? – digué la Mònica.

- En certa manera sí – En Gabriel mostra el seu millor somriure davant la perplexitat de la seva pacient – L’han jubilat, jo m’encarregaré dels seus pacients a partir d’ara. I ara… què hem diu del passeig?

- Li dic que estic prou bé aquí, gràcies. – De nou es gira cap a la finestra.

- Bé, doncs quedem-nos rodejats de tristes parets en un dia tan meravellós. – El doctor sospirà com si de debò li molestés no poder sortir fora de la cambra. La mirà detingudament, no podent imaginar-se per què algú hauria de preferir viure tancat amb tal austeritat.

Bé, més que austeritat – pensà – funcionalitat. Un llit, una cadira y una taula. Ni llibres, ni televisor, ni cap mena d’entreteniment… tret de la finestra.

Agafà la cadira y segué, tot deixant la carpeta sobre la taula.

- Tinc entès que no parla gaire. – Temptejà en Gabriel.

- I vostè sembla que no sàpiga callar. – Li solta la Mònica airadament.

- És cert. La meva mare ja ho deia, “aquest marrec no calla ni sota l’aigua”. – En Gabriel mostrar de nou un somriuré de serenitat. – Potser a vostè li deien que de tan callada semblava muda.

- Els meus pares son morts. I si s’hagués pres la molèstia de fer la seva feina amb un mínim d’interès, sabria pel meu historial tot el que li cal. – La Mònica s’encarà amb el metge - Deixi de jugar amb mi, jo ja exercia la professió molt avanç que vostè es decidís a cursar-la.

- És cert, pel que tinc entès va treballar com ajudant del doctor Maurice durant un bon grapat d’anys. – L’expressió de la cara de la Mònica canvia sobtadament.

Una espurna s’encengué als ulls del doctor.

- Un gran psicòleg, tota una eminència.

- Ma… marxi. – La Mònica torna cap a la finestra donant-li l’esquena al metge.

- Com pot veure, sí me pres la molèstia de llegir el seu historial. I voldria prendre’m la molèstia de que m’expliques la seva relació amb el doctor Maurice.

- Calli! – xisclà la Mònica – vostè no ho pot entendre.

- Realment, preferiria que m’expliqués el què li va passar, per més que ja ho hagi llegit a l’informe. Vull ajudar-la.

- Em vol ajudar? – esclatà la Mònica – Em vol ajudar? Doncs trobi a la meva germana abans de que ho faci el monstre. Tregui-la del país, amagui-la. Si la troba no tan sols la matarà, li robarà l’anima! – Estava histèrica.

- Quin monstre? De què parla?

- No hem creurà pas. No serà el primer que se’n rigui de mi. Acabarà per fer com el doctor Garcia, deixar-me aquí oblidada.

- Expliqui-m’ho!

- Durant un any, he viscut tancada entre aquestes quatre parets. Patint per la meva germana, l’única família que hem queda. Ell la matarà, de la mateixa manera que va matar els meus pares i … i al Guillem. Segueixo viva perquè no ha trobat encara a la meva germana, un cop sigui morta, també em matarà a mi per satisfer la seva luxúria.

- Si us plau, comenci des del principi, en cas contrari no la podré ajudar.

2

El relat de la Mònica

Vaig acabar la carrera de psicologia ara fa cinc anys. Com vostè, una mena de feliç ignorància em portava a creure que amb la meva tasca ajudaria a sanar la ment d’aquells que havien perdut l’enteniment.

Desprès de passar per diverses feines de merda, vaig acabar anant a parar al consultori del doctor Maurice. Li vaig causar bona impressió a l’entrevista, i decidí donar-me feina com ajudant. Hem vaig alegrar molt de la notícia, com vostè ha dit, el doctor Maurice era una eminència en el camp de la psiquiatria i, per la meva part, era el pas endavant que necessitava la meva carrera.

Això és el que vaig pensar. D’haver sabut el que m’esperava hagués defugit l’oferta a l’instant…

Durant un temps, l’experiència fou profitosa. El doctor Maurice era una persona carismàtica i molt culte. En certa manera em sentia atreta per ell, l’admirava i a més a més tenia un aura colpidora. La seva manera de tractar les malalties mentals era d’allò més innovadores, realment semblava posseir un do pel que feia.

Poc a poc em vaig anar guanyant el seu respecte i vam començar a intimar. No en un sentit sexual evidentment, per aquells temps jo sortia amb en Guillem, tot hi que ell va provar a seduir-me en diverses ocasions.

Un bon dia, em va exposar algunes teories sobre el que ell en deia paleo-psiquiatria. Certament, eren idees d’allò més esotèriques, fonamentades en antigues concepcions de l’ànima. Davant del meu escepticisme inicial em recordà que la mateixa paraula psicologia implicava el concepte d’ànima. Com ja sabrà, el terme psico prové del grec i fa referència a l’activitat mental. El que potser no sap és que psico o psique fa referència a l’ànima.

Poc a poc em vaig deixar endur per les seves teories i em vaig implicar en la lectura de certs textos apòcrifs que ell mateix anava racionant-me.

El doctor Maurice creia que hi ha un estat de consciència que confereix a l’ésser humà la capacitat de moure’s en una altra dimensió. Aquesta dimensió l’anomenava el món dels somnis, ja que segons deia, només s’hi podia accedir a través del son. La seva tesi defensava que certes ments privilegiades podien accedir-hi amb més facilitat que la resta, el problema radicava en que no controlaven el seu trànsit. I podien perdre-s’hi. Pel general, aquest desplaçament dimensional es produeix durant la fase REM del son, o sigui, s’hi accedeix dormint. Com veurà, resulta força difícil controlar quelcom que passa als nostres somnis.

Admeto que sembla cosa de bojos, de fet a mi també m’ho semblava, però el cert és que el doctor Maurice aconseguia retornar aquestes ments a una relativa normalitat.

Així van transcorre un parell d’anys, i cada cop m’implicava més en la recerca, col·laborant estretament amb el doctor.

Desgraciadament, tot i els èxits obtinguts, el doctor Maurice no semblava mai feliç.

Ans el contrari.

Cada cop es plantejava objectius més agosarats, fins al punt de proposar-se ser ell mateix el que transcendís aquelles portes dimensionals. Volia ser capaç de caminar per l’altre banda. Volia veure aquell altre món. Però al mateix temps, volia conèixer el camí a seguir per poder retornar a la nostra realitat quan ho volgués.

Però temia deixar al darrere un cos colpit per la bogeria. Tenia por de perdre’s-hi.

Els textos d’ocultisme i de pseudociència que llegia, poc a poc se li van anar quedant curts. No li revelaven tot el que volia saber.

Fins que va descobrir, a traves d’una amistat de la universitat de Salamanca, que en un recòndit estant de la biblioteca de l’arxiu nacional, es trobava una còpia malmesa dels arxius inquisitorials d’Olaus Wormious. Aprofitant un congrés a l’esmentada ciutat i fent ús del seu prestigi, accedí a les actes. Entre elles va trobar part de la transcripció llatina que va fer Wormius de l’Al Azif de l’àrab boig, Abdul Alhazred.

Per sorprenent que li sembli, els malmesos documents del segle XVII li serviren per trobar la clau al món dels somnis.

Durant els dies següents, començà a experimentar amb les dades recopilades.

Llavors va arribar el seu declivi.

Es passava dies sencers sense passar per la clínica, sense donar cap explicació. Va començar a atribuir-se una dolència per evitar les consultes dels pacients i les mirades interrogants dels seus coleges. Poc a poc s’anava apartant de la realitat, els pacients més greus van començar a experimentar malsons terribles, alguns d’ells van arribar a caure en el coma. Però això semblava importar-li poc.

Vaig intentar distanciar-me’n, començava a sentir por i certa recança, però algú tenia que fer-se càrrec dels pacients, els quals, com ja he dit, començaven a patir sobtats comes.

Durant una de les desaparicions del doctor Maurice, vaig aprofitar per a estudiar els textos amb l’ànim de determinar què li estava passant. Volia saber de quina manera aquella lectura li estava esquinçant l’intel·lecte.

Sense adonar-me’n, vaig començar a somiar en el que havia llegit. Nit rera nit, el mateix somni, unes escales que baixaven cap a la foscor. Cada nit, notava amb major insistència com m’atreien aquelles escales descendents. Cada nit tenia que lluitar contra la necessitat de baixar-hi, de descobrir per mi mateixa si els textos deien la veritat.

Fins que la curiositat em va vèncer i vaig baixar-hi.

3

El món dels somnis

Els textos de l’Al Azif, parlaven d’un món intangible que comparteix existència amb el nostre. Un món regit per lleis diferents a les de la física newtoniana. Un món on viuen déus i malsons d’un plegat.

Certament, no estava preparada pel que tenia que trobar al final de l’escala. Però si quelcom va causar-me una forta impressió, va ser la total vividessa d’aquella altra realitat. No era un somni com el coneixem normalment, era tangible… real, certament una altra dimensió. Sentia els graons amb fermesa sota els peus, sentia el soroll que feien els meus passos a l’anar-los baixant.

D’un plegat, la foscor va desaparèixer, donant pas a un camp il·luminat. Quina visió! No pots ni imaginar-t’ho! Un immens camp de blavosa vegetació, sense un final definit, com si ocupés tota aquella realitat. El cel –no se com explicar-ho- era negre i estrellat, com quan es de nit, però el sol també hi era present. De fet, la claredat era com la d’un dia d’estiu. Al meu darrere, un grapat d’esglaons suspesos a l’aire, s’enfilaven en direcció al cel. Sabia que tenia que pujar de nou els graons per tornar a la nostra realitat, tenia que recordar el camí, cosa que no semblava gaire difícil en mig d’aquella blavosa explanada.

Vaig començar a caminar, d’esquena a les escales.

L’herba –no se m’acut un nom millor- fluïa suau sota els meus peus. Vaig adonar-me de la presència d’una mena de dents de lleó, els quals compartien el sòl amb l’herba. Als pocs passos, vaig veure una mena de gran roca. Al apropar-m’hi, els meus ulls van copsar el que en realitat era un cap de pedra, semblant als Moais que hi han a l’Illa de Pasqua.

M’hi vaig encarar i … l’estàtua obrí els ulls. Dos pous d’insondable foscor emplenaven les dues conques d’aquell petri semblant. Era difícil de dir però… em mirava!

- Temps ha passat d’ençà l’últim cop. Sóc despert de nou. – L’estàtua em parlava, i jo l’entenia, de fet, no diré que parlés en la nostra llengua, si no més aviat em parlava directament a dins del meu cap.

- No volia molestar – vaig dir, no sabent si tenia que sentir por.

- No molestes – digué l’estàtua – feia temps que volia estirar les cames.

Tot d’una, una lleugera tremolor feu onejar el terra, com quan un roc impacte a l’aigua, creant ones al sòlid estrat. De cop, dos braços de colossals dimensions sortiren de sota del terra i es recolzaren sobre l’herba de blaus contrastos. Impulsant-se, l’ésser es va anar desenterrant. Jo hem vaig fer enrere, tement acabar absorbida pel moviment de terres, però l’estranya física que permetia un sòl blau, semblava no permetre la succió normal de la terra. Finalment, la colossal estàtua es desenterrà completament. Semblava tenir l’alçada d’un edifici de cinc o sis plantes.

L’estàtua va acotxar-se i estengué la mà cap a mi.

- Puja – digué – donarem un passeig, les articulacions ho necessiten.

Vaig fer-li cas, sentint que, d’alguna manera, podia confiar en l’ésser.

Un cop acomodada a la ma, el colós començà a moure’s. Realment, no sentia el moviment, era com si el terra fos el que es mogués a sota dels petris peus i no al revés.

El paisatge va anar canviant per tota una sort d’imatges -que ara no et descriuré per no confondre’t més-, fins que al final es distingí una mena de campament. A l’anar-nos-hi apropant, el conjunt de tendes es va anar fent més clar. Al mig de la rotllana que formaven, hi sobresortia un petit monticle.

Tot d’una, vam anar perdent altura. Al mirar avall vaig veure com el gegant, pas rera pas, s’anava enfonsant de nou sota el sòl. Un cop la mà es posà a nivell de terra, vaig saltar. No vaig fer res més que mirar, palplantada, com el gegant tornava a quedar enterrat, només mostrant el cap.

- Cansat – digué – Ara he de dormir.

Tancà els ulls i quedà completament immòbil, tal i com l’havia trobat.

Un calfred va recorre’m l’espinada, tot hi que no podia precisar la distància recorreguda, podia admetre que era força gran. Com m’ho faria per tornar? Despertaria de nou el colós quan volgués marxar?

Vaig armar-me de valor hi vaig dirigir els meus passos cap al campament, esperant trobar-hi els éssers que l’havien establert.

Oh doctor! Si sabessis el que vaig veure!

Un grapat d’éssers d’aspecte vagament humà es movien tot arrossegant els peus. Als braços carregaven pesades boles de plom a les quals estaven lligats per mitja d’una cadena. Les seves espatlles mostraven la deformitat producte del pes desmesurat. I les cames! Alguns fins i tot semblaven tenir les articulacions que tindria un quadrúpede, ja m’entén, oi?

Però això no fou el més hòrrid…

Tot d’una, un dels éssers m’enfronta la mirada i em saluda tot dient “Hola doctora, l’amo l’espera”.

Aquella cara! Era la d’en Sebastià! Un dels primers pacients que vam perdre en els sobtats comes! La seva mirada no era la de l’esquizofrènic que tractarem temps enrera, si no la d’algú d’una intel·ligència profunda.

Un nerviós cop d’ull a la resta de personatges que anaven i venien pel campament em feu percebre la familiaritat dels seus rostres. Tot eren cares conegudes.

Fou horrible! Volia sortir corrent, però l’inusualment fort braç d’en Sebastià –o del que fos aquella blasfèmia- m’encarà cap al monticle. “L’amo l’espera” digué de nou.

Llavors vaig veure el monticle. Un grapat de graons pujaven a dalt, tot flanquejats per una dotzena de pendons a banda i banda. Cada pendó lluïa la lletra grega psi, ribetejada d’auris reflexos.

Psi.

Vaig enfilar els esglaons sota l’atenta mirada d’aquells éssers que en un altre moment foren els meus pacients.

I allí dalt el vaig veure. Ajagut en un sofà de vellut vermell. Amb un rictus facial incapaç de mostrar expressió alguna d’humanitat. Amb una buidor a la mirada que em feia dubtar de que realment fos ell. Duia la seva bata blanca posada, només que ara estava tacada de sang i vísceres. I digué:

“Estimada, arribes abans del que tenia previst. Però ja que ets aquí, no diré que no m’alegri de veure’t. Vine, et mostraré el món que he creat per a tu”

4

El Doctor Jan Maurice

- Amb tu, la meva dita és completa. – digué Maurice – vine amb mi. Et mostraré el resultat de la meva recerca. Et mostraré l’èxit de la meva agosarada aventura. Sóc el senyor d’aquest regne!

La Mònica contemplà el paisatge observable des de dalt del monticle. Els camps d’anti natural blavositat, no es veien per enlloc, per contra, la terra semblava erma. Al fons es retallaven muntanyes d’una altura incalculable. No hi havien paraules humanes per descriure la il·lògica configuració del paisatge. Del cel penjaven blocs de pedra sense cap mena de suport. Pels erms caps, una fauna treta del pitjor dels malsons campava al seu aire buscant aliment.

- Aquí construirem la nostra llar. De fet els nostres esclaus ja hi treballen.

- Esclaus? – barbotejar la Mònica – Si son els nostres pacients! Que t’ha passat Jan?

- Els he alliberat de la tirania de viure atrapats en dos móns. La ment dividida entre el món terrenal i el món oníric, només feien que patir. Jo he alleugerat la seva càrrega. Ara viuen aquí amb la ment unida. Pregunta’ls-hi! Et diran que es senten agraïts per la meva feina. A canvi, només els he demanat que hem serveixin. Quin mal hi ha?

- Però els seus cossos…

- Els he adaptat a les meves necessitats! Aquí la matèria és fàcil d’emmotllar, una ment com la meva pot manipular la carn fins a obtindre de la massa informe, l’autèntica bellesa que duu a dins! Sóc un artista, sóc… déu!

- Deixa’m marxar, això m’aterra, em sobrepassa. Vull tornar a casa. – implorà la Mònica.

- Casa? Això és casa teva a partir d’ara! – una malèvola espurna s’encengué als ulls del doctor Maurice – Aquí mano jo! Aquí és la meva voluntat la que regeix! Et quedaràs per ser la meva esposa.

- I en Guillem? – xisclar la Mònica – et penses que l’abandonaré per viure un malson al costat d’algú que ha sobrepassat les fronteres de la insània? Mai!

El Doctor mostrar el seu pèrfid somriuré. I digué:

- Només nosaltres, els bojos, podem veure amb claredat com s’apropa en la distància el que vindrà.

Agafar una cadena que reposava al terra i tibar d’ella amb violència. Un gemec llastimós sonà de l’altra banda de la cadena. Un tronc engruixat, purulent i mancat d’extremitats, s’apropà entre gemecs de dolor cap a la parella. Un bri de reconeixement il·luminà els bulbosos ulls de la bèstia.

Es dirigí cap a la Mònica, la qual no podia dissimular el fàstic que li produïa el bavejant ésser.

- Mò..ni..ca, Mò..ni..ca – l’ésser repetia entre escumalls el nom de la doctora – Mò..ni..ca, Mò..ni..ca.

La Mònica va tardar una fracció de segons en cauré desmaiada per l’esglai. Però en aquella fracció de segon que distanciava la consciència i el fàstic del desmaia i la llàstima, va tenir temps de reconèixer allò que encarà quedava del seu company.

El desmai fou poc més que un breu descans d’aquell malson.

Va obrir els ulls i es va trobar a la seva cambra, a casa. Estava xopa de suor.

Tot hi el seu ferri ateisme va donar gràcies al cel de que tot hagués estat un malson.

Mirà el despertador. L’agulla només havia avançat un parell d’hores d’ençà que s’havia adormit.

Al voler aixecar-se del llit va sentir una profunda debilitat. Es rentà la cara i es dirigí a la cuina amb la intenció de fer-se un cafè amb llet.

El Guillem encara jeia davant del televisor. Semblava adormit. S’hi apropà, esperonada pel desig de palpar al seu company, d’assegurar-se que el malson havia passat.

La Mònica xisclà. Xisclà fins que els pulmons li cremaren. Als pocs minuts, van començar a sonar cops a la porta. Els veïns, alertats pel crits es preocupaven pel que passava a l’interior del pis. La Ramona, una anciana amb qui la Mònica havia travat un forta amistat, feu ús de la clau que aquesta li deixà per si mai li era de menester, i varen entrar al pis els veïns.

Amb molta cura retiraren a la Mònica del costat del cos inert d’en Guillem. Encara ara comenten amb esglai el rictus impossible de la cara del cadàver.

*************

- Amb els meus pares passà quelcom similar – digué la Mònica – va fer que la mare es llances pel balcó i va parar-li el cor al pare.

- Suposo que entendrà, que em resulti difícil creure aquesta historia – digué el doctor Gabriel – i més tenint en compte que el doctor Maurice va morir una setmana abans que els seus pares.

- No em creu… no importa. Prometi una cosa Gabriel, trobi la meva germana, i faci-l’hi entendre que l’estimo. Si no la vull veure es per no donar-li al monstre pistes d’on trobar-la. Per això l’ha de dur lluny, allà on jo no en tingui cap notícia, doncs és a través meu que els troba. I no vull que ella també mori.

- Faré el que pugui, si em dispensa. – En Gabriel sortir de la cambra.

5

El diagnòstic

Diari del Doctor Gabriel Ginès

Nota a 25 de Juny

Avui m’he entrevistat amb la pacient Mònica Ferràs. Les anotacions del doctor Garcia es queden curtes en el seu diagnòstic. Està completament anada. Explica una historia d’allò més fantasiosa, producte sense cap dubte, dels desafortunats incidents que ha patit en els darrers temps.

Els estranys declivis en els seus pacients, els atacs de cor patits tant pel seu pare com pel seu nòvio, així com el suïcidi de sa mare; fan inevitable un desenllaç traumàtic.

El que no entenc és per què culpa al doctor Maurice de tot. Si pobre desgraciat portava dies mort quan tot això va succeir!

Només hi ha una cosa “paranormal” en tot això. Els comes en que van caure tan els pacients com el doctor Maurice.

Nota a 30 de Juny

Per fi he trobat a la Núria Ferràs, la germana de la meva pacient. L’he animat a visitar a la seva germana, esperant que la visita li fes bé.

Certament, no m’esperava una reacció tan violenta per part de la Mònica. Ha començat a colpejar-me i insultar-me. Ha fet falta que els infermers prenguessin part fent ús de sedants.

L’últim que deia mentre acabava dormida era “fuig Núria, fuig si us plau”.

Realment crec que he fotut la pota fins al fons. Però en fi…

Nota a 6 de Juliol

Es el primer cop d’ençà la visita de la Núria, que la Mònica ha dit paraula. I la veritat no ha estat gens esperançador. Només feia que repetir lapidàriament “ja és morta” i “només nosaltres, els bojos, podem veure amb claredat com s’apropa en la distància el que vindrà”.

He de reconèixer que aquest cas em té torbat fins al punt d’estar recopilant informació sobre els tractats d’ocultisme que deia professar el doctor Maurice.

Vull entendre que diantre passa dins el cap de la Mònica.

Nota a 7 de Juliol

Per primer cop en la meva vida, els axiomes racionals als que sempre m’he aferrat, sembla que trontollin. Amb el diari d’avui, a la columna de successos, es narra l’historià d’una jove que s’ha llançat al metro. Pel que he pogut llegir, deien que anava drogada. O com a mínim ho semblava. El més esglaiador ha estat veure el nom de la víctima: Núria Ferràs.

He de dir que no semblava pas una yonkie ni una suïcida quan la vaig conèixer.

No se com dir-li a la Mònica.

I si tenia raó? Podria haver-la salvat?

Nota a 10 de Juliol

Aquesta nit he somiat amb les escales.

Desprès d’avui, tinc masses dubtes com per a continuar exercint la meva professió.

Porto dies llegint els textos que he pogut trobar als arxius del doctor Maurice i la meva percepció de la realitat comença a virar perillosament amb els somnis recents.

A l’arribar a la clínica, m’han donat la notícia de la mort de la Mònica. Això ha acabat d’enfonsar-me. Aquest matí, la infermera Hernández, l’ha trobat a terra amb la mandíbula desencaixada i els ulls sagnants. Tenia les ungles destrossades de gratar el terra. Diu el torn de nit que no l’ha sentit xisclar. Probablement estaven massa ocupats prenent cafè.

D’entre la inexplicable imatge de la mort, hi ha una cosa que m’ha copsat de terror, unes poques paraules escrites amb sang al terra “T’espero Gabriel. M”

Les premises per a realitzar aquest relat, proposades per l’HomePeix eren:

• Un jove i agosarat lladre pretén robar assaltar la torre d’un mag per robar-li una mítica joia.
• Dins la torre trobara un ésser “vell com el temps de mes enllà de les estrelles”.
• Esta trist i esclavitzat pel mag.
• La joia més preuada de la torre es, al mateix temps, la presó de l’ésser.

Dades addicionals:

• La narració es de caire èpic i te una cert punt entre pessimisme i melangia com a transfons.
• El jove és un salvatge que no compren del tot la civilització.
• El jove valora la seva paraula per sobre de tot.

—————-

Nota de l’intratable: tot i que en un principi estava seguint fil per randa les premises, un cop posats els fonaments la història s’ha desmadrat una mica tota sola i no estic segur que el resultat les compleixi totes.

—————-

L’Elefant de la Torre

Sota els núvols grisos, l’oceà colèric arremet contra el penya-segat que delimita pel sud el Golf de les Harpies. Un llampec talla l’aire desentenebrint per uns instants una torre decrèpita que culmina el fall. Com la torre prima, afilada i impossiblement sinuosa es sosté dreta no s’ho explica ningú que l’hagi vist.

Excepte potser el seu amo i senyor, arquitecte i constructor, Sáëîöù. Que, per més dades, és un mag. Però fins i tot ell té problemes per justificar per què la torre no ha caigut a hores d’ara ja que, tot i ser ell qui l’erigí gràcies a mesos de dominació i manipulació de molècules a través de les més obscures arts, ell no l’alçà sinuosa. No havia previst que tingués un nus al bell mig, com si d’un cordill es tractés. Doncs en un principi fou ben recta, sobre una base perfectament circular; però un dia començà a modificar-se’n l’estructura sense que en Sáëîöù ho pogués evitar.

I ara, sota els núvols grisos que escupen llamps tot fent preveure la tempesta de l’any, una figura esvelta sembla que vol penetrar a la torre del mag. Aquesta figura, que rep el nom de Job, està observant minuciosament cada finestra de la torre fins on li permet la seva vista, que no és poc. A l’hora, es concentra en recordar tot el pla barrinat per na Inà i el germà bessó d’ella, n’Inò, un pla que cada cop veu menys com un pla. Tanmateix una estranya por s’apodera d’ell i sense voler-ho comença a recordar com els conegué.

¤¤¤¤

En Job visqué sol al Turó de les Alzines des dels dotze anys, quan la caravana en la que viatjaven ell i llurs pares caigué per un cingle, doncs una roda es sortí del camí. Ell i un dels dos cavalls foren els únics supervivents, però el cavall estava molt mal ferit i l’hagué de matar a cops de destral. En Job es trobà lluny de tot arreu però senyor de sí mateix i aprengué treballosament a valer-se sol, nodrint-se de conills salvatges, mores i d’altres aliments que s’amagaven al bosc del Turó.

Un dia d’exploració trobà un poble a l’altra banda de la carena. No era gaire gran i no en sabia el nom però ràpidament el convertí en una font de menjar. Solia entrar de tant en tant a les dues granges del poble i en robava llet i ous. D’una casa en robava pa, d’una altra formatge i així complementava la dieta forestal que li permeté subsistir durant gairebé cinc anys. Per les nits, observava com les cases apagaven llurs espelmes, ara una ara l’altra, i es preguntava com podia ser que cada dia fos igual per a aquella gent. Per què no eren lliures, com ho era ell. Ara bé, les nits sense lluna o de boira espessa, no podia evitar plorar i enyorar llurs pares així com, sense adonar-se’n, trobava a faltar una mà que el planyés.

El dia que complia dinou anys, tot i que ell no en duia el compte ni feia ús de cap calendari, una noia l’enxampà robant ous. Ell corregué lluny, ella el seguí. En Job pujà dalt d’un arbre amb la destresa d’un esquirol i des d’allà contemplà com la noia arribava fins ben a la vora. Ella es despullà, i completament nua començà a moure’s subtilment i a cantar en una llengua desconeguda però dolça. En Job se la mirava bocabadat, contemplant aquell cos femení pàl·lid tacat de pigues. El llarg cabell de filaments de caoba queia sobre un pit amagant-lo, i el lleuger moviment rítmic dels malucs de la noia l’hipnotitzaren. Baixà de l’arbre sense saber què l’induïa a fer-ho, talment un titella i es plantà davant la noia que continuava cantant. I de cop, ella estava vestida.

–Em dic Inà? Tu com et dius?
–Job.
–Creus que està bé robar ous a la gent?
–No estaves despullada fa un moment?
–Jo? Per què hauria d’estar despullada al mig del bosc.
–I també cantaves i et movies.
–No cantava, t’encantava. I no em movia, et commovia. I així t’he fet baixar.
–Per què? Em vols denunciar? Et podria donar mort ara mateix i ningú no ho sabria mai.
–No em pots matar. Tu no. Ara ja no.
–Sí que puc. És molt fàcil.

En Job acostà la seva mà oberta al coll de la Inà i a dues polzades s’aturà sense poder-hi fer res.
–Què m’has fet, bruixa?
–Calla! –contestà na Inà d’un cop de veu, i després continuà gairebé en un xiuxiueig:– Ja fa temps que t’observo. Com podia ser que desaparegués menjar així com així? Has sigut molt intel·ligent robant tan poca cosa que gairebé ni es notava. Has sigut molt hàbil evitant les trampes que t’havia preparat la gent del poble quan va començar a sospitar que un llop o un altre animal rondava pels voltants. Però un dia et vaig veure. Per això et volíem caçar mon germà i jo. Necessitem algú com tu.
–Com us puc fer menester, jo?
–Acompanya’m.
–Saps que no sembles una bruixa?
–De fet sóc maga.
–Tampoc sembles una maga.
–Perquè només veus la forma. I la forma només és una manera d’amagar la realitat.

Anaren a trobar a n’Inò, de tornada a la granja, i allà conceberen el pla.

La Torre de Sáëîöù és on –segons es diu– el mag que li dóna nom hi té encofurnat el Segon Major Tresor de Maragu. Ningú sap ben bé què ni com és aquest tresor, probablement sigui una joia màgica, però el que sembla segur és que es troba a la Torre. Torre que, com tota bona torre de mag, resta protegida amb màgia.

N’Inó i na Inà pretenien aconseguir el tresor i estaven disposats a compartir-lo amb en Job. Però no perquè fossin bona gent, ni perquè en Job els caigués bé. Perquè ells no podien entrar a la Torre. Ho havien intentat un parell de cops, però no pogueren creuar ni la porta d’entrada. I és que la porta romania segellada amb un encanteri tal que la porta no podia ésser traspassada per cap mag (excepte en Sáëîöù) però només es podia obrir amb un encanteri. La grandesa d’en Sáëîöù fa que sigui un dels pocs mags capaços de fer encanteris amb excepcions, talment un filòleg que redacta regles d’ortografia.

Per tant, la primera part del pla consistia en que en Job entraria a la Torre, gràcies a no ser mag i a la clau mestra amb encanteri incorporat que n’Inó prepararia a consciència. I, com que no sabien què més hi havia dins la Torre, la segona part del pla es reduïa a desitjar molta sort a en Job i també a una trista mirada de na Inà que li fes creure al lladre dels ous que li importava molt la seva vida i que, si tot sortia bé, hi hauria sexe desmesurat, apassionat o el que la seva imaginació li donés a entendre. En el fons tant se val perquè ella no pensava ni tocar-lo. També li prometeren que resarien molt als Déus, tot i ser conscients que als Déus no els interessen pas llurs pregàries i que, per tant, no resarien. En definitiva, pla potser no era la paraula més adient.

¤¤¤¤

Per fi, ara sí, la pluja escomet contra el món amb tota la fúria dels Déus i en Job decideix que és hora d’entrar, tot i que comença a desconfiar del pla com a tal, i acomplir la promesa que li féu a na Inà –sobretot a na Inà– i a n’Inó. Es dirigeix a la porta. En Job treu de la bossa que du penjada a l’esquena la clau mestra. L’encaixa al pany, la gira i la porta s’obre. Ha funcionat. Ja és dins. Amb l’ajut d’una esca encén una torxa que hi ha a la paret. Fins aquest moment tot ha resultat tant planer que torna a creure en el pla. Però les escales li fan pensar, per la seva pròpia construcció, que la part planera s’ha acabat. Tot seguit, d’esma, emprèn la pujada escales amunt, que semblen girar infinitament cap a l’esquerra.

Mitja hora més tard s’atura per primera vegada. Mira a dreta i esquerra, a munt i avall pel forat de l’escala, però no hi veu res sospitós. Llavors es mira la torxa de la qual en queda poc més que la meitat i s’adona que no n’ha vist cap més enlloc. Es pregunta com s’ho farà quan es consumeixi el que queda. És moment de tornar enrera? Decideix que no, a cegues pujarà a munt i, si cal, esperarà que el matí entri per les finestres. Finestres que, per cert, no s’ha adonat que cada cop que en passa una de llarg desapareix.

No encontra habitacions però no ho troba estrany. La torre és massa prima i sembla que les parets només serveixin per sostenir l’escala. D’altra banda no es sent massa cansat, en part gràcies a la vigoria que la vida al bosc li ha donat, en part per un beuratge preparat per na Inà.

Tot d’un plegat les escales no només giren cap a l’esquerra sinó també cap endavant. Ha arribat al nus. S’atura.

Seu a l’últim esglaó paral·lel al terra del Món i comença a pensar. Si intenta saltar, caurà forat avall o com a molt, a uns esglaons per on ja ha passat. I, per cert, no hi havia una finestra allà baix? A més, no hi ha prou llum per percebre si hi ha cap sortint a la paret on agafar-se. D’aquesta manera el temps passa i ell rumia que rumiaràs. La torxa s’està apagant. Comença a veure-ho negre.

–Per tots els excrements de truja! — crida desesperat.

Llavors aixeca el cap lentament com qui s’ha adonat que darrera hi ha algú amb un ganivet i que no tindrà miraments a utilitzar-lo. Gira el cap amb cura i incredulitat i veu una torxa apagada, nova de trinca, penjada a la paret. Sense preguntar-se com ha aparegut (abans no hi era però prefereix creure que no s’hi havia fixat) s’apressa a encendre-la amb les restes de la torxa que duu a la mà. Després continua assegut pensant i pensant.

Al cap de poc més d’una hora, la segona torxa comença a fer figa com la primera i ell no ha trobat cap solució. Aclaparat, mira l’interior del nus i, uns deu esglaons més endavant –o potser seria millor, ateses les circumstàncies, dir al desè esglaó a partir d’on es troba– hi albira una altra torxa. Per sort, fins a aquell esglaó, recolzant-se contra la paret, sembla que s’hi pot arribar.

S’aixeca i comença a caminar amb cautela cap a la tercera torxa. Puja uns quants esglaons i aleshores s’adona que no li cal repenjar-se a la paret. De fet, si es posa ben dret no cau. Clar, pensa, és una torre màgica. Així que prossegueix endavant (és a dir, amunt, a l’esquerra i canviant de moment angular a cada esglaó) fins que arriba a la nova torxa. L’encén i continua caminant, primer sense pressa, però després corrent, confiant plenament en la màgia que no entén.

Acaba el nus i continua escales amunt. Cada cop que una torxa s’està acabant n’apareix una de nova. Les finestres continuen desapareixent. Però ell continua amunt entusiasmat amb la idea que no hi ha cap perill real, que tot són aparences i que tot anirà bé. Fins que les escales s’acaben i només veu un porticó que li permet traspassar el sostre.

L’obre, puja d’un salt. L’estança és plena de torxes enceses que l’enlluernen de tan acostumat a la foscor com està. Però sobretot, l’estança està plena d’elefant. D’un elefant. L’Elefant de la Torre.
–Benvingut –diu l’Elefant.
–Hola? –pregunta en Job al Món en general.
–Hola, Job.
–Mmmm, ets un elefant que parla?
–Tu que creus?
–Que sí.
–Doncs llavors sóc un elefant que parla. Què hi has vingut a fer aquí?
–He vingut a buscar joies, or, objectes màgics, coses d’aquestes.
–D’això no n’he vist pas res.
–En aquest cas no m’ets de gran ajuda.
–I què faràs?
–Marxar no puc, perquè he de complir una promesa. Per cert, ets tu el que fa que les coses apareguin i desapareguin en aquest lloc?
–No.
–I qui ho fa?
–La màgia d’en Sáëîöù.
–I tu qui ets?
–Ara sóc l’Elefant de la Torre.
–I abans?
–Abans no ho era pas.
–I qui eres abans?
–Abans era l’Elefant de la Còpia de Seguretat, fins que en Sáëîöù amb va tancar aquí.
–I per què et deies l’Elefant de la Còpia de Seguretat?
–Per què sóc una còpia de seguretat del coneixement d’en No-Res, Gran Déu Creador de l’Univers. I perquè sóc un elefant. De fet, el meu nom complet actual és l’Elefant de la Torre Anteriorment Conegut com a Elefant de la Còpia de Seguretat, tot i que Encara és una Còpia de Seguretat Però una Mica Defectuosa.
–Gargalls de gos panxut!
–Això és una pregunta?
–No, no. Però pensant-ho bé, tot això ara m’és igual. Jo el que vull saber és on és el tresor d’en Sáëîöù.
–És en aquesta sala.
–Abans m’has dit que no l’havies vist.
–Abans m’has dit que buscaves joies, or, objectes màgics, coses d’aquestes. No has dit pas res del tresor d’en Sáëîöù.
–Ah! Llavors és un altre tipus de tresor?
–Sí.
–I com és aquest tresor?
–Com un elefant.
–Tu ets el tresor?
–Sí.
–I quin tipus de tresor ets?
–Del tipus paquidèrmic, segons sembla. Però potser t’agradaria més sentir que sóc un tresor de coneixement.
–Què vols dir amb un tresor de coneixement?
–Que jo ho sé pràcticament tot.
–I això què vol dir?
-–En aquest cas que jo sé tot el que sabia en No-Res, Gran Déu Creador de l’Univers en el moment de crear-me, ara fa uns quants milers d’anys. I llavors Ell ja sabia pràcticament tot el que sap ara. També he de dir, que hi ha coses que se m’han esborrat.
–Quines?
–No me’n recordo.
–I per què tens forma d’elefant?
–Suposo que és millor un elefant que no pas un bolet. Tens res contra dels elefants?
–No, i ara!
–A més, la trompa és molt útil.
–Ja m’ho penso… Llavors… si tu ets el tresor… l’única cosa que he de fer és treure’t d’aquí. El problema és com.
–Sí, aquest és el problema.
–I com ho puc fer?
–No pots pas.
–Per què?
–Perquè la màgia d’en Sáëîöù em té atrapat a la Torre. Això sense tenir en compte que no passo pas pel forat.
–Doncs ara sí que no sé què fer.

Els dos resten en silenci. En Job intenta mirar-se el dilema des de tots els angles que li venen al cap, però no aconsegueix trobar-hi cap solució. Com endur-se un elefant que no es pot endur. Na Inà, ah!, na Inà. Segur que ella sabria que fer si fos aquí. I si no sabés què fer, com a mínim seria a prop i potser la podria abraçar i sentir el seu cos com mai l’ha sentit. Cosa fàcil, perquè mai l’ha sentit.

Na Inà. Com pot ser que en un cos que identificaries amb el d’una jove pagesa de bon veure hi hagi un poder capaç de tot? Això!
–Una pregunta.
–Respondré totes les que em demanis.
–Gràcies. Tu tens forma d’elefant.
–Sí.
–Però el tresor en sí, no ets tu.
–Sí que ho sóc.
–Vull dir que la forma no és el més important.
–Per mi ho és bastant. Si fos un escarabat ja m’hauries trepitjat fa una estona.
–Vull dir que el que et converteix en un tresor és el teu saber, no la teva forma.
–Sí.
–Per tant, si m’expliques tot el que saps, em podré endur el coneixement i, per tant, el tresor.
–Sí.
–Doncs va, comença a explicar, tinc bona memòria. Comença des del prinicipi.
–Quan no existia la llum ni la foscor, quan no existia el què ara es coneix, no existia res. De fet, existia el No-Res. I un dia, el No-Res, que s’avorria perquè estava sol i ni tan sols sabia on era perquè no existia enlloc ni sabia quan hi era perquè no existia el temps, decidí crear alguna cosa. El temps creà. El temps perquè anava d’intel·lectual llardós que creia que estava per sobre de tot. Per sobre de què o de qui? Perquè, és clar, no existia res material, ni tan sols Ell. Però ara ja tenia temps per pensar…
–Espera, espera. Quan dura la història?
–Molt.
–Com de molt?
–Infinit.
–Doncs deixa-ho estar. No és viable.
–No, no ho és pas.
–Hi ha alguna manera més ràpida per a que jo tingui tota la informació que tu tens?
–Sí.
–Quina?
–Que em matis.
–Però si et mato, com obtindré la informació?
–Doncs resulta que en el moment just anterior al que mori, tota la informació serà transmesa a aquell qui em mati i passarà a ser una Còpia de Seguretat.
–I com és que en Saëîöù no t’ha matat per a saber tot el que saps.
–Perquè no sap que això és el que succeeix quan se’m mata. Suposo que no té la pressa que tens tu.
–Suposes?
–Sí, ja t’he dit que se m’ha esborrat informació.
–D’acord. Llavors, t’he de matar?
–A mi no em fa cap gràcia, però suposo que hi estàs obligat per les circumstàncies.
–Un altre cop suposes.
–Sí.
–I com et puc matar?
–De moltes maneres, la veritat. I no és que em faci pas especial il·lusió comentar-ho.
–De quina vols morir?
–Jo no vull pas morir.
–De quina manera preferiries morir?
–No prefereixo morir pas de cap manera. Si em vols matar mata’m, però decideix-ho tu. Gràcies per la deferència, de totes maneres.

En Job treu un ganivet llarg de la motxilla i s’apropa a l’Elefant.
–Em sap greu, però he de complir una promesa.
–Ho entenc. Tu fes. De totes maneres jo em copiaré dins teu i serem un nou ésser amb la teva forma, i el teu cervell però amb un suplement extra de memòria.

En Job comença a punxar la pell de l’Elefant per allà on pot. La pella és realment dura.
–Per no allargar-ho massa, et diré que una mica més a l’esquerra hi tinc el cor.
–Gràcies.
–A disposar.

Txac. L’Elefant cau a terra i el cop ressona per tota la Torre. A en Job li apareix un mal de cap terrible i es desmaia caient sobre la sang de l’animal mort. Una estona més tard en Job és el Tresor.

Es desperta. S’admira de tot el coneixement que té. Sap tot el que succeí des dels inicis dels temps i part del que succeirà. Com funciona l’Univers. Com és l’Univers. Excepte algunes coses que s’han esborrat.

S’aixeca i es dirigeix al porticó per sortir. Quan gairebé hi és s’atura i es gira per mirar l’elefant que, d’alguna manera, ara forma part d’ell. Per algun motiu, troba a faltar un a trompa que mai ha tingut. Llavors s’adona que hi ha una cosa que no sap i que li agradaria molt saber. Ara ell és el Tresor, això ho té clar. El que no té clar és si la màgia d’en Sáëîöù afecta a l’Elefant o afecta al seu coneixement. És a dir, si podrà sortir de la Torre o no.

Però només hi ha una manera de saber-ho. Intentar-ho.