Les noticies relacionades amb el relat són:
- Asseguren que faran el pessebre vivent de Sant Guim de la Plana malgrat la prohibicio de lAjuntament
- jueces acusan mossos campana desprestigio
PessEbre
I
L’avantmatch
Ramiro López Sosa, agent reciclat del cos policial dels mossos d’esquadra, va rebre l’ordre de fer les maletes i de traslladar-se, en compliment del seu deure, a una petita vila situada al delta de l’Ebre. La missiva era clara, a partir del present dilluns, Ramiro assumiria el comandament de la comissaria de Pes d’Ebre.
Tot hi que la població no tenia més d’un centenar d’habitants a l’estiu, per en Ramiro, suposava el primer pas cap a una carrera d’èxits. Després de deixar la guàrdia civil i d’unir-se al cos dels mossos d’esquadra, només havia fet que patrullar els carrers de Barcelona. Bé és cert que havia aportat la seva experiència com a guàrdia civil a l’hora de reduir violentament a possibles sospitosos… ben pensat, segurament aquesta diligència era el que havia fet que l’inspector en cap es fixes en ell.
Així doncs, lluny de desanimar-se per haver de desplaçar-se a prendre-per-cul de la geografia catalana tot just avanç de Nadal, va acceptar l’ordre amb orgull.
***
A la comissaria central, el conseller de l’interior i l’inspector en cap dels mossos d’esquadra, feien un brindis per celebrar la genial idea que els havia portat a desfer-se del problemàtic agent.
- El felicito inspector. - Digué el conseller. - La seva estratègia de ben segur que ens ha salvat el cul d’un altre escàndol. Aquest tabalot d’en López, ens havia ficat al punt de mira de la judicatura catalana.
- Ha estat un plaer. - S’estarrufa l’inspector. - En un lloc tan remot es impossible que en tornem a sentir mai mes a parlar. Li empleno de nou la copa?
- Si us plau! Certament això s’ha de celebrar. Encara recordo l’últim merder que vam tenir amb les tortures a les monges carmelites… mira que confondre-les amb cel·les terroristes! Si no fos família de qui és, ja l’hagués inhabilitat fa temps! Posi’m més cava! Si és menester, ho celebrarem fins a cauré rodons!
De nou varen brindar.
- El felicito de nou. Donar-li un ascens com a cap d’una comissaria que ni existeix, sense membres al seu càrrec… certament gloriós inspector.
II
El poder terrenal i el poder celestial
L’il·lustre senyor Martí Guim, alcalde de Pes d’Ebre, estava ocupat fent burilles. Era un entreteniment d’allò més arcaic. Ja feien burilles els primes australopitecs per a passar les hores mortes, i certament s’havia perllongat en el temps tan gratificant practica.
Algú va picar a la porta, traient al senyor alcalde del seu ensimismament.
Ràpidament, va clavar la burilla sota la taula.
- Endavant! - digué l’alcalde - És obert.
Com una tromba huracanada, entra el mossèn del poble. De fet, l’adjectiu correcte no hauria d’estar relacionat amb el vent, si no més aviat amb el terratrèmol. O en el cas del mossèn, home de pes (i de Pes de tota la vida), amb el moviment tectònic de plaques continentals.
Fos com fos, entra al despatx de l’alcalde fet una fura.
- Sacríleg! - brama el mossèn - Apostata! Com goseu cancel·lar una festivitat tan nostra com es lo pessebre vivent! Comunista! Et consumiràs al foc etern per injuriar a déu nostre senyor d’eixa manera!
- Iep mossèn! Potser que afluixeu lo to un xic. Si voleu fer pessebre enguany, primer m’haureu de pagar los quartos que la seva santitat em déu.
L’alcalde era persona rancorosa, sobretot quan es tractava de diners. Tota la gent del poble coneixia l’amistat que havia unit al mossèn i a l’alcalde tota la vida. I com tota amistat que es veu trencada per calers, acaba convertida en el rosari de l’aurora. Fins al punt que l’alcalde havia prohibit el pessebre vivent del poble per a burxar al mossèn. I tota la comarca s’havia que el pessebre vivent de Pes d’Ebre era el mes espectacular del delta.
- No soltaré ni un ral! Et torno a repetir que no em vaig ficar a lo llit amb la prostituta, així doncs, si li vas pagar va ser per que tu vares voler!
- El que passa, “santitat” és que anàveu massa begut com per a saber lo que fèieu. I vos vau abusar de la meva amistat. I del Chartreuse. Així que no em vingueu amb collonades. Tothom sap que lo clergat de demanar en sap molt, però a l’hora afluixar la mosca, son tots de la congregació de la virgen del puño!
- Això! Tu condemnat més. Només fas que dir blasfèmies. El Chartreuse només lo faig servir com a digestiu després dels dinars, no com tu, escurçó de Lucifer! Estàs convertint lo poble en la nova Gomorra!
- Gomorra? Això ho diràs perquè tu l’estàs infectant de sífilis!
- Ja veig que no és pot raonar amb un ateu com tu. La parròquia sabrà que tu, i només tu vols impedir lo pessebre! Ho pagaràs car.
- No tant car com m’ha sortit pagar-te fins ara les putes!
El mossèn va tancar la porta de cop, deixant al senyor alcalde sol amb els seus pensaments. Tenia que moure fitxa si no volia que aquell fastigós del mossèn li’n fes alguna de grossa. Feia massa temps que el coneixia com per a saber que no tenia ni un pam de net.
Però ara es tenia que ocupar d’un altre assumpte. El dilluns, el desplegament dels mossos d’esquadra es feia efectiu al poble. Se’ls hi havia de preparar unes dependències. De fet, potser podia fer-los servir per als seus propòsits.
III
L’agent de la llei i la gent de l’ajuntament
- Doncs aixina si que l’hem fotuda - digué Benito - No em varen donar la informació correcta. Jo vaig entendré gossos de quadra, no pas mossos. Ja em semblava estrany això de fotre gossos en una quadra. Se que mun avi hi havia tancat un ruquet que tenia per anar al tros, i mun pare hi havia tancat (un cop que una ventada havia tombat lo corral) lo bestiar. Per això em va estranyar lo dels gossos. Per lo normal una gossera, o fins hi tot una gàbia ja fan lo fet. Però ja se sap que la gent de capital és com és.
En Benito era l’ajudant de l’alcalde. Ja se sap, aquell paio que canvia les bombetes dels carrers, el que te la clau del cementiri i de tant en tant hi passa a fer-hi una ullada… per lo general jubilat. En el cas d’en Benito, jubilat del tot. En aquesta ocasió havia rebut, de part de l’alcalde, la petició de tenir enllestides les dependències dels gossos de quadra per quan arribessin de la capital.
En Benito havia dedicat tot el dissabte i la tarda del diumenge ha retirar el tractor i les eines del tancat de casa seva, i ha escampar-hi palla nova. També va carregar d’aigua neta l’abeurador. Per això ara li sabia greu que el pixapins aquest, se li estigues enfadant per un error burrocràtic.
- Així doncs, prefereix que li prepari lo corral? - tot hi que el pixapins no li hagués caigut en gràcia, en Benito es mostrava sol·lícit.
- Vamos a ver… - l’agent López agafar aire - Em sembla que no ho ha entès. És MOSSOS no gossos. I d’ESQUADRA no de quadra. Mossos d’esquadra.
En Benito va respirar profundament. La seva sang cavera, li demanava a crits que li estampes un cop de puny al ca’n fanga. Així doncs va mirar de treure ferro a l’assumpte preguntant-li per la seva professió.
- Deu ser bona feina la d’arquitecte, oi?
- I jo que se. - Contesta l’agent López qui, certament, començava a estar fins als nassos de l’ignorant de províncies que li feia d’amfitrió.
- Home! Si és arquitecte ve ho deu saber.
-Sóc policia! - cridar l’agent López definitivament cansat - Po-li-ci-a!
- A molt bé! - cridar Benito - Deixi’m que li digui una cosa. Vostès, els de capital es pensen que ho saben tot. Primer que si gossos, després que si mossos i ara policia. Ja començo a estar una mica fart de vostè! I que sàpiga que a Catalunya no es diu esquadra! Es diu escaire!
Ja n’he tingut prou. Enllestim-m’ho. Si li sembla bé la quadra tots contents, i si no, se’n pot anar amb els de la seva espècie a la piara de la iaia Rita!
En Benito va marxar fet una fura, deixant a l’agent López, també força exaltat, a la porta de la quadra.
IV
Pecunia Praesens
- Per això ús dic, que tal i com li va passar a frefsre el babilònic, l’ira de Jahvé caurà sobre l’emissari de Satanàs que pretén anul·lar lo pessebre! - Sentencia el mossèn davant dels seus feligresos.
- Disculpi mossèn, quin babilònic a dit? - preguntar la sempre participativa Eustaquia.
- No m’interrompi al mig del sermó! - digué el mossèn. - Ni llavors ni ara, cedirà la comunitat cristiana als despropòsits dels fariseus!
- Havia dit babilònics, no fariseus. - comentar la Paquita.
- A mi no em sona cap frefsre… - digué una meditabunda Eustaquia.
-Prou! - cridà el mossèn - Es que no ho veieu! Ja ens estem corrompen interrompen el sermó. Quina prova més necessiteu per adonar-vos de les maleses que causa l’alcalde a les animes del poble!
- L’alcalde és nascut aquí. - digué la Paquita.
- Ja, i que? - exclama el mossèn.
- Doncs que aquí no som fariseus ni babilònics.
- Em cago en de… - cridar el mossèn, tot refrenant la llengua en l’últim moment. - Farem el pessebre vulgui o no vulgui l’alcalde.
- Però això seria contravenir la llei, i els catòlics no ho fem això. - digué la Paquita.
- I permetre que la llei divina quedi sepultada sota les falses lleis dels homes? Mai!
A més, si no hi ha pessebre, no hi diners a les paradetes!
Ara havien entès tots la necessitat de realitzar el pessebre petés qui petés.
- Si estem d’acord, comencem amb els preparatius. Au! Aneu-se’n en pau!
En qüestió de minuts l’església va quedar buida, tret d’una iaia encorbada que sortia amb la lentitud de qui repassa mentalment els textos del levitic.
- Definitivament no. No recordo cap frefsre. Li diré al xic que m’ho busqui per l’internet.
V
Chartreuse, fum i magistratura no fan bona conjuntura.
A les vuit del matí, el jutge en practiques de la demarcació de Tarragona va baixar al poble de Pes d’Ebre per entrevistar-se amb l’alcalde.
Estava molest. Ell era un jutge, potser en practiques però jutge, i no es mereixia tenir que treballar en una data tan senyalada com el vint-i-quatre de desembre. I més quan la seva missió consistia en posar pau a un cas estúpid en un poblatxo infecte.
De totes maneres, ell era la llei, i si volia la plaça (i el més important encara, el sou) de jutge tenia que fer concessions com aquella.
Malauradament, amb el que no hauria d’haver fet concessions fou amb els carajillos i sol-i-sombres que li encasquetava l’alcalde un d’arrere l’altre com a mostra d’amistat treballada.
I l’alcalde se’n va sortir prou bé. Un cops dinats el jutge ja no sabia ni com es deia i va concedir la raó a l’alcalde.
A l’hora de marxar, entre esses i tombarelles va anar a topar amb el mossèn. De fet el mossèn havia esperat tot el dia a donar-li caça. Casi sense saber ben bé com, una hora més tard es trobaven tots dos al prostíbul amb una copa de Chartreuse (verd per al jutge) a la ma.
El licor dels monjos cartoixos va fer l’efecte desitjat, i el mossèn va poder realitzar fotos a plaer d’un jutge ebri, nu i rodejat de putes.
A les dotze de la nit, entre etílics núvols de Chartreuse, el jutge pujà al seu audi i es posar en camí cap a Tarragona.
***
La nit era freda al delta. Però en Ramiro gaudia de la guàrdia. Desgraciadament no havia passat encara ningú a qui parar i poder multar. Va sospirar. Ho necessitava com l’aigua per viure. La cara de terror del desgraciat al que parava, fer-lo bufar, pillar-lo ebri o sense papers, fer-lo patir una mica. Ah! I el discurset, entre condescendent i paternalista. I finalment la multa.
Llàstima que aquell coi de poble no hi visques pràcticament ningú.
Però de cop uns llums en la distancia. Per fi, pensar. Es pujar els pantalons, s’arreglà la camisa i sortir del cotxe amb la lot per fer aturar el vehicle.
I el vehicle es va aturar. Ara bé, no com estava previst, que era frenant primer.
La trompada contra el cotxe de policia no va ser més espectacular perquè l’audi en qüestió anava força lent.
- Se puede saber que fa! - cridar l’agent López. - Documentación, ya!
Un super (no, millor hiper) ebri jutge va baixar la finestreta.
- Vostè… hic… no sap qui sóc jo! - digué el jutge - Sóc un magistrat… hic… apartis del mig i no interfereicc! interfereixi el curs de la llei!
En Ramiro va decidir saltar-se els preàmbuls i anar directament al discurs.
- Sabia vostè que va tot borratxo? Sabia que ha estampat el cotxe contra una unitat del cos dels mossos d’esquadra? Amb la seva edat, vergonya hauria de fer-li el anar conduint begut per aquestes carreteres, podria matar algú! - Ara venia el gir paternalista - que no ho veu, jove, que hi ha quelcom més a la vida que el jolgorio i la fiesta boja? Te una família que l’espera i…
- Calli pallasso… jo sóc jutge, entén jutge hic… sóc jo qui fa els… judicis, si… judicis.
Una mena de ressort a la ment de l’agent López es va activar. El “tricornio spirit” que portava dins seu va arrencar al jutge del seien a través de la finestra, tot estampant-lo al terra. L’immobilitzà i li posar les manilles.
Després de patejar-li el fetge i fer-li vomitar una mica, fica al jutge al darrere de l’accidentat vehicle dels mossos d’esquadra. Algú passaria la nit al calabós.
VI
Prima Legio de Pes d’Ebre
- Estimat Benito - digué l’alcalde - enguany lo pessebre no es farà. Es la llei. Però sembla que lo mossèn i els seus sequaços ho intentaran a expenses de la llei.
Per tant, i com a contra mesura, vull que desfilin els armats. Feu tot el que calgui per a interrompre lo pessebre vivent.
- Però si els armats no surten a Nadal… A més, no podem enfrontar-nos a la resta de lo poble…
- Deixem acabar. No es tractar de fer mal a ningú, simplement “simuleu” una incursió punitiva romana a un poble jueu. Ja saps, pallisses “fictícies” i crucifixions de “broma”.
A més, tinc entès que tal missió requerirà d’un nou i hàbil centurió. T’agradaria portar una escombra al casc, centurió Benito?
***
El centurió Benito es mirà amb orgull la lluenta cuirassa de plàstic galvanitzat. Era formidable! Alça el gladius de fusta i la primera (i única) cohort del poble es posar en moviment. Darrere seu, l’àguila de plàstic imperial, ensenya dels armats del poble, oscil·lava orgullosa d’alt d’un pal d’escombra.
De tant en tant algú aplaudia, i per a ell, era com estar a Roma. Entrant-hi triomfal. Com Juli Cesar!
Al final del carrer es veien els jueus! Tement la traïció hebrea, va fer formar en tortuga.
***
El mossèn, mirar atònit com una dotzena de vacunés figures embotides en plàstic avançaven apilonades sota uns escuts rectangulars. Va reconèixer els armats. I va començar a tremolar.
El primer impacte de pillum se’l va endur la senyora Antònia al cap. Després li va tocar el torn a la paradeta de carquinyolis. Poc a poc, el pacífic pessebre vivent es va convertir en una batalla campal a cops de puny i garrotades.
L’agent López ho va veure tot. No va perdre el temps, i va sol·licitar reforços a Deltebre i Tortosa.
***
A la plaça major estaven crucificant al mossèn. Era una crucifixió de broma, no havien fet servir claus sinó que l’havien lligat pels canells amb fil ferro.
Mentre el centurió Benito netejava la sang del gladius de fusta, s’adonà que un regiment de soldats vestits de negre s’aproximaven.
- A formar! - cridar a la tropa - sembla que la festa no s’ha acabat.
Els legionaris formaren al voltant del seu cap.
- Per la glòria de Pes d’Ebre! Carregueu fills de Júpiter. Força i honor!
Qualsevol estudiós d’història clàssica podria assegurar que, a la batalla d’Alesia, els gals no es van endur emmanillats a les forces de Juli Cesar. Ara, ningú pot posar en dubte que els fills de la ciutat dels set turons, haguessin mostrat més ardor combatiu que la cohort del poble de Pes d’Ebre.
VII
Malament esta el que malament acaba
Certament, la quadra dels mossos d’esquadra del poble de Pes d’Ebre, no havia somiat tenir a tanta gent al seu interior. Tots ells presos.
Entre gemecs de dolor i ferum de vòmits, una ressacosa consciència despertar. El jutge intentar analitzar la realitat entre martellades al cap i punxades de intens dolor a les costelles. Per un moment va pensar que havia perdut el seny quan es va veure rodejat de legionaris romans i homes i dones amb túniques hebrees. Es posar en peu i s’espolsà la palla de la roba.
Poc a poc la memòria li anar retornant. I li va semblar entendre que hi feia tota aquella gent allí dins tancada. Va buscar el mòbil i va fer una trucada al seu oncle, el conseller de l’interior.
***
Per la seva banda, el Jacinto, home de fe que havia evitat les detencions de la nit anterior, va atansar-se a la plaça major per alliberar el mossèn. Aquest, en un atac de fúria digna de l’antic testament, va trucar a diverses revistes per a fer-los sabedors de que tenia en el seu poder fotos compromeses del nebot del conseller de l’interior.
***
A les quatre de la tarda, van confluir a la quadra dels mossos tot un seguit de personatges. Primer l’alcalde i l’agent López que obriren la quadra. Desprès una munió de periodistes que seguien al mossèn que els anunciava la noticia en el seu poder. De dins van començar a sortir uns gemecs més propis de bèsties que de persones.
Al poc, van arribar el conseller de l’interior, l’inspector en cap dels mossos d’esquadra i la dona del jutge.
Entre plors i escridassades, un escàndol era nat a l’establia. Així doncs, Pes d’Ebre va tenir, finalment el seu pessebre.
FI
Entrades (RSS)