I
L’Alba tenia 22 anys i estudiava Història de l’Art a l’Autònoma. El primer semestre del curs s’havia acabat feia dues setmanes i, el que és més important, era dijous. Per a molts estudiants de l’Autònoma, i l’Alba n’era una d’ells, dijous és sinònim de festa. Faldilla curta i mitges (encara feia fred), un top que fins feia poc era sota un jersei que fins feia no gaire més era sota una jaqueta. Ni calces ni sostenidors que només destorben. Era dijous i dins la discoteca sabadellenca a vessar no sentia fred sinó calor. L’alcohol s’havia unit als porros d’abans d’entrar i l’Alba era feliç i ballava i es movia sense fre. Algú se li havia posat al darrere i aquest algú ballava i es movia, feliç, sense fre. La tocava lleugerament, amb la sensualitat de qui vol desfermar passió continguda. L’Alba li seguia el joc, notava la humitat a les mitges. Va ser el dejota qui va xiular el final del partit amb un canvi de ritme. L’Alba es va girar riallera i encuriosida, esperant que el tio que l’havia posada a cent no fos un imbècil, com altres vegades. Però era l’Agnès, que tenia 21 anys (a punt a punt de fer-ne 22) i estudiava Història a l’Autònoma.
L’Alba feia temps que tenia dubtes sobre la seva sexualitat, tot i no haver estudiat a un col•legi de monges, però això no va fer que es mostrés menys sorpresa. No va reaccionar fins que l’Agnès, bastant ràpida, la va convidar a prendre alguna cosa. L’Alba es va deixar seduir només per treure’s de sobre el dubte i als veïns de la Vila universitària els va costar dormir, sens dubte, per culpa dels gemecs.
D’ençà, cada dijous, tipes de veure’s cada dia i cada nit i cada matinada i cada despertar humit anaven a la mateixa discoteca però per separat. Una ballava fins que es lligava a algú, home o dona, l’altra mirava fins que no podia més i intentava (fins a aconseguir-ho) prendre-li la parella.
Un dijous, l’Alba, que tant li agradaven homes com dones (s’havia adonat) li feia la punyeta a l’Agnès mirant de lligar-se el tio més lleig de tota la discoteca. L’Agnès, que no li agradaven gens els homes (així es morissin tots, proclamava) va haver de fer el cor fort per seduir al pobre desgraciat. Després, com feia amb tots els que l’Alba es posava per davant i per darrera els dijous, el va deixar tirat com un drap brut, i ell es va quedar amb l’incògnita de si no era tan lleig com creia o si havia estat víctima d’una broma. Era lleig, sí, però no s’havien rigut d’ell. Tan sols havia estat la víctima del joc dels dijous.
Un altre dia (concretament un dijous) va ser l’Agnès qui va lligar amb una dona espectacular, una executiva que duia de cul (i si podia donava pel cul, metafòricament) a tot ésser vivent al voltant del Parc Catalunya de Sabadell, que havia vingut acompanyada d’una pocapena que pràcticament ensenyava els mugrons. L’Agnès va estar pendent, durant tota la nit, de què intentaria l’Alba. Quan ho faria. Com s’aproximaria. Com la superaria. Però res. Ja no l’estimava? Els balls amb la dona espectacular pujaven de to. Els nois del voltant apuntaven al nord quan les llengües de l’Agnès i de l’executiva metafòricament sodomita es tocaven, dins i fora de sengles boques. Però l’Alba no intervenia. L’Agnès va aixecar el cap un moment i va veure com el seu amor xerrava i reia amb la pocapena de l’amiga de la tia que li acabava de fer una repassada a la flora bucal. En veure-ho, l’Agnès va decidir que aniria amb l’executiva fins al final. L’executiva va convidar-la, per fi, a acompanyar-la al seu pis. Va passar a dir-li a la pocapena que es busqués la vida, que poca pena li feia. L’Alba no hi era. L’Agnès i la dona espectacular van sortir de la discoteca. Fora van veure que un munt de gent mirava alguna cosa des d’una cantonada. Una llum groguenca i vibrant il•luminava les seves cares. S’hi van apropar i van veure com el Bmw de l’executiva, que poc després es va posar a plorar, cremava. L’Agnès va notar que algú l’abraçava per l’esquena i li feia petons al coll. L’Alba no l’havia fallat.
El joc dels dijous només tenia una norma i només va caler pronunciar-la una vegada: l’altra no pot acabar la nit amb algú que no sigui jo. I prou.
Cinc mesos després de conèixer-se les classes ja havien acabat i era dijous. Ja no hi havia festes universitàries. L’Alba i l’Agnès es dirigien cap al seu restaurant preferit de Sabadell, el Suripanta. Sortint de l’estació dels ferrocates es van reprimir d’agafar-se la mà. No era per vergonya, altres cops sí que s’agafaven. Però era un dia important i estaven nervioses. Van pujar pel carrer de Sant Pere en direcció a la plaça del Gas sense dirigir-se la paraula. Van entrar al Suri.
Es van veure obligades a parlar quan els van preguntar què volien sopar (assortit d’amanides orientals i kefta la forn per l’Alba, amanida tèbia i crep de sobrassada i mel per l’Agnès; vi per beure). Van encendre’s unes cigarretes.
-I bé? – va preguntar l’Agnès.
-M’han donat la beca – va contestar l’Alba, trista.
-Per on?
-Per Venècia.
L’Agnès no va dir res.
-M’agradaria que vinguessis – li va demanar l’Alba.
-A mi m’agradaria que et quedessis.
-No penses venir, doncs?
-Ja saps que no m’agrada viatjar.
No van tornar a parlar durant tot el sopar, fins que van sortir del restaurant.
-Vine amb mi a Venècia.
-Per què m’ho fas això?
-Si no et faig res! Vaig un any a Venècia per a estudiar i vull que vinguis amb mi.
-Però tu ja saps que jo no vull anar a l’estranger. El que vols és deixar-me.
-Què t’empatolles? Jo t’estimo. Saps que t’estimo.
-I per què no busques feina aquí, doncs?
-I tu, que m’estimes? No estàs disposada a viure un any a l’estranger per mi. Amb mi!
L’Agnès va començar a plorar i se’n va anar corrent.
II
Des que vivia a Venècia, i ja feia mig any, l’Alba havia fet moltes amigues però només una, l’Arianna, havia aconseguit que li fes cas. Fins i tot vivien juntes. A més, l’Alba havia recuperat el contacte amb l’Agnès. L’Agnès vivia a Tarragona i des de feia tres mesos també amb l’Alícia. Les converses entre l’Agnès i l’Alba començaven com si dues amigues de tota la vida s’expliquessin que havien fet els dos últims mesos, però poc a poc la conversa canviava per a dir-se de putes en amunt, per després tornar a canviar i semblar una conversa d’adúlteres que s’amaguen, per tornar a canviar més tard i que semblés un telèfon eròtic. I encara tornava a canviar mil cops per tornar als mateixos temes un cop i un altre. La conversa sempre s’acabava quan una li retreia a l’altra que s’havia oblidat de la norma i que, per tant, mereixia la mort. Sobretot els dijous.
III
A Venècia, l’inspector Catarella mira el cadàver de la noia jove. Devia ser bonica abans de morir ofegada, deduïa a partir del cos inflat. Quants morts es cobraria aquesta marea? Venècia es trobava inundada com feia 22 anys que no es veia. En Catarella se’n torna cap a la seva oficina en una petita llanxa quan li va sona el telèfon. No hav estat un accident. La noia té una bala al crani que no l’ha arribat a matar. Els companys d’en Catarella intenten inútilment localitzar algú al pis de la noia. A Tarragona, l’inspector Rovira mira la noia jove. Devia ser bonica abans que algun malparit n’amagués el cadàver als soterranis del restaurant del Fortí de la Reina, que just havien començat a enderrocar. A la platja de Tarragona, amb l’amfiteatre a l’esquena, l’Alba abraça l’Agnès. S’ha acabat el dijous i comença el divendres.
—
Les noticies que inspiren aquest relat, proposades pel Josep Lluís són:
Entrades (RSS)