Indigents de la literatura

Explica la història que en una habitació mitjana en una casa gran hi havia una nena petita que es deia Clara i tenia uns cinc enormes anys. Era també una nit fosca com totes dins el tou llit de cada persona de la família.

De sobte la Clara es va despertar per culpa d’un somni que havia tingut. Havia somiat que es bevia un enorme got d’aigua fresca amb menta. Pensant en aquest somni es va adonar que tenia set, molta set. Dins el seu cap va començar una potent batalla entre la seva set i la seva por. Una part d’ella volia baixar a la cuina per omplir un got d’aigua fresca, l’altra volia quedar-se dins el llit perquè tenia massa por de la foscor.

Així doncs, va decidir quedar-se estirada esperant que la set passés. Però no va aconseguir adormir-se de com era de forta la necessitat de beure aigua i de com de pastosa tenia la boca.

Aleshores va prendre una decisió determinant.

Amb un gran esforç la Clara va treure el peu dret de sota l’edredó, i després l’esquerre i els posà els dos al mateix temps al terra. Va dubtar una mica i finalment es va apropar a la porta i la va obrir de bat a bat. La llum que entrava del carrer des del finestral retallava la seva silueta i els seus peluixos tenien una magnifica vista de la Clara a contrallum i tot i que era petita, de cop semblava que hagués crescut fins al cel.

El que va veure davant d’ella la va frenar per un moment. Una immensa casa de playmobil que una de les seves germanes grans no havia desat li impedia el pas. Per un instant va passar per la seva ment la idea de tornar al llit, però la set va ser més llesta i la nena amb un gran esforç, grunyint una mica contra la Clàudia i els ninotets de la casa en miniatura, la va empènyer poc a poc amb tot el seu cos i finalment va poder sortir de la seva habitació.

Va continuar el seu camí cap a l’escala a través del passadís però arribant a la meitat va trobar-se un puzle de setze peces 20×20 que calia endreçar dins el seu quadre per poder passar. Va començar a muntar-lo però com que no estava acostumada fer puzles va començar a preocupar-se una mica perquè va pensar que no arribaria mai de la vida a la cuina. Començava a defallir, perquè la son, la set i la foscor li feien perdre de vista el seu objectiu. Sentia que no ho aconseguiria mai, que es quedaria estirada allà al terra fins que es moriria de la set i llavors al matí la trobarien i l’haurien d’enterrar al jardí al costat del Miau el gat que s’havia mort l’estiu passat.

Però mirant al final del passadís en la seva lenta agonia va veure una orella del Dudú, el seu OPE (Osset de Peluix Estimat), que es movia i li deia a la Clara de ser valenta i continuar, que calia arribar a la nevera per agafar l’ampolla d’aigua. La Clara que es va sentir millor, va aconseguir casar totes les peces del trencaclosques amb penes i treballs, perquè les peces no eren fàcils de moure amb unes mans tan petites, passats uns quinze cotxes pel carrer de baix.

Com que no es volia sentir sola, el Dudú es va aixecar i va acompanyar-la en aquest tortuós camí que ara ja podria compartir amb algú. Va arribar a la vora del primer graó de l’escala. L’arquitecte que l’havia dibuixada no havia pensat en els nens que hi anaven a viure i els graons eren realment massa alts per la Clara i la barra per agafar-s’hi massa ampla per posar-hi la mà.

En Dudú li va xiuxiuejar a l’orella per dir-li que era allà amb ella per ajudar-la i la Clara es va sentir més segurar. D’un en un va baixar els vint graons d’aquella horrorosa escala, a vegades asseguda, a vegades baixant d’un en un sempre amb el  peu dret pel davant.

Per fi va arribar al menjador i va començar la ruta directa cap a la nevera de la cuina. Va córrer ràpid, molt ràpid per què la foscor no l’atrapés per menjar-se-la amb patates. Fent un esprint final va tocar la porta de la nevera i amb música de campiona sonant-li a les orelles, va obrir la porta de bat a bat i la llum que sortia del frigorífic vermell va banyar-ho tot.

Va inundar-se la cuina de tanta claror i la Clara es va sentir totalment alleujada. Ja no tenia por.

La nit no havia acabat encara però. Tenia els braços massa curts per atansar l’ampolla d’aigua que tant desitjava. Va pensar durant uns vint segons ben llargs què fer. No tornaria ara a la seva habitació, després de tot l’esforç que li havia suposat arribar a aquell moment!

Va buscar llargament fent servir la seva visió perifèrica ampliada per la cuina i finalment els seus ulls es van clavar sobre la cadira més alta. La Clara es va apropar, va agafar les dues potes de davant, una a cada mà, i va decidir que després d’haver travessat la foscor, empès una enorme casa de playmobil, i baixat la gran escala, arrossegar una cadira no seria tant difícil.

Fent aquest últim esforç, va aconseguir empènyer la cadira fins a la nevera que havia deixat oberta. Va pujar-hi, va estirar el seu bracet i va agafar la Ampolla d’aigua. La va obrir gloriosament, la va apropar a la seva boca i finalment, després de tot l’esforç i les dificultats, l’aigua va lliscar entres els seus llavis i la seva gola i la set, per fi, va passar com un mosquit davant la Lluna.

Estava realment esgotada i abans de tornar a la seva habitació va voler descansar una mica en el sofà de flors de la seva mare.

Al matí, a l’hora de l’esmorzar, la ma dolça de la seva germana més gran la va despertar per demanar-li què feia dormint a baix a la sala d’estar.

Aquest relat pertany a l’exercici 3. L’objectiu és construir un conte a partir de la matriu de Propp.

Diumenge fent Zapping

Vet aquí una vegada, a un barri molt, molt llunyà, que hi vivia un paio de classe mitja. L’Ulisses, doncs aquest era el seu nom, s’acabava d’aixecar de dormir. Eren les quatre de la tarda d’un diumenge qualsevol i l’Ulisses no tenia cap intenció de fer res en absolut. Dedicaria el diumenge a compartir-se entre el llit i el sofà. Ja s’ho havia ben guanyat desprès d’una dura setmana laboral, i, què collons, si el déu dels cristians va fer el dropo el diumenge, qui era ell per posar-ho en entredit.

Així doncs, després de rentar-se la cara i agafar unes magdalenes de la cuina, es va deixar caure al sofà. Va menjar-se les magdalenes mentre feia zapping amb el comandament a distància. La programació dels diumenges, per si hi ha algú que no ho sap, sol ser una merda. Però com la gent està tan petada, no li queda mes remei que mirar-se el que hi ha.

Per fi, l’Ulisses va trobar una pel·lícula que feia mala pinta, això ja era molt, doncs la majoria no feien ni pinta. Va ficar-se la mà a la butxaca del batí i va treure’n el paquet de tabac. Però vet aquí que al obrir-lo aquest estava buit.

Va registrar els calaixos de la casa i va mirar sota els mobles, però no va trobar tabac per enlloc. Així que va començar a fumar-se les tatxes del cendrer. Però ben aviat ja no li en quedaven. Així que va provar a fumar-se els filtres, però ben aviat va desistir.

L’Ulisses era un addicte al tabac, així que ja s’estava fent a la idea que si no baixava a per tabac, la tarde de diumenge seria infernal. I era diumenge, no podia permetre que la falta de nicotina enfonses el seu dia lliure.

Va mirar per la finestra. El bar d’en Paco semblava que estava obert. Així doncs, era clar el que tenia que fer. Però li feia molta mandra canviar-se. Anava amb el pijama i el bati i no volia haver de rentar-se i posar-se ni que fos un xandall.

Vinga! - va pensar - Total el bar del Paco esta aquí al davant, i ja ens coneixem de fa anys, baixaré així mateix.

Dit i fet, va prendre les claus de casa i un bitllet de deu euros i se’n va anar.

.

Diumenge al bar d’en Paco

L’Ulisses va baixar fent ús de l’ascensor. Va mirar-se els peus i va pensar que, com a mínim, tindria que haver-se posat les sabates. Anava amb unes sabatilles d’anar per casa, que eren calentes, però no tenien massa sola. Però tampoc era massa problema, el bar d’en Paco estava a l’altre banda del carrer.

Així que va sortir del bloc de pisos, va mirar a banda i banda, i va creuar el carrer.

De moment no hi havia ningú pels carrers, i això el va animar, tampoc volia guanyar-se una fama de deixat per anar en pijama pel carrer.

En Paco estava prenent-se un cafè mentre es mirava les motos a la tele. Tal i com va sentir obrir-se la porta del seu establiment es va girar.

Quan va veure l’Ulisses, va començar a riure.

- Carai Ulisses - va dir-li - quin pijama més maco.

- Jaja - va riure l’Ulisses - són les noves tendències d’aquesta primavera. Paco, activa la maquina que he de treure tabac.

- Ui Ulisses! Ho sento, però la maquina esta espatllada. Ahir ja no anava, i no compto que vinguin a arreglar-la ja fins demà. Però té home, si vols un piti ja te’l dono jo.

- Gràcies Paco, però necessito un paquet. Que saps que hi ha obert avui?

- Doncs el Pirata no sé si té el bar obert, i a la benzinera ja no en venen… potser al Calypso.

- Uf, però el Calypso esta a prendre pel cul. - l’Ulisses rumiava - Bé, m’aproparé al Pirata, i sinó, em sembla que el Lotofac’s Place queda a prop.

- Tu mateix. Ja ens veiem.

L’Ulisses es va acomiadar d’en Paco i va posar-se en camí del Pirata. Això si, va acceptar el cigarret que en Paco li va oferir.

.

Diumenge buscant tabac

La cosa és que el Lotofac’s Place estava tancat. Així que al final va acabar al Pirata. No li agradava massa aquell bar. L’amo era un fill de papa desconsiderat. A més feia com dos d’ell i semblava més un armari que no pas una persona. Així que intentaria entrar discretament, compraria el tabac i marxaria sense fer massa soroll.

Però hi han coses que són inevitables per molt que un s’esforci. Al bar hi havien un parell de paios fent birres i en Poli, o el Pirata, que era com li deien tots.

- Però que tenim aquí? - va dir el Pirata en veure l’Ulisses en pijama - No trobes el llit princesa?

Les rialles van esclatar al bar. L’Ulisses no va voler fer-se mala sang i va tirar pel dret.

- Pirata, posa la màquina en marxa que he de treure tabac.

- Jaja. No preferiries que et fes una xocolata calenteta per abans d’allitar-te. - De nou les rialles van omplir el bar.

- Va collons! - va dir l’Ulisses - No em facis més la punyeta i deixa’m comprar tabac.

- Eh merda seca! - va dir-li el Pirata amb animositat - A mi no em diguis el que puc o no puc fer al meu bar. Si tinc ganes de ficar-me amb tu, ho faré, pallasso! I sinó, el proper cop et vesteixes com una persona normal. Que s’ha de ser ruc per sortir al carrer així!

L’Ulisses ja en va tenir prou. I en un vist i no vist, li va clavar un cop de puny al Pirata.

El Pirata va cagar-se en tot el santoral mentre es tapà l’ull. L’Ulisses va aprofitar per marxar abans que encara es fes més grossa. Però al seu darrera ja sortien els dos amics d’el Pirata a per ell.

El Pirata va buscar el mòbil amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra es tapava l’ull de bellut.

- Papa! - va plorar el Pirata pel mòbil - El cabró de l’Ulisses m’ha fotut un cop de puny!

.

Diumenge i perdut

Havia començat a ploure. Per sort, això l’havia ajudat, no a conservar la seva dignitat, però si a evitar als seu perseguidors. Però en la seva desenfrenada carrera, havia acabat a l’altra punta del barri.

Per sort, entre una cosa i l’altra, havia anat a parar a prop del Calypso.

Així que va atansar-s’hi. Ara ja no feia pinta d’algú en pijama fora de lloc. Ara ja semblava algú malalt. Suat, xop, brut i en pijama. Amb el batí pengim penjam i els ulls injectats en sang. També tremolava per l’abstinència. No s’havia pogut fumar el cigarret d’en Paco, i ara se li havia mullat tot.

Va anar cap al Calypso i va entrar-hi. Per sort, només hi havia la cambrera. El mirà i va dubtar de si havia de trucar a la policia.

- Hola - va dir l’Ulisses - vull tabac. Encén la màquina.

La noia va encendre la màquina. Però l’Ulisses ja no pensava que només portava un bitllet, i per tant, necessitava canvi.

Així que va treure el bitllet i li va demanar a la cambrera que li canviés.

Però en aquell moment va entrar l’amo del local. I es van reconèixer mútuament.

- Així que aquí estàs malparit! - va dir l’amo - Ja m’ha dit el meu fill el que li has fet. Deixar-li l’ull així!

L’Ulisses començava a pensar seriosament en deixar de fumar. Primer ha de deixar casa seva, on estava realment còmode, desprès quasi acaba apallissat pels amics del Pirata. I ara, tot xop i fet fàstic, quan ja tenia la caixeta de tabac al davant, l’amo del bar, que no era un altre que el pare del Pirata, s’interposava al seu camí.

- Miri, jo només vull tabac. El seu fill m’ha provocat i m’ha faltat al respecte. Si m’hagués atès amb correcció això no hagués passat.

- Mira carallot - va començar l’amo - aquí no compraràs pas tabac, ni hi prendràs res. Tenim dret d’admissió, així que forà!

L’Ulisses estava derrotat. Va sortir del bar amb el cap baix. No s’havia on més podia trobar tabac. Ja l’última opció era agafar el cotxe i baixar a la ciutat. Però així acabaria de perdre el diumenge anat amunt i avall.

.

Diumenge d’esperança

En Paco s’havia quedat sense gel, així que li va demanar a la seva dona, la Contxita, que vigilés el bar mentre anava a la benzinera a comprar un parell de bosses.

Tot pujant per l’avinguda amb el cotxe, va veure a l’Ulisses assagut a la vorera davant del Calypso.

Estava xop i feia mala cara.

- Ulisses! Què coi fas aquí? Acabaràs agafant una grossa!

- No hi ha manera d’agafar tabac. No tinc canvi, i tampoc me’l volen vendre!

- Ummm - va fer en Paco - tinc una idea. Ja et dono jo el canvi, si vols. Llavors pots entrar al bar ràpidament quan no et vegi l’amo i comprar tabac.

- Si, pot funcionar - va dir l’Ulisses - té deu euros, dona’m monedes. La noia ha deixat la màquina encesa… pot funcionar.

En Paco va marxar i va deixar a l’Ulisses amb les monedes i el pla genial.

Ulisses va seleccionar quatre monedes i va guardar la resta. Va mirar pel vidre i va veure que l’amo entrava al lavabo. Aquella era la seva oportunitat.

Va entrar al bar, es va atansar a la màquina i va introduir-hi les monedes. La noia va crida a l’amo en quan el va veure.

Una altra moneda i ja hi serien totes.

L’amo va sortir del lavabo amb la titola encara penjant i fent crits.

Va polsar el tabac que volia.

L’amo ja s’havia guardat la tita i estava agafant un bat de beisbol de darrera de la barra.

El seu tabac, gràcies. Les paraules a la pantalla van donar per completada la transacció. La caixeta de cigarrets va caure al calaix.

L’amo ja tenia el bat en alt.

L’Ulisses va recollir la caixeta, i amb una habilitat innata, va soltar-li una puntada de peu als ous de l’amo.

Mentre aquest estava estès al terra cagant-se en déu, l’Ulisses ja sortia del bar, però encara va tenir un segon per mostrar-li el dit llépol al amo.

.

Diumenge a casa

Finalment, l’Ulisses tenia el tabac. Va baixar corrent per l’avinguda fins arribar a casa. Tot havia passat. Desgraciadament, aquella no era la mena de diumenge que volia passar. De totes formes, eren les set. Podria passar la resta del dia tranquil ara que ja tenia tabac.

Un cop a casa, es va despullar, es va donar un dutxa, i un cop net i amb un pijama polit, va seure davant la tele.

I ara si, va obrir el paquet.

Va encendre’s un cigarret, i va gaudir del fum de la victòria.

FI