Les premises proposades per Intratable en cara a la realització del relat eren:
- Poc a poc i per diferents motius els familiars més propers de la protagonista (pares, un germà i el nòvio) van morint. Al principi de la història només queda sa germana.
- Ella havia treballat d’ajudant per a un home A i creu que és el culpable de les morts, per culpa d’un incident que els va passar mentre treballaven.
- Ella creu que A vol matar a sa germana i després a ella.
- Ella demana ajut a un altre home B de la mateixa professió que l’A per a que l’ajudi.
Els personatges:
- La dona protagonista està trastocada però tot el que explica sembla tenir sentit. És relativament jove.
- B també és jove i no està segur si creure’s el que l’altra li diu o no.
- A és més gran que els altres dos i tampoc ha tingut una vida plaent.
—————
Nota de l’HomePeix: He parit un monstre. El relat s’ha descontrolat i m’ha agredit… De fet, en un principi, tenia que ser un relat inspirat a la Sèrbia de post guerra, però el senyor Lovecraft ha envait els meus somnis fins a fer-me canviar l’idea original. Penso que he seguit “bé” les indicacions, l’únic element que he eliminat ha estat el germà, més per descuit que per un altre cosa (era present al principi del text, desprès me vist obligat a treu-lo). Sobre el tema de les edats, crec que queda clar que A és major que B( com es demana), però me adonat que B també és major que C (quan tenien que tenir la mateixa edat).
—————–
PSI
1
L’encontre
La vista des de la finestra del segon pis tenia la qualitat de transportar-la a un temps i a un espai més feliços de la seva vida. La serralada de blavosos contrastos, el parc on la canalla gaudeix del joc infantil, la via del tren… Recordava vívidament els dies en que els seus pares la duien de passeig. Recordava l’escena dels gronxadors. En la seva ment els compartia amb la seva germana. Recordava les rialles.
Uns cops a la porta la retornaren a la realitat.
Les deu en punt. No faltava mai a la cita, era la seva feina.
- Endavant - digué amb una manca total d’entusiasme – com sempre, és obert.
- Senyoreta Ferràs, com es troba avui? – la dicció mecànica de la infermera indicava (amb una claredat fora de dubtes) que havia repetit la pregunta durant tota la seva carrera. I com sempre tant se li fotia la resposta. L’únic interès que tenia era el de donar la medicació al pacient i assegurar-se que se la prengués.
- Com sempre – no malbaratava paraules amb qui no les volia rebre. Era una lliçó que li va costar aprendre. Es prengué les pastilles hi tornar cap a la finestra. La infermera sortí i tancà la porta sense cap més cerimònia.
Com sempre.
Hi havia pensat en moltes ocasions, al cap i a la fi, temps per fer-ho no li havia pas faltat. I realment no sempre havia estat així.
De cop, i fora de tota previsió per part seva, la porta es tornà a obrir.
Amb la decisió de qui es nou en la seva feina i preocupat per voler donar una bona impressió, traspassar la porta un jove amb bata blanca.
Duia una carpeta sota el braç i tot indicava que era el nou psiquiatra de qui li havien parlat.
- Bon dia tingui! – Bramà l’enèrgic doctor – Com potser que amb un sol tan esplendorós hi hagi algú que prefereixi quedar-se tancada entre aquestes quatre parets. Bon dia de nou! Em dic Gabriel i sóc el metge que la portarà a partir d’ara. – el jove doctor estengué la ma cap a la pacient – Vostè deu ser la senyoreta Mònica Ferràs.
Després d’esperar uns instants amb la mà estesa, i veient que la seva pacient semblava fer cas omès a la seva presentació l’enretira.
- Li sembla bé si donem un tomb pel jardí? – digué en Gabriel.
- Que li ha passat al doctor Garcia? Ja s’ha cansat de mi? – digué la Mònica.
- En certa manera sí – En Gabriel mostra el seu millor somriure davant la perplexitat de la seva pacient – L’han jubilat, jo m’encarregaré dels seus pacients a partir d’ara. I ara… què hem diu del passeig?
- Li dic que estic prou bé aquí, gràcies. – De nou es gira cap a la finestra.
- Bé, doncs quedem-nos rodejats de tristes parets en un dia tan meravellós. – El doctor sospirà com si de debò li molestés no poder sortir fora de la cambra. La mirà detingudament, no podent imaginar-se per què algú hauria de preferir viure tancat amb tal austeritat.
Bé, més que austeritat – pensà – funcionalitat. Un llit, una cadira y una taula. Ni llibres, ni televisor, ni cap mena d’entreteniment… tret de la finestra.
Agafà la cadira y segué, tot deixant la carpeta sobre la taula.
- Tinc entès que no parla gaire. – Temptejà en Gabriel.
- I vostè sembla que no sàpiga callar. – Li solta la Mònica airadament.
- És cert. La meva mare ja ho deia, “aquest marrec no calla ni sota l’aigua”. – En Gabriel mostrar de nou un somriuré de serenitat. – Potser a vostè li deien que de tan callada semblava muda.
- Els meus pares son morts. I si s’hagués pres la molèstia de fer la seva feina amb un mínim d’interès, sabria pel meu historial tot el que li cal. – La Mònica s’encarà amb el metge - Deixi de jugar amb mi, jo ja exercia la professió molt avanç que vostè es decidís a cursar-la.
- És cert, pel que tinc entès va treballar com ajudant del doctor Maurice durant un bon grapat d’anys. – L’expressió de la cara de la Mònica canvia sobtadament.
Una espurna s’encengué als ulls del doctor.
- Un gran psicòleg, tota una eminència.
- Ma… marxi. – La Mònica torna cap a la finestra donant-li l’esquena al metge.
- Com pot veure, sí me pres la molèstia de llegir el seu historial. I voldria prendre’m la molèstia de que m’expliques la seva relació amb el doctor Maurice.
- Calli! – xisclà la Mònica – vostè no ho pot entendre.
- Realment, preferiria que m’expliqués el què li va passar, per més que ja ho hagi llegit a l’informe. Vull ajudar-la.
- Em vol ajudar? – esclatà la Mònica – Em vol ajudar? Doncs trobi a la meva germana abans de que ho faci el monstre. Tregui-la del país, amagui-la. Si la troba no tan sols la matarà, li robarà l’anima! – Estava histèrica.
- Quin monstre? De què parla?
- No hem creurà pas. No serà el primer que se’n rigui de mi. Acabarà per fer com el doctor Garcia, deixar-me aquí oblidada.
- Expliqui-m’ho!
- Durant un any, he viscut tancada entre aquestes quatre parets. Patint per la meva germana, l’única família que hem queda. Ell la matarà, de la mateixa manera que va matar els meus pares i … i al Guillem. Segueixo viva perquè no ha trobat encara a la meva germana, un cop sigui morta, també em matarà a mi per satisfer la seva luxúria.
- Si us plau, comenci des del principi, en cas contrari no la podré ajudar.
2
El relat de la Mònica
Vaig acabar la carrera de psicologia ara fa cinc anys. Com vostè, una mena de feliç ignorància em portava a creure que amb la meva tasca ajudaria a sanar la ment d’aquells que havien perdut l’enteniment.
Desprès de passar per diverses feines de merda, vaig acabar anant a parar al consultori del doctor Maurice. Li vaig causar bona impressió a l’entrevista, i decidí donar-me feina com ajudant. Hem vaig alegrar molt de la notícia, com vostè ha dit, el doctor Maurice era una eminència en el camp de la psiquiatria i, per la meva part, era el pas endavant que necessitava la meva carrera.
Això és el que vaig pensar. D’haver sabut el que m’esperava hagués defugit l’oferta a l’instant…
Durant un temps, l’experiència fou profitosa. El doctor Maurice era una persona carismàtica i molt culte. En certa manera em sentia atreta per ell, l’admirava i a més a més tenia un aura colpidora. La seva manera de tractar les malalties mentals era d’allò més innovadores, realment semblava posseir un do pel que feia.
Poc a poc em vaig anar guanyant el seu respecte i vam començar a intimar. No en un sentit sexual evidentment, per aquells temps jo sortia amb en Guillem, tot hi que ell va provar a seduir-me en diverses ocasions.
Un bon dia, em va exposar algunes teories sobre el que ell en deia paleo-psiquiatria. Certament, eren idees d’allò més esotèriques, fonamentades en antigues concepcions de l’ànima. Davant del meu escepticisme inicial em recordà que la mateixa paraula psicologia implicava el concepte d’ànima. Com ja sabrà, el terme psico prové del grec i fa referència a l’activitat mental. El que potser no sap és que psico o psique fa referència a l’ànima.
Poc a poc em vaig deixar endur per les seves teories i em vaig implicar en la lectura de certs textos apòcrifs que ell mateix anava racionant-me.
El doctor Maurice creia que hi ha un estat de consciència que confereix a l’ésser humà la capacitat de moure’s en una altra dimensió. Aquesta dimensió l’anomenava el món dels somnis, ja que segons deia, només s’hi podia accedir a través del son. La seva tesi defensava que certes ments privilegiades podien accedir-hi amb més facilitat que la resta, el problema radicava en que no controlaven el seu trànsit. I podien perdre-s’hi. Pel general, aquest desplaçament dimensional es produeix durant la fase REM del son, o sigui, s’hi accedeix dormint. Com veurà, resulta força difícil controlar quelcom que passa als nostres somnis.
Admeto que sembla cosa de bojos, de fet a mi també m’ho semblava, però el cert és que el doctor Maurice aconseguia retornar aquestes ments a una relativa normalitat.
Així van transcorre un parell d’anys, i cada cop m’implicava més en la recerca, col·laborant estretament amb el doctor.
Desgraciadament, tot i els èxits obtinguts, el doctor Maurice no semblava mai feliç.
Ans el contrari.
Cada cop es plantejava objectius més agosarats, fins al punt de proposar-se ser ell mateix el que transcendís aquelles portes dimensionals. Volia ser capaç de caminar per l’altre banda. Volia veure aquell altre món. Però al mateix temps, volia conèixer el camí a seguir per poder retornar a la nostra realitat quan ho volgués.
Però temia deixar al darrere un cos colpit per la bogeria. Tenia por de perdre’s-hi.
Els textos d’ocultisme i de pseudociència que llegia, poc a poc se li van anar quedant curts. No li revelaven tot el que volia saber.
Fins que va descobrir, a traves d’una amistat de la universitat de Salamanca, que en un recòndit estant de la biblioteca de l’arxiu nacional, es trobava una còpia malmesa dels arxius inquisitorials d’Olaus Wormious. Aprofitant un congrés a l’esmentada ciutat i fent ús del seu prestigi, accedí a les actes. Entre elles va trobar part de la transcripció llatina que va fer Wormius de l’Al Azif de l’àrab boig, Abdul Alhazred.
Per sorprenent que li sembli, els malmesos documents del segle XVII li serviren per trobar la clau al món dels somnis.
Durant els dies següents, començà a experimentar amb les dades recopilades.
Llavors va arribar el seu declivi.
Es passava dies sencers sense passar per la clínica, sense donar cap explicació. Va començar a atribuir-se una dolència per evitar les consultes dels pacients i les mirades interrogants dels seus coleges. Poc a poc s’anava apartant de la realitat, els pacients més greus van començar a experimentar malsons terribles, alguns d’ells van arribar a caure en el coma. Però això semblava importar-li poc.
Vaig intentar distanciar-me’n, començava a sentir por i certa recança, però algú tenia que fer-se càrrec dels pacients, els quals, com ja he dit, començaven a patir sobtats comes.
Durant una de les desaparicions del doctor Maurice, vaig aprofitar per a estudiar els textos amb l’ànim de determinar què li estava passant. Volia saber de quina manera aquella lectura li estava esquinçant l’intel·lecte.
Sense adonar-me’n, vaig començar a somiar en el que havia llegit. Nit rera nit, el mateix somni, unes escales que baixaven cap a la foscor. Cada nit, notava amb major insistència com m’atreien aquelles escales descendents. Cada nit tenia que lluitar contra la necessitat de baixar-hi, de descobrir per mi mateixa si els textos deien la veritat.
Fins que la curiositat em va vèncer i vaig baixar-hi.
3
El món dels somnis
Els textos de l’Al Azif, parlaven d’un món intangible que comparteix existència amb el nostre. Un món regit per lleis diferents a les de la física newtoniana. Un món on viuen déus i malsons d’un plegat.
Certament, no estava preparada pel que tenia que trobar al final de l’escala. Però si quelcom va causar-me una forta impressió, va ser la total vividessa d’aquella altra realitat. No era un somni com el coneixem normalment, era tangible… real, certament una altra dimensió. Sentia els graons amb fermesa sota els peus, sentia el soroll que feien els meus passos a l’anar-los baixant.
D’un plegat, la foscor va desaparèixer, donant pas a un camp il·luminat. Quina visió! No pots ni imaginar-t’ho! Un immens camp de blavosa vegetació, sense un final definit, com si ocupés tota aquella realitat. El cel –no se com explicar-ho- era negre i estrellat, com quan es de nit, però el sol també hi era present. De fet, la claredat era com la d’un dia d’estiu. Al meu darrere, un grapat d’esglaons suspesos a l’aire, s’enfilaven en direcció al cel. Sabia que tenia que pujar de nou els graons per tornar a la nostra realitat, tenia que recordar el camí, cosa que no semblava gaire difícil en mig d’aquella blavosa explanada.
Vaig començar a caminar, d’esquena a les escales.
L’herba –no se m’acut un nom millor- fluïa suau sota els meus peus. Vaig adonar-me de la presència d’una mena de dents de lleó, els quals compartien el sòl amb l’herba. Als pocs passos, vaig veure una mena de gran roca. Al apropar-m’hi, els meus ulls van copsar el que en realitat era un cap de pedra, semblant als Moais que hi han a l’Illa de Pasqua.
M’hi vaig encarar i … l’estàtua obrí els ulls. Dos pous d’insondable foscor emplenaven les dues conques d’aquell petri semblant. Era difícil de dir però… em mirava!
- Temps ha passat d’ençà l’últim cop. Sóc despert de nou. – L’estàtua em parlava, i jo l’entenia, de fet, no diré que parlés en la nostra llengua, si no més aviat em parlava directament a dins del meu cap.
- No volia molestar – vaig dir, no sabent si tenia que sentir por.
- No molestes – digué l’estàtua – feia temps que volia estirar les cames.
Tot d’una, una lleugera tremolor feu onejar el terra, com quan un roc impacte a l’aigua, creant ones al sòlid estrat. De cop, dos braços de colossals dimensions sortiren de sota del terra i es recolzaren sobre l’herba de blaus contrastos. Impulsant-se, l’ésser es va anar desenterrant. Jo hem vaig fer enrere, tement acabar absorbida pel moviment de terres, però l’estranya física que permetia un sòl blau, semblava no permetre la succió normal de la terra. Finalment, la colossal estàtua es desenterrà completament. Semblava tenir l’alçada d’un edifici de cinc o sis plantes.
L’estàtua va acotxar-se i estengué la mà cap a mi.
- Puja – digué – donarem un passeig, les articulacions ho necessiten.
Vaig fer-li cas, sentint que, d’alguna manera, podia confiar en l’ésser.
Un cop acomodada a la ma, el colós començà a moure’s. Realment, no sentia el moviment, era com si el terra fos el que es mogués a sota dels petris peus i no al revés.
El paisatge va anar canviant per tota una sort d’imatges -que ara no et descriuré per no confondre’t més-, fins que al final es distingí una mena de campament. A l’anar-nos-hi apropant, el conjunt de tendes es va anar fent més clar. Al mig de la rotllana que formaven, hi sobresortia un petit monticle.
Tot d’una, vam anar perdent altura. Al mirar avall vaig veure com el gegant, pas rera pas, s’anava enfonsant de nou sota el sòl. Un cop la mà es posà a nivell de terra, vaig saltar. No vaig fer res més que mirar, palplantada, com el gegant tornava a quedar enterrat, només mostrant el cap.
- Cansat – digué – Ara he de dormir.
Tancà els ulls i quedà completament immòbil, tal i com l’havia trobat.
Un calfred va recorre’m l’espinada, tot hi que no podia precisar la distància recorreguda, podia admetre que era força gran. Com m’ho faria per tornar? Despertaria de nou el colós quan volgués marxar?
Vaig armar-me de valor hi vaig dirigir els meus passos cap al campament, esperant trobar-hi els éssers que l’havien establert.
Oh doctor! Si sabessis el que vaig veure!
Un grapat d’éssers d’aspecte vagament humà es movien tot arrossegant els peus. Als braços carregaven pesades boles de plom a les quals estaven lligats per mitja d’una cadena. Les seves espatlles mostraven la deformitat producte del pes desmesurat. I les cames! Alguns fins i tot semblaven tenir les articulacions que tindria un quadrúpede, ja m’entén, oi?
Però això no fou el més hòrrid…
Tot d’una, un dels éssers m’enfronta la mirada i em saluda tot dient “Hola doctora, l’amo l’espera”.
Aquella cara! Era la d’en Sebastià! Un dels primers pacients que vam perdre en els sobtats comes! La seva mirada no era la de l’esquizofrènic que tractarem temps enrera, si no la d’algú d’una intel·ligència profunda.
Un nerviós cop d’ull a la resta de personatges que anaven i venien pel campament em feu percebre la familiaritat dels seus rostres. Tot eren cares conegudes.
Fou horrible! Volia sortir corrent, però l’inusualment fort braç d’en Sebastià –o del que fos aquella blasfèmia- m’encarà cap al monticle. “L’amo l’espera” digué de nou.
Llavors vaig veure el monticle. Un grapat de graons pujaven a dalt, tot flanquejats per una dotzena de pendons a banda i banda. Cada pendó lluïa la lletra grega psi, ribetejada d’auris reflexos.
Psi.
Vaig enfilar els esglaons sota l’atenta mirada d’aquells éssers que en un altre moment foren els meus pacients.
I allí dalt el vaig veure. Ajagut en un sofà de vellut vermell. Amb un rictus facial incapaç de mostrar expressió alguna d’humanitat. Amb una buidor a la mirada que em feia dubtar de que realment fos ell. Duia la seva bata blanca posada, només que ara estava tacada de sang i vísceres. I digué:
“Estimada, arribes abans del que tenia previst. Però ja que ets aquí, no diré que no m’alegri de veure’t. Vine, et mostraré el món que he creat per a tu”
4
El Doctor Jan Maurice
- Amb tu, la meva dita és completa. – digué Maurice – vine amb mi. Et mostraré el resultat de la meva recerca. Et mostraré l’èxit de la meva agosarada aventura. Sóc el senyor d’aquest regne!
La Mònica contemplà el paisatge observable des de dalt del monticle. Els camps d’anti natural blavositat, no es veien per enlloc, per contra, la terra semblava erma. Al fons es retallaven muntanyes d’una altura incalculable. No hi havien paraules humanes per descriure la il·lògica configuració del paisatge. Del cel penjaven blocs de pedra sense cap mena de suport. Pels erms caps, una fauna treta del pitjor dels malsons campava al seu aire buscant aliment.
- Aquí construirem la nostra llar. De fet els nostres esclaus ja hi treballen.
- Esclaus? – barbotejar la Mònica – Si son els nostres pacients! Que t’ha passat Jan?
- Els he alliberat de la tirania de viure atrapats en dos móns. La ment dividida entre el món terrenal i el món oníric, només feien que patir. Jo he alleugerat la seva càrrega. Ara viuen aquí amb la ment unida. Pregunta’ls-hi! Et diran que es senten agraïts per la meva feina. A canvi, només els he demanat que hem serveixin. Quin mal hi ha?
- Però els seus cossos…
- Els he adaptat a les meves necessitats! Aquí la matèria és fàcil d’emmotllar, una ment com la meva pot manipular la carn fins a obtindre de la massa informe, l’autèntica bellesa que duu a dins! Sóc un artista, sóc… déu!
- Deixa’m marxar, això m’aterra, em sobrepassa. Vull tornar a casa. – implorà la Mònica.
- Casa? Això és casa teva a partir d’ara! – una malèvola espurna s’encengué als ulls del doctor Maurice – Aquí mano jo! Aquí és la meva voluntat la que regeix! Et quedaràs per ser la meva esposa.
- I en Guillem? – xisclar la Mònica – et penses que l’abandonaré per viure un malson al costat d’algú que ha sobrepassat les fronteres de la insània? Mai!
El Doctor mostrar el seu pèrfid somriuré. I digué:
- Només nosaltres, els bojos, podem veure amb claredat com s’apropa en la distància el que vindrà.
Agafar una cadena que reposava al terra i tibar d’ella amb violència. Un gemec llastimós sonà de l’altra banda de la cadena. Un tronc engruixat, purulent i mancat d’extremitats, s’apropà entre gemecs de dolor cap a la parella. Un bri de reconeixement il·luminà els bulbosos ulls de la bèstia.
Es dirigí cap a la Mònica, la qual no podia dissimular el fàstic que li produïa el bavejant ésser.
- Mò..ni..ca, Mò..ni..ca – l’ésser repetia entre escumalls el nom de la doctora – Mò..ni..ca, Mò..ni..ca.
La Mònica va tardar una fracció de segons en cauré desmaiada per l’esglai. Però en aquella fracció de segon que distanciava la consciència i el fàstic del desmaia i la llàstima, va tenir temps de reconèixer allò que encarà quedava del seu company.
El desmai fou poc més que un breu descans d’aquell malson.
Va obrir els ulls i es va trobar a la seva cambra, a casa. Estava xopa de suor.
Tot hi el seu ferri ateisme va donar gràcies al cel de que tot hagués estat un malson.
Mirà el despertador. L’agulla només havia avançat un parell d’hores d’ençà que s’havia adormit.
Al voler aixecar-se del llit va sentir una profunda debilitat. Es rentà la cara i es dirigí a la cuina amb la intenció de fer-se un cafè amb llet.
El Guillem encara jeia davant del televisor. Semblava adormit. S’hi apropà, esperonada pel desig de palpar al seu company, d’assegurar-se que el malson havia passat.
La Mònica xisclà. Xisclà fins que els pulmons li cremaren. Als pocs minuts, van començar a sonar cops a la porta. Els veïns, alertats pel crits es preocupaven pel que passava a l’interior del pis. La Ramona, una anciana amb qui la Mònica havia travat un forta amistat, feu ús de la clau que aquesta li deixà per si mai li era de menester, i varen entrar al pis els veïns.
Amb molta cura retiraren a la Mònica del costat del cos inert d’en Guillem. Encara ara comenten amb esglai el rictus impossible de la cara del cadàver.
*************
- Amb els meus pares passà quelcom similar – digué la Mònica – va fer que la mare es llances pel balcó i va parar-li el cor al pare.
- Suposo que entendrà, que em resulti difícil creure aquesta historia – digué el doctor Gabriel – i més tenint en compte que el doctor Maurice va morir una setmana abans que els seus pares.
- No em creu… no importa. Prometi una cosa Gabriel, trobi la meva germana, i faci-l’hi entendre que l’estimo. Si no la vull veure es per no donar-li al monstre pistes d’on trobar-la. Per això l’ha de dur lluny, allà on jo no en tingui cap notícia, doncs és a través meu que els troba. I no vull que ella també mori.
- Faré el que pugui, si em dispensa. – En Gabriel sortir de la cambra.
5
El diagnòstic
Diari del Doctor Gabriel Ginès
Nota a 25 de Juny
Avui m’he entrevistat amb la pacient Mònica Ferràs. Les anotacions del doctor Garcia es queden curtes en el seu diagnòstic. Està completament anada. Explica una historia d’allò més fantasiosa, producte sense cap dubte, dels desafortunats incidents que ha patit en els darrers temps.
Els estranys declivis en els seus pacients, els atacs de cor patits tant pel seu pare com pel seu nòvio, així com el suïcidi de sa mare; fan inevitable un desenllaç traumàtic.
El que no entenc és per què culpa al doctor Maurice de tot. Si pobre desgraciat portava dies mort quan tot això va succeir!
Només hi ha una cosa “paranormal” en tot això. Els comes en que van caure tan els pacients com el doctor Maurice.
Nota a 30 de Juny
Per fi he trobat a la Núria Ferràs, la germana de la meva pacient. L’he animat a visitar a la seva germana, esperant que la visita li fes bé.
Certament, no m’esperava una reacció tan violenta per part de la Mònica. Ha començat a colpejar-me i insultar-me. Ha fet falta que els infermers prenguessin part fent ús de sedants.
L’últim que deia mentre acabava dormida era “fuig Núria, fuig si us plau”.
Realment crec que he fotut la pota fins al fons. Però en fi…
Nota a 6 de Juliol
Es el primer cop d’ençà la visita de la Núria, que la Mònica ha dit paraula. I la veritat no ha estat gens esperançador. Només feia que repetir lapidàriament “ja és morta” i “només nosaltres, els bojos, podem veure amb claredat com s’apropa en la distància el que vindrà”.
He de reconèixer que aquest cas em té torbat fins al punt d’estar recopilant informació sobre els tractats d’ocultisme que deia professar el doctor Maurice.
Vull entendre que diantre passa dins el cap de la Mònica.
Nota a 7 de Juliol
Per primer cop en la meva vida, els axiomes racionals als que sempre m’he aferrat, sembla que trontollin. Amb el diari d’avui, a la columna de successos, es narra l’historià d’una jove que s’ha llançat al metro. Pel que he pogut llegir, deien que anava drogada. O com a mínim ho semblava. El més esglaiador ha estat veure el nom de la víctima: Núria Ferràs.
He de dir que no semblava pas una yonkie ni una suïcida quan la vaig conèixer.
No se com dir-li a la Mònica.
I si tenia raó? Podria haver-la salvat?
Nota a 10 de Juliol
Aquesta nit he somiat amb les escales.
Desprès d’avui, tinc masses dubtes com per a continuar exercint la meva professió.
Porto dies llegint els textos que he pogut trobar als arxius del doctor Maurice i la meva percepció de la realitat comença a virar perillosament amb els somnis recents.
A l’arribar a la clínica, m’han donat la notícia de la mort de la Mònica. Això ha acabat d’enfonsar-me. Aquest matí, la infermera Hernández, l’ha trobat a terra amb la mandíbula desencaixada i els ulls sagnants. Tenia les ungles destrossades de gratar el terra. Diu el torn de nit que no l’ha sentit xisclar. Probablement estaven massa ocupats prenent cafè.
D’entre la inexplicable imatge de la mort, hi ha una cosa que m’ha copsat de terror, unes poques paraules escrites amb sang al terra “T’espero Gabriel. M”
Entrades (RSS)