Indigents de la literatura

Explica la història que en una habitació mitjana en una casa gran hi havia una nena petita que es deia Clara i tenia uns cinc enormes anys. Era també una nit fosca com totes dins el tou llit de cada persona de la família.

De sobte la Clara es va despertar per culpa d’un somni que havia tingut. Havia somiat que es bevia un enorme got d’aigua fresca amb menta. Pensant en aquest somni es va adonar que tenia set, molta set. Dins el seu cap va començar una potent batalla entre la seva set i la seva por. Una part d’ella volia baixar a la cuina per omplir un got d’aigua fresca, l’altra volia quedar-se dins el llit perquè tenia massa por de la foscor.

Així doncs, va decidir quedar-se estirada esperant que la set passés. Però no va aconseguir adormir-se de com era de forta la necessitat de beure aigua i de com de pastosa tenia la boca.

Aleshores va prendre una decisió determinant.

Amb un gran esforç la Clara va treure el peu dret de sota l’edredó, i després l’esquerre i els posà els dos al mateix temps al terra. Va dubtar una mica i finalment es va apropar a la porta i la va obrir de bat a bat. La llum que entrava del carrer des del finestral retallava la seva silueta i els seus peluixos tenien una magnifica vista de la Clara a contrallum i tot i que era petita, de cop semblava que hagués crescut fins al cel.

El que va veure davant d’ella la va frenar per un moment. Una immensa casa de playmobil que una de les seves germanes grans no havia desat li impedia el pas. Per un instant va passar per la seva ment la idea de tornar al llit, però la set va ser més llesta i la nena amb un gran esforç, grunyint una mica contra la Clàudia i els ninotets de la casa en miniatura, la va empènyer poc a poc amb tot el seu cos i finalment va poder sortir de la seva habitació.

Va continuar el seu camí cap a l’escala a través del passadís però arribant a la meitat va trobar-se un puzle de setze peces 20×20 que calia endreçar dins el seu quadre per poder passar. Va començar a muntar-lo però com que no estava acostumada fer puzles va començar a preocupar-se una mica perquè va pensar que no arribaria mai de la vida a la cuina. Començava a defallir, perquè la son, la set i la foscor li feien perdre de vista el seu objectiu. Sentia que no ho aconseguiria mai, que es quedaria estirada allà al terra fins que es moriria de la set i llavors al matí la trobarien i l’haurien d’enterrar al jardí al costat del Miau el gat que s’havia mort l’estiu passat.

Però mirant al final del passadís en la seva lenta agonia va veure una orella del Dudú, el seu OPE (Osset de Peluix Estimat), que es movia i li deia a la Clara de ser valenta i continuar, que calia arribar a la nevera per agafar l’ampolla d’aigua. La Clara que es va sentir millor, va aconseguir casar totes les peces del trencaclosques amb penes i treballs, perquè les peces no eren fàcils de moure amb unes mans tan petites, passats uns quinze cotxes pel carrer de baix.

Com que no es volia sentir sola, el Dudú es va aixecar i va acompanyar-la en aquest tortuós camí que ara ja podria compartir amb algú. Va arribar a la vora del primer graó de l’escala. L’arquitecte que l’havia dibuixada no havia pensat en els nens que hi anaven a viure i els graons eren realment massa alts per la Clara i la barra per agafar-s’hi massa ampla per posar-hi la mà.

En Dudú li va xiuxiuejar a l’orella per dir-li que era allà amb ella per ajudar-la i la Clara es va sentir més segurar. D’un en un va baixar els vint graons d’aquella horrorosa escala, a vegades asseguda, a vegades baixant d’un en un sempre amb el  peu dret pel davant.

Per fi va arribar al menjador i va començar la ruta directa cap a la nevera de la cuina. Va córrer ràpid, molt ràpid per què la foscor no l’atrapés per menjar-se-la amb patates. Fent un esprint final va tocar la porta de la nevera i amb música de campiona sonant-li a les orelles, va obrir la porta de bat a bat i la llum que sortia del frigorífic vermell va banyar-ho tot.

Va inundar-se la cuina de tanta claror i la Clara es va sentir totalment alleujada. Ja no tenia por.

La nit no havia acabat encara però. Tenia els braços massa curts per atansar l’ampolla d’aigua que tant desitjava. Va pensar durant uns vint segons ben llargs què fer. No tornaria ara a la seva habitació, després de tot l’esforç que li havia suposat arribar a aquell moment!

Va buscar llargament fent servir la seva visió perifèrica ampliada per la cuina i finalment els seus ulls es van clavar sobre la cadira més alta. La Clara es va apropar, va agafar les dues potes de davant, una a cada mà, i va decidir que després d’haver travessat la foscor, empès una enorme casa de playmobil, i baixat la gran escala, arrossegar una cadira no seria tant difícil.

Fent aquest últim esforç, va aconseguir empènyer la cadira fins a la nevera que havia deixat oberta. Va pujar-hi, va estirar el seu bracet i va agafar la Ampolla d’aigua. La va obrir gloriosament, la va apropar a la seva boca i finalment, després de tot l’esforç i les dificultats, l’aigua va lliscar entres els seus llavis i la seva gola i la set, per fi, va passar com un mosquit davant la Lluna.

Estava realment esgotada i abans de tornar a la seva habitació va voler descansar una mica en el sofà de flors de la seva mare.

Al matí, a l’hora de l’esmorzar, la ma dolça de la seva germana més gran la va despertar per demanar-li què feia dormint a baix a la sala d’estar.

Aquest relat pertany a l’exercici 3. L’objectiu és construir un conte a partir de la matriu de Propp.

Diumenge fent Zapping

Vet aquí una vegada, a un barri molt, molt llunyà, que hi vivia un paio de classe mitja. L’Ulisses, doncs aquest era el seu nom, s’acabava d’aixecar de dormir. Eren les quatre de la tarda d’un diumenge qualsevol i l’Ulisses no tenia cap intenció de fer res en absolut. Dedicaria el diumenge a compartir-se entre el llit i el sofà. Ja s’ho havia ben guanyat desprès d’una dura setmana laboral, i, què collons, si el déu dels cristians va fer el dropo el diumenge, qui era ell per posar-ho en entredit.

Així doncs, després de rentar-se la cara i agafar unes magdalenes de la cuina, es va deixar caure al sofà. Va menjar-se les magdalenes mentre feia zapping amb el comandament a distància. La programació dels diumenges, per si hi ha algú que no ho sap, sol ser una merda. Però com la gent està tan petada, no li queda mes remei que mirar-se el que hi ha.

Per fi, l’Ulisses va trobar una pel·lícula que feia mala pinta, això ja era molt, doncs la majoria no feien ni pinta. Va ficar-se la mà a la butxaca del batí i va treure’n el paquet de tabac. Però vet aquí que al obrir-lo aquest estava buit.

Va registrar els calaixos de la casa i va mirar sota els mobles, però no va trobar tabac per enlloc. Així que va començar a fumar-se les tatxes del cendrer. Però ben aviat ja no li en quedaven. Així que va provar a fumar-se els filtres, però ben aviat va desistir.

L’Ulisses era un addicte al tabac, així que ja s’estava fent a la idea que si no baixava a per tabac, la tarde de diumenge seria infernal. I era diumenge, no podia permetre que la falta de nicotina enfonses el seu dia lliure.

Va mirar per la finestra. El bar d’en Paco semblava que estava obert. Així doncs, era clar el que tenia que fer. Però li feia molta mandra canviar-se. Anava amb el pijama i el bati i no volia haver de rentar-se i posar-se ni que fos un xandall.

Vinga! - va pensar - Total el bar del Paco esta aquí al davant, i ja ens coneixem de fa anys, baixaré així mateix.

Dit i fet, va prendre les claus de casa i un bitllet de deu euros i se’n va anar.

.

Diumenge al bar d’en Paco

L’Ulisses va baixar fent ús de l’ascensor. Va mirar-se els peus i va pensar que, com a mínim, tindria que haver-se posat les sabates. Anava amb unes sabatilles d’anar per casa, que eren calentes, però no tenien massa sola. Però tampoc era massa problema, el bar d’en Paco estava a l’altre banda del carrer.

Així que va sortir del bloc de pisos, va mirar a banda i banda, i va creuar el carrer.

De moment no hi havia ningú pels carrers, i això el va animar, tampoc volia guanyar-se una fama de deixat per anar en pijama pel carrer.

En Paco estava prenent-se un cafè mentre es mirava les motos a la tele. Tal i com va sentir obrir-se la porta del seu establiment es va girar.

Quan va veure l’Ulisses, va començar a riure.

- Carai Ulisses - va dir-li - quin pijama més maco.

- Jaja - va riure l’Ulisses - són les noves tendències d’aquesta primavera. Paco, activa la maquina que he de treure tabac.

- Ui Ulisses! Ho sento, però la maquina esta espatllada. Ahir ja no anava, i no compto que vinguin a arreglar-la ja fins demà. Però té home, si vols un piti ja te’l dono jo.

- Gràcies Paco, però necessito un paquet. Que saps que hi ha obert avui?

- Doncs el Pirata no sé si té el bar obert, i a la benzinera ja no en venen… potser al Calypso.

- Uf, però el Calypso esta a prendre pel cul. - l’Ulisses rumiava - Bé, m’aproparé al Pirata, i sinó, em sembla que el Lotofac’s Place queda a prop.

- Tu mateix. Ja ens veiem.

L’Ulisses es va acomiadar d’en Paco i va posar-se en camí del Pirata. Això si, va acceptar el cigarret que en Paco li va oferir.

.

Diumenge buscant tabac

La cosa és que el Lotofac’s Place estava tancat. Així que al final va acabar al Pirata. No li agradava massa aquell bar. L’amo era un fill de papa desconsiderat. A més feia com dos d’ell i semblava més un armari que no pas una persona. Així que intentaria entrar discretament, compraria el tabac i marxaria sense fer massa soroll.

Però hi han coses que són inevitables per molt que un s’esforci. Al bar hi havien un parell de paios fent birres i en Poli, o el Pirata, que era com li deien tots.

- Però que tenim aquí? - va dir el Pirata en veure l’Ulisses en pijama - No trobes el llit princesa?

Les rialles van esclatar al bar. L’Ulisses no va voler fer-se mala sang i va tirar pel dret.

- Pirata, posa la màquina en marxa que he de treure tabac.

- Jaja. No preferiries que et fes una xocolata calenteta per abans d’allitar-te. - De nou les rialles van omplir el bar.

- Va collons! - va dir l’Ulisses - No em facis més la punyeta i deixa’m comprar tabac.

- Eh merda seca! - va dir-li el Pirata amb animositat - A mi no em diguis el que puc o no puc fer al meu bar. Si tinc ganes de ficar-me amb tu, ho faré, pallasso! I sinó, el proper cop et vesteixes com una persona normal. Que s’ha de ser ruc per sortir al carrer així!

L’Ulisses ja en va tenir prou. I en un vist i no vist, li va clavar un cop de puny al Pirata.

El Pirata va cagar-se en tot el santoral mentre es tapà l’ull. L’Ulisses va aprofitar per marxar abans que encara es fes més grossa. Però al seu darrera ja sortien els dos amics d’el Pirata a per ell.

El Pirata va buscar el mòbil amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra es tapava l’ull de bellut.

- Papa! - va plorar el Pirata pel mòbil - El cabró de l’Ulisses m’ha fotut un cop de puny!

.

Diumenge i perdut

Havia començat a ploure. Per sort, això l’havia ajudat, no a conservar la seva dignitat, però si a evitar als seu perseguidors. Però en la seva desenfrenada carrera, havia acabat a l’altra punta del barri.

Per sort, entre una cosa i l’altra, havia anat a parar a prop del Calypso.

Així que va atansar-s’hi. Ara ja no feia pinta d’algú en pijama fora de lloc. Ara ja semblava algú malalt. Suat, xop, brut i en pijama. Amb el batí pengim penjam i els ulls injectats en sang. També tremolava per l’abstinència. No s’havia pogut fumar el cigarret d’en Paco, i ara se li havia mullat tot.

Va anar cap al Calypso i va entrar-hi. Per sort, només hi havia la cambrera. El mirà i va dubtar de si havia de trucar a la policia.

- Hola - va dir l’Ulisses - vull tabac. Encén la màquina.

La noia va encendre la màquina. Però l’Ulisses ja no pensava que només portava un bitllet, i per tant, necessitava canvi.

Així que va treure el bitllet i li va demanar a la cambrera que li canviés.

Però en aquell moment va entrar l’amo del local. I es van reconèixer mútuament.

- Així que aquí estàs malparit! - va dir l’amo - Ja m’ha dit el meu fill el que li has fet. Deixar-li l’ull així!

L’Ulisses començava a pensar seriosament en deixar de fumar. Primer ha de deixar casa seva, on estava realment còmode, desprès quasi acaba apallissat pels amics del Pirata. I ara, tot xop i fet fàstic, quan ja tenia la caixeta de tabac al davant, l’amo del bar, que no era un altre que el pare del Pirata, s’interposava al seu camí.

- Miri, jo només vull tabac. El seu fill m’ha provocat i m’ha faltat al respecte. Si m’hagués atès amb correcció això no hagués passat.

- Mira carallot - va començar l’amo - aquí no compraràs pas tabac, ni hi prendràs res. Tenim dret d’admissió, així que forà!

L’Ulisses estava derrotat. Va sortir del bar amb el cap baix. No s’havia on més podia trobar tabac. Ja l’última opció era agafar el cotxe i baixar a la ciutat. Però així acabaria de perdre el diumenge anat amunt i avall.

.

Diumenge d’esperança

En Paco s’havia quedat sense gel, així que li va demanar a la seva dona, la Contxita, que vigilés el bar mentre anava a la benzinera a comprar un parell de bosses.

Tot pujant per l’avinguda amb el cotxe, va veure a l’Ulisses assagut a la vorera davant del Calypso.

Estava xop i feia mala cara.

- Ulisses! Què coi fas aquí? Acabaràs agafant una grossa!

- No hi ha manera d’agafar tabac. No tinc canvi, i tampoc me’l volen vendre!

- Ummm - va fer en Paco - tinc una idea. Ja et dono jo el canvi, si vols. Llavors pots entrar al bar ràpidament quan no et vegi l’amo i comprar tabac.

- Si, pot funcionar - va dir l’Ulisses - té deu euros, dona’m monedes. La noia ha deixat la màquina encesa… pot funcionar.

En Paco va marxar i va deixar a l’Ulisses amb les monedes i el pla genial.

Ulisses va seleccionar quatre monedes i va guardar la resta. Va mirar pel vidre i va veure que l’amo entrava al lavabo. Aquella era la seva oportunitat.

Va entrar al bar, es va atansar a la màquina i va introduir-hi les monedes. La noia va crida a l’amo en quan el va veure.

Una altra moneda i ja hi serien totes.

L’amo va sortir del lavabo amb la titola encara penjant i fent crits.

Va polsar el tabac que volia.

L’amo ja s’havia guardat la tita i estava agafant un bat de beisbol de darrera de la barra.

El seu tabac, gràcies. Les paraules a la pantalla van donar per completada la transacció. La caixeta de cigarrets va caure al calaix.

L’amo ja tenia el bat en alt.

L’Ulisses va recollir la caixeta, i amb una habilitat innata, va soltar-li una puntada de peu als ous de l’amo.

Mentre aquest estava estès al terra cagant-se en déu, l’Ulisses ja sortia del bar, però encara va tenir un segon per mostrar-li el dit llépol al amo.

.

Diumenge a casa

Finalment, l’Ulisses tenia el tabac. Va baixar corrent per l’avinguda fins arribar a casa. Tot havia passat. Desgraciadament, aquella no era la mena de diumenge que volia passar. De totes formes, eren les set. Podria passar la resta del dia tranquil ara que ja tenia tabac.

Un cop a casa, es va despullar, es va donar un dutxa, i un cop net i amb un pijama polit, va seure davant la tele.

I ara si, va obrir el paquet.

Va encendre’s un cigarret, i va gaudir del fum de la victòria.

FI

I
L’Alba tenia 22 anys i estudiava Història de l’Art a l’Autònoma. El primer semestre del curs s’havia acabat feia dues setmanes i, el que és més important, era dijous. Per a molts estudiants de l’Autònoma, i l’Alba n’era una d’ells, dijous és sinònim de festa. Faldilla curta i mitges (encara feia fred), un top que fins feia poc era sota un jersei que fins feia no gaire més era sota una jaqueta. Ni calces ni sostenidors que només destorben. Era dijous i dins la discoteca sabadellenca a vessar no sentia fred sinó calor. L’alcohol s’havia unit als porros d’abans d’entrar i l’Alba era feliç i ballava i es movia sense fre. Algú se li havia posat al darrere i aquest algú ballava i es movia, feliç, sense fre. La tocava lleugerament, amb la sensualitat de qui vol desfermar passió continguda. L’Alba li seguia el joc, notava la humitat a les mitges. Va ser el dejota qui va xiular el final del partit amb un canvi de ritme. L’Alba es va girar riallera i encuriosida, esperant que el tio que l’havia posada a cent no fos un imbècil, com altres vegades. Però era l’Agnès, que tenia 21 anys (a punt a punt de fer-ne 22) i estudiava Història a l’Autònoma.

L’Alba feia temps que tenia dubtes sobre la seva sexualitat, tot i no haver estudiat a un col•legi de monges, però això no va fer que es mostrés menys sorpresa. No va reaccionar fins que l’Agnès, bastant ràpida, la va convidar a prendre alguna cosa. L’Alba es va deixar seduir només per treure’s de sobre el dubte i als veïns de la Vila universitària els va costar dormir, sens dubte, per culpa dels gemecs.

D’ençà, cada dijous, tipes de veure’s cada dia i cada nit i cada matinada i cada despertar humit anaven a la mateixa discoteca però per separat. Una ballava fins que es lligava a algú, home o dona, l’altra mirava fins que no podia més i intentava (fins a aconseguir-ho) prendre-li la parella.

Un dijous, l’Alba, que tant li agradaven homes com dones (s’havia adonat) li feia la punyeta a l’Agnès mirant de lligar-se el tio més lleig de tota la discoteca. L’Agnès, que no li agradaven gens els homes (així es morissin tots, proclamava) va haver de fer el cor fort per seduir al pobre desgraciat. Després, com feia amb tots els que l’Alba es posava per davant i per darrera els dijous, el va deixar tirat com un drap brut, i ell es va quedar amb l’incògnita de si no era tan lleig com creia o si havia estat víctima d’una broma. Era lleig, sí, però no s’havien rigut d’ell. Tan sols havia estat la víctima del joc dels dijous.

Un altre dia (concretament un dijous) va ser l’Agnès qui va lligar amb una dona espectacular, una executiva que duia de cul (i si podia donava pel cul, metafòricament) a tot ésser vivent al voltant del Parc Catalunya de Sabadell, que havia vingut acompanyada d’una pocapena que pràcticament ensenyava els mugrons. L’Agnès va estar pendent, durant tota la nit, de què intentaria l’Alba. Quan ho faria. Com s’aproximaria. Com la superaria. Però res. Ja no l’estimava? Els balls amb la dona espectacular pujaven de to. Els nois del voltant apuntaven al nord quan les llengües de l’Agnès i de l’executiva metafòricament sodomita es tocaven, dins i fora de sengles boques. Però l’Alba no intervenia. L’Agnès va aixecar el cap un moment i va veure com el seu amor xerrava i reia amb la pocapena de l’amiga de la tia que li acabava de fer una repassada a la flora bucal. En veure-ho, l’Agnès va decidir que aniria amb l’executiva fins al final. L’executiva va convidar-la, per fi, a acompanyar-la al seu pis. Va passar a dir-li a la pocapena que es busqués la vida, que poca pena li feia. L’Alba no hi era. L’Agnès i la dona espectacular van sortir de la discoteca. Fora van veure que un munt de gent mirava alguna cosa des d’una cantonada. Una llum groguenca i vibrant il•luminava les seves cares. S’hi van apropar i van veure com el Bmw de l’executiva, que poc després es va posar a plorar, cremava. L’Agnès va notar que algú l’abraçava per l’esquena i li feia petons al coll. L’Alba no l’havia fallat.

El joc dels dijous només tenia una norma i només va caler pronunciar-la una vegada: l’altra no pot acabar la nit amb algú que no sigui jo. I prou.

Cinc mesos després de conèixer-se les classes ja havien acabat i era dijous. Ja no hi havia festes universitàries. L’Alba i l’Agnès es dirigien cap al seu restaurant preferit de Sabadell, el Suripanta. Sortint de l’estació dels ferrocates es van reprimir d’agafar-se la mà. No era per vergonya, altres cops sí que s’agafaven. Però era un dia important i estaven nervioses. Van pujar pel carrer de Sant Pere en direcció a la plaça del Gas sense dirigir-se la paraula. Van entrar al Suri.

Es van veure obligades a parlar quan els van preguntar què volien sopar (assortit d’amanides orientals i kefta la forn per l’Alba, amanida tèbia i crep de sobrassada i mel per l’Agnès; vi per beure). Van encendre’s unes cigarretes.
-I bé? – va preguntar l’Agnès.
-M’han donat la beca – va contestar l’Alba, trista.
-Per on?
-Per Venècia.

L’Agnès no va dir res.
-M’agradaria que vinguessis – li va demanar l’Alba.
-A mi m’agradaria que et quedessis.
-No penses venir, doncs?
-Ja saps que no m’agrada viatjar.

No van tornar a parlar durant tot el sopar, fins que van sortir del restaurant.
-Vine amb mi a Venècia.
-Per què m’ho fas això?
-Si no et faig res! Vaig un any a Venècia per a estudiar i vull que vinguis amb mi.
-Però tu ja saps que jo no vull anar a l’estranger. El que vols és deixar-me.
-Què t’empatolles? Jo t’estimo. Saps que t’estimo.
-I per què no busques feina aquí, doncs?
-I tu, que m’estimes? No estàs disposada a viure un any a l’estranger per mi. Amb mi!

L’Agnès va començar a plorar i se’n va anar corrent.

II
Des que vivia a Venècia, i ja feia mig any, l’Alba havia fet moltes amigues però només una, l’Arianna, havia aconseguit que li fes cas. Fins i tot vivien juntes. A més, l’Alba havia recuperat el contacte amb l’Agnès. L’Agnès vivia a Tarragona i des de feia tres mesos també amb l’Alícia. Les converses entre l’Agnès i l’Alba començaven com si dues amigues de tota la vida s’expliquessin que havien fet els dos últims mesos, però poc a poc la conversa canviava per a dir-se de putes en amunt, per després tornar a canviar i semblar una conversa d’adúlteres que s’amaguen, per tornar a canviar més tard i que semblés un telèfon eròtic. I encara tornava a canviar mil cops per tornar als mateixos temes un cop i un altre. La conversa sempre s’acabava quan una li retreia a l’altra que s’havia oblidat de la norma i que, per tant, mereixia la mort. Sobretot els dijous.

III

A Venècia, l’inspector Catarella mira el cadàver de la noia jove. Devia ser bonica abans de morir ofegada, deduïa a partir del cos inflat. Quants morts es cobraria aquesta marea? Venècia es trobava inundada com feia 22 anys que no es veia. En Catarella se’n torna cap a la seva oficina en una petita llanxa quan li va sona el telèfon. No hav estat un accident. La noia té una bala al crani que no l’ha arribat a matar. Els companys d’en Catarella intenten inútilment localitzar algú al pis de la noia. A Tarragona, l’inspector Rovira mira la noia jove. Devia ser bonica abans que algun malparit n’amagués el cadàver als soterranis del restaurant del Fortí de la Reina, que just havien començat a enderrocar. A la platja de Tarragona, amb l’amfiteatre a l’esquena, l’Alba abraça l’Agnès. S’ha acabat el dijous i comença el divendres.

—

Les noticies que inspiren aquest relat, proposades pel Josep Lluís són:

• La marea más alta de los 22 últimos años sumerge las calles de Venecia
• Tarragona esgota les vies judicials per salvar el restaurant del Fortí

Les noticies relacionades amb el relat són:

• Asseguren que faran el pessebre vivent de Sant Guim de la Plana malgrat la prohibicio de lAjuntament
• jueces acusan mossos campana desprestigio

PessEbre

I

L’avantmatch

Ramiro López Sosa, agent reciclat del cos policial dels mossos d’esquadra, va rebre l’ordre de fer les maletes i de traslladar-se, en compliment del seu deure, a una petita vila situada al delta de l’Ebre. La missiva era clara, a partir del present dilluns, Ramiro assumiria el comandament de la comissaria de Pes d’Ebre.

Tot hi que la població no tenia més d’un centenar d’habitants a l’estiu, per en Ramiro, suposava el primer pas cap a una carrera d’èxits. Després de deixar la guàrdia civil i d’unir-se al cos dels mossos d’esquadra, només havia fet que patrullar els carrers de Barcelona. Bé és cert que havia aportat la seva experiència com a guàrdia civil a l’hora de reduir violentament a possibles sospitosos… ben pensat, segurament aquesta diligència era el que havia fet que l’inspector en cap es fixes en ell.

Així doncs, lluny de desanimar-se per haver de desplaçar-se a prendre-per-cul de la geografia catalana tot just avanç de Nadal, va acceptar l’ordre amb orgull.

***

A la comissaria central, el conseller de l’interior i l’inspector en cap dels mossos d’esquadra, feien un brindis per celebrar la genial idea que els havia portat a desfer-se del problemàtic agent.

- El felicito inspector. - Digué el conseller. - La seva estratègia de ben segur que ens ha salvat el cul d’un altre escàndol. Aquest tabalot d’en López, ens havia ficat al punt de mira de la judicatura catalana.

- Ha estat un plaer. - S’estarrufa l’inspector. - En un lloc tan remot es impossible que en tornem a sentir mai mes a parlar. Li empleno de nou la copa?

- Si us plau! Certament això s’ha de celebrar. Encara recordo l’últim merder que vam tenir amb les tortures a les monges carmelites… mira que confondre-les amb cel·les terroristes! Si no fos família de qui és, ja l’hagués inhabilitat fa temps! Posi’m més cava! Si és menester, ho celebrarem fins a cauré rodons!

De nou varen brindar.

- El felicito de nou. Donar-li un ascens com a cap d’una comissaria que ni existeix, sense membres al seu càrrec… certament gloriós inspector.

II

El poder terrenal i el poder celestial

L’il·lustre senyor Martí Guim, alcalde de Pes d’Ebre, estava ocupat fent burilles. Era un entreteniment d’allò més arcaic. Ja feien burilles els primes australopitecs per a passar les hores mortes, i certament s’havia perllongat en el temps tan gratificant practica.

Algú va picar a la porta, traient al senyor alcalde del seu ensimismament.

Ràpidament, va clavar la burilla sota la taula.

- Endavant! - digué l’alcalde - És obert.

Com una tromba huracanada, entra el mossèn del poble. De fet, l’adjectiu correcte no hauria d’estar relacionat amb el vent, si no més aviat amb el terratrèmol. O en el cas del mossèn, home de pes (i de Pes de tota la vida), amb el moviment tectònic de plaques continentals.

Fos com fos, entra al despatx de l’alcalde fet una fura.

- Sacríleg! - brama el mossèn - Apostata! Com goseu cancel·lar una festivitat tan nostra com es lo pessebre vivent! Comunista! Et consumiràs al foc etern per injuriar a déu nostre senyor d’eixa manera!

- Iep mossèn! Potser que afluixeu lo to un xic. Si voleu fer pessebre enguany, primer m’haureu de pagar los quartos que la seva santitat em déu.

L’alcalde era persona rancorosa, sobretot quan es tractava de diners. Tota la gent del poble coneixia l’amistat que havia unit al mossèn i a l’alcalde tota la vida. I com tota amistat que es veu trencada per calers, acaba convertida en el rosari de l’aurora. Fins al punt que l’alcalde havia prohibit el pessebre vivent del poble per a burxar al mossèn. I tota la comarca s’havia que el pessebre vivent de Pes d’Ebre era el mes espectacular del delta.

- No soltaré ni un ral! Et torno a repetir que no em vaig ficar a lo llit amb la prostituta, així doncs, si li vas pagar va ser per que tu vares voler!

- El que passa, “santitat” és que anàveu massa begut com per a saber lo que fèieu. I vos vau abusar de la meva amistat. I del Chartreuse. Així que no em vingueu amb collonades. Tothom sap que lo clergat de demanar en sap molt, però a l’hora afluixar la mosca, son tots de la congregació de la virgen del puño!

- Això! Tu condemnat més. Només fas que dir blasfèmies. El Chartreuse només lo faig servir com a digestiu després dels dinars, no com tu, escurçó de Lucifer! Estàs convertint lo poble en la nova Gomorra!

- Gomorra? Això ho diràs perquè tu l’estàs infectant de sífilis!

- Ja veig que no és pot raonar amb un ateu com tu. La parròquia sabrà que tu, i només tu vols impedir lo pessebre! Ho pagaràs car.

- No tant car com m’ha sortit pagar-te fins ara les putes!

El mossèn va tancar la porta de cop, deixant al senyor alcalde sol amb els seus pensaments. Tenia que moure fitxa si no volia que aquell fastigós del mossèn li’n fes alguna de grossa. Feia massa temps que el coneixia com per a saber que no tenia ni un pam de net.

Però ara es tenia que ocupar d’un altre assumpte. El dilluns, el desplegament dels mossos d’esquadra es feia efectiu al poble. Se’ls hi havia de preparar unes dependències. De fet, potser podia fer-los servir per als seus propòsits.

III

L’agent de la llei i la gent de l’ajuntament

- Doncs aixina si que l’hem fotuda - digué Benito - No em varen donar la informació correcta. Jo vaig entendré gossos de quadra, no pas mossos. Ja em semblava estrany això de fotre gossos en una quadra. Se que mun avi hi havia tancat un ruquet que tenia per anar al tros, i mun pare hi havia tancat (un cop que una ventada havia tombat lo corral) lo bestiar. Per això em va estranyar lo dels gossos. Per lo normal una gossera, o fins hi tot una gàbia ja fan lo fet. Però ja se sap que la gent de capital és com és.

En Benito era l’ajudant de l’alcalde. Ja se sap, aquell paio que canvia les bombetes dels carrers, el que te la clau del cementiri i de tant en tant hi passa a fer-hi una ullada… per lo general jubilat. En el cas d’en Benito, jubilat del tot. En aquesta ocasió havia rebut, de part de l’alcalde, la petició de tenir enllestides les dependències dels gossos de quadra per quan arribessin de la capital.

En Benito havia dedicat tot el dissabte i la tarda del diumenge ha retirar el tractor i les eines del tancat de casa seva, i ha escampar-hi palla nova. També va carregar d’aigua neta l’abeurador. Per això ara li sabia greu que el pixapins aquest, se li estigues enfadant per un error burrocràtic.

- Així doncs, prefereix que li prepari lo corral? - tot hi que el pixapins no li hagués caigut en gràcia, en Benito es mostrava sol·lícit.

- Vamos a ver… - l’agent López agafar aire - Em sembla que no ho ha entès. És MOSSOS no gossos. I d’ESQUADRA no de quadra. Mossos d’esquadra.

En Benito va respirar profundament. La seva sang cavera, li demanava a crits que li estampes un cop de puny al ca’n fanga. Així doncs va mirar de treure ferro a l’assumpte preguntant-li per la seva professió.

- Deu ser bona feina la d’arquitecte, oi?

- I jo que se. - Contesta l’agent López qui, certament, començava a estar fins als nassos de l’ignorant de províncies que li feia d’amfitrió.

- Home! Si és arquitecte ve ho deu saber.

-Sóc policia! - cridar l’agent López definitivament cansat - Po-li-ci-a!

- A molt bé! - cridar Benito - Deixi’m que li digui una cosa. Vostès, els de capital es pensen que ho saben tot. Primer que si gossos, després que si mossos i ara policia. Ja començo a estar una mica fart de vostè! I que sàpiga que a Catalunya no es diu esquadra! Es diu escaire!

Ja n’he tingut prou. Enllestim-m’ho. Si li sembla bé la quadra tots contents, i si no, se’n pot anar amb els de la seva espècie a la piara de la iaia Rita!

En Benito va marxar fet una fura, deixant a l’agent López, també força exaltat, a la porta de la quadra.

IV

Pecunia Praesens

- Per això ús dic, que tal i com li va passar a frefsre el babilònic, l’ira de Jahvé caurà sobre l’emissari de Satanàs que pretén anul·lar lo pessebre! - Sentencia el mossèn davant dels seus feligresos.

- Disculpi mossèn, quin babilònic a dit? - preguntar la sempre participativa Eustaquia.

- No m’interrompi al mig del sermó! - digué el mossèn. - Ni llavors ni ara, cedirà la comunitat cristiana als despropòsits dels fariseus!

- Havia dit babilònics, no fariseus. - comentar la Paquita.

- A mi no em sona cap frefsre… - digué una meditabunda Eustaquia.

-Prou! - cridà el mossèn - Es que no ho veieu! Ja ens estem corrompen interrompen el sermó. Quina prova més necessiteu per adonar-vos de les maleses que causa l’alcalde a les animes del poble!

- L’alcalde és nascut aquí. - digué la Paquita.

- Ja, i que? - exclama el mossèn.

- Doncs que aquí no som fariseus ni babilònics.

- Em cago en de… - cridar el mossèn, tot refrenant la llengua en l’últim moment. - Farem el pessebre vulgui o no vulgui l’alcalde.

- Però això seria contravenir la llei, i els catòlics no ho fem això. - digué la Paquita.

- I permetre que la llei divina quedi sepultada sota les falses lleis dels homes? Mai!

A més, si no hi ha pessebre, no hi diners a les paradetes!

Ara havien entès tots la necessitat de realitzar el pessebre petés qui petés.

- Si estem d’acord, comencem amb els preparatius. Au! Aneu-se’n en pau!

En qüestió de minuts l’església va quedar buida, tret d’una iaia encorbada que sortia amb la lentitud de qui repassa mentalment els textos del levitic.

- Definitivament no. No recordo cap frefsre. Li diré al xic que m’ho busqui per l’internet.

V

Chartreuse, fum i magistratura no fan bona conjuntura.

A les vuit del matí, el jutge en practiques de la demarcació de Tarragona va baixar al poble de Pes d’Ebre per entrevistar-se amb l’alcalde.

Estava molest. Ell era un jutge, potser en practiques però jutge, i no es mereixia tenir que treballar en una data tan senyalada com el vint-i-quatre de desembre. I més quan la seva missió consistia en posar pau a un cas estúpid en un poblatxo infecte.

De totes maneres, ell era la llei, i si volia la plaça (i el més important encara, el sou) de jutge tenia que fer concessions com aquella.

Malauradament, amb el que no hauria d’haver fet concessions fou amb els carajillos i sol-i-sombres que li encasquetava l’alcalde un d’arrere l’altre com a mostra d’amistat treballada.

I l’alcalde se’n va sortir prou bé. Un cops dinats el jutge ja no sabia ni com es deia i va concedir la raó a l’alcalde.

A l’hora de marxar, entre esses i tombarelles va anar a topar amb el mossèn. De fet el mossèn havia esperat tot el dia a donar-li caça. Casi sense saber ben bé com, una hora més tard es trobaven tots dos al prostíbul amb una copa de Chartreuse (verd per al jutge) a la ma.

El licor dels monjos cartoixos va fer l’efecte desitjat, i el mossèn va poder realitzar fotos a plaer d’un jutge ebri, nu i rodejat de putes.

A les dotze de la nit, entre etílics núvols de Chartreuse, el jutge pujà al seu audi i es posar en camí cap a Tarragona.

***

La nit era freda al delta. Però en Ramiro gaudia de la guàrdia. Desgraciadament no havia passat encara ningú a qui parar i poder multar. Va sospirar. Ho necessitava com l’aigua per viure. La cara de terror del desgraciat al que parava, fer-lo bufar, pillar-lo ebri o sense papers, fer-lo patir una mica. Ah! I el discurset, entre condescendent i paternalista. I finalment la multa.

Llàstima que aquell coi de poble no hi visques pràcticament ningú.

Però de cop uns llums en la distancia. Per fi, pensar. Es pujar els pantalons, s’arreglà la camisa i sortir del cotxe amb la lot per fer aturar el vehicle.

I el vehicle es va aturar. Ara bé, no com estava previst, que era frenant primer.

La trompada contra el cotxe de policia no va ser més espectacular perquè l’audi en qüestió anava força lent.

- Se puede saber que fa! - cridar l’agent López. - Documentación, ya!

Un super (no, millor hiper) ebri jutge va baixar la finestreta.

- Vostè… hic… no sap qui sóc jo! - digué el jutge - Sóc un magistrat… hic… apartis del mig i no interfereicc! interfereixi el curs de la llei!

En Ramiro va decidir saltar-se els preàmbuls i anar directament al discurs.

- Sabia vostè que va tot borratxo? Sabia que ha estampat el cotxe contra una unitat del cos dels mossos d’esquadra? Amb la seva edat, vergonya hauria de fer-li el anar conduint begut per aquestes carreteres, podria matar algú! - Ara venia el gir paternalista - que no ho veu, jove, que hi ha quelcom més a la vida que el jolgorio i la fiesta boja? Te una família que l’espera i…

- Calli pallasso… jo sóc jutge, entén jutge hic… sóc jo qui fa els… judicis, si… judicis.

Una mena de ressort a la ment de l’agent López es va activar. El “tricornio spirit” que portava dins seu va arrencar al jutge del seien a través de la finestra, tot estampant-lo al terra. L’immobilitzà i li posar les manilles.

Després de patejar-li el fetge i fer-li vomitar una mica, fica al jutge al darrere de l’accidentat vehicle dels mossos d’esquadra. Algú passaria la nit al calabós.

VI

Prima Legio de Pes d’Ebre

- Estimat Benito - digué l’alcalde - enguany lo pessebre no es farà. Es la llei. Però sembla que lo mossèn i els seus sequaços ho intentaran a expenses de la llei.

Per tant, i com a contra mesura, vull que desfilin els armats. Feu tot el que calgui per a interrompre lo pessebre vivent.

- Però si els armats no surten a Nadal… A més, no podem enfrontar-nos a la resta de lo poble…

- Deixem acabar. No es tractar de fer mal a ningú, simplement “simuleu” una incursió punitiva romana a un poble jueu. Ja saps, pallisses “fictícies” i crucifixions de “broma”.

A més, tinc entès que tal missió requerirà d’un nou i hàbil centurió. T’agradaria portar una escombra al casc, centurió Benito?

***

El centurió Benito es mirà amb orgull la lluenta cuirassa de plàstic galvanitzat. Era formidable! Alça el gladius de fusta i la primera (i única) cohort del poble es posar en moviment. Darrere seu, l’àguila de plàstic imperial, ensenya dels armats del poble, oscil·lava orgullosa d’alt d’un pal d’escombra.

De tant en tant algú aplaudia, i per a ell, era com estar a Roma. Entrant-hi triomfal. Com Juli Cesar!

Al final del carrer es veien els jueus! Tement la traïció hebrea, va fer formar en tortuga.

***

El mossèn, mirar atònit com una dotzena de vacunés figures embotides en plàstic avançaven apilonades sota uns escuts rectangulars. Va reconèixer els armats. I va començar a tremolar.

El primer impacte de pillum se’l va endur la senyora Antònia al cap. Després li va tocar el torn a la paradeta de carquinyolis. Poc a poc, el pacífic pessebre vivent es va convertir en una batalla campal a cops de puny i garrotades.

L’agent López ho va veure tot. No va perdre el temps, i va sol·licitar reforços a Deltebre i Tortosa.

***

A la plaça major estaven crucificant al mossèn. Era una crucifixió de broma, no havien fet servir claus sinó que l’havien lligat pels canells amb fil ferro.

Mentre el centurió Benito netejava la sang del gladius de fusta, s’adonà que un regiment de soldats vestits de negre s’aproximaven.

- A formar! - cridar a la tropa - sembla que la festa no s’ha acabat.

Els legionaris formaren al voltant del seu cap.

- Per la glòria de Pes d’Ebre! Carregueu fills de Júpiter. Força i honor!

Qualsevol estudiós d’història clàssica podria assegurar que, a la batalla d’Alesia, els gals no es van endur emmanillats a les forces de Juli Cesar. Ara, ningú pot posar en dubte que els fills de la ciutat dels set turons, haguessin mostrat més ardor combatiu que la cohort del poble de Pes d’Ebre.

VII

Malament esta el que malament acaba

Certament, la quadra dels mossos d’esquadra del poble de Pes d’Ebre, no havia somiat tenir a tanta gent al seu interior. Tots ells presos.

Entre gemecs de dolor i ferum de vòmits, una ressacosa consciència despertar. El jutge intentar analitzar la realitat entre martellades al cap i punxades de intens dolor a les costelles. Per un moment va pensar que havia perdut el seny quan es va veure rodejat de legionaris romans i homes i dones amb túniques hebrees. Es posar en peu i s’espolsà la palla de la roba.

Poc a poc la memòria li anar retornant. I li va semblar entendre que hi feia tota aquella gent allí dins tancada. Va buscar el mòbil i va fer una trucada al seu oncle, el conseller de l’interior.

***

Per la seva banda, el Jacinto, home de fe que havia evitat les detencions de la nit anterior, va atansar-se a la plaça major per alliberar el mossèn. Aquest, en un atac de fúria digna de l’antic testament, va trucar a diverses revistes per a fer-los sabedors de que tenia en el seu poder fotos compromeses del nebot del conseller de l’interior.

***

A les quatre de la tarda, van confluir a la quadra dels mossos tot un seguit de personatges. Primer l’alcalde i l’agent López que obriren la quadra. Desprès una munió de periodistes que seguien al mossèn que els anunciava la noticia en el seu poder. De dins van començar a sortir uns gemecs més propis de bèsties que de persones.

Al poc, van arribar el conseller de l’interior, l’inspector en cap dels mossos d’esquadra i la dona del jutge.

Entre plors i escridassades, un escàndol era nat a l’establia. Així doncs, Pes d’Ebre va tenir, finalment el seu pessebre.

FI

Les notícies que havia de relacionar són:

• Detenen un veí d’Olesa de Montserrat per conduir de forma temerària i amb el permís retirat
• Descubren en Taüll restos de pintura que podrían pertenecer al conjunto del célebre Pantocrátor

——————–

Vidaclip. O l’evasió de la realitat

I

El conductor rodava per la carretera dins una aura de funky pop and cool. Ulleres de sol incloses. Dins un videoclip. En una bombolla d’alcohol que sobrepassava el límit del permès. Però era igual. Allò era el videoclip del moment. Viatjava amb la seva carraca sense reproductor de cd’s, sense ràdio, només amb el forat que abans hi ocupava perquè les ràdios format totxana feia anys que s’havien deixat de fabricar. Ara aquell buit l’omplia un llibre, el que es llegia durant les caravanes i embussos que es produien a la carretera. Al seient del costat, sempre plè d’absència humana, hi posava el seu mp3 connectat a uns altaveus portàtils. D’allà sortia l’essència del seu video.

Sona una cançó. L’amo del cotxe s’imagina dins un nou i llampant descapotable negre, a dreta i esquerra edificis, botigues, gent entrant i sortint, dones i homes guapos, la lletjor no té lloc. Davant d’ell una càmara a on mira directament per demostrar al món com n’és d’encantador i que bé que canta. Es veu dins uns plans espectaculars on ell és el centre i totes les dones, increïblement sexis, amb vestits lluminosos i escuets, maquillatge perfecte, pentinats sofisticats, el miren i el volen, el desitgen. L’intenten descobrir a través de les enormes ulleres de sol.

Però llavors. Oh. Sorpresa. Una noia senzilla. Amb un aire distret, cabells al vent, cara fresca, pantalons, samarreta amb mànigues. Un aire volgudament hippi. Passa d’ell. Aliena al seu poder de seducció. Pendent d’altres coses que d’un cotxe descapotable o unes ulleres massa grosses.

El nostre protagonista es fixa en ella i es pregunta com pot ser que no li hagi cridat l’atenció el seu cotxe negre.

El video, el somni, es talla de cop. El conductor s’adona que la noia que imagina té exactament les mateixes faccions que la seva ex. Cabellera castanya, ulls marrons, tot dins una naturalitat que moltes altres voldrien. Alta, altiva, segura.

I la troba a faltar. Moltíssim. Ni ell encara es fa una idea de la quantitat d’enyor que sent i sentirà dins el seu cor.

Quan s’adoni que pensa en ella s’aturarà al primer lloc que trobi, es dirà calla pallús, calla, calla, calla… Sense saber ni pensar què fa, agafarà el seu mòbil prehistòric i marcarà un número, el seu número. Sonarà i despenjarà. I no dirà res, l’escoltarà dir “sí?”, “digui’m”. Perquè ella no sap qui és fins que contesta perquè no té el seu número guardat, el va borrar.

Sabrà que és ell perquè la música funky pop and cool que escolta sempre hi serà de fons, i per la respiració entretallada que se sap de memòria de tantes nits dormint al seu costat…

I això passa unes tres vegades l’any des d’en fa dos. No s’han vist, no s’han escrit, no han parlat, ja no es coneixen. Només aquestes trucades quasi sempre en moments poc esperats.

Tota la vida s’ha muntat pelicules al cap, els videoclips. En aquestes històries que es munta, al final de tot, li arriba com una mena de revelació, una conclusió, troba la solució al que el cap l’ha dut de corcoll durant dies. O la font de la tristesa que sent sovint sense raó aparent. Ell es va declarar després d’una d’aquestes flipacions.

La peça era una d’Êter que girava en cercles blaus de deliri. Ell estava al seu llit mig endormiscat. Dins la seva ment es va aixecar i es va posar a passejar pel carrer. Un carrer desert, increiblement desert. Al final de tot una dona, faldilla verda, camisa blanca, peus descalços, caminant d’esquenes. Ell corria cap a ella, la imatge ralentitzada per algún programa d’editor de videos del seu cervell. Com més corria més verda i més blanca es tornaven la faldilla i la camisa… Com més corria més viva estava. I a l’últim compàs de la cançó l’atrapa, la gira, un somriure el mira, té la seva cara…

II

Busco aquell somni, hi corro darrere. A peu, en cotxe, en tren. Allà on vaig miro per si m’el trobo. Alguna revelació m’ha de dir per força que és ella el que necessito, el que em falta, ha de ser ella i cap altra la que ha de viure el final de la meva vida amb mi…

La busco dins aquesta copa de wiski sense gel, dins la foscor d’aquest tuguri, després del quart segueixo buscant. Als rostres de les dones de la sala, a la cara i a la pell de la gogo, o a la de la cambrera en el fons totes dues tenen la mateixa duresa…

Visc per ella i no ho sap, els dos últims anys són seus i només seus.

El seu cos se m’escampa per la sala. La veig en els ulls de la noia del fons, en el nas de la que balla al costat de la màquina de tabàc i en les mans de la dona que em toca intentant trobar en la meva esquena i el meu coll el seu home perdut.

La beso i l’acaricio sense cap ganes, pel fet de fer el que toca fer. Se n’adona, i em planta, no vol follar amb algú que no respon. I a mi què.

Com que m’avorreixo m’en vaig del local. Agafo el cotxe. Espero que els mossos no m’aturin. Quatre punts i borratxo… Podria perdre encara més del que ja no tinc…

II.2

Les ombres fugen, els llums s’allarguen darrere meu. Tot va amb una lentitud extranya, corro més i més per guanyar-la, no pot arribar abans que jo. Els cotxes em deixen passar, es queden enrere en qüestió de milèssimes de segon. Corro, premo l’accelerador, més i més al final hi deu ser, no?? En algun lloc deu estar… S’amaga perquè no la trobi, l’he de sorprendre abans que s’amagui en el proper amagatall.

Dins la meva carn batega tot un còctel de pensaments. Ella. Enyor. Dolor. Una gran punxa al cor. Sempre dins. Sempre torna. Per sempre mai.

Vull oblidar-ho, deixar-ho, eliminar-ho d’un cop.

Accelerant a fons deixo a cada quilòmetre abandonat enrere una part de mi. La que no m’agrada, la que no vull, la que em mata. Frenar serà un suicidi. Accelerar la llibertat. Prou. PROU!!!

Un cotxe em ve al darrere. Llums blaus. Megàfon. Policia, aturi’s.

Merda.

III

-Ressaca.

-I per la mateixa raó de sempre.

-Ella.

-Potser que ho superis, no?

-Sí, potser sí… Però abans he d’anar a treballar.

-T’han tret el carnet. I tots els punts

-Merda

Agafo el bus per anar fins a l’oficina. Quan arribo allà esmorzo. Un efferalgan i un suc de taronja. Perquè menjar més? Fa molt temps que ja no em cal. Els companys saluden, ei quina cara tio, vas sortir ahir a la nit eh!, vaya tela, xeeeic que vas triomfar! I bombollenjant dins les meves silencioses neurones dic que s’envagin a cagar.

Passo de posar-me a la feina, no estic per omplir informes, així que mentre esmorzo el meu suc i el meu paracetamol ric en proteïnes i vitamines, fullejo el diari. I em trobo una notícia important. Han trobat restes de pintura a Boí Taüll que podrien formar part del Pantocràtor que està exposat en el MNAC.

Pantocràtor. MNAC. Ella, ella hi treballa.

O almenys hi era fa dos anys… Departament de restauració d’obres. Segur que la fan anar fins allà. Hi serà. De veritat, de carn i ossos, real, tangible, respirable… La seva olor, els seus colors, el seu floc de cabell damunt la cara. La faldilla, la camisa, llum… El naixement. La vida. La mort.

Decideixo que tot serà fruit de la casualitat. Si no me la trobo, l’oblido, si hi és, serà meva per sempre.

IV

-No tens carnet, te l’han retirat.

-Si el món i el destí conspiren a favor meu, faràn que cap policia, ni mosso m’hagi d’aturar.

-Saps que és més probable que et parin que no que te la trobis allà…

-No ho sabré si no ho intento.

-En el fons saps que ets un idiota.

-Veste’n a cagar.

V

Ara la banda sonora és I still haven’t found what I’m looking for d’U2, una d’aquelles trascendentals, amb baixos predominants, ritmes marcats, amb força, veus decidides, cantant que ho pots fer tot, encara que la lletra realment digui que ets un ésser desgraciat.

El nostre enamorat ha marxat de la feina dient que es trobava massa malament per quedar-s’hi, assegurant que anirà al metge i que sí, que aquesta vegada portarà el justificant.

Decidit a saltar-se totes les lleis i prohibicions ha agafat el cotxe i es disposa a anar cap a Lleida, allà on el seu pantocrator l’únirà per sempre a la seva estimada o el desterrarà a la desgracia eterna.

Durant una estona no es salta ni un semàfor, no es passa ni d’un quilometre el límit de velocitat, farà el que faci falta per que no l’aturi cap ni una de les forces de l’ordre. No vol donar ni una raó per aixecar sospites. I tot està bé.

La música sona i ell ja s’imagina el moment en que entrarà a l’església, content d’haver arribat. Sorgiràn unes imatges d’ell i ella en blanc i negre, o sèpia, recordant com eren quan estaven junts, com n’eren de feliços, com n’eren de joves. La trobarà, amb la imatge canviada, no du el cabell llarg, no va amb un aire hippi, però encara té la naturalitat desbordant-li pels ulls. El seu tall de cabell és llis i recte, curt. Porta un conjunt elegant de jaqueta i pantaló de color granat fosc, camisa grisa. Està molt guapa. Un primer pla d’ell mirant-la embadalit i tot seguit canvi d’expressió a decisió per anar a saludar-la.

Li toca l’espatlla, flaix, faldilla verda, camisa blanca, llum, es gira, una cara sorpresa el mira, és la seva cara. Tot ralentitzat per l’editor del seu cap…

Moment àlgid de la cançó en que la nota s’allarga fins a l’infinit i la bateria fa la seva traca final i els violins exalten l’instant. Ella no sap què fer. Ell sí, i a més està increïblement decidit. L’abraça i li fa el petó que fa vint-i-quatre mesos que té tantes ganes de donar. Primer pla dels dos, pla americà de l’abraçada que es donen, el buit del Pantocràtor al fons. Imatge a contrallum dels dos caminant cap a la porta de l’església, agafats de la mà. Evocant un final feliç com un anticip d’un gran casament…

VI

El nostre home a una obsessió enganxat no s’adona que de tant pensar i imaginar-se històries sense mirar a la carretera cada vegada va més ràpid. Al cap i a la fi, a la merda la policia. A la merda tot, per molta multa que li posin, se la trobarà d’aquí a uns dies a casa. I què més dóna? D’aquí uns dies no és ara, i ara el que vol, és arribar a Boí Taüll. Vol recuperar l’alè de la seva vida, la pintura dels seus quadres, les lletres del seu diari, la llum del seu estiu, les flors de la primavera, les vitamines de la taronja… Perquè fa massa temps que no l’ha trobat. Massa temps.

Una cosa que no es troba és perquè l’has perduda, es diu.

I de cop i volta el nostre home es posa a plorar. Plora, plora, molt, dins el seu cotxe que en comptes de ràdio te un llibre. Plora com un nen, crida, les llàgrimes rajen com mai ho han fet. Plora mentre condueix, les llàgrimes li neguen la vista, crida desesperat, sembla que la vida li vagi en aquest plor. Comença a anar d’un costat a l’altre, tot fent uns tombs de vertigen, els altres conductors s’aparten per evitar ser estimbats. Més d’un avisa a la policia. I diuen la matrícula, és clar.

L’obsessionat plora perquè s’acaba d’adonar, acaba de veure, acaba d’entendre, així de cop, que la vida no funciona com se l’ha muntada. Que no trobarà la seva ex perquè ell hagi recorregut tots els quilometres que separen Barcelona de Lleida sense punts i sense carnet. S’adona que si no se l’ha trobat en aquests dos anys, no se la trobarà avui a l’altra punta del que és el seu món. Que no serveix de res anar darrere un somni que ja d’entrada està perdut. Tota la veritat, i no un videoclip, es presenta de cop en la seva ment. No tornarà. I ja està. Si en dos anys no te l’has trobada, capullo, ja no te la trobaràs.

I abandona abandonant-se, es col·loca al costat de la calçada, deixa les mans als costats del seient. Relaxa els peus, deixa anar els pedals. I espera a veure quant temps trigarà la policía a arribar…

Les premises proposades per Intratable en cara a la realització del relat eren:

• Poc a poc i per diferents motius els familiars més propers de la protagonista (pares, un germà i el nòvio) van morint. Al principi de la història només queda sa germana.

• Ella havia treballat d’ajudant per a un home A i creu que és el culpable de les morts, per culpa d’un incident que els va passar mentre treballaven.

• Ella creu que A vol matar a sa germana i després a ella.

• Ella demana ajut a un altre home B de la mateixa professió que l’A per a que l’ajudi.

Els personatges:

• La dona protagonista està trastocada però tot el que explica sembla tenir sentit. És relativament jove.

• B també és jove i no està segur si creure’s el que l’altra li diu o no.

• A és més gran que els altres dos i tampoc ha tingut una vida plaent.

—————

Nota de l’HomePeix: He parit un monstre. El relat s’ha descontrolat i m’ha agredit… De fet, en un principi, tenia que ser un relat inspirat a la Sèrbia de post guerra, però el senyor Lovecraft ha envait els meus somnis fins a fer-me canviar l’idea original. Penso que he seguit “bé” les indicacions, l’únic element que he eliminat ha estat el germà, més per descuit que per un altre cosa (era present al principi del text, desprès me vist obligat a treu-lo). Sobre el tema de les edats, crec que queda clar que A és major que B( com es demana), però me adonat que B també és major que C (quan tenien que tenir la mateixa edat).

—————–

PSI

1

L’encontre

La vista des de la finestra del segon pis tenia la qualitat de transportar-la a un temps i a un espai més feliços de la seva vida. La serralada de blavosos contrastos, el parc on la canalla gaudeix del joc infantil, la via del tren… Recordava vívidament els dies en que els seus pares la duien de passeig. Recordava l’escena dels gronxadors. En la seva ment els compartia amb la seva germana. Recordava les rialles.

Uns cops a la porta la retornaren a la realitat.

Les deu en punt. No faltava mai a la cita, era la seva feina.

- Endavant - digué amb una manca total d’entusiasme – com sempre, és obert.

- Senyoreta Ferràs, com es troba avui? – la dicció mecànica de la infermera indicava (amb una claredat fora de dubtes) que havia repetit la pregunta durant tota la seva carrera. I com sempre tant se li fotia la resposta. L’únic interès que tenia era el de donar la medicació al pacient i assegurar-se que se la prengués.

- Com sempre – no malbaratava paraules amb qui no les volia rebre. Era una lliçó que li va costar aprendre. Es prengué les pastilles hi tornar cap a la finestra. La infermera sortí i tancà la porta sense cap més cerimònia.

Com sempre.

Hi havia pensat en moltes ocasions, al cap i a la fi, temps per fer-ho no li havia pas faltat. I realment no sempre havia estat així.

De cop, i fora de tota previsió per part seva, la porta es tornà a obrir.

Amb la decisió de qui es nou en la seva feina i preocupat per voler donar una bona impressió, traspassar la porta un jove amb bata blanca.

Duia una carpeta sota el braç i tot indicava que era el nou psiquiatra de qui li havien parlat.

- Bon dia tingui! – Bramà l’enèrgic doctor – Com potser que amb un sol tan esplendorós hi hagi algú que prefereixi quedar-se tancada entre aquestes quatre parets. Bon dia de nou! Em dic Gabriel i sóc el metge que la portarà a partir d’ara. – el jove doctor estengué la ma cap a la pacient – Vostè deu ser la senyoreta Mònica Ferràs.

Després d’esperar uns instants amb la mà estesa, i veient que la seva pacient semblava fer cas omès a la seva presentació l’enretira.

- Li sembla bé si donem un tomb pel jardí? – digué en Gabriel.

- Que li ha passat al doctor Garcia? Ja s’ha cansat de mi? – digué la Mònica.

- En certa manera sí – En Gabriel mostra el seu millor somriure davant la perplexitat de la seva pacient – L’han jubilat, jo m’encarregaré dels seus pacients a partir d’ara. I ara… què hem diu del passeig?

- Li dic que estic prou bé aquí, gràcies. – De nou es gira cap a la finestra.

- Bé, doncs quedem-nos rodejats de tristes parets en un dia tan meravellós. – El doctor sospirà com si de debò li molestés no poder sortir fora de la cambra. La mirà detingudament, no podent imaginar-se per què algú hauria de preferir viure tancat amb tal austeritat.

Bé, més que austeritat – pensà – funcionalitat. Un llit, una cadira y una taula. Ni llibres, ni televisor, ni cap mena d’entreteniment… tret de la finestra.

Agafà la cadira y segué, tot deixant la carpeta sobre la taula.

- Tinc entès que no parla gaire. – Temptejà en Gabriel.

- I vostè sembla que no sàpiga callar. – Li solta la Mònica airadament.

- És cert. La meva mare ja ho deia, “aquest marrec no calla ni sota l’aigua”. – En Gabriel mostrar de nou un somriuré de serenitat. – Potser a vostè li deien que de tan callada semblava muda.

- Els meus pares son morts. I si s’hagués pres la molèstia de fer la seva feina amb un mínim d’interès, sabria pel meu historial tot el que li cal. – La Mònica s’encarà amb el metge - Deixi de jugar amb mi, jo ja exercia la professió molt avanç que vostè es decidís a cursar-la.

- És cert, pel que tinc entès va treballar com ajudant del doctor Maurice durant un bon grapat d’anys. – L’expressió de la cara de la Mònica canvia sobtadament.

Una espurna s’encengué als ulls del doctor.

- Un gran psicòleg, tota una eminència.

- Ma… marxi. – La Mònica torna cap a la finestra donant-li l’esquena al metge.

- Com pot veure, sí me pres la molèstia de llegir el seu historial. I voldria prendre’m la molèstia de que m’expliques la seva relació amb el doctor Maurice.

- Calli! – xisclà la Mònica – vostè no ho pot entendre.

- Realment, preferiria que m’expliqués el què li va passar, per més que ja ho hagi llegit a l’informe. Vull ajudar-la.

- Em vol ajudar? – esclatà la Mònica – Em vol ajudar? Doncs trobi a la meva germana abans de que ho faci el monstre. Tregui-la del país, amagui-la. Si la troba no tan sols la matarà, li robarà l’anima! – Estava histèrica.

- Quin monstre? De què parla?

- No hem creurà pas. No serà el primer que se’n rigui de mi. Acabarà per fer com el doctor Garcia, deixar-me aquí oblidada.

- Expliqui-m’ho!

- Durant un any, he viscut tancada entre aquestes quatre parets. Patint per la meva germana, l’única família que hem queda. Ell la matarà, de la mateixa manera que va matar els meus pares i … i al Guillem. Segueixo viva perquè no ha trobat encara a la meva germana, un cop sigui morta, també em matarà a mi per satisfer la seva luxúria.

- Si us plau, comenci des del principi, en cas contrari no la podré ajudar.

2

El relat de la Mònica

Vaig acabar la carrera de psicologia ara fa cinc anys. Com vostè, una mena de feliç ignorància em portava a creure que amb la meva tasca ajudaria a sanar la ment d’aquells que havien perdut l’enteniment.

Desprès de passar per diverses feines de merda, vaig acabar anant a parar al consultori del doctor Maurice. Li vaig causar bona impressió a l’entrevista, i decidí donar-me feina com ajudant. Hem vaig alegrar molt de la notícia, com vostè ha dit, el doctor Maurice era una eminència en el camp de la psiquiatria i, per la meva part, era el pas endavant que necessitava la meva carrera.

Això és el que vaig pensar. D’haver sabut el que m’esperava hagués defugit l’oferta a l’instant…

Durant un temps, l’experiència fou profitosa. El doctor Maurice era una persona carismàtica i molt culte. En certa manera em sentia atreta per ell, l’admirava i a més a més tenia un aura colpidora. La seva manera de tractar les malalties mentals era d’allò més innovadores, realment semblava posseir un do pel que feia.

Poc a poc em vaig anar guanyant el seu respecte i vam començar a intimar. No en un sentit sexual evidentment, per aquells temps jo sortia amb en Guillem, tot hi que ell va provar a seduir-me en diverses ocasions.

Un bon dia, em va exposar algunes teories sobre el que ell en deia paleo-psiquiatria. Certament, eren idees d’allò més esotèriques, fonamentades en antigues concepcions de l’ànima. Davant del meu escepticisme inicial em recordà que la mateixa paraula psicologia implicava el concepte d’ànima. Com ja sabrà, el terme psico prové del grec i fa referència a l’activitat mental. El que potser no sap és que psico o psique fa referència a l’ànima.

Poc a poc em vaig deixar endur per les seves teories i em vaig implicar en la lectura de certs textos apòcrifs que ell mateix anava racionant-me.

El doctor Maurice creia que hi ha un estat de consciència que confereix a l’ésser humà la capacitat de moure’s en una altra dimensió. Aquesta dimensió l’anomenava el món dels somnis, ja que segons deia, només s’hi podia accedir a través del son. La seva tesi defensava que certes ments privilegiades podien accedir-hi amb més facilitat que la resta, el problema radicava en que no controlaven el seu trànsit. I podien perdre-s’hi. Pel general, aquest desplaçament dimensional es produeix durant la fase REM del son, o sigui, s’hi accedeix dormint. Com veurà, resulta força difícil controlar quelcom que passa als nostres somnis.

Admeto que sembla cosa de bojos, de fet a mi també m’ho semblava, però el cert és que el doctor Maurice aconseguia retornar aquestes ments a una relativa normalitat.

Així van transcorre un parell d’anys, i cada cop m’implicava més en la recerca, col·laborant estretament amb el doctor.

Desgraciadament, tot i els èxits obtinguts, el doctor Maurice no semblava mai feliç.

Ans el contrari.

Cada cop es plantejava objectius més agosarats, fins al punt de proposar-se ser ell mateix el que transcendís aquelles portes dimensionals. Volia ser capaç de caminar per l’altre banda. Volia veure aquell altre món. Però al mateix temps, volia conèixer el camí a seguir per poder retornar a la nostra realitat quan ho volgués.

Però temia deixar al darrere un cos colpit per la bogeria. Tenia por de perdre’s-hi.

Els textos d’ocultisme i de pseudociència que llegia, poc a poc se li van anar quedant curts. No li revelaven tot el que volia saber.

Fins que va descobrir, a traves d’una amistat de la universitat de Salamanca, que en un recòndit estant de la biblioteca de l’arxiu nacional, es trobava una còpia malmesa dels arxius inquisitorials d’Olaus Wormious. Aprofitant un congrés a l’esmentada ciutat i fent ús del seu prestigi, accedí a les actes. Entre elles va trobar part de la transcripció llatina que va fer Wormius de l’Al Azif de l’àrab boig, Abdul Alhazred.

Per sorprenent que li sembli, els malmesos documents del segle XVII li serviren per trobar la clau al món dels somnis.

Durant els dies següents, començà a experimentar amb les dades recopilades.

Llavors va arribar el seu declivi.

Es passava dies sencers sense passar per la clínica, sense donar cap explicació. Va començar a atribuir-se una dolència per evitar les consultes dels pacients i les mirades interrogants dels seus coleges. Poc a poc s’anava apartant de la realitat, els pacients més greus van començar a experimentar malsons terribles, alguns d’ells van arribar a caure en el coma. Però això semblava importar-li poc.

Vaig intentar distanciar-me’n, començava a sentir por i certa recança, però algú tenia que fer-se càrrec dels pacients, els quals, com ja he dit, començaven a patir sobtats comes.

Durant una de les desaparicions del doctor Maurice, vaig aprofitar per a estudiar els textos amb l’ànim de determinar què li estava passant. Volia saber de quina manera aquella lectura li estava esquinçant l’intel·lecte.

Sense adonar-me’n, vaig començar a somiar en el que havia llegit. Nit rera nit, el mateix somni, unes escales que baixaven cap a la foscor. Cada nit, notava amb major insistència com m’atreien aquelles escales descendents. Cada nit tenia que lluitar contra la necessitat de baixar-hi, de descobrir per mi mateixa si els textos deien la veritat.

Fins que la curiositat em va vèncer i vaig baixar-hi.

3

El món dels somnis

Els textos de l’Al Azif, parlaven d’un món intangible que comparteix existència amb el nostre. Un món regit per lleis diferents a les de la física newtoniana. Un món on viuen déus i malsons d’un plegat.

Certament, no estava preparada pel que tenia que trobar al final de l’escala. Però si quelcom va causar-me una forta impressió, va ser la total vividessa d’aquella altra realitat. No era un somni com el coneixem normalment, era tangible… real, certament una altra dimensió. Sentia els graons amb fermesa sota els peus, sentia el soroll que feien els meus passos a l’anar-los baixant.

D’un plegat, la foscor va desaparèixer, donant pas a un camp il·luminat. Quina visió! No pots ni imaginar-t’ho! Un immens camp de blavosa vegetació, sense un final definit, com si ocupés tota aquella realitat. El cel –no se com explicar-ho- era negre i estrellat, com quan es de nit, però el sol també hi era present. De fet, la claredat era com la d’un dia d’estiu. Al meu darrere, un grapat d’esglaons suspesos a l’aire, s’enfilaven en direcció al cel. Sabia que tenia que pujar de nou els graons per tornar a la nostra realitat, tenia que recordar el camí, cosa que no semblava gaire difícil en mig d’aquella blavosa explanada.

Vaig començar a caminar, d’esquena a les escales.

L’herba –no se m’acut un nom millor- fluïa suau sota els meus peus. Vaig adonar-me de la presència d’una mena de dents de lleó, els quals compartien el sòl amb l’herba. Als pocs passos, vaig veure una mena de gran roca. Al apropar-m’hi, els meus ulls van copsar el que en realitat era un cap de pedra, semblant als Moais que hi han a l’Illa de Pasqua.

M’hi vaig encarar i … l’estàtua obrí els ulls. Dos pous d’insondable foscor emplenaven les dues conques d’aquell petri semblant. Era difícil de dir però… em mirava!

- Temps ha passat d’ençà l’últim cop. Sóc despert de nou. – L’estàtua em parlava, i jo l’entenia, de fet, no diré que parlés en la nostra llengua, si no més aviat em parlava directament a dins del meu cap.

- No volia molestar – vaig dir, no sabent si tenia que sentir por.

- No molestes – digué l’estàtua – feia temps que volia estirar les cames.

Tot d’una, una lleugera tremolor feu onejar el terra, com quan un roc impacte a l’aigua, creant ones al sòlid estrat. De cop, dos braços de colossals dimensions sortiren de sota del terra i es recolzaren sobre l’herba de blaus contrastos. Impulsant-se, l’ésser es va anar desenterrant. Jo hem vaig fer enrere, tement acabar absorbida pel moviment de terres, però l’estranya física que permetia un sòl blau, semblava no permetre la succió normal de la terra. Finalment, la colossal estàtua es desenterrà completament. Semblava tenir l’alçada d’un edifici de cinc o sis plantes.

L’estàtua va acotxar-se i estengué la mà cap a mi.

- Puja – digué – donarem un passeig, les articulacions ho necessiten.

Vaig fer-li cas, sentint que, d’alguna manera, podia confiar en l’ésser.

Un cop acomodada a la ma, el colós començà a moure’s. Realment, no sentia el moviment, era com si el terra fos el que es mogués a sota dels petris peus i no al revés.

El paisatge va anar canviant per tota una sort d’imatges -que ara no et descriuré per no confondre’t més-, fins que al final es distingí una mena de campament. A l’anar-nos-hi apropant, el conjunt de tendes es va anar fent més clar. Al mig de la rotllana que formaven, hi sobresortia un petit monticle.

Tot d’una, vam anar perdent altura. Al mirar avall vaig veure com el gegant, pas rera pas, s’anava enfonsant de nou sota el sòl. Un cop la mà es posà a nivell de terra, vaig saltar. No vaig fer res més que mirar, palplantada, com el gegant tornava a quedar enterrat, només mostrant el cap.

- Cansat – digué – Ara he de dormir.

Tancà els ulls i quedà completament immòbil, tal i com l’havia trobat.

Un calfred va recorre’m l’espinada, tot hi que no podia precisar la distància recorreguda, podia admetre que era força gran. Com m’ho faria per tornar? Despertaria de nou el colós quan volgués marxar?

Vaig armar-me de valor hi vaig dirigir els meus passos cap al campament, esperant trobar-hi els éssers que l’havien establert.

Oh doctor! Si sabessis el que vaig veure!

Un grapat d’éssers d’aspecte vagament humà es movien tot arrossegant els peus. Als braços carregaven pesades boles de plom a les quals estaven lligats per mitja d’una cadena. Les seves espatlles mostraven la deformitat producte del pes desmesurat. I les cames! Alguns fins i tot semblaven tenir les articulacions que tindria un quadrúpede, ja m’entén, oi?

Però això no fou el més hòrrid…

Tot d’una, un dels éssers m’enfronta la mirada i em saluda tot dient “Hola doctora, l’amo l’espera”.

Aquella cara! Era la d’en Sebastià! Un dels primers pacients que vam perdre en els sobtats comes! La seva mirada no era la de l’esquizofrènic que tractarem temps enrera, si no la d’algú d’una intel·ligència profunda.

Un nerviós cop d’ull a la resta de personatges que anaven i venien pel campament em feu percebre la familiaritat dels seus rostres. Tot eren cares conegudes.

Fou horrible! Volia sortir corrent, però l’inusualment fort braç d’en Sebastià –o del que fos aquella blasfèmia- m’encarà cap al monticle. “L’amo l’espera” digué de nou.

Llavors vaig veure el monticle. Un grapat de graons pujaven a dalt, tot flanquejats per una dotzena de pendons a banda i banda. Cada pendó lluïa la lletra grega psi, ribetejada d’auris reflexos.

Psi.

Vaig enfilar els esglaons sota l’atenta mirada d’aquells éssers que en un altre moment foren els meus pacients.

I allí dalt el vaig veure. Ajagut en un sofà de vellut vermell. Amb un rictus facial incapaç de mostrar expressió alguna d’humanitat. Amb una buidor a la mirada que em feia dubtar de que realment fos ell. Duia la seva bata blanca posada, només que ara estava tacada de sang i vísceres. I digué:

“Estimada, arribes abans del que tenia previst. Però ja que ets aquí, no diré que no m’alegri de veure’t. Vine, et mostraré el món que he creat per a tu”

4

El Doctor Jan Maurice

- Amb tu, la meva dita és completa. – digué Maurice – vine amb mi. Et mostraré el resultat de la meva recerca. Et mostraré l’èxit de la meva agosarada aventura. Sóc el senyor d’aquest regne!

La Mònica contemplà el paisatge observable des de dalt del monticle. Els camps d’anti natural blavositat, no es veien per enlloc, per contra, la terra semblava erma. Al fons es retallaven muntanyes d’una altura incalculable. No hi havien paraules humanes per descriure la il·lògica configuració del paisatge. Del cel penjaven blocs de pedra sense cap mena de suport. Pels erms caps, una fauna treta del pitjor dels malsons campava al seu aire buscant aliment.

- Aquí construirem la nostra llar. De fet els nostres esclaus ja hi treballen.

- Esclaus? – barbotejar la Mònica – Si son els nostres pacients! Que t’ha passat Jan?

- Els he alliberat de la tirania de viure atrapats en dos móns. La ment dividida entre el món terrenal i el món oníric, només feien que patir. Jo he alleugerat la seva càrrega. Ara viuen aquí amb la ment unida. Pregunta’ls-hi! Et diran que es senten agraïts per la meva feina. A canvi, només els he demanat que hem serveixin. Quin mal hi ha?

- Però els seus cossos…

- Els he adaptat a les meves necessitats! Aquí la matèria és fàcil d’emmotllar, una ment com la meva pot manipular la carn fins a obtindre de la massa informe, l’autèntica bellesa que duu a dins! Sóc un artista, sóc… déu!

- Deixa’m marxar, això m’aterra, em sobrepassa. Vull tornar a casa. – implorà la Mònica.

- Casa? Això és casa teva a partir d’ara! – una malèvola espurna s’encengué als ulls del doctor Maurice – Aquí mano jo! Aquí és la meva voluntat la que regeix! Et quedaràs per ser la meva esposa.

- I en Guillem? – xisclar la Mònica – et penses que l’abandonaré per viure un malson al costat d’algú que ha sobrepassat les fronteres de la insània? Mai!

El Doctor mostrar el seu pèrfid somriuré. I digué:

- Només nosaltres, els bojos, podem veure amb claredat com s’apropa en la distància el que vindrà.

Agafar una cadena que reposava al terra i tibar d’ella amb violència. Un gemec llastimós sonà de l’altra banda de la cadena. Un tronc engruixat, purulent i mancat d’extremitats, s’apropà entre gemecs de dolor cap a la parella. Un bri de reconeixement il·luminà els bulbosos ulls de la bèstia.

Es dirigí cap a la Mònica, la qual no podia dissimular el fàstic que li produïa el bavejant ésser.

- Mò..ni..ca, Mò..ni..ca – l’ésser repetia entre escumalls el nom de la doctora – Mò..ni..ca, Mò..ni..ca.

La Mònica va tardar una fracció de segons en cauré desmaiada per l’esglai. Però en aquella fracció de segon que distanciava la consciència i el fàstic del desmaia i la llàstima, va tenir temps de reconèixer allò que encarà quedava del seu company.

El desmai fou poc més que un breu descans d’aquell malson.

Va obrir els ulls i es va trobar a la seva cambra, a casa. Estava xopa de suor.

Tot hi el seu ferri ateisme va donar gràcies al cel de que tot hagués estat un malson.

Mirà el despertador. L’agulla només havia avançat un parell d’hores d’ençà que s’havia adormit.

Al voler aixecar-se del llit va sentir una profunda debilitat. Es rentà la cara i es dirigí a la cuina amb la intenció de fer-se un cafè amb llet.

El Guillem encara jeia davant del televisor. Semblava adormit. S’hi apropà, esperonada pel desig de palpar al seu company, d’assegurar-se que el malson havia passat.

La Mònica xisclà. Xisclà fins que els pulmons li cremaren. Als pocs minuts, van començar a sonar cops a la porta. Els veïns, alertats pel crits es preocupaven pel que passava a l’interior del pis. La Ramona, una anciana amb qui la Mònica havia travat un forta amistat, feu ús de la clau que aquesta li deixà per si mai li era de menester, i varen entrar al pis els veïns.

Amb molta cura retiraren a la Mònica del costat del cos inert d’en Guillem. Encara ara comenten amb esglai el rictus impossible de la cara del cadàver.

*************

- Amb els meus pares passà quelcom similar – digué la Mònica – va fer que la mare es llances pel balcó i va parar-li el cor al pare.

- Suposo que entendrà, que em resulti difícil creure aquesta historia – digué el doctor Gabriel – i més tenint en compte que el doctor Maurice va morir una setmana abans que els seus pares.

- No em creu… no importa. Prometi una cosa Gabriel, trobi la meva germana, i faci-l’hi entendre que l’estimo. Si no la vull veure es per no donar-li al monstre pistes d’on trobar-la. Per això l’ha de dur lluny, allà on jo no en tingui cap notícia, doncs és a través meu que els troba. I no vull que ella també mori.

- Faré el que pugui, si em dispensa. – En Gabriel sortir de la cambra.

5

El diagnòstic

Diari del Doctor Gabriel Ginès

Nota a 25 de Juny

Avui m’he entrevistat amb la pacient Mònica Ferràs. Les anotacions del doctor Garcia es queden curtes en el seu diagnòstic. Està completament anada. Explica una historia d’allò més fantasiosa, producte sense cap dubte, dels desafortunats incidents que ha patit en els darrers temps.

Els estranys declivis en els seus pacients, els atacs de cor patits tant pel seu pare com pel seu nòvio, així com el suïcidi de sa mare; fan inevitable un desenllaç traumàtic.

El que no entenc és per què culpa al doctor Maurice de tot. Si pobre desgraciat portava dies mort quan tot això va succeir!

Només hi ha una cosa “paranormal” en tot això. Els comes en que van caure tan els pacients com el doctor Maurice.

Nota a 30 de Juny

Per fi he trobat a la Núria Ferràs, la germana de la meva pacient. L’he animat a visitar a la seva germana, esperant que la visita li fes bé.

Certament, no m’esperava una reacció tan violenta per part de la Mònica. Ha començat a colpejar-me i insultar-me. Ha fet falta que els infermers prenguessin part fent ús de sedants.

L’últim que deia mentre acabava dormida era “fuig Núria, fuig si us plau”.

Realment crec que he fotut la pota fins al fons. Però en fi…

Nota a 6 de Juliol

Es el primer cop d’ençà la visita de la Núria, que la Mònica ha dit paraula. I la veritat no ha estat gens esperançador. Només feia que repetir lapidàriament “ja és morta” i “només nosaltres, els bojos, podem veure amb claredat com s’apropa en la distància el que vindrà”.

He de reconèixer que aquest cas em té torbat fins al punt d’estar recopilant informació sobre els tractats d’ocultisme que deia professar el doctor Maurice.

Vull entendre que diantre passa dins el cap de la Mònica.

Nota a 7 de Juliol

Per primer cop en la meva vida, els axiomes racionals als que sempre m’he aferrat, sembla que trontollin. Amb el diari d’avui, a la columna de successos, es narra l’historià d’una jove que s’ha llançat al metro. Pel que he pogut llegir, deien que anava drogada. O com a mínim ho semblava. El més esglaiador ha estat veure el nom de la víctima: Núria Ferràs.

He de dir que no semblava pas una yonkie ni una suïcida quan la vaig conèixer.

No se com dir-li a la Mònica.

I si tenia raó? Podria haver-la salvat?

Nota a 10 de Juliol

Aquesta nit he somiat amb les escales.

Desprès d’avui, tinc masses dubtes com per a continuar exercint la meva professió.

Porto dies llegint els textos que he pogut trobar als arxius del doctor Maurice i la meva percepció de la realitat comença a virar perillosament amb els somnis recents.

A l’arribar a la clínica, m’han donat la notícia de la mort de la Mònica. Això ha acabat d’enfonsar-me. Aquest matí, la infermera Hernández, l’ha trobat a terra amb la mandíbula desencaixada i els ulls sagnants. Tenia les ungles destrossades de gratar el terra. Diu el torn de nit que no l’ha sentit xisclar. Probablement estaven massa ocupats prenent cafè.

D’entre la inexplicable imatge de la mort, hi ha una cosa que m’ha copsat de terror, unes poques paraules escrites amb sang al terra “T’espero Gabriel. M”

Les premises per a realitzar aquest relat, proposades per l’HomePeix eren:

• Un jove i agosarat lladre pretén robar assaltar la torre d’un mag per robar-li una mítica joia.
• Dins la torre trobara un ésser “vell com el temps de mes enllà de les estrelles”.
• Esta trist i esclavitzat pel mag.
• La joia més preuada de la torre es, al mateix temps, la presó de l’ésser.

Dades addicionals:

• La narració es de caire èpic i te una cert punt entre pessimisme i melangia com a transfons.
• El jove és un salvatge que no compren del tot la civilització.
• El jove valora la seva paraula per sobre de tot.

—————-

Nota de l’intratable: tot i que en un principi estava seguint fil per randa les premises, un cop posats els fonaments la història s’ha desmadrat una mica tota sola i no estic segur que el resultat les compleixi totes.

—————-

L’Elefant de la Torre

Sota els núvols grisos, l’oceà colèric arremet contra el penya-segat que delimita pel sud el Golf de les Harpies. Un llampec talla l’aire desentenebrint per uns instants una torre decrèpita que culmina el fall. Com la torre prima, afilada i impossiblement sinuosa es sosté dreta no s’ho explica ningú que l’hagi vist.

Excepte potser el seu amo i senyor, arquitecte i constructor, Sáëîöù. Que, per més dades, és un mag. Però fins i tot ell té problemes per justificar per què la torre no ha caigut a hores d’ara ja que, tot i ser ell qui l’erigí gràcies a mesos de dominació i manipulació de molècules a través de les més obscures arts, ell no l’alçà sinuosa. No havia previst que tingués un nus al bell mig, com si d’un cordill es tractés. Doncs en un principi fou ben recta, sobre una base perfectament circular; però un dia començà a modificar-se’n l’estructura sense que en Sáëîöù ho pogués evitar.

I ara, sota els núvols grisos que escupen llamps tot fent preveure la tempesta de l’any, una figura esvelta sembla que vol penetrar a la torre del mag. Aquesta figura, que rep el nom de Job, està observant minuciosament cada finestra de la torre fins on li permet la seva vista, que no és poc. A l’hora, es concentra en recordar tot el pla barrinat per na Inà i el germà bessó d’ella, n’Inò, un pla que cada cop veu menys com un pla. Tanmateix una estranya por s’apodera d’ell i sense voler-ho comença a recordar com els conegué.

¤¤¤¤

En Job visqué sol al Turó de les Alzines des dels dotze anys, quan la caravana en la que viatjaven ell i llurs pares caigué per un cingle, doncs una roda es sortí del camí. Ell i un dels dos cavalls foren els únics supervivents, però el cavall estava molt mal ferit i l’hagué de matar a cops de destral. En Job es trobà lluny de tot arreu però senyor de sí mateix i aprengué treballosament a valer-se sol, nodrint-se de conills salvatges, mores i d’altres aliments que s’amagaven al bosc del Turó.

Un dia d’exploració trobà un poble a l’altra banda de la carena. No era gaire gran i no en sabia el nom però ràpidament el convertí en una font de menjar. Solia entrar de tant en tant a les dues granges del poble i en robava llet i ous. D’una casa en robava pa, d’una altra formatge i així complementava la dieta forestal que li permeté subsistir durant gairebé cinc anys. Per les nits, observava com les cases apagaven llurs espelmes, ara una ara l’altra, i es preguntava com podia ser que cada dia fos igual per a aquella gent. Per què no eren lliures, com ho era ell. Ara bé, les nits sense lluna o de boira espessa, no podia evitar plorar i enyorar llurs pares així com, sense adonar-se’n, trobava a faltar una mà que el planyés.

El dia que complia dinou anys, tot i que ell no en duia el compte ni feia ús de cap calendari, una noia l’enxampà robant ous. Ell corregué lluny, ella el seguí. En Job pujà dalt d’un arbre amb la destresa d’un esquirol i des d’allà contemplà com la noia arribava fins ben a la vora. Ella es despullà, i completament nua començà a moure’s subtilment i a cantar en una llengua desconeguda però dolça. En Job se la mirava bocabadat, contemplant aquell cos femení pàl·lid tacat de pigues. El llarg cabell de filaments de caoba queia sobre un pit amagant-lo, i el lleuger moviment rítmic dels malucs de la noia l’hipnotitzaren. Baixà de l’arbre sense saber què l’induïa a fer-ho, talment un titella i es plantà davant la noia que continuava cantant. I de cop, ella estava vestida.

–Em dic Inà? Tu com et dius?
–Job.
–Creus que està bé robar ous a la gent?
–No estaves despullada fa un moment?
–Jo? Per què hauria d’estar despullada al mig del bosc.
–I també cantaves i et movies.
–No cantava, t’encantava. I no em movia, et commovia. I així t’he fet baixar.
–Per què? Em vols denunciar? Et podria donar mort ara mateix i ningú no ho sabria mai.
–No em pots matar. Tu no. Ara ja no.
–Sí que puc. És molt fàcil.

En Job acostà la seva mà oberta al coll de la Inà i a dues polzades s’aturà sense poder-hi fer res.
–Què m’has fet, bruixa?
–Calla! –contestà na Inà d’un cop de veu, i després continuà gairebé en un xiuxiueig:– Ja fa temps que t’observo. Com podia ser que desaparegués menjar així com així? Has sigut molt intel·ligent robant tan poca cosa que gairebé ni es notava. Has sigut molt hàbil evitant les trampes que t’havia preparat la gent del poble quan va començar a sospitar que un llop o un altre animal rondava pels voltants. Però un dia et vaig veure. Per això et volíem caçar mon germà i jo. Necessitem algú com tu.
–Com us puc fer menester, jo?
–Acompanya’m.
–Saps que no sembles una bruixa?
–De fet sóc maga.
–Tampoc sembles una maga.
–Perquè només veus la forma. I la forma només és una manera d’amagar la realitat.

Anaren a trobar a n’Inò, de tornada a la granja, i allà conceberen el pla.

La Torre de Sáëîöù és on –segons es diu– el mag que li dóna nom hi té encofurnat el Segon Major Tresor de Maragu. Ningú sap ben bé què ni com és aquest tresor, probablement sigui una joia màgica, però el que sembla segur és que es troba a la Torre. Torre que, com tota bona torre de mag, resta protegida amb màgia.

N’Inó i na Inà pretenien aconseguir el tresor i estaven disposats a compartir-lo amb en Job. Però no perquè fossin bona gent, ni perquè en Job els caigués bé. Perquè ells no podien entrar a la Torre. Ho havien intentat un parell de cops, però no pogueren creuar ni la porta d’entrada. I és que la porta romania segellada amb un encanteri tal que la porta no podia ésser traspassada per cap mag (excepte en Sáëîöù) però només es podia obrir amb un encanteri. La grandesa d’en Sáëîöù fa que sigui un dels pocs mags capaços de fer encanteris amb excepcions, talment un filòleg que redacta regles d’ortografia.

Per tant, la primera part del pla consistia en que en Job entraria a la Torre, gràcies a no ser mag i a la clau mestra amb encanteri incorporat que n’Inó prepararia a consciència. I, com que no sabien què més hi havia dins la Torre, la segona part del pla es reduïa a desitjar molta sort a en Job i també a una trista mirada de na Inà que li fes creure al lladre dels ous que li importava molt la seva vida i que, si tot sortia bé, hi hauria sexe desmesurat, apassionat o el que la seva imaginació li donés a entendre. En el fons tant se val perquè ella no pensava ni tocar-lo. També li prometeren que resarien molt als Déus, tot i ser conscients que als Déus no els interessen pas llurs pregàries i que, per tant, no resarien. En definitiva, pla potser no era la paraula més adient.

¤¤¤¤

Per fi, ara sí, la pluja escomet contra el món amb tota la fúria dels Déus i en Job decideix que és hora d’entrar, tot i que comença a desconfiar del pla com a tal, i acomplir la promesa que li féu a na Inà –sobretot a na Inà– i a n’Inó. Es dirigeix a la porta. En Job treu de la bossa que du penjada a l’esquena la clau mestra. L’encaixa al pany, la gira i la porta s’obre. Ha funcionat. Ja és dins. Amb l’ajut d’una esca encén una torxa que hi ha a la paret. Fins aquest moment tot ha resultat tant planer que torna a creure en el pla. Però les escales li fan pensar, per la seva pròpia construcció, que la part planera s’ha acabat. Tot seguit, d’esma, emprèn la pujada escales amunt, que semblen girar infinitament cap a l’esquerra.

Mitja hora més tard s’atura per primera vegada. Mira a dreta i esquerra, a munt i avall pel forat de l’escala, però no hi veu res sospitós. Llavors es mira la torxa de la qual en queda poc més que la meitat i s’adona que no n’ha vist cap més enlloc. Es pregunta com s’ho farà quan es consumeixi el que queda. És moment de tornar enrera? Decideix que no, a cegues pujarà a munt i, si cal, esperarà que el matí entri per les finestres. Finestres que, per cert, no s’ha adonat que cada cop que en passa una de llarg desapareix.

No encontra habitacions però no ho troba estrany. La torre és massa prima i sembla que les parets només serveixin per sostenir l’escala. D’altra banda no es sent massa cansat, en part gràcies a la vigoria que la vida al bosc li ha donat, en part per un beuratge preparat per na Inà.

Tot d’un plegat les escales no només giren cap a l’esquerra sinó també cap endavant. Ha arribat al nus. S’atura.

Seu a l’últim esglaó paral·lel al terra del Món i comença a pensar. Si intenta saltar, caurà forat avall o com a molt, a uns esglaons per on ja ha passat. I, per cert, no hi havia una finestra allà baix? A més, no hi ha prou llum per percebre si hi ha cap sortint a la paret on agafar-se. D’aquesta manera el temps passa i ell rumia que rumiaràs. La torxa s’està apagant. Comença a veure-ho negre.

–Per tots els excrements de truja! — crida desesperat.

Llavors aixeca el cap lentament com qui s’ha adonat que darrera hi ha algú amb un ganivet i que no tindrà miraments a utilitzar-lo. Gira el cap amb cura i incredulitat i veu una torxa apagada, nova de trinca, penjada a la paret. Sense preguntar-se com ha aparegut (abans no hi era però prefereix creure que no s’hi havia fixat) s’apressa a encendre-la amb les restes de la torxa que duu a la mà. Després continua assegut pensant i pensant.

Al cap de poc més d’una hora, la segona torxa comença a fer figa com la primera i ell no ha trobat cap solució. Aclaparat, mira l’interior del nus i, uns deu esglaons més endavant –o potser seria millor, ateses les circumstàncies, dir al desè esglaó a partir d’on es troba– hi albira una altra torxa. Per sort, fins a aquell esglaó, recolzant-se contra la paret, sembla que s’hi pot arribar.

S’aixeca i comença a caminar amb cautela cap a la tercera torxa. Puja uns quants esglaons i aleshores s’adona que no li cal repenjar-se a la paret. De fet, si es posa ben dret no cau. Clar, pensa, és una torre màgica. Així que prossegueix endavant (és a dir, amunt, a l’esquerra i canviant de moment angular a cada esglaó) fins que arriba a la nova torxa. L’encén i continua caminant, primer sense pressa, però després corrent, confiant plenament en la màgia que no entén.

Acaba el nus i continua escales amunt. Cada cop que una torxa s’està acabant n’apareix una de nova. Les finestres continuen desapareixent. Però ell continua amunt entusiasmat amb la idea que no hi ha cap perill real, que tot són aparences i que tot anirà bé. Fins que les escales s’acaben i només veu un porticó que li permet traspassar el sostre.

L’obre, puja d’un salt. L’estança és plena de torxes enceses que l’enlluernen de tan acostumat a la foscor com està. Però sobretot, l’estança està plena d’elefant. D’un elefant. L’Elefant de la Torre.
–Benvingut –diu l’Elefant.
–Hola? –pregunta en Job al Món en general.
–Hola, Job.
–Mmmm, ets un elefant que parla?
–Tu que creus?
–Que sí.
–Doncs llavors sóc un elefant que parla. Què hi has vingut a fer aquí?
–He vingut a buscar joies, or, objectes màgics, coses d’aquestes.
–D’això no n’he vist pas res.
–En aquest cas no m’ets de gran ajuda.
–I què faràs?
–Marxar no puc, perquè he de complir una promesa. Per cert, ets tu el que fa que les coses apareguin i desapareguin en aquest lloc?
–No.
–I qui ho fa?
–La màgia d’en Sáëîöù.
–I tu qui ets?
–Ara sóc l’Elefant de la Torre.
–I abans?
–Abans no ho era pas.
–I qui eres abans?
–Abans era l’Elefant de la Còpia de Seguretat, fins que en Sáëîöù amb va tancar aquí.
–I per què et deies l’Elefant de la Còpia de Seguretat?
–Per què sóc una còpia de seguretat del coneixement d’en No-Res, Gran Déu Creador de l’Univers. I perquè sóc un elefant. De fet, el meu nom complet actual és l’Elefant de la Torre Anteriorment Conegut com a Elefant de la Còpia de Seguretat, tot i que Encara és una Còpia de Seguretat Però una Mica Defectuosa.
–Gargalls de gos panxut!
–Això és una pregunta?
–No, no. Però pensant-ho bé, tot això ara m’és igual. Jo el que vull saber és on és el tresor d’en Sáëîöù.
–És en aquesta sala.
–Abans m’has dit que no l’havies vist.
–Abans m’has dit que buscaves joies, or, objectes màgics, coses d’aquestes. No has dit pas res del tresor d’en Sáëîöù.
–Ah! Llavors és un altre tipus de tresor?
–Sí.
–I com és aquest tresor?
–Com un elefant.
–Tu ets el tresor?
–Sí.
–I quin tipus de tresor ets?
–Del tipus paquidèrmic, segons sembla. Però potser t’agradaria més sentir que sóc un tresor de coneixement.
–Què vols dir amb un tresor de coneixement?
–Que jo ho sé pràcticament tot.
–I això què vol dir?
-–En aquest cas que jo sé tot el que sabia en No-Res, Gran Déu Creador de l’Univers en el moment de crear-me, ara fa uns quants milers d’anys. I llavors Ell ja sabia pràcticament tot el que sap ara. També he de dir, que hi ha coses que se m’han esborrat.
–Quines?
–No me’n recordo.
–I per què tens forma d’elefant?
–Suposo que és millor un elefant que no pas un bolet. Tens res contra dels elefants?
–No, i ara!
–A més, la trompa és molt útil.
–Ja m’ho penso… Llavors… si tu ets el tresor… l’única cosa que he de fer és treure’t d’aquí. El problema és com.
–Sí, aquest és el problema.
–I com ho puc fer?
–No pots pas.
–Per què?
–Perquè la màgia d’en Sáëîöù em té atrapat a la Torre. Això sense tenir en compte que no passo pas pel forat.
–Doncs ara sí que no sé què fer.

Els dos resten en silenci. En Job intenta mirar-se el dilema des de tots els angles que li venen al cap, però no aconsegueix trobar-hi cap solució. Com endur-se un elefant que no es pot endur. Na Inà, ah!, na Inà. Segur que ella sabria que fer si fos aquí. I si no sabés què fer, com a mínim seria a prop i potser la podria abraçar i sentir el seu cos com mai l’ha sentit. Cosa fàcil, perquè mai l’ha sentit.

Na Inà. Com pot ser que en un cos que identificaries amb el d’una jove pagesa de bon veure hi hagi un poder capaç de tot? Això!
–Una pregunta.
–Respondré totes les que em demanis.
–Gràcies. Tu tens forma d’elefant.
–Sí.
–Però el tresor en sí, no ets tu.
–Sí que ho sóc.
–Vull dir que la forma no és el més important.
–Per mi ho és bastant. Si fos un escarabat ja m’hauries trepitjat fa una estona.
–Vull dir que el que et converteix en un tresor és el teu saber, no la teva forma.
–Sí.
–Per tant, si m’expliques tot el que saps, em podré endur el coneixement i, per tant, el tresor.
–Sí.
–Doncs va, comença a explicar, tinc bona memòria. Comença des del prinicipi.
–Quan no existia la llum ni la foscor, quan no existia el què ara es coneix, no existia res. De fet, existia el No-Res. I un dia, el No-Res, que s’avorria perquè estava sol i ni tan sols sabia on era perquè no existia enlloc ni sabia quan hi era perquè no existia el temps, decidí crear alguna cosa. El temps creà. El temps perquè anava d’intel·lectual llardós que creia que estava per sobre de tot. Per sobre de què o de qui? Perquè, és clar, no existia res material, ni tan sols Ell. Però ara ja tenia temps per pensar…
–Espera, espera. Quan dura la història?
–Molt.
–Com de molt?
–Infinit.
–Doncs deixa-ho estar. No és viable.
–No, no ho és pas.
–Hi ha alguna manera més ràpida per a que jo tingui tota la informació que tu tens?
–Sí.
–Quina?
–Que em matis.
–Però si et mato, com obtindré la informació?
–Doncs resulta que en el moment just anterior al que mori, tota la informació serà transmesa a aquell qui em mati i passarà a ser una Còpia de Seguretat.
–I com és que en Saëîöù no t’ha matat per a saber tot el que saps.
–Perquè no sap que això és el que succeeix quan se’m mata. Suposo que no té la pressa que tens tu.
–Suposes?
–Sí, ja t’he dit que se m’ha esborrat informació.
–D’acord. Llavors, t’he de matar?
–A mi no em fa cap gràcia, però suposo que hi estàs obligat per les circumstàncies.
–Un altre cop suposes.
–Sí.
–I com et puc matar?
–De moltes maneres, la veritat. I no és que em faci pas especial il·lusió comentar-ho.
–De quina vols morir?
–Jo no vull pas morir.
–De quina manera preferiries morir?
–No prefereixo morir pas de cap manera. Si em vols matar mata’m, però decideix-ho tu. Gràcies per la deferència, de totes maneres.

En Job treu un ganivet llarg de la motxilla i s’apropa a l’Elefant.
–Em sap greu, però he de complir una promesa.
–Ho entenc. Tu fes. De totes maneres jo em copiaré dins teu i serem un nou ésser amb la teva forma, i el teu cervell però amb un suplement extra de memòria.

En Job comença a punxar la pell de l’Elefant per allà on pot. La pella és realment dura.
–Per no allargar-ho massa, et diré que una mica més a l’esquerra hi tinc el cor.
–Gràcies.
–A disposar.

Txac. L’Elefant cau a terra i el cop ressona per tota la Torre. A en Job li apareix un mal de cap terrible i es desmaia caient sobre la sang de l’animal mort. Una estona més tard en Job és el Tresor.

Es desperta. S’admira de tot el coneixement que té. Sap tot el que succeí des dels inicis dels temps i part del que succeirà. Com funciona l’Univers. Com és l’Univers. Excepte algunes coses que s’han esborrat.

S’aixeca i es dirigeix al porticó per sortir. Quan gairebé hi és s’atura i es gira per mirar l’elefant que, d’alguna manera, ara forma part d’ell. Per algun motiu, troba a faltar un a trompa que mai ha tingut. Llavors s’adona que hi ha una cosa que no sap i que li agradaria molt saber. Ara ell és el Tresor, això ho té clar. El que no té clar és si la màgia d’en Sáëîöù afecta a l’Elefant o afecta al seu coneixement. És a dir, si podrà sortir de la Torre o no.

Però només hi ha una manera de saber-ho. Intentar-ho.