Indigents de la literatura

I
L’Alba tenia 22 anys i estudiava Història de l’Art a l’Autònoma. El primer semestre del curs s’havia acabat feia dues setmanes i, el que és més important, era dijous. Per a molts estudiants de l’Autònoma, i l’Alba n’era una d’ells, dijous és sinònim de festa. Faldilla curta i mitges (encara feia fred), un top que fins feia poc era sota un jersei que fins feia no gaire més era sota una jaqueta. Ni calces ni sostenidors que només destorben. Era dijous i dins la discoteca sabadellenca a vessar no sentia fred sinó calor. L’alcohol s’havia unit als porros d’abans d’entrar i l’Alba era feliç i ballava i es movia sense fre. Algú se li havia posat al darrere i aquest algú ballava i es movia, feliç, sense fre. La tocava lleugerament, amb la sensualitat de qui vol desfermar passió continguda. L’Alba li seguia el joc, notava la humitat a les mitges. Va ser el dejota qui va xiular el final del partit amb un canvi de ritme. L’Alba es va girar riallera i encuriosida, esperant que el tio que l’havia posada a cent no fos un imbècil, com altres vegades. Però era l’Agnès, que tenia 21 anys (a punt a punt de fer-ne 22) i estudiava Història a l’Autònoma.

L’Alba feia temps que tenia dubtes sobre la seva sexualitat, tot i no haver estudiat a un col•legi de monges, però això no va fer que es mostrés menys sorpresa. No va reaccionar fins que l’Agnès, bastant ràpida, la va convidar a prendre alguna cosa. L’Alba es va deixar seduir només per treure’s de sobre el dubte i als veïns de la Vila universitària els va costar dormir, sens dubte, per culpa dels gemecs.

D’ençà, cada dijous, tipes de veure’s cada dia i cada nit i cada matinada i cada despertar humit anaven a la mateixa discoteca però per separat. Una ballava fins que es lligava a algú, home o dona, l’altra mirava fins que no podia més i intentava (fins a aconseguir-ho) prendre-li la parella.

Un dijous, l’Alba, que tant li agradaven homes com dones (s’havia adonat) li feia la punyeta a l’Agnès mirant de lligar-se el tio més lleig de tota la discoteca. L’Agnès, que no li agradaven gens els homes (així es morissin tots, proclamava) va haver de fer el cor fort per seduir al pobre desgraciat. Després, com feia amb tots els que l’Alba es posava per davant i per darrera els dijous, el va deixar tirat com un drap brut, i ell es va quedar amb l’incògnita de si no era tan lleig com creia o si havia estat víctima d’una broma. Era lleig, sí, però no s’havien rigut d’ell. Tan sols havia estat la víctima del joc dels dijous.

Un altre dia (concretament un dijous) va ser l’Agnès qui va lligar amb una dona espectacular, una executiva que duia de cul (i si podia donava pel cul, metafòricament) a tot ésser vivent al voltant del Parc Catalunya de Sabadell, que havia vingut acompanyada d’una pocapena que pràcticament ensenyava els mugrons. L’Agnès va estar pendent, durant tota la nit, de què intentaria l’Alba. Quan ho faria. Com s’aproximaria. Com la superaria. Però res. Ja no l’estimava? Els balls amb la dona espectacular pujaven de to. Els nois del voltant apuntaven al nord quan les llengües de l’Agnès i de l’executiva metafòricament sodomita es tocaven, dins i fora de sengles boques. Però l’Alba no intervenia. L’Agnès va aixecar el cap un moment i va veure com el seu amor xerrava i reia amb la pocapena de l’amiga de la tia que li acabava de fer una repassada a la flora bucal. En veure-ho, l’Agnès va decidir que aniria amb l’executiva fins al final. L’executiva va convidar-la, per fi, a acompanyar-la al seu pis. Va passar a dir-li a la pocapena que es busqués la vida, que poca pena li feia. L’Alba no hi era. L’Agnès i la dona espectacular van sortir de la discoteca. Fora van veure que un munt de gent mirava alguna cosa des d’una cantonada. Una llum groguenca i vibrant il•luminava les seves cares. S’hi van apropar i van veure com el Bmw de l’executiva, que poc després es va posar a plorar, cremava. L’Agnès va notar que algú l’abraçava per l’esquena i li feia petons al coll. L’Alba no l’havia fallat.

El joc dels dijous només tenia una norma i només va caler pronunciar-la una vegada: l’altra no pot acabar la nit amb algú que no sigui jo. I prou.

Cinc mesos després de conèixer-se les classes ja havien acabat i era dijous. Ja no hi havia festes universitàries. L’Alba i l’Agnès es dirigien cap al seu restaurant preferit de Sabadell, el Suripanta. Sortint de l’estació dels ferrocates es van reprimir d’agafar-se la mà. No era per vergonya, altres cops sí que s’agafaven. Però era un dia important i estaven nervioses. Van pujar pel carrer de Sant Pere en direcció a la plaça del Gas sense dirigir-se la paraula. Van entrar al Suri.

Es van veure obligades a parlar quan els van preguntar què volien sopar (assortit d’amanides orientals i kefta la forn per l’Alba, amanida tèbia i crep de sobrassada i mel per l’Agnès; vi per beure). Van encendre’s unes cigarretes.
-I bé? – va preguntar l’Agnès.
-M’han donat la beca – va contestar l’Alba, trista.
-Per on?
-Per Venècia.

L’Agnès no va dir res.
-M’agradaria que vinguessis – li va demanar l’Alba.
-A mi m’agradaria que et quedessis.
-No penses venir, doncs?
-Ja saps que no m’agrada viatjar.

No van tornar a parlar durant tot el sopar, fins que van sortir del restaurant.
-Vine amb mi a Venècia.
-Per què m’ho fas això?
-Si no et faig res! Vaig un any a Venècia per a estudiar i vull que vinguis amb mi.
-Però tu ja saps que jo no vull anar a l’estranger. El que vols és deixar-me.
-Què t’empatolles? Jo t’estimo. Saps que t’estimo.
-I per què no busques feina aquí, doncs?
-I tu, que m’estimes? No estàs disposada a viure un any a l’estranger per mi. Amb mi!

L’Agnès va començar a plorar i se’n va anar corrent.

II
Des que vivia a Venècia, i ja feia mig any, l’Alba havia fet moltes amigues però només una, l’Arianna, havia aconseguit que li fes cas. Fins i tot vivien juntes. A més, l’Alba havia recuperat el contacte amb l’Agnès. L’Agnès vivia a Tarragona i des de feia tres mesos també amb l’Alícia. Les converses entre l’Agnès i l’Alba començaven com si dues amigues de tota la vida s’expliquessin que havien fet els dos últims mesos, però poc a poc la conversa canviava per a dir-se de putes en amunt, per després tornar a canviar i semblar una conversa d’adúlteres que s’amaguen, per tornar a canviar més tard i que semblés un telèfon eròtic. I encara tornava a canviar mil cops per tornar als mateixos temes un cop i un altre. La conversa sempre s’acabava quan una li retreia a l’altra que s’havia oblidat de la norma i que, per tant, mereixia la mort. Sobretot els dijous.

III

A Venècia, l’inspector Catarella mira el cadàver de la noia jove. Devia ser bonica abans de morir ofegada, deduïa a partir del cos inflat. Quants morts es cobraria aquesta marea? Venècia es trobava inundada com feia 22 anys que no es veia. En Catarella se’n torna cap a la seva oficina en una petita llanxa quan li va sona el telèfon. No hav estat un accident. La noia té una bala al crani que no l’ha arribat a matar. Els companys d’en Catarella intenten inútilment localitzar algú al pis de la noia. A Tarragona, l’inspector Rovira mira la noia jove. Devia ser bonica abans que algun malparit n’amagués el cadàver als soterranis del restaurant del Fortí de la Reina, que just havien començat a enderrocar. A la platja de Tarragona, amb l’amfiteatre a l’esquena, l’Alba abraça l’Agnès. S’ha acabat el dijous i comença el divendres.

—

Les noticies que inspiren aquest relat, proposades pel Josep Lluís són:

• La marea más alta de los 22 últimos años sumerge las calles de Venecia
• Tarragona esgota les vies judicials per salvar el restaurant del Fortí

Les noticies relacionades amb el relat són:

• Asseguren que faran el pessebre vivent de Sant Guim de la Plana malgrat la prohibicio de lAjuntament
• jueces acusan mossos campana desprestigio

PessEbre

I

L’avantmatch

Ramiro López Sosa, agent reciclat del cos policial dels mossos d’esquadra, va rebre l’ordre de fer les maletes i de traslladar-se, en compliment del seu deure, a una petita vila situada al delta de l’Ebre. La missiva era clara, a partir del present dilluns, Ramiro assumiria el comandament de la comissaria de Pes d’Ebre.

Tot hi que la població no tenia més d’un centenar d’habitants a l’estiu, per en Ramiro, suposava el primer pas cap a una carrera d’èxits. Després de deixar la guàrdia civil i d’unir-se al cos dels mossos d’esquadra, només havia fet que patrullar els carrers de Barcelona. Bé és cert que havia aportat la seva experiència com a guàrdia civil a l’hora de reduir violentament a possibles sospitosos… ben pensat, segurament aquesta diligència era el que havia fet que l’inspector en cap es fixes en ell.

Així doncs, lluny de desanimar-se per haver de desplaçar-se a prendre-per-cul de la geografia catalana tot just avanç de Nadal, va acceptar l’ordre amb orgull.

***

A la comissaria central, el conseller de l’interior i l’inspector en cap dels mossos d’esquadra, feien un brindis per celebrar la genial idea que els havia portat a desfer-se del problemàtic agent.

- El felicito inspector. - Digué el conseller. - La seva estratègia de ben segur que ens ha salvat el cul d’un altre escàndol. Aquest tabalot d’en López, ens havia ficat al punt de mira de la judicatura catalana.

- Ha estat un plaer. - S’estarrufa l’inspector. - En un lloc tan remot es impossible que en tornem a sentir mai mes a parlar. Li empleno de nou la copa?

- Si us plau! Certament això s’ha de celebrar. Encara recordo l’últim merder que vam tenir amb les tortures a les monges carmelites… mira que confondre-les amb cel·les terroristes! Si no fos família de qui és, ja l’hagués inhabilitat fa temps! Posi’m més cava! Si és menester, ho celebrarem fins a cauré rodons!

De nou varen brindar.

- El felicito de nou. Donar-li un ascens com a cap d’una comissaria que ni existeix, sense membres al seu càrrec… certament gloriós inspector.

II

El poder terrenal i el poder celestial

L’il·lustre senyor Martí Guim, alcalde de Pes d’Ebre, estava ocupat fent burilles. Era un entreteniment d’allò més arcaic. Ja feien burilles els primes australopitecs per a passar les hores mortes, i certament s’havia perllongat en el temps tan gratificant practica.

Algú va picar a la porta, traient al senyor alcalde del seu ensimismament.

Ràpidament, va clavar la burilla sota la taula.

- Endavant! - digué l’alcalde - És obert.

Com una tromba huracanada, entra el mossèn del poble. De fet, l’adjectiu correcte no hauria d’estar relacionat amb el vent, si no més aviat amb el terratrèmol. O en el cas del mossèn, home de pes (i de Pes de tota la vida), amb el moviment tectònic de plaques continentals.

Fos com fos, entra al despatx de l’alcalde fet una fura.

- Sacríleg! - brama el mossèn - Apostata! Com goseu cancel·lar una festivitat tan nostra com es lo pessebre vivent! Comunista! Et consumiràs al foc etern per injuriar a déu nostre senyor d’eixa manera!

- Iep mossèn! Potser que afluixeu lo to un xic. Si voleu fer pessebre enguany, primer m’haureu de pagar los quartos que la seva santitat em déu.

L’alcalde era persona rancorosa, sobretot quan es tractava de diners. Tota la gent del poble coneixia l’amistat que havia unit al mossèn i a l’alcalde tota la vida. I com tota amistat que es veu trencada per calers, acaba convertida en el rosari de l’aurora. Fins al punt que l’alcalde havia prohibit el pessebre vivent del poble per a burxar al mossèn. I tota la comarca s’havia que el pessebre vivent de Pes d’Ebre era el mes espectacular del delta.

- No soltaré ni un ral! Et torno a repetir que no em vaig ficar a lo llit amb la prostituta, així doncs, si li vas pagar va ser per que tu vares voler!

- El que passa, “santitat” és que anàveu massa begut com per a saber lo que fèieu. I vos vau abusar de la meva amistat. I del Chartreuse. Així que no em vingueu amb collonades. Tothom sap que lo clergat de demanar en sap molt, però a l’hora afluixar la mosca, son tots de la congregació de la virgen del puño!

- Això! Tu condemnat més. Només fas que dir blasfèmies. El Chartreuse només lo faig servir com a digestiu després dels dinars, no com tu, escurçó de Lucifer! Estàs convertint lo poble en la nova Gomorra!

- Gomorra? Això ho diràs perquè tu l’estàs infectant de sífilis!

- Ja veig que no és pot raonar amb un ateu com tu. La parròquia sabrà que tu, i només tu vols impedir lo pessebre! Ho pagaràs car.

- No tant car com m’ha sortit pagar-te fins ara les putes!

El mossèn va tancar la porta de cop, deixant al senyor alcalde sol amb els seus pensaments. Tenia que moure fitxa si no volia que aquell fastigós del mossèn li’n fes alguna de grossa. Feia massa temps que el coneixia com per a saber que no tenia ni un pam de net.

Però ara es tenia que ocupar d’un altre assumpte. El dilluns, el desplegament dels mossos d’esquadra es feia efectiu al poble. Se’ls hi havia de preparar unes dependències. De fet, potser podia fer-los servir per als seus propòsits.

III

L’agent de la llei i la gent de l’ajuntament

- Doncs aixina si que l’hem fotuda - digué Benito - No em varen donar la informació correcta. Jo vaig entendré gossos de quadra, no pas mossos. Ja em semblava estrany això de fotre gossos en una quadra. Se que mun avi hi havia tancat un ruquet que tenia per anar al tros, i mun pare hi havia tancat (un cop que una ventada havia tombat lo corral) lo bestiar. Per això em va estranyar lo dels gossos. Per lo normal una gossera, o fins hi tot una gàbia ja fan lo fet. Però ja se sap que la gent de capital és com és.

En Benito era l’ajudant de l’alcalde. Ja se sap, aquell paio que canvia les bombetes dels carrers, el que te la clau del cementiri i de tant en tant hi passa a fer-hi una ullada… per lo general jubilat. En el cas d’en Benito, jubilat del tot. En aquesta ocasió havia rebut, de part de l’alcalde, la petició de tenir enllestides les dependències dels gossos de quadra per quan arribessin de la capital.

En Benito havia dedicat tot el dissabte i la tarda del diumenge ha retirar el tractor i les eines del tancat de casa seva, i ha escampar-hi palla nova. També va carregar d’aigua neta l’abeurador. Per això ara li sabia greu que el pixapins aquest, se li estigues enfadant per un error burrocràtic.

- Així doncs, prefereix que li prepari lo corral? - tot hi que el pixapins no li hagués caigut en gràcia, en Benito es mostrava sol·lícit.

- Vamos a ver… - l’agent López agafar aire - Em sembla que no ho ha entès. És MOSSOS no gossos. I d’ESQUADRA no de quadra. Mossos d’esquadra.

En Benito va respirar profundament. La seva sang cavera, li demanava a crits que li estampes un cop de puny al ca’n fanga. Així doncs va mirar de treure ferro a l’assumpte preguntant-li per la seva professió.

- Deu ser bona feina la d’arquitecte, oi?

- I jo que se. - Contesta l’agent López qui, certament, començava a estar fins als nassos de l’ignorant de províncies que li feia d’amfitrió.

- Home! Si és arquitecte ve ho deu saber.

-Sóc policia! - cridar l’agent López definitivament cansat - Po-li-ci-a!

- A molt bé! - cridar Benito - Deixi’m que li digui una cosa. Vostès, els de capital es pensen que ho saben tot. Primer que si gossos, després que si mossos i ara policia. Ja començo a estar una mica fart de vostè! I que sàpiga que a Catalunya no es diu esquadra! Es diu escaire!

Ja n’he tingut prou. Enllestim-m’ho. Si li sembla bé la quadra tots contents, i si no, se’n pot anar amb els de la seva espècie a la piara de la iaia Rita!

En Benito va marxar fet una fura, deixant a l’agent López, també força exaltat, a la porta de la quadra.

IV

Pecunia Praesens

- Per això ús dic, que tal i com li va passar a frefsre el babilònic, l’ira de Jahvé caurà sobre l’emissari de Satanàs que pretén anul·lar lo pessebre! - Sentencia el mossèn davant dels seus feligresos.

- Disculpi mossèn, quin babilònic a dit? - preguntar la sempre participativa Eustaquia.

- No m’interrompi al mig del sermó! - digué el mossèn. - Ni llavors ni ara, cedirà la comunitat cristiana als despropòsits dels fariseus!

- Havia dit babilònics, no fariseus. - comentar la Paquita.

- A mi no em sona cap frefsre… - digué una meditabunda Eustaquia.

-Prou! - cridà el mossèn - Es que no ho veieu! Ja ens estem corrompen interrompen el sermó. Quina prova més necessiteu per adonar-vos de les maleses que causa l’alcalde a les animes del poble!

- L’alcalde és nascut aquí. - digué la Paquita.

- Ja, i que? - exclama el mossèn.

- Doncs que aquí no som fariseus ni babilònics.

- Em cago en de… - cridar el mossèn, tot refrenant la llengua en l’últim moment. - Farem el pessebre vulgui o no vulgui l’alcalde.

- Però això seria contravenir la llei, i els catòlics no ho fem això. - digué la Paquita.

- I permetre que la llei divina quedi sepultada sota les falses lleis dels homes? Mai!

A més, si no hi ha pessebre, no hi diners a les paradetes!

Ara havien entès tots la necessitat de realitzar el pessebre petés qui petés.

- Si estem d’acord, comencem amb els preparatius. Au! Aneu-se’n en pau!

En qüestió de minuts l’església va quedar buida, tret d’una iaia encorbada que sortia amb la lentitud de qui repassa mentalment els textos del levitic.

- Definitivament no. No recordo cap frefsre. Li diré al xic que m’ho busqui per l’internet.

V

Chartreuse, fum i magistratura no fan bona conjuntura.

A les vuit del matí, el jutge en practiques de la demarcació de Tarragona va baixar al poble de Pes d’Ebre per entrevistar-se amb l’alcalde.

Estava molest. Ell era un jutge, potser en practiques però jutge, i no es mereixia tenir que treballar en una data tan senyalada com el vint-i-quatre de desembre. I més quan la seva missió consistia en posar pau a un cas estúpid en un poblatxo infecte.

De totes maneres, ell era la llei, i si volia la plaça (i el més important encara, el sou) de jutge tenia que fer concessions com aquella.

Malauradament, amb el que no hauria d’haver fet concessions fou amb els carajillos i sol-i-sombres que li encasquetava l’alcalde un d’arrere l’altre com a mostra d’amistat treballada.

I l’alcalde se’n va sortir prou bé. Un cops dinats el jutge ja no sabia ni com es deia i va concedir la raó a l’alcalde.

A l’hora de marxar, entre esses i tombarelles va anar a topar amb el mossèn. De fet el mossèn havia esperat tot el dia a donar-li caça. Casi sense saber ben bé com, una hora més tard es trobaven tots dos al prostíbul amb una copa de Chartreuse (verd per al jutge) a la ma.

El licor dels monjos cartoixos va fer l’efecte desitjat, i el mossèn va poder realitzar fotos a plaer d’un jutge ebri, nu i rodejat de putes.

A les dotze de la nit, entre etílics núvols de Chartreuse, el jutge pujà al seu audi i es posar en camí cap a Tarragona.

***

La nit era freda al delta. Però en Ramiro gaudia de la guàrdia. Desgraciadament no havia passat encara ningú a qui parar i poder multar. Va sospirar. Ho necessitava com l’aigua per viure. La cara de terror del desgraciat al que parava, fer-lo bufar, pillar-lo ebri o sense papers, fer-lo patir una mica. Ah! I el discurset, entre condescendent i paternalista. I finalment la multa.

Llàstima que aquell coi de poble no hi visques pràcticament ningú.

Però de cop uns llums en la distancia. Per fi, pensar. Es pujar els pantalons, s’arreglà la camisa i sortir del cotxe amb la lot per fer aturar el vehicle.

I el vehicle es va aturar. Ara bé, no com estava previst, que era frenant primer.

La trompada contra el cotxe de policia no va ser més espectacular perquè l’audi en qüestió anava força lent.

- Se puede saber que fa! - cridar l’agent López. - Documentación, ya!

Un super (no, millor hiper) ebri jutge va baixar la finestreta.

- Vostè… hic… no sap qui sóc jo! - digué el jutge - Sóc un magistrat… hic… apartis del mig i no interfereicc! interfereixi el curs de la llei!

En Ramiro va decidir saltar-se els preàmbuls i anar directament al discurs.

- Sabia vostè que va tot borratxo? Sabia que ha estampat el cotxe contra una unitat del cos dels mossos d’esquadra? Amb la seva edat, vergonya hauria de fer-li el anar conduint begut per aquestes carreteres, podria matar algú! - Ara venia el gir paternalista - que no ho veu, jove, que hi ha quelcom més a la vida que el jolgorio i la fiesta boja? Te una família que l’espera i…

- Calli pallasso… jo sóc jutge, entén jutge hic… sóc jo qui fa els… judicis, si… judicis.

Una mena de ressort a la ment de l’agent López es va activar. El “tricornio spirit” que portava dins seu va arrencar al jutge del seien a través de la finestra, tot estampant-lo al terra. L’immobilitzà i li posar les manilles.

Després de patejar-li el fetge i fer-li vomitar una mica, fica al jutge al darrere de l’accidentat vehicle dels mossos d’esquadra. Algú passaria la nit al calabós.

VI

Prima Legio de Pes d’Ebre

- Estimat Benito - digué l’alcalde - enguany lo pessebre no es farà. Es la llei. Però sembla que lo mossèn i els seus sequaços ho intentaran a expenses de la llei.

Per tant, i com a contra mesura, vull que desfilin els armats. Feu tot el que calgui per a interrompre lo pessebre vivent.

- Però si els armats no surten a Nadal… A més, no podem enfrontar-nos a la resta de lo poble…

- Deixem acabar. No es tractar de fer mal a ningú, simplement “simuleu” una incursió punitiva romana a un poble jueu. Ja saps, pallisses “fictícies” i crucifixions de “broma”.

A més, tinc entès que tal missió requerirà d’un nou i hàbil centurió. T’agradaria portar una escombra al casc, centurió Benito?

***

El centurió Benito es mirà amb orgull la lluenta cuirassa de plàstic galvanitzat. Era formidable! Alça el gladius de fusta i la primera (i única) cohort del poble es posar en moviment. Darrere seu, l’àguila de plàstic imperial, ensenya dels armats del poble, oscil·lava orgullosa d’alt d’un pal d’escombra.

De tant en tant algú aplaudia, i per a ell, era com estar a Roma. Entrant-hi triomfal. Com Juli Cesar!

Al final del carrer es veien els jueus! Tement la traïció hebrea, va fer formar en tortuga.

***

El mossèn, mirar atònit com una dotzena de vacunés figures embotides en plàstic avançaven apilonades sota uns escuts rectangulars. Va reconèixer els armats. I va començar a tremolar.

El primer impacte de pillum se’l va endur la senyora Antònia al cap. Després li va tocar el torn a la paradeta de carquinyolis. Poc a poc, el pacífic pessebre vivent es va convertir en una batalla campal a cops de puny i garrotades.

L’agent López ho va veure tot. No va perdre el temps, i va sol·licitar reforços a Deltebre i Tortosa.

***

A la plaça major estaven crucificant al mossèn. Era una crucifixió de broma, no havien fet servir claus sinó que l’havien lligat pels canells amb fil ferro.

Mentre el centurió Benito netejava la sang del gladius de fusta, s’adonà que un regiment de soldats vestits de negre s’aproximaven.

- A formar! - cridar a la tropa - sembla que la festa no s’ha acabat.

Els legionaris formaren al voltant del seu cap.

- Per la glòria de Pes d’Ebre! Carregueu fills de Júpiter. Força i honor!

Qualsevol estudiós d’història clàssica podria assegurar que, a la batalla d’Alesia, els gals no es van endur emmanillats a les forces de Juli Cesar. Ara, ningú pot posar en dubte que els fills de la ciutat dels set turons, haguessin mostrat més ardor combatiu que la cohort del poble de Pes d’Ebre.

VII

Malament esta el que malament acaba

Certament, la quadra dels mossos d’esquadra del poble de Pes d’Ebre, no havia somiat tenir a tanta gent al seu interior. Tots ells presos.

Entre gemecs de dolor i ferum de vòmits, una ressacosa consciència despertar. El jutge intentar analitzar la realitat entre martellades al cap i punxades de intens dolor a les costelles. Per un moment va pensar que havia perdut el seny quan es va veure rodejat de legionaris romans i homes i dones amb túniques hebrees. Es posar en peu i s’espolsà la palla de la roba.

Poc a poc la memòria li anar retornant. I li va semblar entendre que hi feia tota aquella gent allí dins tancada. Va buscar el mòbil i va fer una trucada al seu oncle, el conseller de l’interior.

***

Per la seva banda, el Jacinto, home de fe que havia evitat les detencions de la nit anterior, va atansar-se a la plaça major per alliberar el mossèn. Aquest, en un atac de fúria digna de l’antic testament, va trucar a diverses revistes per a fer-los sabedors de que tenia en el seu poder fotos compromeses del nebot del conseller de l’interior.

***

A les quatre de la tarda, van confluir a la quadra dels mossos tot un seguit de personatges. Primer l’alcalde i l’agent López que obriren la quadra. Desprès una munió de periodistes que seguien al mossèn que els anunciava la noticia en el seu poder. De dins van començar a sortir uns gemecs més propis de bèsties que de persones.

Al poc, van arribar el conseller de l’interior, l’inspector en cap dels mossos d’esquadra i la dona del jutge.

Entre plors i escridassades, un escàndol era nat a l’establia. Així doncs, Pes d’Ebre va tenir, finalment el seu pessebre.

FI

Les notícies que havia de relacionar són:

• Detenen un veí d’Olesa de Montserrat per conduir de forma temerària i amb el permís retirat
• Descubren en Taüll restos de pintura que podrían pertenecer al conjunto del célebre Pantocrátor

——————–

Vidaclip. O l’evasió de la realitat

I

El conductor rodava per la carretera dins una aura de funky pop and cool. Ulleres de sol incloses. Dins un videoclip. En una bombolla d’alcohol que sobrepassava el límit del permès. Però era igual. Allò era el videoclip del moment. Viatjava amb la seva carraca sense reproductor de cd’s, sense ràdio, només amb el forat que abans hi ocupava perquè les ràdios format totxana feia anys que s’havien deixat de fabricar. Ara aquell buit l’omplia un llibre, el que es llegia durant les caravanes i embussos que es produien a la carretera. Al seient del costat, sempre plè d’absència humana, hi posava el seu mp3 connectat a uns altaveus portàtils. D’allà sortia l’essència del seu video.

Sona una cançó. L’amo del cotxe s’imagina dins un nou i llampant descapotable negre, a dreta i esquerra edificis, botigues, gent entrant i sortint, dones i homes guapos, la lletjor no té lloc. Davant d’ell una càmara a on mira directament per demostrar al món com n’és d’encantador i que bé que canta. Es veu dins uns plans espectaculars on ell és el centre i totes les dones, increïblement sexis, amb vestits lluminosos i escuets, maquillatge perfecte, pentinats sofisticats, el miren i el volen, el desitgen. L’intenten descobrir a través de les enormes ulleres de sol.

Però llavors. Oh. Sorpresa. Una noia senzilla. Amb un aire distret, cabells al vent, cara fresca, pantalons, samarreta amb mànigues. Un aire volgudament hippi. Passa d’ell. Aliena al seu poder de seducció. Pendent d’altres coses que d’un cotxe descapotable o unes ulleres massa grosses.

El nostre protagonista es fixa en ella i es pregunta com pot ser que no li hagi cridat l’atenció el seu cotxe negre.

El video, el somni, es talla de cop. El conductor s’adona que la noia que imagina té exactament les mateixes faccions que la seva ex. Cabellera castanya, ulls marrons, tot dins una naturalitat que moltes altres voldrien. Alta, altiva, segura.

I la troba a faltar. Moltíssim. Ni ell encara es fa una idea de la quantitat d’enyor que sent i sentirà dins el seu cor.

Quan s’adoni que pensa en ella s’aturarà al primer lloc que trobi, es dirà calla pallús, calla, calla, calla… Sense saber ni pensar què fa, agafarà el seu mòbil prehistòric i marcarà un número, el seu número. Sonarà i despenjarà. I no dirà res, l’escoltarà dir “sí?”, “digui’m”. Perquè ella no sap qui és fins que contesta perquè no té el seu número guardat, el va borrar.

Sabrà que és ell perquè la música funky pop and cool que escolta sempre hi serà de fons, i per la respiració entretallada que se sap de memòria de tantes nits dormint al seu costat…

I això passa unes tres vegades l’any des d’en fa dos. No s’han vist, no s’han escrit, no han parlat, ja no es coneixen. Només aquestes trucades quasi sempre en moments poc esperats.

Tota la vida s’ha muntat pelicules al cap, els videoclips. En aquestes històries que es munta, al final de tot, li arriba com una mena de revelació, una conclusió, troba la solució al que el cap l’ha dut de corcoll durant dies. O la font de la tristesa que sent sovint sense raó aparent. Ell es va declarar després d’una d’aquestes flipacions.

La peça era una d’Êter que girava en cercles blaus de deliri. Ell estava al seu llit mig endormiscat. Dins la seva ment es va aixecar i es va posar a passejar pel carrer. Un carrer desert, increiblement desert. Al final de tot una dona, faldilla verda, camisa blanca, peus descalços, caminant d’esquenes. Ell corria cap a ella, la imatge ralentitzada per algún programa d’editor de videos del seu cervell. Com més corria més verda i més blanca es tornaven la faldilla i la camisa… Com més corria més viva estava. I a l’últim compàs de la cançó l’atrapa, la gira, un somriure el mira, té la seva cara…

II

Busco aquell somni, hi corro darrere. A peu, en cotxe, en tren. Allà on vaig miro per si m’el trobo. Alguna revelació m’ha de dir per força que és ella el que necessito, el que em falta, ha de ser ella i cap altra la que ha de viure el final de la meva vida amb mi…

La busco dins aquesta copa de wiski sense gel, dins la foscor d’aquest tuguri, després del quart segueixo buscant. Als rostres de les dones de la sala, a la cara i a la pell de la gogo, o a la de la cambrera en el fons totes dues tenen la mateixa duresa…

Visc per ella i no ho sap, els dos últims anys són seus i només seus.

El seu cos se m’escampa per la sala. La veig en els ulls de la noia del fons, en el nas de la que balla al costat de la màquina de tabàc i en les mans de la dona que em toca intentant trobar en la meva esquena i el meu coll el seu home perdut.

La beso i l’acaricio sense cap ganes, pel fet de fer el que toca fer. Se n’adona, i em planta, no vol follar amb algú que no respon. I a mi què.

Com que m’avorreixo m’en vaig del local. Agafo el cotxe. Espero que els mossos no m’aturin. Quatre punts i borratxo… Podria perdre encara més del que ja no tinc…

II.2

Les ombres fugen, els llums s’allarguen darrere meu. Tot va amb una lentitud extranya, corro més i més per guanyar-la, no pot arribar abans que jo. Els cotxes em deixen passar, es queden enrere en qüestió de milèssimes de segon. Corro, premo l’accelerador, més i més al final hi deu ser, no?? En algun lloc deu estar… S’amaga perquè no la trobi, l’he de sorprendre abans que s’amagui en el proper amagatall.

Dins la meva carn batega tot un còctel de pensaments. Ella. Enyor. Dolor. Una gran punxa al cor. Sempre dins. Sempre torna. Per sempre mai.

Vull oblidar-ho, deixar-ho, eliminar-ho d’un cop.

Accelerant a fons deixo a cada quilòmetre abandonat enrere una part de mi. La que no m’agrada, la que no vull, la que em mata. Frenar serà un suicidi. Accelerar la llibertat. Prou. PROU!!!

Un cotxe em ve al darrere. Llums blaus. Megàfon. Policia, aturi’s.

Merda.

III

-Ressaca.

-I per la mateixa raó de sempre.

-Ella.

-Potser que ho superis, no?

-Sí, potser sí… Però abans he d’anar a treballar.

-T’han tret el carnet. I tots els punts

-Merda

Agafo el bus per anar fins a l’oficina. Quan arribo allà esmorzo. Un efferalgan i un suc de taronja. Perquè menjar més? Fa molt temps que ja no em cal. Els companys saluden, ei quina cara tio, vas sortir ahir a la nit eh!, vaya tela, xeeeic que vas triomfar! I bombollenjant dins les meves silencioses neurones dic que s’envagin a cagar.

Passo de posar-me a la feina, no estic per omplir informes, així que mentre esmorzo el meu suc i el meu paracetamol ric en proteïnes i vitamines, fullejo el diari. I em trobo una notícia important. Han trobat restes de pintura a Boí Taüll que podrien formar part del Pantocràtor que està exposat en el MNAC.

Pantocràtor. MNAC. Ella, ella hi treballa.

O almenys hi era fa dos anys… Departament de restauració d’obres. Segur que la fan anar fins allà. Hi serà. De veritat, de carn i ossos, real, tangible, respirable… La seva olor, els seus colors, el seu floc de cabell damunt la cara. La faldilla, la camisa, llum… El naixement. La vida. La mort.

Decideixo que tot serà fruit de la casualitat. Si no me la trobo, l’oblido, si hi és, serà meva per sempre.

IV

-No tens carnet, te l’han retirat.

-Si el món i el destí conspiren a favor meu, faràn que cap policia, ni mosso m’hagi d’aturar.

-Saps que és més probable que et parin que no que te la trobis allà…

-No ho sabré si no ho intento.

-En el fons saps que ets un idiota.

-Veste’n a cagar.

V

Ara la banda sonora és I still haven’t found what I’m looking for d’U2, una d’aquelles trascendentals, amb baixos predominants, ritmes marcats, amb força, veus decidides, cantant que ho pots fer tot, encara que la lletra realment digui que ets un ésser desgraciat.

El nostre enamorat ha marxat de la feina dient que es trobava massa malament per quedar-s’hi, assegurant que anirà al metge i que sí, que aquesta vegada portarà el justificant.

Decidit a saltar-se totes les lleis i prohibicions ha agafat el cotxe i es disposa a anar cap a Lleida, allà on el seu pantocrator l’únirà per sempre a la seva estimada o el desterrarà a la desgracia eterna.

Durant una estona no es salta ni un semàfor, no es passa ni d’un quilometre el límit de velocitat, farà el que faci falta per que no l’aturi cap ni una de les forces de l’ordre. No vol donar ni una raó per aixecar sospites. I tot està bé.

La música sona i ell ja s’imagina el moment en que entrarà a l’església, content d’haver arribat. Sorgiràn unes imatges d’ell i ella en blanc i negre, o sèpia, recordant com eren quan estaven junts, com n’eren de feliços, com n’eren de joves. La trobarà, amb la imatge canviada, no du el cabell llarg, no va amb un aire hippi, però encara té la naturalitat desbordant-li pels ulls. El seu tall de cabell és llis i recte, curt. Porta un conjunt elegant de jaqueta i pantaló de color granat fosc, camisa grisa. Està molt guapa. Un primer pla d’ell mirant-la embadalit i tot seguit canvi d’expressió a decisió per anar a saludar-la.

Li toca l’espatlla, flaix, faldilla verda, camisa blanca, llum, es gira, una cara sorpresa el mira, és la seva cara. Tot ralentitzat per l’editor del seu cap…

Moment àlgid de la cançó en que la nota s’allarga fins a l’infinit i la bateria fa la seva traca final i els violins exalten l’instant. Ella no sap què fer. Ell sí, i a més està increïblement decidit. L’abraça i li fa el petó que fa vint-i-quatre mesos que té tantes ganes de donar. Primer pla dels dos, pla americà de l’abraçada que es donen, el buit del Pantocràtor al fons. Imatge a contrallum dels dos caminant cap a la porta de l’església, agafats de la mà. Evocant un final feliç com un anticip d’un gran casament…

VI

El nostre home a una obsessió enganxat no s’adona que de tant pensar i imaginar-se històries sense mirar a la carretera cada vegada va més ràpid. Al cap i a la fi, a la merda la policia. A la merda tot, per molta multa que li posin, se la trobarà d’aquí a uns dies a casa. I què més dóna? D’aquí uns dies no és ara, i ara el que vol, és arribar a Boí Taüll. Vol recuperar l’alè de la seva vida, la pintura dels seus quadres, les lletres del seu diari, la llum del seu estiu, les flors de la primavera, les vitamines de la taronja… Perquè fa massa temps que no l’ha trobat. Massa temps.

Una cosa que no es troba és perquè l’has perduda, es diu.

I de cop i volta el nostre home es posa a plorar. Plora, plora, molt, dins el seu cotxe que en comptes de ràdio te un llibre. Plora com un nen, crida, les llàgrimes rajen com mai ho han fet. Plora mentre condueix, les llàgrimes li neguen la vista, crida desesperat, sembla que la vida li vagi en aquest plor. Comença a anar d’un costat a l’altre, tot fent uns tombs de vertigen, els altres conductors s’aparten per evitar ser estimbats. Més d’un avisa a la policia. I diuen la matrícula, és clar.

L’obsessionat plora perquè s’acaba d’adonar, acaba de veure, acaba d’entendre, així de cop, que la vida no funciona com se l’ha muntada. Que no trobarà la seva ex perquè ell hagi recorregut tots els quilometres que separen Barcelona de Lleida sense punts i sense carnet. S’adona que si no se l’ha trobat en aquests dos anys, no se la trobarà avui a l’altra punta del que és el seu món. Que no serveix de res anar darrere un somni que ja d’entrada està perdut. Tota la veritat, i no un videoclip, es presenta de cop en la seva ment. No tornarà. I ja està. Si en dos anys no te l’has trobada, capullo, ja no te la trobaràs.

I abandona abandonant-se, es col·loca al costat de la calçada, deixa les mans als costats del seient. Relaxa els peus, deixa anar els pedals. I espera a veure quant temps trigarà la policía a arribar…