Intratable et al

Was machst du denn?

2008-05-09T07:00:51+00:00

És un migdia de gener de 2008, i com d’altres migdies vaig al súper a comprar alguna cosa per dinar. Entro al Merkur i seguidament enfilo el primer passadís, el de l’esquerra, on de la nevera de les carns, just a la cantonada del final, n’agafo un paquet de carpaccio de vedella, de la marca [...]

Destí

2008-05-08T20:55:16+00:00

I.
Quan era petit m'agradava menjar entrepans en panets de Viena. De formatge, de fuet, de xoriço, de mortadel·la.

Quan era petit m'agradava veure, com al meu pare, el Concert d'any nou de l'Orquestra Filharmònica de Viena. Encara recordo, no sé per què, Herbert von Karajan dirigint la Marxa Radetzky.

Quan era adolescent, tirant cap a la majoria d'edat, m'agradaven els entrepans Viena del Bar Petit de Rubí. Barats, grans i bons. I com que tot el que és bo s'acaba, ara ja no existeix.

Quan estudiava la carrera, sovint menjava un entrepà Viena al bar de la Facultat de Ciències de la UAB. Després li van canviar el nom pel de Campus (a l'entrepà). A partir de llavors, suposo que per algun tipus de conya interna, quan li deies al cambrer que volies un Campus, aquest li deia al cuiner "Uun Vienaaaa", i quan li deies un Viena deia "Uun Campuuus".

Quan treballava a Sabadell, alguns cops anava a dinar al Viena. Fins i tot alguna vegada hi vaig demanar un Viena.

Ara, coses de la vida, sóc a Viena.

Però.

II.
Quan era petit m'agradava menjar pa amb tomàquet amb l'oli de Jaén que ens portaven els veïns de sota.

Quan era petit m'agradava anar a la Giralda de l'Arboç, a falta de la de Sevilla. Crec que ara no es pot visitar.

Quan ja era legalment adult, a la Festa Major de Rubí sempre passava (i espero passar-hi també aquest any) per la caseta del Centro Cultural Andaluz La Alcazaba a menjar entrepans de pinxos o de morcilla. Records, Víctor i Virgínia!

Quan estudiava la carrera, sovint menjava un entrepà Andalús (llom amb pebrot vermell) al bar de la Facultat de Ciències de la UAB. De vegades no en tenien i acabava agafant un biquinibarra.

Quan treballava a Sabadell, un amic meu que se'n va anar a viure a Granada es va casar i s'hi va quedar a viure.

A hores d'ara, en canvi, encara no he estat a Andalusia. A hores d'ara.

¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Alan F. Chalmers)

2008-05-08T18:00:27+00:00

Éste es un libro que no es extremadamente fácil de leer pero no por su prosa sino por su temática, dado que se trata de un libro sobre filosofía de la ciencia. De todos modos ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? es un libro que procuro dar, con la mayor claridad posible, una posible respuesta [...]

Les meves disculpes

2008-05-04T00:35:00+00:00

Bé, he de demanar disculpes a molta gent. No els diré un per un, perquè no els recordo. Probablement he ofès molta gent. Alguns, possiblement, s'ho mereixen. No, no ho estic fent bé. Tornaré a començar. A veure...

He ofès molta gent, i a tots aquells que he ofès els demano disculpes. Cadascú sabràs si és un mateix o no perquè és molt possible que hagi ofès a gent sense adonar-me'n.

De totes maneres tinc una excusa. No és gaire bona però la diré. Molt sovint he atacat gent, sobretot polítics, amb la intenció de picar-los, per fer que treballessin de valent, per a què demostressin que tots aquells que avorrim la política ens equivoquem. Alguns ho han fet, d'altres no. Alguns mereixen el meu respecte, d'altres no. Però em disculpo davant de tots, polítics o no, i fins i tot davant d'aquells que no em respecten a mi.

A més, demano disculpes a tothom pel mareig d'aquests últims dies, que si RubíCity desapareix, que si Rubí City 2. Tot això.

RubíCity havia de morir la primera setmana de gener d'enguany. Perquè ja llavors tenia la sensació que aquest blog era bastant inútil. Però vaig seguir.

Quan vaig escriure sobre el POUM aquest mateix gener i només vaig rebre dues respostes (una al blog, l'altre via e-mail) hauria d'haver vist que això ja estava mort! RubíCity era un zombi des del 10 de gener.

Bé, crec que fins el 25 de setembre de l'any passat, RubíCity sí que va servir per alguna cosa. Després ja no ho veig tan clar.

La qüestió és que ara hi ha gent que ho farà millor que jo: La petjada de Rubí i la seva visió periodística, Rubíshow i la seva visió més crítica, i El Bioc. (Què ha passat amb Rubí is on fire?).

Doncs això. Són 96 articles (comptant aquest) des del 14 de juliol de 2006. Alguns han estat millors i d'altres pitjors, però tanmateix tots tenien la intenció de fer que Rubí funcionés una mica millor.

Gràcies a tots per haver-me llegit i també gràcies per haver comentat.

Fins la propera,
Lluís

PD: Rubí City 2 continúa obert, per si a algú li interessa això de la rubisfera. Però si la cosa segueix així, no durarà gaire.

We will rock you

2008-05-02T07:00:07+00:00

Aquest és el títol del tercer esdeveniment musical al que assistim a Wien. És un musical fet a partir de la música de Queen. El guió és de Ben Elton i la direcció musical de Brian May i Roger Taylor (també productors junt amb Robert de Niro). I això té bona pinta ja d’entrada, d’una [...]

Què és la mètrica (Josep Bargalló)

2008-05-01T18:00:08+00:00

Tal com es troba el món actual, sembla molt difícil creure que algun polític d’aquests que mamen d’aquí i d’allà –tots– pugui ser, encara que sigui per una casualitat insospitada, una persona culta. Sobretot en un lloc(*) on la quantitat de llibres sobre política publicats per polítics, periodistes i afins és demencial (fet que denota [...]

La pansa

2008-05-01T12:00:01+00:00

L'altre dia vaig anar al metge. Metge privat, perquè no tinc assegurança austríaca de cap mena. (Algun dia hauríem de parlar sobre el sistema mèdic austríac.) En concret, em va visitar(*) el Dr. Ozcáriz, que amb una gran visió comercial s'anuncia a l'Embaixada d'Espanya a Viena. El Dr. Ozcáriz és basc i, per tant, podem parlar en espanyol, que ~~sempre~~ normalment és més fàcil que l'alemany.

Com que tot apuntava a un refredat, per donar més pistes sobre el possible origen del que tingués, li vaig dir que:
-La semana pasada había una pasa en el trabajo.
-¿Una pasa? ¿Qué quieres decir? -- em diu tot sorprès.

De fet, de pansa --juraria-- no n'hi havia cap a la feina, ni n'hi deu haver hagut cap gaire sovint.

Dedueixo, doncs, que el meu cervell s'ha deformat professionalment fins al punt que duu un traductor automàtic com els que podem trobar a internet. De fet, el traductor Internostrum tradueix la frase "La setmana passada hi havia una passa a la feina" per "La semana pasada había una pasa al trabajo". El de la Generalitat de Catalunya, en canvi, la tradueix per "La semana pasada había un paso en el trabajo".

~~Todavía bueno que no habíamos de hablar en alemán~~. ~~Todavía bono que no debíamos hablar en alemán~~. ~~Aaargh!~~. Encara bo que no havíem de parlar en alemany.

Per cert, ja estic millor. Del refredat.

---
(*) Potser hauria de dir "ens vam visitar", perquè jo vaig anar a la seva consulta i ell em va fer una visita mèdica a mi.

Ablanatanalba

2008-04-29T06:00:25+00:00

Altra vegada jugues amb les paraules, bagasses belles, sovint poc recordades, libidinoses, amb sentits amagats. Ara gemegues, doncs tan bon punt t’entaules núvols de pluja t’eclipsen tota musa, avergonyida, que et nega noves faules. Tu, clar, t’enutges i et cagues en la puta. –Au! –escridasses– no fugiu bruixes maules! No em deixeu, ara, no em deixeu sense excusa, assessoreu-me, ensenyeu-me les baules, la vida oculta [...]

Àustria,1911

2008-04-27T09:00:00+00:00

Què sap algú de Barcelona sobre Àustria o Viena? Vés a saber, n'hi ha que situen Àustria en una illa entre els oceans Índic i Pacífic i que esperen trobar-hi cangurs (probablement amb guants de boxa vermells). I el Cocodrilo Dundee. De la mateixa manera Viena, a part dels panets ídem i de la cadena de menjar ràpid d'origen sabadellenc també ídem, és un lloc on la gent va ballant valsos pel carrer (sobretot per any nou), a l'hora que practiquen salts d'esquí des d'una roda que apareix en una pel·lícula on hi actua l'Orson Welles, tot plegat en homenatge a Sissiemperatriz. Àustria és la capital de Viena i s'hi parla austrohungaro, clar.

Aquesta és una versió exagerada del Top 10 de barbaritats que hem anat sentint a la província de Barcelona. Per sort, la majoria de la gent té una mica més de cultura. O de vergonya.

Però, què sabia algú de Barcelona sobre Àustria o Viena l'any 1911? Ves a saber, també. Tanmateix, podem fer una ullada als diaris de l'època. Per exemple, podem agafar La Vanguardia del 13 de març de 1911. En realitat no hi trobarem gaire notícies que ens permetin deduir quin era el coneixement que se'n tenia en aquella època però, coi, pot ser divertit.

A la pàgina 5, secció "Del extranjero" hi trobem el següent:

D'aquesta notícia, per exemple no en podem saber res de Viena. Això sí, al rei de Montenegro busca'l, ara.

A la pàgina 6, hi trobem una notícia més interessant:

És interessant perquè Àustria no té mar. Però en aquella època formava part de l'Imperi Austrohongarès, el qual abraçava també territoris de l'ara Ex-Iugoslàvia (i llavors l'encara-per-néixer-Iugoslàvia). Així estava el tema, segons un mapa de l'Imperi extret de la Wikipedia [enllaç]:

O sigui que tenia sentit que tingués flota marítima.

Per acabar, el meu preferit apareix a la mateixa pàgina 6 i es refereix a la vida vienesa de l'època. Per sort les coses han canviat i ara ja no succeeix res d'això, per poca roba que dugui una dona. Alabatsigadeu.
Ai, si aquests golfos (la majoria d'ells) passessin pel Prater o la Donauinsel(*) un dia estiuenc de Sol i veiessin vieneses en biquini...

----
(*) Que el 1911 ni existia.

Apunts des de Budapest

2008-04-25T06:00:13+00:00

Budapest és una ciutat que, com Viena, és creuada pel Danubi. Concretament Budapest eren originalment Buda, Óbuda i Pest(*). Buda i Óbuda a una banda del riu i Pest a l’altra. Una mica Ankh-Morpork, tot plegat. No aneu a Budapest a l’agost. Una de les primeres coses que notes a Budapest a l’agost és la calor, [...]

Mortaja para un ruiseñor (P.D. James)

2008-04-24T18:00:04+00:00

Éste ha sido el primer libro de P.D. James que he leído y no será el último. Mortaja para un ruiseñor cuenta la investigación sobre las muertes de dos estudiantes de enfermería en el hospital John Carpendar. El detective encargado del caso es Adam Dalgliesh, de Scotland Yard, cuya estancia en la residencia de estudiantes [...]

St. Georg

2008-04-23T15:00:00+00:00

Si hi ha alguna cosa que Catalunya ha exportat, a part del Ferran Adrià i de diversos jugadors de futbol brasilers, és El Dia del Llibre. Potser no cal que en repassem la història ara però ho farem de totes maneres.

Resulta que el 23 d'abril del (19)23 hi havia un munt de llibreters catalans que volien fer més calés. Això és normal, perquè a) ningú vol fer menys calés i b) cap al 1923 no es llegia tant com ara. Per fer-ho més maco, amb una visió comercial digna d'enveja, van decidir fer creure a tothom que era un homenatge a Miguel de Cervantes, que havia mort un 23 d'abril. De passada, es donava la feliç coincidència de ser Sant Jordi, patró de Catalunya.

72 anys més tard, la UNESCO, que és aquella organització caracteritzada per declarar mundials els dies de l'any no sense bona intenció, volia que un dia de l'any estigués dedicat als llibres (i al copyright!!!) i que pogués fer companyia al Dia Mundial dels Esquerrans i similars. Finalment van declarar que el dia 23 d'abril seria el Dia Mundial del Llibre i el Copyright. Un dels motius per escollir aquesta data fou (a l'estil català) que havien mort tal dia com avui Cervantes, Shakespeare(*), Garcilaso de la Vega i Josep Pla. L'altre, i això va omplir de joia tot TV3, era que ja es celebrava a Catalunya aquest dia. Com a reconeixement, la primera capital mundial del llibre, el 2001, va ser Madrid.

A Àustria, d'aquest dia en diuen Welttag des Buches i és estrictament comercial, com a la resta del món. Com a Catalunya, però sense les roses. Això sí, aquí no s'hi fa tant d'aparat. De fet, sembla un dia com qualsevol altre. Tot plegat és tan trist, que el Casal Català de Viena (amb el que no hi tinc cap relació) celebra la diada de Sant Jordi el divendres 25(!) en un restaurant italià(!).

Però això podria ser diferent el 2010, si Viena és designada capital mundial del llibre per a aquell any, cosa que sabrem al juny. També es veritat que lluitarà contra Guadalajara (Mèxic), Lisboa (Portugal), Ljubljana (Eslovènia), Riga (Letònia), Sant Petersburg (Federació Russa) i Wellington (Nova Zelanda).

D'altra banda, avui Sant Jordi ho té fumut. A qui ajudarà? Als catalans (Barça) o als anglesos (Manchester United)? Encara sort que el Tirol (Àustria/Itàlia), del qual també n'és patró, no té cap equip a la Champions. Clar que ahir els altres dos equips, ambdós anglesos, van empatar.

----
(*) Tot i que es diu que Cervantes i Shakespeare van morir el mateix dia, en realitat el castellà va morir deu dies abans, doncs resulta que Cervantes vivia en el calendari gregorià i Shakespeare en el julià. I després ens sorprenem que als anglesos i afins els costi utilitzar el sistema mètric decimal.

Kafka a l’autobús

2008-04-23T06:00:41+00:00

Quan pujo a l’autobús a Maria Cristina hi fa olor de bou suat. Per això no em sorprèn veure que a la plataforma del fons hi tenim un bou. Un bou, per cert, que està suat. Al seu costat hi ha una mula que avui deu haver-se dutxat perquè no fa pas olor de mula [...]

Rubí sempre endavant

2008-04-22T12:22:00+00:00

Fins i tot temporalment. Avui, a la web de l'Ajuntament ja publiquen una notícia amb data de demà. O això, o avui (que jo pensava que era dimarts 22 d'abril de 2008) és en realitat dimecres 23 d'abril de 2008. Ja heu regalat llibres i roses? Enllaç.

Relació d'articles de la Rubisfera on es parla del POUM

2008-04-21T15:43:00+00:00

Si falta algun article, sisplau, feu-m'ho saber.

29/01/2008

RubíCity: Créixer (I)

30/01/2008

RubíCity: Créixer (II)

31/01/2008

RubíCity: Créixer (i III)

28/03/2008

Jordi Peiró: POUM: La hora de la verdad

05/04/2008

La petjada de Rubí: Una facultat a la ciutat...

07/04/2008

Marta Ribas: L'opinió d'ICV-EUiA sobre el POUM

08/04/2008

Jordi Barbudo: El POUM i el procés de negociació

10/04/2008

Komotú 2003: POUM

17/04/2008

El Bioc: POUM Rubí

20/04/2008

Jordi Barbudo: El POUM no interessa. O si??

21/04/2008

Xavier Corbera: POUM
El Bioc: Jo i el POUM
RubíCity: De si parlem de l'Escardívol o d'altres coses
RubíCity: Relació d'articles de la Rubisfera on es parla del POUM

24/04/2008

La petjada de Rubí: POUM: consens amb l'Escardívol
El Bioc: POUM, els anònims i Pancho Villa

De si parlem de l'Escardívol o d'altres coses

2008-04-21T15:04:00+00:00

1. De quins blogs llegeix cadascú
Ahir diumenge, en Jordi Barbudo (ICV) es preguntava El POUM no interessa. O si?? A partir d'aquest article s'ha obert un debat als comentaris que pot arribar a ser interessant.

En els comentaris, el mateix Jordi Barbudo hi diu:

Si observem els blocs on es parla del POUM, en els comentaris només es parla de l’Escardívol.

Però això no vol dir que no es parli d'altres coses, sobretot als articles. A La petjada de Rubí, en un article del 5 d'Abril que du per títol Una facultat a la ciutat... s'hi parla del campus universitari que proposa el POUM. A banda, altres articles de La petjada es parla d'altres temes que afecten al POUM però sense fer-ne referència.

Per la seva banda al vídeo d'ACR que el Jordi d'El Bioc va publicar al seu blog a l'article POUM Rubí el 17 d'Abril, a l'Escardívol no se li dedica més temps que a qualsevol altre modificació urbanística.

A més, a l'article Créixer(III) publicat a RubíCity el 31 de Gener deixava de banda l'Escardívol per centrar-me en la crítica al creixement desmesurat proposat pel POUM (i, de passada, a la incompetència lingüística dels redactors dels documents previs).

Després trobem els repetitius articles que han publicat Marta Ribas(ICV), Carlos Águila(ICV) i Jordi Barbudo(ICV) sobre el POUM que, bàsicament, enllacen amb el vídeo d'ICV. I que és de suposar que en Jordi Barbudo no hi estarà en contra.

Una altra persona que ha parlat del POUM directament ha estat Jordi Peiró(PSC) a l'article POUM: La hora de la verdad i no va parlar de l'Escardívol fins que se'n va fer referència als comentaris.

Per la seva banda, l'endemà de l'article d'en Jordi Barbudo (o sigui avui), Xavier Corbera(ERC) aprofita per carregar contra ACR i es centra en "les regles del joc" en comptes de parlar sobre el POUM en el mal anomenat article POUM. A mi, des que els vots en blanc no es converteixen en escons en blanc (ni s'aplica cap mesura econòmica contra la mala gestió política, que afecti a les butxaques dels polítics (com els afectaria si treballessin en una empresa i fessin el que fan)), les regles del joc me la porten fluixa. Perquè no és el meu joc, és el joc dels polítics. Uns polítics, d'altra banda, que no tenen cap mirament si són ells les que diuen barbaritats als mitjans de comunicació.

2. De preguntes i respostes
A continuació de la citació anterior, en Barbudo diu el següent:

Crec que el POUM va molt més enllà, per això convido a debatre en aquest bloc sobre la resta del POUM. Què opineu del Parc de ca n’Oriol? Creieu que es planifica suficient habitatge de protecció oficial? Esteu d’acord en construir portals a les urbanitzacions? Creieu que es construiran tots els equipaments marcats? Creieu que alguna universitat està interessada en venir a Rubí?

Sobre el Parc de Ca n'Oriol, crec que s'ha de fomentar exclusivament com a parc natural, evitant-hi qualsevol tipus d'edificació nova i ampliant-hi la vegetació, especialment amb arbres d'espècies autòctones. També s'hauria de fomentar que la gent no el deixi fet una merda després d'anar-hi. Això últim no entra dins del POUM, però ho volia dir perquè em fa una pena horrible cada cop que hi passo en bicicleta.

Parlant d'habitatge la cosa es complica. En principi sóc partidari de deixar de construir. Prou de creixement desmesurat. D'altra banda, en cas que sigui necessari construir a Rubí (el món és molt gran) TOT l'habitatge que es creés a Rubí hauria de ser de protecció oficial.

Sobre els portals... què significa la paraula portal en aquest context?

De si es construiran tots els equipaments marcats només puc dir que penso que probablement sí. El problema és que serà l'any 2030, just quan s'estigui debatent un nou POUM que incrementarà Rubí en 300.000 habitants més i una pila de nous equipaments que seran necessaris per a aquests nous habitants. Així, ad infinitum i ad nauseam. O fins que no hi hagi arbres a Rubí.

I no sé si hi ha cap universitat interessada en venir a Rubí. Suposo que si se li paga prou diners o se li dóna prou facilitats, fins i tot la de Harvard hi vindria.

3. De quan és bo donar una opinió i de quan no.
Un dels comentaris a l'article original d'en Barbudo, l'ha fet el Jordi d'El Bioc. Hi deia:

Bé, suposo que la gent no té ni idea de què és el POUM perquè el que interessa al PSC és aprovar-lo amb un pim, pam, poum! i que el ciutadà "normal" ni se n'assabenti. Sinó encara dubtaria les pròximes eleccions. :-)

Això lliga amb la meva percepció general sobre el tema. És curiós que es digui que no és bo criticar el POUM abans d'aprovar-lo (Peiró dixit), perquè un cop aprovat se'ns dirà que ho hauríem d'haver dit abans.

4. De models externs
El Bioc, avui mateix, ha publicat un article que duu per títol Jo i el POUM. En aquest article, en Jordi ens hi diu que el POUM li sembla basat en el model de ciutats com Sabadell i Terrassa.

Això no ens hauria d'estranyar perquè ambdues ciutats tenen el mateix partit al capdavant del govern, el PSC-PSOE.

Però el problema és que per a Xavier Reinaldos(CiU) el model per a Rubí és el de Sant Cugat. (Encara pitjor, Andreu Hernández(CiU) creu que "Rubí és una gran ciutat i una ciutat gran".)

Hi ha algún polític en aquest poble que tingui idees pròpies sobre Rubí?

5. De la dualitat poble-ciutat
Per acabar per avui, només vull fer referència a l'article inaugural del blog Rivo Rubeo d'Arés Tubau(ERC). Es diu Hi havia una vegada... i hi diu:

Rubí, el meu Rubí, és així. Una ciutat en dimensió, però un poble en relació. Ens agradi o no (a mi he de dir que si) aquí encara funciona allò de "Aquell noi...ah, si, és de cal fulanito. Saps qui vull dir? si, home, el que li deien el camacurt. Però que va marxar a Barcelona i va tornar uns anys després casat amb una de la capital!".

Dubto que amb el POUM això continuï sent veritat gaire temps més. Diguem adéu a la dualitat poble-ciutat. T'és igual, Arés?

Avinguda del programari lliure

2008-04-20T15:46:00+00:00

Vull felicitar a l'Ajuntament. Però no a tot en ple perquè això seria agosarat, injust, immerescut i inexplicable. Així que felicitaré només al Comissionat per a la Societat de la Informació.

Aquesta felicitació insòlita, i que no té cap ànim d'assentar cap precedent té el seu origen en un paquet rebut aquest divendres. Per desgràcia, el paquet no contenia els 200.000 euros que acostumo a cobrar per cada article de joia i alegria que tan caracteritza aquest vostre blog, però tanmateix crec que és prou interessant.

En resum, un parell de llibres, un CD i una nota d'en Martí Pujol. El llibre important, el gruixut, es titula Iniciació al programari lliure, i està escrit per Quim Gil. Aquest llibre, després de fer una introducció al programari lliure en general, ens fa cinc cèntims del Firefox, el Thunderbird, l'OpenOffice, el Gaim, el Gimp i l'Inkscape. L'altra llibre, intitulat Manual de serveis de Rubidigital i escrit per Xavier Conde i Francesc Dorca, ens parla de Fem Xarxa i del CD, que porta una Ubuntu. Els dos llibres es poden descarregar gratuïtament en aquest enllaç.

No estic segur de qui l'ha rebut. De fet sóc l'única persona que conec que l'ha rebut i, a més, amb destinatari explícit; no com el ~~bestseller~~ bestsender i mai mai mai electoralista Una ciutat en transformació. Suposo que deuen tenir les meves dades al Rubí+D o alguna cosa així.

Sigui com sigui és una bona iniciativa de cara a familiaritzar a la població amb l'ús d'eines no privatives i d'incrementar l'ús d'internet, encara que sigui amb els serveis de Rubidigital, que a mi personalment no m'agraden.

I per a que veieu com de bona persona puc arribar a ser, faré una proposta. I positiva. I inspirada pel disseny dels llibres. Resulta que a la portada i a l'inici de cada capítol hi apareix una placa d'aquestes que diu el nom dels carrers de Rubí, de les velles, és a dir de les maques, és a dir de les marrons, però canviant el nom del carrer pel del tema que tracta. Per exemple, a la portada del llibre gros hi diu "Avinguda del programari lliure" i a dins hi tenim els carrers del Firefox o del Thunderbird.

La proposta és que un carrer d'aquests nous que es crearà gràcies al ~~puto~~ POUM sigui anomenat "Carrer del software lliure". I si fem cas al Termcat, que sembla que sí, doncs "Carrer del programari lliure". Es podria convidar a Richard Stallman a la inauguració i fer que Rubí sortís per la tele.

I aquest cop no seria per un assassinat.

En tres cartes

2008-04-18T07:00:43+00:00

3 de gener. Rebo una carta d’ella, després de sis mesos. Llavors, quan ens vam conèixer, ella tenia dubtes sobre si continuar amb la seva parella. I l’endemà d’anar-nos-en al llit em va dir que havia decidit continuar amb ell. Així va acabar la millor setmana de la meva vida. Em sorprèn que es dirigeixi a [...]

Les enquestes (VI)

2008-04-16T15:57:00+00:00

Avui tanquem l'enquesta Què faries si Jordi Giménez(ACR) i tu us trobéssiu sols en una illa deserta? amb el següent resultat:

1. Construir un tramvia al voltant de la palmera: 6 (46,3%)
2. Imitar al Jordi Peiró: 5 (38,5%)
3. Fer un POUI (Pla d'ordenació urbanística illenca): 1 (7,6%)
3. Demanar-li que digui "si hay que ir se va pero ir pa'ná es tonteria): 1 (7,6%)

Dance el JavaScript!!!

2008-04-14T23:04:00+00:00

Versiones del chiki chiki las hay a patadas, pero ninguna como esta...

Advertencia: Solo apto para informáticos y freaks!!!

Diari d'una cerca (i IV)

2008-04-13T19:30:00+00:00

Freitag, 13.04.2007
Per a acabar la setmana, res millor que tres cites amb tres dones diferents que estan deleroses d'ensenyar-nos els seus pisets. Frau Seitz, Frau Palsrok i Frau Friesenbischler.

El primer pis, el de la senyora Seitz, és al districte 3, no gaire lluny d'on residíem fins que van arribar els temps millors en que vam tenir pis propi. I que no és el de la senyora Seitz. Recordo que vam entrar a l'edifici i que havíem de pujar en ascensor fins al sisè pis. Llavors, una dona que devia ser-ne veïna va entrar-hi i després ho vam fer nosaltres tres. La dona es va enfadar i va rondinar i va assenyalar un cartell on hi deia que només hi podien pujar 3 persones. Conseqüentment, va sortir de l'ascensor i va pujar a peu. O sigui que gràcies a nosaltres va fer esport.

Frau Seitz per la seva banda era una noia jove que no dominava l'art de vendre o encolomar pisos a la gent. El pis, per la seva banda, havia patit la seva última reforma als anys setanta i, per tant, que estigués moblat no era un avantatge. I tenia una Provision de 2473,41 euros.

Després ens vam dirigir al districte 5, on ens vam trobar amb Frau Palsrok, també d'una immobiliària. Frau Palsrok era una dona que se la veia forta i molt morena pels estàndards austríacs. Quan no ensenyava pisos, probablement els construïa ella soleta. El pis que ens va ensenyar era molt maco, gairebé tant com el que sí que ens van ensenyar Frau Kreuter i la seva inseparable companya. I estava en una situació molt millor. I era més barat.

Però no tenia cuina. Frau Palsrok ens va donar dues opcions al respecte. A saber: a) Fèiem nosaltres la cuina i ens estalviàvem el primer mes de lloguer o b) Ens posaven uns fogons i un forn i a tirar milles i no ens estalviàvem res.

Nosaltres li vam contestar que c) No ens interessa ni a) ni b). I ella ens va respondre d) Quan esteu disposats a pagar?. O sigui que entràvem en el terreny del Truc Número Quatre. Li vam seguir la corrent perquè no hi teníem res a perdre i ens va dir que pel preu que posàvem justament tenia un altre pis, una mica més petit però amb cuina, en aquell mateix edifici. Ja és casualitat.

Vam pujar a l'ascensor, probablement fins al quart pis. Vam entrar a l'habitatge. Tot nou. Entrant pel passadís, a l'esquerra la cuina perfecta, en lluita directa amb la del pis de la Kreuter. El menjador petit però acollidor. A la dreta unes escales. Pugem. Un dormitori petit però acollidor amb un racó que té una finestra. A l'altre costat... un balcó! Petit i que dóna al cel obert però és el primer balcó que veiem des que hem arribat a Viena. Ideal parelles i nosaltres en som una. Ai, Palsrok, Palsrok...

Quan vam sortir d'allà cap a la nostra última cita, de tornada al districte 3, les apostes apuntaven només a dues opcions: Kreuter al 12 i Palsrok al 5. El gran inconvenient del pis del districte 12 era el districte 12. Els inconvenients del pis del districte 5 eren el preu (era una mica més car) i la mida (era una mica més petit). Tots dos tenien una Provision important.

Així que vam anar a ca la Friesenbischler, perquè de fet vivia allà, . No era la propietària del pis, sinó l'actual llogatera, que estava buscant un nou llogater perquè marxava a viure fora de Viena abans del final del contracte. Per estalviar-se de pagar la indemnització de tres mesos a l'administrador, havia arribat un pacte amb ell de manera que si trobava un llogater, amb la qual cosa el pis no quedava buit, ella s'estalviava pagar. A més, ens va avisar de la possibilitat de l'ús del Truc Número Tres: podia haver-hi més gent veient el pis.

Quan vam arribar davant del portal ens vam quedar mirant una mica el carrer. Llavors, una noia va treure el cap per una finestra i ens va cridar. Era ella. Vam pujar al pis. Vam examinar-lo sencer. La cuina estava prou bé. Tot i ser un edifici pràcticament centenari estava ben reformat. Vam fer les preguntes que es responien amb part del paràgraf anterior i algunes altres. No hi havia Provision. Era al districte 3. Era gran. No era car.

Vam sortir del pis.
-A mi m'agrada aquest.
-A mi també.
-Ens el quedem?
-Sí.

Diari d'una cerca (III): Els mestres de l'il·lusionisme

2008-04-12T19:30:01+00:00

Donnerstag, 12.04.2007
Dijous es va presentar com un dia més tranquil. Només havíem de visitar dos pisos.

El primer de la tarda era al districte 2, molt a prop del pis que no vam arribar a veure el dia anterior. Havíem quedat amb Herr Prinz al número 13 de no recordo com es diu el carrer. Vam arribar bé de temps, però no acabàvem de trobar el lloc o, millor dit, no ens volíem creure que aquell fos el lloc.

Caminant pel carrer acordat, resseguint els números senars que presidien els portals dels edificis a mà esquerra, vam arribar a una cantonada on hi havia un bar de nit que estava tancat. Tenia el número 11. El bar quedava per sobre del nivell del carrer i això explicava que hi hagués una porta més enllà, bastant baixa i sense número que devia pertànyer a un magatzem. Per tant el 13, vam suposar en aquell moment, havia de ser a la cantonada del següent edifici. Cantonada que tenia el 15.

O sigui que el 13 havia de ser aquella porta de merda per la que no hi passaríem drets i que pertanyia a un local amb finestretes ridícules arran de terra, sota d'un bar nocturn. Em vaig proposar que si era un broma de càmera oculta, la seguiria i fins i tot diríem que ens el quedàvem. Volia saber què s'ocultava al darrera (o a sota) de la porta que hauria de tenir un 13 a sobre.

Vam aplicar la Regla Universal Dels Quinze Minuts(*), aquella que diu que si un professor no ve en quinze minuts vol dir que està malalt o s'ha mort i que per tant, i això és el que importa, no hi ha classe. Alegria. I com que Herr Prinz no va aparèixer en el temps establert per la Regla vam decidir marxar. Però quan desfèiem el camí, just creuant la cantonada del bar, un crit des de l'altra punta del carrer perpendicular ens va fer girar. Ei! Veniu a mirar un pis?! Sí! Doncs és aquí!

Molt bé. Així és com s'aplica el Truc Número Dos i no com va fer el senyor Mossawat ahir.

Vam entrar al pis i ens hi vam trobar unes deu o dotze persones donant-hi voltes, normalment per parelles. El senyor Prinz practica la tècnica del Truc Número Tres també.

Desgraciadament per al senyor Prinz, però, les cares de circumstàncies dels diferents concurrents a la visita turística pel pis denotaven que l'estratègia no acabava de funcionar, perquè la situació era tan estressant que no volies llogar el pis: el volies cremar amb senyor Prinz inclòs. A més, tot i estar completament reformat tenia una cosa estranya. La cuina estava situada al passadís que connectava la resta d'habitacions. Això, per si no ha quedat clar, no vol dir que s'hi entrés des del passadís sinó que la cuina era el passadís. Per tot això, aquesta va ser l'estada més ràpida que vam fer en qualsevol dels pisos que vam visitar. Sense oblidar que havíem quedat amb Frau Kreuter i companyia al districte 12, més o menys a un a prendre pel cul de distància d'on ens trobàvem. I no volíem tornar a fer tard.

El districte 12, certament, és el pitjor, en quant a situació geogràfica relativa, de tots els que vam visitar. Això ho teníem clar i probablement en parlàvem quan Frau Kreuter i la seva companya van arribar. Després de les salutacions vam pujar al pis que, per sort per a la senyor Kreuter, era un primer.

Impressionant. El millor pis que havíem vist fins al moment. Antic però completament reformat, la cuina preciosa i en un lloc adequat, tot perfecte. Excepte pel districte i la Provision de 2250 euros. Però el millor pis que havíem vist fins al moment, desbancant fins i tot el primer, sense cap mena de dubte. Maleït Truc Número Quatre!

Divendres, l'endemà, última jornada de visites.

----
(**) Existia la versió Regla Universal Dels Cinc Minuts, molt útil per als impacients.

Diari d'una cerca (II): Il·lusionisme

2008-04-11T19:30:00+00:00

Mittwoch, 11.04.2007
El panorama per dimecres es presentava més complicat. Vam quedar per veure tres pisos en tres districtes diferents en una sola tarda.

El primer pis el vam trobar mitjançant un anunci que va enviar Herr Touarev a la llista de correu de la universitat. Segons l'anunci, el pis era d'un amic seu i, per tant, no tenia Provision. Ara bé, quan vam contestar a l'anunci ens va dir que sí que tenia Provision. Que se la quedaria ell. De totes maneres vam accedir a veure el pis i quedar amb l'amo, perquè les fotos i el preu no estaven pas malament.

Com que en Touarev treballava a l'edifici del costat d'on ens allotjàvem (al districte 3) vam quedar per anar junts amb el tramvia a veure el pis, al districte 11 i en línia recta, on ens trobaríem amb l'amo. El pis era la planta baixa d'un edifici del mateix propietari que l'estava reformant completament per a condicionar pisos de lloguer assequibles per a estudiants. El més gran era la planta baixa que ens oferia, que era el més acabat de tots en aquell moment. Però mentre el miràvem, pensàvem "mmmm, Provision sorpresa... 1200 euros sorpresa que se'n van i no tornen...", com no podíem deixar de pensar-ho des del correu-e que ens informava de la seva existència. Era el Truc Número U de la tarda. En quedaven tres.

El següent pis ens l'havia de mostrar Herr Mossawat que treballava per una immobiliària (ergo Provision al canto, en aquest cas de 1875 euros). Era al districte 5. Vam arribar una mica abans perquè preferim arribar amb temps per fer una ullada al barri. L'edifici per fora feia patxoca, molt bona pinta. Fins i tot vam intentar endevinar com seria l'interior. Llàstima de l'edifici del davant que estava una mica fet caldo.

Quan va arribar el senyor Mossawat, després de disculpar-se per haver arribat una mica tard, ens va dir que s'havia equivocat de número, que el pis estava a l'edifici fet caldo. La MarieCurie i jo ens vam mirar: Truc Número Dos? Doncs molt mal executat, la veritat, perquè la impressió que ens feia l'edifici on es trobava el pis a llogar era pitjor. El pis en sí estava reformat però no era res de l'altre món. La rentadora tenia una habitació especial per a ella, fora del pis.

Mentre estàvem donant una volta pel pis, intentant imaginar com quedaria un cop moblat, en Mossawat va rebre una trucada, va sortir un moment, i després va tornar a aparèixer amb uns joves que també estaven buscant pis. Truc Número Tres, doncs: el vell truc de 'hi ha més persones interessades o sigui que decidiu-vos ràpid, eh?'(*).

El tercer pis d'aquella tarda estava situat al districte 2 i ens l'havia d'ensenyar Frau Kreuter, que també treballava per una immobiliària. Vam arribar un pèl tard per culpa d'un error de càlcul i la senyora Kreuter ens ho va recriminar. L'acompanyava una noia més jove armada amb una carpeta, que sempre queda més professional. El pis és un quart sense ascensor, no us importa, oi? Doncs no.

Mentre pujàvem, la senyora Kreuter que començava a evidenciar símptomes de sobrepès, va esbufegar que pujar quatre pisos a peu era bo per la salut. Tot i que en aquells moments el seu cor estar patint cosa de no dir, vam pensar nosaltres. Finalment vam arribar al quart pis sense haver de trucar cap ambulància i la noia jove va intentar obrir la porta sense èxit. La clau no funcionava. Ai, que estrany.

Van trucar per telèfon i al cap de poc ens van dir que és que el pis ja estava llogat. (Pregunta: i d'on és la clau amb la qual has intentat obrir la porta?) Ho sentien molt. Vam baixar les escales i vam sortir al carrer. I es va escenificar el final del Truc Número Quatre.
-I quan estàveu disposats a pagar com a molt?
-X.
-Oh! Quina casualitat! Tenim un pis preciós que us costarà més o menys això! Podem quedar un altre dia i anar-lo a veure.
-D'acord.
-Què us sembla demà?
-A quina hora?

Amb tot plegat, el pis amb més números continuava sent el de dimarts.
----
(*) També conegut com a "Meloquitandel·lamaaano, ruuubia, meloquitandel·lamaaano".

1 any

2008-04-11T13:28:53+00:00

Un any passa volant. Noch eine Runde?

Camí de l’euro

2008-04-11T07:00:48+00:00

Avui, dia 11 d’abril de 1998, he de confessar-vos un dels meus secrets més ben guardats. No sé per on començar però espero que em sabreu comprendre tot i la sorpresa que us pugui provocar. Fins i tot podria ser que, malgrat la sinceritat amb la que obro el meu cor arriscant-me a trencar la [...]

Diari d'una cerca (I): Il·lusionats

2008-04-10T19:30:00+00:00

Aquesta és la història de la nostra cerca de pis, que va ser una barreja d'il·lusió i d'estrès, vista amb la perspectiva que proporciona un any pel mig. És una història esbiaixada pels records, com ho és qualsevol història real, a l'hora esbiaixats per la memòria. Concretament, la meva mala memòria. Bé, també hi ajuden les notes que vam prendre per a organitzar-nos.

Tot plegat va servir també per aprendre boniques paraules com Kaution (fiança, que en principi te la tornen), Provision (comissió, que no te la tornen), Monatsmiete (lloguer mensual) o Betriebskosten (que vindrien a ser les despeses de la comunitat, en aquest cas). I també va ser una manera de conèixer Viena a través de la necessitat.

Vet aquí el relat en perfet perifràstic, una mica d'imperfet i unes pinzellades de present que en aquell moment ple de condicionals i buit d'indicatius no sabíem que descriuríem en un futur. També hi poden aparèixer altres temps verbals, no ens enganyem.

Dienstag, 10.04.2007
Com que al lloc on ens trobàvem temporalment encara no disposàvem d'internet, dilluns de Pasqua (l'ahir d'aquell avui), vam passar per un locutori amb internet. Allà, a part d'escriure una tarradellesca entrada al blog, vam aprofitar per mirar pisos a pàgines com www.jobwohnen.at, willhaben.at, wohnnet.at o la secció immobiliària de derstandard.at i vam començar a enviar correus-e als que ens semblaven prou bé.

Així, dimarts, després d'aconseguir tenir internet, gràcies al tècnic del lloc que okupàvem (dir que és un tècnic meravellós seria una ironia mordaç), vam començar a rebre algunes respostes, a l'hora que enviàvem noves consultes. De tot plegat en va sorgir la primera cita per a aquell mateix dia.

Herr Kuhlmann és un home jove que oferia un pis al cinquè districte, prop de l'estació de metro de Pilgramgasse. Com que vam arribar d'hora (o ell va arribar tard) vam aprofitar per tafanejar l'escala. No ens va fer massa bona impressió, estava deixada, potser no bruta però sí envellida, cosa que per desgràcia comprovaríem més tard que es repeteix a altres llocs. Quan va arribar en Kuhlmann ens va mostrar el pis que a mi em va semblar una mica estrany. Tenia dues portes per les que s'hi podia entrar i sortir. És a dir, que originalment eren dos pisos. Però de fet no era tan gran com perquè fossin dos pisos, o sigui que aquesta planta de l'edifici va ser una orgia de reparcel·lació en algun moment.

El pis tenia un avantatge que era que en ser llogat a un particular no s'havia de regalar diners de Provision a una immobiliària. Però no sé per què, a mi no em va acabar d'agradar, probablement per la disposició de les habitacions.

De totes maneres, fins a aquell moment, aquest era el pis que tenia més números. El número, de fet. D'altra banda, encara no havíem vist res.

De com s’escriu una novel·la (Màrius Serra)

2008-04-10T18:00:32+00:00

De com s’escriu una novel·la, tot i el que pugui semblar pel títol, no és un llibre que expliqui com escriure una novel·la sinó com es va escriure una novel·la. És doncs, la biografia d’una novel·la, Monocle, però també és una biografia (o més aviat una espècie de diari incomplet) de l’autor. Una biografia d’una [...]

München Connection (i V)

2008-04-09T19:30:00+00:00

Fem el check out i deixem les coses en una habitació. Sortim a esmorzar a la Hauptbannhof. Donut amb ametlles i sucre. Després agafem el metro cap a Rotkreuzplatz per seguir a peu cap al Nymphenburg pel costat d’un canal artificial. Arribem al palau i passem als jardins, que són més barats.

El Nymphenburg

Com sempre, són enormes, amb una part “feta expressament” i una altra “bosc feréstec”. A més, hi ha diverses casetes. Per exemple, trobem el Badenburg i després l’Amalienburg, que és una caseta rococó. Quan en sortim passem per un pont on sentim: “Has vist, Jordi? Aquests tenen el coll blanc, oi que són macos?”. Aquests són més de Barcelona que jo. Clar, jo no sóc de Barcelona.

Des dels jardins del Nymphenburg

Passegem una hora o una mica més pels volts del Nymphenburg i decidim que és una bona hora per dinar. Ens dirigim a la zona del Ruffini, el restaurant on vam sopar dissabte, perquè vam veure que hi havia altres restaurants que podien estar bé. I després de descartar uns trenta mil restaurants italians ens decidim per un tal Padis, que té aire a pijillo. Això normalment em tiraria enrere però, de tant en tant, està bé variar una mica.

Demano un Şiş Yogurtl que consisteix en carn de be, tomàquet, albergínia i pebrot sobre un mantell de salsa de iogur sobre un llit de pa torrat i tot plegat al forn. He de dir dues coses. La primera, que està molt bo. La segona, que estic esperant en candeletes per escriure això que estic escrivint només per escriure la lletra Ş.

Tornem a l’hotel, esperem una estona i anem a la Hbf. Allà, mentre esperem el tren, veiem que torna a caure porexpan. Cony! Fot fred.

(Per cert, això del München Connection ha quedat massa llarg).

Les enquestes ... (V)

2008-04-09T14:43:00+00:00

Avui tanquem l'enquesta Què faries si Arés Tubau(ERC) i tu us trobéssiu sols en una illa deserta? amb el següent resultat:

Prendre'm un diazepan: 8 (44,4%)
Independitzar la meva part de l'illa: 5 (27,8%)
Obrir un Carrefour a l'illa del costat: 4 (22,2%)
Retolar la palmera només en espanyol: 1 (5,6%)

I deixem oberta l'enquesta Què faries si Jordi Giménez(ACR) i tu us trobéssiu sols en una illa deserta? una setmana més.

München Connection (IV): Les dues torres

2008-04-07T21:27:39+00:00

Diumenge, 23 de març de 2008
Hauptbahnhof, entrepans, esmorzar. I de passada comprem uns entrepans per dinar més tard, doncs hem decidit que dinarem a l'Englischer Garten, on hi arribarem després de creuar per enèsima vegada l'Altstadt.

L'Englischer Garten és una gran extensió de terreny de bosc domesticat com podria ser-ho el Prater vienès, però no tant bonic. I dic això ara que ningú de Munic em sent, ja que a la guia hi diu que aquí no se'ls pot dir que un altre lloc és millor, que s'enfaden. Em sembla un avís bastant inútil: a poca gent li agrada que vinguin de fora per dir-li que fora és millor. D'altra banda, tots hauríem de ser capaços de fer una mica d'autocrítica i reconèixer que casa nostra no té perquè ser estrictament la millor. Però el que no em queda clar és si a Munic això es deu a la incapacitat de fer autocrítica o a un sentiment d'inferioritat. O potser no és un problema de Munic sinó de l'escriptor de la guia, Karl Forster. La guia és de la serie Marco Polo.

El problema de les comparacions, de totes maneres, és que la gent no les enten d'una manera lògica, sinó més aviat visceral. Així, hi ha gent que podria pensar que en la primera frase del paràgraf anterior estava dient que l'Englischer Garten no és bonic. Però no és aquest el cas, doncs és molt bonic. Però no tant com el Prater. Per posar un exemple: si al Prater el valoréssim amb un 9, l'Englischer Garten el podríem valorar amb un 8. I que consti que es un exemple, que en realitat no estic valorant cap dels dos llocs. Tot plegat demostra que és molt difícil no ofendre a ningú que tingui ganes d'ofendre's per qualsevol tonteria. A tots els que s'ofenen ràpidament per una mala interpretació de les paraules els hi diré: casa vostra és una puta merda i així us la mengeu amb patates. Als que senten el que se'ls diu, en canvi, no els hi diré.

Caminant per l'Englischer Garten ens trobem darrera d'un parell de families que caminen juntes. Les criatures van buscant ous de pasqua pertot, que probablement van ser amagats pels pares o mares el dia abans. Cada cop que troben un ou o una xocolatina en forma de conill o el que sigui, les criatures s'esveren encara més. El que no veig és la relació entre la setmana santa i uns maleïts ous de xocolata. Bé, l'única relació que veig és que alguns dels ous són Kinder Sorpresa i que la resurrecció de Jesús va sorprendre a molta gent; però no em convenç.

Quan arribem a la Chinese Turm, que com indica el seu nom és una torre d'estil xinès, que es troba al mig del parc, comença a caure porexpan. Fem com si res i seguim el nostre camí. Poc després deixa de pseudonevar. Conforme avancem el parc va convertint-se en un bosc i ens anem trobant menys gent. Tot i el fred, seiem en un banc i comencem a dinar. Torna a caure porexpan, que caurà fins just quan acabem de dinar; moment en el que decidim que anem al Museu del Rock, a la Olympiaturm de l'Olympiapark.

Chinese Turm al Englischer Garten

A la guia hi diu que el Rockmuseum és gratuït. Però quan arribem a l'Olympiaturm resulta que està inclosa en la visita a la resta de l'Olympiaturm i aquesta val 4,50 euros i hi ha una cua llarguíssima (la guia és de la serie Marco Polo.). O sigui que decidim passar del museu i pugem un turonet que ens oferirà una bonica vista del parc i de la ciutat. Quan tornem a la torre, la cua encara és encara més llarga. O sigui que tornem cap a l'hotel.

Olympiaturm

Després de descansar una estona, berenem i anem a donar una volta. Pujem Goethestraße i anem seguint carrers fins que arribem a l'Alter Südfriedhof, un cementiri molt antic. Després passem el riu Isar i anem a parar a un barri que al mapa se'n diu Au. Doncs, au, el veiem fent un volt. Però no té gran cosa a destacar, és un barri residencial i prou.

Fa fred i tenim gana, o sigui que tornem en direcció a l'hotel a l'hora que busquem un lloc per sopar. Ens decidim per un Pizza Hut, que de fet és un restaurant, a vesar de gent i amb carta, no pas com els que estem acostumats de pizza per emportar.

A la taula del costat hi seu un trio de sudamericans que li pregunten a la cambrera si parla espanyol. La cambrera no parla espanyol. Mengen poc, marxen i dues parelles d'holandesos (o això deduïm) ocupen el seu lloc. No triguem a sentir que la cambrera els contesta que parla una mica d'anglès. Com pot ser que tothom vaig pel món pensant que parlaran el seu idioma?

Un cop sopats tornem a l'hotel, que és aquí a la vora. Veiem King Kong de Peter Jackson en alemany. Massa diàleg no té.