Sóc un immigrant. Al meu poble natal, la Sereníssima Republicà de Rubí, ja gairebé ningú em recorda. M’escolten l’accent i diuen, tu no ets d’aquí, i si ho eres, ja has perdut els teus drets constitucionals. Quan parles -diuen- s’et nota la llarga estança a les terres del camp de Tarragona. Has canviat el “nen” pel “xec”.
En canvi, a la Immortal Tàrraco sempre seré un pixa-pins. Que si el “haguessi” i el “volguessi”, que si “platjA, fetgA i cotxA”.
Aquestes mostres d’exclusió l’acaben portant a un a integrar-se entre persones amb circumstancies semblants. I així és com hem conformat un guetto amb altres persones de Barcelona, paries de Tarragona o, fins i tot, de Reus.
Reusencs, aquests si que ho tenen malament. L’estigma de ser gantxet és una cosa que no es perdona a la capital de l’Imperi. Em recorda a les guerres de l’odi amb Sant Cugat.
Encara recordo les ràtzies, els atacs furtius en les fredes nits del mes de gener. Quan tothom dormia a Sant Cugat. Com cremàvem les seves fortificacions frontereres, com passàvem per l’espasa a tots el cucufatencs que capturàvem… ah! quins temps aquells. Bevíem vi de les bodegues Rosas per celebrar l’èxit de les incursions.
Però jo sóc un cercador de fortuna, les fredes terres de Rubí se’m van quedar petites. Volia veure el sud. Volia conèixer les civilitzacions de les que havia sentit a parlar. I així va ser. De la mateixa manera en que Conan va abandonar Cimmeria per fer fortuna a les terres del sud, vaig fer jo.
La veritat, és que un cop a Tàrraco, hi han un parell de coses que fan que un vulgui passar-hi un temps. La cuina del Serrallo, el Chartreusse, les palmeres… les vistes…
Sóc al cap damunt de la Rambla Nova, allí on temps ençà hi corria una muralla fins al trencall. Aquí, és on es troba el balcó de la ciutat, el balcó del Mediterrani.
Al meu darrere, en Roger de Llúria contempla impassible el Mare Nostrum. Amb l’anhel als ulls del qui ha dedicat tota la seva vida al mar i es veu obligat a contemplar-lo des de terra. A Rubí no hi ha mar -penso- però dins meu sempre he sentit la seva presencia. M’agrada el mar.
En Roger em convida a mirar l’horitzó, em senyala el camí a Calàbria.
Ric. El gran almirall català va néixer forà de Catalunya. Era un immigrant. És un immigrant a Tarragona, igual que jo.
Ruggerio, Amichi et amic, potser acabi tenint la meva pròpia estàtua al teu costat, així podríem compartir tots dos les cagades dels coloms.
Miro des d’el balcó la part baixa de Tarragona. Contemplo l’Amfiteatre. Em prometo anar-hi de nou a fer-hi una visita. Contemplo les vies del tren, la platja del Miracle. Ah! Jo vivia allí a baix!
Abans de marxar torno a mirar el mar, embadalit. Amb la boca que poc a poc se’m va obrint com a un badoc qualsevol. I toco ferro. El ferro de la barana. Com un bon tarragoní.
Il·lustrat per Armand
_______________________________________________________
Nota: Cal dir que, l’estàtua a Roger de Llúria, no mira al mar. És una llicencia que em prenc. De fet mira a la Rambla Nova, com convidant a tothom qui passeja a acostar-se al balcó.
Entrades (RSS)