lluismarti.cat

Aquesta nit ha sigut una nit de felicitat aliena. També una mica meva perquè em fa feliç que la meva cosina ho sigui i també perquè he vist –en tenia dubtes– que l’amor encara existeix. Encara que només sigui pels demés. He decidit moltes coses aquesta nit. La més important, potser, és deixar d’escriure.

Quan  fa gairebé un mes vaig deixar aquest blog en espera era perquè havia decidit acabar d’una puta vegada una novel·la que tenia a mitges. Però no en sóc capaç. Ara mateix admiro qualsevol escriptor que hagi acabat una novel·la per dolenta que sigui.

Ni tan sols tenia pensat escriure que deixava d’escriure. És una mica contradictori fer-ho, si ho pensem bé. D’altra banda, trobo bastant curiós que fa tres mesos vaig fer broma sobre això de deixar d’escriure. Suposo que la part del meu cervell que escriu va una mica per davant de la part que decideix.

Però tot i aquesta contradicció que comentava fa una estona, estirat al llit i repassant la meva vida sencera –ho faig bastant sovint últimament–, he recordat una teoria que vaig desenvolupar quan era petit i la Mort va decidir començar a visitar de nou la meva familia. I m’han vingut ganes d’escriure-la.

Recordo que em trobava a la meva habitació de petit –ara ja no és un dormitori però m’agrada veure-hi jugar els meus nebots– quan se’m va ocórrer la teoria. No sé perquè vaig pensar que cada segon que passava la linia temporal es dividia en dues. En una, un jo moria. En l’altra, un jo no moria. I jo era el jo que no moria en aquell segon. Tampoc no moria en el següent. Ni en el següent. Ni en el següent. I aquest sóc jo, el jo que no ha mort durant el segon anterior.

Mentre era al llit, fa una estona, he pensat que valia la pena escriure-ho. I també que era una bonica manera de dir que deixaria d’escriure perquè la teoria es podria reformular d’una altra manera. En cada segon que passa la linia temporal es divideix en dues. En una, un jo escriu. En l’altra, un jo no escriu. Jo era el jo que escrivia. Però d’aquí a un segon seré el jo que no escriu.

Podríem dir que llegir és un plaer. Aquesta frase sovint és certa, però sol fallar quan convertim el verb llegir en la seva forma reflexiva. El problema precisament es troba en la reflexió no sempre reconfortant que comporta retrobar-te amb la merda que vas oblidar un cop va baixar vàter avall. Li tens estima perquè és una part de tu, però és possible que faci pudor. No vull semblar negatiu. No crec que tot el que hagi escrit sigui comparable a una diarrea d’estiu; alguna cosa en salvaria.

M’agradaria poder dir que alguns relats (els pitjors, en concret) han estat publicats perquè he seguit al peu de la lletra aquella frase de Borges segons la qual l’única manera d’acabar un relat és publicar-lo, deixant de banda que sempre queda més intel·lectual(*) citar algú més llest que un mateix, com Borges. Però no. És la immediatesa que els blogs ens proporcionen el que, juntament amb algun defecte intrínsec meu, m’ha impulsat (com a tanta altra gent, encara que això no sigui motiu de disculpa) a precipitar-me en la publicació d’aquests relats.

Fa gairebé un any que vaig publicar una de les històries que crec que mereixen salvar-se. La protagonitzava un personatge que es deia igual que jo i que, de fet, compartia altres coses amb mi. La història es titulava Des de Maragu, com aquest blog, i el protagonista (atenció spoiler) decidia marxar cap a Maragu. Jo em vaig quedar aquí, a no-Maragu. Però ara sóc jo el que se’n va a Maragu deixant orfe (temporalment) aquest blog [Des de Maragu] i d’altres blogs on se suposa que escric. Ocasionalment faré algun viatge a no-Maragu, sobretot a Toca’m el La.

Amb aquest escrit perdo l’oportunitat de publicar un relat eròtic aprofitant que aquest és el post seixanta-nou del blog. També perdo l’oportunitat de publicar un relat no eròtic, que se’m donen millor. Hi ha coses que deixo per la vida real. Una d’elles és el sexe, però ara no sé on l’he deixat. Noies, si em voleu ajudar a trobar-lo, el meu e-mail és a dalt a l’esquerra, com el vàter. És veu que a Maragu també hi podré llegir e-mails.

Aquest paràgraf deu correspondre al moment en que he de dir que moltes gràcies als que us heu deixat caure per aquí. Sense els vostres comentaris i, sobretot, sense les vostres lectures res no hauria tingut sentit. Aquest blog, com els demés, queda en espera fins que torni de la feina (porto prop de 29 anys de vacances). Ara mateix no sé quan serà la tornada.

Acabo. Els que veniu per aquí buscant algun relat per llegir us haureu adonat que això no és una història. Però d’alguna manera és totes les històries. O un fragment. O el principi de la història que vindrà. O el que hauria de venir i no vindrà mai. Qui ho sap? Sigui com sigui aquí quedarà el testimoni dels intents de… no sé… d’alguna cosa. Perquè alguna cosa s’ha d’intentar.

—–
(*) En el sentit original, no en el significat deformat i devaluat per polítics i mitjans de comunicació, entre d’altres.

–Qui era el Luis Molins?
–El Lluís Molins… què vols que et digui, de família o d’ofici?
–Una mica tot.. comencem per l’ofici.
–L’ofici… ells tenien una barberia, peluqueria de senyors, vaya. Al carrer Muntaner, però la seva il·lusió era la música, el piano.
–I la família?
–La seva mare, l’Otilia, i una germana l’Anita.
–Qui era el pare?
–El pare… Joan. Que va morir a l’ampliar la botiga, de peluqueria de senyors la va posar de senyores, eh? I una nit va morir de repent. Va treballar molt, va ser l’època que les dones es van tallar el cabell, que duien monyo i aixís, i va ser una nit que va treballar molt molt i estava cansat i era el dia de sant Joan i ni va volguer dinar, no va volguer dinar perquè… de tant malament que estava, i a la nit va morir de repent.
–I com estaven relacionats amb Rubí?
–Perquè el pare era cosí germà de l’avi Francisco, bueno de tots els germans, clar. Aquest Joan era cosí germà de l’avi Francisco, del meu avi.
–El Francisco era el pare de la teva mare?
–Sí.
–Tu saps si tenien relació amb algun monjo?
–No.
–O amb l’Església?
–No, no, no no, que jo sàpiga no.
–A quina Església de Barcelona anaven normalment, a missa…
–No ho sé. Ells vivien al carrer Muntaner i jo vivia al carrer Aribau. Uns al cap d’amunt i els altres al cap de vall, no ho sé.
–Com és que tocava el piano…?
–Perquè li agradava molt.
–Hi ha algú més a la família…?
–No, no, no hi ‘via ningú. Va començar a col·legit i li agradava molt. Era la seva vida.
–Va tenir fills? Es va casar?
–No, es va casar molt gran, ja. Es va casar gran i no va tenir fills.
–Tu el vas conèixer en persona?
–Síiii. Venien molt a Rubí, venien molt. El seu pare i l’avi eren cosins germans, oi?, però s’estimaven com a germans. I ells la casa a Rubí… era casa l’avi. La casa on vius tu.
–La casa ja estava dividida en dos cases?
–De moment no, es va dividir l’any 29, quan es va casar la filla petita, la Maria, allavons van fer el pis.
–Que es va casar amb Agustí Bach…
–Amb Agustí Bach sí, … ha, ha, ja saps.
–De què te’n recordes de…?
–Era un pis petit i el van arreglar molt bé, senzill però bé, i sé que a mi m’agradava molt anar-hi perquè com tot era nou… jo allavons tenia nou anys, era l’any 29. I m’agradava anar perquè tot era nou.
–I com veníeu? En cotxe, en tren…?
–Aquí? En treeeen! En tren…
–Quant durava el viatge?
–Tres quarts, allavons.
–Des de Plaça Catalunya, anàveu?
–No. Nosaltres ‘nàvem… de primer ‘víem d’anar a Gràcia i després va parar a Provença… perquè a Provença només hi paraven els sarriàs, però després van fer que paressin el terrassa i el sabadell i ‘navem a pujar a Provença. I de Provença a aquí Rubí. Tres quarts. Es comptava de Barcelona a Terrassa, una hora.
–Quants anys tenia el Lluís Molins quan tu vas néixer, més o menys?
–Ai, no ho sé. Sé que era més gran que jo, però…
–Dius que veníeu aquí, més o menys com el recordes tu, de gran?
–Ah, bé…
–Si tu tenies nou anys, ell quants en podia tenir? 20? 30?
–Sí. Ell… no venia tant, la que venia més era la seva mare, l’Otilia. Les festes majons… festes entremig de setmana, el que venia més. I la seva filla que venia a ballar per la festa major, la filla d’ella, eh?
–L’Anita?
–L’Anita, la germana del Lluís.
–I tu, què recordes de la Barcelona d’aquella època? Dels anys 20, abans de la Guerra…
–Dels anys 20 no puc recordar re! Que hi vaig néixer!
–Bueno, però el 29 ja tenies nou anys… abans de la guerra, abans del 36.
–Ah! Barcelona era molt maca.
–Més que ara?
–Sí. Per mi sí.
–Per què?
–No hi ‘via tant trànsit… Jo ‘nava a dur recados del meu pare, que era joier, goita i ‘nava a dur recados del gravador de l’un a l’altre, portava alguna joia a la butxaca, ja veus tu, quina tranquilitat hi ‘via.
–Has dit que ells i vosaltres veníeu a Rubí, i els de Rubí anaven a Barcelona?
–A casa venien, sí. Sobretot a comprar les sabates de la Festa Major… allavons no hi ‘via aquí a Rubí tantes botigues. I la roba, també… Venien a Barcelona i s’estaven a casa algun dia. A casa meva, eh? No a cal Lluís!
–D’aquí Rubí, d’aquella època, què en recordes? Què t’agradava?
–Ai, tot.
–Tot?
–Tot. Perquè jo ‘nava a casa els avis, però allavons teníem… al carrer Sant Gaietano, al capdamunt, la germana de la meva àvia, de la padrina, que tenia una filla de la meva edat, nou mesos més gran que jo, i ens aveníem molt per jugar. I ‘nava allà per jugar. Que tenien un hort, que encara hi és, però ja és d’un altre d’allò, i després més gran… ja va venir la guerra, i ho va espatllar tot.
–Parlem de la casa, ara. La va comprar el Francisco Molins?
–Sí.
–A qui?
–No ho sé. No me’n recordo d’això, com que no hi era…
–És que allà vaig trobar escriptures, però són escriptures del segle XIX, quan no hi havia casa, quan era un terreny… També… Com pot ser… com penses que… jo… el que passa és que la llibreta… vaig trobar una llibreta del Lluís Molins a les golfes… escrita a mà per ell, signada per ell, que té una recepta d’un Elixir de Llarga Vida.
–Que què?
–És una recepta per fer un Elixir de Llarga Vida.
–Això que’s feia llavors de…
–Sí, en ‘via sentit a parlar però no… jo… no hi vaig parar atenció, vaya, no ho sé…
–O sigui… n’havies sentit a parlar a la família, d’això?
–Guardaven el paper, encara hi és?
–Hi ha la còpia, la còpia que va fer el Lluís Molins i per ‘xò et preguntava lo dels monjos, perquè allà deia que la recepta era d’un monjo dominic.
–Jo de tot això no en sé re.
–I Francisco Ferré, et sona?
–No.
–Es que era el nom del monjo.
–No, no, no.
–I com penses tu, que aquesta llibreta va anar parar allà a les golfes?
–Ah, perquè abans tot ho guardaven. I aquest… mira, també li devien guardar, com a record. Em sembla que en ‘via sentit a parlar però jo no hi vaig parar atenció. Devia ser molt joveneta, jo.
–La recepta està signada l’any 1920, la còpia.
–Vaig néixer allavons.
–Llavors en devien prendre, la família…
–De petita no hi parava atenció i de gran no en ‘via sentit a parlar mai.
–Té família el Lluís Molins, per la banda de Barcelona? Té família viva? Nebots o…
–Nebots, potser sí encara són vius però no ens tractem ja. Ja ha anat marxant la família.
–Fills de l’Anita?
–Tenia un noi i una noia, l’Anita. Que són els únics que conec ja.
–Què en recordes de la Barcelona de la Guerra?
–Jo lo que recordo més eren els bombardetjos, quant tocaven l’alarma que ‘víem de baixar als puestos que tenien refugi… allà no hi ‘vien refugis, baixàvem a baix, a les botigues, a planta baixa, que si hagués caigut una bomba… tot ‘guera ‘nat a sobre, sí. Jo el que més recordo de la guerra és això, perquè de menjar hi ‘vien moltes cues i tot, però jo venia aquí a Rubí a casa els avis i ells ja m’ho tenien tot comprat i no vaig tenir que fer cap cua. La vaig passar bé es pot dir, amb aquest sentit del menjar no vaig passar gana.

A partir d’aquí, l’única cosa que vaig poder esbrinar del Lluís Molins és que havia acompanyat al piano a Emilio Vendrell, és a dir que era com a mínim un dels Luises Molins que havia trobat a La Vanguardia. De l’Elixir, res. O sigui que després d’haver realitzat la pitjor entrevista del món, l’única cosa que em quedava per fer era prepara l’elixir. I beure’m-el. I que fos el que Déu volgués, però això ja era més cosa Seva que meva.

La gràcia no està en el sexe sinó en el flirteig. Amb aquesta idea al cap el noi puja al tren i s’asseu sol. És al principi de la línia i per això el tren encara trigarà uns moments en arrencar. Tot seguit, una noia que li resulta més maca que no pas lletja s’asseu davant seu probablement perquè en tots els grups de quatre seients ja hi ha algú, li agrada anar al costat de la finestra i, total, no hi ha manera d’estar sola. Després arriba una altra noia que li sembla més lletja que no pas maca i s’asseu just al costat de l’anterior. La noia més maca que no pas lletja acluca els ulls, com si volgués dormir, deixant la bossa d’una botiga de roba a la falda. Ell se la mira sense miraments, amunt i avall. Què li podria dir per fer-li un compliment? No ets lletja? I encara més, no vol ofendre a la noia que és més lletja que maca (de fet, tampoc és que sigui lletja però no és el seu tipus, més que res per contrast amb l’altra noia. És més, ni tan sols existeix el seu tipus de noia perquè no en té cap preferència establerta en quant a noies, però li sembla que dir-li a una noia que no és el seu tipus és un eufemisme molt elegant, quan en realitat és el producte de veure massa pel·lícules americanes en les que per lligar has de ser tu mateix, si algú treu el tema del tipus és que no ets el seu, i deixa de perseguir l’animadora de l’equip de futbol americà perquè, fet i fet, li agrades a la lletja de l’institut que, com en l’aneguet lleig, es converteix en un cigne cap al final i, tot i que no te n’havies adonat, sempre has estat enamorat d’ella. Imbècil). La noia que és més maca que lletja obre els ulls, s’adona que ell l’està examinant i se’l mira malament. Per un moment ell pensa que ella s’aixecarà i anirà cap a una altra banda, però només gira el cap cap a la finestra. El tren tanca les portes i comença a caminar. Ell es dirigeix a la noia i li diu que perdona, que no acostumo a veure noies que vesteixin amb tant bon gust al tren. La noia no li diu res, només somriu i torna a mirar per la finestra. Per què ha dit això, per què no li ha dit, per exemple, que la mirava com insistint perquè obrís aquells ulls que no podien sinó ser bonics? La noia del costat, la que no és tan maca li diu, ofesa, que si li sembla que ella no té tant bon gust vestint, perquè a ella ni se l’ha mirat. Ell li diu, instintivament (el flirteig és instint, pensa, a banda que no te cap preferència establerta en quant a noies), que no, que ella també vesteix molt bé, que, de fet, li anava a dir a ella, també. La noia que és més maca li pregunta que si ho diu a totes. Ell diu que no, que, ves quina casualitat, mai en veu cap de tant ben vestida i avui se n’ha trobat dues. Però quina trobes que vesteix millor, li pregunta la segona. Ràpid, diu que el bon gust és bon gust i que no hi ha graus. Les noies es miren, somriuen com dient ja sí clar se li veu el llautó, se’l tornen a mirar sense variar ni un mil·límetre els músculs del voltant dels ulls com dient sí ja clar se’t veu el llautó i després giren el cap, una cap a la finestra, l’altra cap a terra. Es veu que no és una pel·li porno perquè sinó ja estarien, com a mínim, ensenyant alguna part íntima. I encara menys és una vida real porno, perquè la vida, si és real no és porno; si és porno és mentida; i si és real i porno no és vida, no ens enganyem.

Queden sumits en un silenci que, més que incòmode, és silenciós. Dues parades més tard la noia que és més lletja que no pas maca (que no és que sigui lletja, sinó que a ell li agrada més l’altra) s’aixeca i baixa del tren, no sense dedicar-li un últim somriure que a ell li fa pensar que, en el fons, és més maca aquesta que no pas l’altra que fins fa cosa de picosegons li semblava més maca. Com no se n’havia adonat fins aquell moment? Bé, ara no hi ha res a fer. A més, això no fa que la noia que queda tenia davant seu sigui menys maca, en valor absolut. No ho volia dir abans, li diu a la noia que té davant, però tu vesteixes molt millor que aquella altra noia. Ella no contesta però somriu i torna a mirar per la finestra. Ell dubta si dir-li que té un somriure preciós (molt més, on vas a parar, que el de l’altra noia), preguntar-li si amb aquest somriure en el fons s’està rient d’ell o demanar-li per la marca de pasta de dents que utilitza. Però llavors arriben a la següent parada i una altra noia seu al costat de la primera. Aquesta nova noia representa el paradigma de mestressa de la germandat alpha aquella-lletra-grega-que-té-pinta-d’E-rara kappa de la Universitat de, posem per cas, Wisconsin i per tant es converteix en un objectiu irresistible. I impossible perquè deu estar emparellada amb el representant de la germandat u-umlaut es-tset del costat, que també és el capità de futbol americà i que, tot i que en el fons no és un mal noi, està de mala llet perquè no està fi i a veure si encara acabarà perdent la puta beca esportiva. Ell, el que creu que la gràcia no està en el sexe sinó en el flirteig, s’adona que ha de deixar de pensar en termes de pel·lícules o que, com a mínim, hauria de pensar en pel·lícules que tinguin alguna cosa que s’assembli a la qualitat.

Trobes que aquesta la noia que tens al costat té bon gust vestint, li pregunta a l’ex-mestressa de l’ex-germandat ex-alpha ex-etcètera. La noia que té davant deixa de mirar per la finestra i se’l mira encuriosida i tot seguit mira a la noia del seu costat encara més encuriosida. La noia d’alfa-centaure (ara ell es decanta ara per la ciència ficció) es mira la noia i diu, sense embuts, que les sabates no lliguen amb la brusa. Ah, sí? Doncs aquests pantalons que portes tu. Doncs aquestes arracades et fan. Doncs sembla que duguis la roba de ta tieta, la grossa. I l’alfa-centuriana s’aixeca indignada i s’asseu més lluny. L’altra es queda mirant al noi. Jo continuo pensant que les sabates queden bé amb la brusa, diu ell, tens bon gust, tens caràcter i ets molt guapa. Gràcies, contesta ella. Afegeix que ell baixa ja, que la convida a prendre alguna cosa. Ella refusa, encara li queda una estona de tren. Ell baixa.

La noia es mira alternativament les sabates i la brusa. Mentrestant un noi que, segons ella pensarà en veure’l, no és precisament lleig s’asseu al seient del costat del que ocupava el noi que li havia tirat els trastos. La noia veu el noi (i pensa que no és precisament lleig) i li pregunta si creu que les sabates no lliguen amb la brusa. El noi es queda sorprès, quines preguntes de fer a algú que no coneixes de res, i per uns moments no sap què dir perquè no té gaire criteri. A més, si li diu que no lliguen del tot potser ella s’enfada perquè semblaria que li estigués dient que no sap conjuntar la roba i això no se li pot dir a una noia, ves a saber per què. D’altra banda, si li diu que sí que lliguen potser ella s’enfada perquè semblaria que ell està intentant quedar bé. Tot depèn de per què ho pregunti. Però tampoc pot preguntar-li per què ho pregunta, ja que llavors semblaria que està intentant el·ludir la pregunta. Sort que no estan casats, pensa. Si no dius res és que penses que no lliguen gaire, li diu ella. Nonono no és això, diu ell, és que m’ha sorprès la pregunta. I doncs? Doncs, sí que lliguen. N’estàs segur. Sí. No et sembla que el color de les sabates és massa llampant? Fa joc amb el teu somriure, li respon ell. Ella somriu.

Ella li diu que encara no l’havia vist somriure, sense deixar de somriure. Ell li diu que se l’imaginava i que encara ha sigut millor en veure’l. Ella li diu que llavors les sabates potser no són prou llampants. Ell diu que no es preocupi, que amb aquest somriure ningú no es fixarà en les sabates. Ella s’ofèn, és que ha triat malament les sabates? Ell està segur, li diu, que les sabates oculten uns peus preciosos, que potser seria millor que anés descalça. Ella somriu però tot seguit li pregunta que què en pensa, de la brusa. Ell mira atentament la brusa, en particular la forma que adquireix en la zona pectoral aprofitant que se li ha donat permís implícit. Aixeca el cap i la mira als ulls. Si li diu que la brusa està bé potser ella interpretarà que ell creu que ella no té uns pits bonics i que, per tant, millor que restin ocults. En canvi, si li diu que està segur que la brusa oculta uns pits preciosos, que potser seria millor que anés sense brusa (i sense sostenidors, ja posats) llavors estaria quedant com un sortit. Què és millor, afalagar el seu gust estètic o afalagar el seu cos? Potser pot reconèixer la seva (d’ell) manca de criteri en vestuari i en general. Però no, perquè és massa tard, perquè ja li ha dit que les sabates lliguen amb la brusa (i, coi!, no lliguen. O sí?). Surt per la tangent preguntant-li que per què està tan preocupada si es veu d’una hora lluny que qualsevol cosa que porti un noia com ella li quedarà bé, perquè la bellesa no està en la roba sinó en la persona i és el saber estar el que dóna l’elegància que ella desprèn arreu. O sigui que no vols contestar la pregunta, li diu ella. Ella s’enfada i s’aixeca. Baixa del tren, entre d’altres motius, perquè ja ha arribat a destí.

El noi es queda pensant, divertit, en l’actitud de la noia fins que arriba a la seva parada que és el final de línia. Tant bon punt surt del tren li passa una idea pel cap. La gràcia no està en l’estació sinó en el trajecte. O potser és al revés, perquè de fet ell no té gaire criteri.

Vaig continuar llegint.

Se mezcla en una botella y se tiene 8 dias a sol y serena y a los ocho dias ya podrá hacerse uso.
Pueden ponerse ademas otras hierbas, tales como Eucalipto, Tila, Maria Luisa, Camamilla, Santaura [???], etc.

I ho signava Fray Francisco Ferre. Dominico, el 6-2-1920.

La següent pàgina estava en blanc (suposo que perquè quedava a la dreta). La de l’esquerra contenia una recepta per fer sabó. A sota, a l’esquerra de la data es llegia: “por la copia Luis Molins”. La lletra del Luis era igual que la resta, o sigui que el que ho va escriure no era el frare. Mmmm! Molins!, com el segon cognom de la meva àvia materna. Li hauria de fer algunes preguntes.

Però abans vaig començar a investigar sobre elixirs i licors fets per monjos dominics. No vaig trobar res. Evidentment sí que vaig trobar que altres monjos havien produït licors. Sense anar més lluny, els Aromes de Montserrat van ser creats pels monjos benedictins de l’abadia. Tanmateix, els ingredients que sembla que es fan servir no coincidien amb els de la meva recepta. S’utilitza aigua, per exemple. Ara bé, el licor més famós creat per monjos és el Chartreuse dels cartoixans. Cercant dades sobre aquest licor, les coincidències no es van fer esperar. D’entrada, la base del Chartreuse és l’esperit de vi com a l’elixir de Fray Francisco Ferre. Aquesta no és una gran coincidència perquè és molt comú. Però el que és més important és que, segons la tradició, quan els monjos cartoixans van presentar-lo a Enric IV de França el 1605 li van donar el nom d’Élixir de Longue Vie.

També hi havia diferències. Es diu que el Chartreuse s’elabora amb extractes de 130 herbes. Però fins i tot aquí em vaig permetre el luxe de somiar. Partint de la suposició que el fet que el Chartreuse s’elabori amb 130 herbes és una forma d’ocultar la veritable recepta (són moltes herbes, 130), i que suposava que el manà es podia associar al cilantre, segons el capítol 13 versicle 31 (13 al revés!) de l’Èxode, i que la meva recepta tenia 10 herbes, no podia quedar-me quiet veient que 10 per 13 és 130.

Encara més, tot i que el Chartreuse Verd té 55 graus, el Chartreuse Groc en té 40, com l’esperit de vi que hauria d’utilitzar segons la recepta. A més, sembla que el color groc Chartreuse s’aconseguia posant-hi safrà, ingredient que també duia el licor del frare dominic. El Chartreuse Groc va aparèixer el 1838 i la recepta que jo tenia datava, com a molt tard, de 1920. Estava davant de la recepta del Chartreuse Groc? Com n’havia aconseguit la recepta un dominic?

Sempre quedava la possibilitat que fos un beuratge dominic sense cap relació amb el dels cartoixans. De fet, havia trobat que els dominics tenien un llarga tradició d’alquimistes, com la majoria d’ordes catòliques d’origen medieval. L’orde dels dominics va ser fundada per Domènec de Guzmán a principis del segle XIII (!) a Tolosa  amb el nom original d’Orde dels Frares Predicadors. Amb els anys, els dominics van donar a la humanitat monjos de renom, com Bartolomé de las Casas o Tomàs d’Aquino. També cal destacar que els dominics van ser els encarregats de dur a terme la Inquisició. El mític Tomàs de Torquemada, Inquisidor General de Castella i Aragó era dominic, i també era dominic i inquisidor Bernard Gui, antagonista d’El nom de la Rosa d’Umberto Eco, que va existir a la realitat i que va morir, això és important, l’any 1331 (!). Concretament el 30 de desembre, que és gairebé 31. No es pot tenir tot.

Encara vaig trobar molta més informació sobre els dominics, però res de cap elixir.

També vaig cercar a Fray Francisco Ferre (dominico) però el que vaig trobar va ser a Fray Francisco Ferrer (mercedario). A l’hemeroteca de La Vanguardia vaig topar amb aquest mercedari en exemplars des de 1901 fins a 1933. Podríem obviar la diferència ortogràfica del cognom (potser Luis Molins no el va veure mai escrit), però com es podia equivocar d’orde? La veritat és que jo no distingeixo entre dominics, mercedaris, benedictins, cartoixans, franciscans, caputxins o el que sigui, però si Luis Molins va tenir contacte amb un monjo bé li podria haver preguntat de quina orde era en comptes d’inventar-se-la.

Com que vaig arribar a un punt en que n’estava fart de religiosos i d’elixirs vaig començar a cercar informació sobre Luis Molins. També a l’hemeroteca de La Vanguardia vaig veure que apareixia en notícies, des de 1944 fins a 1968, un tal Luis Molins. En alguns casos com a pianista i en altres com a director de l’Orfeó Barcelonès, sempre suposant que fos el mateix. Seria ell el propietari original del quadern que tenia a les meves mans? I si era familiar meu, com sospitava per la coincidència de cognoms, com és que no n’havia sentit a parlar? Si ho era volia dir que la meva passió per la música tenia precedents.

I encara vaig trobar, al google, un altre Luis Molins. En concret, Luis Molins Correa, traductor de l’alemany a l’espanyol del llibre Barrera de fuego. Breve historia de la Gran Guerra (1914-1918), de Werner Beumelburg. Era aquest el del quadern? Era el mateix que el músic?

Massa suposicions i massa preguntes. Havia de parlar amb la iaia Angelina.

Abans, com que somiar és gratis, vaig estar pensant en els efectes de l’elixir de llarga vida. Els efectes de l’elixir descrits al quadern desmereixien el seu nom. No deia enlloc que t’allargués la vida i la majoria de mals que curava no eren mortals, ni tan sols en aquella època. Eren mals molestos, això sí. Les dosis proposades no eren massa grans tot i que veure’n més del compte no resultava perjudicial. No quadrava. Qualsevol cosa que ingereixis en massa quantitat et farà mal. Fins i tot l’aigua, que no podem viure sense ella, pot causar la mort per sobrehidratació. Així que, com havia pensat abans de cercar tanta informació, vaig imaginar que fabricava l’elixir, que en bevia i que parlaria amb Déu. L’embriaguesa d’aquest elixir, pensava, em posaria en contacte amb Déu i seria un il·luminat, a la Llull.

O em mataria, bé per excés d’alcohol, bé perquè durant el procés de maduració hi aparegués alguna toxina. Aquí començava el pla B. La mort per ingesta voluntària d’aquest elixir es podria considerar suïcidi involuntari, a més de ser un fet mereixedor d’una nominació als premis Darwin. Com que no sóc musulmà, mataria un infidel de l’islam, i per fer-ho moriria, és a dir que em convertiria en un màrtir de l’islam. Ha! I els màrtirs de l’islam tenen dret a un harem celestial que conté un munt de dones amb el filtre antispam desactivat. Com que la sort no és el meu fort, segur que em tocarien les més lletges, però menys dóna una pedra.

Clar que abans d’això hauria de trobar els ingredients que faltaven. Després hauria de preparar l’elixir. I, sobretot, volia saber qui era Luis Molins.

(continuarà)