lluismarti.cat

Hi ha un moixernó que, cansat de veure com els seus familiars i companys del regne Fungi moren en mans d’aquelles coses que s’autoanomenen humans, treu la cama de terra d’un saltiró. És la còlera boletificada. La còlera ficada en un bolet. I és l’Hora de Despertar.

De boletada en boletada, el moixernó Paradoxalment Sense Nom crida i crida. Poc a poc, un murmuri tenebrós, semblant a un rot d’ultratomba amb aroma de tuf podrit apaivagat per una atmosfera tan enrarida com rara, acaba amb la pau del bosc nocturn. Poc a poc, els bolets obren els seus temibles ulls grocs quatripartits. Poc a poc, el bosc sembla ple de cases de barrufets a l’hora de sopar.

Els bolets es treuen les lleganyes i fan graciosos saltirons per a desentumir la cama. Mentrestant, es miren els uns als altres i, en un gest que la Història abreviada de la insurrecció dels bolets del món contra la tortura i mort injustes de Pizza Funghi ha qualificat d’instintiu, comencen a moure’s en direcció a La Clariana Principal del Bosc. El moixernó Paradoxalment Sense Nom n’és al centre. Somriu.

–Amics! Ha arribat l’Hora. Heu Despertat. I us he Despertat perquè és… l’Hora.
–L’Hora de què? –salta un cama-sec.
–L’Hora d’Acabar amb els Humans.

Un nou murmuri tenebrós s’aixeca. No molt: uns deu centímetres.

–Els humans estan matant, cada dia, milers, què dic, milers? Milions de bolets! No ho podem consentir més! El hem de tornar el que ens fan! Cal fer-ho i és de justícia! Jo dic, aquí i ara: venjança!
–Ah! Això? –l’interromp un fetge de vaca. — Sí, sí, està molt bé això de la menjança, jo començo a tenir gana.
–I jo!
–I jo!
–I jo tinc ganes de f…
–De què?
–De f…
–Què vol dir f…? Et vols tirar un pet silenciós?
–Noooooo. Fol·lar!
–Però que no veus que no ho podem fer això? Que no tenim ales!
–Noooooo. Vull dir allò de que s’ajunten dos bolets i fan un bolet nou.
–Ah! Coi! Sí. Jo també!
–Volem fol·lar! Volem fol·lar! –comencen a cridar tots els bolets.

El moixernó Paradoxalment Sense Nom, que ha aguantat la conversa pensant si ha fet bé de despertar tota aquesta colla de bolets, veu esgotada la seva paciència i crida:
–SILEEEEEENCI!
(I tots callen.)
–No podem fol·lar perquè no hi ha boletes. Potser no recordeu la llegenda? Les boletes ens van abandonar, van marxar rodolant. I des de llavors ens hem hagut de reproduir per espores.
–Jo el que no entenc –diu el bolet De La F…– és perquè de les espores no n’han sortit boletes.
–Això deu ser cosa d’una maledicció –diu el bolet Del Pet Silenciós– o una plaga o un senyal del destí o diví o alpí o alví o pristí. Però segur que és una cosa.
–És un putada.
–Us faré una proposta. –reprèn el moixernó– Primer matarem tots els humans i despertarem pel camí tots els companys bolets. Després tindrem tot el temps del món per cercar les boletes.
–No és mala idea. Com ho farem?
–Vosaltres amagueu-vos. Però bé, no com ho feu normalment. Jo em quedaré sota aquell arbre i esperaré a que arribi un humà matiner. Fixeu-vos en com el mato i així serà com ho fareu.

Quan els bolets s’amaguen, tots els animals del bosc ja han fugit. Saben que hi haurà problemes.

De bon matí, un boletaire joliu com un espàrrec després de ploure s’endinsa al Bosc de Foodsella amb el seu cabàs buit. Xiula, com per demostrar la seva joliuïtat. El seu amic ha decidit girar a l’esquerra fa quaranta alzines. Ell continua en direcció a La Clariana Principal del Bosc.

Ni un maleït bolet. Com pot ser?

Fins que arriba a La Clariana. I allà, sota una alzina, hi albira un moixernó. S’hi acosta. Se’l mira. S’ajup.

El moixernó salta i introdueix la cama a l’ull dret del boletaire, rebentant-li el crital·lí i aturant-se per falta d’embranzida a tocar de la retina. Es belluga una mica, però no s’hi pixa perquè els bolets no pixen, i salta enfora just abans que el boletaire es dugui les mans a l’ull. El moixernó, ple de sang i líquid ocular, torna a saltar, aquest cop per endinsar la cama en un nariu. Veloç, talment un cuc epilèptic, s’introdueix completament dins el nas i comença a inflar-se fins que els cartílags s’esquincen i el bolet cau a terra deixant una pelleringa tot penjim-penjam al voltant de l’os del nas. El boletaire, per si no us imaginàveu, crida, sagna i plora (per un ull).

El Paradoxalment Sense Nom s’espolsa la sang. A mig sacseig, veu com un altre home s’acosta, alertat pels crits del primer boletaire. El moixernó s’amaga. El segon home s’endú al primer, que es troba mig desmaiat, fora del bosc.

Quan torna la calma, els bolets es tornen a reunir.
–Ho veieu? Podem guanyar!

I això és tot el que ens explica la Història abreviada de la insurrecció dels bolets del món contra la tortura i mort injustes de Pizza Funghi. El que no se sap és si és així de curta perquè se li va acabar la tinta o perquè la història no ha fet més que començar.

Per aquestes coses de la vida he estat mirant al Google Maps quina distància hi ha entre Grenoble (República de la França) i Barcelona (República de Rubí). Llavors m’he adonat que, no gaire lluny de Grenoble hi trobem Barcelonette. Això m’ha fet mirar com es va a Barcelonette, però el Google Maps m’ha enviat a un poble gairebé tan petit com el seu nom: Ur (prop de Puigcerdà, però ja a França)(1), on resulta que hi ha la Rue de la Barcelonette. Per a arribar-hi em feia anar per la Route d’Espagne, clar. [Nota: potser he fet alguna cosa malament, perquè ho he provat més tard i m'ha preguntat si vull anar a la Barcelonette que vull anar...]

He seguit buscant poblacions amb nom curiós. He passat a Itàlia, on hi he trobat Alba, que deu ser molt bonic de bon matí. I ben a prop, Carmangola, paraula homòfona del mot català que significa Capsa de llauna, de plàstic, etc., per a portar vianda, ordinàriament cuita, com bé ens informa el Diccionari de l’IEC, que no accepta (encara) ni tupperware, ni taperuer. Però encara més interessant és una població a la que podem arribar per la carretera E74 des d’Alba: Bra, o sostenidor en anglès.

Això m’ha fet pensar en la cèlebre Fucking, al nord de Salzburg i llavors, he rumiat “anem a veure com es passa del Bra al Fucking segons Google Maps”. Després m’he adonat que rumiava en primera persona del plural tot i que jo no sóc nosaltres. La qüestió és que el senyor Maps, m’ha generat la ruta. Un dels llocs a destacar, tot i que no queda dins de la ruta exactament, es diu Vals (Àustria) i no és cap secret que a moltes dones els agrada ballar. I clar, sent a Àustria, millor que sigui un vals. Un altre lloc, que sí que és dins la ruta no acaba de quadrar: Mutters (en alemany, de la mare) i és que això fa baixar la líbido. Mutters és ben a prop d’Innsbruck. A la part italiana, en canvi, ja se’ns avisa que si estàs tocant un bra amb la intenció de fucking, has d’anar en compte per no acabar Calcinato.

Només em queda destacar d’entre els noms curiosos Passau (Alemanya), que es va fer cèlebre just després de l’11-M com a consigna per a organitzar manifestacions davant de les seus del PP, vía SMS. Però això és una altra història.

—
(1) Per cert, que va existir una ciutat a Mesopotàmia que es deia Ur, on hi va néixer Abraham, senyor que va viure 175 anys, i que amb cent anys ell (i noranta la dona) va tenir un fill anomenat Isaac amb certa intervenció divina. Abans havia tingut a l’Ismael amb una esclava, amb intervenció humana. Passat un temps, va fer fora de casa l’esclava (que es deia Agar) i a l’Ismael. Llavors Déu li va demanar que oferís a l’Isaac en sacrifici. Abraham, ni curt ni mandrós, va agafar al seu fill Isaac com si fos un porc i quan anava a tallar-li el coll, Déu, que només estava de broma, l’aturà. De vegades costa de creure que el Deú del Primer Testament (altrament dit Antic) sigui el mateix que el del Segon (o Nou). De vegades fins i tot costa creure en general. Però tal com està el món no costa de creure que algun gen d’Abraham vagi corrent cromosoma amunt, cromosoma avall.

Miércoles, 24 de septiembre de 2008
M’aixeco més tard i vaig a voltar. Aquest cop quan surto de l’hostal giro a la dreta i no a l’esquerra com les altres vegades. Camino una bona estona fins que arribo a una espècie de forn de pa on fan entrepans. En compro un de xoriço i cerco un lloc on seure tranquil·lament, prop de la catedral.

M’assec a la Puerta de Jerez (segons la consulta al mapa que faré després, quan escrigui això) a menjar-me l’entrepà de xoriço. Quan acabo encenc una cigarreta. Se m’acosta un home, probablement gitano. Duu una caixa d’enllustrar sabates. Em demana una cigarreta. Li dono. Em diu que si vol que m’enllustri les sabates. Li dic que no, que gràcies. Insisteix. Insisteixo en la meva negació. Insisteix igualment. Cedeixo. Per què, si no els queda gaire temps de vida? No ho sé però cedeixo. M’enllustra una sabata mentre em dóna conversa. Després l’altra. Començo a pensar que hauria d’haver convingut el preu per avançat, però no vull semblar el típic(sic) català agarrao. Quan està amb la segona sabata em diu que em posarà un reforç a la part del darrera perquè està molt desgastada. Treu una mitja lluna metàl·lica i la col·loca a la sabata amb uns claus i un martell. Després torna a la primera sabata. Ya ’stá. ¿Cuánto es? Ventinueve y medio. ¿Cómo dice? Ventinueve y medio. Collons, penso, l’enllustrada més cara de la meva vida. Però de cop y volta no vull veure més aquest home. De fet, mai no l’havia volgut veure. La culpa és meva per no haver preguntat el preu primer. Li pago. Ventinueve y medio cada una. ¿Qué? Son do’ reparasione’, ventinueve y medio cada una. No llevo tanto dinero. Pue’ va’ al ca’ero y lo saca’. Pero eso son unos zapatos nuevos; si quiere le doy un poco más pero al cajero no voy. De acuerdo. Penso que per fi fem un tracte, però no puc evitar adonar-me que estic sent estafat un parell d’euros més quan li dono un parell d’euros més. Se’n va. M’aixeco i marxo.

M’han estafat. Cagum la puta. Que al final hagi estat una especie de 2×1 no em consola. Decideixo tornar a l’hostal perquè em queden pocs diners a sobre i allà en tinc més. Però obnubilat, estafat, impotent, camino sense rumb fix. No vull tornar pel camí curt perquè és per on ell ha anat. Llavors m’adono que les flamants proteccions metàl·liques que duc als talons de les sabates fan un clinc sord en tocar a terra. Clinc, clinc, clinc, clinc. Mireu, allà va un que l’han timat. Clinc, clinc. Cada clinc em recorda que sóc estúpid. Cap tipus de terra silencia els clincs, ni les pedres, ni les rajoles, ni l’asfalt. Segur que si levités també sentiria les passes. Clinc, clinc; avanço dues passes més. Vull arribar ja a l’hostal, em vull treure els dos ferregots de merda que m’assenyalen amb insistència, talment un so escarlata, com a imbècil. L’imbècil del clinc-clinc.

Aixeco el cap i veig que sóc als Jardines del Alcázar. Una munió de turistes estrangers amenacen en barrar-me el pas des de la dreta. Accelero. Avanço a clinc-clinc ràpid, giro a l’esquerra. Em fico per un carrer estret que després gira lleugerament a l’esquerra. Ara una mica a la dreta. Merda. Una tropa de guiris segueix en processó a un tio que toca la guitarra i canta Borriquito com tú, tururú! que no sabe’ ni la u. Que m’ha vist arribar? Tururú! Que se sent el clinc-clinc tot i tenir quinze metres de turistes xiuxiuejants pel mig? Avancem molt poc a poc. Pel que sembla el cantaire està fent un popurrí (o mega-mix) i salta a la Macarena. Dale alegría a tu cuerpo Macarena i tot això. Alegria, alegria, penso. Acaba i alguns dels guiris aplaudeixen. Els driblo per la dreta i continuo la meva travessa. Com que ja he passejat bastant per aquest barri, tot i passar per carrers desconeguts no perdo l’orientació. Com és que no em fa mal el peu? Serà gràcies als talons de terminator que m’acaben d’instal·lar? Clinc-clinc. Ja sóc a prop de l’hostal. Se m’acut que potser estan fent l’habitació en aquests moments i que, a més, qui hi hagi a recepció potser s’adona que faig clinc-clinc. Decideixo caminar una mica més, donant una volta, passant per davant de l’església de San Isidoro. Pararé a algun lloc tranquil (és a dir, on no hi hagi ningú) i m’intentaré treure el nou dispositiu dels collons talons. Però no trobo cap lloc tranquil i enfilo cap a l’hostal.

Clinc-clinc, la clau de l’habitació número cinc. Pujo gairebé de puntetes. Sec al llit i sense cap esforç allibero les meves estimades sabates de les ferradures. Llenço els claus i penso en la clavada que m’ha fotut aquell tio. Em quedo observant, sorprès, que les sabates estan ben netes. Enllustrades. Començo amb l’autoengany. Aquest home deu tenir una familia i etcètera. Engego l’ordinador i transcric el que ha passat tal com ha passat. Em sento millor. Estúpid, però millor. M’incorporo. Em torna a fer mal el peu.

M’estic a l’habitació. No tinc cap ganes de sortir. A quarts de dues truco a la MarieCurie per pensar què farem per dinar. Em penja sense contestar. No deu poder parlar. Al cap d’un quart d’hora em truca ella. Estaven donant uns premis del congrés com a cloenda i no podia agafar el telèfon. Em pregunta com m’ha anat el dia. Bé, m’he llevat, he sortit a donar una volta, m’han estafat i he tornat cap a l’hostal una estona. Com que t’han estafat? Li explico. Compren com em sento perquè a tothom és una víctima potencial. Em recorda el que podríem anomenar el cas del sac de dormir. Vindrà i anirem a buscar un lloc per dinar.

Al cap d’una estona arriba i sortim a buscar un restaurant. Ens endinsem pels carrers per on ja he passat moltes vegades i amb un ruta lleugerament diferent a qualsevol d’elles arribem a la cruïlla on vam fer un mos ahir al vespre. Seiem al restaurant del davant de la freiduría i demanem unes patates amb alioli (que no és el mateix que all-i-oli) i uns chipirones fregits. A mig dinar la MarieCurie amb diu: és aquest? No sé de què em parla. Em giro i hi havia un gitano que intentava enllustrar sabates. No, no l’és. S’acosta perillosament a la nostra taula. La’ de usté que tal?, m’interpel·la. Las mías bien, gracias; li ensenyo. Intento semblar orgullós de la bondat del meu llustre. Psss, pasaaaable, m’etziba. Passable?! La mare que et va! Per sort, no insisteix.

Després de dinar comencem a passejar amunt i avall. També aprofitem per fer unes compres. Entre d’altres coses, em compro unes sabates semiesportives. El més interessant és que no es poden enllustrar. No es poden enllustrar. No es poden. No. N. O.

Mentre caminem aprofitem per fer fotos. Fa calor i entrem a un bar a fer una coca-cola. Després fem una mica més de passeig i tornem a l’hostal on em poso les sabates noves, que no cal enllustrar perquè són noves i, a més, no es pot.

El salze cec i la dona dormida és un llibre de relats d’en Murakami. Ara he escrit bé el nom de l’autor, perquè escrivint tinc temps de pensar les coses, però quan recordo de cop i volta el nom em ve al cap harumaki, que és un rotllet de primavera japonès. Com deia l’entranyable Opòton, queda posat aquí per fer riure als amics.

Al principi, el llibre se’m va fer dur. Això és el que diré a qualsevol que em pregunti sobre aquest llibre. Però no dur per un llenguatge enrevessat ni per una complexitat argumental elevada, sinó dur perquè no li veia la gràcia. Quan acabava de llegir els primers relats (gairebé la meitat) sempre em preguntava alguna cosa semblant a “i què?”. Em semblaven històries que no duien en lloc, que es limitaven a posar per escrit històries sense cap mena de fons. Això va comportar dues conseqüències. La primera, que si bé l’autor diu a la introducció que hi ha gent que prefereix els seus relats a les seves novel·les, jo devia ser dels que prefereix les seves novel·les (o una de seva, perquè no n’he llegit més) als seus relats. La segona conseqüència va ser que mentrestant vaig llegir altres llibres, retardant l’acabament de la lectura d’aquest.

Per sort, un dia vaig arribar als relats que m’haurien d’agradar. El primer que realment vaig trobar alhora original i interessant va ser el relat intitulat El cabussó. A partir d’aquí, la majoria els he trobat molt bons. Vòmits 1979, L’Any dels Espaguetis, Hanalei Bay són els títols d’alguns d’aquests relats escollits a l’atzar. Per què aquests relats sí i els primers no? Potser perquè els últims tenen un aire més enigmàtic i sorprenent. Potser, senzillament, perquè les històries enganxen més.

Dit això, només tinc una crítica cap a l’autor: l’ús sovint desmesurat de les comparacions. I no tan sols desmesurat, sinó també, a vegades, ineficaç. Si bé des d’un punt de vista literari aquestes comparacions poden resultar poètiques, moltes d’elles fan referència a coses que no serveixen de referència. Dit d’una altra manera, la comparació ha de servir per a ampliar una descripció i fer-la més propera al lector (”a és com b” i el lector coneix/entén b), però en Murakami tria sovint referències que molts vegades no m’eren útils (”a és com b”, però no conec/no entenc b).

Fent una mica de resum, El salze cec i la dona adormida m’ha semblat un llibre del qual se li podrien treure uns quants relats (els primers), però que a partir d’un cert punt té una qualitat literària que em fa estar content d’haver perseverat en la lectura.

Martes, 23 de septiembre de 2008
Avui, toca anar a la Facultat d’informàtica de la Universidad de Sevilla, que es on es fan i es desfan les xerrades i presentacions de la Reunión. I si entro a alguna classe, ara que ja sóc enginyer? Em faria gràcia. Torno a pensar en fer-me passar pel que no sóc. Podria ser un estudiant de quart (o de novè) que acaba d’arribar a Sevilla amb una beca Sócrates. Segurament m’acabarien anomenant el catalán. O el cojo, perquè el peu dret amb fot molt de mal. No em fa mal. Me’n fot. I no se me’n fot. Fins i tot hi ha moments que el dolor és tal que la o de fot es duplica per desesperació geminada. Foot. El peu em fot mal. Crec que la idea ha quedat prou clara però hi hauré de tornar més tard. Segur.

El motiu de la meva presència a la Reunión, en aquest cas, no té res molt gran pràcticament relació amb el menjar. Només vull Internet de franc. Gratis, que diuen en alemany. I, ja que hi sóc, m’hi quedaré a dinar amb la invitació de la nostra amiga austríaca (col·lega de la MarieCurie) que, com que marxa demà, aprofita part del matí per a visitar Sevilla. Em connecto a Internet en una de les sales d’entrada, on hi ha la secretaria d’estudiants. Allà fins i tot hi ha qui em pregunta com va això de connectar-se. L’ajudo. Segueixo amb el meu primer paper de científic. Fins i tot, doctor. Em torno a plantejar la possibilitat de fer-me passar per estudiant i entrar en una aula. No em fa res rebaixar-m’hi, tot i que ara (ja ens entenem) sigui doctor. Però finalment m’adono que les classes encara no han començat. El meu gos en un pos.

Com que m’hi estic molt de temps, a part de consultar el mail i el camps virtual de la UOC, aprofito per començar a escriure el relat sobre l’estada a Sevilla. Es dirà Sevilla Connection, per variar. El penjaré en un blog que es diu Viena Connection. Us ho he dit que tenim un blog? No? Doncs, sí. Es diu Viena Connection. Sí, amb dues enes. L’adreça és http://vienaconnection.blogspot.com. És molt i molt bo. Entreu-hi. Entreu-hi.

Després de dinar, fent una passejadeta, el peu em fooooot una fibladaaaa que em deixa clavat com un sant Crist però sense creu (i sense ser fill de Déu, ni tenir 33 anys, ni de fet res que em faci semblar un sant Crist excepte, potser, el cabell llarg i la barba. Tanmateix això de sant, no s’adiu a mi. Deixe’m-ho en que em deixa clavat com un clau. Sempre i quan el clau s’hagi utilitzat degudament i sigui capaç de cridar collons. En cas contrari, com és el cas, hauria de canviar la frase).

Després de dinar, fent una passejadeta, el peu em fooooot una fibladaaaa que em deixa immòbil com un jo que no es mou. Ni més, ni menys. Com deia el torero, ho dic jo ara. En dos palabras: co llons. Tornem a la Facultat, fem una última ullada a l’Internet no fos que demà no en quedi. La MarieCurie torna a la seva feina de científica i jo marxo, en principi, a la cerca de l’autobús 34 que em tornarà al centre.

Però veig com l’autobús s’allunya de mi i decideixo anar caminant, perquè quan més camino, menys mal em fa el peu.

Com que se m’està acabant el llibre que estic llegint, passo per l’Fnac. Arribo a l’última planta. La dels llibres. Els posen als llocs més allunyats perquè, evidentment, els ipods i la resta de l’electrònica de consum no té sortida, i l’única manera que la gent en compri és que hi passi per davant molts cops i els entri el cuquet. Si posessin els llibres just a l’entrada no vendrien ni un puto ipod perquè la gent es deixaria els quartos en carretades de llibres. Posant-los lluny, el mercat es troba més repartit i Apple, Sony i companyia no van a la bancarrota per culpa dels escriptors.

M’acosto a la secció de llibres de fantasia, com si en comprés gaires. Com li comentava al Jaume fa unes setmanes, escric fantasia però pràcticament no en llegeixo. Em dirigeixo a autors en llengua espanyola. Em crida l’atenció La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza. L’agafo. Dono una volta per la resta de la planta i torno pràcticament on he agafat el llibre que duc a les mans. Llavors em trobo uns quants llibres de dos autors que no he llegit i que fa un temps que en tinc ganes: Enrique Vila-Matas i Roberto Bolaño. Del primer n’agafo Historia abreviada de la literatura portátil. Del segon, El gaucho insufrible. Amb aquests tres llibres, torno a l’hostal a descansar el peu i a acabar Mon oncle, de Màrius Serra.

Sortim a donar una volta abans d’anar a la visita a Los Alcáceres per a la que no tinc invitació. No la demanaran, diem. No han demanat res fins ara. Parem a la cantonada de Cano y Cueto amb Puerta de la Carne, just al final de Santa María la Blanca. Seiem davant d’una freiduría per picar alguna cosa. Croquetas i chipirones. Bo i bastant barat. Després ens dirigim a Los Alcáceres.

Demanen la invitació. Sóc un gall dindi inductivista popperià el dia de Nadal. Inducció. Refia-te’n, de la inducció. La dona de l’entrada diu que ha de consultar si em deixen entrar sense invitació, ells no ho poden (no volen) decidir. L’organització diu que sí. Gràcies GERMN. Moltes gràcies. Entrem. La guia és una dona que deu rondar els cinquanta anys, baixeta i mig graciosa, amb un accent andalús bastant lleuger. Va per feina. Meravellats, observem les diferents mostres d’arquitectura i decoració que es succeeixen en els diferents alcàssers adossats. Les parets, els sostres, els gravats, les inscripcions, els dibuixos d’aire geomètric. Enorme i formós. Torno a donar gràcies a l’organització per deixar-me fer la visita.

Al final de la visita ens reben els cambrers i cambreres amb safates que sostenen copes amb cervesa. Bebem i piquem. Després anem a la discoteca / bar musical que ja vam visitar dilluns, Al alba. La música avui és més hip-hopera i encara m’agrada menys. Però m’adono que, tot i que sempre dic que el que no m’agrada de les discoteques és la música, el que més em molesta són els copets que dóna la gent per passar d’una banda a l’altra. La música no ajuda i la cervesa no és suficient per a aguantar-ho. Al cap d’una estona marxo sol cap a l’hostal. De camí uns nois em pregunten, premonitòriament, per la Puerta de Jerez. Lo siento no soy de aquí. Finalment arribo a l’hostal i me’n vaig de cap al llit.

Lunes, 22 de septiembre de 2008
M’aixeco d’hora tot i estar de vacances. A tres quarts de 9. Em dutxo, bec un glop d’aigua i surto de l’hostal. Em dirigeixo cap a la Catedral per veure si trobo una oficina de turisme on poder aconseguir un mapa. No la trobo i decideixo perdre’m pels laberíntics carrers sevillans. Ho aconsegueixo. Començo a seguir carrerons cada cop més estrets, sense importar-me gens ni mica on em portaran. Les avarques trepitgen els empedrats. Cada cantonada que veig m’incita subliminarment a girar-la i girant-la descobreixo sense pausa un nou paratge minúscul i preciós. Els colors escollits. Les pedres, les rajoles. La llum. Només els turistes –com jo– som sobrers. Tanmateix necessaris.

Tot d’un plegat, em sento tornant a la catedral, sempre per camins aleatoris. Just al costat d’aquest edifici construït sobre la mesquita del que només en resta la Giralda, hi veig l’oficina de turisme. M’acabo un donut abans d’entrar-hi. Espero que unes dones de València facin ús del seu torn. Demano un mapa de la ciutat. La noia, amable, n’obre un i m’explica quin és el centre històric del que ja n’he caminat la meitat. Em pregunta d’on sóc. De Rubí? De Viena? De Barcelona, cedeixo. Muchas gracias. A usted.

Sec un moment en unes escales properes per a estudiar el mapa. Potser que vagi a Triana. Començo a caminar cap al pont d’Isabel II i pel camí topo amb la plaça de toros de La Maestranza, un edifici preciós on s’acostuma a aplaudir el maltractament, la tortura i la indigna mort d’un animal que participa involuntàriament en un joc preparat per a que el perdi. La ruleta russa dels toros, quan ja s’han intentant cinc trets. Deixo enrere l’escenari de sang i mocadors blancs, d’orelles i cues usurpades als perdedors (excepte en cas que –improbablement– el perdedor sigui humà o assimilat) i continuo el meu camí fins al pont que em permetrà salvar el Guadalquivir i arribar a Triana.

Començo a donar voltes pel barri i no trobo res interessant, així que torno. Hores més tard descobriré que no he arribat a Triana.

Ja a la tarda, sortim a donar un volt, fent temps per anar a un acte de la Reunión que deu ser molt interessant i que inclou begudes i menges. Decidim que tenim temps per perdre’ns pel laberint. Ens perdem i ho fem per carrers diferents als que he trobat tot perdent-me aquest matí. Comença a ploure i decidim seure a un bar a prendre alguna cosa. Quan sembla que se’ns fa tard, marxem. A mi em fan mal les sabates. Feia temps que no em posava les avarques i em rasquen als costats interiors dels dos peus. A més, probablement gràcies a la caminada del matí, de tant en tant sento una fiblada que sembla la fi de la consistència òssia del meu peu dret. El terra moll (encara plou) sovint fa que rellisqui i estigui a punt de fotre’m de lloros. Col·locant bé el peu dret (és a dir, malament) aconsegueixo que el dolor no sigui important i, amb molta concentració, no rellisco fatalment. Arribem a la parada d’autobús.

L’autobús ens duu just davant del lloc on es celebra l’esdeveniment. S’hi veu una gentada de la parada ençà. Hi anem. Aquest cop no congeniem amb ningú, però tampoc em fan fora per no tenir badge i, de fet, no tenir res. Em sento com en una festa a la que no hi estic convidat. Clar.

Domingo, 23 de septiembre de 2008
Arribem a l’aeroport de Sevilla per la banda dels avions. Recollim les maletes. Sortim al carrer i la xafogor ens envaeix. Agafem un taxi. A l’interior, una petita samarreta del Sevilla FC penja davant del seient de l’acompanyant. Al voltant del canvi de marxes un bon grapat de paquets de mocadors de papers tapen els llibres, com si el conductor intentés ocultar la seva fal·lera lectora, no sé si mal vista entre el gremi taxista. Albiro un llom que –dedueixo– és d’un llibre d’Allende. Un altre és la Santa Biblia. El taxista fa volar el cotxe, pràcticament, per l’Avenida Kansas City (ciutat agermanada amb Sevilla). Això em fa recordar un acudit molt dolent que no caldria que expliqués. Feia així: En què s’assemblen els Estats Units i una cadira? En què? Doncs que als Estats Units hi ha Kansas City i la cadira és per si t’hi canses. Això enllaça clarament amb allò de quién fue a Sevilla perdió su silla. Tot té una explicació, encara que sigui trilingüe i patillera.

Ens deixa a prop de l’hostal. Diu que no ens hi pot deixar més a prop perquè hi ha unes obres, però quan arribem a l’entrada bé que hi passen cotxes per davant. L’habitació de l’hostal és la 5. Duu per títol Amor. Per això no entenem que hi hagi dos llits monousuari separats.

L’hostal es troba ben bé al centre de Sevilla, a dos minuts de la Giralda. Donem una petita volta i prenem una cervesa a un pub irlandès. Després, ens acostem a la benvinguda de la IV Reunión Bienal del GERMN - I Reunión Ibérica de RMN que es celebra a l’antiga Fábrica de Tabacos, ara edifici de la Universitat de Sevilla. Jo no tinc badge. Esperem que no li importi a ningú.

En una mena de claustre serveixen begudes a un costat i altres cambrers donen voltes oferint menjar en safata. Rodejat de cervells, que molts d’ells es coneixen físicament només gràcies a reunions i congressos, vaig menjant i escoltant converses. La majoria en espanyol, d’altres en català o en anglès. A la segona cervesa ens trobem parlant en espanyol amb un grup de gent. Creuen que jo també sóc científic tan sols perquè no ho he desementit ni directa ni indirectament. Fins que em pregunten: tú también estás en Viena? Respon que sí. Encara no he mentit, però en tinc ganes. Sóc capaç de fer-me passar per científic? Quanta estona puc mantenir aquest paper? En qüestió de milisegons processo la informació que ha recollit la meva orella fa no gaire. También estàs en la Universidad de Viena? Sí. Trabajo en el grupo de Cristalografia (on treballa la MarieCurie n’hi ha un grup) con Jana Schneider (nom inventat) y estamos estudiando métodos complemantarios de cristalografia óptica y RMN para la mejora de la expresión de proteínas vegetales. Podria haver dit això últim. Però… Bueno, no. No m’atreveixo a mentir i dic que he vingut d’acompanyant.

Durant la nit em sento temptat vàries vegades de fer-me passar per algú que no sóc però finalment em tallo. Després del pica-pica anem al bar musical Al Alba on hi posen música espanyola meridional.

Els camins imaginaris és un llibre que conté deu relats i que va ser publicat l’any 2000 per Quaderns Crema. Qui me’l va recomanar, després de llegir un relat meu, em va dir que potser hi reconeixeria traces estilístiques. Certament, Josep M. Argemí, en aquest llibre, aposta clarament per crear situacions poc comunes, com ho vaig jo sovint. És a dir, les situacions que viuen els personatges són essencials, el cor de les històries que narra. Tanmateix, la prosa més elaborada i la llarga longitud de la majoria d’oracions, l’allunyen del meu estil (si és que en tinc algun). I ho fa per bé.

Personalment, crec que les històries van millorant, esdevenen més interessants, conforme avança el llibre, com si s’haguessin ordenat de pitjor a millor, on pitjor s’ha d’interpretar com un comparatiu en relació a la resta de l’obra, no (sobretot parlant d’aquest llibre) com a sinònim de dolent. Potser m’ho ha semblat, en part, per la meva manca de costum en la lectura de frases formidablement llargues, plenes de comes i punt i comes, que formen part d’extensos paràgrafs; manca de costum que poc a poc s’ha anat esvaint conforme avançava el llibre.

Aquestes frases allargassades, per la poca quantitat de punts (i seguit o i a part) per pàgina, sovint teixides d’aquesta manera per a incloure nombrosos aclariments i puntualitzacions, produeixen, doncs, dos efectes. El primer, ja l’he dit, és que potser no tothom i està avesat. El segon, en canvi, juga a favor dels relats, proporcionant una velocitat que t’atrapa per a continuar llegint. Aquest recurs, però, no funcionaria si la tria del vocabulari hagués estat maldestra. No és el cas. Argemí, amb ofici, ha escollit amb precisió les paraules més adients per a descriure allò que pretenia.

Escullo dos relats. Un, L’amor, on explora la relació entre un escriptor i els seus personatges, com he fet jo també en dos relats meus (L’escriptor que sempre reescrivia i Des de Maragu) i també Andrea Camilleri a Montalbano se rebela (La nochevieja de Montalbano, Quinteto 2001). L’altre, Vida nova, un relat kafkià.

És, al meu parer, un bon llibre d’un autor, com m’assenyalava qui me’l va recomanar, molt poc conegut.

L’Ohnedich camina pel bosc de Llesdoof. S’acosta la cantimplora als llavis. Encara és ben plena però sap que n’ha de racionar el contingut perquè també sap que la travessia serà llarga. Tant de bo fos un puto elf, ells no necessiten beure gaire sovint. Ah! Els elfs, pensa, els elfs. La pregunta que s’ha fet des que era petit li torna al cap i sap que s’hi quedarà una bona estona com aquelles visites que no aconsegueixes fer fora de casa ni sota amenaça de projecció de diapositives de les últimes vacances. Ni sota amenaça de projecció de destral contra els seus caps.

Però la pregunta sense resposta (de fet la resposta ha de ser sí o no, però per ara és una mica schrödingeriana) l’ajuda a continuar el camí aliè al que podrien ser veritables maldecaps, com per exemple els esquirols zombis que se’l miren des de les soques dels arbres (també zombis) o la formidable i mansoia criatura mig gripau, mig centaure, mig llibre d’acudits dolents. Sí, suma un i mig, però és que és molt gran. I és precisament l’unimig el que salta davant seu.

L’Ohnedich aixeca la vista i observa com s’alcen les potes verdes d’amfibi, que acaben desembocant en un cos de cavall que té per cap el cap d’un home. L’Ohnedich es pregunta si s’hauria de pixar a sobre, però no sap si de por o de riure. L’unimig, amb els ulls il·luminats per un resquill de sol que s’escola entre el fullam (zombi), obre la boca:
–Et saps l’acudit de la marmota, el gibrell i la punta de coixí? –amenaça l’unimig.
–Sí.
–Merda. — diu i mor.

Això explica perquè els unimitjos són una espècie en extinció.

O no mor, perquè de fet esdevé zombi. És aquest, doncs, el moment de fer una explicació necessària i suficient tal que un cop formulada i aprehesa sigui tant reveladora com aclaridora i, tanmateix, més curta que la frase introductòria –és a dir, aquesta– que és sens cap mena de dubte banal i sobrera: qui “mor” al bosc de Llesdoof, no mor. El problema és que tampoc viu. A més, no es pot reproduir perquè… qui es ficarà al llit amb un zombi? I encara menys si sembla un collage que a la que et despistes t’explica l’acudit de les gosses que miraven el riu des del pont i llavors una escup i l’altra va i li diu que què fa i l’altra que es gira i. Bé, tothom el coneix aquest.

L’unimig s’aixeca mentre l’Ohnedich n’observa el nou to gris zombi. Un cop observat, passa pel costat de la bèstia ignorant-la. L’Ohnedich comença a pensar en el veritable perill del bosc.

“El que has de fer és no morir, perquè si mors, de fet, no mors. Per tant, no pots morir però si no pots morir llavors no mors i, per tant, si mors (que no pots) no pots no morir. I si no pots no morir és que has de morir. Ara bé, si mors, no mors. I si no… aaaaaaaaaaah! Elfs! Com era la pregunta dels elfs? Mmmm. Uf, sí!”

La pregunta dels elfs ajuda l’Ohnedich a no caure en la desgràcia del Pensament-sense-fi que és el gran perill del bosc de Llesdoof. La majoria de gent que hi ha entrat ha començat a pensar exactament com ell i finalment, asseguts a la vora d’un arbre i donant-se cops al cap amb una mà, han mort per acorament. O no han mort perquè si mors, de fet, no mors. I no m’empatollo més. D’altra banda, l’unimig ha començat a seguir-lo.
–Vols que t’expliqui un acudit?
–No.
–Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí –repeteix com si algú hagués fet copiar i enganxar–. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí. Va, sí.
–Va, no.
–Ets un desagraït.
–Deixa’m en pau.
–Fixa’t. Per culpa teva he mort. Bé, no he mort perquè, aquí, si mors, de fet, no mors. Diguem que he “mort” per culpa teva.
–Mira, no em fiquis a la teva vida. O mort. O no mort. O el que coi sigui que tens.
–Va, si deixes que t’expliqui un acudit et deixo tranquil.

L’Ohnedich s’atura i s’ho pensa. El tracte sembla bo.
–Digues.
–Això és un tio que li diu a l’altre…. “La Niegenug canvia de parella com qui canvia de calces, però ara fa temps que surt amb l’Ichkriege”. I l’altre va i li contesta… “Doncs deu tenir les calces fetes un fàstic”.
–Molt bé, doncs ara deixa’m estar.
–Per què?
–Perquè abans m’has dit que si et deixava que m’expliquessis un acudit em deixaries tranquil.
–Era una manera de parlar.
–Deixa’m tranquil!
–I si no què faràs? Matar-me? No pots matar-me perquè ja estic “mort”. Saps com funciona això, oi? Si mors, de fet, no mors.
–Fill de puta.

La cançoneta sense fi s’ha instal·lat altre cop al seu cervell. Fa així: “si mors, de fet, no mors. Per tant, no pots morir però si no pots morir llavors no mors i, per tant, si mors (que no pots) no pots no morir. I si no pots no morir és que has de morir. Ara bé, si mors, no mors. (c’mon, everybody!)”. És la mare de les tornades perquè tal com s’acaba ja torna a ser aquí.
–ELFS!!! –exclama i s’allibera.
–Què dius?

Però l’Ohnedich fa un altre glop de la cantimplora i segueix el seu camí, ignorant (amb la força els raonaments estúpids de la infantil pregunta sobre els elfs) la vergonyosa figura que el segueix i li demana insistentment que deixi explicar-li un acudit.

Després de caminar incomptables milles, sobretot si estàs més avesat al sistema mètric decimal, l’Ohnedich albira la fi del bosc, ara que l’aigua se li ha acabat. Comença a córrer. L’unimig salta darrera seu. L’Ohnedich arriba al llindar, el travessa i s’atura. Es gira i contempla com l’unimig se’l mira encara de sota els arbres, també aturat. No pot sortir del bosc, perquè si surt morirà. De veritat.
–Sembla que les nostres, posem per cas, vides es separen. –li diu l’unimig.– Digue’m una cosa abans de marxar.
–Què?
–Com t’ho has fet per no tornar-te boig com fa tothom?
–Tenia una pregunta al cap que des de petit tinc amb mi i que em fa immune a les pseudoparadoxes.
–Quina?
–Si elf en alemany significa onze, onze en èlfic significa alemany?
–És bo, oi? Ja me’l sabia. I tu, et saps el d’aquell que es diu Ohnedich i que camina pel bosc de Llesdoof?