lluismarti.cat

Silvia Hinojosa: analitza als candidats des d’una òptica que em supera. Ens ensenya les sabates que duu, el seu rellotge i un dibuixet. A canvi d’aquest malbaratament de paper i tinta ens presenta unes mini-autobiografies dels candidats que poden ser interessants. I ja hem omplert una pàgina.

Toni Soler: el fet que que reparteixi llenya a tots els candidats (i que, fins i tot, parli de candidatures no mediàtiques) a la seva secció ‘Sardana mecánica’, en el que sembla un resum de les idees de futurs gags per a Polònia, fa que mereixi la pena llegir-ho. Sense posicionar-se per cap candidat, diu més d’ells que molts dels demés col·laboradors de La Vanguardia.

Joana Bonet: Sincerament, el que diguin dels candidats les seves pròpies mullers no m’importa gens. I tampoc m’importaria el que pensen els marits de les candidates si aquest fos el cas. Perquè esta clar que no diran res negatiu sobre ells perquè sinó NO SI HAURIEN CASAT. És una pena que Joana Bonet hagi dedicat el temps a ‘Ellos y ellas’ quan tan bé ha escrit el ‘Runrún’ durant cada dia d’aquest agost i així ho continua fent els diumenges.

Xavier Sala i Martín: És curiós que un economista es dediqui a fer entrevistes, com si un informàtic es dediqués a fer plànols per a una casa. Per desgràcia, el periodisme passa per un mal moment i, tot i la meva creuada particular contra l’intrusisme, resulta que aquest economista ha fet les millors entrevistes de la campanya(1). Les entrevistes del senyor Sala (sota el títol de ‘Mis entrevistas’) han aconseguit un alt índex de lectura gràcies a la lamentable actuació de Montilla. Mentre els altres quatre candidats (entrevistats) han sortit dels paranys en forma de pregunta de l’entrevistador amb major o menor gràcia, Montilla no. Saura, per la seva banda, responia el que li donava la gana sobretot al principi (en realitat no responia, s’evadia), i semblava donar dades escollides a l’atzar de diferents pàgines web sense cap tipus de solvència; tot i que ell deia que provenien d’organismes oficials. El problema era la forma d’expressar-se. Artur Mas ha estat, segons el meu dubtós criteri, el menys ‘atacat’ tot i que també va rebre una mica. Carod i Piqué també se’n van sortir prou bé.

Santi Santamaría: no entenc quina mania tenen a La Vanguardia de posar cuiners a la política amb calçador. En aquest cas, Santamaría des de ‘En los fogones’ ha entrevistat als diferents candidats (amb representació parlamentària) des d’un punt de vista alimentari. Com succeïa amb Ferran Adrià, ho ha fet per ser qui és, no perquè les seves entrevistes tinguessin un interès obvi.

Fermí Puig: un altre cuiner. En aquest cas Puig, a ‘En su salsa’ relaciona als candidats amb una salsa d’una manera bastant simple. Piqué és ’salsa española’, Carod és ‘romesco’, Mas és ‘la picada’, Saura és ’salsa verde’ i Montilla és ’sin salsa’ (efectivament). I només llegint aquest titols pràcticament no cal llegir els articles: segur que a l’examen de Filosofia de la selectivitat hagués tret el punt sencer a la pregunta corresponent.

I com sempre genial Toni Batllori i els seus ‘Ninots’.

I això que els candidats juguessin a fer de periodistes proposant una portada del diari és una poca-soltada digna de… bé, deixe’m-ho en estúpida.

—-
(1) Això em fa pensar que jo em podria dedicar a dissenyar plànols. Sempre i quan el Col·legi d’Arquitectes m’ho permetés, que va a ser que no.

Tot i que ahir vaig dir que el títol d’aquest article seria En campanya (II): com els mitjans de comunicació es posen a l’alçada (o més aviat, fondària) dels partits polítics, al final l’he reduït a La Vanguardia. Com a subscriptor d’aquest diari, aquí queden les meves queixes sobre els seus col·laboradors i, de rebot, cap a QUI ha decidit la línia editorial durant aquesta campanya electoral que acaba demà.

Quim Monzó: curiosament, després que durant uns mesos els articles, tant del ‘Runrún’ de dimecres i divendres i el del Magazine del diumenge, haguessin estat en un nivell de qualitat sota mínims, i coincidint amb una millora que l’està fent tornar a ser el millor Monzó articulista, per a mi, la seva sèrie de mini-articles publicats durant aquesta campanya sota el títol ‘Cómo ganar’ formen part del millor que s’ha pogut llegir a La Vanguardia aquests últims dies. M’alegra tornar a veure a Monzó en plena forma després d’haver perdut el temps llegint (sense acabar-los moltes vegades) articles basats en descripcions i sense cap mena de fons, sobretot els publicats aquest estiu.

Antoni Puigverd: sota el títol ‘No se esconda, candidato’ ha anat publicant articles en els que parla cada dia d’un candidat diferent, amb una rica prosa potser massa carregada però dient allò que tots sabem. I, per tant, no era necessari publicar-los, per bonic, culte i literari, que puguin semblar.

Joan de Sagarra: queda amb un candidat en algun lloc, prenen alguna cosa i escriu un article sota el títol ‘El aperitivo’ que no m’ajuda en absolutament res a decidir si val la pena votar-lo o no. Omple una pàgina sencera de paraules inútilment. Això sí, gràcies a ell, podem saber més coses de bars de Barcelona que demostren que és millor quedar-se a Rubí, que hi ha el mateix i està més a prop.

Queco Novell: fent-se passar per Pasqual Maragall escriu ‘Mi diario’. Evidentment, ho fa amb sentit de l’humor, sense floritures literàries i amb reflexions interessants.

Ferran Adrià: ha escrit varis articles sota el títol de ‘La carta’. I els ha escrit exclusivament perquè és Ferran Adrià. Tot i això, he de reconèixer que estic d’acord en la majoria de les seves reivindicacions.

Enric Juliana: es un dels cinc sots-directors de La Vanguardia i, per la majoria dels articles que ha escrit, qualsevol diria que és el segon d’Artur Mas o algú que fa una campanya paral·lela a la de David Madí, però ben feta. Trist, però cert.

Màrius Serra: sense secció fixa, ha publicat alguns articles a ‘El mirador’. Per desgràcia sembla que li ha tocat fer el que ja havia fet en altres ocasions Quim Monzó que és ‘anar a algun lloc on hi ha algun polític’. Els resultats dels seus articles són, en algunes ocasions, simples descripcions que recorden, precisament, al pitjor Monzó. En altres, com en el seguiment a Piqué, en canvi, el final dóna sentit a l’article. Acostumat als seus molt interessants articles del ‘Runrún’ i als articles sobre el Mundial de futbol, trobar-me amb un Serra que sembla dir entre línies ‘què faig jo aquí?’ ha estat decebedor.

Guiomar Eguillor: a ‘Qué dicen los astros’ analitza la carta astral dels candidats. Seria més útil que ens digués qui anava a guanyar i així ens estalviem d’haver de votar. Amb una mica de sort, i com comentava de passada en una nota el peu de l’article d’ahir, potser així ens carregaríem el continu causal i faríem que l’univers fos un lloc una mica més caòtic. Però no hi notaríem gaire diferència.

I demà (i aquest cop espero no canviar-ne el títol): En campanya (III): La Vanguardia (II): Hinojosa, Soler, Bonet, Sala i Martín, Santamaría, Puig, Batllori.

A partir de l’u de novembre s’activarà la motricitat dels Mossos d’Esquadra a Rubí. Suposo que és casualitat que el responsable de l’Àrea Bàsica Policial (ABP) de Rubí, Sant Cugat i Castellbisbal s’anomeni Francesc Camprubí.

Un article que signa M. Miró al Rubí Noticies d’aquesta setmana es titula “Cooperación asegurada entre las dos policías”(1). En aquest article se’ns explica que existeix un conveni de cooperació entre la Policia Local i els Mossos d’Esquadra. El que passa és que hi haurà tres cossos de policia a Rubí: Local, Nacional (d’Espanya) i Nacional (de Catalunya)(2).

Això m’ha recordat que, en una xerrada a la que vaig assistir a la UAB sobre delictes informàtics en la que un dels ponents era un mosso d’esquadra amb títol d’enginyer en informàtica(3), el mosso(4) va comentar que un dels problemes que existien és la dificultat entre els intercanvis d’informació entre els diferents cossos de policia(5): Policía Nacional, Mossos d’Esquadra, Guardia Civil, Interpol i, de fet, tots els diferents cossos de policia de tot el món, ja que molts dels delictes informàtics acostumen a ser delictes distribuïts.

I em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li: si un dels problemes és que hi ha massa tipus de policia, ¿no seria millor tenir-ne només una i, per tant, estàvem més segurs abans de l’aparició dels mossos (és a dir, vosaltres)?

—
(1) Rubí Notícies és bilingüe. En el tema concret del desplegament dels mossos el curt resum a la portada és en català. Els articles (pàgines 3 i 4 i editorial) que són bastant més llargs apareixen en castellà. No entenc el criteri que segueixen.
(2) Suposo que el nom de “Policia Nacional” deu ser una marca registrada i la Generalitat va arribar tard. I van pensar “¡Mierda, ya está pillao!”.
(3) Per guanyar un bon sou, els informàtics com capaços de rebaixar-nos molt. Però molt molt molt.
(4) Que, d’altra banda, segons algunes noies no era tan atractiu com els hi hagués agradat. I, a més i sobretot, no duia l’uniforme sinó que anava vestit de carrer.
(5) Aquí hi podria escriure alguna referència sexual però seria inútil. D’acord, doncs fem-ho. Suposo que no es referia a informació genètica en estat natural.

1. Vot útil, vot inútil
Com sempre, els polítics ja estan demanant el vot útil. Un vot útil no és més que un vot a qui el demana, però (evidentment) només és útil per a qui el demana. El vot útil (independent del partits) com a tal no existeix sinó com a negació del vot inútil. Electoralment, el vot inútil és aquell vot dirigit a un partit que després no tindrà representació parlamentària. Per tant, a priori, no podem saber si un vot serà útil o no perquè no coneixem els resultats abans de votar. Perquè si els coneguéssim, quin sentit tindria anar a votar?(1) Així doncs, demanar el vot útil és demanar als votants que facin un exercici de vidència que, sincerament, molts no som capaços de fer.

2. Votar o no votar
Suposem que no ens convenç cap dels partits que es presenten a les eleccions(2). Què fer?

Podríem fer ús del vot inútil i votar a algú que creiem que no arribarà al Parlament, però probablement estaríem votant a algú a qui tampoc volem votar.

Podem emetre un vot nul, que és un vot divertit i amè que normalment no fa cap gràcia als que l’han d’obrir. I és un vot encara més inútil que l’anterior perquè ni tan sols es té en compte a l’hora de calcular la distribució en escons.

I llavors queda l’eterna discussió entre el vot en blanc i el no-vot (o abstenció).
Des d’un punt de vista d’utilitat (i no d’impressions metafísiques sobre què vol dir algú quan vota en blanc i què vol dir quan no vota, cosa que els polítics no tenen en compte a l’hora de governar durant els propers anys), i si llegim detingudament el funcionament de la llei electoral pel que fa a la distribució d’escons segons el nombre de vots (i un exemple clarificador el va deixar Victor com a resposta a un article de Moloko) veiem que la diferència entre votar en blanc o no votar és que d’això en pot dependre que un partit minoritari no tingui representació al parlament o sí en tingui, respectivament.

Llavors el dilema el tenim entre: no votem i així afavorim als partits més petits, o votem en blanc i afavorim als partits més grans? Dit d’una altra manera: emetem un vot blanc (útil per als grans) o no votem (metafòric vot útil per als petits)?

Doncs, tot i que crec que una major diversificació dels partits al parlament seria interessant(3), aquest cop és possible que voti en blanc. Per què? Perquè el partit que podria entrar al Parlament seria l’autoanomenat Ciutadans, que és igual que la resta però que recull a una colla de nouvinguts que fa campanya per oposició a (pràcticament) la resta i, per tant, no té una ideologia pròpia sinó contrària. I, a més, em fa tot l’efecte (sobretot pel tal Boadella, però també per la seva buida campanya) que l’únic que volen és un tros de pastís i que, per tant, no faran res de bo per Catalunya, que és el que ens ocupa en aquestes eleccions. I al mateix temps, dic a la resta de polítics que no m’agrada la seva forma treballar i de fer campanya.

Dono gràcies, doncs, a la utilitat del vot en blanc.

3. Altres límits
Per acabar, dues coses de La Vanguardia d’avui(4). En un article de Queco Novell, periodista i imitador de Pasqual Maragall, escriu fent-se passar per l’actual president: “A estas alturas, invitar al personal a que reflexione puede provocar una abstención todavía mayor después de año y pico de campaña electoral”.

I els ninots de Toni Batllori (cliqueu a sobre per a ampliar):

Ah! I que cadascú voti el que li sembli. O si no vol que no voti, que és tant legal com votar.

(I demà: En campanya (II): com els mitjans de comunicació es posen a l’alçada (o més aviat, fondària) dels partits polítics)

—-
(1) Probablement no desestabilitzar l’espai-temps ni la causalitat.
(2) Com que és el meu cas, m’és molt fàcil de suposar-ho.
(3) No sé si de cara a que el país funcioni millor o de cara a que els polítics facin més pena als mitjans de comunicació. Però cap de les dues opcions fa disminuir la quantitat global d’interès.
(4) Demà li toca el rebre als mitjans de comunicació i a La Vanguardia en particular.

El dissabte passat es va celebrar a Rubí la fira de Sant Galderic i, com informen els setmanaris locals Diari de Rubí i Rubí Notícies, va ser tot un èxit. De fet, a l’hora en que hi vam passar la meva parella i jo (cap a les vuit del vespre) la fira estava a rebentar. Però això no va impedir que hi compréssim un fuet i un formatge (per cert, molt bons tots dos).

Un parell d’anècdotes, que no apareixen als setmanaris, mereixen ser comentades. Resulta que un parell de dones de certa edat(1) es van dirigir a membres de l’organització per dir-los que “si esto es una botifarrada popular debería ser gratis”. Clar, i qui ho paga, senyora?.

I sembla ser que aquest mateix parell es va dirigir a no sé qui perquè “queremos una botella de vino de estas que regaláis”. La resposta que van rebre va ser de l’estil “si quiere una botella, vale 13 euros”.

De gent amb morro n’hi ha a tot arreu.

Per acabar proposo algunes coses per tal de millorar la fira:

1. Demanar un lloc més ampli per a dur-la a terme. Tot i que el lloc utilitzat enguany és el més adient per a donar la sensació de que es fa en un poble i no una ciutat, el carrer Xercavins en concret és massa estret. Això va fer que, havent-hi la quantitat de gent per centímetre quadrat que hi havia, nosaltres no hi passéssim.
2. Que la fira duri els dos dies del cap de setmana. Molta gent podrà passejar-hi i participar també en diumenge.

——-
(1) En aquest cas vol dir grans, no d’edat de veritat.

1. La Duquesa de Alba
Leo en la edición digital de La Vanguardia de hoy que la Duquesa de Alba ha sido absuelta “de los insultos que presuntamente profirió contra los jornaleros del Sindicato de Obreros del Campo (SOC) porque la falta de injurias que le imputaron solo puede ser denunciada por una persona física y no jurídica.”

Una de las preguntas que uno (en este caso un servidor) se podría formular es ¿qué clase de abogado fue contratado por el SOC? Porque se supone que, como profesional, debía de estar informado sobre quién podía presentar una denuncia de este tipo. Eso sí, no me extrañaría que, a pesar de su incompetencia, le pase su factura al sindicato.

¿Quién tiene razón? En este caso la justicia se lava las manos hasta nuevo aviso.

2. A los Mossos d’Esquadra les gusta trabajar
Leo en la página 46 de La Vanguardia de hoy, en un artículo firmado por Santiago Tarín, que “El juez ordena a los Mossos que no investiguen más al ginecólogo acusado de abusos”.

Resulta que una paciente denunció a un ginecólogo por abusos el 16 de septiembre. Los Mossos, ni cortos ni perezosos, no se quedaron ociosos. Consiguieron la lista de pacientes del médico y empezaron a llamarlas.

El juez ha dicho dos cosas interesantes al respecto. La primera es que “el delito solo es perseguible «a instancia de parte agraviada, siendo procedente preservar la intimidad de las posibles perjudicadas»”. Así pues la tarea de los mossos fue en vano.

La segunda, más interesante, es que, y cito a La Vanguardia (no al juez), (las perjudicadas) “han tenido oportunidad de conocer lo ocurrido por los medios de comunicación y pueden así denunciar de motu propio”.

Una de las pregunta que se podría formular uno (que otra vez soy yo) es ¿acaso es más fiable, de cara a la posible víctima, que la información llegue a través de los periódicos que de las fuerzas policiales? Y aún más, si fueran víctimas, ¿no se habrían dado cuenta ellas mismas sin ningún tipo de ayuda?

Y la pregunta que, quizás, se formuló el juez fue: ¿Y si ahora empiezan a salir oportunistas que, no siendo víctimas, lo quieren es una indemnización inmerecida, colapsando (aun más) el sistema judicial?

Jo no escolto la ràdio(1). Però cada dia faig un cop d’ull a una pàgina d’una secció d’un programa d’una emissora. La secció és l’Engimàrius, d’en Màrius Serra, del programa El Matí de Catalunya Ràdio, que s’emet a Catalunya Ràdio.

Resumint-ho, cada dia en Màrius Serra a les 7.44 del matí (segons s’indica a la pàgina, a internet tarda vàries a hores a actualitzar-se) proposa un enigma. L’enigma es formula com una definició de mots encreuats i conté algun joc de paraules. Un exemple fàcil (del 10 d’octubre) és: “La beguda que més enganxa, de 4 lletres”. Un exemple difícil (del 28 de setembre) és: “Com més calor fa, més puja l’interès sobre el seu dipòsit, de 6 lletres”.

L’altre dia, pràcticament per casualitat se’m va ocórrer un enigma d’aquest estil. És l’intratanigma (secció que, ja aviso, difícilment durarà). És de nivell tirant a fàcil.

Aquí us el deixo: Palla mortal (4 lletres).
[Pàgina de solucions]

—-
(1) Ni veig la televisió. De fet, m’informo a través de premsa escrita i d’internet. És a dir, que no utilitzo els mitjans de comunicació que estan al mig de l’escala evolutiva dels ídems.

Ayer estaba actualizando el software de Fedora Core 5 (una distribución de Linux) cuando me encontré que uno de los programas que se iban a actualizar se llamaba abcde. Y pensé ¡vaya, estos son dos letras más listos que los del periódico! Evidentemente, se trata de unas siglas: significan A Better CD Encoder. Nótese que hay otro acrónimo dentro del acrónimo.

Otro acrónimo que tenemos por ahí es ISO, International Standard Organization. Los de la ISO, a mediados de los 80, propusieron un protocolo de intercomunicación de redes (en la práctica se acabó utilizando TCP/IP(1), sin el que la internet actual no sería posible) que respondía al nombre de Open System Interconnect, cuyas siglas son, por tanto, OSI, que es, además, anagrama de ISO. El protocolo se acabó conociendo con el acrónimo y palíndromo ISO/OSI.

Siguiendo por el camino de la informática, lo que estaba de moda en los ochenta en este mundillo (y que perdura hasta nuestro días) eran los acrónimos recursivos(2). Por ejemplo, Joe. Joe es un procesador de textos (con el que yo hice la memoria de fin de carrera(3)) que significa JOE’s Own Editor. El autor de joe es Joe Allen.

Uno de los acrónimos recursivos más conocidos es GNU que significa GNU’s Not Unix. Pero antes de que Stallman dijera que GNU no era Unix, otros ya habían utilizado este tipo de acrónimos para decir que algo no era otra cosa. Así, se supone que el primero de todos los utilizados en el mundo de la informática fue un procesador de textos llamado TINT, siglas de TINT Is Not TECO [acrónimo recursivo con otro acrónimo dentro]. TECO era otro editor que primero significaba Tape Editor and COrrector y más tarde Text Editor and COrrector (aquí no hay recursividad).

Más interesante quizá es el caso de un procesador de LISP(4) llamado EINE (EINE Is Not Emacs) cuya siguiente versión se llamó ZWEI (ZWEI Was EINE Initially). En alemán ‘eine’ es ‘uno’ (5) y ‘zwei’ es ‘dos’.

Y más allá de todos estos acrónimos encontramos los que hablan sobre su propia condición acrónima. Por ejemplo, tenemos el obvio TIARA, un generador de parsers escrito por Daniel Franke, que responde al nombre completo de TIARA Is A Recursive Acronym. Y por si fuera poco, también tenemos al contradictorio TINA, un entorno de análisis de imágenes, acrónimo de TINA Is No Acronym.

Lo que muchos no saben es que están utilizando un acrónimo recursivo a diario en el “mundo real” mal que les pese. VISA significa Visa International Service Association.

Recordadlo cada vez que os cobren las comisiones y sonreíd(6).

Nota 1: parte de la información ha sido encontrada en la wikipedia a pesar de que generalmente dudo de su objetividad. Sobretodo en temas controvertidos.
Nota 2: ALGA, que es el título de este artículo significa Alga Lee(7) Graciosos Acrónimos. A lo largo del día, más de los que se piensa.

——
(1) Transmission Control Protocol/Internet Protocol. También incluye UDP (User Datagram Protocol) que está en el mismo nivel lógico que TCP.
(2) Acrónimo que se refiere a sí mismo, normalmente incorporando el acrónimo como primera palabra de la frase expandida.
(3) Escrita en LaTeX.
(4) LISt Processing, un lenguaje basado en listas utilizado, sobretodo, en AI (Artificial Intelligence).
(5) En nominativo y acusativo femeninos (singulares).
(6) Además, el nombre farsante que aparece en las tarjetas de muestra en catalán es VÍctor SAuler.
(7) Lee, tercera persona del singular del presente de indicativo del verbo leer.

Llegeixo a la pàgina 4 del suplement Vivir de La Vanguardia del dia d’avui mateix “Casi 50 ‘boletaires’ rescatados”. Resulta que des de l’u de setembre (que es quan es veu que es va aixecar la veda) fins a ahir el cos de bombers(1) ha hagut de rescatar 43 boletaires a Catalunya.

Si ho pensem fredament sembla que el boletisme és un esport de risc. Nogensmenys, quants muntanyistes s’han de rescatar en dos mesos? De fet, és gairebé tan perillós com anar a comprar al mercat un dissabte, sobretot quan entres als territoris sagrats de les dones de més de seixanta anys, és a dir, les cues.

I la culpa de tot plegat la té un programa de televisió. Gràcies a aquest programa no vas a buscar bolets, els vas a caçar. Perquè els bolets, entremaliats que són ells, fugen, s’espanten, corren bosc amunt i bosc avall. I amb raó. Vosaltres farieu el mateix si éssers 12 vegades més grans us vinguessin a tallar les cames amb un ganivet de la mida de vosaltres.

Abans els bolets no fugien i els agradava que se’ls mengessin perquè aquells que els anaven a buscar els estimaven, en tenien cura i els respectaven. A l’imaginari dels bolets el buscador d’ídem era la porta al cel dels bolets, on el déu-bolet els rebia(3) amb les mans espores obertes.

Ara, però, els bolets marxen corrent atemorits perquè veuen a venir una colla d’arreplegats que no saben fer res més que seguir les modes sense respectar allò que creuen estimar. Perquè no estimen el seu entorn ni el dels demés sinó que només pensen en “que guai! anirem a caçar boleeeeets! que guai! he trobat un boleeeeet! (a que sóc cool?)”.

Els bolets s’han rebel·lat. S’han rebel·lat i mostren la seva resistència fent perdre’s a aquells que no els estimen, que no prenen precaucions per a què (els bolets) es puguin reproduir, que no els van a buscar sinó a caçar. Perquè buscar implica necessitar o desitjar, però caçar implica matar.

Als amants dels bolets us deixo la frase que utilitzen els bolets per saludar-se de bon matí (traduïda directament de l’idioma boletil): que la monjola borda us acompanyi!

—-
(1) Dit així sembla que sigui una espècie de Frankenstein fet a partir de defensors de la humitat equilibrada(2).
(2) I això últim sembla un títol de peli porno zen. En comptes de tres ics tindria tres ying-yangs.
(3) Excepte a les farineres bordes que anaven a ca l’infern.

A ell.

Say it’s not true (Roger Taylor)
The harder we play
The faster we fall
When we think that we know it all
We know nothing at all

The letter arrives
Like a bolt from the blue
So what’s left of your lives
All your dreams lost to you

Say it’s not true
Say it today
When I open my eyes
Will it all go away

Say it’s not true
Say it for real
Can’t be happening to you
Can’t be happening to me

It’s hard not to cry
It’s hard to believe
So much heartache and pain
So much reason to grieve

With the wonders of science
All the knowledge we’ve stored
Magic cocktails for lives
People just can’t afford

Say it’s not true
You can say it’s not right
It’s hard to believe
The size of the crime

Say it’s not true
You can say it’s not real
Could be happening to you
Could be happening to me