lluismarti.cat

Una conocida mía es interprete de lengua de signos. Desde septiembre trabaja para la persona sorda Adrian Cutillas que estudia Bellas Artes en la Universidad de Barcelona. Sin embargo la Universidad de Barcelona niega la ayuda económica a Adrian que permitiría pagar el trabajo de su intérprete. De hecho, desde septiembre está trabajando sin cobrar. Y lo dejará pronto (con lo que conlleva para Adrian) porque no se puede vivir de nada.

En vistas de que la Universidad de Barcelona no iba a ayudarle, Adrian probó suerte con el Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya que, con suma generosidad, le concedió una ayuda de 925 euros mientras que la que había pedido era de 5000. Pero si tenemos en cuenta que, según Encarna Muñoz (presidenta de la Federació de Persones Sordes de Catalunya) un interprete debería cobrar 35 euros por hora (aunque puede ser menos si se trabaja todo el día, así que pongamos 20), que Adrian tiene clase 26 horas a la semana, que se dan clases unas 12 semanas por cuatrimestre y que un curso son 2 cuatrimestres, tenemos que la intérprete debería cobrar (por lo menos): 26*12*2*20=12480 euros por curso. Los números cantan.

Así que tenemos dos entidades públicas (Universidad de Barcelona y Departament de Benestar i Família) que son incapaces de ayudar a que Adrian pueda conseguir su carrera (ya perdió el curso pasado) y a que la intérprete cobra un sueldo digno por su trabajo.

Mientras tanto hay políticos y políticos de segunda (que es lo que son los mandamases de las universidades públicas, desde la UB a la UPF, pasando por la UAB) que disponen de unos sueldos de risa (porque se mueren de risa cuando ven lo que cobras tú, y tú ríes por no llorar. Un cachondeo). Pero ellos no necesitan intérprete: necesitan humanidad. Si alguna vez la tuvieron, la olvidaron pronto.

Y muchos de ellos, como se ve, no tienen ningún problema en hacer oídos sordos(1) para no tener que preocuparse de los que no pueden oír.

—–
(1) Si a alguien no le hace gracia la broma que sepa que no era mi intención ofender a las personas sordas. A los políticos sí.

M’acaba d’arribar la revista MónMarató, de La Marató de TV3, corresponent a Novembre 2006. De moment només li he donat una ullada per sobre i m’he trobat amb tres coses interessants.

La primera és que la salutació és d’en Pasqual Maragall que firma com a Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. Curiós quan feia mesos que se sabia que el Novembre (i encara més el 21 de desembre) ja no seria president.

La segona és un article que signa Xavi Abad, director de La Marató. El títol és “Un any d’aniversari de La Marató”. La primera frase és “Aquest és un any d’aniversari, per al programa”. Però tenint en compte el significat de la paraula aniversari, cada any és any d’aniversari. A més diu “Quinze anys intentant fer arribar[...]“, però no fa quinze anys, en fa catorze. Suposem que es tracta d’algú que va néixer el 15 de desembre del 1992 (any en que es va fer la primera Marató de TV3), quants anys hauria celebrat el 15 de desembre de 2006? 14. Això sí, realment són 15 edicions. El problema és comptar la primera edició com a any.

La tercera és el llistat de persones que composen el Patronat. Entre els vocals (de fet, és l’últim) hi trobem al Sr. Esteve Mañá. I el senyor Mañá té el següent càrrec: “Secretari, no patró”. Que quedi clar que és secretari i que quedi clar que no és patró. Així, jo sóc Informàtic, no fuster.

Bromes apart, la meva enhorabona per a tota la gent que ha treballat per la Marató en aquests catorze anys (i quinze edicions) per haver contribuït a la investigació científica, encara que això ho haurien de fer l’Estat i la Generalitat.

Avui ha arribat a casa meva la revista dels súpers de l’Ajuntament de Rubí anomenada “La ciutat”. La seva mida no segueix cap estàndard i la seva qualitat informativa és pèssima.

En les pàgines 4 i 5 d’aquest número (corresponent segons sembla a desembre’06/gener’07) se’ns parla de l’enllumenat a Rubí. En un, per dir-ne d’alguna manera, requadre a la pàgina 5 ens expliquen “Per què hi ha fanals que desprenen llum groga i altres llum blanca?

Sota la fotografia d’un fanal de llum groga hi diu:

[...] Si s’usa vapor de sodi, el color és el groc, més habitual per factors tecnològics, econòmics i de bon rendiment.

Sota la fotografia d’un fanal de llum blanca hi diu:

La llum blanca és un sistema més modern, però menys sostenible per a la ciutat. Té un gran confort visual, però és de gran cost i difícil de regular. A l’actualitat, la llum blanca s’utilitza bàsicament a zones verdes o de vianants, però la tendència és generalitzar la seva utilització en un futur no gaire llunyà.

És a dir, que els rubinencs acabarem:

1. Gastant més diners pel consum d’electricitat.
2. Contribuint negativament al medi ambient.

Possibles justificacions:

• Hi ha x persones de l’Ajuntament que són tontes (on x>0).
• Algú de l’Ajuntament té algun tipus de relació econòmica amb algú de SECE, FECSA o alguna altra empresa relacionada amb electricitat o productes d’enllumenat.
• Es tracta d’una errata (desitjo que sigui aquesta).
• A Rubí ens sobren els diners i el planeta tampoc està tan malament com diuen.

En La Vanguardia de ayer apareció publicada una carta de una lectora llamada Glòria Ramírez que se tituló ‘Skaters, no okupas’. En la carta la lectora se manifiesta enojada por la asociación que se hizo en un gag del programa de TV3 Polònia entre okupas y skaters.

Según Glòria, los skaters son “surferos del asfalto”. Esto lo puedo aceptar siempre que tengamos clara la diferencia de que en el mar los surferos se dirigen a olas que, a su vez, se dirigen hacia ellos; y los suerferos (del asfalto) se dirigen hacia las … no, no hay olas. Bueno, pues contra el mobiliario urbano y, en su defecto, las personas que pasen por allí.

Además, dice que los “surferos del asfalto [...] son gente noble, honesta, que practica deporte y disfruta de una vida sana”. Ha acertado una: la única de estas características que es generalizable a los SURFEROS DEL ASFALTO (1) es la de que practica deporte. Ir con un skate no implica nobleza, no implica honestidad y, viendo que algunos fuman (por ejemplo), no implica disfrute de la vida sana.

Dice además que “Estudian y/o trabajan. Son sociables y buenos camaradas”. Y esto lo contrapone a los okupas. Lo cual es estúpido porque hay okupas que estudian y okupas que trabajan. Y los okupas son sociables y buenos camaradas, sobretodo entre ellos y después de haberse fumado unos canutos.

Y continúa diciendo que los okupas son “gandules, inútiles”. No voy a defender a los okupas porque cada vez me caen peor, pero, algo harán, ¿no? ¿Sirven para algo los okupas? Es más, ¿sirven para algo los SURFEROS DEL ASFALTO (oh! yeah!)?.

Otra cosa que dice y que vale la pena mencionar aquí es que, según Glòria, el SURF DEL ASFALTO es una filosofía de vida. Y cuestiona si lo es la Okupación. ¿No será al revés?

¿Cuál es la filosofía de vida de un SURFERO DEL ASFALTO? Porque viéndolos pasar y, sobretodo, esquivándolos la única filosofía de vida que les imagino se podría resumir en “tú, puto peatón, vete a la mierda; y ese maldito banco es nuestro (el ayuntamiento lo ha puesto allí exclusivamente para nosotros hasta que se rompa)”.

Por mi se pueden ir a tomar por culo los skaters y los okupas.

Nota: en realidad lo que me molesta de los skaters es ese aire de superioridad que tienen solo por ir sobre una plancha con ruedas y que, encima, crean que grabar en vídeo como se rompen los dientes es cool. Y, peor aún, que alguien sea capaz de escribir las chorradas que ha escrito Glòria Ramírez.

—–
(1) Me ha gustado la expresión. Así, la Copa del Mundo de Vela es un rallye por el mar, por ejemplo.

Rubí és una de les poblacions de Catalunya que disposa d’agents cívics(1). Els agents cívics, segons el Diari de Rubí d’avui mateix (en un article signat per Jordi Martí), “patrullen(2) a peu pels carrers de la ciutat amb l’objectiu d’educar i reprovar les actituds que es considerin incíviques”.

L’article també diu que Antonio Molina, director de Serveis Urbans i Seguretat de Rubí, va assenyalar durant l’acte de presentació els principals punts d’atenció dels agents: aparcaments incorrectes, grafits, botellón, desperfectes del mobiliari, actituds inadequades dels amos d’animals de companyia i vandalisme en zones verdes.

Però tot té punts bons i punts dolents. Comencem pels bons.

Una de les característiques més interessants d’aquests agents cívics és que es tracta d’un grup sexualment paritari. És a dir, que hi tenim dues dones i dos homes. Una altra és que pertanyen a un marge d’edat on trobar feina actualment és complicat.

I passem als punts dolents.

El primer que m’ha vingut el cap mentre imaginava als agents cívics treballant ha sigut aquella veu que se sent per la megafonia dels FGC que diu, al més pur estil 1984(3), “Atenció si us plau: Els recordem que han de deixar sortir abans d’entrar al tren” i després es repeteix en castellà i en anglès. I això és trist, perquè denota el fracàs de l’educació per culpa d’una societat egocèntrica. Segons el meu parer, l’educació s’ha de treballar a casa per part de les famílies (sigui quina en sigui la seva composició) i no al carrer per part de desconeguts.

Però el pitjor de tot és l’horari. Bé, per als agents cívics la veritat és que és bastant bo: de 8 del matí a 3 de la tarda. Pensem, però, en els “principals punts d’atenció dels agents”. Els aparcaments incorrectes es fan a qualsevol hora i, per tant cap problema, excepte que també s’aparca malament la resta del dia. Els grafits, malauradament, es fan a altes hores de la nit, o sigui que poca cosa hi podran fer. El botellón no s’acostuma a dur a terme de 8 del matí a 3 de la tarda. Els desperfectes en el mobiliari tampoc, així com el vandalisme en zones verdes. I la gent treu a passejar els gossos a qualsevol hora, però especialment al vespre, quan els agents cívics ja hauran acabat el seu torn.

O sigui que veurem a quatre persones que apatrullan la siudá per a que, entre les 8 del matí i les 3 de la tarda, Rubí sigui més cívica.

I un punt trist: els incívics se’ls prendran seriosament? Espero que sí, però no les tinc totes.

—-
(1) Podria explicar vàries anècdotes d’agents (de la policia local) incívics, malcarats, prepotents (sobretot), malcriats i capaços d’infringir les normes bàsiques d’educació vial i el codi de circulació sense cap mena de sentiment de culpa. Són casos excepcionals, però es donen. D’això en parlaré un altre dia.
(2) M’acaba de venir el cap “Apatrullando la ciudad” del Fary a la pel·lícula Torrente.
(3) De George Orwell, no de Van Halen.

Recupero l’article (perquè és l’únic article que vaig publicar-hi) d’Arreu, el blog que clausuro perquè no puc dedicar-hi el temps que es mereix. Si cliqueu sobre les imatges, podreu veure les fotografies més grans.

No deixa de semblar-me curiosa la tendència a creure que cal anar lluny per a trobar llocs bonics. I quan els trobo ben a la vora em vénen al cap dos pensaments. El primer pensament es podria resumir en “potser ens hem pres tan seriosament la idea que aquí no hi ha res que valgui la pena, que ja no ens aventurem a trobar-ho”. El segon és més apocalíptic: “si algú hagués valorat el que tenia al voltant potser ara tot seria més verd, i no un munt de carrers asfaltats envoltats de cases”. I ambdós pensaments estan molt lligats.

Per això és gratificant pujar dalt la bicicleta i pedalejar cap on es veu bosc. I al costat de casa, a Rubí (a pocs quilòmetres de Barcelona), això es pot fer. Així que ens hem dirigit cap a Can Xercavins, rera el Castell de Rubí, i, de cop i volta, la civilització ha desaparegut. Obviant els cables elèctrics, clar. Passada la Masia de Can Xercavins, una de les més grans que queda en peu a Rubí, les alenades d’aire pur omplien els nostres pulmons d’oxigen, aquest cop sense barrejar-lo amb la nicotina o les quantitats habituals urbanes de diòxid de carboni.

Un cop més hem redescobert casa nostra. I m’alegro que encara quedin coses per conèixer i que aquestes coses no siguin ciment.

En la página 20 de La Vanguardia de hoy aparece un artículo de Ángel Gabilondo titulado “Quemar la vida”. Para incitar a la lectura han destacado el siguiente texto:

Yo creía que estaba entendiendo la frase hasta que he llegado a la segunda coma.

En la página 25, en un artículo titulado “Las emociones también cuentan” escrito por Mercè Beltran aparece la siguiente foto realizada por Jordi Ribot.

¿Dónde están las niñas de las que nos habla el pie de foto?

Y, para acabar, en la edición digital tenemos un titular que da pie a malentendidos:

Tranquilas, George Clooney sigue vivo. El que ha muerto es su cerdo. Que él sea un cerdo o no, no seré yo quien lo juzgue.

Joan Manuel Treserras(1), d’ERC, és conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Interessant venint d’un poble on la cultura, per molt que es fomenti, no arrela(2).

Eduard Pallejà(3), d’ICV, és secretari general de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge. L’exalcalde de Rubí tindrà feina: què fareu amb la MAT? I amb l’habitatge en general?

I, com recorda el Diari de Rubí, Joan Ridao (ERC), va ser el ponent del partit a la comissió de redacció de l’Estatut de Catalunya. Pel que va servir…

Actualització 07/12/2006: Em comenten que Pere Torres (CiU), també de Rubí, va ser Secretari General de Política Territorial, entre d’altres càrrecs.

Ja vam enviar pel món a l’Enric Majó i al mag Selvin. Ara hi enviem polítics.

Tremoleu terrícoles!

Endavant i força Rubí,
afició de grans i petits!

——-
(1) Perquè amb una serra no n’hi ha prou.
(2) En gran part per culpa dels autoproclamats artistes de la ciutat que són tan artistes com jo sóc un paquet de tabac. En benefici d’aquesta gent diré que sóc fumador. Menys dóna una pedra.
(3) No confondre amb “llepa ja”, frase que podria pronunciar en Conrad Son treballant, per exemple.