lluismarti.cat

Tenim un llibre que es titula Hablar alemán en quince días, d’Ediciones Llibreria Universitària. En veure el títol i el volum (285 pàgines, però més petites que una quartilla) et preguntes per què hi ha gent que estudia alemany durant anys i anys. Pots aprendre’n en 15 dies. En 14 és massa just, en 16 o més és una pèrdua de temps.

És un llibre de frases i paraules, organitzat tot per situacions. Per exemple, per si estàs en un restaurant o al taller mecànic. Em recorda a un llibre que duia Bill Murray durant la gravació de Lost in translation (segons es veu en els extres del DVD) de frases en japonès, i he intentat extreure’n frases que puguin ser gracioses, com feia l’actor durant el rodatge. Sense èxit.

Això sí, hi ha frases molt útils. Suposem que has lligat amb algú i, tot i no haver-hi massa confiança sou al llit. A més, suposem que t’agrada fer-ho amb la llum apagada. Quina frase has de dir? Doncs “Wenn Sie wollen, können wir das Licht ausmachen“. Al cap d’una estona, els veïns potser diran “Es ist sehr laut und mann kann nicht schlafen“. L’endemà, seria un detall que l’altra persona no pogués dir “Bringen Sie mir bitte das Frühstuck“.

Però el que més m’ha agradat són les frases fetes. Per exemple, si un vol dir “la bolsa o la vida” dirà “Geld her oder das Leben!“. Si vols dir “no hay tu tía” diràs “Dagegen ist kein Kraut gewachsen“.

I per a distingir a una persona que sap alemany com un aborigen de les Germànies d’una que n’està aprenent, res millor que la següent frase: “Das ist über jeden Zweifel erhaben“. Un alemanyparlant (o com es diguin els que parlen alemany) la dirà en el mateix temps en que un castellanoparlant dirà “¡No cabe duda!”, que és el que vol dir. Algú que n’està aprenent tardarà mig minut.

Nimm’s leicht.

Un Administrador de Sistemes de Windows és aquell que pensa que el “Desfragmentador de disco” no hauria d’estar a “Herramientas del sistema” sinó a “Entretenimiento”.

El carrer del Vapor (on hi dóna la porta del darrera de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Rubí) es va asfaltar de nou l’estiu passat. Ara no recordo exactament si va ser abans o després de la Festa Major, però va ser pels voltants.

Avui, passats uns 9 mesos (casualment el temps que es va tardar a obrir el carrer Major l’any passat) han tornat a aixecar l’asfalt per tornar a asfaltar.

Cal? Pensen asfaltar-lo cada 9 mesos a partir d’ara?

El que s’hauria de fer en aquest carrer és no deixar-hi aparcar en cap lloc. Si ens hi fixem bé, al tram que va del carrer de Terrassa fins a la cantonada amb el Passeig de Pau Claris / carrer del Doctor Robert no s’hi pot aparcar i hi ha voreres amples. Al tram que va des d’aquesta última cruïlla fins al carrer de Prat de la Riba / carrer de Rafael de Casanova hi ha dues places reservades per l’Ajuntament, dues tristes places de zona blava i voreres estretes. A la continuació, que és la pujada del carrer de Sant Gaietà no s’hi pot aparcar.

Quan hi ha cotxes aparcats en les places reservades per l’Ajuntament o de zona blava, les furgonetes i camions (i sovint també turismes) han de pujar sobre la vorera de la dreta, ja de per si estreta, dificultant tant la conducció com el passeig dels vianants. Molts retrovisors s’han trencat per culpa d’això, us en puc donar fe.

Però és millor asfaltar dos cops (i cobrar de dues places de zona blava) que millorar la qualitat d’aquest tram.

Rubí, una ciutat en transformació. Una transformació innovadora que, en comptes de portar-nos d’A a B, ens porta d’A a A. Rubí is different.

¿Por qué los romanos hacían bacanales? Porque se necesitan varias personas para hacer un LXIX.

Hay muchas maneras de traspasar las fronteras “ilegalmente”, normalmente bastante suicidas. No es cosa de broma. Cruzar el estrecho en barca(1), cruzar un trozo de océano en cayuco(2), ir metido dentro del peor sitio de un camión o saltar una valla a la espera de que no te disparen no es precisamente como debiera ser.

Por eso un español ha ido más allá poniendo a prueba un nuevo sistema, que podría haber sido ideado por la TIA (probablemente por el mismísimo superintendente Vicente). Se trata del salto ilegal de cataratas con colchoneta . Las cataratas eran las del Niágara, la colchoneta hinchable y era ilegal porque pasaba de Canadá a Estados Unidos.

Pero lo cogieron antes, como nos explican en la noticia del casi-diario Metro que dice “detenido el español que trató de bajar las cataratas del Niágara en colchoneta“. Por poco no fue candidato a los premios Darwin.

Esperemos que no se ponga de moda.

—–
(1) El uso indiscriminado de la palabra patera no quiere decir que lo sean.
(2) Como en (1).

Leo en el (casi-)diario Metro que “un zoo tailandés pone películas porno a una pareja de osos panda para que se animen a procrear“. Por lo visto, al macho (macho macho bear) no le pone caliente la osa panda que tiene por compañera. A pesar de su precioso pelaje de color película antigua, sus osadas curvas y sus osunos ojos pintados de rodeados de pelo negro (sobre las pestañas no auguro nada), el macho no se excita. A pesar de ir dando vueltas por ahí en cueros pelos, al macho no se le levanta.

Quizá se le ha olvidado como va el tema o quizá esperan que viendo panda-stars copulando la cosa se anime. Y así se aprovecha, por cierto, el subgénero del porno conocido como porno-panda, hasta ahora solo consumido por zoófilos y biólogos.

Lo que quizá no tienen en cuenta es que quizá el oso tiene depresión porque los veterinarios decidieron ponerlo a régimen el mes de febrero, sin su consentimiento. ¿Acaso no saben lo que cuesta (en cervezas, por ejemplo) alcanzar un estado esférico digno de un oso panda? No, porque no son osos panda(1).

Sea como sea, el rigor científico de los veterinarios del zoo tailandés deja mucho que desear porque parece ser que los únicos seres vivos que se excitan mediante la vista son los hombres y algunas mujeres.

Puestos a seguir el camino del premio Nobel, pueden probar a echarle agua caliente por encima para ver si resulta que en realidad es un hombre, como Genmá (en la foto), el padre de Ranma. Y si eso no funciona, podrían mirar de comprobar que no les hayan dados dos machos o dos hembras que yo diría que no lo han probado.
Y si resulta que no hay paridad, ya solo les quedará ponerlo con otro oso macho y, sí, usar la inseminación artificial.

¿Les salió el título de veterinario en un bollycao?

Leo en la edición digital de El País que “un electricista subastará en abril las obras y efectos personales que el artista [Francis Bacon] quiso tirar a la basura y él ha conservado durante treinta años“. Se estima que pueden sacar entre 50.000 y 80.000 euros.

El problema es que Bacon no consideraba que todo aquello tuviera valor, puesto que era material que se habían cargado unos obreros. Sin embargo se lo dio Marc Robertson, electricista. ¿Hasta qué punto aquello que el autor no quería que viera la luz debe ver la luz a pesar de todo? ¿Por qué se debe llevar la contraria al autor, aprovechando que ya está muerto?

Quizá debería no haber hecho caso a Marc Robertson y destruirlo todo él mismo (como debería haber hecho Tolkien, a excepción (quizás) de El Silmarillion). Terry Pratchett hace exactamente esto, y lo explica así (extraído de La Concha de Gran A’Tuin):

Me guardo unos veinte bocetos (eso son unos diez megas de disco duro) y el último de ellos contiene todas las alteraciones finales. Una vez se ha imprimido y lo tienen los editores, por aquí se oye un grito de ‘¡Que os jodan, investigadores literarios del futuro, a ver si conseguís un trabajo decente!’, y destruyo todos los demás.

Pero como Bacon no lo hizo, ahora alguien se lucrará a su costa por algo que el autor no consideraba digno de su obra.

Leo en la edición digital de La Vanguardia que “Un juego online chino cobra a sus jugadores expulsados medio litro de sangre real para ser readmitidos“. Resulta que hace unos meses unas 120.000 personas fueron expulsadas del juego por hacer trampas.

Ahora, la empresa que gestiona el juego da la posibilidad de purgar su pecado a los expulsados donando medio litro de sangre, obteniendo así el perdón y la reinserción. La sangre no se la van a beber, según dicen, los organizadores, sino que se va a donar a hospitales.

No está mal. El problema es que si alguien ya es donante de sangre, casi no le afecta: en vez de donar como haría normalmente, dona para volver al juego. Y esto quiere decir que dentro de tres o cuatro meses puede volver a hacer trampa. De este modo, si le echan por reincidente, puede volver a donar sangre y volver al juego. ¡Será que no hay políticos y maleantes que firmarían ahora mismo!

Por eso creo que sería ejemplar que en vez de sangre fuera un órgano o alguna parte del cuerpo. Por ejemplo un ojo o un riñón. O quizás una pierna o incluso las dos. ¿Acaso se necesitan para jugar al juego? No. Por tanto los organizadores podrían continuar teniendo jugadores (automutilados), a la vez que se nutre a los hospitales chinos de materia prima.

Todo son ventajas, solo hay que mirar un poco más allá.

Jo no tinc carnet de conduir (ni ganes) i, per tant, vaig peix en tot el tema aquest que tan bé coneixen els que han aprovat la teòrica i encara no la pràctica(2). Perquè es veu que un cop tens el carnet no cal que recordis la normativa. De fet, hi ha gent que diu que a l’autoescola s’ensenya conduir però que després has d’aprendre a circular. I em resulta curiós perquè a mi em sembla que pels preus de les autoescoles de la província de Barcelona no només t’haurien d’ensenyar a conduir i a circular, també t’haurien de donar un parell de màsters i una llicenciatura.

Un cotxe de policia, com a vehicle prioritari, és una entitat de l’univers no subjecte a més normes que les físiques. I els seus ocupants, si són policies, tenen adquirides similars característiques que s’uneixen fàcilment a la prepotència, que deu ser cosa de l’uniforme. I passant a un cas pràctic diríem, a l’estil de Terry Pratchett, que des del punt de vista dels mossos d’esquadra el cinturó de seguretat és quelcom que succeeix als demés.

L’exemple es va veure a televisió la setmana passada (moltes mercès, emule i Tots Rucs.cat) al programa Caçadors de paraules. En cert moment del programa el presentador, Roger de Gràcia, estava al seient del darrera d’un cotxe dels mossos parlant sobre el català tècnic amb dos policies, un d’ells conduint. Cap dels dos amb cinturó, però el cotxe en marxa. I en marxa ràpida perquè més endavant se’ls veia corrent i amb la sirena posada. Sense els cinturons posats. Aquí una instantània:

Per què els nostres policies no duen cinturó de seguretat tot i conduir ràpid? Per què ningú els hi ficarà cap multa, potser? No. Perquè són superdones i superhomes que en cas d’accident no es fan res. Si un membre del cos(3) de la policia catalana s’estampa a quatre cents kilòmetres per hora contra una muntanya, què passarà? Que tindrem un mosso d’esquadra i molta sorra.

Quan veieu un mosso d’esquadra pel carrer no tingueu por de les multes que us puguin posar. No. Doneu gràcies a Déu perquè no us miri amb raigs làser i us talli a trossets.

———-
(1) Si fos en femení serien les germanes de la Supermà del Club Super 3.
(2) I si m’enxampen parlant pel mòbil quan vaig en bici no me poden treure cap punt. Tot són avantatges.
(3) Faig l’acudit fàcil?

Pel que fa a les notícies esportives, Rubí Notícies sembla més imparcial (més periodístic, potser) que Diari de Rubí. Més que res pel hooliganisme dels autors de les informacions d’aquesta última publicació.

M’he fixat, però, en els diferents esports dels que parla Rubí Notícies a les pàgines que hi dedica en el número d’aquesta setmana, publicat ahir mateix. Sobre el titular (o sobre la foto corresponent a cada article) hi apareix el nom de l’esport al qual fa referència. Així doncs, trobem Bàsquet, Fútbol, Escacs, Fútbol Sala, Taekwondo, Futbol, Waterpolo, Atletismo, Voleibol i (ta-ta-ta-txan) Instituts.

Quan he llegit això he recordat l’època en que era alumne del Duc de Montblanc(1) i, la veritat, en cap moment em va sembla que l’experiència en sí es pogués anomenar esport. Se la pot anomenar de moltes maneres, però esport no seria la primera que em vindria al cap.

La notícia, però, explica que el grup de Hip-hop de l’IES L’Estatut “va quedar en segona posició a la trobada que es va celebrar a Matadepera”, fa tot just una setmana. El problema està en la següent pregunta: és el hip-hop un esport?

Si al Rubí Notícies creguessin que sí, en comptes d’haver escrit “Instituts” haurien d’haver escrit “Hip-hop” a la capçalera. En canvi, si al Rubí Notícies creguessin que no, no haurien d’haver publicat l’article a la secció d’esports. Però no han fet cap de les dues coses.

Són detalls petits, insignificants per a la majoria de la gent, però que a mi em treuen de polleguera. Tant difícil és mantenir una coherència?

—–
(1) IB Duc de Montblac (sí, sí Montblac, no m’he deixat cap lletra) segons un paper que, em sembla recordar, s’havia de firmar per fer la selectivitat. Quan vaig fer-li notar al tutor i professor de filosofia Juli Climent (algun dia recuperaré grans frase seves) em va respondre: “Sí. Es usted alumno del ilustre IB Duc de Montblac”.