lluismarti.cat

Camines per la ciutat (que és Viena, ciutat de 1,7 milions d’habitants i capital d’Àustria, no d’Austràlia que queda molt més lluny. Àustria és un país on s’hi parla alemany –no existeix l’austrohúngaro. Dic tot això perquè hi ha gent que està una mica peix en geografia del seu propi continent.), un cop més Rennweg amunt, amb la intenció de donar una volta per l’Erste Bezirk. Mentre camines penses, com comença a ser habitual, que tot seria més fàcil si els austríacs parlessin català, o fins i tot castellà. Però parlen alemany.

Arribes a Schwarzenbergplatz quan tot just el tramvia 71, que avui has decidit no utilitzar perquè tens ganes de caminar, t’avança. Camines i camines, primer girant a l’esquerra per Kärtner Ring fins que gires a la dreta per Kärtner Straße on tornes a veure, ja fa un temps que no passes per aquí, l’Opernhaus.

Aquí ja detectes, sense voler-ho, un munt de turistes. Potser tots són turistes. Detectar-los és molt fàcil: porten càmera de fotos (normalment digital) s’ho miren tot com si ho veiessin per primer cop (possiblement ho veuen per primer cop) i porten el mapa que et donen a l’oficina d’informació turística que és a tres minuts a peu d’on et trobes, davant de l’Albertina.

Decideixes que continuar caminant és una bona idea si no vols que et confonguin amb el turista que ja no ets, com si a algú li importés. I camines en direcció a la Stephansdom, la catedral, pel mateix Kärtner Straße que ara sembla la suma del Portal de l’Àngel i la Rambla de Barcelona en un espècie de “2 en 1″ d’anunci de xampú. També hi ha estàtues humanes, però amb la particularitat que es mouen. Penses que, a partir d’ara, serà millor definir-les simplement com a persones disfressades que es col·loquen sobre un pedestal i esperen rebre diners.

Entre actuació i actuació dels artistes del carrer, entre el guitarrista de cinquanta que canta blues i soul i la pianista d’origen oriental de la següent cruïlla, t’adones que hi ha altres músiques en forma de veus que t’acompanyen i t’abandonen. Els guiris parlen en les seves llengües. Escoltes un parell de persones que discuteixen en anglès, tres noies que parlen (en el que creus que és) rus. I, de cop, un idioma familiar se t’aproxima lentament. Català se’n diu, l’idioma més bell dels que es fan i desfan (segons deia aquella famosa Sardana: la Macarena). Per un moment vols dir-los alguna cosa.

Però no ho fas: són guiris. Aquí la gent parla alemany.

Gires a l’esquerra per Johannesgasse i un altre cop a l’esquerra per Tegetthoffstraße i gires més vegades sense cap rumb. Fins que arribes a Augustinerstraße i et dones la volta i mires altre cop l’Opernhaus. Des d’aquest angle el color de la teulada quan el Sol es pon t’ha meravellat des del primer dia que el vas veure. I ara el Sol es pon.

Leo en El País, La Vanguardia y El Periódico de Catalunya que “la Audiencia prohíbe la venta del último número de ‘El Jueves’ por un presunto delito de injurias a la Corona”.

La libertad de expresión no existe, la censura sí.

Leo en El País que Jessica Alba quiere dejar de ser sexy.

Amiga Yesi (te puedo llamar Yesi, ¿verdad?), sé por lo que estás pasando. Mucha gente tiene el mismo problema que tú, no estás sola. Yo conseguí superarlo mediante la dieta ibérico-mediterránea. Chorizo, longaniza, morcilla, callos, pizza, quesos por un tubo. Lo que tienes que hacer es invertir las típicas pirámides nutricionales de tal manera que en la base tengas embutidos y pasteles, y en la punta las cosas esas integrales. De hecho puedes olvidarte de las cosas esas integrales, son lo peor que puedes comer, son el demonio, son caca.

Y así, Yesi, pronto dejarás de ser sexy, como ya lo hice yo (que antes era todo un figurín). Y si te salen granos, mejor.

Un consejo de mi para ti: aprovecha que estás en España para ponerte en forma… esférica. En tu casa asesórate en los bufets de expertos en nutrición de McDonald’s y Burger King, entre otros.

Recupero (tot corregint-ne l’ortografia) una cosa que vaig escriure l’agost del 2003 (això és important) i que es pot llegir a relatsencatala.cat. És estiu i, seguint l’exemple de Tv3, és moment de reposicions.

Maleït teclat americà. No tinc ni la ‘n’ amb la doble corba perillosa a sobre (ñ), ni la ‘c’ amb cua (ç) ni d’altres caràcters. A més, algunes tecles són a un altre lloc. Com a mínim no té l’estúpida tecla de Windows.

Bé, ara que ja m’he quedat descansat (no ho puc fer mentre condueixo perquè no tinc cotxe ni carnet de conduir, ni estic apuntat a cap autoescola i fa temps que no vaig en bicicleta), puc començar a comentar les meves dissertacions sobre les majors ximpleries que se’m puguin ocórrer.

Començo, doncs. Per què tot el món es queixa de la calor a l’estiu i del fred a l’hivern? I a la primavera i a la tardor es queixa de tot! Com us explico que no s’hi pot fer res? És com en Bush i l’Aznar, ens hem de fotre perquè faran el que vulguin(*). És com que el PP guanyi les eleccions, ens hem de fotre quatre anys més. És com aquest maleït teclat americà, m’he de fotre. I ja està.

I és que hi ha gent que, sent estiu diu: “A veure si arriba l’hivern d’una vegada que aquesta calor és insuportable”, i a l’hivern diu: “A veure si arriba l’estiu d’una vegada que aquest fred és insuportable”. Però l’estiu és més divertit i sinó només hem d’observar què fa la gent. Per exemple, com diria en Quim Monzó, va a la platja cercant el càncer de pell. Fins que el troben, és clar. I a més, algunes (i alguns) agafen una drecera anant als salons de rajos UVA, que es diuen així perquè a La Rioja hi deixen d’anar a principis de setembre coincidint amb la verema. Això és científic, com l’Albert Einstein. O l’Ana Obregón, la dona que tot biòleg vol ser de gran.

L’estiu i els mosquits. Aquells éssers diminuts que sobrevolen la teva orella quan intentes dormir en una nit de calor i xafogor, amb totes les finestres obertes al món dels mosquits. I després aixecar-se. Despertar-se en un món on el PP va guanyar a Galicia i les trenta cançons de l’estiu (n’hi ha més però s’assemblen tant que l’oïda humana no és capaç de percebre-ho) sonen a la ràdio, a la tele, les xiula la gent pel carrer, no te les pots treure del cap i es repeteixen una vegada i una altra, torturan, per repetició i aclaparament, causant desídia, indisposició, dolors, mals de cap, vòmits, diarrees, mals rotllos, vots al PP, reposicions de les series de sempre a la televisió. I càncer de pell. I picades de mosquits.

Quina enveja, aquells que feu vacances! Ara aprofiteu per a fer tot allò que no teniu temps de fer mentre treballeu… Aneu amb els amics (i/o família a prendre alguna cosa al bar), o us quedeu a casa per a arreglar aquell diantre d’endoll que fa mig any va deixar de funcionar, o aneu a canviar de raça en una bucòlica riba del mar on els nens criden, corren, salten i xipollegen alegres mentre el seu pare ha anat a la guingueta (en barceloní, ‘xiringuitu’) a prendre’s una cervesa i la seva mare està fent topless amb els pits caiguts i cridant (més fort que els nens): Borja! Maritrini! Jeni! Venirsus pacá!!!

Però no ens oblidem dels ‘capullus’. Tots sabem qui són. Són un grup d’entre quatre i sis amiguets que van de ‘cracks’, sovint amb el cabell rapat i amb dots de paleta que demostren xiulant i cridant (diguem-li) galanteries a qualsevol noia que passi a menys d’uns dos quilòmetres de radi. Llavors treuen la càmara de retratar i fan una foto a un d’ells tal que, discretament aparegui de fons la mare d’en Borja, la Maritrini i la Jeni fent topless. Un cop revelades les fotos queden a casa d’algun d’ells quan els papes no hi són i… fan coses que no diré. És una imatge massa gore.

Ho deixo aquí, però de l’estiu se’n podrien dir encara més coses. El que passa és que ara sóc a la feina i he de treballar una mica per a aparentar. Per cert, aquí hi ha aire condicionat.

Dit i fet: vaig a treballar. Començaré llegint el mail.

Un vez fertig this primer curso d’Deutsch puc say claro und catalán that ni don’t sé qué fucking sprachen parlo, bloody collons fucking (!)joder!

Hace mucho tiempo me llegó un e-mail en el que me decía que mirara un vídeo de un taiwanés que tocaba una versión rock del Canon de Pachelbel. El hombre que hizo los arreglos y la primera versión (ahora hay a patadas en youtube) es JerryC.

Luego, hace un par de meses, Sorak nos lo recordó en Toma Pachelbel, donde podemos escuchar la canción interpretada por funtwo.

A raíz de este post de Sorak, Miau realizó otro en su blog llamado Mix Canon Rock. En este último post podemos ver otras dos versiones de los mismos arreglos, así como un tío traumatizado por culpa del dichoso Canon.

Pero el Canon de Pachelbel (que, por cierto, tocaron como entrada de una boda a la que fui el pasado sábado 7/7/7) da para mucho. Pachelbel la compone. JerryC la convierte en rock. Y llega alguien que decide poner violines a la versión rock de JerryC.

En esta versión violinera que ahora os presento (y que, aunque lo pueda parecer, no es de TodoBasura) es muy interesante escuchar detenidamente los sutiles cambios y arreglos realizados. Podemos observar como se han variado los ritmos para no coincidir con los originales, sin dejar de hacer hincapié en las notas fuera de lugar, de tono y de la realidad en general. Es especialmente interesante la parte que va del minuto 3:32 al 3:53 (si el tiempo va al revés, entonces a partir de cuando quedan 1:50 a 1:39).

WARNING! ACHTUNG! ¡CUIDADÍN!: A pesar de que me he reído bastante, debo avisar de que hay momentos en que te dan ganas de destruir el ordenador.

¿Notáis como el arte se apodera de vuestro ser?

MarieCurie: Diuen que si aprens alemany pots aprendre qualsevol idioma.
Intratable: Un cop has après alemany pots aprendre austríac.

Aquest cop us presento uns quants anagrames dels noms dels polítics rubinencs que tenen blog i que no van aparèixer en l’anterior post anagramàtic. Aquest cop ha estat realment difícil, en alguns casos.

Comencem per Ricard Blasco (ICV). Com que als d’Iniciativa els agraden els okupes (perquè a Iniciativa són moooooooolt anti-sistema) i molts okupes fan malabars i espectacles de circ, potser algun dia Ricard Blasco s’aixeca hi diu: “labrad circos”, i quan els circs brotin els okupes tindran feina per estona. També podria ser que, passejant per Sardenya, en un moble vell hi vegi un “corc sard albí”.

En Xavier Corbera Gaju (ERC) potser es podria dedicar a ser actor d’anunci. Això sí l’anunci podria ser tan masclista que la seva companya de partit Arès Tubau potser li diria quatre coses. Sobretot quan li sentís dir “Axe: veo crujir braga”. I, a més, en castellà.

En Joan Ridao (ERC) no està massa pendent de Rubí, com a mínim al seu blog. De fet, potser no és tan catalanista com sembla perquè en comptes de Penedès “dóna Rioja”. Però de català si que ho és (o això dirien els que creuen que som garrepes) ja que quan li demanessin quelcom començaria dient “jo donaria…” i tot per no donar, potser escarmentat per l’Estatut.

Crec que en Jordi Barbudo Lario (ICV) és amic dels animals (i no només pel partit pel que treballa). Potser de petit va quedar marcat per algun conte infantil on “la burra dijo ‘bodrio’”. Un conte on una bruixa que hi surt deu tenir rates a la caseta de xocolata i per això la “bruja da libro roído”. Sigui com sigui, veient la fotografia que té al seu blog en la que se’l veu tan elegant si algú li pregunta què hi fa aquí sempre podrà dir “Dirijo la boda, burro”.

A l’Iván Hernáez Gutierrez (EUiA) no li cauen bé els nazis, com a tots els que no som nazis. Perquè, vés a saber, en un moment de ràbia podria dir “reherviré gentuza nazi”, una mica ull per ull.

Espero que en Carlos Águila (ICV) no tingui cap venjança pendent contra alguna Luisa, perquè ell en comptes de Kill Bill podria protagonitzar “Colgar a Luisa”. I tenint en compte que ha entrat a l’Ajuntament perquè tres persones de la seva llista que eren davant seu han renunciat podríem dir que es troba en una situació de “glòria casual”.

El queso más sencillo (9 letras).

Solución.