lluismarti.cat

En Petri Malla va venir al món i aquest va ser el major problema de la seva vida. Per començar, els pares que li havien tocat no estaven gens contents que els hagués tocat tenir-lo, tant per una manca d’afectivitat com de diners. Sense gaire pensaments, van decidir abandonar-lo a les dues setmanes. Com se sol fer segons l’estereotip cinematogràfic, el van posar dins d’una cistella davant de la porta d’una casa gran, van trucar al timbre i van sortir corrent. El preu de la cistella se’l podien permetre gràcies als diners que s’estalviarien amb l’ús indiscriminat de la llet maternal. A més, aprofitaven per fer esport que diuen que és bo.

Aquesta anècdota va millorar la qualitat de vida d’en Petri atès que el van acollir a una casa rica on no van dubtar d’adoptar-lo com a un fill propi. D’aquesta manera va gaudir d’un nivell de vida que li hagués estat privat si els seus pares biològics haguessin tingut prou cor per suplir la falta de diners. També va tenir la sort, qui sap si bona o dolenta, de guanyar un germanastre més gran que ell. Potser l’únic inconvenient era el nom de personatge del Club Súper 3 que li van encolomar.

Tots dos germans s’avenien molt, de tal manera que en Petri era objectiu de les bromes i altres putadetes infantils amb les que els germans grans obsequien als petits. Després en Petri el delatava als pares i a aquests els tocava impartir justícia, tasca que aleshores se’ls donava prou bé. Fins aquell moment la vida era bella.

Però la felicitat no va allargar-se gaire temps. De fet, pocs anys després la madrastra va parir un germanastret que el va ajudar a avançar la vida en caiguda lliure. Ara que havia après bromes-per-germans-més-petits era l’hora de demostrar el saber adquirit.

En efecte, en Petri va començar a fer bromes i putades al petit (algunes apreses, altres de collita pròpia) i també aquest cop la justícia era justa: el castigaven a ell. Però si el que empipava al menor era el gran també se la carregava el mitjà, o sigui ell. Per a acabar-ho d’adobar, si l’objecte dels jocs era en Petri no li feien el més mínim cas.

Els anys es succeïren els uns als altres com només ho saben fer els anys. L’un rere l’altre, el petit Petri augmentava els seus problemes de socialització a l’escola. Per dir-ne un: no tenia amics. No negarem que companys d’escola sí. Però aquests no dubtaven a riure’s d’ell quan intentava descaradament formar part del grup guai. Ho provava amb tanta fal·lera que només aconseguia ser ridícul.

Per completar la postal, només cal afegir que en Petri, des dels set anys fins als trenta-cinc, no va ser gaire més que un gandul poc intel·ligent que es refiava de l’herència per no fotre res. En conseqüència no es va treure el títol de tècnic agropequari, que ningú diu que sigui fàcil, fins ben entrada la segona meitat de la trentena.

Aquest va ser un altre moment crucial a la seva vida. Sobretot tenint en compte que els seus padrastres van aprofitar per comunicar-li que l’havien promès amb una noia molt maca. Noia que era la filla d’un empresari molt ric i encara més important. Evidentment van ocultar que d’aquesta manera podrien tancar un negoci de molts diners amb aquell home i que, en realitat, la filla era just el contrari de molt maca.

Casar-se no entrava als seus plans. És a dir, no tenia plans però si n’hagués tingut una boda no hi hauria estat inclosa. La causa era que tenia la sensació que casar-se implicava acabar amb la seva vida desenfadada, amb sortir per les nits i amb acabar sempre amb ressaca. Segons ell, casar-se era la millor manera d’assecar una vida. Per tant, es casaria contra la seva voluntat. Per sort la parella tenia coses en comú: cap dels dos es volia casar ni s’agradaven entre ells. Hi ha gent que s’ha casat tenint-ne menys.

L’avi (aviastre?) d’en Petri, que tothom l’anomenava savi Roderic o l’Enigmatista, va ser el primer que va veure que el millor futur de la parella passava per divorciar-se. Quan el carro desviï, a prendre pel cul; li deia enigmàticament al seu nét.

De totes maneres, en Petri i la seva muller continuaven casats pel bé dels negocis familiars, tot sigui dit.

Ara bé, un dia ella li va dir que estava embarassada. Ell va dubtar molt sobre què fer. No sabia si esculpir-li un monument a l’amant sense escrúpols o només regalar-li un detallet com podria ser una ploma estilogràfica. O comprar-li unes ulleres ben graduades. O una dotzena de condons, potser. Per fi: ara tenia el camí preparat per a demanar el divorci sense que els pares hi trobessin cap pega.

Desgraciadament per a ell hi van trobar pegues. Tantes que es van acabar les relacions entre ambdues famílies i els Malla va estar a punt d’anar a la ruïna. D’altra banda com que just després de divorciar-se l’havien desheretat no hi perdia gran cosa.

Desmoralitzat per la desconfiança que l’envoltava decidí anar a practicar marranades amb senyores acabades en -etes que hi estan predisposades per treure’n profit econòmic.

Sense fixar-s’hi es va convertir en un addicte al sexe. Havia de provar noves experiències excitants, exòtiques i exuberants; totes exotèrmiques, moltes d’elles execrables (com per exemple les pràctiques amb excrements) i algunes inexplicables, tot per viure en estat d’ininterromput èxtasi, tot xiroi. Ho volia conèixer tot. Era indigne, baix, per a qualsevol existència i en va esdevenir un expert excepcional. Tot un èxit, al que cal annexar-hi que sabia fer xivarri amb el xilòfon, li agradava molt el xoriço greixós i xiulava a la dutxa i al cotxe (amb especial ímpetu en els taxis) tot per no quedar-se motxo. Just en aquest foll paràgraf de la seva vida de mala vida s’hi van concentrar totes les xeix que no havien eixit abans i que no apareixerien mai més.

Tenia el carnet VIP de diferents botigues de material se… eròtic on comprava tota mena d’instruments marrans destinats al mascle (i d’alguns dels típics per a la femella). Amb el pas del temps muntava enormes orgies a casa seva, de manera que aquesta s’omplia de drogues, alcohol i gent mentalment descarrilada que el feien descarrilar encara més.

Un dia que es trobava malament va decidir anar al metge. Aquest va dir que li havien de fer algunes proves, per començar uns anàlisis de sang. Un mes més tard els resultats van ser preocupants: massa malalties. La majoria estaven en un estat primari i amb medicaments i quatre bajanades més s’haurien curat, però res li importava.

Però el que digués un metge o uns anàlisis no li impedien continuar fent orgies. De fet, ara començava la seva venjança contra la vida. No volia morir sol, volia que morís més gent. Volia que la societat pagués el que ell havia fet malament, és a dir, que la societat hauria de pagar que un dia nasqués.

Llegeixo a La Vanguardia que la Generalitat de Catalunya planteja un nou projecte ferroviari que unirà Vilanova i la Geltrú amb Mataró, passant per l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.

Això és una bona notícia, però no necessàriament per a Rubí. Perquè per Rubí no hi passarà. Curiosament, tampoc passarà per Sant Cugat del Vallès, però suposo que ja tenen prou amb la nova estació de Vullpalleres de la línia de Sabadell que pensen fer. Bé, no. També demanen que s’allargui la línia L7 des d’Avinguda Tibidabo a Cerdanyola passant per Sant Cugat. Projecte del que d’altra banda ja se’n va parlar a finals dels 60 (o principis dels 70) quan Porcioles era alcalde de Barcelona.

I també es parla del TramVallès (llegiu el segon enllaç) “que uniria Montcada, Ripollet, Cerdanyola, la Universitat Autònoma, Barberà i Sant Cugat”, però no Rubí.

Sempre pregunto al mateix i m’imagino una resposta negativa: Algun dia podré anar a Sabadell sense haver de fer transbord? I a Molins de Rei?

La lectura d’Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès la va recomanar en Llengot al seu blog, en un article en el que també parlava de La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany.

En aquest llibre Pagès es rebel·la contra la separació de llengua i literatura, contra la opinió que diu que escriure bé és tan sols tècnica i contra l’oblit dels ensenyaments clàssics (grecs) sobre l’art d’escriure.

Com ens explica al principi del capítol 2, hi ha tres models que s’han seguit a l’hora d’escriure: el romàntic (que passa de la tècnica i es centra en el talent), el científic (que passa del talent i es centra en la tècnica) i el clàssic (que proposa la col·laboració entre tècnica i talent). En essència, Un tramvia anomenat text és una oda al model clàssic i una crítica als altres dos, on Daniel Cassany, entre d’altres, rep unes quantes vegades.

D’alguna manera aquesta necessitat de talent que estableix el model clàssic, amb el que per altra banda hi estic completament d’acord, pot ser desmoralitzador per a aquells que vulguin escriure. Sobretot perquè el talent és, segons l’autor, “la intuïció, la capacitat innata, la incomprensible predisposició, tot allò que no es pot aprendre ni explicar”.

I com sap algú d’ell mateix si té talent o no? És a dir, si em centrés en la tècnica i aconseguís millorar-la prou què seria, en termes d’en Pagès, un “Gran autor” o un “Professional”? No és fàcil saber-ho perquè el talent és subjectiu.

Per sort, i no sé si per error o per donar esperances, quan queden menys de vint pàgines per acabar el llibre se li escapa la frase “Tothom pot aprendre les tècniques d’escriptura; tothom, en major o menor mesura, té talent per escriure”. Gràcies a les muses!

Amb tot, no sé si llegir aquest llibre m’ha fet agafar ganes per escriure més o me les ha tret. El que sí s’ha incrementat són les ganes de llegir llibres que fa un temps, intimidat per la seva grandesa, no hagués gosat ni mirar-ne el llom, perquè no és sinó llegint com realment es pot aprendre a escriure. Això cal considerar-ho un èxit per part de Vicenç Pagès.

És, doncs, un llibre molt recomanable, tant si voleu escriure o com si voleu motius per deixar de fer-ho.

I, per acabar, una curiositat. En l’edició que tinc jo, de la col·lecció Biblioteca Universal Empúries, la llista d’alguns dels llibres publicats que apareix a la solapa acaba al número 171. El 172 és La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany.

PD: De pesats, i suposo que jo en sóc un exemple, internet n’és ple. Normalment tenen un blog.

Se’m fa difícil escriure sobre un llibre que explica com escriure. No pel fet d’escriure en sí, sinó per fer-ho bé. Hi ha una pressió afegida probablement estúpida. De totes maneres crec que és un bon exercici intentar-ho.

La cuina de l’escriptura, de Daniel Cassany, es centra en l’explicació de la tècnica de l’escriptura. Ens explica com començar a endreçar les idees, com estructurar el text (des de la tria de les paraules fins a la mida dels paràgrafs, passant per la composició de les oracions) i també els errors més comuns que es poden produir quan s’escriu. Evidentment, el llibre està ben escrit. Només faltaria. Perquè quan ens trobem amb parts mal escrites, no són més que exemples (inserits a traïció) del que després es veurà com a erroni.

Arribat a aquest punt tinc un problema per seguir comentant aquest llibre. Resulta que abans d’escriure aquesta crítica he llegit Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès. I la majoria de cops que Pagès parla de Cassany no el deixa massa bé.

No vull entrar-hi ara (suposo que ja ho faré quan parli del llibre de Pagès) però d’alguna manera Cassany es centra en la part tècnica del procés d’escriure, com si fos exclusivament el que ens farà escriure bé.

Amb tot, la tècnica és una part fonamental d’un bon relat o una bona novel·la, per posar un parell d’exemples, i és en aquest sentit on la lectura del llibre té un major interès. És, doncs, un bon recull de normes pseudocientífiques que els bons escriptors saben quan trencar.

Rubí Antifeixista
A Rubíshow, en John-John (1), sota el títol Rubí és antifeixista (que sembla una pintada en una paret) es congratula de la manifestació que es va celebrar divendres 16. Jo també.
Tanmateix, no cal oblidar que a Rubí encara hi ha gent feixista (i també, com deia una pintada, “faxistas”, que envien faxos). Però m’alegra pensar que en són menys. En siguin o no.

Vilalta for president
Dilluns, Vincent Laurent a Rubí is on fire, ens feia veure que l’article sobre Rubí de la wikipedia en espanyol està sent objectiu de vàndals que no tenen més feina que canviar la relació dels alcaldes de la ciutat més rubinenca que es fa i desfà. No sé si la persona que es dedica a fer aquestes modificacions ho fa per fer riure (a ell mateix o allò que té per amics) o per tocar els nassos, però és una llàstima que aquests quatre gats es carreguin la feina que altres fan desinteressadament.

Rubí Sin City
Dimarts, Picarol de tardor a L’última fulla, ens va posar sobre la taula un tema que mai no acaba de desaparèixer: la delinqüència. En concret, la delinqüència a Rubí en forma de robatoris menors. Llegint-ho pot fer la sensació que Rubí, al més pur estil del barri de les Ombres d’Ankh-Morpork, sigui un lloc on els lladres no treballen més perquè s’haurien de robar a ells mateixos. Sobretot per a gent com jo que sóc exagerat de mena.

Tot plegat em fa pensar que Rubí no ve de Rivo Rubeo ni de Rubricata ni d’altres noms que donen romanticisme a la història de la nostra població. No. Rubí potser ve de la castellanització (és clar) de la primera persona del singular del pretèrit perfet(2) del verb robar de la qual n’és homòfon: robí.

Copipaste
L’alcaldessa Carme Garcia(PSC) ens fa copipaste dels seus pròlegs del pamflet La Ciutat i, és clar, això dóna mal exemple. I els joves polítics rubinencs prenen aquest mal exemple i també fan copipaste.

És el cas de Jordi Barbudo(ICV) que a ICV-EUiA presenta al·legacions a les ordenances municipals ens copia l’article de guiaderubi d’igual títol, evidentment.

Guia de Rubí
Ja fa setmanes que la pàgina de Guiaderubi.com triga a carregar-se i sovint dóna errors. Esperem que algú s’ho miri.

——
(1) Em sembla que el seu nom real és Jay Joe Joe Júnior Sabadú
(2) O passat simple o indicatiu perfet o… Cada cop que m’ho miro li han canviat el nom.

Mascarada es el último libro de Terry Pratchett que he leído. Como la mayoría de sus libros sucede en Mundodisco, y éste en concreto pertenece a la subserie de las brujas. Las protagonistas principales son Yaya Ceravieja y Tata Ogg, que ahora son las dos brujas de Lancre, a raíz de la nueva condición de reina que ostenta Magrat Ajostiernos. Y un aquelarre con dos brujas no es lo mismo.

Así que deciden, sin decirlo abiertamente, que deberían buscar una tercera bruja. Pero resulta que la persona con más números para serlo, Agnes Nitt, ha ido a probar suerte en el mundo de la música a Ankh-Morpork. Por tanto, las brujas más carismáticas de Mundodisco se dirigen a la gran ciudad. Y por su lado Agnes encuentra trabajo en la ópera. Y la ópera tiene su fantasma. Y asesinatos.

Con este argumento (y con otras subtramas), Pratchett rubrica uno de los mejores libros de Mundodisco (1). Los personajes están perfectamente definidos, de tal manera que las situaciones y diálogos son hilarantes de principio a fin. La novela mezcla fantasía, humor y un relato policíaco con mucho acierto. Así, a lo que ya nos tiene acostumbrado Prachett, debemos añadir el elemento clave de las novelas de misterio: “¿Quién es el asesino?”.

Para terminar, destaco no la mejor frase del libro sino un pequeño gag. Uno de los personajes ha sido asesinado y se encuentra con la Muerte:
-Ajá -dijo-. ¡Te tengo! ¡Eres el fantasma!
-¿Sabe? Se equivoca de una forma bastante divertida.

Dicho esto, lo único que queda por hacer es recomendar la lectura de este libro a todos aquellos que quieran pasar un buen rato con una buena historia.

—
(1) De los que ha publicado la editorial Debolsillo.

Aquesta setmana ha estat bastant avorrida, no us sembla? Qui de Rubí ha parlat de Rubí? No gaire gent, no pas.

Rubí is on fire
Com ell mateix es va anunciar a l’anterior capítol de la Rubisfera setmanal, habemus blog novus(1). El signa Vincent Laurent, que té tota la pinta de ser un pseudònim. Ara per ara no està del tot clar quin serà el tarannà d’aquest nou blog, però s’hi intueix alguna internada al món de l’humor, gràfic o no.

Per exemple en el primer article (excloent el de presentació), sota el títol de ¿Por qué no te callas Recoder?, hi trobem una fotografia que es podria pensar que està trucada. En el text ens ho explica millor: Carme Garcia (PSC/Alcaldessa de Rubí) podria fer el paper del rei i Lluís Recoder (CiU/Alcalde de Sant Cugat del Vallès) el d’Hugo Chávez.

I jo em pregunto si no hauria de ser al revés. Perquè Chávez diu que és d’esquerres i Carme Garcia també (una altra cosa és que ho siguin o no). CiU és més tirant a conservador i hi ha poques coses més conservadores que la monarquia. No ho sé, només són idees.

Però en una cosa coincideixen tots 4: ara per ara semblen inamovibles.

Així doncs, donem la benvinguda a Rubí is on fire. I ho fem amb alguns anagrames, per continuar amb la tradició. Per exemple, l’eslògan del blog podria ser Freni, obri, suï. No sé quin sentit té exactament frenar i obrir, però això de suar sí que li escau. I de Vincent Laurent en podem dir que als seus amics els agraden els ferrocates ja que l’altre dia en tren vi tu clan. I no sé si està casat o no, però en cas negatiu trigarà una mica en canviar d’estat civil ja que s’està creant nuvi lent. Esperem que no arribi tard a la boda.

Rubí Actualitat
No manual d’autoajuda també parla de la rubisfera. A l’article RubíActualitat? Un nou misteri dins del Món Virtual de Rubí!!! ens parla de tres pàgines. La primera és la que he comentat a l’apartat anterior. La segona és la (futura) pàgina de Ràdio Rubí. I la tercera és Rubí Actualitat.

Ignasimir (ja posats, mini sirga) ens comenta vàries cosetes. A banda que tot i tenir el contingut exclusivament en castellà el títol és exclusivament en català, ens explica que no hi ha dades de contacte, ni equip de redacció. També ens diu que la majoria de notícies fan referència a accions de l’ajuntament i que els articles d’opinió són tots de càrrecs o ex-càrrecs d’un partit polític.

Bé, el partit polític és el PSOE. I és curiós que a Rubí Actualitat no hi hagi articles d’opinió sobre Rubí.

Però a la pregunta sobre qui està al darrera d’aquesta pàgina, en Jordi (d’El Bioc) se m’ha avançat. Com ell, vaig fer la cerca al whois (que és un servei públic) per trobar que el va registrar un tal Fernando Galindo Ortiz: enllaç(2). I l’assumpte quadra bastant perquè Fernando Galindo té una pàgina web que és galindoortiz.com on es pot deduir que és de l’òrbita del PSOE. I en aquesta pàgina se’ns diu que hi ha un Fernando Galindo Ortiz que està afiliat al PSC-PSOE de Martorell. I com bé ens comentava en Jordi, comparar Rubí Actualitat amb Martorell Actualitat sembla el joc de buscar les 7 diferències.

Rubí a la intempèrie
I per acabar, Rubí transparent diu a l’article intitulat Rubí pura intempèrie que la cosa està molt malament. No us ho podeu ni imaginar. És una catàstrofe.

—-
(1) No sé si es diria així, però és que últimament no tinc la sort de poder practicar el meu llatí i el tinc una mica rovellat.
(2) Per cert, que si a algú no li va quedar clar qui és l’intratable sempre pot consultar el whois de qualsevol dels dos dominis d’aquest blog o dels tres de rubiplanet. O d’intratable.net o .org, com va fer en Jordi.

Gammaglutamiltranspeptidasa
El miro i hi trobo a faltar blefaroadenitis. De voltatge, de blefaroadenitis, en sobra i el que hi manquen són rombes i viratges, indicanúries i limfadenectomies. Hi manquen indicanúries, hi sobren blefaroadenitis… no pot ser. Guaiacs! Blastòcits i nelavanes! Els guaiacs i els blastòcits i les nelavanes aporten la tocoginecologia justa de sociopatia -d’aquella- i aleshores les altres colorrees resplendeixen amb intercinesi. La intercinesi és molt important! D’allò més important…

Monadofícies
D’ell mateix. Què se n’ha fet del duelista cartesià? Semba que tothom coneix els vermètids, els caminadors, el millor Déu, la millor organogènia social. Són tants els campaners dedicats al monofiletisme, al justificar amb tot aquest ex-libris o aquella identificació, que arriba a esfereir. Serà justament quan tindrem a l’abast tots els ex-libris de les monadofícies, que ens tornarem més cecs i obcecats? Passejadors per tothom.

Verbalia.com
Els dos microrelats de dalt no són realment meus. En realitat són dues versions que fet jugant al Mot al 7. El primer és un microrelat d’en Llengot intitulat Gamma modificat a partir de la substitució de substantius pel desè que el segueix alfabèticament al Diccionari Enciclopèdic de Medicina de la Gran Enciclopèdia Catalana. El segon és d’en Guillem intitulat Un món segur variat segons la mateixa regla, però prenent el setè substantiu del Gran Diccionari de la Llengua. El mecanisme està explicat al llibre verbalia.com - Jugar, llegir, tal vegada escriure, de Màrius Serra.

Aquest llibre està dividit en tres parts principals. A la primera, Serra ens explica diversos jocs amb paraules per realitzar en grups. Realment és difícil jugar sol a qualsevol dels jocs que s’hi comenten.

A la segon part, ens proposa dos mecanismes de reescriptura de textos. Comença pels centons, artefacte basat en la combinació de versos de poemes ja existents d’un o varis poetes amb la intenció de generar un nou poema. Després ens explica el Mot al 7 en el que a partir de la substitució de paraules mitjançant un diccionari es transforma un text en un altre. Com es pot apreciar en els meus exemples, no sempre té resultats espectaculars.

A la tercera part, l’autor ens endinsa de ple en el món de l’escriptura potencial (la segona part només n’era un mos). Aquí ens explica diversos mecanismes restrictius, tals que la restricció pot ser font d’inspiració atès que ens dóna un grups de paraules que podem utilitzar per escriure i un altre de paraules prohibides. Tenim, en aquest cas, monovocalisme (ús d’una única vocal però qualsevol consonant), bells presents (ús exclusiu de les lletres d’un nom propi), absentisme (no ús de certes lletres, altrament dit lipograma), etc.

Inclou també exemples i un glossari de termes enigmístics.

Ens trobem doncs davant d’un llibre eminentment pràctic que ens anima a l’ús lúdic del llenguatge. Les propostes ens permeten passar l’estona jugant i aprenent paraules noves. O, en definitiva, ens permet disposar de mètodes per enfrontar-nos a la temuda (i vist que tants escriptors n’han parlat, també inspiradora) pàgina en blanc.

A mi, personalment, m’hauria agradat que hi hagués més propostes que no exigissin el concurs de grups de persones relativament extensos com les de la primera part del llibre. D’altra banda, cal reconèixer que la seva lectura és amena i molt útil per aquells que veiem les paraules com un element de joc.

El fred no és excusa per quedar-se a casa veient la tele protegits en el benestar en forma de calefacció. Sortir al carrer és una bona manera de passar l’estona a l’hora que els euros es mouen amunt i avall. Això els vienesos ho saben.

Per aquest fet em disfresso de japonès i preparo la càmera de fotos. Amb gorra de color marró i guants de pell negres pujo al tramvia -sense bitllet- amb destí al centre. Un cop allà, com un Twoflower qualsevol, em confonc entre els guiris com un professional. La meta és el Wiener Christkindlmarkt, la fira de Nadal vienesa, davant de la Rathaus (o Ajuntament). Que falti gairebé un mes per Santa Llúcia no els treu la son. A mi tampoc.

Baixo del tramvia.

Pel camí passo per una petita fira a Mahlerstra?e. Està composta per set paradetes on hi podem comprar guarniments nadalencs, embotits i pastes o s’hi pot prendre un ponx calentó. Passo de llarg perquè això només deu ser un mos del que trobaré després. Arribo a l’Òpera i la voltejo per l’Opernring per a arribar al Burggarten. Encara s’hi conserva part de la neu que va caure entre dijous i divendres. Avui és dissabte.

Hi entro per una porta i prossegueixo el caminet fins a una estàtua de Mozart. Li faig una foto que més tard veuré que ha quedat borrosa. Continuo caminant i em trobo una bassa una mica gelada. També li faig una foto. Sóc un guiri, em repeteixo mentalment per acomodar-me en el personatge. Aprofito per fer una altra foto al parc en general.

La bassa mig gelada.

Torno al Ring, ara ja Burgring, i clisso a l’altra banda del carrer una altra fira. És a Maria Theresien Platz i està tancada. Decideixo que no val la pena acostar-s’hi i continuo el meu camí Burgring amunt, que ara torça a la dreta i es converteix en Doktor Karl Renner Ring.

Sóc, doncs, al costat del Volksgarten i a la meva esquerra hi veig el Parlament d’Àustria. Això vol dir que ja sóc a prop de la Rathaus. Des d’aquí estant, veig gent que també s’hi dirigeix.

Prossegueixo caminant i arribo al Rathauspark. Ja hi sóc.

La gatzara de la gent conforma la banda sonora principal. L’entorn, encara una mica emblanquinat, consta d’arbres amb diferent grau d’esfullament tardorenc i l’imponent edifici neogòtic anomenat Rathaus al fons. El cel s’enfosqueix perquè ja és el vespre. Són les quatre de la tar… del vespre. D’aquí a tres quarts d’hora serà de nit.

Les casetes de fusta s’estenen per la Rathausplatz i per alguns caminets del parc. N’hi ha moltes, totes elles amb la teulada inclinada amb encertada previsió. Totes són iguals per fora. Per dins en canvi són ben diferents. És com la minifira que he vist abans però sense mini. Per tant, puc abastir-me de tota mena de gadgets nadalencs, nodrir-me de pastes d’alt contingut calòric o treure’m el fred a base de ponx. Però no ho faig perquè no em ve de gust.

El Wiener Christkindlmarkt (o fira de Nadal vienesa)

Insisteixo en la meva interpretació del paper de guiri i faig algunes fotografies. Tres. En acabat torno cap a casa a peu i aprofito per pensar què escriure al blog. I si em faig passar per algú que es fa passar per turista?

Pel camí m’hi trobo dues petites fires més. Una, també de Nadal, a Freyung. Una altra, d’art i antiguitats, a Heidenschu?. Totes dues plenes de gent. Els nombrosos cafès del centre també es troben atapeïts de vienesos i vieneses. El fred no ha sigut excusa ni per a ells ni per a mi.

Més tard, a casa, veig que no sóc un turista professional: només he fet sis fotografies. Això sí, contemplo amb orgull que la meitat han quedat borroses.

Recipient que té una qualitat natural per partida doble (4 lletres).