lluismarti.cat

En Pitus camina pel carrer intentant dissimular la mirada mentre els seus ulls, a mercè d’una part del cervell incontrolable, cerquen infructuosament els pits de les dones. Ja fa anys que s’ha adonat d’aquest costum seu i com que sap que el podrien confondre amb un malalt duu ulleres de sol.

En Pitus mai ha vist un pit, l’educació puritana imposada poc després de néixer ell li ha impedit. El ja no tant nou règim dictatorial, que recorda inevitablement al 1984 d’Orwell, ha imposat uns estrictes valors de castedat que es fomenten en la prohibició malaltissa de la nuesa. I li han impedit veure un sol pit i d’altres parts de l’anatomia humana.

Sap que va mamar d’un parell de pits sent un nadó, però no en té pas records. La seva fal·lera pels pits de les dones va començar un dia per casualitat. Anava en metro, de Liceu a Maria Cristina, i el noi que estava assegut davant seu li va dir a la xicota del costat xiuxiuejant: “Et va agradar que et tragués el sostenidor amb les dents?”. En Pitus, recordant com eren els sostenidors que estenia la seva mare, va suposar que per fer-ho és necessari tenir els ulls oberts. I que si li treus el sostenidor a algú és per veure-li els pits, com a mínim. Aquell noi havia vist uns pits!

Al carrer Pelai en Pitus, amb els ulls amagats darrera els vidres foscos, observa una noia d’uns vint anys que vesteix samarreta de tirants ajustada. No duu sostenidors i els mugrons es marquen perfectament. En Pitus ja ho ha vist abans això i creu poder afirmar que de mugrons n’hi ha de diferents mides i formes. Dels pits, com a conjunt de carn que sobresurt del tòrax, en pensa el mateix. La seva mare, sense anar més lluny, té els pits més grans que aquesta noia, segons dedueix de la mida dels sostenidors. Els d’aquesta noia li semblen més rodons.

Per les nits, sovint, es descobreix intentant reconstruir un parell de pits a partir dels escots, mai massa generosos, que ha vist durant el dia. Sense adonar-se’n, aplica tots els coneixements de geometria que ha après(1). Per exemple, visualitza la part del pit esquerre que ha vist en un escot pronunciat, després visualitza la part del pit dret del mateix escot, intercanvia les posicions (el dret a l’esquerra, i l’esquerre a la dreta) i els apropa fins a unir-los. El problema el té quan s’adona que el pit queda cobert per un tros de roba en forma de mig tanga (ell en diu Dorito, perquè els tangues estan prohibits) posat al revés que cobreix el mugró. De totes maneres fotocopia mentalment el pit, el col·loca al costat i ja ha imaginat més carn de pit de la que mai ha aconseguit veure.

Mentre segueix caminant, en Pitus dóna voltes a altres pensaments. Intenta imaginar-se, una altra vegada, què es deu sentir quan es toca un pit. Si ho aconsegueix imaginar, podrà deduir fàcilment què se sent quan se’n toquen dos. Això últim deu ser apoteòsic, pensa en Pitus. La textura no pot ser gaire diferent a la de la pell en general, el que li preocupa més és la consistència. D’una banda, sap que els pits tenen un pes que justifiquen l’ús de sostenidors; perquè no només les matemàtiques són útils: també ho és la física. D’altra banda, ha vist que quan una dona corre els pits es mouen amunt i avall sense especial rigidesa. L’educació física, doncs, també és important, sobretot quan, des de la finestra de la seva classe, veia les companyes d’institut (de la secció femenina) donant voltes al camp de bàsquet. Això era quan encara anava a l’institut.

Viure obsessionat pels pits de les dones no és bo, fins i tot en Pitus ho sap. Ha suspès molts exàmens perquè s’ha passat la tarda anterior mirant pits vestits a la biblioteca. Quan s’ha quedat a casa a estudiar, ha suspès perquè ha perdut l’oremus recordant els pits de la professora de l’assignatura. Sap que el que té és una malaltia. Això pensa en Pitus encenent-se un piti i mirant els pits d’una pitonissa a la plaça de Catalunya. La pitonissa se’l queda mirant. En Pitus se sent malament, llença la cigarreta, defuig la mirada amenaçant i comença a caminar cap a uns grans magatzems. Espantat, oblida la seva fília i no veu els magnífics escots que llueixen unes noies estrangeres que passen pel seu costat.

Un cop als grans magatzems, gairebé per instint, puja a la planta de roba femenina. Suant, es recolza en un penja-robes ple de tops. Davant d’ell hi ha un emprovador amb una dona a dins. Ho sap perquè no està ben correguda la cortina. La dona es treu la samarreta i no porta sostenidors –pel mirall es veuen perfectament els pits. Acte seguit se n’emprova una altra, però tant hi fa: en Pitus ha vist uns pits i li han agradat! És un home feliç! És un home que ha vist uns pits! Per fi s’ha curat!

O no. Ara en vol veure més però, tot i l’erecció, ell encara no ho sap.

—-

(1) Noi, no deixis l’escola. És un consell d’amic.

Els morts són a la cuina. El Joe resta estirat a terra, amb cara d’haver mort o patint o gaudint, i amb els pantalons abaixats. La Jenny és a sobre del Joe i pel que sembla havien mort mentre practicaven sexe. Que la Jennifer Patrizia Vanessa J. Lastkraftwagen fos a sobre ho converteix en una pràctica amb risc, no pas sexual sinó d’aixafament. Al voltant del ganivet que la Jenny té clavat a l’esquena no hi ha massa sang, probablement perquè l’estocada ha anat directa al cor.

Es troben pràcticament darrera de la porta. A l’esquerra dels cadàvers hi ha la taula que han fet servir per menjar. A sobre hi ha el portàtil del Joe amb l’estalvi de pantalla posat i un got amb una mica de whisky a la dreta.

Els vius, que també són a la cuina, semblen tristos. La Pam i la Kath fins i tot ploren.
–Són morts? — pregunta la Nicole.
–Tu què creus? — li diu la Pam.
–Potser dormen.
–Has vist el ganivet, oi, Nic?
–Sí… Ah! doncs deu ser morta, clar, és que encara no m’he despertat, saps? I el Joe també és mort o només és que no es pot treure la Jenny de sobre?
–Les dues coses.
–Merda. — es queda pensant un moment i diu: — Mmmm. Doncs no sé quina de les dues coses és pitjor. Per cert, i qui els ha matat?
–I jo què sé?
–Potser aquesta nit ha entrat algú que volia robar, se’ls ha trobat aquí i els ha assassinat– suggereix en Paul.
–No ho crec — diu l’Alex. — El Joe va tancar amb clau i la va deixar posada, o sigui que no es podia entrar a la casa.
–Per tant, l’assassí o assassina és un de vosaltres — diu la Pam.
–O tu, maca — li respon la Kath.
–Això, o tu, Pam. — la recolza la Nic.
–Jo no he sigut — es defensa la Pam.
–Ni jo.
–Ni jo.
–Ni jo.
–Ni jo.
–Ni jo.
–Ni jo.
–Tu ja ho havies dit, Nic.
–Ho repeteixo perquè quedi clar.
–I ara què fem? — pregunta la Kath.
–Cafèm.
–Què dius?
–Hi, hi. Era un joc de paraules entre “què fem” i “cafè”… “cafèm”! Ai, com es nota que encara dormiu– riu la Nic mentre es dirigeix a la cafetera.
–A tu no t’afecta que estiguin morts? — li diu la Kath.
–Dona, clar que sí. Però si et dic la veritat la Jenny no em queia massa bé. I el Joe sempre deia que es volia suïcidar…

La Jenny prepara els cafès, que se’ls prendran a la sala d’estar. Allà, asseguts, ningú diu res. Alguns pensen en qui creuen que ha estat. D’altres no. Continuen en silenci. I així continuen, mirant-se els uns als altres, intentant esbrinar què ha passat per inspiració divina. Fins a dos quarts de set.

Algú truca a la porta. L’Axel s’aixeca i s’hi dirigeix. Gira la clau i obre.
–Bon dia! Sóc el Joseph, l’oncle del Joe. He vingut a veure si necessiteu alguna cosa.
–Aahhh, mmmm. Passi, passi. Veurà… és que… bé… vingui a la cuina.

L’oncle va cap a la cuina. El segueixen els demés, que també s’han aixecat. A la cuina, veu una mica de Joe, tapat per un molt de Jenny. I s’aguanta les llàgrimes.
–Què ha passat? — pregunta.
–No ho sabem. El Paul els ha trobat cap a les sis i ens ha despertat a tots. — diu l’Axel.
–Ha sigut el Paul — acusa l’Alex.
–Què? — diu el Paul sorprès.
–Sí, tu has sigut el primer de veure’ls morts. Jo crec que has sigut tu.
–Ves a la merda. Et penses que si jo fos l’assassí vindria corrents a avisar-vos.
–En principi no, clar, però precisament per això sembla una coartada. Estàs jugant amb nosaltres, Paul?
–No siguis imbècil. Potser has sigut tu, que ara intentes colar una fal·làcia per endinyar-me els morts.
–Sabia que diries això: és típic dels assassins psicòpates com tu.
–Ei, tio, que al final t’ho creuràs.
–Pareu, pareu — els interromp l’oncle del Joe. — Anem a la sala d’estar… Per cert, això què és? — afegeix assenyalant al costat dels cadàvers.
–No ho sé. — diu l’Alex.
–Sembla semen — diu la Kath — però n’hi ha molt poc.
–Vol un cafè? — li pregunta la Nic.
–Sí, amb llet freda i sense sucre, gràcies… Semen?
–Si ella diu que és semen és que és semen — li surt a l’Axel.
–Què vols dir?– diu la Kath.
–Res, res, només que tu… doncs, que tens molt coneixement en el context del semen.
–Tio, com et…
–Silenci! — ordena el Joseph que està examinant els cadàvers sense tocar-los. — Anem a la sala d’estar, si us plau.

La Nicole li prepara el cafè ràpidament i surten de la cuina junts. El Joseph s’atura, treu el telèfon mòbil i fa una trucada. Entra a la sala, on els demés estan ja asseguts altre cop. La Kath, la Pam i l’Axel al sofà. L’Alex, el Paul i la Nic a les cadires al voltant de la taula. L’oncle del Joseph seu en una de les dues butaques que queden lliures i diu:
–Acabo de trucar al jutge. Encara trigarà un parell d’hores a venir, es veu que és a l’hospital per no sé què d’una ampolla de vidre i el seu cul, no ho he acabat d’entendre, i diu que no toquem res.
–I no vindrà la policia? — pregunta l’Alex.
–Ja és aquí. Sóc el policia.
–El policia?
–Sí, no hi ha gaire jovent al poble… Bé, mentre no arriba el jutge intentarem esbrinar què ha passat, d’acord?

Ningú contesta. Treu una llibreta. Els demana que li diguin els seus respectius noms i així ho fan.
–A veure… Pam, tu què creus que ha passat?
–Doncs, no sé. Suposo que el Joe i la Jenny estaven fo… fent l’amor i algú ha matat la Jenny, que deu haver caigut sobre el Joe esclafant-lo o algo així. Es deu haver quedat sense respiració, no sé.
–I tu, Alex, què en penses?
–Home, el que diu la Pam és bastant factible. Però no ho veig del tot clar: crec que el Joe deu haver tingut un atac de cor. Per molt que pesi la Jenny, no crec que el deixés sense respiració.
–Molta casualitat, no? — intervé l’Axel.– Algú ha clavat un ganivet a la Jenny just en el mateix moment que el Joe tenia un atac de cor?
–I a sobre és el ganivet que hem de fer servir per obrir els pollastres del dinar. Però ara em fa cosa fer-lo servir. — diu la Nic.– Ja en trobaré un altre.
–I tu què en penses, Nicole? De l’assassinat.– li pregunta el Joseph.
–Mmmm. Jo hi estic d’acord.
–Amb qui?
–Doncs amb els dos. Crec que un dels dos té raó. No se m’ocorre cap altre explicació.
–Jo també crec que ha d’haver passat alguna cosa així. És el més plausible — diu la Kath.
–Jo també — diu el Paul. — I vostè què en pensa?
–Sí, sembla ben bé això, oi? Però em sembla que les dues versions tenen molt de casualitat pel mig. Seria més fàcil d’explicar si hi hagués un temps més llarg entre les dues morts.
–Això sí que seria estrany — diu l’Axel.
–Per què?
–Per una banda, si primer hagués mort la Jenny, el Joe se l’hauria tret de sobre i s’hagués trobat cara a cara amb l’assassí…
–O assassina — l’interromp el Paul.
–… o assassina, — continua l’Axel — i si hauria enfrontat, o hauria cridat o alguna cosa així. Però ningú ha sentit res. Si pel contrari, el Joe hagués mort abans voldria dir que la Jenny estava, conscientment, follant-se un mort…
–Hòstia, quin fàstic.
–… sí. I com ho ha fet perquè estigui empalmat si estava mort?
–Uf, doncs ho ha d’haver fet molt bé. De professional, diria — diu la Kath bromejant.
–Sigui com sigui, res del que hem dit fins ara explica la presència del semen — exposa el Paul.
–Potser la Kath si l’olora d’a prop ens en pot dir alguna cosa — ataca l’Axel.
–Ja hi tornes? Què et penses que sóc una gossa?
–I una mica marrana, també.
–Seràs fill de puta…
–Ei! Si us plau. Deixeu aquest tema. Intentem explicar perquè hi ha el semen.
–Probablement sigui del Joe — suggereix l’Alex.
–Per què?
–Per proximitat? A més, no em puc imaginar al Paul o a l’Axel cascant-se-la mirant els morts.
–Clar que no –diuen a l’hora el Paul i l’Axel ofesos.
–Doncs per això diria que és del Joe.
–I si estaven fent un trio? — diu la Kath — Potser el Joe, la Jenny i l’assassí…
–O assassina — torna a corregir el Paul.
–No, en aquest cas només pot ser assassí, perquè el que vull dir és que potser el semen és de l’assassí.
–Interessant — diu el Joseph mentre rumia — I llavors ha matat la Jenny per l’esquena… Però i el Joe? Com ha mort?
–Potser l’ha estrangulat.
–No tenia marques al coll.
–Ah. Doncs no sé.
–Quedeu-vos aquí. Ara vinc.

El Joseph surt de l’habitació. Al cap de pocs minuts torna.
–Kath, tens un cos perfecte — diu només arribar.
–Gràcies, però enca… però no m’ha vist pas despullada, no?
–Resulta que sí. He donat un cop amb el bolígraf a una tecla del portàtil. Ha marxat l’estalvi de pantalla i endevina què ha aparegut…
–No foti — diu la Kath. — Hi sortia jo despullada?
–Sí.
–Una pregunta. Què passarà amb l’ordinador després? Ho dic perquè com a millor amic del Joe — diu l’Axel — potser me’l podria quedar. No ho dic per les fotos, eh? És que m’aniria bé per la feina i aquestes coses. El meu s’ha quedat una mica ant…
–A veure, Axel, primer em tractes de puta i ara vols les meves fotos?
–Una cosa no treu l’altra. I, a més, ja he deixat clar que no vull el portàtil per les teves fotos, sinó com a record sentimental del Joe.
–Abans no has dit això.
–Perquè m’has tallat, Kath, guapa.
–Porc.
–Puta.
–Malparit.
–Escalfabraguetes.
–Cabr…
–EEEEEEEEEEEH! Pareu, collons! que sembleu crios de deu anys — els talla el Joseph — I ara us explicaré la meva teoria.

I s’espera a que algú li pregunti quina és la teoria. Però ningú li pregunta. En canvi
–I ja s’adona que explicarà la teoria a l’assassí? — li demana la Pam.
–Sí, clar. Però sigui correcta o no, l’assassí no hi pot fer gran cosa, no?
–Potser l’intenta enganyar.
–Potser l’intento enganyar jo a ell.
–O a ella — diu el Paul.
–Sí. O a ella. Bé, tant se val. La teoria — continua amb to de defraudat perquè ningú li havia preguntat — és que el Joe s’estava masturbant mentre mirava fotografies de la Kath, la Jenny l’ha trobat allà i s’ho han muntat.
–No sé si m’acaba d’agradar — diu la Kath.
–Quin problema hi veus?
–Doncs que és una mica fastigós que algú es faci una palla amb la meva foto, no? Clar que també és afalagador, no? Mmmm, no sé si m’acaba d’agradar.
–I de la teoria en sí, què en penses?
–Jo crec que no quadra — diu la Pam. — Ho dic per lo del semen. Si estava s’estava masturbant i ha vingut la Jenny, el semen no seria a terra. O, com a mínim, s’haurien esperat a que el Joe tornés a estar preparat.
–O sigui que estem on estàvem.
–Sí i no — diu l’oncle del Joe. I torna a fer una parada per veure si algú s’interessa.
–Per què? — diu el Paul.
–Perquè ja sé com ha mort el Joe.
–Com?
–Oh Critó, devem un gall a Asclepi. Pagueu el deute, i no el passeu per alt.
–Què? — pregunta el Paul.
–Són les últimes paraules de Sócrates quan el van enverinar amb cicuta. — diu l’Alex.
–I com ho ha sabut? — pregunta la Pam.
–Ho haurà llegit, tonta — li respon la Nic.
–Vull dir que com ha sabut que al Joe l’han enverinat.
–Ah.
–Bé — comença en Joseph — no és el primer mort per enverinament que veig. I la dil·latació de les pupil·les i la posició de les extremitats em fan pensar que no estic errat.
–I amb què l’han enverinat? — pregunta la Kath.
–No ho sé del cert, li hauran de fer una analítica.
–Llavors potser va ser la Jenny — diu l’Alex. — Tots sabem que ella li anava al darrera i que ell no li feia cas. Potser se’n va afartar i el va enverinar. I quan va anar a veure si ja era mort se’l va trobar estirat després de masturbar-se, morint-se. I llavors ella va aprofitar i se li va ficar a sobre. Era l’última oportunitat que tenia.
–Molt bona, aquesta. — diu el Joseph. — I això explicaria el semen al costat: el Joe es deuria començar a sentir malament just després d’ejacular o mentre ejaculava.
–O sigui que al Joe el va matar la Jenny — resumeix la Nic.
–No podem concloure-ho pas això. Però ara digueu-me: qui de vosaltres tenia motius per matar al Joe?
–Jo no.
–Jo no.
–Jo no.
–Jo no.
–Jo no.
–Jo no.
–Jo no.
–Nicole, amb un cop n’hi ha prou. — li diu la Pam.
–De totes maneres algú de vosaltres menteix, per molt que repeteixi que no ho ha fet. Les úniques mentides que es converteixen en veritat (però una veritat falsa) són les dels polítics. — comenta el Joseph.
–És una pena que acabés estudiant Disseny — diu la Nic.
–Hauries preferit fer Polítiques? — li pregunta el Paul.
–No, Biologia.
–No estàvem parlant del que hauríem volgut fer, Nic.
–Ja ho sé, però he pensat que potser us agradaria saber que jo volia fer Biologia. Segur que és molt més xulo que Disseny.
–Bé, estàvem parlant de qui tenia motius per matar al Joe.

Es fa el silenci.
–Ningú?
–Ell sempre parlava de suïcidar-se — li replica el Paul.
–Si s’hagués volgut suïcidar hauria triat una forma menys traumàtica de fer-ho. Més ràpida, no? — diu la Kath.
–Exacte — diu el Joseph — A banda, clar, que a mi m’havia dit que li deia tothom que es volia suïcidar perquè així sempre hi havia alguna noia que acaba anat-se al llit amb ell.
–Ara que hi penso potser la Kath tenia motius? — diu la Pam.
–Què?
–Sí, sempre t’anava al darrera. Estava obsessionat amb tu, Kath. I tu sempre te l’havies de treure de sobre. Potser en vas acabar farta.
–Reconec que una mica farta sí que n’estava, però jo no mataria a ningú. Per cert, Alex, allò que li vas dir de la lignina al costat del riu, de què anava. Ho dic perquè em sembla que tu el burxaves i que per això ell et va contestar amb mala llet. Però no sé de què va.
–Ah! Allò no era res. Només va ser una broma de botànics. La lignina és una substància que dóna duresa a la paret cel·lular de les cèl·lules dels arbres…
–Ho veieu com és xula la biologia?!
–… i fèiem servir aquesta paraula per preguntar si ens havien fet una fel·lació. I, per cert, de què havíeu parlat entre vosaltres.
–Res, ell em tornava a dir que volia sortir amb mi i jo li vaig dir que no. Suposo que això també va ajudar a que et contestés malament.
–Mmmm. Puc veure la meva foto? — diu la Kath.
–Sí.
–I jo? — diuen l’Alex, l’Axel i el Paul.
–Tu per què la vols veure Paul? — li diu la Nic.
–Per curiositat artística.
–Després hem de parlar, tu i jo.

El Joseph i la Kath van a la cuina i tornen al cap de poc.
–Pam ets una cabrona.
–Ups.
–No vam quedar que esborraries les fotos que ens vam fer a la platja nudista?
–Sí i les vaig esborrar.
–I com és que les tenia el Joe?
–És que abans d’esborrar-les me les va demanar.
–I tu per què les hi vas passar?
–Aix. És que… Merda! Li devia diners.
–Quants diners? — pregunta el Joseph.
–Deu mil euros.
–O sigui que una fotografia meva val deu mil euros.
–No. Només en valen cinc cents. El Joe sabia regatejar molt bé.
–Per tant, ara li deus nou mil cinc-cents euros.
–No, no. Ara només li en devia tres mil. Em va comprar les deu. La resta li vaig anar pagant del meu sou.
–Només me’n vas fer quatre.
–Aaaaah, sí… Com t’ho diria? Te’n recordes d’aquell dia que vas acabar borratxa a casa meva.
–Sí, vam arribar i em vaig adormir… Segons em vas dir.
–Bé, i és veritat. Però entre el moment en que vam arribar i el moment en que et vas adormir vam fer una altra mini sessió de fotos.
–Tia!
–I encara sort que et vaig dir que no volia follar amb tu…
–Ei! Això t’ho estàs inventant. S’ho està inventant! A mi no m’agraden les ties! Ets una guarra mentidera. S’ho està inventant! En serio.
–Ah! Perquè quan te la xupen es posa dura, clar, i la lignina és el que fa que els arbres siguin durs! He, he. Que divertida és la Biologia, oi? — diu la Nic.
–Tranquil·la, anaves borratxa.
–Li podries haver dit que sí només per fer les fotos. — li diu l’Alex.
–No. Jo tinc una dignitat.
–La dignitat la tens el cul i te li has ficat mentre buscaves les boles xineses perdudes, mala puta — li contesta la Pam.
–CALLEU! — crida el Joseph. — O sigui que tu, Pam, tenies motius per matar al Joe.
–No, només em li devia tres mil euros: amb sis fotos més de la Kath ja l’hagués liquidat.
–Al Joe? — diu la Nic.
–No: el deute.
–I quan me les pensaves fer?
–Ah! Ahir, però només te’n vaig poder fer dues i va haver de ser amb el mòbil, o sigui que suposo que les hauria de vendre més barates.
–Jo et dono 50 euros per foto — diu l’Alex.
–Jo també — diu l’Axel.
–Tu calla — li diu la Nic al Paul abans que ell digui res.
–Jo no he dit res carinyu.
–Sou uns desgraciats.
–Ah! Potser la Nic també el volia matar. — diu l’Axel.
–Jo no.
–Tu sí. El Joe sempre s’estava rient de tu. Més d’un cop havies acabat plorant.
–Però jo no mataria ningú. A més, jo crec que el va matar la Jenny.
–No tenim cap prova que fos ella qui l’enverinés, tot i que l’enverinament és un dels mètodes preferits de les dones que maten, segons el CSI…
–Teniu un CSI al poble? — pregunta la Nicole.
–No, no. Què més voldríem! Ho vaig veure per la tele… — diu l’oncle. — Bé, farem una cosa. Pugem a les habitacions. I regirem tot el que teniu a veure si hi trobem algun verí. Comencem per la de les noies, que sembla que totes tenien motius.

Mentre pugen per les escales la Kath li diu a la Pam:
–No tens por que veiem la teva col·lecció de vibradors?
–De què vas, puta? Què t’has cregut?
–Sí, sí. Jo seré una mica puta, però tu ets una amargada de merda. Com a mínim jo no he hagut de pagar mai per follar.
–… què? Com ho saps?
–M’ho va dir la Jenny.
–A mi també — diu l’Alex.
–I a mi.
–I a mi.
–I a mi.
–Cagum la mala puta de la Jenny. Ja li està bé que… que fos grassa.

Arriben a l’habitació de les lliteres i el Joseph mira a la bossa de la Jenny, però no hi troben res que sigui sospitós de ser verí. Perquè el Joe no tenia cara d’haver mort per sobredosi de xocolatines. També mira la de la Kath i la de la Pam. Res.
–Eeeh. No cal que miri enlloc més — diu l’Alex que cada cop es mostrava més nerviós. — Jo vaig enverinar al Joe. Encara tinc l’arsènic a la motxilla.
–Malparit! — exclama la Kath. — Assassí de merda.
–Però a la Jenny no la vaig matar jo.

Conversió en zona de vianants
Durant els últims quinze dies s’ha tornat a parlar de la vianització vianantització peatonalització conversió del centre en zona de vianants a la rubisfera. Deixant de banda el tema purament lingüístic (aquell en el que el TermCat diu una cosa i la gent, gràcies als polítics i els mitjans de comunicació i les interferències de l’espanyol, una altra), en va parlar en Jordi Barbudo (ICV), que defensa la conversió a “Què fem amb el centre?“. En canvi, en John-John no el defensa a “Centre de vianants? A Rubí no ho veig clar“, un article del que m’he saltat algunes frases perquè era molt llarg.

Jo, com que no tinc carnet de conduir ni ganes de tenir-lo, proposo que es prohibeixin els cotxes (i que es posi en marxa un servei de transport públic digne). Però no al centre de Rubí sinó al món en general. No és una mesura molt popular, però de sana ho és molt. Sobretot per aquella gent que no morirà en accidents de transit o que no desenvoluparà malalties respiratòries. Però també perquè caminar és bo pel cos i conduir transforma la gent en malparlats que es posen dels nervis per qualsevol bestiesa. I no parlem dels diners que t’estalvies.

El paràgraf anterior no és broma. Però potser la frase anterior a aquesta sí.

El copipaste mensual de l’alcaldessa
Millor atenció sanitària per als rubinencs.

Diguem no
Això és el que diu ICV, tant a les ordenances fiscals com als pressupostos municipals. Ho explica en Jordi Barbudo sota els títols autoexplicatius de “Votem NO a les ordenances fiscals” i “Votem NO als pressupostos municipals“.

Si aquí no hi pinten res enviem-los fora
Això és el que ha fet ICV amb Núria Buenaventura. Com que a Rubí no hi pinta res, la intenten enviar a Madrid. Pel que sembla, serà la número 2 de Jordi Herrera a la llista per Barcelona. Suposo que té a veure amb el reciclatge. Ho explica en Jordi Barbudo al seu blog.

Potser li va bé i tot, ja que hi ha rubinencs que sembla que tenen més sort a fora que a casa. Sense anar més lluny Eduard Pallejà, que és el que va col·locar a Nuria Buenaventura d’alcaldessa, ara és secretari general del Departament de Medi Ambient i Habitatge i, si no ho tinc mal entès, president del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.

Per la seva banda, ERC té col·locats a Joan Manuel Treserras (que no recordo que tingués molt a veure amb política local rubinenca) i Joan Ridao que es va presentar sense molt d’èxit per a alcalde de Rubí en diverses ocasions. Ara és el protagonista de la web esquerra.cat per davant del Carod i companyia i si no m’erro serà el número 1 a la llista de Barcelona a les Eleccions generals del proper 9 de març. Això sense parlar de l’Estatut abans de la retallada. (Que era el bo.)

I encara hi ha més. Segons llegia aquest divendres en un article d’en Quim Monzó a La Vanguardia, el PP va proposar Armand Querol per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Però aquest no ha colat. En aquest sentit, la Corporació està d’enhorabona.

[Correcció 30/01/2008: doncs sí que ha colat. La Corporació, per tant, NO està d'enhorabona.]

Pim, PAM, pum
En Jordi d’El Bioc ens comenta alguns punts del Pla d’actuació municipal 2008 pel que fa a noves tecnologies. És prou interessant.

Bones festes
Aquest blog s’acomiada fins l’any que ve. Desitjo que tingueu unes bones festes tots. I en aquest tots hi incloc també al Reinaldos, a l’alcaldessa, al Peiró, a la Querol Family, als imbècils que van amb ciclomotors despertant al veïnat a les dues de la matinada, als incívics que fan pintades a les parets i als que escupen pel carrer.

A tots els que llegiu aquest blog us desitjo que aprofiteu per distreure-us i oblidar per una estona els vostres maldecaps. Mostreu-vos amables i veureu com la gent és amable amb vosaltres. I, si pot ser, no deixeu de fer-ho passat reis. Tot i que per part meva no prometo res.

Espero que gaudiu de la família (si pot ser de la vostra, millor), que tingueu uns dies agradables (fins i tot aquells que, com jo, treballin) i, sobretot no us passeu amb els porros torrons.

Ens llegim l’any que ve. Si voleu.

(Curiosament, avui mateix s’han dit més coses a la rubisfera, però d’això en parlarem més endavant. Avui no toca.)
—-
(Més rubinencs que ens desitgen bones festes: Aula d’acollida IES La Serreta, A través de mis gafas, Días de petanca, Maßstabsmodelle), Marta Ribas

I

He de morir. No sé exactament quan, però he de morir. Algun dia sense adonar-me’n deixaré de pensar, de moure’m, de viure. No puc deixar de pensar en la mort, el meu destí. Què em passarà realment? No ho sé. És el dubte el que realment em fa por.

Moriré. Em compraran una caixa. M’arreglaran. M’hi posaran dins. La gent contemplarà el meu cos inert, sense vida. Tancaran la caixa. Em portaran a l’església dins un cotxe elegant. El mossèn farà un discurs ambigu i estàndard ja que realment no em coneix i no pot dir res de mi. Tornaré involuntàriament cap al cotxe i, lentament, avançaré cap al meu nínxol (que potser compartiré amb algun familiar) seguit de familiars i amics tristos per la meva desaparició de la societat.

Després de donar unes quantes voltes pel cementiri arribaré davant de la meva tranquil·la llar última. M’hi ficaran. I, tot i que encara m’hauré de podrir, podríem dir que s’haurà acabat tot.

Però això no és important. I els que queden vius? Són ells els que realment ho passen malament. Els que han de decidir quina caixa utilitzaré: no fa gràcia haver de triar una caixa per al teu germà o pare; els que et vénen a veure i se’n recorden d’aquell dia en què ho vam passar tan bé fent el que sigui i, quina llàstima! era una persona increïble.

És inevitable que el dia de l’enterrament aparegui algú que només havia coincidit un cop amb tu i comença a parlar als teus familiars sobre quina persona tan vigorosa i amable que eres. I, home, no està malament, oi? que tinguin un bon record de tu, però els familiars ja tenen prou pena. Encara que no negaré que és bonic això que el dia de l’enterrament aparegui gent que no et coneix de res però que et vol presentar els seus respectes. Tot i que només serveix per a fer veure a la teva família que eres algú conegut i, potser, important. O fossis o no.
I com moriré? En un accident de trànsit? D’un càncer? Cremat durant un incendi? Em tallaré les venes? Em trencaré el coll en relliscar quant surti de la dutxa? De vell? Ofegat? Electrocutat? Lapidat? Penjat? De gana? Deshidratat? Atropellat? Caient per un barranc? Per culpa d’una fuga de gas? Baixant d’un tren en marxa? Apunyalat? Ametrallat? Escanyat? Degollat? D’avorriment? D’un còlic gastrointestinal? Víctima del tètanus? D’un empatx de petitsuís? Per injecció de deu grams de mercuri directament al cervell? Menjat viu? D’un atac de cor durant un orgasme?

II

La vida és el millor que m’ha passat. El problema és que la gent tendeix a complicar-la. En anglès, per exemple, existeix l’expressió “Life is a bitch”, típica de cançons tristes que solen parlar de desamors. La traducció literal seria “La vida és una gossa” o “la vida és puta”, però s’acostuma a traduir per “la vida és una merda”, oració molt més llatina. Per què se li dóna la culpa a la vida? Que una dona o una home no et faci cas, que t’hagin fet fora de la feina o que se t’hagi espatllat el cotxe no és culpa de la vida. És culpa de la gent. La culpa sempre és humana. Llavors, per què abans de donar-li la culpa s’intueix i indueix que la vida és la causant de tots els problemes?

En realitat la frase “la vida és una merda” no es diu o es pensa quan et passa una sol fet desagradable. Quan en molt poc temps et passen varies desgràcies consecutives i es fa massa llarg enumerar tots els causants, sembla lògic (tot i no ser-ho) que la culpa se li doni al factor comú de les desgràcies: la vida. Però el camí fàcil no té perquè ser el millor ni ho és. És molt fàcil donar la culpa a la vida i no començar una confrontació amb el culpable directe, i això és tenir por. És clar: la vida en no ser un ésser, no s’hi pot tornar.

Llavors, si la culpa la tenen unes quantes persones concretes o la societat en general podem disculpar-ne a la vida, que no deixa de ser una propietat d’objectes privilegiats.

III

Tots (els que podem llegir això) som humans . La podem cagar en qualsevol moment sense cap necessitat d’inculpar als demés de fer el que poden. L’enveja és en la majoria de les persones i és per això que hi ha problemes al món. La vida és una merda i, a l’hora, és el millor que m’ha passat i, segurament, que em passarà mai.

Bé, l’enquesta ja s’ha tancat. Com a les eleccions municipals el guanyador ha estat l’abstenció. Tenim un triple empat en la primera posició. D’entrada tenim dos vots per l’opció rubinenca vianitzar, dos per peatonalitzar i dos més pel que digui l’alcaldessa. Finalment, viananananananananantitzar ha rebut un vot.

L’alcaldessa no m’ha dit res sobre el tema (potser primer m’ha de preguntar l’edat o potser té alguna cosa contra la gent de 27 anys) i per tant guanyen vianitzar i peatonalitzar. Ambdues incorrectes. De fet totes les opcions proposades són incorrectes. Fins i tot vianantar, que vaig dir als comentaris, ho és.

Parlant dels comentaris, l’Ignasi ens hi deia que “vianitzar seria fer vies”. De fet, hi ha un verb que vol dir fer vies que és viar, encara que en realitat es refereix a fer-les en una cosa (especialment si és de roba), no a l’aire lliure. (Ja posats volia comentar que vianar em recorda a anar per la via amb un cartró de Don Simón.)

De totes maneres dic que totes són incorrectes perquè és el que diu el TERMCAT. Tot i les meves desavinences en temes tecnològics (l’ús de bloc per blog o furoner per hacker) vaig enviar-hi una consulta sobre aquest tema i la resposta correcta és (tatatatxan) “convertir en zona de vianants”. De fet, si mirem l’entrada corresponent al cercaterm del termcat de “conversió en zona de vianants” trobarem que es va desestimar explícitament “peatonalització” i que, a més, es va preferir la fórmula francesa (transformation en zone piétonnière) que no utilitza una única paraula al contrari que l’espanyol (peatonalización), l’italià (pedonalizzazione) o l’anglès (pedestrianisation, pedestrianization).

La bona notícia és que l’opció sancugatenca tampoc és correcta.

El Joe, l’Alex i l’Axel, que comparteixen l’habitació buida, són els primers en baixar a la cuina. Comencen a discutir sobre si val la pena afegir ingredients a les pizzes congelades que han comprat o no. El Joe i l’Axel volen afegir orenga i algun formatge dels que han portat a la margarita. L’Alex prefereix afegir-hi orenga i pernil. El Joe li diu que amb pernil ja tenen la prosciutto.

Després baixen la Pamela, la Jessica Etc i la Kath. La Jessy s’afegeix ràpidament a la discussió pizzera: vol que hi posin de tot a tot arreu i del que sobri fer-ne entrepans. I també vol saber què faran per acompanyar, de pica-pica, de postres, de ressopó i per esmorzar. La Kath, en canvi, es posa de part de l’Alex només per portar-li la contrària al Joe. La Pam s’ho mira tot plegat i decideix encendre el forn.

Els últims d’arribar són el Paul i la Nicole. I a ells no els importa gens ni mica el que facin amb les pizzes sempre hi quan ho facin ràpidament perquè pensen en menjar-se altres coses. De fet, s’uneixen a la Pam i comencen a treure les pizzes de les caixes de cartró i no s’esperen a introduir-ne la primera al forn sense modificar-la gens ni mica. Perquè quan més triguin en acabar de sopar, més trigaran en anar al llit.

Sopen (només les pizzes, malgrat la Jessy) i després, mentre prenen uns whiskys, decideixen què faran demà. Faran l’esmorzar i prepararan entrepans per dinar. Un passeig pel bosc, fins al riu. Un bany despullats a l’aigua freda del rierol. Un prendre el sol per eixugar-se. Un tornem a casa a emborratxar-nos. Un ves a saber quan estiguem borratxos què coi farem.

I se’n van a dormir encara que els costa agafar el son. Però tots s’adormen, gairebé alhora, quan les molles del llit de la Nic i el Paul deixen de fer soroll.

Ara, que ja és l’endemà al matí, són tots amb cara de son a la cuina preparant l’esmorzar i el dinar i també esmorzant, mentre es dutxen per torns. Després, vestits per anar al camp com només ho sap fer la gent de ciutat, surten de camí al rierol.

El sender més curt cap al rierol passa per una arbreda que tal com segueix muntanya avall esdevé una atapeïda baga. El dens brancam n’és el culpable i la foscor que s’hi endevina, fins i tot ara prop de les dotze del migdia, descoratja a qualsevol que no dugui una llanterna a endinsar-se en tal boscúria. Per això segueixen un camí lleugerament més llarg que voreja el bosc però no s’hi interna, a l’hora que es fan bromes els uns als altres que els ajuden a desvetllar-se.

Quan arriben al rierol es despullen. El Joe és el primer que es fica a l’aigua freda i anima a tothom a acompanyar-lo. La Jenny se’l mira amb lascívia, gairebé obscenament, ignorant que el Joe només té ulls per la Kath que es despulla lentament com si volgués que l’escalfor del Joe evaporés el riu sencer. La Pam, per la seva banda, mira les diferents titoles ara descobertes i pensa que la de l’Axel no està pas malament. Durant un milisegon oblida que hi ha més gent i es sorprèn (a temps que no la vegi ningú, creu ella) passant-se un dit per sobre de les calces sobtadament humides. Calces que tot seguit es treu per anar corrent cap al riu que li calmarà l’excitació per xoc tèrmic.

Tots són dins l’aigua que els arriba, més o menys, per sota de la cintura. A aquesta alçada del riu la corrent és fluixa perquè encara resten uns quants quilòmetres per a que el desnivell sigui més acusat i l’acceleri. Juguen tirant-se aigua. Intenten nedar. I fan bromes sobre els petits peixos capaços d’introduir-se pels anus humans. En aquest moment, la Kath surt de l’aigua sense dir ni mu. Tots i totes, sense excepció, li miren el cul; per una banda per pur goig estètic i per l’altra per intentar demostrar-se a sí mateixos que els suposats peixos anals ho tenen molt més fàcil amb la Kath com fa temps que es rumoreja. La Pam ha fet bé sent temerària i quedant-se al riu tot i que li sembla haver vist uns peixos menuts amb cara de Peixos Assetjadors de Pameles Que Utilitzen Boles Xineses Anals (Pamelannalis Pececitus).

Quan es cansen de jugar surten i prenen el sol per a eixugar-se. L’Alex i l’Axel comencen a treballar en la confecció de porros de maria. La Pam s’encén una cigarreta mentre ressegueix amb la mirada el contorn de les muntanyes, quan s’adona que fa estona que no pensa que està perdent el temps. Merda. Ara hi torna a pensar.

El Paul i la Nic, per la seva banda, intenten no mirar-se ni tocar-se massa, perquè hi ha més gent. El Paul, per fer-se baixar la cosa, decideix que el millor que pot fer es mirar la Jenny. La Jenny se n’adona i se’l comença a mirar mentre es mossega el llavi i es pentina el cabell, mig insinuant-se en la mesura de les seves possibilitats. El Paul somriu i pensa que ho porta clar la LKW aquesta (tot i que nota un principi d’erecció). Però la Nic veu els gestos de la Jenny i com el Paul somriu, i es posa gelosa.

La Kath i el Joe entren al bosc fins que els amics ja no els poden veure. La Pam rep el porro de mans de l’Axel però li cau a terra per culpa dels tremolors espontanis que li han vingut només de creuar-hi la mirada. Un calfred, diu i somriu mentre recull el porro. L’Axel també somriu.

Una estona més tard, la Kath i el Joe tornen amb els demés i abans que ningú pregunti res proposen començar a dinar. L’Alex, mig rient, li pregunta al Joe si amb la Kath el que han fet és parlar de la lignina i el Joe li diu secament que sí. L’Alex calla. Deu ser una broma de botànics, pensa la Pam.

Mengen els entrepans, es vesteixen i tornen a la cabanya. A la cuina veuen whisky i fumen porros. Poc a poc van anant cap al respectiu llit, llitera o el que els hagi tocat, endormiscats per l’efecte de la marihuana i l’alcohol. Tots excepte el Paul, la Jenny, la Kath i el Joe que resten a la cuina fins que baixen altre cop els demés.

És hora de sopar i els macarrons a la bolonyesa (de sobre) van a parar a una gran olla. Tenen molta gana però també molta son, diuen tots. Així que sopen, es fumen un parell de porros i pugen, en teoria, a dormir. Tots excepte el Joe que s’ofereix a rentar els plats.

La nit ja ha caigut sobre la cabanya fa una bona estona. I comença una matinada en la que ningú, quan dorm, dorm bé. Per això tots fan mala cara quan el Paul els desperta al voltant de les sis del matí i els diu que el Joe i la Jenny són morts. El ganivet a l’espatlla de la Jenny fa pensar, fins i tot al més beneit, en un assassinat. O potser dos.

Aquesta cançó apareix a la pel·lícula Abans de l’alba (Before sunrise) que transcorre a Viena. La compositora i intèrpret original és Kath Bloom. En aquesta versió MarieCurie s’encarrega de la veu i l’intratable de les guitarres. Esperem que us agradi.

Zorionak eta urte berri on Schöne Feiertage!

Tot és foscor i tènue olor metàl·lic. Ell i els seus companys esperen el torn per sortir. Ja fa dies que es troben reclosos allà i l’avançament cap a la sortida, que cada cop és més a prop, l’impacienta. No sap què significa sortir d’allà dins. Potser la llibertat? Potser la mort? El desconeixement del seu futur el posa nerviós. Tanmateix, l’esperança d’una nova vida li dona ànims per suportar el temps que resta en aquell cau.

És el seu torn. Prrr, prrr. Li tatuen uns símbols estranys i el llancen per un tobogan de llauna. Hi ha llum allà on acaba la baixada, on es dirigeix de forma inevitable. Més tard, recordà que simultàniament sent uns cops que identifica amb unes cadenes. Li resulta ben estrany. Clar que, a part de la foscor, per a ell tot és estrany.

En arribar al final, enlluernat, es queda quiet sense saber què fer. No té temps de reaccionar quan un individu l’agafa i, poc després, li tatuen més coses amb l’ajut d’una altra màquina. Després se’l mira lleugerament i el fica en un lloc que fa ferum de suor. Es sent indignat amb aquest tracte denigrant i rebaixador. I torna a estar tancat però aquest cop la flaire és insuportable. Quan surti es queixarà si pot, pensa.

A diferència de la seva estada en la foscor gairebé inodora ara nota que el lloc on és es mou. És, per tant, un vehicle. I les parets d’aquest vehicle permeten l’entrada de veus. Fora la gent parla, discuteix. Coi! És lliure. Ell tan sols és un presoner i ho és sense saber-ne el perquè. Anhela aquella (suposada) independència que li és prohibida.

Un moment. Què els ha passat als seus ex-companys de foscor? Els ha passat el mateix que a ell o quelcom encara pitjor? Se li ocorren vexacions i despropòsits gens encoratjadors, perquè també li poden passar a ell. O, qui sap, potser als altres els han alliberat directament i ja volten pel món a caprici. O potser es troben en la mateixa situació que ell però sense haver d’aguantar aquesta maleïda pudor. Sigui com sigui, ell es troba tancat i basquejat. I no pot fer res per canviar-ho.

Mentre pensa en tot això i d’altres atrocitats possibles, continuen els sorolls. Ell resta immòbil i impacient de nous successos. Què li passarà a continuació? Quan? O pitjor encara: per què? Per què ha de passar per aquest calvari si no ha fet cap mal a ningú? Perquè no ha fet cap mal a ningú, oi?

No recorda res d’abans de les tenebres de fragància metal·lífera. Potser va néixer allà tot i no semblar un lloc gaire adient per a néixer. Però no n’està segur. I si li han esborrat la memòria? Si aquest és el cas, potser sí que té un passat malvat, fins i tot pervers, que l’ha dut a aquest present de futur incert ple d’imperatius indefugibles.

Procura no pensar en res de tot això quan, de cop i volta, l’opressor el treu de la garjola fastigosa. Un altre individu l’agafa, se’l mira de ben a prop i retorna al primer subjecte. Aquest el deixa tancat altre cop en aquest cau buit excepte d’aroma de transpiració, que n’és ple.

Què ha passat? Quina comèdia s’acaba de representar?

Té la sensació que s’està tornant boig, si no ho és ja. Altre cop, nota moviment. Poc després, l’home suat el torna a treure del forat i el llança a terra amb menyspreu. Marxa. Altres persones el trepitgen. I a terra, ell, un pobre bitllet de tren no entén què ha fet per merèixer aquest tracte.

Després de dinar amb la Nicole, la Pam truca al Joe. Potser avui la colla té ganes d’anar a fer un volt pel centre comercial, pensa. Però no. El Joe la convoca amb els demés a una hora inusual, a les 17, al Bar Rock. No li diu perquè.

El Bar Rock fa honor al seu nom amb la decoració perquè està ple i recarregat d’ornaments rockers. Fins i tot l’Elvis es sentiria cohibit fins al punt de pensar que ell es dedicava a cantar flamenc. O que li hauria anat millor al món si ho hagués fet. Al Bar Rock, a més, sempre t’hi pots trobar algú prenent un Jack Daniel’s. A qualsevol hora i sempre el mateix algú. Potser està contractat.

La Pamela va de bar a bar, i tiro que faig tard, passejant pels carrers ara sense ànimes que els transitin. Dóna voltes a què nassos pot estar tramant el Joe. Potser li ha tocat la grossa (és a dir, la Jenny, encara que tothom creu que un nom tan petit no li fa justícia i que seria millor anomenar-la Jennifer Patrizia Vanessa J. Lastkraftwagen, que d’altra banda és el seu nom) o potser torna a dir-los que es vol suïcidar però que necessita ajuda i que si algú li faria res acompanyar-lo en aquest camí fosc i desconegut que és la mort. De fet, quan parla de la mort gairebé sembla un anunci i que hi tingui comissió. Clar que si les religions la plantegessin com el Joe no tindrien tant èxit perquè només hi hauria Paradís.

Arriba al bar i el Joe ja és allà prenent-hi una cervesa. Amb la Jennifer Patrizia Vanessa J. Lastkraftwagen. Ai-ai-aaaai, pensa la Pam. Es saluden mitjançant un hola, un somriure, dos petons recíprocs cadascú, què vols prendre, una cervesa i què és allò que no m’has dit per telèfon, ja ho diré quan hi siguem tots amb somriure d’orella a orella.

Poc a poc, amb comptagotes, arriben els demés: la Kath, l’Alex i l’Axel. I la Nic i el Paul (agafats de la mà!). Cervesa, Seven Up, Cervesa, Seven Up i Cervesa, respectivament. I ja entaulats el Joe comença a parlar. Diu d’anar a una cabana del seu oncle que es troba a la Vall de Tal, a dues hores en cotxe d’allí mateix i estar-s’hi dos o tres dies. Per anar bé, tenen menys d’una hora per fer les maletes i començar a tirar. A tots els sembla, encara que només sigui per matar el temps. Per anar matant alguna cosa.

Al voltant de dos quarts de 19 el cotxe de la Jenny, que té una Jennifer Patrizia Vanessa J. Lastkraftwagen per conductora i tres dones més de passatgeres, i el cotxe del Paul, que és dipositari de la part masculina de l’expedició, es troben a la gasolinera de la sortida de la ciutat. Decideixen que el cotxe d’en Paul anirà al davant guiat pel Joe.

No és el primer cop que fan separació de sexes. És la manera perfecta que tothom es posi al dia. Així, al cotxe femella, la Kath reconeix que el Joe li va al darrera però que ella sempre li diu que s’hi posi fulles. Mentrestant la Jenny, que està penjada del Joe calla. Per la seva banda, la Nic explica que divendres passat va gaudir d’un sopar supersuperromàntic amb el Paul i que al final ell li havia dit que està enamorada d’ella. I que la nit va acabar amb un petó quan ell la va acompanyar a la porta de casa seva. Les noies exclamen queguais i quexulos i queforts mentre es pregunten per què els sembla estar veient una pel·lícula romàntica de serie zzzzzzz.

Al cotxe mascle, el Paul relata com de bona és la Nic al llit. I a la primera cita! Ell va ser molt romàntic entre polvo i polvo (que diu que van ser tres i mig) perquè un cop, quan es va aixecar a pixar, la va amantar tot fent-li un petó al front. Amb aquest tema en tenen per les dues hores de viatge. Un viatge dur (en algunes parts) perquè tots van empalmats d’imaginar-se les diverses escenes.

A quarts de 21 ja s’està fent fosc, i més a la vora de les muntanyes escarides després que el foc les devorés l’estiu passat. Just ara veuen la tartera, ja estan arribant. L’Alex la retrata i és queda aterrat quan li sembla veure un home mort en la petita pantalla de la càmera.

Arriben a la cabana que toquen les 21. És bastant gran. A la planta baixa hi ha la cuina, una sala d’estar enorme i el lavabo. Entre el lavabo i la cuina unes escales pugen al primer pis on s’hi troben les tres habitacions. Una té un llit de matrimoni, una altra té tres lliteres (que feien servir els tres fills de l’oncle del Joe quan hi anaven) i en l’altra no hi havia res.

Es reparteixen les habitacions. La Pam, que dormirà amb la Kath i la Jenny a l’habitació de les lliteres, pensa que ha fet bé de no agafar els consoladors. Amb dues companyes d’habitació no els podria fer servir. Amb la comoditat i intimitat que a ella li agrada, clar. Mentre desfà una mica la maleta li dóna voltes a la història de la Kath, la Jenny i el Joe. Ella sap que la Jenny està penjada pel Joe però pensa que el Joe fa més bona parella amb la Kath. Clar que potser és imparcial perquè la Kath li cau bé i la Jenny no. Té la sensació que hi haurà alguna discussió en algun moment d’aquests dies que els esperen. Bah! Ja s’ho faran. La que després no es menja un rosco sempre acabo sent jo, pensa.

Plens municipals. Buits de respecte.
Dimarts 4, el Jordi Barbudo (ICV) ens explicava que al ple municipal de la setmana anterior la Carme Garcia (PSC)(que resulta que és l’alcaldessa) li va dir a Iván Hernáez (EUiA) “¿Cuántos años tienes?”. Doncs en té 27, com jo.

I no sé per què tot plegat m’ha fet recordar la campanya electoral de les municipals de 2003. Un dia, tornant de l’Autònoma, sortint de l’estació dels FGC amb un amic veiem una dona sola que reparteix encenedors, sense cap mena de gràcia i com si cobrés 2 miserables cèntims per unitat lliurada. Jo la vaig ignorar perquè el que més em molesta de la política són les (sempre falses) campanyes electorals, però el meu amic no ho va fer i va obtenir l’encenedor. En l’encenedor hi havia estampada una fotografia de Carme Garcia. I el meu amic em va fer notar que era la repartidora d’encenedors. I va guanyar aquelles eleccions, i encara no sé si va ser gràcies als encenedors o gràcies al patetisme del mandat de Núria Buenaventura (ICV). Però el que tinc clar és que no va ser per la seva vàlua política.

I encara menys per la seva categoria moral. Perquè quan una persona passa de la inòpia del repartidor d’encenedors solitari al poder de l’alcaldia d’una població de 70.000 habitants tan ràpidament, hauria de ser una mica més humil, menys desconsiderada i més respectuosa, no només amb l’electorat sinó també amb la competència l’oposició.

Per descomptat, aquesta actitud de l’alcaldessa la comparteix amb altres polítics de la ciutat, sobretot del propi PSC, com en Jordi Peiró. Perquè Déu els cria i ells s’ajunten. Per cert, que en les coses importants, la manera de fer no dista de la del mandat d’ICV amb Buenaventura. Però també tenim al PPQ (Partit Popular dels Querol), gent capaç de menysprear i d’intentar deslegitimar qualsevol vot que no sigui cap a ells. Mentrestant CiU oblida que la seva actitud quan estava a l’Ajuntament era bastant semblant a la que ara que no hi són critiquen amb tanta facilitat, a l’hora que, absurdament, menysprea als partits no tradicionals només perquè CiU és un partit tradicional amb arguments no vàlids. Per la seva banda, ERC sembla una extensió del PSC, sense veu ni vot propi, venut per formar part de l’equip de govern. I ACR, per acabar, es queixa del menys important i proposa el més inútil.

Podeu no estar-hi d’acord, sobretot els partits polítics. Però algú us ha de dir perquè vosaltres sou incapaços de mostrar el menys mínim interès per l’autocrítica. Si vosaltres hi feu alguna cosa, jo prometo prendre’m les pastilles que em va receptar el psiquiatra.

Per cert, que de la pregunta de l’alcaldessa també n’han parlat a Rubí is on fire.

El centre de vianants
Nomanual d’autoajuda es va fer ressò dimecres dels nous avanços en el procés de fer que el centre sigui de vianants. Espero que acabi sent-ho de manera permanent.

El millor de la setmana
El millor que he llegit aquesta setmana sobre Rubí és l’article d’en Jordi d’El Bioc en rèplica a l’article d’Andreu Hernández (CiU) al Rubí Notícies. A banda del que comenta en Jordi, jo vull comentar una tros de frase del senyor Hernández. Diu “Rubí és una gran ciutat i una ciutat gran”.

Doncs no, Rubí no és una gran ciutat ni una ciutat gran. Una cosa és estimar-la, com no dubto que l’estimi ell o l’estimo jo, i una altra cosa és inventar-se una ciutat inexistent. Perquè ni tan sols Barcelona o Madrid són grans. Perquè llavors, què és Nova York? I Ciutat de Mèxic?

Aquesta visió errònia de la ciutat de Rubí del senyor Hernández em recorda a aquell article d’en Xavier Reinaldos (també CiU) on deia que “ens volem assemblar a Sant Cugat“. En ambdós casos, sembla que es defensi un Rubí que no és Rubí o que es vol que deixi de ser-ho. Però Rubí ha de millorar a partir del que és Rubí, no a partir del que són les ciutats del voltant ni encara menys a partir de Nova York. Rubí ha de mirar endavant sense intentar ser un simple mirall perquè sinó pot acabar sent la seva pròpia imatge reflectida per un espill del Tibidabo. Si es fa alguna cosa a Rubí ha de ser perquè Rubí ho necessita no per copiar el que han fet els demés.

I ara, sense que serveixi de precedent, em prendré la pastilla.