lluismarti.cat

Tot el que he dit en l’article anterior és especulació (verbal) però el que és cert és que a l’Escardívol no s’hi podrà celebrar més el ball de Festa Major, ni l’arribada dels Reis d’Orient, ni RubíFira, ni Sant Joan… Això sempre i quan es continuïn celebrant, perquè a la vista de la superfesta del Carnestoltes d’enguany comencen a aparèixer dubtes.

Però parlem de créixer. Créixer és un procés tan natural com inevitable i per això cal un POUM: per créixer adequadament. Però crec que no es pot créixer adequadament si no s’han assolit abans uns objectius més bàsics. No pots aprendre a resoldre equacions de segon grau si abans no saps sumar, restar, multiplicar, dividir i resoldre arrels quadrades, per molt que et donin la fórmula. O no faràs servir sostenidors si no t’han crescut prou els pits (o sí, però amb farciment artificial(*)).

Tal com jo ho veig, Rubí té una serie de mancances que s’han d’arreglar abans de créixer. I no dubto pas que s’hi estigui treballant. Però crec que aquestes mancances s’haurien d’intentar solucionar abans de créixer, després és el moment de fer el segon pas, si és realment necessari. Ho dic, entre d’altres coses, perquè tot i ser un pla d’ordenació no s’esmenta pas cap ordre d’actuació. No seria millor tenir suficients CAPs, escoles, instituts, llars d’infants, residències per la tercera edat, transport públic, locals d’assaig, zones d’oci i demés per a la població actual abans de decidir que Rubí ha de tenir capacitat per a quinze o vint mil habitants més?

Però l’assumpte de la necessitat de l’habitatge és molt interessant. Segons el POUM (pàgina 98):

Les nostres estimacions apunten per al 2019 una població de com a mínim 75.500 habitants, que en el primer estudi de 2001 era pràcticament la previsió màxima pel 2016 i en el segon la màxima en l’escenari moderat per al 2023. Com a màxim la nostra estimació és de 95.000 habitants pel 2019. Això suposa un creixement de 26.000 habitants des de 2004 que significa uns 10.400 habitatges directes principals més.

Sobre aquest possible creixement és sobre el que s’estudien les necessitats futures de Rubí. El raonament clau, però, és que augmentarà la població i, per tant, s’han de crear els habitatges que farà servir i tots els serveis que necessiti (a més dels que ja necessitem ara però no tenim). La pregunta que em faig jo és: i si no es construïssin els habitatges tota aquesta gent viuria sota els ponts de la riera? Doncs no, viurien a un altre lloc del món i deixaria de ser necessari gastar diners per solucionar els problemes de gent que, de fet, no seria a Rubí. És exactament el que passarà quan s’acabi el sòl urbanitzable (**).

Jo prefereixo tenir un Rubí petit amb tot el que calgui a tenir un Rubí gran. Als llocs on s’ha planejat construir-hi hi faria zones verdes, zones d’oci, espais públics i els equipaments necessaris per a la ciutat actual i una mica més, per si de cas. Pensar que cal crear més habitatge és caure en el parany de les immobiliàries i les constructores que ho utilitzen per justificar els preus desmesurats que només beneficia a un negoci basat en el dret fonamental (i, de passada, constitucional) a l’habitatge.

I per acabar, us adjunto un llistat (no exhaustiu) d’errades ortogràfiques i similars que he detectat en el document de resum (de gener de 2008) [PDF] del projecte del POUM que espero que ajudi als que l’han redactat a plantejar-se seriosament l’ús d’un corrector ortogràfic i a que facin ús del Servei Local de Català, que pel que cobren hom podria suposar que ja ho fan. Quan indico un número de pàgina em refereixo al que marca el document PDF, no al que apareix a la pàgina mateixa.

• Errada d’estil: de vegades sòl s’escriu en majúscula, d’altres no.
• La tecnologia permet escriure m² en comptes de m2 (un cop apareix com a m,2)
• Pàgina 3. Punt 2: “El POUM es desplega a traves” hauria de ser “El POUM es desplega a través”. “Poligons” hauria de ser “Polígons”. “també i aporten” hauria de ser “també hi aporten”.
• Pàgina 3. Punt 4: “Ordenació vièria” => “ordenació viària”. “Can Oriol” => “Ca n’Oriol” (!).
• Pàgina 5. Punt 2: “nomes” => “només” (curiosament a la mateixa línia hi apareix també ben escrit).
• Pàgina 5. Punt 3: “Deconstrucció” => “desconstrucció” (quan de mal ha fet Ferran Adrià).
• Pàgina 7. Punt 4: “Peatonalització” => “conversió en zona de vianants” (!)
• Pàgina 10. No acabo d’entendre la frase següent: “Potenciar a nivell associatiu, d’imatge i senyalització, patró d’urbanització general de pla únic, sense voreres i d’elements d’urbanització de màxima qualitat.
• Pàgina 15. “afagit” => “afegit”
• Pàgina 16. Curiositat: la foto que du per títol “façana industrial de la riera” no permet confiar gaire en l’estabilitat del pont. No l’ha fet pas un professional de la fotografia.
• Pàgina 32. Els teclats actuals venen equipats amb el punt volat ‘·’ que permet evitar escriure “parcel.la” i, per tant, permet que s’escrigui “parcel·la”. També “tractan-se” => “tractant-se”.
• Pàgina 33. “Central elèctica” => “Central elèctrica” (peu de foto)

—-
(*) I això és trampa.
(**) Acabar amb el creixement s’hauria de poder fer en qualsevol moment. Si no es pogués voldria dir que estem abocats al desastre, ja que en acabar-se l’espai (el terme municipal de Rubí és finit) no tindríem cap alternativa.

La qüestió és que segons publicava la setmana passada Guía/Diari de Rubí a “La proposta d’ordenació urbana fixa el creixement fins a 95000 habitants” (quan hi ha sort, funciona correctament i no dóna l’error ASP 0113), el POUM està pensat per fer créixer (s’entén que en nombre d’habitants) Rubí. Però com ha de créixer Rubí? No em queixaré pas de la segona estació dels FGC que fa mil anys que es demana però que la Generalitat, mani CiU o PSC-ERC-ICV, no li surt dels collons de construir (perquè Rubí no és Sant Cugat). No. De totes maneres el POUM només en contempla la possibilitat, o sigui que en aquest sentit ens quedem igual.

Jo penso, i no sóc l’únic, que el problema està en on es vol que es construeixin habitatges. Per exemple, a l’Escardívol. Deixant de banda els problemes de tenir aquesta zona empantanegada durant bastants mesos (i sense aparcament), més que res perquè hi ha una llei no escrita que diu que on hi ha obres la resta de gent ja es pot fer fotre (està no escrita exactament amb aquestes paraules), hi trobem altres problemes. Un d’ells és que l’aparcament (que segons el POUM hauria de ser dues plantes) hauria de ser capaç de tenir la capacitat actual, més l’augment de places que es produeix normalment amb el pas del temps, més l’augment de places necessàries per donar cabuda als cotxes dels nous habitatges. Cal recordar que, tot i que s’obligui a que cada habitatge tingui una plaça d’aparcament, per cada habitatge acostuma a haver-hi més d’un cotxe.

Tenim un altre problema derivat. Si augmentem la població en aquesta zona, que és una zona d’entrada al centre a través de la carretera, augmentarem la probabilitat d’embussos al centre, ja actualment alta en hores punta.

Un altre possible problema, que vull suposar que els creadors del POUM han tingut en compte, és que a vint o trenta metres de la llitera de la riera no deu ser fàcil construir-hi edificis amb dues plantes d’aparcament subterrànies. Ho dic més que res pels fonaments. La pregunta que em faig és: podria haver-hi alguna dificultat en baixar més de 15 metres a tan poca distància de la riera?

I encara més, tenint en compte la proximitat de l’Església de Sant Pere que des de l’Edat Mitja és el centre del poble i que la zona de l’Escardívol és des del 1962 pràcticament un cementiri, quina probabilitat hi ha de trobar-hi res durant les excavacions que endarrereixi els projectes?

Demà acabarem amb el POUM en una espècie d’apèndix.

A Rubisfera quinzenal [9/12 al 22/12] vaig dir:

Segons llegia aquest divendres en un article d’en Quim Monzó a La Vanguardia, el PP va proposar Armand Querol per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Però aquest no ha colat. En aquest sentit, la Corporació està d’enhorabona.

Doncs bé, anava errat. Segons diu Guia/Diari de Rubí a “Rafa Páez serà el relleu d’Armand Querol al grup municipal del PP local” resulta que Armand Querol ha estat nomenat membre del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. No gaire bona notícia per a la Corporació.

Només vull destacar una última cosa que surt en l’article que he enllaçat:

Finalment, l’Armand Querol [...] va assegurar que actuarà amb independència i que ningú «em podrà tatxar de partidisme».

Això és pràcticament un oxímoron: un polític que actua amb independència i que no és partidista.

Fa temps hi havia un anunci on s’hi deia que les paneroles “neixen, creixen, es reprodueixen i moren”. La frase es pot aplicar, de fet, a qualsevol ésser viu, com per exemple als humans. I, en certa manera, també es podria aplicar a les poblacions.

Per a una població, néixer és el moment de la seva fundació sigui de iure (com feien els colons anglesos al que ara són els Estats Units, per exemple) o de facto (com Rubí, que ja hi era però oficialment només se’n parla des del 986). Créixer és molt obvi i, de fet, és el que dóna origen a aquest article, com després veurem. Reproduir-se ara pràcticament ja no es fa, però abans es feia per espores que rebien el nom de colons. I morir no és alguna cosa que passi gaire sovint però abans hi tenien a veure guerres, epidèmies i catàstrofes naturals i actualment l’envelliment de la població unida a l’emigració de la joventut. També es pot afegir que totes moriran quan s’extingeixi l’espècie humana tot i que per a això encara faltin uns quants mil·lenis. O unes quantes dècades si seguim així.

L’analogia podria fallar quan intentem relacionar l’edat d’una població amb les seves mides. Però això encara ho podem arreglar dient que els pobles, viles, ciutats, ciutats grans i grans ciutats tenen, en ordre creixent, més problemes per solucionar i, per tant, necessiten una millor gestió en quant a recursos i demés, una gestió cada cop més complicada conforme la ciutat creix, com es va complicant la vida de les persones mentre passen de nens a adolescents a joves a adults. Però centrem-nos en el creixement i anem de pet a Rubí.

Rubí és una ciutat que no és gran ni pel davant ni pel darrera (en aquest sentit, la realitat està en contra d’Andreu Hernández (CiU)). Però sobretot durant el segle passat, s’ha caracteritzat per un fort creixement demogràfic a causa de la industrialització, passant de poble a vila i, després, a ciutat. I si bé abans la planificació del creixement no se sabia ni què era, ara no només existeix sinó que té nom: POUM, que sona com si caigués una cosa molt pesada. Un poble, per posar un exemple a l’atzar.

I del POUM és del que parlaré demà a la mateixa bat-hora, al mateix bat-canal.

Aquests últims dies ja se n’ha parlat als blogs del Jordi Barbudo (ICV), de la Marta Ribas (ICV) i del John-John (Rubíshow) del Carnestoltes, o una cosa semblant que es celebrarà a Rubí. Per la seva banda, el Jordi es queixa dient que han deixat de banda les entitats (un altre cop). Per la seva, la Marta hi afegeix que s’hi feia crítica política (que és allò que als polítics només els agrada quan són a l’oposició). I, per acabar, en John-John és l’únic que suggereix una proposta.

A mi, tant el Carnestoltes (no sé perquè la paraula Carnaval l’associo a Rio de Janeiro o a Venècia, no pas a Rubí) com la Castanyada (sobretot des de la seva hallowinització) m’importen un rave. Ara bé, crec que els que ho vulguin celebrar hi tenen tot el dret. I no només això, també han de tenir certa llibertat per decidir què i com ho volen fer. Literalment, diccionari en mà, se’n podria dir dret a decidir, tot i que l’expressió s’utilitzi (a la tele i per culpa dels polítics) en un altre sentit.

Però aquest Ajuntament, com ja s’ha acostumat a fer també amb la Festa Major i la Castanyada, decideix ell sol, creient que té el suport de la majoria del poble, quan en realitat (sembla que s’hagi de recordar cada dos mesos) només té el suport de la majoria de gent que va votar. I deixa de banda entitats i persones que, probablement, tenen idees molt més interessants per a actes concrets com els que es puguin encabir dins del Carnestoltes.

Deu ser que tenen poca confiança en la gent que es preocupa per les tradicions i, recordem-ho de passada, els dóna de menjar.

Feia dies que en Biel respirava l’aire del Nadal. Ben d’hora la ciutat es va omplir de llums amb motius d’estels, espelmes i demés, i molt botiguers havien posat arbres amb llumetes i penjolls arreu. I quan mirava la televisió només hi veia anuncis de les joguines que els nens havien de demanar als Reis o al Pare Noel. També hi tenia alguna cosa a veure un tal Jesús, que li va donar per néixer en aquelles dates ara fa molt temps.

Els pares d’en Biel, molt tradicionals tot i el seu laïcisme, van ajudar-lo a fer el pessebre (el del tal Jesús) el dia de Santa Llúcia i a escriure la carta als Reis, i li van explicar que a casa seva només hi passaven el Reis d’Orient perquè els regals que portaven eren moooolt més bons que els del Pare Noel. Això no acabava de convèncer al nen, ja que els seus companys d’escola no deien pas el mateix. A més, si els regals te’ls donen el dia 25 desembre tens més temps per jugar-hi que si arriben el 6 de gener. No cal ser un geni per adonar-se’n. I per si fos poc, els Reis no sempre portaven exactament (ni tot) el que en Biel els havia demanat. En consonància amb tot plegat, no tenien arbre de Nadal, però tenien un Tió per alimentar.

En Biel, doncs, era un nen que qüestionava les tradicions nadalenques. Per què els Savis, per fer la competència al Nicolau, no decideixen passar el vint-i-tres de desembre? No eren tres reis savis d’Orient? Per què els Reis s’han d’anar movent poc a poc pel pessebre fins que el dia sis de gener arriben a l’establia però en canvi el nen Jesús ja hi és el tretze de desembre, onze dies abans de néixer?

L’endemà de Santa Llúcia, al vespre, es va quedar mirant el diminut Pare Noel que estava penjat del pis de davant del seu. Últimament no havia parat de fixar-se en tot aquell munt d’homenets de vermell que molta gent havia col·locat a la barana dels seus balcons, perquè li feia ràbia pensar que pel seu balcó no hi pujaria pas. Com a molt, hi passaria per anar a altres pisos.

Per un instant, li va semblar que el ninot s’havia mogut. Quan li va explicar a la seva mare aquell moment, per a ell, màgic, ella li va contestar que s’ho devia haver imaginat, com quan veia núvols amb forma d’ànecs o del que fos, perquè és un ninot i els ninots no es mouen. Clar que potser havia estat un cop de vent. Tot i així cada dia, al vespre, se’l quedava mirant i li semblava veure que es movia una mica. Però els arbres no es movien pas.

L’últim dia que anava a la piscina aquell any, tornant de natació amb el seu amic Josep i el pare d’aquest, van passar pel davant d’una botiga que tenia un Pare Noel de carn, ossos i barba a la porta. L’home, que en Biel no acabava de saber si era un actor o un missatger del veritable Santa Claus, els va donar un parell de caramels i en Biel va aprofitar per demanar-li un regal a cau d’orella. No li va donar cap carta, però confiava en què se’n recordaria de dir-li al veritable Noel.

La nit de Nadal, els oncles i els avis d’en Biel són a casa amb ells i escolten nadales mentre acaben de sopar. Han fet el Cagatió i en Biel s’està menjant la part que li és permesa de tot allò que nou de cada deu dentistes no recomanen pas. Cap a quarts d’una, ja ha marxat tothom i en Biel se’n va al llit. S’adorm ràpidament.

Cap a les tres es desperta creient que ha sentit un soroll com el que faria algú que puja per les parets. Per un moment creu que és el Pare Noel. El de veritat. En Biel dubta entre quedar-se al llit o aixecar-se i comprovar si és l’home gras amb barba blanca per preguntar-li si es recorda del seu regal. Poc després, s’aixeca, va cap a la finestra i puja la persiana lentament. Mira el balcó del pis del davant i hi troba a faltar alguna cosa. Mira cap a baix i veu que el carrer és ple dels diminuts Pares Noel que abans estaven penjats dels balcons. Tots tenen a la seva mà dreta el cap sagnant, algun amb unes quantes vèrtebres incloses, d’un nen dels que a casa seva tenien un mini-Noel penjat. Per un moment, en Biel s’horroritza. Després decideix que l’any que ve demanarà les joguines al Pare Noel, ja que aquest sí que et regala el que li demanes, no com els Reis.

En Graham McPherson, que més tard seria conegut amb el pseudònim de Suggs –però ara encara no–, sent soroll que no sap d’on prové. Li sembla que és un murmuri de veus apagades sota una mel·lodia de saxòfon rovellat i cops d’espardenya harmònics en canonades de fusta d’arbre encara viu blanca. O això o és el xiuxiueig de la brisa en passar per entre la persiana del cul de l’elefant verd a l’hora que les meduses del terrari mengen botifarra blanca i caguen mongetes a ritme de vals. O les dues coses a l’hora, pensa.

Ja fa dies que quan intenta dormir sent aquesta remor esmorteïda. Primer pensava que era dins el seu cap, on ressonava d’una banda a l’altra sense aturador. Però des d’ahir creu que ve d’algun altre lloc, de fora. I cada cop té més clar això de l’elefant verd.

Reclòs des dels cinc anys en aquestes golfes vagament il·luminades per una espelma que rep setmanalment –és la seva paga, un cop al més té un extra: llumins–, ha après tot el que sap a partir de llibres infantils caducats. A l’hora s’ha creat una mitologia pròpia a partir d’aquests mateixos llibres i de la seva limitada experiència.

Tot d’un plegat, immers en el murmuri incessant que no el deixa dormir s’adona que, en realitat no hi ha cap elefant verd amb una persiana al cul, que no hi ha cops d’espardenya. No sent el mateix que els altres dies. És música, és un piano, és un saxòfon, és una guitarra, és una bateria. És la seva veu que dansa entre acords. I tot ve de fora. Treu el cap per la finestra i, sorprès, com guiat per la tonada, dóna un pas més enllà. Ska.

Surt del quadre on el van fer pres. I creix.

I canta.

Si no fos pel trontollar del cotxe hom podria dir que era nou, perquè estava impecable, com acabat de sortir del concessionari. La carrosseria reflectia com un mirall vermell pujat tot el que envoltava al biplaça, els habitants dels demés vehicles aprofitaven per pentinar-se al seu costat quan coincidien en un semàfor. Més d’un va quedar a mig afaitar. L’interior del vehicle tampoc havia estat menystingut al llarg dels anys. Ni un bri de pols, ni una ratllada. Els seients de cuir feien olor a seients de cuir nous. Tot tan ben posat, tan al seu lloc que feia por. Però no tanta por com la conductora: la Blanca.

La Blanca és una noia preciosa que tan sols mirant-te et sedueix. Amb el seu cabell negre (i un petit floc blanc) i els seus ulls marrons i el seu vaiverejar de malucs de passarel·la és capaç d’enlluernar qualsevol ànima que tingui la mala sort d’ensopegar-hi. Perquè la captivarà i quan se n’adoni potser serà massa tard. Potser la passió cap a aquella dona deïforme ja s’haurà clavat al seu cor prou endins com per poder pensar en poc més que en ella.

Arribà al barri amb una mà al davant i l’altra al darrera. Ella no explicà mai res del seu passat. Però amb la seva mirada, transparent i a l’hora sensual, s’anà ficant a tothom a la butxaca. D’aquesta manera no tingué cap problema per a trobar la seva primera feina al barri. La contractaren per fer una suplència a la llar d’infants, una feina que li semblà que podria fer durant un temps. Clar que les criatures, ja a la seva poca edat, quedaren embadalides i misteriosament calmades. Fins al més belluguet de tots. Això no la disculpava, tanmateix, d’haver-los de canviar els bolquers que inexplicablement s’omplien de forma sincronitzada, tots set a l’hora.

La vida al barri estava en doina. Tothom intentava fer vida normal però no hi havia home o dona que no dediqués un petit moment a fantasiejar amb la Blanca. Tothom, d’alguna manera, volia ser el príncep blau de la Blanca de cabell negre i ulls marrons que omplia de rosa (i verd) el barri gris. Ara bé, ningú semblava fer el primer pas cap una aproximació íntima.

Fins que aparegué un noi jove, alt i ben plantat, sempre vestit amb texans i samarreta blava a joc amb els seus ulls que despertava gairebé els mateixos sentiments que la Blanca. No exactament els mateixos però potser prou com per fer adonar a tots els veïns que no hi havia res a fer. Seria aquest noi jove qui l’encegaria o no seria ningú.

La Blanca no es presentà a la primera cita. Aquell dia, just plegar de la llar d’infants, passà per casa seva per triar la roba. No pas per maquillar-se, no en té cap necessitat. També per berenar una mica. Una poma: li encanten les pomes. Se n’endugué una altra pel camí. I a mig ídem, que coincidia amb mitja poma menjada, veié com un cuc la saludava amb verda alegria. I la Blanca es desmaià.

El noi jove, alt i ben plantat, tingué llavors una intuïció desastrosa i anà a trobar-la a casa seva. Al carrer, a terra, la trobà com una bella dorment que espera el bes del príncep encantador (encantador com ell, clar). Abans, però, s’hagué d’enfrontar al cuc, aquella bèstia perversa i endimoniada, de cinc centímetres. Sense remordiments, sense por, amb joiosa valentia el noi jove, alt i ben plantat, es situà en posició de combat. El cuc també. Amb un moviment ràpid i destre que el cuc no s’esperava pas, el noi esclafà cinc centímetres de monstre malvat. Havent matat el cuc, el noi es mostrava altiu i superior. I no tenia gana.

Així s’estigué durant uns minuts fins que observà que ningú havia vist la seva gesta i que, en conseqüència, ningú la recordaria. Ningú la pujaria al Youtube, tampoc. Tot seguit despertà del seu somni de noble cavaller i veié als seus peus la dona més bella que cap altra que mai hagi vist i mai veurà. S’ajupí, apropà els seus llavis als d’ella fins que es tocaren. Ella obrí els ulls.

Ell l’ajudà a aixecar-se dolçament. Ella, en suposat agraïment, el convidà a anar a casa seva. Prengueren diversos tipus de begudes alcohòliques. I entre petons i riures anaren a l’habitació. Allí, ell estirat i ella mirant-lo amb calidesa, la Blanca li robà el cor.

Amb el cor dins una caixa embolicada en un divertit paper de regal, la Blanca es dirigí al seu cotxe. Hi pujà, deixà la caixa al seient de l’acompanyant i decidí donar un últim tomb pel barri. En un semàfor, el conductor del cotxe del costat buscà sense sort l’escuma d’afaitar. Ella somrigué i decidí que era hora de marxar d’allà.

A la carretera sortí per un camí imperceptible per als ulls que l’ignoren i enfilà amunt cap a un antic castell d’aspecte ruïnós. Aparcà davant l’entrada. Agafà la caixa i obrí la porta del castell que no estava pas tancada amb clau. Una dona formosa (però no la més formosa del país, que és la Blanca) la rebé. “Aquí el tens, reina meva”, digué la Blanca.

La dona l’agafà, i el portà a la nevera. Després pujà a la seva cambra i digué davant del mirall: “mirallet, mirallet, digues, qui menjarà cor per sopar avui?”

L’Isidre és un tomàquet. Ara recorda aquells dies adolescents quan es trobava a la branca de la seva mare. No recorda, però, quan tan sols era una flor groga protegida dels insectes amb sofre. No sap que la seva mare va ser atacada per la mosca blanca. Només recorda que creixia i es preguntava si se’l menjarien quan el plantessin, o cauria i la natura acabaria decidint el seu futur. Recorda que els seus germans (els que havien sortit de les dues flors que estaven al voltant de la seva) van créixer més ràpid que ell. Per això, un dia, a ells els va recollir un home i ell es va quedar sol, com a mínim en aquella branca. Però llavors va passar allò que ha fet que sigui un tomàquet especial: la filla de l’home, que tenia cinc anys, va dir: “Tu et diràs Isidre”. Així es va convertir en l’únic tomàquet del món amb nom.

De tant en tant, la nena baixava a mirar-se l’Isidre. La nena sempre semblava sorpresa. “No has crescut!”, li deia. L’Isidre posava cara d’enfadat, tant com pot posar-la un tomàquet, i responia: “Què dius? Em dec haver engreixat dos grams des de l’últim cop que vas venir!”. Però la nena no el sentia perquè els tomàquets parlen molt fluixet. “I encara estàs verd!”, li deia la nena, com si intentés fer-lo avergonyir i així fer-lo posar vermell (com un tomàquet). “Paciència”, responia l’Isidre certament avergonyit però verd.

Així doncs, la nena volia que comencés a estar vermell, que és quan el seu pare agafa els tomàquets, però volia ser ella qui el collís. Durant aquest llarguíssim temps (dos dies) l’Isidre va creure que la nena en tindria cura un cop el prenguessin de la seva mare, que ella el guardaria de formar part de l’amanida del sopar, de ser fregat sobre una llesca de pa o de ser un tomàquet en conserva dins d’un pot al bany Maria.

L’Isidre pensava ràpid. Si ho comparem amb els humans, clar. Tenint en compte el temps de vida d’un tomàquet i el d’un humà sembla lògic que sigui així. També és cert que, seguint aquest raonament, si les mosques, que tenen una esperança de vida d’un dia segons el Trivial Pursuit, parlessin aviat s’acabarien els diners de la Fundació Alfred Nobel. Milions de mosques riques. Però mortes.

En una de les seves cavil·lacions, l’Isidre es va adonar que, ja que la nena era més gran que ell i en canvi ell creixia més ràpid, però la nena havia d’arribar a ser tant gran com el pare i ell no i… en fi, que la nena el sobreviuria. A més, l’Isidre havia vist com algun cosí seu que havia caigut sol (o per culpa del vent) s’havia estat un temps a terra abans de començar a desfer-se. Això li donava una idea de quan de temps de vida li quedaria un cop l’arrenquessin de les branques de la seva mare (o si caigués a terra). Clar que l’esperança es reduïa per culpa de la possibilitat que l’utilitzessin, qualsevol que fos la manera. Però ell confiava en els ajuts de la nena perquè…

Perquè diu una llegenda que només coneixen els tomàquets que els humans poden fer viure un tomàquet no només setmanes, sinó fins i tot anys. En el fons de les llavors dels tomàquets sempre hi ha l’esperança de ser l’escollit, però no en parlen massa. Cap dels vius ho vist mai. L’Isidre hi tenia més esperança que els demés familiars perquè Ell Tenia Nom.

Per fi el dia de la recollida va arribar, però no va ser la nena qui el va agafar. Junt amb els seus cosins va anar a parar dins una bossa a la cuina de la casa. Això va suposar un daltabaix per a l’Isidre que, pràcticament, es creia l’escollit, el tomàquet llegendari. Sempre podia ser que la nena el reconegués.

Mentre l’Isidre recorda tantes coses com ha viscut en el planter, algú obre la porta de la nevera. S’encén la llum. Obre la bossa dels tomàquets.

I ara què? La nena l’agafa? Posem que l’agafa, el renta i se’l menja. No, si això fos un conte per nens, que ho podria ser, no se’l menjaria, en canvi el rentaria i se l’enduria a l’habitació per a que visqués anys i anys. D’altra banda, podria ser interessant que agafés un altre tomàquet creient que es tracta de l’Isidre. La nena arribaria plorant, perquè l’Isidre no és a l’hort i llavors algú li diu que miri a la nevera, però ella s’equivoca.

També en podrien fer pa amb tomàquet. O el podrien haver agafat per plantar-lo de cara a l’any vinent. I llavors s’hagués convertit en mare i després tindria fills i un d’aquest fills li hauria agradat a la nena i l’hauria anomenat Josep. En Josep és un tomàquet.

O potser es podrien explicar diferents finals, no donant-ne cap per satisfactori.

O potser la història encara no ha acabat i no és pas un conte per a nens.

La Laia és una nena. Gairebé cada dia acompanya al seu pare a l’hort i allà hi veu créixer les tomaqueres lligades a les canyes. Sap que d’allà hi surten els tomàquets, que és allò que tan li agrada de les amanides.

Un dia va veure que de les petites branques en sortien unes flors grogues. Aquestes flors s’anaven convertint, amb el pas dels dies, en unes boles verdes i petites. “Oh! Tomàquets!” va exclamar la Laia. “Però encara no els podem collir”, va contestar son pare. En una setmana moltes d’aquelles boletes verdes anaven prenent forma de tomàquet. Poc a poc va arribar l’hora d’arrencar-ne uns quants de les tomaqueres. Es va donar el cas, que en una d’aquelles ja típiques excursions pare-filla a l’hort, el pare de la Laia va agafar-ne un parell d’un trio i la nena va dir “Tu et diràs Isidre” al pobre tomàquet que s’havia quedat sol.

Cada tarda tornava a l’hort per contemplar a l’Isidre mentre aquest creixia tan lentament que la nena no ho podia apreciar. “Per què collons s’ha quedat tan esquifit l’Isidre?”, pensava la nena utilitzant alguna que altra paraula heretada del seu pare. L’Isidre no semblava immutar-se quan ella li recriminava no haver crescut. Ella el volia agafar i endur-se’l a casa.

Però aquell dia, mentre tornava amb les mans buides, va sentir pena per l’Isidre. El primer cop que el va veure (és a dir, uns quinze minuts abans) va decidir que seria el tomàquet de la seva amanida del sopar. I s’havia imaginat al seu pare fent-li fotos: mentre el collia, fent posats amb el tomàquet talment com una Britney Spears horticultora, a la cuina amb el ganivet a punt de fer el primer tall, l’amanida ja preparada amb l’Isidre a trossets escampats(*) sota un bon raig d’oli. Tot plegat perquè amb les càmeres digitals tot ha de ser fotografiat. Ja no volia menjar-se’l. Eren amics. L’Isidre era un amic molt callat (o que parlava massa fluix) al que cuidaria com si fos el seu fill, o encara més, com la Barbie cuida el fill negre que ha tingut amb el Ken blanc; com a mínim quan la Laia hi juga. Precisament ha deixat de jugar-hi per passar més estona a l’hort, amb l’Isidre i amb son pare, que la mira emocionat quan ella li va al darrera. Li agrada veure al seu pare feliç com no recordava haver-lo vist mai.

La Laia sempre recordarà aquell divendres. Va anar d’excursió amb l’escola i s’ho va passar molt bé amb les seves amigues corrent pel bosc i jugant al corro de la patata. Per la tarda els seus avis la van anar a recollir a l’autocar, passaria el cap de setmana amb ells. Diumenge no va deixar de pensar en l’Isidre, al que pràcticament havia oblidat els dos dies anteriors.
Dilluns va anar a l’hort i ja no hi era.

L’August és un home. Ara la seva ferreteria va tan bé que pot anar a portar i buscar a la seva filla a l’escola, confiant en els seus dependents per a portar la botiga. Fins i tot, cada tarda pot passar-se una estona pel petit hort que s’ha muntat al pati abans d’anar a tancar el negoci. Ara hi té plantats tomàquets i pebrots, però són els tomàquets els que l’hi han tornat la felicitat.

Fa quatre anys la dona el va deixar per un altre. Un dia, en tornar de la ferreteria a un quart de deu de la nit, cansat perquè havia donat festa al noi de dinou anys i havia hagut de despatxar ell sol tota la jornada, va obrir la porta i es va trobar a la seva filla sola. Una nota sobre la taula del menjador, signada per la seva dona, li donava a entendre que no la tornaria a veure. Ah! I que tampoc tornaria a veure al noi de dinou anys.

Dia i nit es feia el fort davant la seva filla tot i que ell sabia que ella el notava trist. Però també sabia que la nena depenia completament d’ell. Era la seva joia, només calia que somrigués i ell s’havia d’aguantar les llàgrimes.

Ara que ha plantat tomàquets la seva filla camina darrera seu gairebé cada dia i mira com els rega o els hi tira sofre o arrenca petites herbes que han crescut entre les tomaqueres. Ara torna a ser un home feliç perquè nota que la nena, de cinc anys, està orgullosa d’ell.

Pel matí després de portar a la seva filla aquests últims dies de col·legi ara que s’acosten les vacances, va a fer un tallat amb la dependenta de la ferreteria abans d’obrir-la (la ferreteria). “Ahir, estava recollint tomàquets i la Laia n’hi va posar nom a un, ara tenim un tomàquet que es diu Isidre”, va dir un dia, alegre i orgullós. La dependenta no va dir res, només se’l va mirar amb els ulls ben oberts i un somriure infinit que la delataven.

El divendres següent l’August es disposava a recollir els tomàquets i va veure que l’Isidre ja estava a punt. Li va fer pena que la seva filla no hi fos per a agafar-lo ella però si el deixava massa temps allà potser cauria. I necessitava tomàquets per diumenge.

L’Ingrid és una dona. Cada dia va a treballar i abans d’entrar a la feina pren un cafè amb llet mentre xerra amb l’amo del negoci on treballa. No pot evitar que se li caigui la baba, ella és així. Havia tardat anys en adonar-se que ella només vivia pel sexe. Hagués treballat on hagués treballat s’havia endut al llit a mitja plantilla. Aquest home li estava resultant difícil, sempre parlant de la seva filla, embadalit a més no poder.

Quan estava casada era tot bastant complicat, ara l’Ingrid vivia sola. Així era més fàcil endur-se al llit a qui volgués acompanyar-la. Normalment tots volien i no pas per no fer-li un lleig.

L’August, que és un home, ha quedat amb la seva dependenta per anar al cine aprofitant que la seva filla és a casa dels avis. És diumenge i el cinema estava a rebentar, total per veure pel·lícules on el protagonista principal són les crispetes. Després han anat a sopar a casa seva i mentre ella posava música, un pèl massa seductora potser, ell preparava una amanida d’escarola, amb panses, una barreja d’oli d’oliva, mel, vinagre balsàmic i menta. I l’Isidre.

Tots dos sabien que acabarien al llit i així hi van acabar. I quan van acabar d’estar al llit l’August es va adonar de que feia molt de temps que ja no es recordava de l’Ingrid. La dependenta, que es diu Mar, estava patint, per saber si la Laia l’acceptaria com a mare, sobretot després d’haver-se menjat l’Isidre que, per cert, estava molt bo.
(*) Una imatge realment gore des d’un punt de vista tomaquetil.