lluismarti.cat

I.
El Quim i un servidor arribem a Tarragona per a recollir al David. De Tarragona a Teruel, que confiem existeixi, no hi deu haver molt de camí segons les indicacions que ens han donat. No, no hem mirat cap mapa. Per a què? Som homes, som gent que ha vist món.

Sortim d’Imperial Tarraco. Sona O’Funkillo. Ens espera una bona estona de carretera. El paper amb les indicacions inclou els pobles pels que hem de passar abans d’arribar a Teruel, i també els telèfons de varis hotels. La ruta és clara: uns quants pobles des de Tarragona fins a Alcañiz. Després d’Alcañiz descobrirem si Teruel existeix. Pel camí diferents discos van sonant.

Queda poc per a arribar a Alcañiz i –ja era hora– Teruel apareix als cartells indicadors. 180 quilòmetres encara? Els nostres ànims s’enfosqueixen com el cel. Creuem Alcañiz. Ens preguntem si quedar-nos aquí o continuar. Què som, homes de món o marietes? D’acooooooooord, seguim cap a Teruel.

Sols amb nosaltres mateixos, no hi ha més llum que la dels fars del cotxe il·luminant una recta que sembla arribar fins a l’infinit, com a mínim. I encara no hem reservat hotel. Truco. Hola buenas noches, ¿el hotel Torico Plaza? No esto es una centralita de tres hoteles. ¿Tienen una habitación para tres? En el Torico Plaza no. ¿Y en los demás? Así me ahorro de volver a llamarle. Tampoco. Gracias buenas noches. Buenas noches.

Eliminats tres hotels de cinc truco a un altre. Hotel Oriente dígame. ¿Tienen habitación para tres? Sí. Pues vamos para allá. Bien, ¿sabrán llegar? Sí, gracias (som homes, gent que ha vist món). Sense saber com, apareixem a Teruel. El primer que notem és que existeix. És una agradable sensació, sobretot per a la gent de Teruel. Ens disposem a trobar l’hotel, comencem per cercar-lo. Així entrem en un estrany minibucle que no reconeixem com a premonitori. Passem prop de la plaça Oval, mira, com el despatx de la Lewinsky. Hi passem un altre cop. I un altre. Decidim canviar de direcció i passem un pont. Apareixem davant de l’hotel. Aparquem.

A l’hotel. Hola buenas noches somos los que hemos llamado hace un rato. Mister Simpatia 1973 ens dóna la benvinguda com qui s’està aprenent els afluents del Tajo. Ens cau bé, potser perquè mai ens els hem après. Pugem a la nostra habitació. Està bé. Hi ha tele i això implica encendre-la mentre decidim què fer, cosa bastant estúpida perquè tenim gana. El que hem de fer és menjar. A la tele hi apareixen imatges (és clar) i no se m’ocorre altra cosa que dir “Qué casualidad, esto parece Teruel”. “En Washington D.C.”. Ups, estranya connexió, ho ignorem. Sortim amb la sana intenció de menjar greixosos productes del país. Menjar bé.

Passant pel pont contemplem Teruel al davant i, vertiginosament, avall. Les estrelles il·luminaràn el nostre camí i, portant-les-hi la contrària, trobarem la nostra meta. Som homes, gent que ha vist món.

II.
Arribem a un carrer del qual en desconeixem el nom. Estem parlant de ninjes. Les converses entre homes no sempre són sobre dones o futbol, també es parla de ninjes. Bé, estem parlant de ninjes amb estrelles ídem i les seus cops de peu també ídem. No veiem cap restaurant ni cap bar. Calma i tranquil·litat que diria el mestre Pratchett. Parlem de política. Girem a l’esquerra. Parlem de literatura transportada al cinema. Dreta. Parlem d’economia. Ara per aquí, ara per allà.

Tornem al carrer del qual en desconeixem el nom. I som altra vegada, sense adonar-nos-en, parlant de ninjes. Ens sorprenem de la repetició, decidim no fer-ne cas. Hi ha gana. No veiem cap restaurant ni cap bar. Calma i tranquil·litat. Girem a l’esquerra. Parlem de la filosofia al segle XVII i les seves conseqüències insospitades. Dreta. Parlem de música. Ara per aquí, ara per allà.

Tornem al carrer dels ninjes, aquest serà el seu nom a partir d’ara ja que per algun estrany motiu estem parlant de ninjes un altre cop. Ens preocupem. Necessitem una solució. Veja’m, veja’m. Som homes, gent que ha vist món. Pensament lateral. Haver-ho dit abans: anem per l’altra banda. Un nou carrer apareix davant dels nostres gairebé llagrimosos ulls. Veiem un restaurant. Per fi. Restaurante Gran Muralla. Restaurant xinès. Calma i tranquil·litat. Girem a l’esquerra. Parlem de les connexions sinàptiques en el cervell de l’orangutan adult. Dreta. Parlem d’escacs i la seva influència en el desenvolupament de la ciència moderna. Ara per aquí, ara per allà.

Bé, tornem a ser, després d’un tercer recorregut diferent, al carrer dels ninjes. Deu ser un senyal. Ens dirigim sense més dilació al restaurant xinès. Potser tinguin tapes, al cap i a la fi som a Teruel.

No. És un restaurant xinès com tots aquells en els que he estat, bé sigui Rubí, Barcelona, Madrid o San Javier. Però això no mina la nostra moral. Bé… sí. Però ens consolem pensant que demà, a la llum del dia, descobrirem els secrets de Teruel. Tapes, vins, descans. Pensem en tot això, que és pel que hem vingut, per alliberar-nos de l’estrès de la ciutat mentre mengem arròs tres delícies.

Acabem de menjar. Sortim. Busquem un bar per prendre alguna cosa. Sense adonar-nos-en anem a parar a la plaça Oval. Atònits, amb cara d’imbècils, observem com varis restaurants (no xinesos) tanquen les seves portes. Necessitem alcohol.

III
Creuem la plaça Oval fins a unes escales que -imaginem- arriben al carrer dels Ninjes. Des d’allà sabem arribar a un bar que hem vist un parell de vegades en el nostre bucle. Al carrer dels Ninjes parlem de ninjes, més per costum que per cap altra motiu. Encara que no els esmentéssim, els tres estaríem pensant en ells. A tots els ninjes del món els xiulen les oïdes a la vegada. Afortunats són aquells que es senten afortunats.

Arribem al bar. S’anomena Lennon i ja sabem el que diu la dita: a falta dels Stones bo és Lennon. A més, tal i com està sortint el viatge anem amb peus de plom: o entrem aquí o anem a un “club” que hem vist a uns 200 quilòmetres. Entrem al Lennon (sort que no s’anomena Yoko Ono, penso). Notem que al bar li falta alguna cosa. Crec recordar que és allò que es coneix com a clients. No ens acoquinem: som homes, gent que ha vist món. Tres Jack Daniel’s, por favor.

No són molt generosos amb el whisky però tampoc és car. Seiem en quelcom que sembla un sofà. Arriben, ¡oh, Senyor!, clients. Bé, sembla que tot millora. Sona Hotel California dels Eagles. El Quim ens posa en atenció: “Atents, ara el cantant cantarà ‘Un chinito pescando’”. El cantant canta: “Un chinito pescando…”. Hahaha. L’alcohol comença a ajudar-nos a no fer cas de noves coincidències. Parem, xerrem, riem, ens desestressem.

Demano una altra ronda de whiskys, un cambrer diferent al d’abans ens els serveix ben carregats. Tenim cara necessitar-ho, ho sabem i seguim amb les nostres coses. Es fa tard, estem cansats i decidim tornar a l’hotel Oriente. Aconseguim esquivar el carrer dels Ninjes, creuem el pont, arribem a l’hotel. Despertem a Mister Simpatia 1973. Ens diu buenas noches però de fons escolto els afluents del Tajo. Pugem. Engegarem la tele, és divendres i deuen fer-hi alguna porno amb la que, com diu el nostre amic Jesús, riurem una estona.

En David encén la tele. Tinc un pressentiment. Ho dic en veu alta per a que no succeeixi: “Què us hi jugueu que quan arribis al canal de la porno hi surt una oriental?”. Hi surt. Riem per no plorar, el Jesús tenia raó. El David i el Quim fumen. Jo també però les meves cigarretes es venen als estancs. S’adormen. Apago la tele.

Mentre intento adormir-me recordo com ha començat tot. He sortit de treballar per a trobar-me amb el Quim a la Diagonal, a Barcelona. M’ha preguntat si volia anar a dinar a un restaurant xinès o un de normal. He escollit normal. Potser m’estava protegint, inútilment segons sembla, del que ens esperava.

M’adormo. Acaba la primera nit a Teruel. La llum del Sol ens il·luminarà el camí. El Torico vetlla per nosaltres. O això vull creure.

Em desperto.

IV.
Sóc l’únic que està despert. Són les nou i encenc la tele esperant que el nou dia no sembli la setmana d’Orient d’El Corte Inglés. Entrenaments de Fórmula 1, en quins països orientals es celebren grans premis? Recordo Japó i Xina, m’oblido de Malàisia. És a Malàisia, encenc una cigarreta i canvio de canal mentre Alonso aconsegueix la pole.

Passo una bona estona canviant de canal fins que el David es desperta. Veient que el Quim podria dormir dos dies seguits el despertem. Decidim dutxar-nos (per separat) i anar a esmorzar. Anem a un bar proper i mengem uns bons entrepans i unes bones cerveses. Sortim. Estem preparats per Teruel.

Passem pel carrer dels Ninjes, no hi ha por, no hi ha dolor. Ens fixem amb el nom real del carrer però no ens agrada tant com el que li hem donat nosaltres. Passegem per Teruel, és molt maco (i nosaltres de Barcelona). Arribem a la plaça del Torico. Ens agenollem davant el nostre senyor El Torico i li resem les pertinents pregàries i salms que només els més vells de Teruel recorden i que només es poden pronunciar en l’ancestral llengua que el Torico va ensenyar a Hispània:

¡Oh Torico, nuestro señor!
Tus siervos y lacayos te imploran,
como los cerdos que en libertad engordan,
para que todo nos vaya mejor.
¡Oh Torico, vida nuestra!
Te pedimos decisión y valentía,
y todo aquello que potencie nuestra hombría (*)
para comer lo que Teruel nos muestra.
¡Oh Torico, torico, torico!
Nuestras vidas te pertenecen
y puedes arrebatarlas a golpe de pico.
¡Oh Torico, señor de la vida!
Te regalamos nuestros cuerpos inmaculados
y te haremos lo que nos pidas.

El Torico, tot i tenir pinta d’estàtua, sembla que estigui dient quelcom similar a “Bajadme de aquí y veréis, cabrones”. Però el Torico no és una mala pers… no és un mal toro i atén les nostres pregàries i oracions. La resta del temps a Teruel va ser com nosaltres esperàvem (més o menys).Teruel. Hi hem de tornar.

—–
(*) Tot i que no n’hem de menester ja que som homes, gent que ha vist món.

En Jordi Peiró(1) és un crack. Ara que els meus ídols polítics de Rubí (Xavier Reinaldos i Mònica Querol) estan una mica apagats, sorgeix Jordi Peiró. Sempre ha estat aquí, però fins ara no m’havia adonat que és el puto amo.

La característica més important d’en Jordi la comparteix, de fet, amb la meva estimadíssima Mònica Qq. Si bé la Qq és capaç de menysprear als votants que no l’han votat, en Jordi té la particularitat de negar el dret a la informació.

Així, si un partit polític com ACR, amb el qual no simpatitzo més que amb qualsevol altre, vol parlar del POUM al poble, no dient gran cosa més que el que està publicat a la web de l’Ajuntament, en Jordi diu que “ara toca negociar i no sortir públicament“. M’encanta. Això què vol dir? Que quan estigui negociat llavors el poble ens ho haurem de menjar amb patates?

Saps què, Peiró? He pensat que a partir d’ara és millor que ningú digui res sense el teu consentiment. Em pots donar la teva adreça perquè validis si el que vull escriure et sembla bé?

PD: Aprofitant que ACR no es presenta a les Eleccions Generals, potser aquest cop els voto

—
(1) Anagrames en castellà de Jordi Peiró: dirijo peor, reidor pijo.

1
A Ella li agradava Ell. A Ell li agradava Ella. Ella esperava que Ell intentés lligar amb ella. Ell esperava l’oportunitat per a lligar amb Ella. La oportunitat no es va donar. Ella odia a Ell. Ell estima a Ella.

2
Anem a fer-nos els dos petons típics de salutació però no ho aconseguim perquè comencem pel mateix costat. Em besa als llavis i, veient la meva cara de sorpresa, em diu que aquell petó serveix per tots els d’avui. I jo desitjo que sigui demà.

3
El temps passa molt ràpidament. Això constatà en Joseph el dia que complia cent dos anys. Estirat al llit, com cada dia, només pensava i pensava sobre el mateix: com passa el temps! No te n’adones i ets el més gran de la família, els teus millors amics són morts i poc et queda per reunir-t’hi.

4
Per curiositat el va obrir i va contemplar la bellesa del llenguatge. Només llegint-ne el copyright ja tenia la sensació de ser algú important. Va passar a la primera pàgina de la història. Un munt de lletres delerosament ordenades confluïen formant paraules, i aquestes oracions, i aquestes altres una història. La va llegir atentament, va quedar fascinat. Per això va decidir que des de llavors no cremaria cap altre llibre.

5
En Baril i en Nazar caminaven tranquil·lament pel carrer…
-Fem alguna cosa?
-Què vols fer?
-No sé, estic tip de no fer res.
-T’entenc, em passa sovint.
-I també estic tip de prendre el sol.
-Total: tampoc ens posem morenos…
-I com vols que ens posem morenos si som negres?
-Per això… és una rucada prendre el sol.
-I em fa ràbia haver de menjar de les escombraries, menjar les sobres de la gent. Per què no llencen menjar bo?
-Perquè se’l mengen ells, no hi pensen en nosaltres.
-Això ens passa perquè vivim al carrer.
-Tens raó. Si visquéssim en una casa com en Rafio menjaríem millor.
-Però això de viure en una casa mai ho he vist clar… És com perdre la llibertat. Has de fer que l’amo estigui content i llavors et dóna de menjar. Jo vull ser lliure.
-Sí, clar. Som lliures però no fotem res…
-Cony! Cadascú utilitza la seva llibertat com li dóna la gana!
Van girar la cantonada mentre continuaven miolant. Van creuar el carrer. Una dona els va veure i, tot seguit, va ensopegar amb un objecte invisible inexistent i es va trencar el turmell. Puta mala sort.

6
Ets molt maca, preciosa. Et miro, i només puc pensar això. Et recordo, i només puc pensar això. Molt bufona. En qualsevol moment, quan em sento trist o decaigut, pensar en tu m’alegra la vida. Ets bella, ets intel·ligent, ets la millor. Ets la meva primera llum del dia.
Si tan sols tingués una oportunitat de parlar amb tu… Doncs no sé què faria. Primer de tot, potser tremolar. Després, a part de continuar tremolant, no ho sé. Segurament ficaria la pota com estic acostumat a fer (un costum que m’agradaria perdre). En qualsevol moment diria una frase o faria una acció que acabaria amb la nostre relació potencial. I tu t’allunyaries de mi, més i més. I tot tornaria a ser igual que ara però pitjor, ja que jo hauria perdut la primera oportunitat i allunyat la resta. I tot seria més difícil que ara, i ara ja ho és prou.
Però. I si no fiqués la pota? I si contraposant-me a la meva natura, a la meva sort, sortís victoriós en el meu afany? Seria genial. Increïble, potser. Fos com fos, la meva vida donaria un canvi espectacular i els somnis es farien reals superant tots els records que ara són la realitat. Seria molt feliç, com no ho he sigut mai.

Maleïda realitat la d’ara perquè no et conec i t’estimo.

–Tu creus que va ser el Paul?
–Jo diria que no. Però té guasa això del semen.
La Pam i l’Axel tornen de declarar al judici de la Kath, acusada de matar la Jenny. La Pam ha hagut de parlar de les fotos de la Kath despullada que li venia al Joe, mort poc abans que la Jenny i trobat sota d’ella, més que res perquè en Paul li ha demanat les fotos sovint. Tot plegat, entra dins de la jugada que l’advocat de la Kath considera mestra i que té la intenció de mostrar al Paul com a un degenerat.

L’advocat defensa que en realitat va ser el Paul qui va matar la Jenny i després es va masturbar veient els cossos morts i despullats del Joe i la Jenny. I si aquesta hipòtesi no és prou convincent en té una altra que diu que es va masturbar veient com la Jenny es follava al Joe ja mort (o agonitzant per culpa del verí) i que el ganivet li va clavar després. Segons l’advocat el punt fluix de la seva hipòtesi és que la Jenny pogués produir efectes afrodisíacs a algú. Per això vol deixar clar, a l’espera de l’informe psiquiàtric, que si a algú li posen els morts, també li pot posar la Jenny viva. I viceversa. També espera que el jutge sigui prou estúpid per no veure la fal·làcia. I que els pares de la Jenny no el vulguin matar a ell, per malparit.

Han quedat callats un moment, pensatius, mentre es dirigeixen al bar Retina. Un ull mordorià presideix el cartell de sobre la porta del bar. L’ull duu posat una gorra vermella en forma de bossa que és típica de ves a saber on, potser de Númenor. Segons el propietari del bar, la gorra original de l’ull de Sauron era verda, però la Coca Cola la va tenyir de vermell per a fer un anunci.

Passat l’ull que tot s’ho beu de l’entrada, seuen a la barra i demanen respectives cerveses.
–És curiós. — obre la conversa l’Axel.
–Què?
–Que avui és dimecres feiner i hi ha molta gent al carrer. Em pensava que tothom estaria treballant, com fem nosaltres normalment a aquesta hora.
–No és tan curiós. Hi ha molts motius pels que una persona pot no ser en un lloc de treballa ara mateix. — li diu la Pam, que comença a estar una mica farta de l’Axel, un cop ha comprovat que no pot superar el seu vibrador.
–Ja ho tornes a fer.
–El què?
–Portar-me la contrària.
–Jo no et porto la contrària.
–Que sí.
–Que no.
–Mira, ja portes uns dies que trobes pegues a tot el que dic.
–A tot, no.
–És igual. Vaig un moment al lavabo, que m’estic cagant.
L’Axel s’aixeca i enfila el camí cap al Mont del Destí on s’alliberarà de la càrrega que cada moment que passa es fa més feixuga. Quan el veu traspassar la porta, la Pam fa un últim glop de cervesa, apaga el mòbil, diposita dos dòlars a la barra i marxa. Aquest és tan bon moment per deixar l’Alex com qualsevol altre, pensa.

Al carrer, la llum pàl·lida del Sol de l’hivern realça la decadència dels edificis del centre i mostra apagats els colors de la roba dels transeünts. La Pam gira a la dreta després de sortir del bar i segueix caminant fins a la següent cruïlla. Torna a girar a la dreta i avança fins la parada d’autobusos. Hi paren el 32, que va al barri Xino, el 37 que va al barri Xano, i el 12 que acaba el seu recorregut a dos carrers de casa seva. Decideix que agafarà el primer que passi i que baixarà a la parada que faci vuit. I espera que no sigui el 12, perquè la vuitena parada és just davant de la feina.

No triga ni un minut a arribar un autobús. És el 37 i hi puja just quan l’Alex, que venia corrent des del bar, ha estat a punt de veure-la. La Pam seu a la penúltima fila de seients, a la dreta, i comença a mirar la resta de passatgers. El vehicle conté, a part del conductor i d’ella, dues dones d’uns cinquanta anys que no callen i un home d’uns setanta anys que duu un bastó. Res que li interessi, doncs. Potser a les següents parades hi pujarà algun home que li faci el pes. Però no, arriba a la vuitena parada i res. No li estranya que la gent prefereixi anar a les discoteques que anar amb autobús.

Baixa de l’autobús i mira a dreta i esquerra. No veu res interessant. Decideix caminar cap a l’esquerra. Arriba a un portal, el número 12 del carrer del General Tresper Quatre. Truca a tots els timbres de l’intèrfon. Sí, digui, qui cony és i similars sonen per l’altaveu. Correu comercial, diu. Algú li obre.

Es dirigeix cap a les bústies i comença a comptar vuit d’esquerra a dreta i de dalt cap a baix. Jimy Hope i Joanna (de Jimy Hope). Com deu ser en Jimy?, es pregunta la Pam. És atractiu? És amable i ben educat? Es bo al llit? Potser sí, potser no. La Pam es treu les calces de sota la faldilla i les fica dins la bústia dels Hope, amb l’esperança que les trobi la Joanna. Després treu una llibreteta de la bossa i un bolígraf. Obre la llibreta i hi escriu: “Les recordes, Jimy?”. I signa com a Jenny. Llavors introdueix la nota a la bústia.

Surt del número 12 i camina cap a l’esquerra, com si desfés el recorregut de l’autobús. Arriba a la cruïlla amb el carrer dels Elfs i decideix buscar el número 11. És un altre edifici residencial i torna a emprar el mateix mètode per a entrar. Compta vuit bústies, altre vegada: Mickey Mot’o i Minnie. Segur que el Mickey li fot les banyes a la Minnie, pobra Minnie. Sobretot si la Minnie té les tetes com el seu nom, pensa. La Pam es descorda el sostenidor i se l’acaba traient per una màniga del jersei. Escriu una nota on hi diu: “Hola Minnie, al teu marit li agrada més aquesta mida”. Signa com a Kath, fica la nota en una de les copes del sostenidor i el fa entrar a la bústia.

S’ho està passant bé però no li queden peces de roba íntimes per enviar per correu, perquè no pensa treure’s les mitges. Així que se’n va a dinar a un restaurant de tapes que està molt de moda, que és molt car i que es diu Teipas. Té dos pisos i la fan pujar al pis de dalt. Li donen una taula petita just al costat del lloc on el terra és de vidre, de tal manera que permet veure l’altre pis. Allà sobre s’hi atura mentre el cambrer li agafa la jaqueta. Després seu i mira la carta. Demana, li porten, comença a dinar.

Mentre dina sent aplaudiments que venen del pis de baix. Li pregunta al cambrer a què vénen i aquest li diu que hi ha el client cent mil al qual li acaben de donar un val per un sopar per a dues persones. Quina sort que tenen alguns, pensa ella, que menjaria tapes per dinar i per sopar cada dia. I per esmorzar, també.

Un cop ha acabat de dinar decideix que és hora de passar per casa on hi té un munt de roba interior que fa temps que no es posa. Decideix agafar el metro mentre pensa amb qui podria tornar al restaurant ara que ha deixat a l’Axel. Un cop dins el vagó seu amb les cames obertes. Ho fa expressament. Una mica més enllà un home gran li mira fixament entre les cames fins que li dóna un atac de cor. Ella tanca les cames immediatament i se sent una mica culpable.

Arriba a casa seva i el primer que fa és obrir la bústia. I si algun home atractiu m’hi ha deixat uns calçotets? Però no. Espantada, n’observa el contingut. Hi ha una foto d’ella entrant al portal 12 del carrer Tresper Quatre. Una altra foto d’ella entrant el portal 11 del carrer Elfs. I, a més, una altre foto del seu cony mentre un cambrer l’ajuda a treure’s la jaqueta. I una nota: “Jo també sé fer fotos. Dóna’m les de la Kath i jo no faré arribar aquestes al Jimy i al Mickey”. La signa el Paul.

Mira a dreta i esquerra per mirar si algú l’està seguint. Entra a casa i seu un moment al costat del telèfon. Finalment decideix trucar a l’advocat de la Kath:
–El senyor Harold Cows i Dick?
–Sí, sóc jo.
–Hola, sóc la Pam…
–Ah! Hola Pam, digues.
–Miri, li volia comentar que, bé, he rebut una cosa per correu.
–Què has rebut?
–Doncs, a veure, és una història una mica llarga. — llavors decideix que el Teipas li ha agradat prou com per repetir i que l’advocat no està pas malament — Què li sembla si ho parlem sopant?
–Per mi perfecte. Tens algun lloc pensat?
–Sí, suposo que el coneix, es diu Teipas.
–Hi vaig anar fa un temps, sí.
–Doncs ens hi podem trobar a la porta. A les 9, si li va bé?
–Perfecte. Però convido jo.

Quan la Pam arriba a la porta del Teipas, l’advocat Cows i Dick l’està esperant. La deixa passar al davant. Un cambrer els porta fins a la mateixa taula que la Pam ha utilitzat al migdia. Seuen. Un altre cambrer els porta les cartes.
–Ah! Senyor Cows! M’alegro de tornar-lo a veure. No li calen les cartes, vostès tenen el menú especial Climent.

L’advocat es gira cap a la Pam per fer algun comentari però ella l’interromp:
–Suposo que li agradarà saber que aquest cop porto calces, oi, filla de puta?

És un migdia de gener de 2008, i com d’altres migdies vaig al súper a comprar alguna cosa per dinar. Entro al Merkur i seguidament enfilo el primer passadís, el de l’esquerra, on de la nevera de les carns, just a la cantonada del final, n’agafo un paquet de carpaccio de vedella, de la marca danesa Skare. A la caixa, de color verd (n’hi ha un altre que és de color blau), hi diu en lletres ben grans CARPACCIO i duu per subtítol Marineret med rosmarin, que suposo que és danès. De fet, a la part posterior i apareixen tres receptes que es poden fer amb el carpaccio on símbols com å, ø o æ em fan pensar que no les entendré pas. Curiosament el Roastbeef de la mateixa marca, amb embolcall taronja, ho té tot escrit en espanyol.

Tombo a la dreta i em dirigeixo als congelats on hi trobo el sushi ja preparat de la marca Quality first. Els textos de la caixa estan completament escrits en alemany. Després vaig a la nevera dels productes làctics i agafo un iogurt de mora. Ara ja tinc el dinar i em dirigeixo cap a la caixa.

N’hi ha dues d’obertes. Calculo en quina hauré de fer menys estona de cua segons el nombre de persones i la quantitat de productes que porten. És un mètode especulatiu que pot fallar i, per tant, falla. Escullo la caixa on una dona està pagant, i darrera en té dues més que parlen entre elles però que sembla que facin compres separades.

Les dues dones que parlen entre elles ho fan en un idioma que no sóc capaç de reconèixer. Amb el temps que porto aquí m’he adonat que puc detectar els dialectes ex-iugoslaus i el turc, a part de l’alemany. Així que suposo que deuen estar parlant en hongarès o polonès, idiomes als que no els tinc agafat el so.

Per fi li arriba a la primera de les dues amigues, que és tirant a baixeta, amb ulleres i més aviat no prima. La caixera, que després llegiré al tiquet que és Frau Jovanovic, li diu quant ha de pagar. La clienta treu una bossa de plàstic transparent plena monedes i li deixa a sobre com dient que se serveixi ella mateixa. Dedueixo, doncs, que la clienta encara sap menys alemany que jo.

La caixera comença a treure monedes de la bossa amb cara de maleir el dia que va néixer, bé ella, bé la clienta. Les monedes més petites són d’un cèntim. Les més grans, de cinc cèntims. N’escampa unes quantes sobre el taulell i comença a comptar. Les de cinc cèntims s’acaben aviat. La cua s’allarga darrera meu.

Una companya de feina de la caixera que deu haver acabat el torn passa pel costat. Was machst du denn? (I doncs, què fas?), li etziba en un to que estava més orientat a la clienta que no pas a la companya. Frau Jovanovic se la mira però no diu res. La clienta, que tot i no saber alemany deu haver captat l’esperit de la situació que ella mateixa ha creat sembla que es posa nerviosa.

La caixera li diu que falten diners. Ella no ho entén. La seva amiga afegeix els diners que falten. Quan la caixera es gira per donar el tiquet a la dona de les monedes aquesta ja no hi és.

Li toca el torn a l’amiga. És un pèl més alta que jo i té el cabell gairebé tan llarg. Té menys coses que l’anterior per comprar. La caixera les passa pel lector de codis de barres i finalment enuncia el total a pagar. L’amiga treu una bossa de plàstic transparent plena de monedes d’un, dos i cinc cèntims. Però aquesta clienta com a mínim té la decència de comptar-les ella i de demanar disculpes.

Em toca. Frau Jovanovic em mira com dient a l’hora “ho sento” i “osti tu”. Grüß Gott, em diu. Grüß Gott, li contesto. Passa la targeta de client, el carpaccio, el sushi i el iogurt pel lector de codis de barres. Jo, que ja he tret la bossa de plàstic de la butxaca de la caçadora, vaig introduint-hi els productes tal com van arribant. La caixera em diu quan he de pagar. L’entenc, perquè si una cosa s’ha d’aprendre a l’estranger són els números, però de totes maneres miro la pantalleta per confirmar-ho.

Trec la cartera de la butxaca dels pantalons sota la mirada atenta de la noia. Miro el moneder i veig que hi tinc unes quantes monedes d’un, dos i cinc cèntims.

8. Dilluns: Madrid (i II)
Sortim de l’estació i ens dirigim al Parque del Buen Retiro. Com m’agraden aquests parcs! No és tan gran com el Prater de Viena i és més artificial, però m’agrada. M’agrada perquè aconsegueix donar la sensació d’apartar-te de la bullícia de la ciutat i et relaxa i t’oblides dels cotxes, de l’estrès, de les preocupacions. Respires millor i enyores els temps abans de la revolució industrial que ni tan sols has viscut.

Palacio de Cristal al Parque del Retiro, Madrid

Decidim anar a caminar pel centre, per la Plaza Mayor fins a la Catedral de Santa María La Real de La Almudena, que es veu que no li podien escurçar el nom per Catedral de Madrid, com fan a qualsevol altre lloc com Burgos o Barcelona. Veiem també el Palacio Real i us podem assegurar que és un palau i que és real, no és de mentida. Lo vi con mis propios ojos, com diria Pedro López.

Catedral [...] de La Almudena, Madrid

Agafem la Gran Vía però com que no ens cap a la butxaca decidim que és millor deixar-la on és. De totes maneres hi caminem una estona. Sopem prou bé a un restaurant VIPS(1). Després ens dirigim a la Puerta del Sol, a la parada de taxis i li preguntem a un taxista castís si demà cap a les 6:45 del matí hi haurà taxis allà o és millor que truquem per concertar-ne un. Estará aquí esperandoos a vosotros, ens respon com volent dir que aquí sempre hi ha una pila de taxis. O potser que només n’hi un, potser es refereix al llegendari Taxi que es coneix des de temps remots com a “El Taxi”.

Anem a dormir abans que digui més bestieses.

9. Dimarts: Madrid
Ens llevem a les 6. L’avió surt hauria de sortir a les 9:10 cap a Viena. O sigui que anem bé de temps. Arribem a la Puerta del Sol (on, per cert, hi estan construint una estació de cercanías) i hi ha un taxi (”El Taxi”?) que potser no ens espera especialment a nosaltres, però que ja ens farà el servei.

A l’aeroport fem tot el que hem de fer (esmorzar inclòs) fins que aconseguim arribar a la porta d’embarcar que apareix als monitors. Després canvien la porta i nosaltres hi anem. Després apareix la bonica paraula anglesa Delayed. Si la resposta a gràcies és de res, la resposta a delayed és merda. Després tornen a canviar la porta i nosaltres hi anem.

Allà, una estona més tard, una noia d’Spanair ens informa que podem passar pel Medas del costat, que estem convidats a esmorzar. Al Medas del costat ens informen que no. Amablement l’encarregat del Medas truca per telèfon a algú i ens diu que hem d’anar a l’Ars que, gràcies al cansament que comencem a portar, està lluny. Hi anem, esmorzem un altre cop, tornem a la porta per veure si l’han canviat, han cancel·lat el vol o ha marxat sense nosaltres. Esperem.

Embarquem. I cap a les 12, amb 3 hores de retard, sortim cap a Viena.

—-
(1) Vine I Podràs Sopar. (Si algun dia ho fan servir d’eslògan demanaré royalties).

6. Dilluns: Cap a Madrid
Diem adéu a Extremadura. L’autopista segueix cap a la província de Toledo a Castilla-La Mancha(1) per on ja vam passar en el viatge d’anada. Per ser terra de molins no en veiem molts, però de gegants n’hi ha a cabassos.

7. Dilluns: Madrid (I)
És hora de dinar, tenim gana i no aconseguim arribar a la Plaza Castilla. Dos cops l’itinerari que vam treure de guiacampsa.com ens dóna malament les indicacions. Després m’equivoco jo. I més tard, les indicacions al carrer desapareixen i ens hem de guiar per la intuïció. Finalment arribem i tornem el cotxe. Molt amablement ens informen que amb la línia 5 de l’autobús anirem a petar just al centre.

I quan anem a pujar a l’autobús, que és buit, el conductor (que potser es diu Pedro López) ens diu que la maleta és massa gran i que no ens deixa pujar. És la normativa de l’empresa. Ens caguem en la puta, en la normativa, en el conductor i en sa mare per si no és la puta. Indignats, cansats i morts de gana, emprenem el nostre viatge en metro, confiant que hi hagin posat més escales mecàniques des de dissabte ençà. Però no tan sols Aguirre, Gallardón o la mare que els va parir no ho han fet pas sinó que la primera escala mecànica està fora de servei. Iròniques gràcies per la gràcia que ens fa la broma. A Viena hem pujat a l’autobús amb dues maletes com aquesta uns quants cops i encara és hora que algú es queixi.

Arribem com ànimes en pena a l’Hostal Mirentxu, deixem les maletes i anem a la cerca d’un lloc per dinar. Comença a fer-se tard. A la calle Prado 4 hi trobem un restaurant que no fa mala pinta. El menjar és bo, però el cambrer principal (que bé es podria dir Pedro López) té una simpatia bastant antipàtica, probablement per culpa del cambrer de La Ilíada de Mérida que és un acaparador.

Mentre dinem, per una finestra que dóna al carrer veig un nom que em sona: Pedro López. L’he vist escrit fa no gaire. Pel que sembla és el nom d’una botiga de joies, objectes d’art i decoració que s’estableix al número 3. On l’he vist aquest nom, si a mi no m’agraden les joies, no sé què és l’art i crec que la decoració consisteix en un pòster d’El senyor dels anells? Ah, sí! A un dels mapes de tornada.

A dalt i a la dreta de Cáceres hi podem trobar Pedro López

Anem a passejar. Un cop passat el Museo del Prado una parella (ell té cara de Pedro López, ella no) ens pregunta pel Retiro. Els indiquem com s’hi va, com si nosaltres fóssim de Madrid(2). Continuem caminant fins a entrar a la castissa estació-hivernacle d’Atocha ara que falta poc per complir-se els quatre anys de l’11-M amb la intenció de contemplar el jardí tropical que tant em va agradar fa una dècada. La memòria de l’atemptat, però, entristeix la visita.

Façana de l’estació d’Atocha

—
(1) En català: taca o manxa. Taca si és un senyal sobre alguna cosa degut a la presència d’una substància estranya; manxa si és un instrument d’accionament manual que serveix per a fer vent, per a fornir aire. En realitat ve de l’àrab al-mansha que vol dir terra seca.
(2) Per alguna raó estranya, jo que no recordo ni què vaig dinar ahir, que és tan sols el tercer cop que sóc a Madrid i que fa 10 anys dels dos primers, també sabia la resposta.

5. Diumenge: Mérida
Arribem a la capital d’Extremadura, antigament Emerita Augusta, capital de Lusitània. Parem al costat del Guadiana i, abans de res, anem a prendre alguna cosa a un bar allà mateix. El cambrer no té el que en podríem dir simpatia natural i no la supleix pas amb simpatia artificial, però el lloc té bones vistes cap al riu. M’adono que si bé en alemany Wien (Viena) és anagrama de Wein (vi), resulta que en espanyol Mérida (Mèrida) és anagrama de… bé, d’una cosa que no acostuma a fer bona olor. Però ho intento oblidar per a no començar amb mal peu.

Tornem a agafar el cotxe i ens dirigim cap a l’Amfiteatre i el Teatre romans. Aparquem. Comprem les entrades per a la no-funció d’avui. Entrem. L’estat de conservació no ens sembla gens menyspreable atès que ja fa dos mil anys que els romans van construir els edificis. Com tan sovint, ens preguntem com ho feien fa tant de temps per construir tan immenses i perdurables edificacions. Però aquest cop tinc la resposta. Jo també ho podria fer. Només m’heu de donar una palanca suficientment gran, un parell de politges, un xiclet i tres mil esclaus. Mmmmm… Suposo que ha sonat una mica fanfarró. D’acord, també necessitaré un paquet de Mentos de maduixa.

Teatre romà de Mèrida.

Un cop vistos el teatre i l’amfiteatre, decidim anar a veure altres runes repartides per la ciutat, com les restes de l’antic Fòrum (àgora?) municipal o les del Temple de Diana. Finalment arribem a l’Alcazaba que van plantar-hi els àrabs abans que Mèrida perdés importància en favor de Còrdova. Després ens dirigim al pont romà sobre el Guadiana, que encara s’utilitza, i que ha estat reformat unes quantes vegades. Però conserva parts originals.

Temple de Diana, Mérida

Anem a berenar a un cafè anomenat La Ilíada on hi sonen els Greatest Hits de Joan Manuel Serrat (en català i en espanyol). El cambrer s’ha emportat tota la simpatia que li faltava al del bar d’abans i, probablement, la de tots els cambrers malcarats de l’univers. És tan simpàtic que arriba a fer-se pesat. El sentit de la mesura s’està perdent arreu.

Finalment sopem a la pizzeria Galileo. Al menjador hi tenen un tros de terra de vidre des del que s’hi poden contemplar restes romanes. Aquí aixeques una pedra i te’n surt una altra, però que resulta que és una paret.

Tornem a Cáceres. Pel camí decidim jugar a un joc bastant estúpid, però útil per a no adormir-se. Les regles són senzilles: cada cop que apareix un cartell indicador amb noms de poblacions, se’n tria un i s’ha de dir, alternativament, una paraula que sigui rima consonant amb la paraula triada. Per cert, a algú se n’hi acut alguna rima consonant en espanyol per Cáceres?

Aparquem i anem a dormir.

3. Dissabte: Cáceres
El paisatge ha anat canviant lleugerament. Hem tingut la Sierra de Gredos a l’esquerra, una mica lluny, durant molta estona. A la magnífica –i no és conya– autovia extremenya EX-A1 sintonitzem la ràdio. A l’emissora que finalment deixem posada, i que dins del nom i duu la paraula Extremadura, el locutor profereix introduccions el doble de llargues que les cançons que punxa. Tot i així, són més interessants els discursos que la música.

Arribem a Cáceres, trobem l’Hotel Don Carlos i aparquem. Són quarts de quinze, el casament és a les disset i encara hem de dinar i arreglar-nos. Donem una volta ràpida pel centre fins que trobem un restaurant descordat, d’aquests que van per feina, dinem el menú i tornem a l’hotel.

A les disset som a l’Església de San Mateo preparats per la boda. Els que s’han de casar es casen. Després anem al restaurant. Allà, abans d’entrar, aprofito per fer una fotografia a uns nius de cigonya.

Nius de cigonya a l’entrada de Cáceres.

4. Diumenge: Cáceres
Ens aixequem tard, prou com per dinar. Anem a un restaurant que ens van recomanar ahir els companys de taula de la boda i que es diu La taperia. Sorpresa! Hi serveixen tapes. De disseny. Estan bones i el cuiner podria ser el Ferran Adrià de les tapes extremenyes, sinó fos perquè el restaurant està bé de preu.

Després donem una volta pel casc antic que conserva edificis de l’època de la conquesta de les Amèriques i fins i tot anteriors.

Cocatedral de Santa María, Cáceres.

És hora d’anar encara més enrere en el temps i visitar Mérida.

La fulla es desprèn de l’arbre ara que restava sola a les branques, ara que l’hivern és a prop. Cau a poc a poc i completament vertical, atès que no fa gens d’oratge, a l’hora que es mou en un lleuger vaivé en la lluita contra la gravetat que la resistència de l’aire sempre perd. És l’última fulla que s’ha de reunir sobre l’herba humida amb les ja esfullades per la tardor.

Està sortint el Sol i la seva primera llum ataronjada s’uneix al blau cada cop menys negre que el cel sense núvols ha mantingut tacat de petits punts de blancor oscil·lant durant tota la nit per manca de núvols. A kilòmetres de la fulla, les muntanyes que encara amaguen el Sol resten fosques des d’aquí, de tal manera que només n’és apreciable el seu contorn que puja i baixa, puja i baixa sembla que infinitament. Allà, tot i que ara no sigui visible en la penombra, altres arbres de fulla caduca també han perdut gran part del seu fullam i no són més que l’esquelet de fusta viva que espera altre cop la primavera.

La gespa, mig oculta sota les fulles en descomposició, espera atenta però en absoluta calma la darrera fulla que col·laborarà en l’olor a podridura que ja fa dies s’estén arreu. Des de l’aire, o des de dalt de l’arbre si voleu, es pot observar el llit verd clapejat de marrons on el minso gebre comença a brillar (però encara no a desfer-se) en correspondència amb els primers raigs de Sol d’avui.

A escassos metres de l’arbre que ara veu caure la seva última fulla de la temporada s’hi troba la casa d’un home solitari. L’home tot just surt per la porta acabat de vestir amb la intenció de respirar l’olor fred del matí, com a ell li agrada començar el dia. El segueix l’aroma del cafè que sembla que pretengui inundar el món després de conquistar la casa, com si l’aroma marró s’hagués de confondre tard o d’hora amb el marró putrefacte que fa d’estora de l’arbre desfullat.

L’home es queda palplantat. Veu com el dia engega rere els turons. Segueix amb els ulls els contorns de les muntanyes, ara amunt, ara avall. Veu la catifa d’herba i fulles al voltant de l’arbre despullat. Veu la fulla postrema com cau en un vaivé que sembla no acabar mai. Perquè potser no acaba mai, doncs any rere any una altra fulla en essència igual repetirà l’escena encara que sigui a un altre univers.