lluismarti.cat

Em fa por llegir llibres on el nom de l’autor apareix amb cos més gran que el títol del llibre; i encara em fa més por si fan servir el nom d’un altre llibre per a fer-te agafar ganes de llegir-lo. En el cas que m’ocupa, costa de veure que el cos del nom de l’autor és més gran que el del títol perquè només ho és per un punt; de totes maneres, l’autor apareix en vermell (que destaca més). I en fan publicitat dient: ‘Autor de Tòquio Blues‘. Publicitat que a mi no m’afecta perquè no l’he llegit pas, Tòquio Blues. Tot i això, he llegit Kafka a la platja.

El començament del llibre, els primers quatre capítols, se’m van fer un mica feixucs. No pas per culpa d’una prosa difícil (que no és el cas), sinó perquè en aquest inici no hi veia res que em motivés especialment a llegir. Ara bé, em vaig obligar a continuar i, poc a poc, em vaig trobar que no el podia deixar estar.

El llibre està escrit a dos temps i, com és de suposar, cap al final acaben confluint però potser no de la manera que un espera. A més, conforme avança la història es van obrint més i més interrogants que s’aniran responent directa o indirectament. O no es respondran del tot, i es deixarà una mica en el terreny de la mística, en una barreja entre literatura, mites i llegendes clàssics i orientals i música.

I tot plegat en Haruki Murakami ens ho planteja d’una forma molt planera (o potser és cosa del traductor?) guardant petits moments per la broma i grans moments per al surrealisme.

Respecte a la traducció i edició no em puc queixar gaire perquè crec que traduir del japonès a qualsevol llengua ha de ser realment difícil. Ara bé, m’han sorprès tres coses. Una, que s’utilitzi l’interrogant d’obertura (fins i tot en frases curtes) (*). Dues, que utilitzi la paraula lot, en femení. D’una banda, a casa meva en dèiem el lot i no pas la lot. I d’altra banda, tant al llibre com a casa meva s’utilitza com a sinònim de llanterna, però en realitat té una altre significat: m. [LC] Part assortida d’un tot que s’ha de distribuir entre diferents persones. I tres, que la cançó que els 7 nans de la Blancaneus canten quan treballen es deixi en anglès (Heigh-ho) quan a Catalunya es coneix per Aibó-aibó i, per tant, crec que així s’hauria d’haver traduït; i se me’n fot la influència que l’espanyol hi pugui tenir. Però tot plegat només són bestieses.

En resum, és un llibre que quan li he agafat el truc no he pogut abandonar-lo, que conforme avançava volia seguir llegint per trobar les respostes a les incògnites que s’obrien.

Un llibre tan recomanable, que el recomano.

——
(*) Jo ho trobo innecessari fins i tot en frases llargues.

Dijous, 20 de març de 2008

Ara neva, ara plou, ara el cel és gris però no cau res, ara surt el Sol. Ara torna a començar. Aquest és el temps que porta fent tot el dia i que continua fent quan toca sortir de Viena, que sembla viure en una pel·lícula plena d’errors de continuïtat. April wetter, en diuen aquí, tot i que es pugui donar a finals de març. Un mal director, en diuen a Hollywood. O, si ens posem en mode romàntic carrincló, una metàfora d’un viatge. Doncs potser Viena no és més que un tren en el seu trajecte a través de paisatges canviants que blablablà. O similars atzagaiades.

I avui és el dia que anem a Westbahnhof per pujar en un tren que fa cap a Munic, capital de Baviera; altrament anomenat München, capital de Bayer. I que en bavarès en diuen Minga, com cert eufemisme espanyol. I és que diuen que tenen unes bones salsitxes per allí. Clar, que què han de dir, oi? Les nostres salsitxes són un trunyo! Doncs no, això no ho diuen pas.

Com anava a dir abans d’endinsar-me en qüestions ludolingüístiques, normalment anem a Westbahnhof amb la línia 3 del metro, però avui, com que tenim temps per donar i per vendre (i variat), fem ús de la línia 18 del tramvia perquè, tot i ser més lent, és més bonic, fins i tot en el tram soterrat entre Südtirolerplatz i Eicherstraße. O especialment en aquest tram.

Amb això que arribem a l’estació, donem unes quantes voltes i cerquem infructuosament una guia de Munic; mentre esperem que arribi el nostre tren. Quan el tren estaciona (i poques coses estacionen tan bé com un tren en una estació) pugem a la cerca del nostre compartiment que compartirem (com no?) amb quatre persones més. En el moment que entrem hi ha un noi i un home més gran. Passada una estona entrarà una dona i després encara una altra. Pel que sembla no tenen cap relació entre ells a part de ser austríacs, agafar el mateix tren en el mateix moment i compartir el compartiment. Hhmm. Corregeixo: pel que sembla gairebé no tenen cap relació entre ells.

Per la meva banda, segueixo la lectura de Kafka a la platja de Haruki Murakami. De tant en tant, però, aixeco la vista i observo el paisatge que uns cops està nevat, d’altres només humit i en d’altres sembla que el Sol no s’hagi amagat en tot el dia. En carrincló podríem dir que el tren és una ciutat on el temps atmosfèric canvia ràpidament i blablabla. Però com que no en som, de carrinclons, doncs no ho diem pas això i preferim dir que les condicions atmosfèriques són diferents en els diferents trams per on passem. Ara bé, una bona estona més tard, havent passat Linz (on han baixat el noi i una de les dones; l’altra dona ha baixat a St.Polkten) el cel comença a enfosquir i és pràcticament l’última vegada que mirar per la finestra serà una activitat que ompli l’ànima a través de la confluència de colors i formes que configuren un paisatge a l’atzar. Ara una gran esplanada mostra diverses tonalitats de blanc (sobre verd, amb tota probabilitat) com si, en acabar-se la pintura blanca de Déu, s’hagués acabat d’omplir amb Typex o amb ratlladura de Plastidecor blanc aquí i allà.

La natura, de totes maneres, no és pas un fenomen exterior als trens; tal vegada es manifesta en el seu interior de les maneres més variades. Fins i tot en la meva persona. Així em puc permetre el luxe de practicar un art que poca gent sap valorar: pixar dret en un tren en marxa en una zona de corbes i relatius sotracs. Us ho recomano sigueu home o dona, tot i que en el segon cas és probable una manca d’entrenament bàsic. Però res és impossible, i encara menys al segle XXI. I el risc ho fa més emocionant.

Passem per Salzburg on baixa l’home que resta (i que fins ara feia que suméssim tres passatgers en el compartiment). La joia se’ns multiplica als nostres cors en veure el Festung Hohensalzburg i també el riu Salzach que divideix la ciutat rodejat d’arbres, les arrels dels quals penetren amb força terra endins. Una equació meravellosa que la natura i l’enginy humà posen al nostre abast. Ara gràcies a la il·luminació artificial, després gràcies a les paraules que ens inspiraran els records.

Finalment arribem a München Hauptbahnhof, on aprofitem per comprar una guia de Munic (de la que n’hauré de parlar tard o d’hora) abans de dirigir-nos cap a l’Hotel Dolomit a Goethestraße. I gràcies a Déu (o a Typex o a Plastidecor) l’hotel és a prop. De fet, és gràcies a mi perquè que vaig fer-ne la reserva pensant precisament en això.

Just davant nostre entren un grup de 8 espanyols (homes i dones en relació d’1 a 3). La situació esdevé còmica per als ulls d’uns espectadors com nosaltres. La recepcionista els parla en anglès i un d’ells li repeteix el que ella diu però en espanyol, com preguntant-li si ho ha entès bé. Tot plegat una mica absurd perquè la noia probablement no entén què coi li diu i, per tant, no pot corregir-lo en cas d’error. De totes maneres, cal dir que ho entenen tot.

Quan ens toca a nosaltres, alguns dels espanyols encara són allà perquè no caben tots junts a l’ascensor. La MarieCurie es dirigeix a la recepcionista en alemany. Ara bé, si els espanyols han escoltat bé els meus cognoms ens hauran descobert. Scheiße! Bah! Tant se val. Pugem a peu a l’habitació 612, un número fàcil de recordar. D’una banda 6 és la meitat de 12. D’altra, la suma dels dos últims dígits és la meitat del primer. A més, la suma de tots els dígits és igual a la quantitat de dígits multiplicada per sí mateixa. I per si amb això no en tenim prou per recordar-lo, sempre podem tenir en compte que es tracta de la permutació dels dígits 1, 2 i 6 que coincideix amb 216 al revés. Ah! I la seva descomposició en nombres primers és 2²×3²×17.

Deixem les coses a l’habitació i sortim a buscar un lloc per sopar a l’Altstadt. Mentre cerquem un lloc adient per als nostres estómacs comprovem que l’Altstadt requerirà la nostra presència demà al matí en forma de turistes amb càmera de fotos. Finalment, entrem a Zum Franziskaner, un lloc diguem-ne típic on les cambreres duen el vestit tradicional. Per cert, vestit de talla única, de tal manera que és impossible no adonar-se de la diversitat de mides pectorals. El problema és que l’edat mitja de les cambreres deu ser propera a la jubilació, potser per la part alta.

I cansats però sopats i lleugerament congelats tornem a l’hotel a fer una becaina.

Escollir un títol és molt important i, tot sovint, no és gens fàcil. Per posar un exemple, jo tenia seriosos problemes per a aconseguir el punt de la pregunta corresponent als exàmens de filosofia de COU. El problema rau en descriure amb una única expressió normalment breu de què tracta allò que estiguem titulant.

Tenint clara aquesta dificultat s’entén, a mitges, que el títol de L’abadia profanada sigui el que és, perquè resulta que l’abadia no surt gaire i la seva profanació tampoc és tan greu. I no em fa res esbombar això aquí, perquè si l’autora va estar disposada a posar-li un títol que no és adient (però sí comercial!), jo estic en el meu dret d’explicar per què és fals.

Segons la contraportada del llibre sembla que el centre del mateix sigui la visita a l’abadia de Montserrat per part de Heinrich Himmler. És més, a la portada hi diu “la gran novel·la sobre la recerca del Sant Greal a Montserrat” però la veritat és que la visita a Montserrat només forma part d’un capítol i, de fet, la recerca del Sant Greal només és una part de la història i acaba sent no més que una anècdota.

Estic indignat, com es pot llegir. La visita de Himmler a l’abadia sembla només un pretext per fer publicitat del llibre. De fet, a l’últim paràgraf de la Nota de l’autora, just al final del llibre, ens avisa (un pèl tard) que tot això de la història només aspirava a “enllaçar un parell de relats entranyables”. I realment és el que fa, si bé és el contrari del que ens han venut. I que els relats siguin entranyables és discutible, més encara quan ho diu la pròpia autora.

En aquesta Nota final, per cert, és on hi haurien d’anar les explicacions que en determinats moments se’ns presenten com notes al peu de pàgina, ja que aquestes notes, en el fons, l’única cosa que acostumen a fer en aquest llibre és dir que allò que els fa referència està basat en dades reals o, en algun cas, hipòtesis factibles. Per a mi, que quan veig un número ja miro la lletra petita del peu, m’ha resultat un trencament de la lectura del tot innecessari.

Pel que fa a les dues històries que explica la del Walter Ebert és la més interessant. En Walter és designat per Himmler per a cercar el Sant Greal juntament amb Klaus Glaser. El procés que segueixen per a treure conclusions sobre el possible domicili del Calze de Crist, mitjançant l’estudi de les diferents referències històriques és sense cap mena de dubte el gran assoliment del llibre. D’altra banda la història de la Marina Barahona i l’Oriol Turmeda, sobretot quan es refereix a amor i sexe, no és altra cosa que carrinclona.

Em sap greu haver escrit una crítica tan ferotge, però no podria ser d’altra manera quan m’he sentit estafat.

A dos metros de casa (les linies U3 i U6) hi tenim la Stadthalle, que vindria a ser l’equivalent al Palau Sant Jordi. Ahir ens hi vam dirigir, doncs teníem entrades per veure el concert Herr der Ringe von Howard Shore in Concert, sobre la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom. Dic sobre perquè els concerts amb el beneplàcit del compositor Howard Shore duen per títol The Lord Of The Rings Symphony. I com deien a una notícia de TheOneRing.net: “The music that they [els altres] play is assembled from commercially available sheet music”. O sigui, el que es fa amb tots els compositors morts, però amb la diferència que aquest està viu.

El primer que vam notar va ser que la gent no anava tant mudada com a We Will Rock You o Médée. La clau la vam trobar més endavant quan vam anar al guarda-roba i ens van cobrar 1,20 euros, és a dir, 10 cèntims menys que als altres llocs. La solució a l’enigma és: el que decideix el preu de la roba és el lloc on es celebra l’esdeveniment. Ahir, doncs, vam ser a un lloc de segona categoria(1). Al·leluia!

El concert el podríem definir amb no va estar malament. Havent vist les pel·lícules deu mil milions de vegades, ens va semblar que, al principi de la primera part, hi van haver algunes notes fora de lloc i que alguna cosa passava amb el cor; però més avançat el concert tot va sonar més com esperàvem.

També ens va sorprendre que les cançons no seguissin l’ordre en que apareixen a les pel·lícules. Així van tocar temes relacionats amb Rohan a finals de la primera part i cançons dels hobbits a meitat de la segona. I pel que fa a la pantalla col·locada darrera dels músics i cantaires, les imatges que anaven apareixent eren bastant descordades i, de vegades, no semblaven guardar relació amb la cançó que sonava.

La música va ser interpretada per una orquestra, un cor, dues solistes i un grup de música d’instruments estranys sota la direcció de la directora. El grup de música d’instruments estranys, que es fa dir Rivendell, tenien un aire als Lordi, els heavys vestits de víkings que van guanyar Eurovisió el 2006 representant Finlàndia.

Pel que fa a les solistes, quan cantaven en èlfic no las vam entendre. Suposo que és normal. Ara bé, una d’elles va cantar dues cançons en anglès. D’una no en sé el nom, però l’altra era Into the west, originalment cantada per Annie Lennox. Al meu entendre les va destrossar totes dues perquè les va cantar com si fossin cançons d’una pel·lícula Disney, és a dir, com ensenyaven a fer-ho a Operación Triunfo, és a dir, malament. A gran part del públic, tot i això, sembla que els va agradar.

El públic, ja que he tret el tema, no estava gaire fi. Representa que s’ha d’aplaudir durant tota l’estona que els que intervendran al concert estan entrant a l’escenari, però només aplaudia durant els primers deu segons de l’entrada de cada grup de persones que apareixien, amb especial ímpetu quan es tractava de les solistes, que semblava que s’haguessin portat la claca de casa. A més, com que el concert estava dividit en cançons es va posar de mutu acord per art de màgia que s’aplaudiria després de cada cançó. Però com que ningú no sabia del cert quan s’acabava (si es tractava d’un silenci llarg o un de final) en algunes ocasions es va aplaudir un pèl tard. I en el cas de la primera cançó de la segona part del concert es va aplaudir massa d’hora.

Al final, en la ronda interminable (però ahir més curta) d’aplaudiments els guanyadors d’un aplaudímetre fictici van ser els Lordi, seguits de la directora i les solistes. Dictamen que només comparteixo en el cas de Lordi.

Quan es va acabar el concert vam anar a buscar les jaquetes. Vam sortir al carrer i vam veure que nevava. I veient que tothom es dirigia en massa cap a l’estació de metro vam decidir anar a peu, sota la neu i la pluja fina intermitents, fins a Westbanhof i estalviar-nos així el sentir-nos com un habitant de Tòquio en hora punta, total per una única parada.

Per sopar, tocava pizzes del Dr. Oetker. Una Quattro formaggi i una Salame. La Salame, per cert, deia que tenia un 50% menys de greix i ja fa temps que vam veure que el que la diferenciava de la Salame normal era que tenia la meitat de formatge. Pel mateix preu, clar.

I vam sopar.

—
(1) I si tot va bé hi tornarem l’1 de novembre.

Dimarts passat vam anar a l’òpera. L’òpera és aquell gènere clàssic alhora musical i teatral que es caracteritza, gràcies a la vocalització, per la impossibilitat d’entendre què coi diuen els intèrprets. En el nostre cas, a més a més, l’òpera era en francès, la qual cosa no ajuda. Per sort, hi havia subtítols en alemany, idioma que fem veure que entenem. Ara bé, jo vaig desxifrar una paraula en francès: parricide i vaig aprofitar per llegir al subtítol (que en realitat estava a dalt tant a dreta com a esquerra) que en alemany se’n diu Vatermord. Poliglotisme en estat pur (i dur).

Amor, desamor, fills per aquí, morts per allà, tragèdia al canto, li fiquem música i habemus opera. En aquest cas, Médée de Luigi Cherubini.

La representació es va dur a terme al Theater an der Wien. El teatre en qüestió va ser fundat l’any 1801 i ha estat lloc d’estrenes importants com per exemple les de les segona, tercera, cinquena i sisena simfonies del Beethoven. O també obres del Grillparzer o del Nestroy (que ara mateix només sé, en la meva ignorància supina(*), que li van dedicar una plaça que es diu (oh! sorpresa!) Nestroyplatz). És a dir, és un lloc amb història, però tampoc és tan greu perquè aquí fins i tot les mosques en tenen. I si les mates, ho són.

Així doncs, ens vam vestir com per anar a un casament. Això em fa pensar que si aquí es va excessivament mudat als concerts i similars, i també es va molt mudat a les bodes; en cas d’anar a veure Les Noces de Fígaro del Mozart deus necessitar un préstec només per llogar els mitjons. O per mirar-los a l’aparador.

Però jo de corbata res. Encara gràcies que no hi vaig amb la bata d’estar per casa, que es quedarien tots amb l’ai al cor. I parlant de cors, de bates i de corbates:
M’estimo més obrir el meu cor,
tenir-lo obert de bat a bat,
a anar corbat i encorbatat
i emportar-me’n un mal record.

Ara he de fer un incís. He de dir que el més divertit d’escriure el paràgraf anterior no ha estat jugar amb les paraules (amb el cor de la bata que duu la corbata) sinó escriure poesia en català darrera de la butlleta electoral de la Falange Auténtica. Per desgràcia, la butlleta del PP ja l’havia gastat amb altres bestieses, però a falta de truites bons són els barbs. Per cert, que tinc preparada la de la Falange Española de las JONS (que segons els altres s’hauria de dir la Falange Falsa, però no quedava massa bé) per a donar-li un ús adient.

Tornant al tema important, dimarts passat vam anar a veure Médée de Luigi Cherubini al Theater an der Wien de Viena. I com que era de nit –i, de fet, em sembla que no hi ha costum de representar òperes a les dotze del migdia– he aprofitat per intitular això Una nit a l’òpera, com aquella pel·lícula dels Germans Marx que també va donar títol a un disc de Queen.

Assistir a aquesta òpera va servir per fer-me adonar que no m’acaba d’agradar l’òpera. I ara a veure com ho explico sense ofendre ningú. Ho provaré així: tan l’orquestra com els cantants ho van fer molt bé, però no m’acaba de convèncer. No em transmet cap emoció, no li veig la gràcia, no l’entenc. I encara ho entenc menys quan m’adono –sé– que sí que m’agrada la resta de la música clàssica. Potser és l’estructura musical que em resulta inconnexa, potser és la pantomima que em resulta falsa i innecessària, potser no ho sé.

Però el que sí sé i vull que sabeu, i vull que sabeu que sé que ho sabeu i que sabeu que jo ho sé (i probablement sabreu que el principi d’aquesta frase s’assembla molt a una de Kill Bill vol.1 que es pronuncia en una escena al Japó) és que després vam passar per un restaurant japonès del Naschmarkt que es diu Mr. Lee (curiosament no hi tenen ni un sol llibre) i vaig demanar un Sushi Groß (zum mitnehem) que no estava gens malament.

Després, sushi en bossa i bossa en mà, vam caminar cap al tramvia. Darrera nostre quedava el Theater an der Wien ara que les llums del carrer il·luminaven sense gaire empenta el camí que seguien les nostres passes. La frescor de la nit de març ens envoltava i ens aclaria la ment com si fos un cel que els núvols havien abandonat. I així va ser fins que vam arribar a la parada i vam esperar el tramvia envoltats de gent desconeguda que fumava o parlava o es movia o s’estava quieta o callava o mirava aquí o mirava allà o no. I quan va arribar el tramvia –el nostre– hi vam pujar.

—-
(*) Ajaguda i d’esquena.

Supongo que a Tolkien no le gustó, si lo leyó, Rebelión en la granja porque Tolkien odiaba la alegoría. Y este libro de Orwell es todo él una alegoría del régimen estalinista y su evolución. La historia es muy sencilla y a la vez es muy fácil de leer, pues la prosa es bastante llana y el vocabulario relativamente simple.

Cuenta que en la Granja Manor, propiedad del señor Jones, los animales deciden rebelarse contra su dueño. Y cuando lo han echado deciden organizarse mediante un sistema igualitario, donde todos los animales trabajan para llevar adelante la granja. Ahora bien, como los más inteligentes son los cerdos (y después los perros) poco a poco éstos van tomando el control. De entre los cerdos surgen dos que son los más inteligentes, Napoleón y Snowball, que son los que iniciarán un sistema social parecido al marxismo. Y poco a poco, Napoleón manipulará a los demás mediante la tergiversación de la historia, el uso de las estadísticas y el miedo a un pasado peor.

Lo que George Orwell quería mostrar en este libro es lo que ahora ya se sabe sobre el régimen estalinista. Sin embargo, como cuenta en el prólogo no publicado originalmente y llamado La libertad de prensa, en la época en que intentó reiteradamente su publicación hasta conseguirlo todo esto era ocultado, por lo menos en Gran Bretaña, porque en aquellos momentos la URSS era un aliado en la Segunda Guerra Mundial. Por esto, se le hacía la pelota, se explicaban sus cosas buenas con admiración y se censuraba cualquier opinión o información que pudiera dañar la imagen de la Unión Soviética. Orwell crítica todo esto y más en este prólogo.

Así pues, el libro con su prólogo son muy recomendables y no solo desde un punto de vista histórico sino también porque reconoceremos una crítica a algunos matices de la política y el periodismo actuales a nivel mundial, aun después de más de cincuenta años desde la muerte de su autor. Porque aun hay cosas que no han cambiado desde entonces y deberían hacerlo.

A la revista de propaganda de l’Ajuntament anomenada La Ciutat corresponent al març de 2008 m’hi he trobat tres coses interessants.

Mònica Querol
La menys important, més que res per la protagonista, és que Mònica Querol (PP) aprofita per criticar que als Plens Municipals es parla de moltes coses que no tenen a veure amb Rubí. De fet, s’oblida que ella mateixa al número anterior de La Ciutat (suposada revista municipal) també va parlar de coses que no són Rubí. Però això és igual.

Una segona cosa interessant també la diu la Mònica:

En este último Pleno el PP presentó una moción denunciando que nuestros comerciantes no puedan rotular en castellano y se vean obligados por ley a hacerlo en catalán.

A mi em molesten les mentides i en aquesta frase de la Mònica n’hi ha una. Els comerciants PODEN retolar en castellà, fins i tot poden retolar en espanyol. I si volen en àrab, ja posats. La llei obliga a retolar en català, però NO obliga a NO retolar en qualsevol altre idioma. És a dir, que poden existir els rètols bilingües, trilingües i babèlics. Concretament el punt 3 de l’article 32 (Capítol V) de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística diu (la negreta(*) és meva):

La senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d’ésser redactats, almenys, en català. Aquesta norma no s’aplica a les marques, als noms comercials i als rètols emparats per la legislació de la propietat industrial.

Per a qui no ho sàpiga, l’adverbi almenys significa pel cap baix, és a dir, com a mínim. En castellà, podríem dir por lo menos, al menos o a lo menos [significats, veure accepcions 2 i 10]. Ho intentaré explicar d’una altra manera per si de cas: és obligatori retolar en català, però al rètol hi pot aparèixer qualsevol altre llengua i, per tant, es pot retolar en castellà. O sigui que no és cert que els nostres (meus també?) comerciants no puguin retolar en castellà, com diu la Mònica (o, més concretament, una moció presentada pel Partit Popular).

No entraré en si la llei em sembla correcta o no. Però la llei és la que és i no diu pas el que la Mònica diu que diu. Amb quin adjectiu s’expressa la qualitat d’aquell o aquella que fa assercions contra la veritat?

Fotos
A la pàgina de l’alcaldessa, aquella que apareix copiada inevitablement al seu blog, s’hi publiquen, a més del text destinat al copiar i enganxar, fotos de grups escolars que se les fan amb la Carme García a la porta de l’Ajuntament. En aquest número hi tenim als alumnes del Pla de Transició al Treball.

Però aquest cop també hi trobem un aclariment:

Les fotos corresponents a les visites del CEIP 25 de Setembre i del Col·legi Maristes d’aquest curs no seran publicades per petició expressa dels pares de 3 alumnes dels centres.

A mi, sincerament, m’importen un rave aquestes fotografies però em pregunto per què no volen que es publiquin. Potser és perquè no volen que la imatge dels seus fills s’utilitzi per a omplir un espai polític com és la revista La Ciutat. Potser és que els seus fills són lleigs. Potser és que no volen que se’ls vegi amb algú del PSOE (i això que no és el Peiró!). Potser és per algun altre motiu que se m’escapa.

Ara bé, suposem que a cada foto hi sortien 20 alumnes més, els pares dels quals sí que volien (o no els importava) que la fotografia es publiqués. Doncs els que no ho volien ja ho podrien haver dit abans i la solució hagués estat ben senzilla: els alumnes de pares anti-foto no cal que es situïn davant de l’objectiu de la càmera. I si el problema no és la foto en sí, sinó que aquesta aparegui en una publicació de l’àmbit que sigui, se’n poden fer dues: una amb tots els alumnes i una altra sense els que tenen dels pares en qüestió. Una fotografia de més, en el fons, no surt tan cara de fer. I si cal es pot descomptar del sou de l’alcaldessa, que total no ho notarà.

En tot cas el que hauria de fer l’Ajuntament és demanar un paper signat pel pare o mare o tutor o tutora de l’alumne conforme no li importa que la fotografia aparegui a La Ciutat. Els que duguin el paper signat se’ls fotografia; els que no, no. Almenys(!) així els que volen que es publiqui la veuran publicada. I als que no, no els importarà perquè no hi sortiran els seus fills.

—–
(*) I no parlo de la Mare de Déu de Montserrat.

I. Ella
Va ser un àpat suculent: tenia molt de suc i se’l va menjar a poc a poc. Però va ser per a una persona només ja que, com cada cap de setmana, es trobava completament sola. Es despertava sola, esmorzava sola, dinava sola, sopava sola i practicava sexe sola. I tot ho feia de meravella, perquè una cosa és estar sola i una altra és ser imbècil.

Tot i la seva edat no havia tingut mai cap parella formal, només allò que sona tan lleig i que se’n diu rotllets. I, curiosament, la majoria coincidien amb la primavera. O no tan curiós tenint en compte que tan bon punt arribava el març ja es vestia com una meuca. Nogensmenys, un cop, en acabar, el tio (ni tan sols en recorda el nom) li va preguntar quan li devia.

Però ara ja no es vestia així. En principi per a que no li tornés a passar un episodi tan lleig, però també pel ventall de competència que li havia sortit quan moltes dones (o gairebé dones) d’entre dotze i cinquanta anys també van decidir vestir-se com prostitutes o pitjor. Si totes haguessin dut posades les mateixes botes, els mateixos cinturons-faldilla i els mateixos tops hauria semblat que pertanyien al mateix prostíbul. Un prostíbul privat, com a molt concertat.

Ara era ella mateixa i aquest era el problema. Clar que ella sempre havia sigut ella mateixa, però l’ella mateixa d’abans lligava més que l’ella mateixa d’ara. L’explicació que es donava era que ara quan anava a la discoteca amb les seves amigues, que l’havien felicitat pel canvi d’indumentària tot i que elles seguien vestint-se com putes (de fet, moltes la van ajudar a desfer-se de peces de roba mitjançant l’ecològica erra de la reutilització), els homes havien passat de fer-li cas pels centímetres quadrats de carn mostrada a fer-li cas pels centímetres quadrats de carn mostrada per les seves amigues.

Així doncs, ella havia esdevingut un pont que els homes trepitjaven quan volien anar a la riba dels escots i les cames descobertes del riu empantanegat que és una discoteca. Trepitjada es sentia, però més per les putes de les seves amigues que pels homes que la ignoraven tot just ella deixava de fer menester. I l’alcohol no l’ajudava a conformar-se amb les sobres que quedaven quan ja s’havien repartit els premis de la nit perquè, possiblement, tenia quelcom semblant a l’orgull.

Per això havia deixat d’anar a la discoteca, decisió que les seves amigues van recriminar-li ja que destacarien menys sense ella al costat. Elles van dir-li, però, que sense ella no s’ho passaven tan bé, que era cert però només de rebot. Ella s’excusava dient que estava molt cansada o que havia d’anar a casa dels pares ben d’hora l’endemà o qualsevol cosa que li passés pel cap.

D’aquesta manera va guanyar molt de temps lliure que va ocupar perdent-lo amb tota llibertat. Per exemple, veient la tele. I finalment, fastiguejada de la tele, li va donar per la lectura. Posats a caure, caiguem cap amunt.

II. Ella i el germà.
A la feina, la seva cap li tirava els trastos. Per això des del segon dia va decidir anar vestida tan sòbria que als sopars de feina anul·lava qualsevol possibilitat d’intoxicació etílica. A més, va desenvolupar una atracció pel color cafè. I des que va deixar de foll… de sortir, pel color cafè sense sucre. I no paraven de caure-li marrons. L’últim va ser ensenyar-li la feina a una noia nova que es vestia com ella quan arribava el març, ara que ja no s’hi vestia.

De la noia nova li molestava que fos deu anys més jove que ella, quinze anys més estúpida i que cobrés pràcticament el mateix. I també que la majoria d’homes de l’oficina li fessin el doble de cas, fet que va intentar atribuir a que la noia tenia les tetes el doble de grans; però no ho va aconseguir perquè no tenia les tetes el doble de grans. Això sí, n’ensenyava el doble de superfície. I després es va assabentar que alguns homes havien arribat a veure molt més que el doble de superfície, tanta com tota i es va preguntar si la seva cap també. Això explicaria moltes coses encara que fos mentida, i amb la mentida en tenia prou.

De totes maneres hi havia tres homes que no semblaven preferir a la nova. Dos eren gais. L’altre no. I aquest altre que no, resulta que era el germà gran de la nova.

Un dia, en un descans, va coincidir amb el germà. Eren al carrer fumant i prenent-se un cafè del color de la roba d’ella. El germà de la nova va trencar el gel preguntant-li com li anava amb la seva germana.

Com et va amb la meva germana?, li va preguntar ell. Bé, va mentir ella intentant quedar bé amb el germà. Sí?, li va preguntar ell. Sí prou bé, va continuar mentint ella. La veritat és que me n’alegro perquè tinc la sensació que a la meva germana li costa molt concentrar-se, va dir ell. Home de vegades sí que es distreu… però va fent, va dir ella. És que la meva germana on veu un home veu una polla.

El terra va quedar tacat de color de vestit de color cafè sense sucre. La tos i la repetició de la frase “estàs bé?” eren els únics sons importants d’aquell moment, un moment d’aquells tan importants que no s’obliden tot i la poca importància que se’ls dóna en el seu moment.

I és que fins i tot ella es va adonar que tenia a les seves mans, a part de restes de cafè i babes, el desenllaç de la història.

IIIa. Un desenllaç
Estava follant. Bé, en sentit estricte, estaven follant. I en instants de tanta excitació no és bo començar a pensar en com s’ha arribat a aquest punt. Per això ella no ho va fer i, per tant, no estava recordant com, poc a poc, s’ho va fer anar bé per coincidir amb ell als descansos. Després era ell el que s’ho feia anar bé. I prou bé que els anava ara.

I com que estava tant contenta volia, tot i que les circumstàncies no eren les mateixes, fer una cosa que havia trobat molt excitant i que havia llegit a El món segons Garp de John Irving, el llibre que just era a la tauleta de nit. Quan ell dormís li faria una mamada. Seria un àpat suculent, perquè ho faria a poc a poc i…

IIIb. Un altre desenllaç
Estava follant. Bé, en sentit estricte, estaven follant. I en instants de tanta excitació no és bo començar a pensar en com s’ha arribat a aquest punt. I ella ho va fer i va perdre el fil per uns instants però va aconseguir reprendre’l, com quan tornava a agafar el llibre que tenia a mitges.

L’endemà, quan va aixecar-se, va trobar-se l’esmorzar preparat i ell ja havia començat a preparar el dinar que tenia pinta de ser un àpat suculent per a dues persones

IIIc. I encara un altre desenllaç
No estava follant. Estava llegint mentre esperava que ell la truqués per anar a fer unes cerveses. Havia decidit anar vestida d’una forma més atrevida (sense arribar als extrems del passat) perquè estava decidida a donar un pas més.

Les últimes setmanes s’havien anat coneixent molt lentament perquè ella tenia por de començar una relació ja que, fet i fet, mai n’havia tingut cap. S’havia adonat que ella s’estava convertint en algú important per a ell i que ell cada cop era més important per a ella.

Si aquella nit de dissabte connectaven del tot, l’endemà es despertarien junts. I per celebrar-ho, ho tenia tot a punt per a cuinar un àpat suculent per a dues persones.

IV. El desenllaç
La funda del sofà estava, principalment, tacada de vi. Les taques de vi estaven, principalment, tacades de semen. La roba interior encara restava a terra com un espectador a l’aguait d’un bis, però els protagonistes eren ara a la cuina on s’alimentaven per a continuar alimentant el desig.

Si algú hagués estat observant des de l’edifici del davant, com a aquella pel·lícula d’en Hitchcock, hauria vist una escena de comèdia romàntica, on una dona duia una brusa de color cafè tacada d’ídem, que canviava en una àlgida escena de novel·la rosa, després en una escena de pel·lícula eròtica i una mica més tard en un festí de pornografia.

A la cuina, despullats, van deixar de menjar per abraçar-se i acaronar-se i sentir l’escalfor l’un de l’altra i notar la pell suau que fregava la pell suau i van tancar els ulls i es van besar i s’acariciaven l’esquena i es besaven el coll i les galtes i els llavis i sentien com les seves respiracions s’acceleraven al ritme de les palpitacions del cors que cremaven de tan desig com duien dins i s’abraçaven amb força i ànsia mentre les llengües s’entortolligaven i els ulls ara es miraven fixament desbordats de passió.

I no hi va haver àpat suculent per a dues persones l’endemà. Però algun dia n’hi haurà. Ja toca.

Dimarts, 4 de març de 2008. 21:35. Viena. Interior del tramvia 71, passant per davant del Belvedere. Una dona parla per telèfon.

Va i diu:

¿Qué’s esto Camilo Sesto?

La Jessica Fletcher i la seva màquina d’escriure a l’inici de S’ha escrit un crim –ara sento la música i em temo que em costarà treure-me-la del cap– em van fer créixer pensant que els escriptors escrivien a màquina(*). Així quan un dia em vaig despertar recordant un somni que havia tingut la nit anterior, vaig agafar l’Olivetti de ma mare i el vaig transcriure. Devia tenir set anys i el somni començava amb jo conduint un cotxe que volava. És tot el que en recordo vint anys després. Ara qualsevol podria pensar que és un plagi d’un tros de Harry Potter i la cambra secreta que la J. K. Rowling va publicar el 1998, però en realitat és un plagi d’un capítol de la serie de televisió Pippi Calzaslargas de l’Astrid Lindgren. El text que vaig escriure llavors, per sort, ha desaparegut.

Quan uns quants anys més tard vaig començar escriure amb més freqüència, però no amb més qualitat, ja ho vaig fer directament en un ordinador. Per tot plegat, quan vaig llegir L’ombra del vent del Carlos Ruiz Zafón, per molt que m’agradés, no em va fer ni fred ni calor la ploma (estilogràfica) del Víctor Hugo i tot l’aparat que munta al voltant de tan simbòlic instrument. Per mi, com si parlava d’un boli Bic. (Blasfèmia!, dirà algú).

En l’actualitat, encara amb més raó continuo escrivint directament davant la pantalla. I no només pel corrector ortogràfic sinó també per tot el que puc consultar a internet, si bé encara hi ha algunes consultes que faig sobre paper com la cerca de sinònims o la resolució de dubtes lingüístics. Per exemple, en el paràgraf anterior he estat a punt d’escriure parafernàlia però com que el corrector ortogràfic no me la donava per bona, he mirat al diccionari de dubtes i barbarismes on he trobat que havia de dir aparat.

Ara bé, no em salvo de (mal)gastar paper i tinta perquè tot sovint (se) m’ocorren relats lluny de l’ordinador. El resultat acostuma a ser un esborrany que més tard poleixo a cop de tecles. O ho intento. Perquè aquí ens trobem amb dos problemes que pateixo: la no-organització prèvia i la por a reescriure massa. El primer problema no sempre el tinc, ja que si preveig que el relat serà llarg o que l’article tracta temes que poden resultar confusos sí que m’ho miro amb més calma. És justament el que he fet per escriure aquest text. El segon problema és més greu i més comú. Si bé sóc conscient que puc millorar un text realitzant-hi canvis profunds, a la pràctica em limito a modificar detalls perquè tinc por de començar a barallar-me amb la meva pròpia prosa. I perdre.

És clar, doncs, que tinc seriosos defectes. Sinó no seria aquí escrivint això: estaria allà, escrivint el llibre que sempre has volgut llegir. En particular, un altre defecte és el que ja m’han comentat algunes persones que ni tan sols es coneixen. De fet, alguna ni la conec jo. En una paraula, pratchettejo. La culpa és del Terry Pratchett que va cometre l’error d’escriure com jo volia escriure abans que jo hi escrigués. I és que després de llegir Rechicero (que ni és el seu millor llibre, ni està ben traduït a l’espanyol) i Brujerías vaig tenir una sensació contradictòria: per fi algú escrivia el que jo volia llegir, però no era jo. O sigui que el vell truc de J.R.R. Tolkien no em serviria a mi. I per si això fos poc, també em dóna per monzonejar; suposo que per culpa de Guadalajara, més que no pas per El perquè de tot plegat, origen d’una de les pitjors pel·lícules mai filmades.

Però el que tinc clar és que quan escric, ric potser perquè riure és la cua d’escriure. I vet aquí una altra influència: Màrius Serra. Clar que en aquest cas jo no diria que serrejo, sinó que utilitzo part de l’arsenal verbívor que em vaig empassar a Verbàlia i que em va fer immunodeficient davant del verbvirus. Un virus que, per cert, el devia dur latent a dins des que veient de petit el Tres pics i repicó, que presentava l’Antoni Bassas, vaig assabentar-me que Tísner amagava Artís Gener. O potser des que el meu pare, més o menys per aquella època, em va dir que RENFE volia dir Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados. (Més tard en una prova del 3×4 de la Júlia Otero li van assignar Red Nacional de Ferrocarriles Españoles).

I la veritat és que això del verbirisme és un problema perquè, tot i que part de la gràcia està en que no es vegin els jocs de paraules, els lectors no veuen els jocs de paraules (!) i, per tant, molts cops no acaben de veure el sentit complet de la història. Coincidència o no, es dóna el cas que els relats que més m’agraden a mi són els que menys agraden als lectors i a l’inrevés. Això em suggereix dues opcions: a) els lectors són imbècils, b) no m’he explicat correctament. Suposo que la primera que em ve al cap és la a) per dos motius. Un és perquè sóc informàtic i, com a tal, sé que la culpa sempre és de l’usuari. L’altre motiu deu tenir a veure amb substantius tan monos com supèrbia, orgull i collons.

Però per poc que hi pensi m’adono que l’opció a) no és certa en tots els casos i acabo optant per la b). D’aquesta manera el problema és meu i l’he de resoldre jo sol. D’un anàlisi superficial n’extrec que molts cops ometo coses que el lector hauria de saber, però no les escric perquè no me n’adono; i és que jo sí que les sé. D’altra banda, pateixo d’una manca de vocabulari que empobreix els meus relats en la seva vesant més estètica i cosmètica, deixant-ne nu el seu costat comunicatiu enfront de la freda mirada del lector. El resultat és que el relat comença a esternudar, té febre i fa més llàstima que goig. Un fet que succeeix, sobretot, quan escriure ha de coincidir amb descriure i potser no tant amb riure (el riu més musical després del Danubi blau), fent que tot plegat es quedi en re que valgui la pena.

Llegint tot el que he escrit fins al paràgraf anterior m’adono que no he dit per què escric. La resposta és tan senzilla que em pregunto si no ho hauria de complicar un pèl. Fins i tot em podria inventar una resposta enrevessada i falsa, a saber:

Escriure és la meva porta a l’èxtasi produït per l’aproximació a l’inabastable concepte de l’art, és l’acte monoparental de creació de fills abstractes. Mitjançant l’escriptura m’elevo al món de les idees platònic en comunió perfecte amb la passió que desperten les paraules i els pensaments. I així, gràcies a les composicions, llego al món, sempre necessitat de revelacions, una obra cabdal d’art en estat pur.

T’ha agradat l’invent? Doncs la veritat és: escriure és divertit i el demés són collonades.

Per acabar, què millor que un començament? I és que el primer començament que havia escrit per a aquest text em sembla que podria ser un bon final, perquè llavors serà un final que suposarà un principi i això ens acostarà a la idea d’aquell infinit infinitament llunyà que ens fa infinitesimalment petits.

Engego l’ordinador, obro el processador de textos. És buit, no hi ha re. Ric, escric, descric.

—-

(*) Escriure és com rentar la roba, es pot fer a mà o a màquina.