lluismarti.cat

Altra vegada jugues amb les paraules,
bagasses belles, sovint poc recordades,
libidinoses, amb sentits amagats.
Ara gemegues, doncs tan bon punt t’entaules
núvols de pluja t’eclipsen tota musa,
avergonyida, que et nega noves faules.
Tu, clar, t’enutges i et cagues en la puta.
–Au! –escridasses– no fugiu bruixes maules!
No em deixeu, ara, no em deixeu sense excusa,
assessoreu-me, ensenyeu-me les baules,
la vida oculta dels termes encantats.
Busques els mots, i exclames no debades:
–Amo tot mot, estimo les paraules.

Què sap algú de Barcelona sobre Àustria o Viena? Vés a saber, n’hi ha que situen Àustria en una illa entre els oceans Índic i Pacífic i que esperen trobar-hi cangurs (probablement amb guants de boxa vermells). I el Cocodrilo Dundee. De la mateixa manera Viena, a part dels panets ídem i de la cadena de menjar ràpid d’origen sabadellenc també ídem, és un lloc on la gent va ballant valsos pel carrer (sobretot per any nou), a l’hora que practiquen salts d’esquí des d’una roda que apareix en una pel·lícula on hi actua l’Orson Welles, tot plegat en homenatge a Sissiemperatriz. Àustria és la capital de Viena i s’hi parla austrohungaro, clar.

Aquesta és una versió exagerada del Top 10 de barbaritats que hem anat sentint a la província de Barcelona. Per sort, la majoria de la gent té una mica més de cultura. O de vergonya.

Però, què sabia algú de Barcelona sobre Àustria o Viena l’any 1911? Ves a saber, també. Tanmateix, podem fer una ullada als diaris de l’època. Per exemple, podem agafar La Vanguardia del 13 de març de 1911. En realitat no hi trobarem gaire notícies que ens permetin deduir quin era el coneixement que se’n tenia en aquella època però, coi, pot ser divertit.

A la pàgina 5, secció “Del extranjero” hi trobem el següent:

D’aquesta notícia, per exemple no en podem saber res de Viena. Això sí, al rei de Montenegro busca’l, ara.

A la pàgina 6, hi trobem una notícia més interessant:

És interessant perquè Àustria no té mar. Però en aquella època formava part de l’Imperi Austrohongarès, el qual abraçava també territoris de l’ara Ex-Iugoslàvia (i llavors l’encara-per-néixer-Iugoslàvia). Així estava el tema, segons un mapa de l’Imperi extret de la Wikipedia [enllaç]:

O sigui que tenia sentit que tingués flota marítima.

Per acabar, el meu preferit apareix a la mateixa pàgina 6 i es refereix a la vida vienesa de l’època. Per sort les coses han canviat i ara ja no succeeix res d’això, per poca roba que dugui una dona. Alabatsigadeu.
Ai, si aquests golfos (la majoria d’ells) passessin pel Prater o la Donauinsel(*) un dia estiuenc de Sol i veiessin vieneses en biquini…

—-
(*) Que el 1911 ni existia.

Éste ha sido el primer libro de P.D. James que he leído y no será el último. Mortaja para un ruiseñor cuenta la investigación sobre las muertes de dos estudiantes de enfermería en el hospital John Carpendar. El detective encargado del caso es Adam Dalgliesh, de Scotland Yard, cuya estancia en la residencia de estudiantes para intentar resolver el caso no será precisamente apacible. Durante la investigación, nos encontraremos con personajes que se resisten a contarlo todo tenga que ver o no con el caso, médicos con aires de superioridad y enfermeras que creen saber más que los médicos, entre otros.

La escritora inglesa P.D. James (su nombre completo es Phyllis Dorothy James White) describe cada escenario, cada situación y cada personaje con tal nivel de detalle que nos sumerge en la historia sin que podamos sospechar el más mínimo atisbo de inverosimilitud. Y lo consigue sin llegar a la pesadez descriptiva propia de escritores pedantes que tienen la mala costumbre de inundar el texto de palabras cuya función es puramente estética, sin no aportar nada a la historia. James, al contrario que estos escritores, parece utilizar no solo el número de palabras adecuado sino también de la forma más específica y correcta para su utilidad como elemento narrativo. Siento envidia.

Es pues un libro al que esta reseña no hace justicia y que recomiendo encarecidamente.

Si hi ha alguna cosa que Catalunya ha exportat, a part del Ferran Adrià i de diversos jugadors de futbol brasilers, és El Dia del Llibre. Potser no cal que en repassem la història ara però ho farem de totes maneres.

Resulta que el 23 d’abril del (19)23 hi havia un munt de llibreters catalans que volien fer més calés. Això és normal, perquè a) ningú vol fer menys calés i b) cap al 1923 no es llegia tant com ara. Per fer-ho més maco, amb una visió comercial digna d’enveja, van decidir fer creure a tothom que era un homenatge a Miguel de Cervantes, que havia mort un 23 d’abril. De passada, es donava la feliç coincidència de ser Sant Jordi, patró de Catalunya.

72 anys més tard, la UNESCO, que és aquella organització caracteritzada per declarar mundials els dies de l’any no sense bona intenció, volia que un dia de l’any estigués dedicat als llibres (i al copyright!!!) i que pogués fer companyia al Dia Mundial dels Esquerrans i similars. Finalment van declarar que el dia 23 d’abril seria el Dia Mundial del Llibre i el Copyright. Un dels motius per escollir aquesta data fou (a l’estil català) que havien mort tal dia com avui Cervantes, Shakespeare(*), Garcilaso de la Vega i Josep Pla. L’altre, i això va omplir de joia tot TV3, era que ja es celebrava a Catalunya aquest dia. Com a reconeixement, la primera capital mundial del llibre, el 2001, va ser Madrid.

A Àustria, d’aquest dia en diuen Welttag des Buches i és estrictament comercial, com a la resta del món. Com a Catalunya, però sense les roses. Això sí, aquí no s’hi fa tant d’aparat. De fet, sembla un dia com qualsevol altre. Tot plegat és tan trist, que el Casal Català de Viena (amb el que no hi tinc cap relació) celebra la diada de Sant Jordi el divendres 25(!) en un restaurant italià(!).

Però això podria ser diferent el 2010, si Viena és designada capital mundial del llibre per a aquell any, cosa que sabrem al juny. També es veritat que lluitarà contra Guadalajara (Mèxic), Lisboa (Portugal), Ljubljana (Eslovènia), Riga (Letònia), Sant Petersburg (Federació Russa) i Wellington (Nova Zelanda).

D’altra banda, avui Sant Jordi ho té fumut. A qui ajudarà? Als catalans (Barça) o als anglesos (Manchester United)? Encara sort que el Tirol (Àustria/Itàlia), del qual també n’és patró, no té cap equip a la Champions. Clar que ahir els altres dos equips, ambdós anglesos, van empatar.

—-
(*) Tot i que es diu que Cervantes i Shakespeare van morir el mateix dia, en realitat el castellà va morir deu dies abans, doncs resulta que Cervantes vivia en el calendari gregorià i Shakespeare en el julià. I després ens sorprenem que als anglesos i afins els costi utilitzar el sistema mètric decimal.

Quan pujo a l’autobús a Maria Cristina hi fa olor de bou suat. Per això no em sorprèn veure que a la plataforma del fons hi tenim un bou. Un bou, per cert, que està suat. Al seu costat hi ha una mula que avui deu haver-se dutxat perquè no fa pas olor de mula suada. Davant seu, però ajupit, hi veig un ésser humà de sexe masculí que assisteix com a llevadora a un ésser humà de sexe femení que crida i crida mentre fa força per donar a llum una cria de la mateixa espècie. Respira, li diu el mascle a la femella; perquè es veu que se n’ha oblidat. Ella crida.

Pico la tedeu, una gossa em pica l’ullet i jo me’l rasco. Sec al seu costat, deixant el passadís pel mig, mentre preparo el meu morro humit. Porten molta estona així?, li lladro. Jo he pujat a Via Augusta i ja hi eren, em respon. Li oloro el cul. Fa bona pinta. Ella m’olora el meu. Somriu. Estic en zel, em diu envermellida. Vols estar al cel?, li contesto. La femella humana xiscla; fes força, li diu el mascle.
–Primer ens hauríem de conèixer una mica, no? –- em diu la gossa.
–No és habitual, però podríem provar-ho.
–Com et dius?
–Sóc en Tobi de Cal Bonera. I tu? –- li dic, tot i que el meu nom és Toby. Els gossos no som cèlebres per guanyar concursos d’ortografia.
–Jo em dic Lusi… Parla’m de la teva família, teniu algun tipus de malaltia congènita? –- diu.
–Que els mascles la tenim molt llarga –- li contesto i canvio de seient.

Abans era més fàcil això de procrear. Pujaves a l’autobús, oloraves quatre culs amb el teu musell humit, t’oloraven el teu cul i si hi havia compatibilitat sensorial, doncs apa. I després adéu, clar, ja s’ho farà la gossa aquesta. Ara no, ara resulta que ens hem de conèixer lladrant. I no n’hi ha prou amb fer-ne cinc cèntims, no, també s’ha d’explicar l’obra i miracles de familiars que ni tan sols coneixes. No te n’adones i en un tres i no res hi has caigut de quatre grapes. Quan tingui temps escriuré la meva autobiografia i en repartiré fotocòpies abans de començar a olorar. Què s’han cregut! Llàstima de no saber escriure, també.

Just quan l’autobús s’atura a París, la femella humana deixa de xisclar i tot d’un plegat se sent un plor fi. És la cria humana. Sempre m’ha sorprès que els humans tinguin uns embarassos tan poc optimitzats: nou mesos per una cria. Nosaltres, els gossos, amb només dos mesos en tenim un bon grapat. Feina feta. Però millor no continuo amb la típica guerra d’espècies, no fos cas que em diguessin que sóc un especieísta.

L’ombra (em sembla que en dialecte humà se’n diu així al mascle humà), posa la cria (node?, nado?) als braços de la donut que ara s’ha convertit en mara. Tot seguit, es posa dret sobre les seves dues potes i treu un paquet de tabac d’una butxaca dels pantalons. El bou suat li diu que a l’autobús no s’hi pot fumar, que s’haurà de fúmer i baixar. L’ombra li respon que no, que quan acabes de ser pera la disposició transitòria quarta del reglament d’autobusos i monopatins de Barcelona et permet fumar.

De totes maneres, quan l’autobús arriba a la següent parada, a Muntaner, l’ésser humà hi baixa. El segueixo a través de la finestra i veig com s’apropa a un altre humà i li diu alguna cosa. Aquest altre humà treu un encenedor i li dóna foc. L’autobús tanca les portes i engega. Quan el pera se n’adona ja és massa tard.

De cop m’adono que la Lusi em mira malament però amb molta concentració. Sento com la veu de la Lusi diu coses dins el meu cap. M’està maleint. Ho noto. Després sento que el cervell se’m refreda i se m’escalfa alternativament. Una punxada al cerebel em fa estirar les extremitats. Tanco els ulls.

Els obro.

L’autobús està aturat. La Lucy m’ha deixat de mirar. Em sento estrany. La mare que ho és des de fa poc escridassa al conductor, recriminant-li que hagi fet fora al seu marit quan just acabava de ser pare. No es pot fumar a l’autobús, li respon el conductor, això de la disposició transitòria quarta del reglament de TMB és una llegenda urbana. Jo ja l’he avisat, intervé un home gran però fort com un bou que seu just darrera d’on seia la mare.
–Què està passant aquí? -– em sento dir.
–Vostè no s’hi fiqui –- em diu la mare.
–I deixi de molestar la meva gossa, si us plau -– em diu un home que seu al costat de la Lucy.
Desconcertat, em quedo mirant a terra. Després m’adono que la noia que seu al meu costat, i que està llegint un llibre que es diu Kafka a la platja, m’està mirant. Somriu. Somric.
M’aixeco per baixar.
–Que siguis feliç, Lucy — li dic a la gossa.
–Tu també, Tobies — em respon.

Baixo de l’autobús a la Plaça de Catalunya (la plaça de tots, com deia de petit influenciat per un anunci de televisió). La noia que seia al meu costat també baixa.
–Disculpa… — començo a dir-li.

1. De quins blogs llegeix cadascú
Ahir diumenge, en Jordi Barbudo (ICV) es preguntava El POUM no interessa. O si?? A partir d’aquest article s’ha obert un debat als comentaris que pot arribar a ser interessant.

En els comentaris, el mateix Jordi Barbudo hi diu:

Si observem els blocs on es parla del POUM, en els comentaris només es parla de l’Escardívol.

Però això no vol dir que no es parli d’altres coses, sobretot als articles. A La petjada de Rubí, en un article del 5 d’Abril que du per títol Una facultat a la ciutat… s’hi parla del campus universitari que proposa el POUM. A banda, altres articles de La petjada es parla d’altres temes que afecten al POUM però sense fer-ne referència.

Per la seva banda al vídeo d’ACR que el Jordi d’El Bioc va publicar al seu blog a l’article POUM Rubí el 17 d’Abril, a l’Escardívol no se li dedica més temps que a qualsevol altre modificació urbanística.

A més, a l’article Créixer(III) publicat a RubíCity el 31 de Gener deixava de banda l’Escardívol per centrar-me en la crítica al creixement desmesurat proposat pel POUM (i, de passada, a la incompetència lingüística dels redactors dels documents previs).

Després trobem els repetitius articles que han publicat Marta Ribas(ICV), Carlos Águila(ICV) i Jordi Barbudo(ICV) sobre el POUM que, bàsicament, enllacen amb el vídeo d’ICV. I que és de suposar que en Jordi Barbudo no hi estarà en contra.

Una altra persona que ha parlat del POUM directament ha estat Jordi Peiró(PSC) a l’article POUM: La hora de la verdad i no va parlar de l’Escardívol fins que se’n va fer referència als comentaris.

Per la seva banda, l’endemà de l’article d’en Jordi Barbudo (o sigui avui), Xavier Corbera(ERC) aprofita per carregar contra ACR i es centra en “les regles del joc” en comptes de parlar sobre el POUM en el mal anomenat article POUM. A mi, des que els vots en blanc no es converteixen en escons en blanc (ni s’aplica cap mesura econòmica contra la mala gestió política, que afecti a les butxaques dels polítics (com els afectaria si treballessin en una empresa i fessin el que fan)), les regles del joc me la porten fluixa. Perquè no és el meu joc, és el joc dels polítics. Uns polítics, d’altra banda, que no tenen cap mirament si són ells les que diuen barbaritats als mitjans de comunicació.

2. De preguntes i respostes
A continuació de la citació anterior, en Barbudo diu el següent:

Crec que el POUM va molt més enllà, per això convido a debatre en aquest bloc sobre la resta del POUM. Què opineu del Parc de ca n’Oriol? Creieu que es planifica suficient habitatge de protecció oficial? Esteu d’acord en construir portals a les urbanitzacions? Creieu que es construiran tots els equipaments marcats? Creieu que alguna universitat està interessada en venir a Rubí?

Sobre el Parc de Ca n’Oriol, crec que s’ha de fomentar exclusivament com a parc natural, evitant-hi qualsevol tipus d’edificació nova i ampliant-hi la vegetació, especialment amb arbres d’espècies autòctones. També s’hauria de fomentar que la gent no el deixi fet una merda després d’anar-hi. Això últim no entra dins del POUM, però ho volia dir perquè em fa una pena horrible cada cop que hi passo en bicicleta.

Parlant d’habitatge la cosa es complica. En principi sóc partidari de deixar de construir. Prou de creixement desmesurat. D’altra banda, en cas que sigui necessari construir a Rubí (el món és molt gran) TOT l’habitatge que es creés a Rubí hauria de ser de protecció oficial.

Sobre els portals… què significa la paraula portal en aquest context?

De si es construiran tots els equipaments marcats només puc dir que penso que probablement sí. El problema és que serà l’any 2030, just quan s’estigui debatent un nou POUM que incrementarà Rubí en 300.000 habitants més i una pila de nous equipaments que seran necessaris per a aquests nous habitants. Així, ad infinitum i ad nauseam. O fins que no hi hagi arbres a Rubí.

I no sé si hi ha cap universitat interessada en venir a Rubí. Suposo que si se li paga prou diners o se li dóna prou facilitats, fins i tot la de Harvard hi vindria.

3. De quan és bo donar una opinió i de quan no.
Un dels comentaris a l’article original d’en Barbudo, l’ha fet el Jordi d’El Bioc. Hi deia:

Bé, suposo que la gent no té ni idea de què és el POUM perquè el que interessa al PSC és aprovar-lo amb un pim, pam, poum! i que el ciutadà “normal” ni se n’assabenti. Sinó encara dubtaria les pròximes eleccions.

Això lliga amb la meva percepció general sobre el tema. És curiós que es digui que no és bo criticar el POUM abans d’aprovar-lo (Peiró dixit), perquè un cop aprovat se’ns dirà que ho hauríem d’haver dit abans.

4. De models externs
El Bioc, avui mateix, ha publicat un article que duu per títol Jo i el POUM. En aquest article, en Jordi ens hi diu que el POUM li sembla basat en el model de ciutats com Sabadell i Terrassa.

Això no ens hauria d’estranyar perquè ambdues ciutats tenen el mateix partit al capdavant del govern, el PSC-PSOE.

Però el problema és que per a Xavier Reinaldos(CiU) el model per a Rubí és el de Sant Cugat. (Encara pitjor, Andreu Hernández(CiU) creu que “Rubí és una gran ciutat i una ciutat gran”.)

Hi ha algún polític en aquest poble que tingui idees pròpies sobre Rubí?

5. De la dualitat poble-ciutat
Per acabar per avui, només vull fer referència a l’article inaugural del blog Rivo Rubeo d’Arés Tubau(ERC). Es diu Hi havia una vegada… i hi diu:

Rubí, el meu Rubí, és així. Una ciutat en dimensió, però un poble en relació. Ens agradi o no (a mi he de dir que si) aquí encara funciona allò de “Aquell noi…ah, si, és de cal fulanito. Saps qui vull dir? si, home, el que li deien el camacurt. Però que va marxar a Barcelona i va tornar uns anys després casat amb una de la capital!”.

Dubto que amb el POUM això continuï sent veritat gaire temps més. Diguem adéu a la dualitat poble-ciutat. T’és igual, Arés?

Vull felicitar a l’Ajuntament. Però no a tot en ple perquè això seria agosarat, injust, immerescut i inexplicable. Així que felicitaré només al Comissionat per a la Societat de la Informació.

Aquesta felicitació insòlita, i que no té cap ànim d’assentar cap precedent té el seu origen en un paquet rebut aquest divendres. Per desgràcia, el paquet no contenia els 200.000 euros que acostumo a cobrar per cada article de joia i alegria que tan caracteritza aquest vostre blog, però tanmateix crec que és prou interessant.

En resum, un parell de llibres, un CD i una nota d’en Martí Pujol. El llibre important, el gruixut, es titula Iniciació al programari lliure, i està escrit per Quim Gil. Aquest llibre, després de fer una introducció al programari lliure en general, ens fa cinc cèntims del Firefox, el Thunderbird, l’OpenOffice, el Gaim, el Gimp i l’Inkscape. L’altra llibre, intitulat Manual de serveis de Rubidigital i escrit per Xavier Conde i Francesc Dorca, ens parla de Fem Xarxa i del CD, que porta una Ubuntu. Els dos llibres es poden descarregar gratuïtament en aquest enllaç.

No estic segur de qui l’ha rebut. De fet sóc l’única persona que conec que l’ha rebut i, a més, amb destinatari explícit; no com el bestseller bestsender i mai mai mai electoralista Una ciutat en transformació. Suposo que deuen tenir les meves dades al Rubí+D o alguna cosa així.

Sigui com sigui és una bona iniciativa de cara a familiaritzar a la població amb l’ús d’eines no privatives i d’incrementar l’ús d’internet, encara que sigui amb els serveis de Rubidigital, que a mi personalment no m’agraden.

I per a que veieu com de bona persona puc arribar a ser, faré una proposta. I positiva. I inspirada pel disseny dels llibres. Resulta que a la portada i a l’inici de cada capítol hi apareix una placa d’aquestes que diu el nom dels carrers de Rubí, de les velles, és a dir de les maques, és a dir de les marrons, però canviant el nom del carrer pel del tema que tracta. Per exemple, a la portada del llibre gros hi diu “Avinguda del programari lliure” i a dins hi tenim els carrers del Firefox o del Thunderbird.

La proposta és que un carrer d’aquests nous que es crearà gràcies al puto POUM sigui anomenat “Carrer del software lliure”. I si fem cas al Termcat, que sembla que sí, doncs “Carrer del programari lliure”. Es podria convidar a Richard Stallman a la inauguració i fer que Rubí sortís per la tele.

I aquest cop no seria per un assassinat.

3 de gener. Rebo una carta d’ella, després de sis mesos. Llavors, quan ens vam conèixer, ella tenia dubtes sobre si continuar amb la seva parella. I l’endemà d’anar-nos-en al llit em va dir que havia decidit continuar amb ell. Així va acabar la millor setmana de la meva vida.

Em sorprèn que es dirigeixi a mi per carta, tanmateix no em sorprèn que el sobre contingui quinze folis escrits per davant i per darrera amb lletra menuda, numerats per pàgina. A la meitat de l’anvers de l’onzè foli — pàgina vint-i-una — s’hi aprecia un canvi de bolígraf. No em sorprèn perquè així de llargues eren les nostres converses. Eren nits senceres mirant les estrelles sentint tan sols les nostres veus sobre el lleuger xiuxiueig de fons de la ciutat adormida. Fins l’alba i més enllà. Excepte l’última nit, clar.

Llegeixo la carta. Comença preguntant-me com em va la vida i després explicant-me una mica com li va la seva. Em diu que troba a faltar les nits de l’estiu que ens vam conèixer. Com jo des que no l’he tornat a veure.

Com a les nostres converses, la carta passa d’un tema a l’altre, analitzant-ho tot a la cerca dels ets i els uts, passant pels its i els ots, provant de trobar la manera de fer que les coses funcionin, encara que només sigui en teoria. Fins i tot, algun cop fa servir frases com “tu diries això”, com volent dir que, en el fons, aquesta carta és un diàleg entre nosaltres dos.

Parla de la violència al món, dels problemes econòmics, de molts temes que també deuen haver ocupat les columnes d’opinió dels diaris. Coses concretes i coses més abstractes. Estats Units contra el món. Espanya i Catalunya. Colòmbia, Nicaragua, la Xina. Els telèfons mòbils. Les farmacèutiques que posen els diners per davant de la salut.

Mentre llegeixo ja vaig pensant en tot el que li respondré, en el que crec que té raó i en el que crec que no en té. Fins que arribo a l’última pàgina on hi llegeixo que em troba molt a faltar. Aquí no hi diu res de les nostres converses: em troba a faltar a mi. Dedica tres línies i mitja per dir això, com si no s’atrevís a dir-me que m’estima o com si s’ho estigués pensant. De cop, la resta de la carta perd importància. És com si no l’hagués llegit. Acaba enviant-me tres petons d’angloparlants en forma d’ics. I després una postdata que diu: “PS: Etc”.

Etc? Com que etc? Què vol dir amb etc? Per què no diu, per exemple, “estic tant confosa…”? Jo estic tot confós, ara. Ah!, penso, potser ho està dient. No són la e, la te i la ce les tres primeres lletres de “estic tant confosa”? Un dia, recordo, vam parlar dels acrònims, acròstics i demés artificis. Que si ara era quan Renfe volia dir, més que mai, Roguemos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados (i ho vam intentar canviar per alguna cosa que fes referència a les catenàries, sense èxit). També que era molt trist que tanquessin una pàgina d’humor d’internet on hi deia que Sgae significa Siempre Ganamos Algunos Euros.

O sigui que bé podria ser que aquella postdata fos un missatge amagat. Per exemple, mantenint-me en el possible rerefons romàntic de la carta, etc potser vol dir El Teu Cony. O no, perquè no és exactament romàntic. Això voldria dir que ella es considera el meu cony (perquè jo no en tinc pas). També podria voler dir, seguint en aquesta línia, Els Teus Collons potser perquè els troba faltar des d’aquella nit, per a mi, màgica. O Els Teus Cagallons. No, això no.

Poc a poc començo a pensar que aquest etc no implica res romàntic. Potser té a veure amb algun dels mil temes de què ha parlat a la carta. A veure… potser Espanya T… Catalunya. Quins verbs comencen per T? Tenir, tutelar, tiranitzar, teologitzar, terroritzar, transformar, transfigurar, trastocar, tirotejar, tresorejar, trepitjar, tombar, trencar, torbar, tòrcer, trair. Vaja, tots els que m’han vingut al cap fan quedar malament a Espanya. Espera… no. També hi ha tranquil·litzar. O millor encara: trempar. Espanya trempa Catalunya. No ho veig clar, no.

Oh! També podria ser un parent d’E.T. l’extraterrestre. Potser en la tercera versió, la versió C. Tenim l’ET-A, l’ET-B i, finalment, l’ET-C, l’extraterrestre que parla basc. Uf! No. Massa suat això. Potser una matrícula de cotxe? No, no pot ser: a les matrícules espanyoles de tres lletres no hi apareixen les vocals. Potser està parlant de la teoria de la relativitat? La e bé podria significar Einstein o energia i la ce és, evidentment, la c al quadrat de la famosa fórmula que s’ha estampat en nombroses samarretes. Recordo haver-li dit, en broma, que potser Einstein només volia ser dissenyador de samarretes. Com el Che, que va ampliar el repertori a pòsters i adhesius. Einstein Transmet Coneixement? Eh, tu, Che?

Una altra possibilitat és que utilitzi anagrames (perquè estic convençut que això és un missatge en clau). Etc no en té gaires que vulguin dir res, em sembla. Ect, Tec, Tce, Cet, Cte. De les cinc possibilitats només dues crec que poden tenir sentit: Ect i Tec. I, per ser sincers, l’única cosa que em ve al cap d’ect és que sigui l’abreviatura d’ectoplasma. O sigui que hauríem d’anar a per tec que, llegeixo al diccionari, pot voler dir a) Menjada abundosa, b) 1) Un arbre caducifoli que bla, bla, bla o b) 2) La fusta de l’arbre de b) 1). D’entrada em decanto per a) fins que m’adono que es refereix a argot d’hoteleria i jo amb un petit entrepà de fuet en tinc prou per sopar.

Ofuscat, sense treure l’entrellat de la misteriosa etc, decideixo escriure-li una carta.

Estimada Txell Corominas,

estic terminantment content. És tan curiós, és tan colpidor, el teu comunicat… Espero, tal com esperes tu (crec), explicar, transmetre, com estimo terriblement cada estona teixida, conviscuda en tan compenetrada, especialment tendra, companyia. Etcètera.

Teu,

Carles.

—

19 de gener. Em torna contesta. La carta pesa menys. L’obro. Hi diu:

Estimat Carles,

veig que has entès el missatge. Estic segura que no t’ha costat gens adonar-te que, amb aquella postdata, estava recordant la nit que acabàvem totes les frases dient etcètera. Recordes com vam riure? Va ser un moment meravellós. Ara estic convençuda que estem fets l’un per l’altre. He deixat al Josep. Truca’m al [número censurat perquè no vull que la molesteu].

T’estimo,

Txell.

En realitat no recordava això de l’etcètera. Efectivament, recordo (i sé de fa anys, com tothom) que etc vol dir etcètera però no vaig recordar aquest moment meravellós. Potser perquè per a mi no va ser gens meravellós. Només una gracieta. D’altra banda tots aquells dies van ser meravellosos i en conseqüència decideixo trucar-la.

El telèfon comunica.

Freitag, 13.04.2007
Per a acabar la setmana, res millor que tres cites amb tres dones diferents que estan deleroses d’ensenyar-nos els seus pisets. Frau Seitz, Frau Palsrok i Frau Friesenbischler.

El primer pis, el de la senyora Seitz, és al districte 3, no gaire lluny d’on residíem fins que van arribar els temps millors en que vam tenir pis propi. I que no és el de la senyora Seitz. Recordo que vam entrar a l’edifici i que havíem de pujar en ascensor fins al sisè pis. Llavors, una dona que devia ser-ne veïna va entrar-hi i després ho vam fer nosaltres tres. La dona es va enfadar i va rondinar i va assenyalar un cartell on hi deia que només hi podien pujar 3 persones. Conseqüentment, va sortir de l’ascensor i va pujar a peu. O sigui que gràcies a nosaltres va fer esport.

Frau Seitz per la seva banda era una noia jove que no dominava l’art de vendre o encolomar pisos a la gent. El pis, per la seva banda, havia patit la seva última reforma als anys setanta i, per tant, que estigués moblat no era un avantatge. I tenia una Provision de 2473,41 euros.

Després ens vam dirigir al districte 5, on ens vam trobar amb Frau Palsrok, també d’una immobiliària. Frau Palsrok era una dona que se la veia forta i molt morena pels estàndards austríacs. Quan no ensenyava pisos, probablement els construïa ella soleta. El pis que ens va ensenyar era molt maco, gairebé tant com el que sí que ens van ensenyar Frau Kreuter i la seva inseparable companya. I estava en una situació molt millor. I era més barat.

Però no tenia cuina. Frau Palsrok ens va donar dues opcions al respecte. A saber: a) Fèiem nosaltres la cuina i ens estalviàvem el primer mes de lloguer o b) Ens posaven uns fogons i un forn i a tirar milles i no ens estalviàvem res.

Nosaltres li vam contestar que c) No ens interessa ni a) ni b). I ella ens va respondre d) Quan esteu disposats a pagar?. O sigui que entràvem en el terreny del Truc Número Quatre. Li vam seguir la corrent perquè no hi teníem res a perdre i ens va dir que pel preu que posàvem justament tenia un altre pis, una mica més petit però amb cuina, en aquell mateix edifici. Ja és casualitat.

Vam pujar a l’ascensor, probablement fins al quart pis. Vam entrar a l’habitatge. Tot nou. Entrant pel passadís, a l’esquerra la cuina perfecta, en lluita directa amb la del pis de la Kreuter. El menjador petit però acollidor. A la dreta unes escales. Pugem. Un dormitori petit però acollidor amb un racó que té una finestra. A l’altre costat… un balcó! Petit i que dóna al cel obert però és el primer balcó que veiem des que hem arribat a Viena. Ideal parelles i nosaltres en som una. Ai, Palsrok, Palsrok…

Quan vam sortir d’allà cap a la nostra última cita, de tornada al districte 3, les apostes apuntaven només a dues opcions: Kreuter al 12 i Palsrok al 5. El gran inconvenient del pis del districte 12 era el districte 12. Els inconvenients del pis del districte 5 eren el preu (era una mica més car) i la mida (era una mica més petit). Tots dos tenien una Provision important.

Així que vam anar a ca la Friesenbischler, perquè de fet vivia allà, . No era la propietària del pis, sinó l’actual llogatera, que estava buscant un nou llogater perquè marxava a viure fora de Viena abans del final del contracte. Per estalviar-se de pagar la indemnització de tres mesos a l’administrador, havia arribat un pacte amb ell de manera que si trobava un llogater, amb la qual cosa el pis no quedava buit, ella s’estalviava pagar. A més, ens va avisar de la possibilitat de l’ús del Truc Número Tres: podia haver-hi més gent veient el pis.

Quan vam arribar davant del portal ens vam quedar mirant una mica el carrer. Llavors, una noia va treure el cap per una finestra i ens va cridar. Era ella. Vam pujar al pis. Vam examinar-lo sencer. La cuina estava prou bé. Tot i ser un edifici pràcticament centenari estava ben reformat. Vam fer les preguntes que es responien amb part del paràgraf anterior i algunes altres. No hi havia Provision. Era al districte 3. Era gran. No era car.

Vam sortir del pis.
-A mi m’agrada aquest.
-A mi també.
-Ens el quedem?
-Sí.

Donnerstag, 12.04.2007
Dijous es va presentar com un dia més tranquil. Només havíem de visitar dos pisos.

El primer de la tarda era al districte 2, molt a prop del pis que no vam arribar a veure el dia anterior. Havíem quedat amb Herr Prinz al número 13 de no recordo com es diu el carrer. Vam arribar bé de temps, però no acabàvem de trobar el lloc o, millor dit, no ens volíem creure que aquell fos el lloc.

Caminant pel carrer acordat, resseguint els números senars que presidien els portals dels edificis a mà esquerra, vam arribar a una cantonada on hi havia un bar de nit que estava tancat. Tenia el número 11. El bar quedava per sobre del nivell del carrer i això explicava que hi hagués una porta més enllà, bastant baixa i sense número que devia pertànyer a un magatzem. Per tant el 13, vam suposar en aquell moment, havia de ser a la cantonada del següent edifici. Cantonada que tenia el 15.

O sigui que el 13 havia de ser aquella porta de merda per la que no hi passaríem drets i que pertanyia a un local amb finestretes ridícules arran de terra, sota d’un bar nocturn. Em vaig proposar que si era un broma de càmera oculta, la seguiria i fins i tot diríem que ens el quedàvem. Volia saber què s’ocultava al darrera (o a sota) de la porta que hauria de tenir un 13 a sobre.

Vam aplicar la Regla Universal Dels Quinze Minuts(*), aquella que diu que si un professor no ve en quinze minuts vol dir que està malalt o s’ha mort i que per tant, i això és el que importa, no hi ha classe. Alegria. I com que Herr Prinz no va aparèixer en el temps establert per la Regla vam decidir marxar. Però quan desfèiem el camí, just creuant la cantonada del bar, un crit des de l’altra punta del carrer perpendicular ens va fer girar. Ei! Veniu a mirar un pis?! Sí! Doncs és aquí!

Molt bé. Així és com s’aplica el Truc Número Dos i no com va fer el senyor Mossawat ahir.

Vam entrar al pis i ens hi vam trobar unes deu o dotze persones donant-hi voltes, normalment per parelles. El senyor Prinz practica la tècnica del Truc Número Tres també.

Desgraciadament per al senyor Prinz, però, les cares de circumstàncies dels diferents concurrents a la visita turística pel pis denotaven que l’estratègia no acabava de funcionar, perquè la situació era tan estressant que no volies llogar el pis: el volies cremar amb senyor Prinz inclòs. A més, tot i estar completament reformat tenia una cosa estranya. La cuina estava situada al passadís que connectava la resta d’habitacions. Això, per si no ha quedat clar, no vol dir que s’hi entrés des del passadís sinó que la cuina era el passadís. Per tot això, aquesta va ser l’estada més ràpida que vam fer en qualsevol dels pisos que vam visitar. Sense oblidar que havíem quedat amb Frau Kreuter i companyia al districte 12, més o menys a un a prendre pel cul de distància d’on ens trobàvem. I no volíem tornar a fer tard.

El districte 12, certament, és el pitjor, en quant a situació geogràfica relativa, de tots els que vam visitar. Això ho teníem clar i probablement en parlàvem quan Frau Kreuter i la seva companya van arribar. Després de les salutacions vam pujar al pis que, per sort per a la senyor Kreuter, era un primer.

Impressionant. El millor pis que havíem vist fins al moment. Antic però completament reformat, la cuina preciosa i en un lloc adequat, tot perfecte. Excepte pel districte i la Provision de 2250 euros. Però el millor pis que havíem vist fins al moment, desbancant fins i tot el primer, sense cap mena de dubte. Maleït Truc Número Quatre!

Divendres, l’endemà, última jornada de visites.

—-
(**) Existia la versió Regla Universal Dels Cinc Minuts, molt útil per als impacients.