lluismarti.cat

Així com hi ha peixos que salten fora de l’aigua, sovint tinc la necessitat de pujar un cim i veure els núvols sota meu. Potser per contemplar la inmensitat, potser per creure que el que he deixat més avall ha desaparegut uns instants. Si tot plegat fos així de fàcil, oi? No debades, ho és.

Ara mateix podria baixar una altra vegada al poble i sense dir res a ningú pujar al primer tren que passi. Tant se val la destinació. Al cap d’una estona, quan em cansés de ser allà dins o quan el tren s’aturés en un poble qualsevol que em fes gràcia i on no hi conegués ningú, baixaria. Allà donaria una volta de reconeixement per familiaritzar-me amb el lloc. Si no m’agradés sempre podria agafar un altre tren. Si m’agradés, cercaria una fonda que fes patxoca i demanaria habitació per uns dies.

I escriuria. Escriuria la història que tu i jo hem viscut. Explicaria com em vaig enamorar de tu i com, o això deies, tu et vas enamorar de mi. Les passejades al capvespre. Els petons furtius. Els banys al riu fred. La lluna il·luminada pels teus ulls. La teva mà sobre la meva. Les teves escapades nocturnes quan jo t’esperava a la cantonada. La nostra pell nua i, en aquells moments, una.

Escriuria i escriuria fins a acabar el relat, on va acabar la nostra història. Quan em vas ultratjar sent-me infidel amb aquell gamarús, el pocapena del repartidor de diaris. Escriuria per fer-te veure el mal que m’has infligit.

Però també podria, aprofitant que sóc al cim (al nostre cim) capbussar-me en els núvols i nedar i nedar fins on em deixi la gravetat. I quedar-me allà. I, allà, quedar-m’hi.

—

Per què m’esquives? Per què no deixes que m’expliqui? Només vull una oportunitat. Escolta’m. Llegeix-me, si us plau. Entendré qualsevol decisió que prenguis, però vull que ho sàpigues tot.

El problema va sorgir quan em vas proposar matrimoni. No m’ho vaig haver de pensar gens, com bé recordaràs. Mai havia estat tant contenta com llavors. Quan vaig tornar a casa no podia agafar el son. Plorava d’alegria i em sentia profundament joiosa del nostre amor.

Així em vaig trobar una setmana, com si estigués caminant damunt un mar de boira. Fins que em va venir al cap un fatídic pensament. Tu eres l’únic home amb el que havia estat i, en casar-nos, ja no podria estar amb cap altre. M’agradaria que quedés clar que estava, o millor dit encara estic, enamorada de tu. Però tenia una necessitat, un ànsia de provar què se sent amb altres homes. I no seria capaç de fer-ho un cop casats.

M’hauries d’entendre. Tu ha estat amb altres dones abans que amb mi. I si el que diuen al poble és cert, no pas poques. Però jo no havia estat mai (mai!) amb ningú més. Algún cop he pensat que això és el que més t’agrada de mi, la meva inexpertesa. Abans de conèixe’ns tu vas tastar un munt de dones i per això ja devies estar satisfet. En canvi jo… Jo només t’he conegut a tu.

Et preguntaràs, potser, per què ho vaig fer amb el repartidor de diaris. Perquè no era ningú, pobre. Perquè era inexpert, com ho era jo quan et vaig conèixer. Perquè era el seu últim dia de feina i l’endemà se n’anava a l’exèrcit, destinat a aquesta guerra inútil.

Sé que tot plegat no és pas una justificació. Sé que t’he fet mal, que t’he avergonyit. T’ho podria haver ocultat i no te n’hauries assabentat mai (avui ha arribat la llista dels morts de la comarca a la guerra i el Roger, que és el nom del repartidor, n’és un). Però t’ho vaig voler dir perquè em sentia bruta, perquè em pensava que ho entendries, perquè t’estimo, perquè havia entès que no necessitava estar amb ningú més que amb tu.

Entenc que t’indignessis. Que encara estiguis indignat. Però si mai ha significat res el nostre amor per a tu, espero que canviis d’opinió i que me tornis a abraçar fort contra el teu pit.

L’altre dia estava jugant a un joc patètic a l’ordinador quan m’adoní de la importància que té la desnaturalització de les proteïnes quan són atacades per un àcid així com de la publicació diària de diaris, ja que tot està relacionat, i ningú em podrà dir que no; tothom sap que l’arribada imminent d’armades extraterrestres està íntimament lligada a diversos caps polítics, que l’enroc als escacs és gairebé el mateix que desenvolupar productes altament contaminants a la seu central de la molt grandiosa direcció general de trànsit, que la divisió cel·lular de les cèl·lules és cel·lular perquè no en té cap altre remei, que qui obre una finestra pot ésser gran o pot ésser petit i fins i tot no ésser, que les decisions preses per l’emperador de l’imperi imperant tenen unes connotacions filosòfiques dignes d’un déu de poc abast enfonsat en un mar ple de sucs de fruites tropicals, que si un bolígraf és vermell no té perquè escriure-hi, que si un disc compacte (o un disc versàtil digital) es ratlla i deixa de funcionar correctament el millor que es pot fer és agafar paper de vidre i fregar el disc per la part ratllada i la no ratllada, possiblement no funcioni (segur que no funciona) però t’ho hauràs passat tant bé com en Terminator traient-se la porqueria de les ungles amb la punta d’un míssil; i és més, tothom coneix les similituds entre menjar un entrepà de formatge (amb pernil, salsitxa i fuet) i realitzar una trucada internacional a través d’un telèfon portàtil, com tothom, sense excepció alguna, sap que el perfecte substitut del tomàquet a l’hora de sucar el pa és el iogurt amb gust de macedònia, i que tot això que passa al voltant nostre, de nosaltres, meu, teu, de vostè, del nostre meu teu seu gos i de qui sigui tan mal educat com per no llegir això en tenir-ho davant seu, i tot el que ens rodeja, que quan nosaltres arribem a aquest món hi és i que nosaltres acabarem destruint abans de marxar-ne, és de caire gairebé interdimensional, com si tot allò que un dia aprens i l’altre oblides vagi a parar a una dimensió impossible que podria ésser situada dins d’un llapis situat entre dos eixos absurds (els nostres, d’altra banda, tot i que ens sigui tan difícil de reconèixer per culpa de la supèrbia en que vivim, que sustenta la nostra vida així com la mort) i que un dia, aquell en què anem a la ja coneguda dimensió impossible haurem perdut la partida, sortirà el fatídic missatge “Game Over”, i haurem d’introduir cinc duros més per un forat més imaginari que la gràcia d’un acudit explicat en anglès per un habitant d’una província andalusa; els introduirem i tornarem a començar, i un dia jugant a un molt patètic joc d’ordinador trobarem dins de les nostres ments el perquè del color de les taronges o quan val un plat de llenties en un bar de mala mort en un restaurant del sur del nordest dels Estats Units d’Amèrica Central del Nord, ens adonarem de la brutícia dels vidres de la finestra de la nostra habitació, matarem un mosquit que passava per allà agafant-lo al vol (tacant-los mà amb un petit punt de sang), decidirem en cosa de tres segons què fem aquesta tarda i què no fem, i esperant que arribi l’hora H esdevindrà en el nostre cos una reacció química que ens farà comprovar que la lletra “b” és la segona de l’alfabet anglès i ens preguntarem “per què?”, no trobarem la resposta i continuarem pensant en ximpleries inútils perquè no tenim res a fer a part d’una costellada amb els amics el diumenge vinent on ens adonarem que la nostra panxa és enorme o petita, és igual, però ens n’adonarem i decidirem netejar els vidres amb la suor d’una noia bonica després d’haver netejat els plats amb l’èmfasi natural que provoca l’olor del sabó que s’utilitza per a rentar els plats, aquell sabó de color verd que podria ésser un moc expulsat del cos d’una persona refredada, ple de microbis fins a l’últim àtom que serien capaços d’introduir-se dintre del cos de la noia i fer-la esternudar més microbis immergits en un moc encara més fastigós que el primer, que faria vomitar a tot el món a la vegada deixant el món ple de merda biodegradable i a partir de llavors tothom que anés pel carrer relliscaria i cauria en un enorme bassal de vomitera i vomitaria encara més fins que acabaria traient l’estómac per la boca i –entre sang, àcid; budells i esòfags– s’adonaria que té una úlcera, el portaria a l’hospital més proper i li vomitarien a sobre com si no tinguessin cosa millor a fer; i continuant meditant sobre el futur de la cria de polls en caps amb cabells poc grassos ens adonaríem de la importància de trobar el punt d’inflexió que es troba entre el color negre i el color blanc, buscaríem la definició de la paraula “imagen” en un “Diccionario de la Lengua Española” a l’atzar, faríem cas dels tan típics “véase” i coneixeríem paraules tan formoses i (per què no dir-ho) interessants com “lente”, “espejo”, “correspondencia”, “refrigerancia”, “anteojo”, “microscopio”, “reflexión”, “eje óptico”, “foco”, “equivalencia”, “orden”, “aplicación”, “telescopio”, “ecuatorial”, “micrómetro”, “micrótomo”, “inyectar” o “inyección”, i si més tard ens decidíssim a buscar “micrótomo” ens frustraríem perquè no hi apareix; el més important, però, és que en el fons del nostre cor veurem una llum al final d’un camí molt llarg, i tot acostant-nos a dita llum veuríem alguna cosa més: “220V-40W”, per tant existim.

Com em va comentar l’Enric del Racó del Llibre de Rubí quan me’l va recomanar, aquest llibre és un divertimento. Es tracta d’un llibre molt més lleuger que no pas els d’en Montalbano i, per tant, és bastant diferent al que ens té acostumats l’Andrea Camilleri.

La pensió Eva és un burdell que serveix de fil per narrar diferents històries situades a la Itàlia de la Segona Guerra Mundial. El protagonista, en Nenè, és un noi que va creixent a mesura que avança el llibre i que voldria entrar a la pensió. Però no pot perquè no té divuit anys. D’altra banda, la narració s’aparta sovint del protagonista per centrar-se en altres personatges i situacions.

És un llibre molt planer i fàcil de llegir. I si en alguna cosa s’assembla als llibres del comissari Montalbano (a part que l’escenari principal és Vigata) és la impecable definició dels personatges, sovint un pèl exagerats.

En definitiva, un llibre per passar l’estona, entretingut i amè.

Paraules d’Opòton el vell és la història del descobriment d’Europa (el Vell Aztlan) per part dels asteques anys abans que Colom hagués sortit en busca de les Índies. Un cop hi arriben, se’ns explica com es sorprenen dels costums, objectes i demés que hi havia a la península Ibèrica del segle XV, comparats amb els costums asteques.

Amb aquest llibre, Premi d’honor de les lletres catalanes 1997 però publicat per primer cop el 1968, en Tísner es va enfrontar a escriure com ho faria algú que no està avesat a escriure. Això ho reflecteix de moltes maneres: un cert desordre d’idees, comentaris intercalats sobre pensaments actuals o frases no del tot correctes però que s’acaben entenent. De fet, el narrador i principal protagonista, dit Opòton, acaba fent-se entrenyable, en part per la seva manera de dir les coses.

Precisament a l’inici del llibre (just després de l’Isagoge o pròleg) aquesta manera de relatar de l’Opòton se m’estava fent un pèl pesada. Fins i tot he tingut els meus dubtes i he pensat de no continuar llegint. Però poc a poc, potser acostumat, potser perquè el personatge se m’ha anat fent familiar, i de ben segur perquè la història esdevenia més interessant a cada pàgina, no l’he pogut deixar estar.

A part de la feina que suposa escriure com ho escriuria una altra persona de característiques completament diferents, també resulta un bon exercici intel·lectual imaginar com hauria sigut l’encontre entre persones dels dos continents si s’hagués dut a terme a l’inrevés.

En resum, Paraules d’Opòton el vell és un llibre interessant en diferents sentits i que mostra que Avel·lí Artís-Gener, Tísner, era un mestre de les paraules, no només pels seus famosos mots encreuats.

Sota els núvols grisos, l’oceà colèric arremet contra el penya-segat que delimita pel sud el Golf de les Harpies. Un llampec talla l’aire desentenebrint per uns instants una torre decrèpita que culmina el fall. Com la torre prima, afilada i impossiblement sinuosa es sosté dreta no s’ho explica ningú que l’hagi vist.

Excepte potser el seu amo i senyor, arquitecte i constructor, Sáëîöù. Que, per més dades, és un mag. Però fins i tot ell té problemes per justificar per què la torre no ha caigut a hores d’ara ja que, tot i ser ell qui l’erigí gràcies a mesos de dominació i manipulació de molècules a través de les més obscures arts, ell no l’alçà sinuosa. No havia previst que tingués un nus al bell mig, com si d’un cordill es tractés. Doncs en un principi fou ben recta, sobre una base perfectament circular; però un dia començà a modificar-se’n l’estructura sense que en Sáëîöù ho pogués evitar.

I ara, sota els núvols grisos que escupen llamps tot fent preveure la tempesta de l’any, una figura esvelta sembla que vol penetrar a la torre del mag. Aquesta figura, que rep el nom de Job, està observant minuciosament cada finestra de la torre fins on li permet la seva vista, que no és poc. A l’hora, es concentra en recordar tot el pla barrinat per na Inà i el germà bessó d’ella, n’Inò, un pla que cada cop veu menys com un pla. Tanmateix una estranya por s’apodera d’ell i sense voler-ho comença a recordar com els conegué.

¤¤¤¤

En Job visqué sol al Turó de les Alzines des dels dotze anys, quan la caravana en la que viatjaven ell i llurs pares caigué per un cingle, doncs una roda es sortí del camí. Ell i un dels dos cavalls foren els únics supervivents, però el cavall estava molt mal ferit i l’hagué de matar a cops de destral. En Job es trobà lluny de tot arreu però senyor de sí mateix i aprengué treballosament a valer-se sol, nodrint-se de conills salvatges, mores i d’altres aliments que s’amagaven al bosc del Turó.

Un dia d’exploració trobà un poble a l’altra banda de la carena. No era gaire gran i no en sabia el nom però ràpidament el convertí en una font de menjar. Solia entrar de tant en tant a les dues granges del poble i en robava llet i ous. D’una casa en robava pa, d’una altra formatge i així complementava la dieta forestal que li permeté subsistir durant gairebé cinc anys. Per les nits, observava com les cases apagaven llurs espelmes, ara una ara l’altra, i es preguntava com podia ser que cada dia fos igual per a aquella gent. Per què no eren lliures, com ho era ell. Ara bé, les nits sense lluna o de boira espessa, no podia evitar plorar i enyorar llurs pares així com, sense adonar-se’n, trobava a faltar una mà que el planyés.

El dia que complia dinou anys, tot i que ell no en duia el compte ni feia ús de cap calendari, una noia l’enxampà robant ous. Ell corregué lluny, ella el seguí. En Job pujà dalt d’un arbre amb la destresa d’un esquirol i des d’allà contemplà com la noia arribava fins ben a la vora. Ella es despullà, i completament nua començà a moure’s subtilment i a cantar en una llengua desconeguda però dolça. En Job se la mirava bocabadat, contemplant aquell cos femení pàl·lid tacat de pigues. El llarg cabell de filaments de caoba queia sobre un pit amagant-lo, i el lleuger moviment rítmic dels malucs de la noia l’hipnotitzaren. Baixà de l’arbre sense saber què l’induïa a fer-ho, talment un titella i es plantà davant la noia que continuava cantant. I de cop, ella estava vestida.

–Em dic Inà? Tu com et dius?
–Job.
–Creus que està bé robar ous a la gent?
–No estaves despullada fa un moment?
–Jo? Per què hauria d’estar despullada al mig del bosc.
–I també cantaves i et movies.
–No cantava, t’encantava. I no em movia, et commovia. I així t’he fet baixar.
–Per què? Em vols denunciar? Et podria donar mort ara mateix i ningú no ho sabria mai.
–No em pots matar. Tu no. Ara ja no.
–Sí que puc. És molt fàcil.

En Job acostà la seva mà oberta al coll de la Inà i a dues polzades s’aturà sense poder-hi fer res.
–Què m’has fet, bruixa?
–Calla! –contestà na Inà d’un cop de veu, i després continuà gairebé en un xiuxiueig:– Ja fa temps que t’observo. Com podia ser que desaparegués menjar així com així? Has sigut molt intel·ligent robant tan poca cosa que gairebé ni es notava. Has sigut molt hàbil evitant les trampes que t’havia preparat la gent del poble quan va començar a sospitar que un llop o un altre animal rondava pels voltants. Però un dia et vaig veure. Per això et volíem caçar mon germà i jo. Necessitem algú com tu.
–Com us puc fer menester, jo?
–Acompanya’m.
–Saps que no sembles una bruixa?
–De fet sóc maga.
–Tampoc sembles una maga.
–Perquè només veus la forma. I la forma només és una manera d’amagar la realitat.

Anaren a trobar a n’Inò, de tornada a la granja, i allà conceberen el pla.

La Torre de Sáëîöù és on –segons es diu– el mag que li dóna nom hi té encofurnat el Segon Major Tresor de Maragu. Ningú sap ben bé què ni com és aquest tresor, probablement sigui una joia màgica, però el que sembla segur és que es troba a la Torre. Torre que, com tota bona torre de mag, resta protegida amb màgia.

N’Inó i na Inà pretenien aconseguir el tresor i estaven disposats a compartir-lo amb en Job. Però no perquè fossin bona gent, ni perquè en Job els caigués bé. Perquè ells no podien entrar a la Torre. Ho havien intentat un parell de cops, però no pogueren creuar ni la porta d’entrada. I és que la porta romania segellada amb un encanteri tal que la porta no podia ésser traspassada per cap mag (excepte en Sáëîöù) però només es podia obrir amb un encanteri. La grandesa d’en Sáëîöù fa que sigui un dels pocs mags capaços de fer encanteris amb excepcions, talment un filòleg que redacta regles d’ortografia.

Per tant, la primera part del pla consistia en que en Job entraria a la Torre, gràcies a no ser mag i a la clau mestra amb encanteri incorporat que n’Inó prepararia a consciència. I, com que no sabien què més hi havia dins la Torre, la segona part del pla es reduïa a desitjar molta sort a en Job i també a una trista mirada de na Inà que li fes creure al lladre dels ous que li importava molt la seva vida i que, si tot sortia bé, hi hauria sexe desmesurat, apassionat o el que la seva imaginació li donés a entendre. En el fons tant se val perquè ella no pensava ni tocar-lo. També li prometeren que resarien molt als Déus, tot i ser conscients que als Déus no els interessen pas llurs pregàries i que, per tant, no resarien. En definitiva, pla potser no era la paraula més adient.

¤¤¤¤

Per fi, ara sí, la pluja escomet contra el món amb tota la fúria dels Déus i en Job decideix que és hora d’entrar, tot i que comença a desconfiar del pla com a tal, i acomplir la promesa que li féu a na Inà –sobretot a na Inà– i a n’Inó. Es dirigeix a la porta. En Job treu de la bossa que du penjada a l’esquena la clau mestra. L’encaixa al pany, la gira i la porta s’obre. Ha funcionat. Ja és dins. Amb l’ajut d’una esca encén una torxa que hi ha a la paret. Fins aquest moment tot ha resultat tant planer que torna a creure en el pla. Però les escales li fan pensar, per la seva pròpia construcció, que la part planera s’ha acabat. Tot seguit, d’esma, emprèn la pujada escales amunt, que semblen girar infinitament cap a l’esquerra.

Mitja hora més tard s’atura per primera vegada. Mira a dreta i esquerra, a munt i avall pel forat de l’escala, però no hi veu res sospitós. Llavors es mira la torxa de la qual en queda poc més que la meitat i s’adona que no n’ha vist cap més enlloc. Es pregunta com s’ho farà quan es consumeixi el que queda. És moment de tornar enrera? Decideix que no, a cegues pujarà a munt i, si cal, esperarà que el matí entri per les finestres. Finestres que, per cert, no s’ha adonat que cada cop que en passa una de llarg desapareix.

No encontra habitacions però no ho troba estrany. La torre és massa prima i sembla que les parets només serveixin per sostenir l’escala. D’altra banda no es sent massa cansat, en part gràcies a la vigoria que la vida al bosc li ha donat, en part per un beuratge preparat per na Inà.

Tot d’un plegat les escales no només giren cap a l’esquerra sinó també cap endavant. Ha arribat al nus. S’atura.

Seu a l’últim esglaó paral·lel al terra del Món i comença a pensar. Si intenta saltar, caurà forat avall o com a molt, a uns esglaons per on ja ha passat. I, per cert, no hi havia una finestra allà baix? A més, no hi ha prou llum per percebre si hi ha cap sortint a la paret on agafar-se. D’aquesta manera el temps passa i ell rumia que rumiaràs. La torxa s’està apagant. Comença a veure-ho negre.

–Per tots els excrements de truja! — crida desesperat.

Llavors aixeca el cap lentament com qui s’ha adonat que darrera hi ha algú amb un ganivet i que no tindrà miraments a utilitzar-lo. Gira el cap amb cura i incredulitat i veu una torxa apagada, nova de trinca, penjada a la paret. Sense preguntar-se com ha aparegut (abans no hi era però prefereix creure que no s’hi havia fixat) s’apressa a encendre-la amb les restes de la torxa que duu a la mà. Després continua assegut pensant i pensant.

Al cap de poc més d’una hora, la segona torxa comença a fer figa com la primera i ell no ha trobat cap solució. Aclaparat, mira l’interior del nus i, uns deu esglaons més endavant –o potser seria millor, ateses les circumstàncies, dir al desè esglaó a partir d’on es troba– hi albira una altra torxa. Per sort, fins a aquell esglaó, recolzant-se contra la paret, sembla que s’hi pot arribar.

S’aixeca i comença a caminar amb cautela cap a la tercera torxa. Puja uns quants esglaons i aleshores s’adona que no li cal repenjar-se a la paret. De fet, si es posa ben dret no cau. Clar, pensa, és una torre màgica. Així que prossegueix endavant (és a dir, amunt, a l’esquerra i canviant de moment angular a cada esglaó) fins que arriba a la nova torxa. L’encén i continua caminant, primer sense pressa, però després corrent, confiant plenament en la màgia que no entén.

Acaba el nus i continua escales amunt. Cada cop que una torxa s’està acabant n’apareix una de nova. Les finestres continuen desapareixent. Però ell continua amunt entusiasmat amb la idea que no hi ha cap perill real, que tot són aparences i que tot anirà bé. Fins que les escales s’acaben i només veu un porticó que li permet traspassar el sostre.

L’obre, puja d’un salt. L’estança és plena de torxes enceses que l’enlluernen de tan acostumat a la foscor com està. Però sobretot, l’estança està plena d’elefant. D’un elefant. L’Elefant de la Torre.
–Benvingut –diu l’Elefant.
–Hola? –pregunta en Job al Món en general.
–Hola, Job.
–Mmmm, ets un elefant que parla?
–Tu que creus?
–Que sí.
–Doncs llavors sóc un elefant que parla. Què hi has vingut a fer aquí?
–He vingut a buscar joies, or, objectes màgics, coses d’aquestes.
–D’això no n’he vist pas res.
–En aquest cas no m’ets de gran ajuda.
–I què faràs?
–Marxar no puc, perquè he de complir una promesa. Per cert, ets tu el que fa que les coses apareguin i desapareguin en aquest lloc?
–No.
–I qui ho fa?
–La màgia d’en Sáëîöù.
–I tu qui ets?
–Ara sóc l’Elefant de la Torre.
–I abans?
–Abans no ho era pas.
–I qui eres abans?
–Abans era l’Elefant de la Còpia de Seguretat, fins que en Sáëîöù amb va tancar aquí.
–I per què et deies l’Elefant de la Còpia de Seguretat?
–Per què sóc una còpia de seguretat del coneixement d’en No-Res, Gran Déu Creador de l’Univers. I perquè sóc un elefant. De fet, el meu nom complet actual és l’Elefant de la Torre Anteriorment Conegut com a Elefant de la Còpia de Seguretat, tot i que Encara és una Còpia de Seguretat Però una Mica Defectuosa.
–Gargalls de gos panxut!
–Això és una pregunta?
–No, no. Però pensant-ho bé, tot això ara m’és igual. Jo el que vull saber és on és el tresor d’en Sáëîöù.
–És en aquesta sala.
–Abans m’has dit que no l’havies vist.
–Abans m’has dit que buscaves joies, or, objectes màgics, coses d’aquestes. No has dit pas res del tresor d’en Sáëîöù.
–Ah! Llavors és un altre tipus de tresor?
–Sí.
–I com és aquest tresor?
–Com un elefant.
–Tu ets el tresor?
–Sí.
–I quin tipus de tresor ets?
–Del tipus paquidèrmic, segons sembla. Però potser t’agradaria més sentir que sóc un tresor de coneixement.
–Què vols dir amb un tresor de coneixement?
–Que jo ho sé pràcticament tot.
–I això què vol dir?
-–En aquest cas que jo sé tot el que sabia en No-Res, Gran Déu Creador de l’Univers en el moment de crear-me, ara fa uns quants milers d’anys. I llavors Ell ja sabia pràcticament tot el que sap ara. També he de dir, que hi ha coses que se m’han esborrat.
–Quines?
–No me’n recordo.
–I per què tens forma d’elefant?
–Suposo que és millor un elefant que no pas un bolet. Tens res contra dels elefants?
–No, i ara!
–A més, la trompa és molt útil.
–Ja m’ho penso… Llavors… si tu ets el tresor… l’única cosa que he de fer és treure’t d’aquí. El problema és com.
–Sí, aquest és el problema.
–I com ho puc fer?
–No pots pas.
–Per què?
–Perquè la màgia d’en Sáëîöù em té atrapat a la Torre. Això sense tenir en compte que no passo pas pel forat.
–Doncs ara sí que no sé què fer.

Els dos resten en silenci. En Job intenta mirar-se el dilema des de tots els angles que li venen al cap, però no aconsegueix trobar-hi cap solució. Com endur-se un elefant que no es pot endur. Na Inà, ah!, na Inà. Segur que ella sabria que fer si fos aquí. I si no sabés què fer, com a mínim seria a prop i potser la podria abraçar i sentir el seu cos com mai l’ha sentit. Cosa fàcil, perquè mai l’ha sentit.

Na Inà. Com pot ser que en un cos que identificaries amb el d’una jove pagesa de bon veure hi hagi un poder capaç de tot? Això!
–Una pregunta.
–Respondré totes les que em demanis.
–Gràcies. Tu tens forma d’elefant.
–Sí.
–Però el tresor en sí, no ets tu.
–Sí que ho sóc.
–Vull dir que la forma no és el més important.
–Per mi ho és bastant. Si fos un escarabat ja m’hauries trepitjat fa una estona.
–Vull dir que el que et converteix en un tresor és el teu saber, no la teva forma.
–Sí.
–Per tant, si m’expliques tot el que saps, em podré endur el coneixement i, per tant, el tresor.
–Sí.
–Doncs va, comença a explicar, tinc bona memòria. Comença des del prinicipi.
–Quan no existia la llum ni la foscor, quan no existia el què ara es coneix, no existia res. De fet, existia el No-Res. I un dia, el No-Res, que s’avorria perquè estava sol i ni tan sols sabia on era perquè no existia enlloc ni sabia quan hi era perquè no existia el temps, decidí crear alguna cosa. El temps creà. El temps perquè anava d’intel·lectual llardós que creia que estava per sobre de tot. Per sobre de què o de qui? Perquè, és clar, no existia res material, ni tan sols Ell. Però ara ja tenia temps per pensar…
–Espera, espera. Quan dura la història?
–Molt.
–Com de molt?
–Infinit.
–Doncs deixa-ho estar. No és viable.
–No, no ho és pas.
–Hi ha alguna manera més ràpida per a que jo tingui tota la informació que tu tens?
–Sí.
–Quina?
–Que em matis.
–Però si et mato, com obtindré la informació?
–Doncs resulta que en el moment just anterior al que mori, tota la informació serà transmesa a aquell qui em mati i passarà a ser una Còpia de Seguretat.
–I com és que en Saëîöù no t’ha matat per a saber tot el que saps.
–Perquè no sap que això és el que succeeix quan se’m mata. Suposo que no té la pressa que tens tu.
–Suposes?
–Sí, ja t’he dit que se m’ha esborrat informació.
–D’acord. Llavors, t’he de matar?
–A mi no em fa cap gràcia, però suposo que hi estàs obligat per les circumstàncies.
–Un altre cop suposes.
–Sí.
–I com et puc matar?
–De moltes maneres, la veritat. I no és que em faci pas especial il·lusió comentar-ho.
–De quina vols morir?
–Jo no vull pas morir.
–De quina manera preferiries morir?
–No prefereixo morir pas de cap manera. Si em vols matar mata’m, però decideix-ho tu. Gràcies per la deferència, de totes maneres.

En Job treu un ganivet llarg de la motxilla i s’apropa a l’Elefant.
–Em sap greu, però he de complir una promesa.
–Ho entenc. Tu fes. De totes maneres jo em copiaré dins teu i serem un nou ésser amb la teva forma, i el teu cervell però amb un suplement extra de memòria.

En Job comença a punxar la pell de l’Elefant per allà on pot. La pella és realment dura.
–Per no allargar-ho massa, et diré que una mica més a l’esquerra hi tinc el cor.
–Gràcies.
–A disposar.

Txac. L’Elefant cau a terra i el cop ressona per tota la Torre. A en Job li apareix un mal de cap terrible i es desmaia caient sobre la sang de l’animal mort. Una estona més tard en Job és el Tresor.

Es desperta. S’admira de tot el coneixement que té. Sap tot el que succeí des dels inicis dels temps i part del que succeirà. Com funciona l’Univers. Com és l’Univers. Excepte algunes coses que s’han esborrat.

S’aixeca i es dirigeix al porticó per sortir. Quan gairebé hi és s’atura i es gira per mirar l’elefant que, d’alguna manera, ara forma part d’ell. Per algun motiu, troba a faltar un a trompa que mai ha tingut. Llavors s’adona que hi ha una cosa que no sap i que li agradaria molt saber. Ara ell és el Tresor, això ho té clar. El que no té clar és si la màgia d’en Sáëîöù afecta a l’Elefant o afecta al seu coneixement. És a dir, si podrà sortir de la Torre o no.

Però només hi ha una manera de saber-ho. Intentar-ho.

Jo no sé ballar (excepte la jota aragonesa que vaig aprendre a Cáceres) i les discoteques no m’agraden. Però ahir vam anar a una discoteca. Sabeu que hi havia una discoteca a les Espanyes que se l’anomenava la catedral del techno? Doncs allò d’ahir de Viena devia ser una ermita.

Entrant t’hi trobes la barra, que continua per una passadís cap a la dreta i aquest passadís desemboca a la pista de ball. Allà, al fons, hi ha l’altar un petit escenari on s’hi troben els dejotes. Davant i als costats, hi ha una mica d’espai perquè la gent pugi i hi demostri la seva vàlua com a ballarins. Aquest és el cas d’un parell d’amics (amics entre ells, no nostres). El més divertit dels dos portava camisa rosa i anava una mica espitregat. Aquest noi, que devia estar al voltant dels vint anys, em va demostrar que ballar techno és fàcil.

Molt fàcil. Primer de tot has de tancar la boca i prémer els llavis amb força tot estirant-los endavant, com si volguessis fer un petó a algú que estigui molt lluny. Si et fas mal millor, perquè podràs reprimir el dolor i així oferiràs una mirada una mica més sensual, com si estiguessis a mitja picada d’ullet. Si a això hi sumem una lleugera elevació de pòmuls, tothom veurà que ets d’allò més guai.

A més, cal moure certes parts del cos, a poder ser extremitats. S’entén per extremitats braços i cames. En el cas concret del braç dret (es pot utilitzar l’esquerra només en cas de cansament), aquest s’ha d’aixecar de tant en tant a l’hora que se li transmet un subtil però sec vaivé rítmic. A partir d’aquí, el que compta són els moviments propis de cada mascle en particular, moviments que poden ser de major o menor dificultat i on hi poden intervenir diverses parts del cos en la mesura de les possibilitats de cadascú. Tot plegat hauria d’atraure les femelles humanes. I sobretot –sobretot!– has de creure que no estàs fent el ridícul: és l’única manera que la resta puguin arribar a pensar, encara que sigui per casualitat, que no l’estàs fent. Diria que l’ús d’alcohol és recomanat en dosis moderades-altes (no massa altes) per a ambdós sexes però probablement per motius diferents.

Tot això ho vaig aprendre després d’uns segons de veure el noi de la camisa rosa. Gràcies, mestre. Ara ja sé ballar techno, la dansa més bella que es fa i es desfà.

A banda de la gent de l’escenari i demés gent que ballava a la pista, en un racó hi havia una parella a la que només li faltava un llit i li sobrava una discoteca. O, ben mirat, ni els feia falta el llit ni els sobrava la discoteca i la minifaldilla d’ella era la peça de roba més adequada a les circumstàncies, sobretot si no portava calces, fet que desconec però que diria que no. En canvi, al nostre costat dret, un grup d’austríacs format per dues noies i dos nois havien esdevingut personificacions de l’avorriment i mostraven unes cares de tedi que convidaven a ensopir-se. Uns tant i d’altres tan poc.

De tant en tant, una màquina de fum en treia. Això em va fer recordar un concert amb els Vaya Tela al Guitar Player de l’Hospitalet on també hi havia un màquina de fum inesperada que feia que et quedessis quiet per no fotre-li un cop al company del costat amb el mànec de la guitarra o del baix. Per sort, al bateria no se li va escapar la baqueta. No l’hauria trobada. En el cas de la discoteca d’ahir l’ús indiscriminat arribava a ser molest per a la respiració.

Per acabar només voldria destacar de la discoteca que la intenció de frec de tothom que passava pel voltant era bastant descarada. I també, que hi ha gent capaç de dur ulleres de sol a la discoteca.

Per cert, el taxi amb el que vam tornar a casa (i que és bastant més barat que a Barcelona) no tenia cinturons als seients de darrera.