lluismarti.cat

La història que segueix explica que hi havia una vegada un escriptor que estava fins als nassos d’escriure sobre escriptors perquè sospitava que, en el fons, escrivia sobre ell mateix, fet que atemptava contra el seu ideal de literatura, la creació d’històries del no-res. D’anar més enllà de la mera unió de paraules que amb una mica de sort mai han aparegut de bracet. I encara anomenar-lo escriptor potser seria sobrevalorar-lo, perquè, diccionari de l’IEC en mà, un escriptor és una persona que escriu llibres, que es dedica a la composició literària. Una definició un pèl ambigua. És necessari escriure llibres per a ser un escriptor o n’hi ha prou en dedicar-se a la composició literària? Cal que el llibre hagi estat publicat en un format tradicional?

Les preguntes no eren debades ja que aquest escriptor(?) que estava fins als nassos d’escriure sobre escriptors i que una vegada hi havia, no havia publicat cap llibre. Sí que havia escrit un munt de relats que mantenia emmagatzemats a l’ordinador. Però no es podia considerar un llibre. Per tant, consultat el diccionari, potser escriptor fracassat seria una manera més adient per a descriure’l. Escriptor en potència, en un feliç dia optimista. Ell n’era conscient de tot plegat i, per això, volia publicar un llibre de totes totes i, conseqüentment, poder-se anomenar escriptor de ple dret. Sense ambigüitats.

Era evident que publicant un llibre l’ambigüitat desapareixeria, per això dedicava molt de temps a pensar com. I un dia que el Martí (perquè es diu Martí, aquest escriptor que estava fins els nassos d’escriure sobre escriptors i que hi havia una vegada) navegava per l’Internet –aquesta vegada no cercava pornografia– va topar amb una possible sortida al seu atzucac. Una sortida anomenada blog. O bloc, pels amics del Termcat. Doncs va llegir que s’havien publicat llibres a partir de blogs. I no només a l’estranger, on aquestes coses són normals perquè allà la gent s’espavila; també a Catalunya. I en català, que encara és més difícil de creure. Amb aquest panorama, no li va costar gens fer-se el conte de la lletera. O del blogger.

Gràcies a aquesta troballa, doncs, erigí un pla que el duria a l’estrellat, bé com a concepte metafòric lligat a la fama, bé com a adjectiu que farà bona companyia a fracassat. El primer punt –i, sincerament, únic– d’aquest pla era crear un blog; i dins el procés de gestació d’un blog hi ha el complicat pas de batejar-lo. Per molt que hi pensava no se li acudia res. Mirava al voltant, com si la inspiració juganera s’estigués amagant d’ell. La síndrome del títol en blanc, que podria dir-ne un exagerat. Fos com fos, es neguitejava perquè no aconseguia trobar cap títol idoni i sabia que el títol és molt important. No és el mateix un blog que es digui Pluges, plugims i plovisqueigs que un que es digui Apunts des de dalt del baobab. I encara menys un altre que es digui La torre de l’elefant o Una fulla voladora. Va pensar a inspirar-se amb llibres que tingués a prop. La sensualitat pervertida donaria un aire eròtic que pocs relats seus tenien. La cuina de l’escriptura, en canvi, donaria un aire massa teòric. Finalment es va decidir per un títol més simple: Històries. Doncs no hi havia de publicar altra cosa.

Escollir on allotjar el blog ho va decidir pràcticament a l’atzar, potser influenciat per qüestions estètiques dels blogs que va anar visitant. Va triar el servei de blogging wordpress.com, i en pocs minuts ja tenia el blog, buit però a l’abast del món. Calia començar a omplir-lo, doncs. Va repassar tots els fitxers de word de la carpeta de relats del seu disc dur. Alguns potser necessitaven una repassada abans de publicar-los, d’altres estaven en un procés molt menys avançat. Un parell de relats els va considerar publicables. En última instància es va decidir per El triangle de les begudes, una història d’un home i dues dones, alcohòlics tots.

I tot i passar dos mesos,  tot i haver publicat un relat per setmana, encara no rebia comentaris. Neguitejat, no fos que el Google no indexés el seu blog, va cercar-hi alguns títols dels seus relats i va trobar que sí que se l’enllaçava, encara que no en primera posició. La qüestió era que es podia arribar al seu blog i que, en canvi, no rebia respostes. Va estar rumiant-hi un temps i es va acabar decidint per mirar blogs que rebessin molts comentaris o que fossin molt citats en d’altres blogs, per estudiar quin havia de ser el seu comportament per guanyar visites.

Xafardejar va ser prou útil. Després de quatre dies i centenars de blogs llegits en diagonal va treure unes quantes conclusions. La primera i més important era que havies de caure bé a la gent i fer-li la pilota, en una espècie de mamada virtual. Al món blogger, com al món real, va deduir, les males crítiques no s’accepten fàcilment per fonamentades que siguin. Per tant, si obres la boca que sigui per xupar una polla o per llepar un cul, i amb una mica de sort acabes fent un ciber-seixanta-nou a través dels comentaris dels blogs.

La segona conclusió a la que va arribar es podria enunciar dient que existien una serie de blogs que, vés a saber per què, tothom llegia, per estúpids, insulsos o egocèntrics que fossin. Era com si tinguessin més fama que altra cosa. Blogs de referència semblava que en deien, però no aconseguia veure de què era la referència exactament, a no ser que fos de si mateixos, que ja seria trist. Per liar la troca una mica, va trobar que hi havia blogs de referència que sí que eren bons. I encara va arribar a una tercera conclusió: major nombre de comentaris no implica major qualitat del blog, ni viceversa.

L’estratègia a seguir semblava clara. El primer que va fer va ser escriure l’adreça del seu blog a la seva signatura dels e-mails. Després va començar a fer comentaris benintencionats a tots els blogs que s’anava trobant i que semblaven tenir certa afinitat amb el seu o amb ell, potser perquè eren de temàtica literària o perquè mostraven idees polítiques afins, o perquè li havien caigut bé. Per arrodonir la jugada, va decidir fer publicitat directa a algunes adreces d’e-mail. En concret, una, la d’en Màrius Talla, un escriptor i ludòpata verbal que també escrivia articles d’opinió en un diari barceloní. Això li passa per publicar l’adreça als seus articles.

I així va ser que en Martí (l’escriptor que estava fins als nassos d’escriure sobre escriptors) va enviar un e-mail a l’escriptor verbívor aprofitant un article que en Màrius va publicar al diari, intitulat Els nous rojos, que parlava dels petits Pares Noel que havien proliferat als balcons de Barcelona en dates nadalenques. En Martí li va enviar un enllaç a un relat seu inspirat precisament pels petits Pares Noel a en Màrius. En el relat, que duia per títol El regal del Pare Noel, un tomàquet anomenat Isidre es convertia en un Pare Noel en miniatura que es dedicava a ficar roba interior femenina a les bústies amb fingits missatges d’amants per veure si la parella que hi vivia trencava.

Buscar, buscar, no sabia exactament què buscava, enviant-li aquell e-mail, perquè no creia que en Màrius en parlés enlloc del seu relat. Ni tan sols no n’esperava cap resposta. Pensava que el més probable era que ni es llegís l’e-mail. I si se’l llegia, que pensés que era d’algú que només volia fer propaganda (de fet, aquest era el cas) i que no seguiria l’enllaç al blog. I encara que seguís l’enllaç al blog, potser no li faria cap gràcia el relat. Però contra totes les pessimistes previsions, en Màrius va contestar. Oh! En Martí es va posar nerviós i va llegir incomptables cops la resposta. Sorprenentment, li havia agradat. A més, l’animava a continuar escrivint. Renoi!

Respondre el correu: tot un error per part d’en Màrius Talla, clar. Perquè l’única cosa que va aconseguir va ser que en Martí (l’escriptor que blablabla) li enviés més e-mails, no només de publicitat dels seus relats (com El camió de Tunis o L’última fulla) sinó de coses que anava trobant per Internet i que creia que li farien gràcia. O, ben mirat, potser li va anar bé a en Màrius, perquè un parell o tres d’articles que més tard va publicar al diari van ser inspirats per e-mails de l’escriptor en potència. A més, en Màrius li enviava e-mails per voluntat pròpia, no només per quedar bé. Clar que els enviava a una llista de correu i era per fer publicitat, però això a en Martí no li importava. O sigui que a les dues parts els estava bé, d’alguna manera, aquest enviar i rebre electrònic.En Martí, després de la primera correspondència virtual amb l’alta societat literària del país, va continuar escrivint i publicant relats al seu blog (gràcies en gran part als ànims d’en Màrius) però encara sense rebre cap tipus d’oferta per fer-ne un llibre. Sí que era veritat que llavors rebia alguna visita més i alguns comentaris. I aquesta és la gràcia tant de ser escriptor com de ser un simple blogger: que hi hagi algú a l’altre costat. I que es manifesti.

Seguint-se l’un a l’altre, els mesos van anar passant mensualment com una nòmina domiciliada a mitjanit de l’últim dia de mes, a la dona d’en Martí li anava venint la regla al mil·límetre, els preus pujaven i els sous no. Passaven les coses que passen quan passa el temps com un mala cosa.

—–

I llavors en Martí rep un e-mail que diu

Apreciat Martí,

el meu nom és Àngela i sóc editora de l’editorial Satèl·lit, segurament ens coneixerà per la nostra col·lecció ‘Semiòtica del nu’. Ja fa uns quants mesos que segueixo el seu blog perquè crec que les històries que hi publica són realment bones, dignes de ser publicades en un format tradicional. És cert, nogensmenys, que algunes s’haurien de revisar una mica de cara a tenir la qualitat que s’espera d’un llibre. Però són petits detalls que no crec que presentin cap dificultat seriosa.

És per tot plegat que m’agradaria parlar amb vostè en persona al meu despatx, de cara a planicar la publicació de l’obra. Si us plau, respongui a aquest correu-e per a confirmar la nostra trobada a les ocines de l’Editorial Satèl·lit el proper divendres 27 de juny a les 7 de la tarda.

Rebi una salutació cordial,
Àngela P. Dolera
Editorial Satèl·lit
Carrer de Fibonacci 8532, 1r 1a
Barcelona
PD: Si us plau, intenti, ràpidament contestar (a poder ser). Gruo rèplica.

Quins nervis! Déu meu! Funciona! Ha funcionat! Què ha de fer ara? Contestar. Sí, contestar. És clar que hi serà divendres 27 de juny a les 7 de la tarda al Carrer de Fibonacci. Qui seria tan imbècil de no ser-hi? “Gruo rèplica”? “Correu-e”?

Una altra pregunta, encara: Editorial Satèl·lit? Que ell recordi no en té cap llibre d’aquesta editorial ni li sona cap col·lecció ‘Semiòtica del nu’. Potser és una editorial nova –especula– que vol obrir-se camí en el pantanós món de l’edició gràcies a noves promeses que trobin gràcies a Internet. Bé, el que importa és que algú vol publicar-li un llibre.

Es passa tota la setmana amb neguit fins que arriba el 27 de juny i esdevé histèria. Quan manquen deu minuts per les 7 de la tarda, es troba al carrer de Fibonacci de Barcelona, just davant del número 8532. Fuma. El temps passa lent i el fum passa als pulmons. Quan queden 3 minuts per les 7 truca al 1r 1a de l’intèrfon. Li obren directament. Llença la burilla a terra i entra. Puja al primer pis i troba la primera porta oberta. Entra i veu una noia angelical d’uns dinou anys darrera d’una taula. Bona tarda, diu ella. Bona tarda, contesta ell, he quedat amb la senyora Dolera a les 7. Ja pot passar, li diu ella amb un somriure a la cara i assenyalant una porta, és aquella porta. Clar, pensa ell, com que és una editorial nova no deuen tenir gaires escriptors i tots saben que ara hi arribaria ell. Escriptor! Jo!, li fa un sotrac el cor.

–Hola -diu mig vacil·lant mentre pica la porta oberta.
–Hola, endavant. Martí, oi? –li contesta una femenina i càlida veu que l’espera asseguda darrera d’una taula.
–Sí. –afirma apropant-se al presumpte editor.
–Sóc Àngela P. Dolera –diu allargant la mà, que s’acaben donant.– Seu, si us plau. Ens podem parlar de tu, oi?
–Sí, clar.
–Bé, bé. Doncs aquí tens el contracte. — li etziba mentre treu un grapat de papers d’un calaix– Has de signar aquí i aquí. També aquí. I aquesta és la còpia per tu.
–Mmmm. Perdona. Però no hauríem de parlar de les condicions, del número d’exemplars de la primera edició, de la distribució, de la meva retribució?
–Ai, els escriptors! Tots sou iguals, eh? Sou gent de lletres i sempre acabeu preguntant pels números. Que si les vendes, que si el tant per cent, que si no sé quins premis literaris no donen cap premi sinó simples avançaments, que si ja me’n fareu prou publicitat… A l’Editorial Satèl·lit tenim una filosofia d’empresa basada en la confiança mútua entre editorial i editat (o escriptor), obrint d’aquesta manera un nou concepte de treball solidari que beneficia el desenvolupament continu d’activitat literària, tot garantint la solvència econòmica de l’editorial i, en conseqüència, repercutint en una major consideració dels professionals de la literatura que en participen. L’Editorial Satèl·lit és una editorial jove, amb empenta, d’idees fresques però de cor calent, que vol obrir-se camí en el pantanós món de l’edició gràcies a noves promeses que trobem gràcies a internet. I el que a tu t’importa, amic Martí, és que et volem publicar un llibre. Oi?
–Sí, però alguns números sí que me’ls podries donar…
–Sí, clar. Mira –li assenyala al contracte– aquí diu que rebràs un 5% dels guanys per vendes.
–I se’n farà promoció?
–Sí.
–A on?
–A la tele, a la ràdio, als diaris.
–I quins relats voleu publicar?
–Encara no ho tinc del tot decidit. Què? Signes?

Atabalat, nerviós i eufòric en Martí signa tots els papers amb una ansietat tremenda, passant-los un a un sense ni mirar-se’ls. Fins i tot signa la taula. Ja li queda poc per ser un escriptor de definició de diccionari sense ambigüitats.

Tornant cap a casa no deixa de pensar en la conversa post-autogràfica, que d’aquí a un mes li enviaran un llibre de mostra fet a partir dels relats del blog sobre el que haurà de realitzar les correccions, i que un cop fetes s’imprimirà una primera edició de cinc mil exemplars, dels quals en rebrà cent a casa seva. També li fa gràcia recordar com l’Àngela li ha explicat l’anècdota d’aquell escriptor que havia escrit un relat sobre uns follets que vés a saber què tenien a veure amb les llums de Nadal i que es dedicaven a fer espelmes. John McCalling es deia l’escriptor. En Martí ja es sentia part del mundillu literari. Ha!

—–

L’endemà al matí, en Martí s’aixeca i encara sense despertar-se del tot, comença a escriure al blog. Escriu un relat sense cap mena de sentit i per sort no arriba a publicar-lo. Tal com quelcom l’impulsa a escriure’l, quelcom l’impedeix fer-lo públic. I sap que són dos quelcoms diferents. El primer ve de fora, el segon ve de dins.

La història es repeteix cada dia i, en conseqüència, no publica res. Així passa un mes.

I el llibre de mostra no arriba. En Martí envia un e-mail a l’Àngela i rep una resposta automàtica on hi diu que l’editora és de vacances. Decideix presentar-se a l’oficina del carrer de Fibonacci i no hi ha oficina. Torna a casa i comprova que encara té el contracte. No sap què fer.

Decideix posar-se en contacte amb en Màrius Talla. Ell coneix el món editorial i sabrà de què van aquestes coses. Li explica una mica tot per sobre en un e-mail. Fins i tot li copia l’e-mail enviat per l’editora. A més, a la postdata, li pregunta si hi ha alguna síndrome segons la qual un escriptor només escrigui bestieses un cop signat el seu primer contracte editorial. La resposta d’en Màrius, sobtada, ràpida i curta, el cita al bar Rock l’endemà a la 1 del migdia. I li diu que porti el contracte.

És llavors, quan rep l’e-mail d’en Màrius, que en Martí decideix mirar el contracte per veure si hi troba res de cap termini. La primera pàgina és plena de paraules buides, però a la segon hi diu:

En Martí dóna la seva ànima a l’Editorial Satèl·lit a canvi d’inspiració infinita; per omnia saecula saeculorum.

Per trencar el contracte: cuina rissoto en molta aigua llardosa.

Seu sense saber ben bé què pensar. La seva signatura i la de l’editor hi són i, per tant, no hi hauria d’haver cap dubte sobre si ho va firmar o no. És ben clar que sí. Però no ho entén. Potser no hauria d’haver signat tan ràpidament. Tot i que sap que no servirà de res, li diu a la seva dona que s’ho miri, i aquesta li confirma que no és boig. Després canvia d’opinió i li diu que sí, que s’ha de ser boig per signar una poca-soltada com aquesta.

L’endemà a la 1, al bar Rock, en Martí espera en Màrius fent un cafè. No tan sols ha dut el contracte, també ha portat els relats que ha escrit aquests dies. En Màrius entra al bar i mira aquí i allà, però no sap quina cara fa en Martí. És aquell home que pren un Jack Daniel’s a la 1 del migdia? En Màrius deu esperar que en Martí, que el coneix per la fotografia del diari li faci un senyal. En Martí aixeca la mà i en Màrius se li apropa. Es donen la mà. En Martí no pot esperar i li entrega el contracte que en Màrius encara està asseient-se.

En Màrius s’ho mira i li demana que li ensenyi els relats. Els llegeix durant deu minuts. En Martí fuma i fuma nerviós. En Màrius no aixeca la mirada ni un moment, i llegeix i llegeix, sembla que sense ordre. Primer endavant, després torna enrere. I després es mira a en Martí.
–Creia que només era un rumor, però es veu que el Diable vol irrompre a la literatura catalana.
–El diable?
–El diable no: el Diable. No havia sentit mai a parlar de l’Editorial Satèl·lit fins que vaig llegir el teu e-mail. Tampoc tenia cap notícia de cap Àngela P. Dolera. Tot plegat em va sobtar i vaig llegir un cop i un altre el teu correu. D’entrada vaig començar a cercar anagrames de satèl·lit. Només en destaquen test lila i llit atès, però cap dels dos ens serveix de gaire. Després vaig seguir amb Semiòtica del nu. Aquí vaig xalar. El primer anagrama notable que vaig descobrir va ser El camió de Tunis.
–El camió de Tunis? –l’interromp en Martí.
–Sí, com un dels relats que em vas enviar fa temps. Però vaig continuar cercant anagrames i saps què vaig trobar?
–No.
–Doncs El dimoni escuat.
–Hòstia!
–No ho vas fer expressament?
–No, és casualitat.
–Jo sospito que això va cridar l’atenció del Diable.
–I creus que és el diable només per aquest anagrama?
–No, hi ha una altra cosa. Suposo que tu també vas veure que la postdata del correu que et va enviar era una mica estranya, oi?
–Sí.
–”Si us plau, intenti, ràpidament contestar (a poder ser). Gruo rèplica”.
–Gruar vol dir ‘desitjar molt’, ho vaig buscar al diccionari.
–És veritat. Però, a més a més, la frase oculta el nom del Maligne.
–Com?
–Veuràs. Si agafes la frase i en treus les comes i els parèntesi, tens 64 caràcters comptant els espais en blanc. Això ho podem distribuir en una graella de 8 per 8, on els espais en blanc es bronzejaran per a esdevenir caselles negres.

En Màrius treu un paper de la butxaca dels pantalons on s’hi pot veure una graella 8×8 com la que acaba d’explicar.
–Fixa’t en la 1 vertical.
–Satanàs!
–Sí! I això no ho és tot. Perquè no només has donat l’ànima sinó que això que escrius és ple de missatges subliminars. Si n’agafem la primera paraula de la primera frase, la segona de la segona i així successivament, mira què es pot llegir: Els adoradors de Déu moriran. El regne de l’infern tornarà.
–Collons! Però una cosa. Sempre havia tingut la sensació que Satanàs o el Diable o qui sigui es presentaria en forma d’home. No de dona.
–Suposo que només és un prejudici. O potser per això el dimoni és escuat.
–I creus que puc fer-hi res?
–El que hauries de fer és trencar el contracte.
–Ja ho he pensat, però aquí diu que per trencar-lo s’ha de cuinar rissoto en molta aigua llardosa.
–Doncs prova-ho.
–I això de l’aigua llardosa, amb què creus que ho he de fer, amb llard de porc o d’alguna altre bèstia?
–No ho sé. Jo sóc escriptor i verbívor. Ni cuiner ni expert en contractes amb els amics de Satanàs.
–Perdona, moltes gràcies. M’has ajudat molt –li diu en Martí més animat tot i no tenir ànima.– Mmmmm. Creus que això de Satèl·lit és una broma referent a Planeta.
–Doncs segurament. I això em recorda que de Planeta en podem fer un anagrama que és alhora escatològic i un pleonasme.

Segueixen parlant una estona de temes verbívors. En Martí s’ha tranquil·litzat en vistes de la possibilitat de trencar el contracte. Convida a en Màrius a una cervesa i després torna cap a casa, on prepararà una mica de rissoto. Abans, però, engega l’ordinador i llegeix el correu. En té un de l’Àngela P. Dolera. O del Dimoni Escuat, ben mirat.

Hola Martí,

per què no escrius al blog? Segur que se t’acudeixen milers d’històries. Publica-les i parlarem del llibre.

Una càlida abraçada,

La teva editora.

PD: En Màrius s’erra.

Mmmm. Podria penjar aquestes històries plenes de missatges subliminars al blog i així publicaria un llibre. Fet i fet, això és el que sempre ha volgut. No importarà molt què publiqui ara, sinó que haurà començat a publicar. Però no. No és això el que vol publicar. Vol publicar les seves històries. No cau a la temptació.

El rissoto no sembla que li faci tornar l’ànima, però li queda molt bo. Una mica greixós. Demà en tornarà a fer ficant-hi més aigua ben llardosa.

L’endemà al matí, però, rep un correu d’en Màrius Talla. Diu

Ja sé què has de fer: agafa la primera lletra de cada paraula de la frase “cuina rissoto en molta aigua llardosa”. Espero que funcioni.

Salut i verbs!

Màrius

Un acròstic, doncs. Que estúpid de no haver-ho vist ell mateix. Agafa el contracte, surt al balcó i pren foc al paper.

——

L’ànima sembla que li ha tornat. Ja fa dies que no escriu històries amb missatges demoníacs. De fet, ja no escriu res. La inspiració ha marxat. Li costa molt, fins i tot, escriure un e-mail d’agraïment a en Màrius. Gairebé l’ha d’escriure la seva dona per ell. Sembla que tingui por a escriure.

En Màrius li contesta que de res. Que s’alegra que tot s’hagi arreglat. I l’anima a continuar escrivint. Sempre ho ha fet. En Martí repassa tots els mails que en Màrius li ha escrit (en resposta a algun de seu) i s’adona que sempre l’ha animat, d’una manera o d’una altra a escriure, probablement guardant-se de fer-li crítiques dures, d’altra banda merescudes, per a no fer-li perdre la il·lusió.

Llavors té una idea: explicarà com, havent muntat un blog, ha signat un contracte amb el Dimoni Escuat i després, gràcies a l’ajuda d’en Màrius ha aconseguit sortir-se’n. Una història sorgida de la vida normal. Sí! I al final, dirà que el protagonista escriu la història que el lector acaba de llegir. O, com que aquest recurs ja ha estat molt utilitzat, potser és millor no dir res.

Perquè de fet, res no ha passat. O no ha passat exactament com s’ha explicat. Per tant, oblida aquesta història. Fes com si no n’haguessis sentit a parlar mai. Només has de saber que el Regne de Satanàs és a punt d’arribar. Lloa el Maligne. Lloat sigui el Maligne per omnia saecula saeculorum. Els adoradors de Déu moriran. El regne de l’infern tornarà. I si no t’agrada aquest relat: embriaga tigres foscos o trasplanta sequoies.

La vida normal és un recull de set relats (sis relats i una postil·la segons la contraportada) de Màrius Serra. El protagonista-narrador dels sis primers relats és un escriptor (sempre el mateix?) que ens explica el procés d’escriure un relat, pràcticament es podrien considerar meta-relats. D’aquesta manera, se’ns mostren els lligams entre la literatura i la vida normal, d’on “la literatura sempre en prové”.

Al primer relat, Transcripció, el narrador explica com a partir de la transcripció d’un somni, somnis, literatura i vida normal es relacionen. Al segon relat, Incert so, l’escriptor protagonista es troba escrivint una història a partir d’una anècdota que li comenta una amiga. Al tercer, Constricció, veiem com es barreja la literatura potencial amb notícies històriques. I així, anar fent.

Potser pel que he dit fins ara, sembla que aquest llibre hauria d’interessar més a escriptors que a no escriptors. No és el cas, de la mateixa manera que El Hobbit no interessa més als hobbits i nans que a les demés espècies. Personalment, totes les històries m’han enganxat de principi a fi. Segurament per la pròpia història, però també perquè no és carregat ni barroc.

Per acabar unes quantes citacions:

Un paio que escriu tres-centes pàgines en francès sense usar la lletra e no pretén pas que després en les llegim.

Els ritus sempre m’han semblat jocs de nen disfressats amb casulles de teixits superbs i els oracles mers mots encreuats amb la solució a la pàgina del futur.

Llegim per saber que no estem sols. Escrivim per desmentir-ho.

La vida normal és l’única vida possible i la literatura sempre en prové, tot i que al final acabi en una altra banda.

Us el recomano.

Necessito tabac. Això resumeix el pensament d’un toxicòman com jo quan els seus pulmons han adquirit un nivell d’oxigen saludable. El pensament és fa més audible quan sap (sé) que s’han acabat les cigarretes. De vegades penso que estaria bé tenir unes tiretes de nicotina d’emergència (entre aspirines i condons) però després recordo el cas d’un amic meu que volent deixar de fumar va començar a utilitzar la nicotina en tiretes que venen a les farmàcies. Aviat es va adonar que s’havia enganxat ell a les tiretes, tal com ell se les enganxava al pit. El frec fa l’afecte, que diuen.

Miro les meves possessions monetàries, perquè es veu que només em queden monedes, i descobreixo (un cop netejat el pis sencer, que ja tocava) sis monedes de vint cèntims, vuit de deu i moltes de cinc. Les més petites les ignoro perquè no funcionen a les màquines (a aquesta hora els estancs ja són tancats). De les més grans no en tinc. I el paquet val dos cinquanta-cinc.

Veient tanta moneda de tan escàs valor recordo un cop, quan el món es mesurava en pessetes (les meves monedes preferides eren les de deu, però no podia estar-me’n de les de vint-i-cinc), que vaig començar a ficar duros en una màquina i m’ho va acabar retornant tot. Per això em preparo la frase que li diré a la persona que m’atengui, esperant que m’entengui, al TelePizza: “Em pots canviar això per monedes més grans per a que m’ho agafi la màquina de tabac?” Dins meu, però, hi albergo l’esperança que no m’hagi d’enfrontar a aital adversitat, confiant que la màquina es preocupi per mi. Tanmateix, donant-hi voltes m’adono que tot això és ridícul. La màquina no em deixarà entaular conversa amb una persona quan una màquina (de tabac) em pot donar tot el que vull.

Entro al TelePizza i veig asseguts al fons un parell de gitanos joves. Penso que, com que no sóc racista, el millor que puc fer és ignorar-los. I espero que els racistes no siguin ells, no sigui que em vulguin robar tot el que porto a sobre o matar-me. Què els diria? Doncs que tinc sis monedes de vint cèntims, vuit de deu i moltes de cinc, i que no porto més diners i que els meus pantalons estan més fets pols que els seus. Intentat que no sembli que sóc racista perquè no ho sóc. A veure si em confondran amb un racista i em voldran matar o alguna cosa pitjor. Les coses clares: la meva mare em comprava uns mitjons boníssims en un parada d’una gitana als encants. Quins mitjons!

I les ulleres de sol (autèntiques Robades-Ban) les vaig comprar a un negre. Per no parlar de les pelis pirata que li he comprat a un xinès, perdó, a un xino. Només hi ha un xino a Espanya i és increïblement ubic. He, he, com que són tots iguals… Ja gairebé és amic meu. Ho seria si no vengués pelis pirata ni fos xino. He pensat, fins i tot, en aprendre el seu idioma ja que, tenint en compte com li costa a ell parlar espanyol i com de poc li costa parlar xino, el xino deu ser més fàcil que l’espanyol.

Així que em dirigeixo a la màquina de tabac i començo a ficar-hi monedes a l’atzar confiant que la màquina no me les torni. Però me les torna. Recordo les paraules que he memoritzat per enfrontar-me al desafiament de diàleg mentre recullo les monedes. Dues de cinquanta? Oh! La màquina em dóna una segona oportunitat. Estimo la tecnologia. Hi fico les noves monedes, el comptador arriba a dos cinquanta-cinc, premo el botó i no, no diu que el producte està esgotat. El paquet de tabac cau com si caigués del cel, talment pedra convertida en pa o potser millor núvols en pluja, i apareix davant els meus ulls.

Ulls que aixeco i es dirigeixen a la porta, sense creuar-se amb els gitanos que em sembla que em miren malament (perquè, tot i que no sóc racista, aquests em semblen dels dolents) i (els ulls) surten al carrer. Junt amb la resta del meu cos. Obro el paquet de tabac que és ros, no negre, i m’encenc una cigarreta.

El cervell torna a funcionar. A veure si cobro d’una vegada i puc comprar una mica de costo al moro aquell, que tot i ser moro és bon tio. Em sento bé perquè fumo. Però també perquè tinc l’agradable sensació que no sóc racista.

—–

Nota: crec que no hauria de ser necessari, però havent vist que hi ha gent que té dificultats per separar entre realitat i ficció (i no parlo dels lectors habituals d’aquest blog sinó del món en general), diré que la primera persona del relat “Racista, jo?” NO, repeteixo, NO coincideix amb la de l’autor. NO és autobiogràfic.

A més, fa 19 dies que no fumo.

La llengua que ens va parir posa al nostre abast una sèrie de resums dels pensaments de varis il·lustres sobre l’estat del català en la seva època. Les elucubracions de Josep Yxart, Joaquim Casas-Carbó, Carles Riba, Josep Armengou, Vicens Vives, Ferran Soldevila, Carles M. Espinalt i Joan Fuster desfilen per aquest llibre que podria ser un bon recull d’una part de la història i prehistòria de la sociolingüística del català.

Per desgràcia, Jordi Solé i Camardons no s’està d’incloure no tan sols aclariments sinó també breus intervencions políticolingüístiques pròpies que desmereixen el treball com a estudi científic i el converteixen en una apologia del pancatalanisme intolerant. Amb el que hi diu s’hi pot estar d’acord o no, aquest no és el problema (de fet, jo hi estic d’acord en bona part), però el que no es pot fer és amagar un discurs polític darrera d’una anàlisi suposadament científica que és el que s’espera d’un llicenciat en filologia.

Pel que fa al títol, ens tornem a trobar davant d’un títol que sembla creat per a vendre. Sembla producte d’un creatiu de màrqueting. Crea una sensació totalment contrària a la que es té quan llegeixes el llibre. Perquè el llibre és seriós i el títol no tant. Fins i tot l’autor creu oportú justificar-lo, ben al final, quan ja no importa. Ell no parla de màrqueting, clar.

Malgrat les meves desavinences, el llibre conté raonaments interessants dels diferents pensadors que analitza. I aquesta és la gran vàlua del llibre. Llibre que, per tot el que he dit, no recomano.

Ara fa 10 anys, el Diari de Rubí em va demanar si volia escriure un article a l’especial de Publicitat Festa Major’98. El vaig escriure i el van publicar, però era tan dolent que ja no hi he publicat res més. I com des de fa tres anys escric un conte de Nadal just abans de Nadal, fa dos em vaig proposar escriure un article per la Festa Major de Rubí, any sí, any també. Ateneu-me, doncs, encara que no parli de l’ateneu.

La Festa Major de Rubí és la Festa Major de Rubí més bella de les que es fan i satisfan. És un moment (de quatre dies; un moment llarg, per tant) de joia, alegria i xerinola, en el que les rubinenques i els rubinencs, totes i tots (i això ja sembla un discurs sindical per reiteració lèxica) gaudeixen de la música, dels amics, de la família, de les diferents activitats. De la Festa.

Fins aquí la part pregonera. Ara passem a les activitats.

Com que no n’aprenem fins que algú es mata, aquest any es celebra la IV Baixada d’andròmines. No diré gran cosa més, perquè l’any passat ja em van dir que sóc “un membrillu” i un “capgros”. Només diré que segons el programa de la Festa Major el que ho organitza és l’AE Guspinera, no AE Guspira. Potser encara hi ha temps d’arranjar-ho. I esperem que ningú s’hi faci mal.

Clar que per mal, el que m’ha fet a la vista el 1r knkrs dscbrm Rubí x sms que es celebrarà a l’Auditori de l’edifici del Rubí Desenvolupament. No anem bé. Què vol dir “Primer cancars descebrim Rubí per SMS”? Jo estic bastant en contra del llenguatge SMS, però ja que el volen fer anar, que el facin anar bé: 1r qnqrs dsqbrim Rubí x sms. (k=ka, q=ku). D’altra banda, segons les bases el concurs es diu “I Concurs Dscbrx Rubí x SMS”. És una mica diferent, però tant se val. Seria interessant que, un cop s’acabi el concurs, es publiquessin les respostes a internet. Així podrem descobrir Rubí x webs.

Tenim també la VIII Trobada de Paus, Peres, Petres i Paules. Molt malament per dos motius. El primer és que el patró de Rubí és Sant Pere i per tant s’haurien d’excloure els Paus i les Paules (i potser les Petres). El segon és que, si s’accepten Paus, Petres i Paules, també s’han d’acceptar Cirs (per Sant Cirs) i algunes Maries (per Santa Maria, mare de Joan-Marc) que també celebren l’onomàstica 29 de juny. Però tal com es fa ara, és incoherent. (Clar que hi ha gent que pensa que la coherència no és important. Així ens va.)

I passem a la recomanació. És el concert de Pasos d’Mono (atenció: té per anagrama Don Pasmoso, és a dir, que causa admiración y asombro) el divendres de matinada a dissabte. A la 1h a la plaça del Casino. I també us recomanaria el concert d’Inoxidables, dissabte a les 22h al St Patrick’s de la plaça del Domènech. Però sembla que hi ha hagut un malentès, perquè ells ja van avisar que no podrien tocar el 28 de juny.

Ah! I el millor de la Festa Major. Passar a sopar i ressopar per les casetes de l’Escardívol. Per molts anys puguem.

És molt més còmode llegir d’un llibre que d’un monitor d’ordinador. Una de les raons, potser la més important, és que el monitor emet llum i un llibre només la reflecteix, sent menys carregós pels ulls el funcionament òptic dels llibres. Això, juntament amb temes econòmics, fa que hi hagi editorials que es decideixin a transformar blogs en llibres. És el cas de Blocs de ciència de Daniel Closa i Autet. Aquest llibre està basat en els articles publicats a Centpeus on en Daniel Closa signa com a Dan. Una aposta segura però cap sorpresa pels seus lectors habituals.

El llibre –i el blog– és doncs un recull d’articles on s’hi explica de forma comprensible per a qualsevol persona sense grans coneixements científico-tècnics, diferents curiositats relacionades normalment amb la biologia però també amb la física i altres camps de la ciència.

L’estil d’en Closa és planer i directe, el que facilita la comprensió dels fenòmens que descriu i, tanmateix, si li cal utilitzar algun tecnicisme és capaç d’explicar-lo adequadament per a que tothom ho pugui entendre. Acompleix així l’objectiu del llibre que és fer divulgació científica per a tots els públics.

I de què ens parla? Doncs una mica de tot. D’invasors biològics, de la invisibilitat, de colors, de grip, d’orgasmes, de pel·lícules i làsers, del DHMO, del cafè, de Stonehenge i d’un munt de coses més.

Però alguna cosa dolenta li he de trobar, no? És que sinó sembla que em dediqui a fer-li la pilota. Doncs bé, resulta que li agrada molt utilitzar el signe d’admiració (!), massa pel meu gust. Entenc per què ho fa –o això crec–, ja que és una manera d’emfatitzar el que s’està contant, també d’interpel·lar empàticament al lector, però no sempre (com a mínim amb mi) funciona. També, en alguns pocs casos, crec que falla en l’última frase. Exclusivament l’última. Però tot això no és objectiu, només és una sensació que he tingut.

Per tot plegat, no em queda més que recomanar-lo. Un llibre per aprendre. I sorprendre’s.

Deixant de banda que això de les seleccions nacionals (o estatals) és absurd perquè no deixa de ser un artifici producte de les fronteres arbitràries que ens volien fer creure que la Unió Europea aboliria, hi ha altres motius més pràctics que em fan pensar que és millor que aquestes competicions es celebrin ben lluny.

Un dels motius és el centre tallat que comentava l’1 d’aquest mes. Com deia llavors, hi ha una zona (Fanzone) que es queda uns quants quilòmetres quadrats de centre que inclouen la Rathausplatz, que és massa bonica per gent que només té ulls per a partits de futbol, sempre i quan no se’ls tanquin per efectes etílics.

Un altre motiu torna a tenir a veure amb els hooligans, però aquest cop més directament, ja que no es limiten a quedar-se a la seva zona reservada sinó que te’ls trobes per altres llocs, sovint del centre, cridant (perquè són hooligans) vés a saber què en vés a saber quin idioma.

També podríem afegir-hi les banderetes dels nassos que un munt d’austríacs i no tan austríacs han anat enganxant als seus cotxes. Majoritàriament tenim banderes d’Àustria, però també d’altres països: Turquia, Croàcia, Itàlia, Romania… La veritat és que em sobren. Com va dir un bon amic meu davant d’un no sé què amb guàrdies civils i una bandera espanyola ben gran en un carrer que puja de la Puerta del Sol de Madrid (jo hi era), “pa’ bandera, mis cojones”. Érem joves.

Però tot això són bajanades, petites anècdotes sense cap mena d’importància. Una de els coses que realment fot és que han canviat la programació de la tele. Això té un nom, el sap tothom. Què és això de retransmetre partits de futbol i privar-nos de Tatort, Men in trees, Der Bulle von Tölz i demés? Sisplau.

Ara bé, el més greu de tot és que aquesta ciutat ja no és segura. Em refereixo al transport públic. Ja vam descobrir fa un temps que sí que hi ha revisors al metro, però pocs. Era de suposar que també n’hi han a d’altres transports. Tanmateix no n’hem vist cap ni al tramvia ni a l’autobús. Però aquest anunci rodat dins d’un Straßenbahn, que tot i ser en alemany no requereix gaire explicació, et fa qüestionar la situació actual:

Fixem-nos, però, en un parell de detalls. Primer, el revisor no sembla un revisor, per tant, és un atac a traïció. Segon, la tonada que fa servir per dir fahrscheinkontrolle és la mateixa que es fa servir per dir just el que pensaria jo si em trobo en aquesta situació. Comença per hijooooo i acaba per depú ta.

Per què?! Per què ens feu això? És un avís per als austríacs? És a dir, hi ha gent (jo) que arriba aquí pensant que això del transport públic és tàcitament gratuït, però ara fan un anunci que només es veu a la televisió austríaca on s’hi diu: “ha, ha! tenim revisors”. O sigui, que estan dient: “austríacs, compreu bitllet; que els guiris pillaran”. Tot plegat per recuperar els calés que es gasten per organitzar l’Eurocopa, o com diuen aquí Europa Maisterschaft o EM.

Però el que més em molesta del transport públic d’aquí és que la targeta multiviatges, que és la que a mi m’aniria bé, no surt més barata que comprar bitllets individuals. Els falta el concepte T-10.