lluismarti.cat

De tant en tant, surt als diaris algú que associa els jocs de rol amb entrenaments per a assassins tarats en potència, que un dia agafaran una espasa i començaran a tallar caps. És el mateix tipus de gent que creu que veure una pel·lícula de violència gratuïta fa que qui surti de veure-la del cinema, l’endemà es comprarà unes quantes armes. Són gent que no separa la realitat de la ficció o, millor encara, la ficció de la realitat. Doncs un joc, una pel·lícula, un llibre no són més que una història que et conten o contes.

I cada cop passa altra vegada, això o res semblant, els que som capaços de separar realitat i ficció hem de sortir a la contra per explicar-ho. Que el fet de jugar a un joc de carreres de cotxes no vol dir que condueixi a 200 per hora per la Ronda Litoral (de fet, no tinc carnet); que el fet de jugar a barallar-me amb uns quants orcs a cops de destral (perquè sóc un nan (a la ficció!)) no implica que quan surti al carrer em vesteixi com un nan, amb el meu casc, cota de malla de mithril i un assortit de destrals i masses que m’agradaria veure en un control d’aduana de l’aeroport. Com a molt, aquell dia no m’he afaitat.

Un joc, un llibre, una pel·lícula, si no et diuen què has de fer a la vida real, són ficció. Un altre exemple el tenim en un joc d’ordinador sobre la Guerra Civil espanyola. Va aparèixer gent queixant-se que es pot jugar amb el bàndol roig i guanyar. Doncs clar que sí. És un joc. JOC. Cal que acudeixi al diccionari? Fa molts anys existia un joc d’ordinador (com a mínim per Atari) que es deia North & South i era sobre la Guerra Civil americana. Evidentment, podia guanyar el Sud i ningú no es va queixar. Perquè era un joc.

Per tot plegat em sap molt greu que aparegui algú a qui respecto, com és Pilar Rahola i digui que un joc d’ordinador fa apologia de la violència, a l’article Jugando a matar policías . Com a mínim ella té clar que un joc és ficció:

Pero también es cierto que hablamos de ficción, en la misma línea de las películas violentas que abundan en las carteleras de nuestros cines. Quizás el escándalo no radica en la violencia, sino en que esa violencia se proyecta en nuestra bonita ciudad.

El que no té clar és què és apologia i què no:

Reconozco mis dudas, aunque expreso, al mismo tiempo, mi profundo hartazgo por la constante apología de la velocidad extrema, la testosterona salvaje y la violencia gratuita que impregna la mayoría de videojuegos del mercado.

L’apologia, i ara sí que hauríem d’anar al diccionari (de la RAE, ja que l’article és en espanyol), és:
apología.

(Del lat. apolog?a, y este del gr. ????????).

1. f. Discurso de palabra o por escrito, en defensa o alabanza de alguien o algo.

I un joc, el que sigui, no té perquè defensar o lloar la violència pel sol fet d’aparèixer-hi actes violents. Que jo recordi, a Bola de Drac, sèrie sovint atacada per colles d’ignorants, en cap moment es deia que el que havies de fer era anar pel carrer pegant a la gent. Al contrari, la majoria de personatges volien la pau i haguessin preferit lluitar per esport. I, per tant, la gent no va pel carrer fent kames a tort i a dret després d’haver vist Bola de Drac.

El problema no és el joc. Com sempre, el problema són les persones. Si no s’ensenya als demés les diferències entre realitat i ficció, que la ficció no ha de traspassar-se a la realitat, si no s’ensenya que matar no està bé, si no s’ensenya que conduir a altes velocitats és perillós, si no s’ensenya que no s’ha d’anar pel món matant orcs i uruk-hais, tant hi fa que hi hagi jocs, llibres o pel·lícules. I al revés: tot això pot existir si s’ha educat a tothom correctament en aquest sentit.