lluismarti.cat

La llengua que ens va parir posa al nostre abast una sèrie de resums dels pensaments de varis il·lustres sobre l’estat del català en la seva època. Les elucubracions de Josep Yxart, Joaquim Casas-Carbó, Carles Riba, Josep Armengou, Vicens Vives, Ferran Soldevila, Carles M. Espinalt i Joan Fuster desfilen per aquest llibre que podria ser un bon recull d’una part de la història i prehistòria de la sociolingüística del català.

Per desgràcia, Jordi Solé i Camardons no s’està d’incloure no tan sols aclariments sinó també breus intervencions políticolingüístiques pròpies que desmereixen el treball com a estudi científic i el converteixen en una apologia del pancatalanisme intolerant. Amb el que hi diu s’hi pot estar d’acord o no, aquest no és el problema (de fet, jo hi estic d’acord en bona part), però el que no es pot fer és amagar un discurs polític darrera d’una anàlisi suposadament científica que és el que s’espera d’un llicenciat en filologia.

Pel que fa al títol, ens tornem a trobar davant d’un títol que sembla creat per a vendre. Sembla producte d’un creatiu de màrqueting. Crea una sensació totalment contrària a la que es té quan llegeixes el llibre. Perquè el llibre és seriós i el títol no tant. Fins i tot l’autor creu oportú justificar-lo, ben al final, quan ja no importa. Ell no parla de màrqueting, clar.

Malgrat les meves desavinences, el llibre conté raonaments interessants dels diferents pensadors que analitza. I aquesta és la gran vàlua del llibre. Llibre que, per tot el que he dit, no recomano.