lluismarti.cat

Des de fa una mica més d’un any, cada cop que aparec a una població on no he estat mai abans, escric. Ha passat amb Viena, Budapest, Salzburg, Graz, Munic, Madrid, Cáceres, Mérida. No escric històries de ficció, més aviat són dietaris i conjunts d’anècdotes i curiositats que qualsevol altre hagués descrit amb més encert. Sobretot si aquest altre es digués Josep Pla. Però aquest cop no he pogut escriure res sobre la ciutat on vaig anar a caure la setmana passada: Lleida, una ciutat tal que el seu nom en espanyol i en llatí són anagrames; i dels facilets. Fins i tot ara, que em crec curat d’aquesta mena d’anescriptura (que és com l’anorgàsmia però canviant els orgasmes per l’acte d’escriure, que en el cas d’alguns escriptors ve a ser tristament el mateix, com s’observa als seus llibres) em costa escriure sobre Lleida. I això que pràcticament no vaig prendre alcohol ni, encara menys, drogues. Ni tabac, tu, que ho estic deixant! Però no he pogut escriure. No m’inspira prou, Lleida? O té alguna cosa a veure amb el relat que vaig publicar quatre dies abans d’arribar a la capital del Segrià? M’he convertit, ni que fos per poc més d’una setmana, en el meu propi personatge? O el personatge s’havia convertit en mi talment fos un imitador a l’avançada? (O és que m’he de drogar?)

Perdó. Sóc un mal educat. M’hauria d’haver presentat a l’inici del primer paràgraf. Ho faré ara, i ho faré com si fos un estereotipat alcohòlic anònim de pel·lícula americana: em dic Lluís i escric. Noteu que he dit que escric, no pas que sigui escriptor. Aquesta és una dada important, perquè sembla que tot va començar quan vaig publicar un relat sobre una persona que escrivia i que estava fins als nassos d’escriure sobre escriptors i que, a l’hora, es plantejava si era realment un escriptor, atès que no havia publicat mai cap llibre. O sigui, que el protagonista podia ser, d’alguna manera, jo mateix.

El títol que vaig escollir era molt a l’estil de l’art contemporani. En l’art contemporani, si l’obra representa (és) una merda, el títol esdevé Merda. Per tant, el relat que vaig escriure s’intitulava L’escriptor que estava fins als nassos d’escriure sobre escriptors. També es podria haver anomenat Merda, però la meva contemporaneïtat té límits. I seria falsa modèstia.

En aquella història, un escriptor que vaig batejar Martí (noteu que el seu nom coincideix amb el meu cognom) comença un blog de relats per veure si així aconsegueix que se’n publiqui un llibre-recull, com si d’aquesta manera s’estalviés de contactar amb editors. Com si el món dels blogs fos l’Operación Triunfo de la literatura. Que no ho és (jo també tinc un blog de relats, que es diu Des de Maragu, i del que tampoc se n’ha publicat cap llibre). Pel camí, una editora (que té per nom un anagrama d’Edgar Allan Poe) contacta amb ell i signen un contracte. El contracte és una trampa. En Martí no sap com sortir-se’n. Demana ajuda a un tal Màrius Talla (inspirat en en Màrius Serra). Aquest l’ajuda i en Martí se’n surt. És a dir, un conte amb estructura clàssica ubicat als temps actuals i amb algun enigma de regal.

El relat va ser publicat al meu blog el 27 de juny, el mateix dia que en Martí, al relat, queda amb l’editora i signa el contracte. Aquí acaben els paral·lelismes premeditats. Vull fer notar, com a coincidència atzarosa, que just demà deixaré de tenir 27 anys per a tenir-ne 28. De res, a tots aquells que arribin a temps per felicitar-me.

Fins aquí, sense gaire escarafalls, podríem reduir-ho a la casualitat. Passem, doncs, a la part intrigant. Un dels problemes que té en Martí just després de signar el contracte és que no escriu res que valgui la pena. I això és, més o menys, el que m’ha passat a mi des que el vaig publicar. Que no he pogut escriure res. Concretament fins avui, com esteu comprovant. Però com ho he aconseguit o, millor dit, per què ho he fet, ho explicaré més tard.

Ara, però, anem de pet a la següent coincidència no premeditada que s’ha d’unir a la de l’aniversari i a la de la manca d’inspiració. Es tracta d’un e-mail que vaig rebre divendres, molt similar al que rebia el Martí al meu relat. Deia:

Apreciat Lluís,

el meu nom és Àngela i sóc editora de l’editorial Satèl·lit. Ja fa uns quants mesos que segueixo el seu blog i m’ha sorprès en gran mesura que hagi escrit les bestieses que relata a <i>L’escriptor que estava fins als nassos d’escriure sobre escriptors</i>. Agrairíem que retirés el relat d’internet abans que les difamacions que ha fet contra nosaltres s’escampin arreu.

Cas que no ho faci, ens veurem obligats a prendre <b>accions legals</b>.

Rebi una salutació cordial,

Àngela P. Dolera

Editorial Satèl·lit

Carrer de Fibonacci 32, 1r 1a

Blocanera

La primera impressió que vaig tenir en llegir aquest missatge va ser que algun estimat lector habitual del blog (l’HomePeix? la Yas? n’hi ha algun altre, d’habitual?) devia estar-me gastant una broma. Creia. De fet, em va fer tanta gràcia que el vaig imprimir per a analitzar-lo amb atenció.

D’entrada, l’encapçalament (Apreciat X) i l’acomiadament (Rebi una salutació cordial) són idèntics. L’adreça també és pràcticament igual, excepte pel número de l’habitatge, que ha perdut les dues primeres xifres (és a dir, els sisè i cinquè nombres de la serie de Fibonacci), i per una Barcelona substituïda per un seu anagrama sense sentit, Blocanera. Això em va espantar una mica i aquest espant requereix una explicació. Fa més de deu anys, vaig escriure un relat anomenat Blocanera: 167.498.532 (si assignem a cada lletra el corresponent nombre i els ordenem, n’obtenim Barcelona). Era un relat tal que l’adjectiu patètic li queda curt. Era ple d’errors de principiant que encara ara dubto haver-me tret de sobre. El relat roman inèdit i així ha de ser per omnia saecula saeculorum. I això vol dir que ningú més que jo no l’ha llegit i, per tant, que és certament improbable que algú esculli la mateixa combinació de les lletres de Barcelona que vaig escollir jo mateix, fa tant de temps, sobretot tenint en compte que hi ha 181.440 possibilitats diferents (i que n’hi ha que sonen millor, com Balconera).

El següent pas va ser la cerca de missatges ocults, com feia en Màrius Talla al meu relat. Potser hauria d’haver-li fet una consulta al Màrius Serra de veritat? Vaig pensar que no, que me n’hauria de sortir jo tot sol. Ja tinc una edat. Així que vaig cercar anagrames i acròstics, vaig encasellar les paraules en reixes de 6 per 6, 7 per 7, 8 per 8. Res de res. Ni un puto anagrama remarcable a part del que ja he dit.

Ah! I si resulta que hi ha un poble a Catalunya que es diu Blocanera, que es seu d’una editorial que es diu Satèl·lit i que llur editora es diu Àngela P. Dolera? Per sort o per desgràcia, llavors no ho tenia clar, en Google va respondre que no. Vaig decidir que tot plegat era una broma gens elaborada. Tanmateix vaig seguir sense poder escriure ni una ratlla.

Tres dies després, dilluns, em va arribar un paquet postal. Una caixa de cartró. El remitent s’havia mig esborrat i em va semblar llegir que es deia Marta. L’única Marta que recordo ara amb la que tinc prou relació per enviar-me un paquet és ma mare. I amb ma mare la relació és tal que si m’ha de donar res no m’envia un paquet, m’ordena que el vagi a buscar a casa seva, ipso facto. Ipso facto, de fet, perquè no pronuncia les cursives. O sigui, que no l’enviava ma mare.

Vaig tallar la cinta adhesiva que precintava les solapes de la caixa de cartró amb un cutter. Les vaig obrir i una bafarada pestilent va inundar la casa per complet. Dins de la caixa hi vaig veure un paquet de salami obert i caducat de feia mil o deu mil anys. No li vaig donar massa importància: sóc informàtic i he vist coses pitjors. Molt pitjors. Vaig anar a buscar les pinces de la cuina i amb elles en vaig extreure el salami semi-plastificat. Sota, m’hi vaig trobar un bric de quelcom pitjor que un Don Simón. Ho vaig retirar amb les pinces i vaig seguir amb les sorpreses. Una carta? Efectivament. Un sobre de La Caixa del que se n’havia intentat esborrar el logotip amb una goma d’esborrar bolígraf. Ho vaig deduir per les restes de forat rodejat de les restes d’una estrella de Miró. El contingut del sobre reciclat no va millorar l’espectacle del que, talment un Truman al seu show, sospitava que estava sent protagonista. Quatre talls de choped ressecs i florits, agafats entre ells mitjançant una grapa rovellada.

Un cop, fa anys, vaig veure una broma de càmera oculta en la que el protagonista era l’actor còmic Antonio Ozores. El ganxo –així en deien de la persona que coneixia al protagonista i que sabia que allò era una broma– era una filla seva. L’Ozores, conscient o no de la broma, la va seguir fins a tal punt que semblava que la broma l’estigués gastant ell. Això em vaig proposar de fer jo, hi hagués càmera o no. Que no n’hi havia.

Quatre talls de choped ressecs i florits, agafats entre ells mitjançant una grapa rovellada. Em vaig dirigir a la cuina i en vaig agafar un drap que vaig humitejar sota l’aixeta. Amb aquest drap vaig treure la floritura dels talls de choped, descobrint-ne així un conjunt de lletres que no tenia ganes de llegir. Ni de menjar, és clar. A més, un tall de García Baquero semicurat en procés de roquefortització em cridava al fons de la caixa. Ah! Una postdata. M’agraden les postdates. Sovint són més importants que la resta del missatge, sigui d’e-mail (correu electrònic) o de p-mail (correu postal). Sovint escric e-mails només per a poder escriure postdates. Les postdates són, per a mi, com les notes al peu de pàgina d’en Terry Pratchett. I m’agrada el roquefort.

Com que sempre m’ha agradat deixar el que més m’agrada pel final, vaig decidir apartar uns moments el formatge. Tocava, doncs, llegir el choped. Me’l vaig mirar, allà grapat, i em vaig imaginar una biblioteca on les diferents obres estiguessin escrites en suport embotit florit. Ideal per a obres vomitives. Ara me’n vénen al cap unes quantes, per cert. Vaig llegir-ne el primer tall, i després l’altre i l’altre i l’altre. Feia així:

Hola, Lluís

em dic Martí i sóc un personatge teu. T’envio aquest paquet per agrair-te que m’escrivissis. Ara existeixo gràcies a tu, com el tomàquet Isidre, com la puta de la Kath, com la senyora Alga, com la bella Blanca del cotxe vermell pujat i com tants altres personatges que has anat creant. Existeixo al món de la ficció. De la teva ficció.

Moltes gràcies.

El García Baquero, escrit per davant i per darrera, deia:

PD: aquest paquet te l’envio mitjançant un servei de correus realitat-ficció que es troba en fase beta. Espero que t’agradi el Faustino I (és un Rioja) i el pernil serrà. No dubtis a escriure més sobre mi.

No cal ser gaire intel·ligent per deduir que els meus personatges intentaven comunicar-se amb mi, des d’aquest altre seu (meu) món. Amb èxit relatiu, vist el sistema de correu postal clarament defectuós. Crec que la culpa és meva per barrejar realitat i ficció. Batre ous fets de paraules, talment mesclant rovells reals amb clares fictícies.

Aquesta és la raó que fa que ara pugui escriure. El paquet fastigós m’ha inspirat. I també és la raó per la que ara escric sobre mi. Perquè ara sóc un personatge meu i existeixo al món de la meva ficció. I així podré deixar que la Blanca em robi el cor, o podré intentar menjar-me l’Isidre abans que ho facin la Mar i l’August. M’enamoraré, potser de les monedes de deu pessetes i, sortint d’una caseta inundada d’olor a cafè, contemplaré com cau l’última fulla.

Torno a Maragu. O potser mai n’he sortit.