lluismarti.cat

–Hòstia! l’altre dia em vaig recordar de la Laia.
–Quina Laia?
–La Laia López, la de l’institut.
–Ah! Sí… estava bona, eh? Tu n’estaves penjat, no?
–Sí, tio.
–Sí que estava bona o sí que n’estaves penjat?
–Les dues coses.

No té gaire gràcia i encara no han començat a fumar porros però, tot i això, riuen.
–A tu et vaig explicar el primer cop que m’hi vaig fixar?
–Ara no començaràs amb romanticismes i polles d’aquestes? Que si la lluna plena i l’olor a flor de taronger…
–No, tranquil, va ser de dia.
–M’ho explicaràs igualment, oi?
–Sí, tu ves cremant.
–Sempre ho he de fer jo –diu allargant la primera e amb resignació.
–Doncs resulta que abans de començar tercer de Bup em vaig anar a fer fotos de carnet pel carnet de l’institut.
–Aquell carnet molava. — l’interromp sense importar-li gens ni mica l’ús incorrecte del verb molar.
–Sí?
–Sí, era enorme i t’hi enganxaven la foto amb cola de barra. I havies de pagar 187 pessetes d’assegurança escolar. 187. Creus que és un nombre primer, 187? — divaga (d’altra banda, 187 no és un nombre primer).
–És igual. La qüestió és que vaig anar a fer-me fotos en aquella botiga que ara és una llibreria.
–Que fort.
–El què? –es desespera per culpa de les interrupcions.
–Que hagin obert una altra llibreria. Passa’m un càmel. Qualsevol diria que la gent d’aquest poble llegeix.
–Tant se val. Té. Vaig entrar a la botiga i la vaig veure allà asseguda, esperant.

Es fa un moment de silenci.
–I què esperava?
–No ho sé.
–I ja està? Això és tot?
–Va ser amor a primera vista.
–Si t’expliqués tots els amors a primera vista que he tingut des dels onze fins als… vint… fins ahir, no acabaríem.
–Això teu no és amor, és que ets un pervertit.
–I tu també, collons. Però com a mínim jo no vaig omplir totes les taules de l’institut amb “Oh! Laia que bonica que ets” ni coses per l’estil.
–No ho entens.
–Però si fins i tot vas escriure-li una cançó! Com es deia?
–El cavaller del Riu Vermell.
–Buf! Sí. Quin pastel. Tu sempre muntant-te aquestes històries fantàstiques. Passa’m el paper. Que si cavallers, que si elfs… I diria que encara no t’has adonat que totes aquestes coses no tenen futur a Catalunya.
–Per què?
–Quants llibres de fantasia per a adults s’han publicat en català l’últim any?
–Conegut cap.
–Doncs això: no hi ha demanda. Estàs sol.
–És igual, llegeixo en castellà i ja està. A més, no estàvem parlant d’això. La Laia va ser molt important per a mi, ho vaig passar molt malament.
–Tens raó, perdona. Per cert, el Pep hem va dir que l’havia vista fa poc.
–I què tal? Continua com abans?
–No, ara està embarassada.
–Ah.
–A fumar!
–Això de que està embarassada és veritat?
–Sí.
–Ah.

He caught her, held her fast! Water-rats went scuttering
reeds hissed, herons cried, and her heart was fluttering.
Said Tom Bombadil: ‘Here’s my pretty maiden!
You shall come home with me! The table is all laden:
yellow cream, honeycomb, white bread and butter;
roses at window-sill and peeping round the shutter.
You shall come under Hill! Never mind your mother
in her deep weedy pool: there you’ll find no lover!’

The adventures of Tom Bombadil, J.R.R. Tolkien

Ma mare em va acompanyar a cal fotògraf. Era una botiga de les de tota la vida que ara ja no hi és. Necessitava fotografies de carnet per a la inscripció de tercer de BUP de l’any següent i vaig aprofitar, òbviament per casualitat, que la meva cara encara no era un cúmul de grans. No vaig quedar pas malament tractant-se de mi. Recordo, ara, la foto i el moment de fer-me-la. La fotògrafa em va dir que somrigués, perquè jo no era pas de somriure. I allò és el que va sortir: un jo amb un somriure entre simpàtic i picardiós. Tanmateix, el que més recordo és a tu. Estaves asseguda, esperant vés a saber què, potser que s’acabessin de revelar unes fotos. Potser tu també t’havies fet les fotografies per a la inscripció de l’institut. Eres allà i em vas mirar i em vas agradar. (Per cert, que et volia comentar una cosa sobre un assassinat).

El més divertit del cas és que em sonaves d’alguna cosa i no era capaç d’esbrinar de què. Sincerament, no vaig tornar a pensar en tu en tot el temps en que no ens vam tornar a veure. Temps en que els grans van aprofitar per a aflorar. Tenia setze anys i em vaig veure abocat a una època en la que l’acne limitaria enormement la meva relació amb les noies i reduiria a la mínima expressió la meva sociabilitat. Però llavors et vaig tornar a veure. Era el primer dia del tercer curs a l’institut. Octubre de 1996. Potser finals de setembre, ara que ho penso. Tan sols dos mesos abans de l’insípid incident de la botiga de fotos a mitja tarda. Allà, entre tants retrobaments, et vaig veure xerrant amb les teves amigues, algunes d’elles considerades de les més maques de l’institut. I ho eren, fins i tot per a mi, fins aquell mateix dia. Després ja no. Després només existies tu.

Grans, dol. Ens fem grans, din-dol. Ens surten grans, merry-dol. Grans adolescències, sí. De grans, les cares plens. Així ho podria explicar en Tom Bombadil. Perquè en el meu imaginari a mig camí entre la fantasia, el romanticisme i aquell rumb incert que anomenem adolescència, jo em vaig convertir en el Tom Bombadil i tu en la Goldberry. Potser perquè aquell estiu havia llegit El senyor dels anells i vaig reconèixer en tu la dona alegre, meravellosa i terrible i sensualment melòdica que el gran Tolkien descrivia per companya d’en Tom. I, clar, perquè tot lligués (sobretot nosaltres) jo havia de ser en Tom Bombadil. Però en Tom no tenia grans sinó barba. Don-dilol, din-dol, merry-dol, ja queda menys per l’assassinat i el dol. Sí.

Ara llegeixo el que he escrit fins aquí i sembla que els grans em van causar un trauma. Doncs sí. Em vaig entotsolar, vaig reduir inconscientment el cercle d’amistats, sobretot deixant de relacionar-me amb els més populars. I d’aquesta manera vaig deixar d’existir. Metafòricament, clar. Vaig deixar d’existir per a la majoria de companyes i companys de l’institut. Vaig deixar d’existir perquè em feia por, vergonya, pena, jo mateix. Perquè havia perdut el poc atractiu que podia tenir. Perquè, de rebot, em vaig adonar –talment una revelació– que no era tan llest com sempre m’havia cregut. Perquè m’havia tornat més tímid que mai, més introvertit, menys existent. Existeixes si només existeixes per a tu mateix?

Jo era un noi de setze anys enamorat de tu, que eres una noia de setze anys. Amb el teu somriure, somriure que mai no va estar destinat a mi, jo hagués pogut viure una vida sense res més que menester. D’altra banda, els grans van anar desapareixent lentament gràcies al vitamina A encapsulada i distribuïda sota el nom de Roacutan, que el dermatòleg va tenir a bé receptar-me, però la timidesa i la vergonya van restar en mi, com encara hi resten ara. I et vaig desitjar en silenci aquells dos anys. Així van ser els meus tercer de BUP i COU.

Després va venir la selectivitat, la universitat, la feina, les feines. I, d’ençà, no he sabut gairebé res de tu. Altres noies, suposo que ho entens, van ocupar el teu lloc després de la teva desaparició de la meva vida. Ara no sé ni si encara vius on vivies (casa teva em quedava de camí a l’institut) o si vius a un altre poble. Tampoc et puc explicar, perquè tampoc no ho sé, què m’ha fet recordar tot això dotze anys després, quan tots dos tenim vides totalment isolades. Quan tot i no ser ja el meu amor, ets el meu millor record de l’adolescència. I m’adono que mai no vaig existir per a tu, com tampoc no existeixo ara.

Però t’ho havia de dir perquè la vida és curta i les distàncies grans i els amors finits i la soledat eterna com la mort. I és la nostra ínfima existència, la teva i la meva, aquella que féu que un dia les nostres mirades es creuessin en una botiga de fotografia, el que sobreviurà, gràcies a aquest relat, a nosaltres mateixos. Somriu, em diu la fotògrafa, i jo et somric a tu, només per a tu, que no em veus perquè no em mires. Perquè només existeixes en els somnis d’un noi de setze anys, adolescent i enamorat i ple de grans.

T’ho dic ara, amb dotze anys de retard, perquè no he sabut dir-t’ho abans. Perquè vaig desaprofitar les oportunitats. Perquè, quan va ser el moment i va ser un moment llarg, no et vaig poder mirar als ulls i dir-te t’estimo.

Ah! I això de l’assassinat era un truc barat per mantenir-te atenta. No és un truc nou: ja el va utilitzar el Ruiz Zafón amb molt d’èxit. Perdona’m l’atreviment.

“Com aquí no es menja enlloc”. Aquesta és la frase xovinista per excel·lència de la península ibèrica. I és certa. Però també hem de tenir en compte que a qualsevol lloc del món poden dir el mateix, per bé o per mal. No seria d’estranyar, per exemple, que un francès digués (en francès) “com aquí [a la França] no es menja en lloc”. D’altra banda, un anglès, per sort per a la resta del món, també ho podria dir.

Dita l’obvietat, passem a veure’n les conseqüències. En concret, una. A Àustria el fuet, el pernil ibèric, el xoriço, la llonganissa, el llom adobat, la sobrassada i demés no hi abunden. Com que són aliments de fàcil transport i millor contingut calòric (i de Brot i de Paradeisers sí que en tenen per aquí) és habitual que, en cas de visites, els diguem que ens en portin. A més, si pel que sigui anem Pirineus avall, no fem fàstics a la ingesta dels diversos productes tradicionals derivats del porc i, per si no fos poc, ens n’emportem de tornada, que a la maleta sempre hi ha lloc per a un fuet. A la del Marquès de Sade, per exemple, segur que n’hi ha.

De resultes de tot plegat, un dia et poses una samarreta i et sents com un xoriço. Embotit, que no mala persona. I et preguntes si allò de la dieta mediterrània no és una entelèquia col·lectiva de quatre il·luminats. Doch.

Tanmateix, per a que veieu que a Viena s’hi pot menjar bé i variat (i perquè hi ha gent que arriba aquí cercant informació turística) d’ara en endavant farem petites ressenyes de restaurants i similars. Una mica panxacontenta, tot s’ha de dir.

Bon profit.