lluismarti.cat

Els camins imaginaris és un llibre que conté deu relats i que va ser publicat l’any 2000 per Quaderns Crema. Qui me’l va recomanar, després de llegir un relat meu, em va dir que potser hi reconeixeria traces estilístiques. Certament, Josep M. Argemí, en aquest llibre, aposta clarament per crear situacions poc comunes, com ho vaig jo sovint. És a dir, les situacions que viuen els personatges són essencials, el cor de les històries que narra. Tanmateix, la prosa més elaborada i la llarga longitud de la majoria d’oracions, l’allunyen del meu estil (si és que en tinc algun). I ho fa per bé.

Personalment, crec que les històries van millorant, esdevenen més interessants, conforme avança el llibre, com si s’haguessin ordenat de pitjor a millor, on pitjor s’ha d’interpretar com un comparatiu en relació a la resta de l’obra, no (sobretot parlant d’aquest llibre) com a sinònim de dolent. Potser m’ho ha semblat, en part, per la meva manca de costum en la lectura de frases formidablement llargues, plenes de comes i punt i comes, que formen part d’extensos paràgrafs; manca de costum que poc a poc s’ha anat esvaint conforme avançava el llibre.

Aquestes frases allargassades, per la poca quantitat de punts (i seguit o i a part) per pàgina, sovint teixides d’aquesta manera per a incloure nombrosos aclariments i puntualitzacions, produeixen, doncs, dos efectes. El primer, ja l’he dit, és que potser no tothom i està avesat. El segon, en canvi, juga a favor dels relats, proporcionant una velocitat que t’atrapa per a continuar llegint. Aquest recurs, però, no funcionaria si la tria del vocabulari hagués estat maldestra. No és el cas. Argemí, amb ofici, ha escollit amb precisió les paraules més adients per a descriure allò que pretenia.

Escullo dos relats. Un, L’amor, on explora la relació entre un escriptor i els seus personatges, com he fet jo també en dos relats meus (L’escriptor que sempre reescrivia i Des de Maragu) i també Andrea Camilleri a Montalbano se rebela (La nochevieja de Montalbano, Quinteto 2001). L’altre, Vida nova, un relat kafkià.

És, al meu parer, un bon llibre d’un autor, com m’assenyalava qui me’l va recomanar, molt poc conegut.