lluismarti.cat

Lunes, 22 de septiembre de 2008
M’aixeco d’hora tot i estar de vacances. A tres quarts de 9. Em dutxo, bec un glop d’aigua i surto de l’hostal. Em dirigeixo cap a la Catedral per veure si trobo una oficina de turisme on poder aconseguir un mapa. No la trobo i decideixo perdre’m pels laberíntics carrers sevillans. Ho aconsegueixo. Començo a seguir carrerons cada cop més estrets, sense importar-me gens ni mica on em portaran. Les avarques trepitgen els empedrats. Cada cantonada que veig m’incita subliminarment a girar-la i girant-la descobreixo sense pausa un nou paratge minúscul i preciós. Els colors escollits. Les pedres, les rajoles. La llum. Només els turistes –com jo– som sobrers. Tanmateix necessaris.

Tot d’un plegat, em sento tornant a la catedral, sempre per camins aleatoris. Just al costat d’aquest edifici construït sobre la mesquita del que només en resta la Giralda, hi veig l’oficina de turisme. M’acabo un donut abans d’entrar-hi. Espero que unes dones de València facin ús del seu torn. Demano un mapa de la ciutat. La noia, amable, n’obre un i m’explica quin és el centre històric del que ja n’he caminat la meitat. Em pregunta d’on sóc. De Rubí? De Viena? De Barcelona, cedeixo. Muchas gracias. A usted.

Sec un moment en unes escales properes per a estudiar el mapa. Potser que vagi a Triana. Començo a caminar cap al pont d’Isabel II i pel camí topo amb la plaça de toros de La Maestranza, un edifici preciós on s’acostuma a aplaudir el maltractament, la tortura i la indigna mort d’un animal que participa involuntàriament en un joc preparat per a que el perdi. La ruleta russa dels toros, quan ja s’han intentant cinc trets. Deixo enrere l’escenari de sang i mocadors blancs, d’orelles i cues usurpades als perdedors (excepte en cas que –improbablement– el perdedor sigui humà o assimilat) i continuo el meu camí fins al pont que em permetrà salvar el Guadalquivir i arribar a Triana.

Començo a donar voltes pel barri i no trobo res interessant, així que torno. Hores més tard descobriré que no he arribat a Triana.

Ja a la tarda, sortim a donar un volt, fent temps per anar a un acte de la Reunión que deu ser molt interessant i que inclou begudes i menges. Decidim que tenim temps per perdre’ns pel laberint. Ens perdem i ho fem per carrers diferents als que he trobat tot perdent-me aquest matí. Comença a ploure i decidim seure a un bar a prendre alguna cosa. Quan sembla que se’ns fa tard, marxem. A mi em fan mal les sabates. Feia temps que no em posava les avarques i em rasquen als costats interiors dels dos peus. A més, probablement gràcies a la caminada del matí, de tant en tant sento una fiblada que sembla la fi de la consistència òssia del meu peu dret. El terra moll (encara plou) sovint fa que rellisqui i estigui a punt de fotre’m de lloros. Col·locant bé el peu dret (és a dir, malament) aconsegueixo que el dolor no sigui important i, amb molta concentració, no rellisco fatalment. Arribem a la parada d’autobús.

L’autobús ens duu just davant del lloc on es celebra l’esdeveniment. S’hi veu una gentada de la parada ençà. Hi anem. Aquest cop no congeniem amb ningú, però tampoc em fan fora per no tenir badge i, de fet, no tenir res. Em sento com en una festa a la que no hi estic convidat. Clar.