lluismarti.cat

Per aquestes coses de la vida he estat mirant al Google Maps quina distància hi ha entre Grenoble (República de la França) i Barcelona (República de Rubí). Llavors m’he adonat que, no gaire lluny de Grenoble hi trobem Barcelonette. Això m’ha fet mirar com es va a Barcelonette, però el Google Maps m’ha enviat a un poble gairebé tan petit com el seu nom: Ur (prop de Puigcerdà, però ja a França)(1), on resulta que hi ha la Rue de la Barcelonette. Per a arribar-hi em feia anar per la Route d’Espagne, clar. [Nota: potser he fet alguna cosa malament, perquè ho he provat més tard i m'ha preguntat si vull anar a la Barcelonette que vull anar...]

He seguit buscant poblacions amb nom curiós. He passat a Itàlia, on hi he trobat Alba, que deu ser molt bonic de bon matí. I ben a prop, Carmangola, paraula homòfona del mot català que significa Capsa de llauna, de plàstic, etc., per a portar vianda, ordinàriament cuita, com bé ens informa el Diccionari de l’IEC, que no accepta (encara) ni tupperware, ni taperuer. Però encara més interessant és una població a la que podem arribar per la carretera E74 des d’Alba: Bra, o sostenidor en anglès.

Això m’ha fet pensar en la cèlebre Fucking, al nord de Salzburg i llavors, he rumiat “anem a veure com es passa del Bra al Fucking segons Google Maps”. Després m’he adonat que rumiava en primera persona del plural tot i que jo no sóc nosaltres. La qüestió és que el senyor Maps, m’ha generat la ruta. Un dels llocs a destacar, tot i que no queda dins de la ruta exactament, es diu Vals (Àustria) i no és cap secret que a moltes dones els agrada ballar. I clar, sent a Àustria, millor que sigui un vals. Un altre lloc, que sí que és dins la ruta no acaba de quadrar: Mutters (en alemany, de la mare) i és que això fa baixar la líbido. Mutters és ben a prop d’Innsbruck. A la part italiana, en canvi, ja se’ns avisa que si estàs tocant un bra amb la intenció de fucking, has d’anar en compte per no acabar Calcinato.

Només em queda destacar d’entre els noms curiosos Passau (Alemanya), que es va fer cèlebre just després de l’11-M com a consigna per a organitzar manifestacions davant de les seus del PP, vía SMS. Però això és una altra història.

—
(1) Per cert, que va existir una ciutat a Mesopotàmia que es deia Ur, on hi va néixer Abraham, senyor que va viure 175 anys, i que amb cent anys ell (i noranta la dona) va tenir un fill anomenat Isaac amb certa intervenció divina. Abans havia tingut a l’Ismael amb una esclava, amb intervenció humana. Passat un temps, va fer fora de casa l’esclava (que es deia Agar) i a l’Ismael. Llavors Déu li va demanar que oferís a l’Isaac en sacrifici. Abraham, ni curt ni mandrós, va agafar al seu fill Isaac com si fos un porc i quan anava a tallar-li el coll, Déu, que només estava de broma, l’aturà. De vegades costa de creure que el Deú del Primer Testament (altrament dit Antic) sigui el mateix que el del Segon (o Nou). De vegades fins i tot costa creure en general. Però tal com està el món no costa de creure que algun gen d’Abraham vagi corrent cromosoma amunt, cromosoma avall.

Miércoles, 24 de septiembre de 2008
M’aixeco més tard i vaig a voltar. Aquest cop quan surto de l’hostal giro a la dreta i no a l’esquerra com les altres vegades. Camino una bona estona fins que arribo a una espècie de forn de pa on fan entrepans. En compro un de xoriço i cerco un lloc on seure tranquil·lament, prop de la catedral.

M’assec a la Puerta de Jerez (segons la consulta al mapa que faré després, quan escrigui això) a menjar-me l’entrepà de xoriço. Quan acabo encenc una cigarreta. Se m’acosta un home, probablement gitano. Duu una caixa d’enllustrar sabates. Em demana una cigarreta. Li dono. Em diu que si vol que m’enllustri les sabates. Li dic que no, que gràcies. Insisteix. Insisteixo en la meva negació. Insisteix igualment. Cedeixo. Per què, si no els queda gaire temps de vida? No ho sé però cedeixo. M’enllustra una sabata mentre em dóna conversa. Després l’altra. Començo a pensar que hauria d’haver convingut el preu per avançat, però no vull semblar el típic(sic) català agarrao. Quan està amb la segona sabata em diu que em posarà un reforç a la part del darrera perquè està molt desgastada. Treu una mitja lluna metàl·lica i la col·loca a la sabata amb uns claus i un martell. Després torna a la primera sabata. Ya ’stá. ¿Cuánto es? Ventinueve y medio. ¿Cómo dice? Ventinueve y medio. Collons, penso, l’enllustrada més cara de la meva vida. Però de cop y volta no vull veure més aquest home. De fet, mai no l’havia volgut veure. La culpa és meva per no haver preguntat el preu primer. Li pago. Ventinueve y medio cada una. ¿Qué? Son do’ reparasione’, ventinueve y medio cada una. No llevo tanto dinero. Pue’ va’ al ca’ero y lo saca’. Pero eso son unos zapatos nuevos; si quiere le doy un poco más pero al cajero no voy. De acuerdo. Penso que per fi fem un tracte, però no puc evitar adonar-me que estic sent estafat un parell d’euros més quan li dono un parell d’euros més. Se’n va. M’aixeco i marxo.

M’han estafat. Cagum la puta. Que al final hagi estat una especie de 2×1 no em consola. Decideixo tornar a l’hostal perquè em queden pocs diners a sobre i allà en tinc més. Però obnubilat, estafat, impotent, camino sense rumb fix. No vull tornar pel camí curt perquè és per on ell ha anat. Llavors m’adono que les flamants proteccions metàl·liques que duc als talons de les sabates fan un clinc sord en tocar a terra. Clinc, clinc, clinc, clinc. Mireu, allà va un que l’han timat. Clinc, clinc. Cada clinc em recorda que sóc estúpid. Cap tipus de terra silencia els clincs, ni les pedres, ni les rajoles, ni l’asfalt. Segur que si levités també sentiria les passes. Clinc, clinc; avanço dues passes més. Vull arribar ja a l’hostal, em vull treure els dos ferregots de merda que m’assenyalen amb insistència, talment un so escarlata, com a imbècil. L’imbècil del clinc-clinc.

Aixeco el cap i veig que sóc als Jardines del Alcázar. Una munió de turistes estrangers amenacen en barrar-me el pas des de la dreta. Accelero. Avanço a clinc-clinc ràpid, giro a l’esquerra. Em fico per un carrer estret que després gira lleugerament a l’esquerra. Ara una mica a la dreta. Merda. Una tropa de guiris segueix en processó a un tio que toca la guitarra i canta Borriquito com tú, tururú! que no sabe’ ni la u. Que m’ha vist arribar? Tururú! Que se sent el clinc-clinc tot i tenir quinze metres de turistes xiuxiuejants pel mig? Avancem molt poc a poc. Pel que sembla el cantaire està fent un popurrí (o mega-mix) i salta a la Macarena. Dale alegría a tu cuerpo Macarena i tot això. Alegria, alegria, penso. Acaba i alguns dels guiris aplaudeixen. Els driblo per la dreta i continuo la meva travessa. Com que ja he passejat bastant per aquest barri, tot i passar per carrers desconeguts no perdo l’orientació. Com és que no em fa mal el peu? Serà gràcies als talons de terminator que m’acaben d’instal·lar? Clinc-clinc. Ja sóc a prop de l’hostal. Se m’acut que potser estan fent l’habitació en aquests moments i que, a més, qui hi hagi a recepció potser s’adona que faig clinc-clinc. Decideixo caminar una mica més, donant una volta, passant per davant de l’església de San Isidoro. Pararé a algun lloc tranquil (és a dir, on no hi hagi ningú) i m’intentaré treure el nou dispositiu dels collons talons. Però no trobo cap lloc tranquil i enfilo cap a l’hostal.

Clinc-clinc, la clau de l’habitació número cinc. Pujo gairebé de puntetes. Sec al llit i sense cap esforç allibero les meves estimades sabates de les ferradures. Llenço els claus i penso en la clavada que m’ha fotut aquell tio. Em quedo observant, sorprès, que les sabates estan ben netes. Enllustrades. Començo amb l’autoengany. Aquest home deu tenir una familia i etcètera. Engego l’ordinador i transcric el que ha passat tal com ha passat. Em sento millor. Estúpid, però millor. M’incorporo. Em torna a fer mal el peu.

M’estic a l’habitació. No tinc cap ganes de sortir. A quarts de dues truco a la MarieCurie per pensar què farem per dinar. Em penja sense contestar. No deu poder parlar. Al cap d’un quart d’hora em truca ella. Estaven donant uns premis del congrés com a cloenda i no podia agafar el telèfon. Em pregunta com m’ha anat el dia. Bé, m’he llevat, he sortit a donar una volta, m’han estafat i he tornat cap a l’hostal una estona. Com que t’han estafat? Li explico. Compren com em sento perquè a tothom és una víctima potencial. Em recorda el que podríem anomenar el cas del sac de dormir. Vindrà i anirem a buscar un lloc per dinar.

Al cap d’una estona arriba i sortim a buscar un restaurant. Ens endinsem pels carrers per on ja he passat moltes vegades i amb un ruta lleugerament diferent a qualsevol d’elles arribem a la cruïlla on vam fer un mos ahir al vespre. Seiem al restaurant del davant de la freiduría i demanem unes patates amb alioli (que no és el mateix que all-i-oli) i uns chipirones fregits. A mig dinar la MarieCurie amb diu: és aquest? No sé de què em parla. Em giro i hi havia un gitano que intentava enllustrar sabates. No, no l’és. S’acosta perillosament a la nostra taula. La’ de usté que tal?, m’interpel·la. Las mías bien, gracias; li ensenyo. Intento semblar orgullós de la bondat del meu llustre. Psss, pasaaaable, m’etziba. Passable?! La mare que et va! Per sort, no insisteix.

Després de dinar comencem a passejar amunt i avall. També aprofitem per fer unes compres. Entre d’altres coses, em compro unes sabates semiesportives. El més interessant és que no es poden enllustrar. No es poden enllustrar. No es poden. No. N. O.

Mentre caminem aprofitem per fer fotos. Fa calor i entrem a un bar a fer una coca-cola. Després fem una mica més de passeig i tornem a l’hostal on em poso les sabates noves, que no cal enllustrar perquè són noves i, a més, no es pot.

El salze cec i la dona dormida és un llibre de relats d’en Murakami. Ara he escrit bé el nom de l’autor, perquè escrivint tinc temps de pensar les coses, però quan recordo de cop i volta el nom em ve al cap harumaki, que és un rotllet de primavera japonès. Com deia l’entranyable Opòton, queda posat aquí per fer riure als amics.

Al principi, el llibre se’m va fer dur. Això és el que diré a qualsevol que em pregunti sobre aquest llibre. Però no dur per un llenguatge enrevessat ni per una complexitat argumental elevada, sinó dur perquè no li veia la gràcia. Quan acabava de llegir els primers relats (gairebé la meitat) sempre em preguntava alguna cosa semblant a “i què?”. Em semblaven històries que no duien en lloc, que es limitaven a posar per escrit històries sense cap mena de fons. Això va comportar dues conseqüències. La primera, que si bé l’autor diu a la introducció que hi ha gent que prefereix els seus relats a les seves novel·les, jo devia ser dels que prefereix les seves novel·les (o una de seva, perquè no n’he llegit més) als seus relats. La segona conseqüència va ser que mentrestant vaig llegir altres llibres, retardant l’acabament de la lectura d’aquest.

Per sort, un dia vaig arribar als relats que m’haurien d’agradar. El primer que realment vaig trobar alhora original i interessant va ser el relat intitulat El cabussó. A partir d’aquí, la majoria els he trobat molt bons. Vòmits 1979, L’Any dels Espaguetis, Hanalei Bay són els títols d’alguns d’aquests relats escollits a l’atzar. Per què aquests relats sí i els primers no? Potser perquè els últims tenen un aire més enigmàtic i sorprenent. Potser, senzillament, perquè les històries enganxen més.

Dit això, només tinc una crítica cap a l’autor: l’ús sovint desmesurat de les comparacions. I no tan sols desmesurat, sinó també, a vegades, ineficaç. Si bé des d’un punt de vista literari aquestes comparacions poden resultar poètiques, moltes d’elles fan referència a coses que no serveixen de referència. Dit d’una altra manera, la comparació ha de servir per a ampliar una descripció i fer-la més propera al lector (”a és com b” i el lector coneix/entén b), però en Murakami tria sovint referències que molts vegades no m’eren útils (”a és com b”, però no conec/no entenc b).

Fent una mica de resum, El salze cec i la dona adormida m’ha semblat un llibre del qual se li podrien treure uns quants relats (els primers), però que a partir d’un cert punt té una qualitat literària que em fa estar content d’haver perseverat en la lectura.

Martes, 23 de septiembre de 2008
Avui, toca anar a la Facultat d’informàtica de la Universidad de Sevilla, que es on es fan i es desfan les xerrades i presentacions de la Reunión. I si entro a alguna classe, ara que ja sóc enginyer? Em faria gràcia. Torno a pensar en fer-me passar pel que no sóc. Podria ser un estudiant de quart (o de novè) que acaba d’arribar a Sevilla amb una beca Sócrates. Segurament m’acabarien anomenant el catalán. O el cojo, perquè el peu dret amb fot molt de mal. No em fa mal. Me’n fot. I no se me’n fot. Fins i tot hi ha moments que el dolor és tal que la o de fot es duplica per desesperació geminada. Foot. El peu em fot mal. Crec que la idea ha quedat prou clara però hi hauré de tornar més tard. Segur.

El motiu de la meva presència a la Reunión, en aquest cas, no té res molt gran pràcticament relació amb el menjar. Només vull Internet de franc. Gratis, que diuen en alemany. I, ja que hi sóc, m’hi quedaré a dinar amb la invitació de la nostra amiga austríaca (col·lega de la MarieCurie) que, com que marxa demà, aprofita part del matí per a visitar Sevilla. Em connecto a Internet en una de les sales d’entrada, on hi ha la secretaria d’estudiants. Allà fins i tot hi ha qui em pregunta com va això de connectar-se. L’ajudo. Segueixo amb el meu primer paper de científic. Fins i tot, doctor. Em torno a plantejar la possibilitat de fer-me passar per estudiant i entrar en una aula. No em fa res rebaixar-m’hi, tot i que ara (ja ens entenem) sigui doctor. Però finalment m’adono que les classes encara no han començat. El meu gos en un pos.

Com que m’hi estic molt de temps, a part de consultar el mail i el camps virtual de la UOC, aprofito per començar a escriure el relat sobre l’estada a Sevilla. Es dirà Sevilla Connection, per variar. El penjaré en un blog que es diu Viena Connection. Us ho he dit que tenim un blog? No? Doncs, sí. Es diu Viena Connection. Sí, amb dues enes. L’adreça és http://vienaconnection.blogspot.com. És molt i molt bo. Entreu-hi. Entreu-hi.

Després de dinar, fent una passejadeta, el peu em fooooot una fibladaaaa que em deixa clavat com un sant Crist però sense creu (i sense ser fill de Déu, ni tenir 33 anys, ni de fet res que em faci semblar un sant Crist excepte, potser, el cabell llarg i la barba. Tanmateix això de sant, no s’adiu a mi. Deixe’m-ho en que em deixa clavat com un clau. Sempre i quan el clau s’hagi utilitzat degudament i sigui capaç de cridar collons. En cas contrari, com és el cas, hauria de canviar la frase).

Després de dinar, fent una passejadeta, el peu em fooooot una fibladaaaa que em deixa immòbil com un jo que no es mou. Ni més, ni menys. Com deia el torero, ho dic jo ara. En dos palabras: co llons. Tornem a la Facultat, fem una última ullada a l’Internet no fos que demà no en quedi. La MarieCurie torna a la seva feina de científica i jo marxo, en principi, a la cerca de l’autobús 34 que em tornarà al centre.

Però veig com l’autobús s’allunya de mi i decideixo anar caminant, perquè quan més camino, menys mal em fa el peu.

Com que se m’està acabant el llibre que estic llegint, passo per l’Fnac. Arribo a l’última planta. La dels llibres. Els posen als llocs més allunyats perquè, evidentment, els ipods i la resta de l’electrònica de consum no té sortida, i l’única manera que la gent en compri és que hi passi per davant molts cops i els entri el cuquet. Si posessin els llibres just a l’entrada no vendrien ni un puto ipod perquè la gent es deixaria els quartos en carretades de llibres. Posant-los lluny, el mercat es troba més repartit i Apple, Sony i companyia no van a la bancarrota per culpa dels escriptors.

M’acosto a la secció de llibres de fantasia, com si en comprés gaires. Com li comentava al Jaume fa unes setmanes, escric fantasia però pràcticament no en llegeixo. Em dirigeixo a autors en llengua espanyola. Em crida l’atenció La verdad sobre el caso Savolta d’Eduardo Mendoza. L’agafo. Dono una volta per la resta de la planta i torno pràcticament on he agafat el llibre que duc a les mans. Llavors em trobo uns quants llibres de dos autors que no he llegit i que fa un temps que en tinc ganes: Enrique Vila-Matas i Roberto Bolaño. Del primer n’agafo Historia abreviada de la literatura portátil. Del segon, El gaucho insufrible. Amb aquests tres llibres, torno a l’hostal a descansar el peu i a acabar Mon oncle, de Màrius Serra.

Sortim a donar una volta abans d’anar a la visita a Los Alcáceres per a la que no tinc invitació. No la demanaran, diem. No han demanat res fins ara. Parem a la cantonada de Cano y Cueto amb Puerta de la Carne, just al final de Santa María la Blanca. Seiem davant d’una freiduría per picar alguna cosa. Croquetas i chipirones. Bo i bastant barat. Després ens dirigim a Los Alcáceres.

Demanen la invitació. Sóc un gall dindi inductivista popperià el dia de Nadal. Inducció. Refia-te’n, de la inducció. La dona de l’entrada diu que ha de consultar si em deixen entrar sense invitació, ells no ho poden (no volen) decidir. L’organització diu que sí. Gràcies GERMN. Moltes gràcies. Entrem. La guia és una dona que deu rondar els cinquanta anys, baixeta i mig graciosa, amb un accent andalús bastant lleuger. Va per feina. Meravellats, observem les diferents mostres d’arquitectura i decoració que es succeeixen en els diferents alcàssers adossats. Les parets, els sostres, els gravats, les inscripcions, els dibuixos d’aire geomètric. Enorme i formós. Torno a donar gràcies a l’organització per deixar-me fer la visita.

Al final de la visita ens reben els cambrers i cambreres amb safates que sostenen copes amb cervesa. Bebem i piquem. Després anem a la discoteca / bar musical que ja vam visitar dilluns, Al alba. La música avui és més hip-hopera i encara m’agrada menys. Però m’adono que, tot i que sempre dic que el que no m’agrada de les discoteques és la música, el que més em molesta són els copets que dóna la gent per passar d’una banda a l’altra. La música no ajuda i la cervesa no és suficient per a aguantar-ho. Al cap d’una estona marxo sol cap a l’hostal. De camí uns nois em pregunten, premonitòriament, per la Puerta de Jerez. Lo siento no soy de aquí. Finalment arribo a l’hostal i me’n vaig de cap al llit.