lluismarti.cat

Miércoles, 24 de septiembre de 2008
M’aixeco més tard i vaig a voltar. Aquest cop quan surto de l’hostal giro a la dreta i no a l’esquerra com les altres vegades. Camino una bona estona fins que arribo a una espècie de forn de pa on fan entrepans. En compro un de xoriço i cerco un lloc on seure tranquil·lament, prop de la catedral.

M’assec a la Puerta de Jerez (segons la consulta al mapa que faré després, quan escrigui això) a menjar-me l’entrepà de xoriço. Quan acabo encenc una cigarreta. Se m’acosta un home, probablement gitano. Duu una caixa d’enllustrar sabates. Em demana una cigarreta. Li dono. Em diu que si vol que m’enllustri les sabates. Li dic que no, que gràcies. Insisteix. Insisteixo en la meva negació. Insisteix igualment. Cedeixo. Per què, si no els queda gaire temps de vida? No ho sé però cedeixo. M’enllustra una sabata mentre em dóna conversa. Després l’altra. Començo a pensar que hauria d’haver convingut el preu per avançat, però no vull semblar el típic(sic) català agarrao. Quan està amb la segona sabata em diu que em posarà un reforç a la part del darrera perquè està molt desgastada. Treu una mitja lluna metàl·lica i la col·loca a la sabata amb uns claus i un martell. Després torna a la primera sabata. Ya ’stá. ¿Cuánto es? Ventinueve y medio. ¿Cómo dice? Ventinueve y medio. Collons, penso, l’enllustrada més cara de la meva vida. Però de cop y volta no vull veure més aquest home. De fet, mai no l’havia volgut veure. La culpa és meva per no haver preguntat el preu primer. Li pago. Ventinueve y medio cada una. ¿Qué? Son do’ reparasione’, ventinueve y medio cada una. No llevo tanto dinero. Pue’ va’ al ca’ero y lo saca’. Pero eso son unos zapatos nuevos; si quiere le doy un poco más pero al cajero no voy. De acuerdo. Penso que per fi fem un tracte, però no puc evitar adonar-me que estic sent estafat un parell d’euros més quan li dono un parell d’euros més. Se’n va. M’aixeco i marxo.

M’han estafat. Cagum la puta. Que al final hagi estat una especie de 2×1 no em consola. Decideixo tornar a l’hostal perquè em queden pocs diners a sobre i allà en tinc més. Però obnubilat, estafat, impotent, camino sense rumb fix. No vull tornar pel camí curt perquè és per on ell ha anat. Llavors m’adono que les flamants proteccions metàl·liques que duc als talons de les sabates fan un clinc sord en tocar a terra. Clinc, clinc, clinc, clinc. Mireu, allà va un que l’han timat. Clinc, clinc. Cada clinc em recorda que sóc estúpid. Cap tipus de terra silencia els clincs, ni les pedres, ni les rajoles, ni l’asfalt. Segur que si levités també sentiria les passes. Clinc, clinc; avanço dues passes més. Vull arribar ja a l’hostal, em vull treure els dos ferregots de merda que m’assenyalen amb insistència, talment un so escarlata, com a imbècil. L’imbècil del clinc-clinc.

Aixeco el cap i veig que sóc als Jardines del Alcázar. Una munió de turistes estrangers amenacen en barrar-me el pas des de la dreta. Accelero. Avanço a clinc-clinc ràpid, giro a l’esquerra. Em fico per un carrer estret que després gira lleugerament a l’esquerra. Ara una mica a la dreta. Merda. Una tropa de guiris segueix en processó a un tio que toca la guitarra i canta Borriquito com tú, tururú! que no sabe’ ni la u. Que m’ha vist arribar? Tururú! Que se sent el clinc-clinc tot i tenir quinze metres de turistes xiuxiuejants pel mig? Avancem molt poc a poc. Pel que sembla el cantaire està fent un popurrí (o mega-mix) i salta a la Macarena. Dale alegría a tu cuerpo Macarena i tot això. Alegria, alegria, penso. Acaba i alguns dels guiris aplaudeixen. Els driblo per la dreta i continuo la meva travessa. Com que ja he passejat bastant per aquest barri, tot i passar per carrers desconeguts no perdo l’orientació. Com és que no em fa mal el peu? Serà gràcies als talons de terminator que m’acaben d’instal·lar? Clinc-clinc. Ja sóc a prop de l’hostal. Se m’acut que potser estan fent l’habitació en aquests moments i que, a més, qui hi hagi a recepció potser s’adona que faig clinc-clinc. Decideixo caminar una mica més, donant una volta, passant per davant de l’església de San Isidoro. Pararé a algun lloc tranquil (és a dir, on no hi hagi ningú) i m’intentaré treure el nou dispositiu dels collons talons. Però no trobo cap lloc tranquil i enfilo cap a l’hostal.

Clinc-clinc, la clau de l’habitació número cinc. Pujo gairebé de puntetes. Sec al llit i sense cap esforç allibero les meves estimades sabates de les ferradures. Llenço els claus i penso en la clavada que m’ha fotut aquell tio. Em quedo observant, sorprès, que les sabates estan ben netes. Enllustrades. Començo amb l’autoengany. Aquest home deu tenir una familia i etcètera. Engego l’ordinador i transcric el que ha passat tal com ha passat. Em sento millor. Estúpid, però millor. M’incorporo. Em torna a fer mal el peu.

M’estic a l’habitació. No tinc cap ganes de sortir. A quarts de dues truco a la MarieCurie per pensar què farem per dinar. Em penja sense contestar. No deu poder parlar. Al cap d’un quart d’hora em truca ella. Estaven donant uns premis del congrés com a cloenda i no podia agafar el telèfon. Em pregunta com m’ha anat el dia. Bé, m’he llevat, he sortit a donar una volta, m’han estafat i he tornat cap a l’hostal una estona. Com que t’han estafat? Li explico. Compren com em sento perquè a tothom és una víctima potencial. Em recorda el que podríem anomenar el cas del sac de dormir. Vindrà i anirem a buscar un lloc per dinar.

Al cap d’una estona arriba i sortim a buscar un restaurant. Ens endinsem pels carrers per on ja he passat moltes vegades i amb un ruta lleugerament diferent a qualsevol d’elles arribem a la cruïlla on vam fer un mos ahir al vespre. Seiem al restaurant del davant de la freiduría i demanem unes patates amb alioli (que no és el mateix que all-i-oli) i uns chipirones fregits. A mig dinar la MarieCurie amb diu: és aquest? No sé de què em parla. Em giro i hi havia un gitano que intentava enllustrar sabates. No, no l’és. S’acosta perillosament a la nostra taula. La’ de usté que tal?, m’interpel·la. Las mías bien, gracias; li ensenyo. Intento semblar orgullós de la bondat del meu llustre. Psss, pasaaaable, m’etziba. Passable?! La mare que et va! Per sort, no insisteix.

Després de dinar comencem a passejar amunt i avall. També aprofitem per fer unes compres. Entre d’altres coses, em compro unes sabates semiesportives. El més interessant és que no es poden enllustrar. No es poden enllustrar. No es poden. No. N. O.

Mentre caminem aprofitem per fer fotos. Fa calor i entrem a un bar a fer una coca-cola. Després fem una mica més de passeig i tornem a l’hostal on em poso les sabates noves, que no cal enllustrar perquè són noves i, a més, no es pot.