Recapitulem (I)
Lluís Martí | November 23, 2008Immersió
Quan arribes a un lloc nou, posem pel cas Viena, et preguntes si patiràs alguna cosa semblant a un xoc cultural. Però quan el país on vas té una cultura similar a la teva això no es nota tant, d’entrada. Més que un xoc és un anar derrapant.
Això és el que crec que m’ha passat venint a Viena. No he xocat, he derrapat perquè la distància sociocultural entre Viena i Barcelona és més petita que la distància sociocultural entre Barcelona i, per exemple, Nova Delhi. Això fa que tot i anar veient les diferències, les similituds són prou grans per a que tot plegat no sigui traumàtic. Moltes de les diferències les hem anat comentant en aquest blog, amb més o menys freqüència, perquè són les diferències el que acaba sent rellevant. Sigui A quelcom conegut. Si descobrim que A=B, B no aporta informació (teorema o cosa inspirada en la teoria de la informació de Shannon). Sigui com sigui, anar a viure a un país nou implica obtenir grans quantitats d’informació, tal com llegir aquesta frase implica no obtenir-ne gens per òbvia. Segons Shannon.
El primer que has de fer quan arribes al lloc nou on viuràs és explorar, has de treure’t l’etiqueta de guiri i posar-te la d’immigrant. No només veus edificis i parcs i demés, també mires supermercats i compares preus, busques sabateries, connexions a internet. Busques un lloc per viure. Tal he dit, tal hem fet.
Autòctons
Conèixer gent resulta interessant. Per exemple vam conèixer una parella, en la que el nom d’un dels individus acabava en -co i el de l’altre en -by i que van decidir posar-li al seu fill, com si els hagués sortit dels seus culs onomàstics i en un dubtosament brillant exercici ludolingüístic, Coby, perquè evidentment aquí ningú no recorda la mascota de Barcelona ‘92 de la que el nom d’aquest nen n’és homòfon.
També hem conegut una noia que, sense cap tipus de miraments, és capaç d’explicar-te detalls personals del tipus que el ginecòleg li ha dit que té un úter preciós. El fet remarcable, més enllà que el seu úter sigui digne de museu (per aquest i altres motius), és que, des del punt de vista de la informació de Shannon això era informació. Innecessària, però informació.
Una altra dona va pronunciar una frase que resumeix la seva personalitat. És una frase dura i terriblement sincera que ens ha arribat al cor: “Demà no sé si no vindré a treballar perquè estaré malalta o perquè m’hauré agafat un dia de festa”. Només coneixem un altre cas del mateix nivell, però això aniria a un altre blog anomenat UAB Connection. A més, des del punt de vista de la informació, n’hi ha més del que sembla.
Per acabar, una altra dona (ho sento: no hi ha paritat, però no és culpa meva) es veu que va anar a Barcelona perquè havia llegit que hi ha edificis moderns i es queixava que no li havien semblat gens moderns. Llàstima que no busqués edificis modernistes.
Música
Un dia, donant una volta per aquella zona comercial que és MariaHilfer Stra ße poc després d’haver arribat, vam sentir que sonava una cançó de David Bisbal. David Bisbal, per a aquells que no el coneguin, és un subproducte musicotelevisiu espanyol. La qüestió és que la cançó va acabar i en va començar a sonar una altra del mateix estil. Llavors vam pensar “ostres! ara ens fotran tot el disc”. Però no: era en turc. Molt més tard algun autòcton va fer un comentari que ens va deixar veure que els austríacs tampoc hi veien molta diferència musical.
També vam anar veient que hi havia gent pel carrer que portava música al mòbil i que volia que tothom ho sabés. La majoria eren nois adolescents turcs, però també n’hi havia alguns d’austríacs i alguns d’eslaus (nois i noies, en aquests casos). El més divertit del cas va ser comprovar que si ho feien en un transport públic, algun austríac de més edat els la feia apagar. Des d’aquest dia em van caure bé els austríacs.
I què passa si sotmets als austríacs a una sessió de música ibèrica? Posem per cas que sona El Fary (q.e.p.d.): els sembla música turca. Posem per cas que sona La Santa Espina: els sembla un terrabastall estrident. Posem per cas que sona qualsevol cosa de rock espanyol o català: els semblen uns pringats que toquen rock, però això a Àustria no és ofensiu, només vol dir que no és una filarmònica ni òpera (ni jazz, suposo). Això sí, la Sangría Party on es va dur a terme el test va resultar un èxit etílic.
Monstres
Si hi ha alguna cosa pitjor que no aprendre l’idioma de la terra d’acollida és tancar la teva filla al sòtan i violar-la dia sí, dia també, i etcètera. Evidentment parlo del tarat d’Amstetten, drama que ha aparegut estant-ne nosaltres a uns cent trenta quilòmetres. Poc després un altre tarat va matar la seva dona, la seva filla, els seus pares i els seus sogres, repartits entre Linz i Ansfelden. Fa molt poc un home va matar a quatre familiars per una discussió sobre una herència. I una setmana després resulta que van robar el cadàver de Friedrich Flick, mort i enterrat el 2006 i que fou l’home més ric d’Àustria. No oblidem tampoc l’avantmatx amb el segrest de Natasha Kampusch (que no sé si encara segueix presentant el programa d’entrevistes a Puls 4).
El més desesperant era llegir els comentaris procedents d’Espanya que es dedicaven a atacar Àustria i la seva forma de vida. Entre altres coses perquè a donava la sensació que, de cop i volta, s’havien oblidat (per exemple) dels crims d’Alcàsser, de l’enorme quantitat de dones que moren per culpa d’altres tarats i tants altres casos horribles on alguns elements televisius hi suquen pa. Com si el fet que a fora es cometin atrocitats permetés oblidar-se de les atrocitats que succeeixen a casa nostra i així sentir-nos falsament superiors. Però de Joans, Joseps i ases n’hi han a totes les cases.
De quan parles en català
Si sentim una llengua que no parlem és possible que ens preguntem de quina llengua es tracta. A mi m’agrada fer-ho, l’encerti o no. Evidentment no sóc l’única persona que ho fa i ens n’hem trobat uns quants.
Un cop la MarieCurie va anar a un supermercat i quan li va tocar pagar va comptar els diners en català. La caixera li va dir (en alemany): oh! parles francès!
Un cas bastant carregant va ser el d’un cambrer d’origen oriental d’un restaurant que es deia Go Wok (ara Akakiko, així s’enfonsin!) al qual nosaltres ens dirigíem en alemany. Ell, al principi, ens contestava en anglès però nosaltres insistíem en alemany. Curiosament a la resta de clients els parlava en alemany. I, de cop i volta, va començar a fer comentaris típics de cambrer italià, és a dir, en italià. Nosaltres vam continuar en alemany.
Un cas semblant es va donar a Salzburg, on una cambrera anava deixant paraules en italià fins el moment en que em va preguntar si m’havia agradat el dinar en italià i li vaig respondre amb l’accent més alemany que vaig poder (i amb mala llet): Danke, sehr gut. Va demanar disculpes i no va tornar a utilitzar una llengua que no fos l’alemanya. I com que aquesta es va donar per al•ludida va tenir més propina que el del Go Wok.
En el fons que confonguin el català amb l’italià no té res de sorprenent en tant que totes dues són llengües romàniques amb presència de vocals obertes i, a més, Itàlia té frontera amb Àustria. En principi sembla més probable trobar-te un italià que un català.
Però què passa si el cambrer és italià? A la temporada de calor uns italians obren una gelateria que hi ha prop de casa que es diu Bortolotti. Alguns cambrers, entre ells, parlen italià. Amb nosaltres sempre en alemany. Un dia, un dels cambrers (que creiem què és fill de la mestressa) ens va preguntar d’on érem. De Barcelona. Ahhh! (Per cert, tenen els millors gelats i els millors batuts que he provat en ma vida).
Espanyols
Una decisió que vam prendre en arribar a Àustria va ser no relacionar-nos amb gent de la mateixa nacionalitat que nosaltres. O sigui, espanyols. Per què? Per no acabar vivint en un gueto. Amb el temps aquesta norma es va relaxar i així vam conèixer el Paco (aus Madrid), l’Ana (aus Múrcia), uns quants bascos (aus Bilbo, crec recordar), la Maria (aus València) i els aventurers Mercè i Jaume (aus Mallorca).
Excusatio non petita
Se suposa que quan vas a un lloc acabaràs aprenent la seva llengua (excepte a Catalunya). La idea és que hauràs de treballar amb gent que parli aquesta altra llengua. No ha estat el meu cas, ja que jo treballo des de casa. A més, vaig repetir primer d’alemany a una Volkshochschule però l’ambient (subguetos geolingüístics) i el ritme (extremadament lent) em van fer abandonar. Vaig intentar estudiar pel meu compte però sóc més variable que una x i ho vaig acabar deixant.
Clar que, per les quatre coses que faig fora de casa sembla que ja en sàpiga prou d’alemany. El tema dels restaurants i el del súper ja els tinc aprovats.
Acusatio manifesta
Però em sap greu i sé que m’hi hauria hagut d’esforçar més. D’aquí a uns anys, parlant amb algú, sortirà a la conversa que jo havia viscut a Viena.
-Això és a Austràlia?
-No, és a Àustria.
-I allà quin idioma parlen, austrohúngaro?
-No, alemany però en dialecte austríac.
I arribat aquest punt exclamarà: Doncs deus parlar molt bé l’alemany. Llavors faré una mena de sospir i li explicaré el que us he explicat abans.
Però el que em sap greu no és que pugui passar això i quedar malament davant d’aquell algú amb qui d’aquí a uns anys parlaré, sinó haver quedat malament amb Àustria per no haver après (més o menys bé) la seva llengua. Això sempre em sabrà greu.
Wir
Sobre nosaltres no cal dir gran cosa més. En aquest blog no s’ha parlat, en el fons, de cap altra cosa.
