lluismarti.cat

Per si algú no se n’ha adonat tinc una passió: la literatura i la música. No! Dues passions: la literatura, la música i la informàtica. Tres! Tres passions: la literatura, la música, la informàtica i plagiar als Monty Python. Tanmateix, el que més em diverteix és combinar-les com si preparés una Coca-Cola amb rom. O una Cruzcampo amb salfumant, que així dilueixo el salfumant i puc netejar el vàter i aprofito la Cruzcampo per alguna cosa de servei.

Barrejar la música amb altres inquietuds no és una idea original meva. Resulta que Jean François Sudre, al segle XIX, va tenir l’ocurrència de crear una llengua artificial. Fins aquí poca cosa nova: també ho van fer Ludwik Lejzer Zamenhof amb l’esperanto i J.R.R. Tolkien amb diverses llengües de la Terra Mitjana. Ara ho fan els polítics cada cop que obren la boca.

La gràcia de la llengua artificial de Sudre (de la natural no n’he trobat informació, però la materna crec que era de sa mare) és que tenia per fonemes (o síl·labes, segons com) les set notes de l’escala diatònica. El nom de la llengua, n’és un exemple: Solresol.

En el solresol (en solresol, solresol vol dir llengua/idioma), la construcció de paraules es fa a través de concatenacions de notes. Per exemple, solsifa significa riure, domisolfa significa intel·ligència i dosolre significa menjar (verb). Ara ja podeu dir que sabeu quatre paraules en solresol. Per a ampliar (i com a exercici autoimposat que he realitzat gràcies a una gramàtica de solresol) us deixo un exemple de frase: dore faremi solmisolre (jo estimo la música).

Una curiositat sobre aquesta llengua és que té una forma molt curiosa de crear antònims: només cal capgirar les síl·labes de la paraula coneguda. D’aquesta manera, el contrari de solsifa (riure) és fasisol (plorar) i el contrari de solla (sempre) és lasol (mai).

Per tancar el tema només comentaré que el solresol, com totes les llengües artificials, té virtuts i defectes. I, com totes les llengües artificials, ha esdevingut inútil (més enllà de l’anècdota literària i de les reunions de frikis tolkienanians o trekkies). Però és interessant veure que de vegades la música no és la que rep la inspiració, sinó la que la dóna.

——

Article original a Toca’m el La: Solresol.

Molta gent creu que l’inventor del tapping va ser Eddie Van Halen (dels Van Halen de tota la vida). En efecte, va ser-ne un dels majors divulgadors però podem sentir tapping al solo de la cançó It’s late, de Queen, a càrrec de Brian May, gravada uns anys abans que Van Halen es dediqués a trencar floydsroses. De totes maneres, el mateix Brian May reconeixia en una entrevista que ell no l’havia inventat:

Do you tap on the fingerboard with your right hand in “It’s Late”?
Yes, that was actually hammering on the fingerboard with both hands. I stole it from a guy who said that he stole it from Billy Gibbons in ZZ Top. He was playing in some club in Texas, doing hammering stuff. I was so intrigued by it, I went home and played around with it for ages and put it on “It’s Late”.

El va inventar Billy Gibbons, doncs? No, no el va inventar Billy Gibbons. Per a conèixer els orígens del tapping hem d’anar més enllà. Pugem al DeLorean i conduïm fins al 15 de gener de 1874. O el que és el mateix, vaig a produir una analepsi.

Follant pels descosits (la Marlene duia les calces estripades perquè les de mudar estaven al còssit de la roba bruta (i era dijous)), la Marlene xisclava de plaer arrapada als llençols amarats de suor mentre el José, extasiat, la penetrava, primer amb suavitat i després, incrementant la intensitat per desig implícit de la Marlene, amb passió desfermada. Un sospir greu va denotar l’alliberament dels espermatozous del José que van començar a moure els seus flagels a la recerca d’un òvul fèrtil. La Marlene sentia l’escalfor espermàtica dins seu. Els espermatozous van arribar a un cartell indicador: per anar a la trompa de fal·lopi esquerra havien d’agafar el camí de la dreta, per anar a la trompa de fal·lopi dreta habien d’anar a l’esquerra. La Marlene es va estirar sobre el llit, el José va jeure sobre la seva esquena i la va abraçar. I es va adormir. Un grup d’espermatozous va girar a l’esquerra, un altre a la dreta. Un espermatozou va passar de tot i es va fumar un porro. És que… passo, va pensar l’espermatozou, total… Els historiadors no saben del cert qui va guanyar, si els que anaven a la dreta o a l’esquerra, però el que és cert és que nou mesos més tard naixia en Willy Ferrandis a Saint Paul (Minessota), fill de José Ferrandis, natural de Fuente Álamo de Múrcia (Múrcia) i comerciant de xistorres, i de Marlene Désolé, natural de Lió (Rhône-Alpes) i rossa (en aquella època poques dones tenien professió).

Quan en Willy encara era un nap-buf es va enamorar de la seva mare, aquella lionesa tant dolça. No ho neguem: estava bona i ben parida. El jove Willy va agafar una guitarra espanyola que corria per allà i va començar a composar una cançó sobre el seu complex d’Edip. Com que no tenia ni puta idea de tocar la guitarra (encara faltaven uns mesos per al naixement de tocamela.cat) es dedicava a donar cops a les cordes amb un tap de suro que havia robat a un indigent cec i sense extremitats. Un guitarrista de jazz, mestre de Django Reinhardt, el va veure i va dir: “Fucking hell, motherfucker! This is fucking good, buddy!”.

Aquesta és la veritable història sobre l’origen del tapping: un tap de bassa donant cops a una guitarra amb un tap de suro mentre son pare es menjava una tapa de callos i sa mare es treia un tap de cerumen de l’orella dreta. I no només això: aquest noi, sent la seva mare de Lió i el seu pare de Fuente Álamo de Múrcia, era, de mitja, de Manresa. Català!

——
Article original a Toca’m el La: L’origen del tapping.

Resseguint el Sena, arribem a la rèplica de l’Estàtua de la Llibertat, que és com un Mini-Jo del Dr. Maligne (veure[*] Austin Powers 2 i 3) però de l’Estàtua de la Llibertat. A la versió original de Nova York s’hi pot pujar per dins, aquesta et porta a cavallet. Seguim fent un volt fins a arribar a [Plaça des d'on es veu la Torre Eiffel]. A l’altra banda del riu veiem la Torre Eiffel. Sentim un so com de ferralla que es frega i repica en copets sords. Què deu ser? Què deu ser? (Nosaltres ho vam veure claríssim perquè ho teníem a destra i sinistra, però sempre fa gràcia deixar al lector, de la manera més estúpida possible, en suspens. I si el lector és estúpid, suspendre’l). Resulta que aquí el topmanta[**] no ven discos sinó miniatures de mida consolador, amb disseny Marquès de Sade™, d’un grapat de ferralla, ordenada conforme a la magnífica tècnica arquitectònica i d’enginyeria de Monsieur Gustave Eiffel (nadiu de Dijon, com un tipus de mostassa), en el que quantitats ingents de turistes s’aglomeren per a fer-ne/-s’hi fotos i/o pujar-hi, coneguda com a Torre Eiffel. Sent justos, no hi ha cap manta. Els joves duen les torres penjant de cordills lligats a ells mateixos de tal manera que si s’acosta el Louis de Funes de la Gendarmerie de torn ho poden amagar sota les gavardines, assemblant-se així a un gras no mòrbid sinó el contrari de mòrbid, a més de punxegut. Potser no és correcte anomenar-ho topmanta[***] i, en canvi, n’hauriem de dir topgavardina o topcordill. O topgavardill. Topgavardîllé, en francès.

Seguim caminant sota un pluja fina. Veiem l’Arc del Triomf. És un arc. És triomfal. Anem a veure si dinem al McDonald’s. Està ple. Doncs anem al Quick del costat, que ja vam anar a un Quick a Perpinyà i no estava malament del tot tenint en compte que és un puto fastfood. I després anem a l’hotel, on faig una migdiada.

Tornem al carrer. La becaina intermitent m’ha tret del damunt son endarrerida, però m’ha deixat anestesiat. És com un somni en el que tot és real. Les imatges arriben al cervell com atordides per un filtre que també esmorteeix els sons. Mig cervell s’està despertant, l’altre mig es pregunta com pot ser que el sol es pongui si s’acaba de despertar. El mig cervell que s’està despertant demana un cafè gran com un grapat de ferralla i etcètera. L’altre mig cervell (el que es preguntava com podia ser que el sol es pongués si s’acabava de despertar) s’adona que es troba a París.

—-
[*] És una manera de parlar.
[**] Recordeu que heu de pagar a la SGAE cada cop que llegiu aquesta paraula. I ja l’heu llegit un cop, com a mínim.
[***] I van dos.

A tres hores estant de Grenoble, en TGV, hi trobem una ciutat que es diu París. Dins el TGV això m’és igual i dormo i, de tant en tant, em desperten els meus propis roncs. I arribem a l’estació terminal Gare de Lyon. Amb un parell de metros ens plantem prop de la Torre Eiffel, ja que no gaire lluny hem de trobar-hi l’Hôtel Amélie, a la Rue Amélie; on de ben segur que ens esperen en candeletes.

Quan trobem l’hotel, restem mentre el recepcionista acaba d’atendre (i entendre) un client que està deixant de ser-ho mitjançant el clàssic ritual de pagar. Quan ens toca, el recepcionista ens demana el nom de la reserva. Martí. Mira a l’ordinador. Diu que no m’hi troba. Per un moment penso en aquell personatge de Little Brittain que diu als clients “Computer says nooooooo“. Li diem que busqui Lluís Martí. Computer says nooooooo. L’home es desespera una mica, sembla que si l’ordinador no li dóna la resposta que vol a la primera, vol dir que alguna cosa s’ha espatllat(*). Li diem que vam fer la reserva per Internet. M-A-R-T-I. Computer says nooooooo. Ens demana el full que portem amb la reserva impresa. S’ho mira i remira i requetemira. Mira l’ordinador (que says noooooo) i el paper, el paper i l’ordinador. Aaaaaah!, exclama: Aguilera. Ens informa que el meu cognom és Aguilera i el meu nom és Lluís Martí. La MarieCurie li diu, convençuda, que no, que Martí Aguilera són els cognoms i que Lluís és el nom. Jo començo a dubtar, si ho diu l’ordinador… El recepcionista diu que nooooooo; ho té ben clar: el cognom és Aguilera i el meu nom és Lluís Martí. Passem d’explicar-li que el sistema onomàstic espanyol també acredita les mares en els fills que han parit en comptes d’ignorar-les i d’amagar-ne el seu passat familiar, fins al punt que actualment es pot inscriure primer el cognom de la mare i després el del pare. No ho fem per a no trastocar el seu principi revolucionari d’égalité, ara que ja ha utilitzat el de liberté per a canviar-me el nom. El de fraternité el tinc cobert jo, amb el germà amb qui acabo de perdre la relació onomàstica. El recepcionista és tant amable que omple els camps de nom i de cognom del full de registre amb un enorme Mr. Aguilera, no sigui que em faci un embolic i signi amb el nom d’alguna besàvia. Mama, que sàpigues que m’han rebatejat, però t’estimo igual. D’alguna manera, em sento com els que es converteixen a una altra religió i es canvien el nom per un dels del top ten de la nova fe, sovint Mohamed.

Com que hem arribat d’hora encara no podem accedir a l’habitació. Saps què? Nem a veure la Torre Eiffel. Nem-hi, doncs! Trobar la Torre Eiffel és bastant fàcil atès que continua essent l’edificació més alta de París. Podríem descriure-la de moltes maneres, algunes d’ofensives i d’altres aduladores. Comencem per una descripció ofensiva: la Torre Eiffel és un grapat de ferralla al voltant de la qual quantitats ingents de turistes s’aglomeren per a fer-ne/-s’hi fotos i/o pujar-hi. Passem, ara, a l’aduladora: la Torre Eiffel és una obra arquitectònica de gran magnitud, representant del perfeccionament evolutiu de l’enginyeria i la tècnica de finals de segle XIX. Ara toca una descripció falsa: la Torre Eiffel és art. Per a rematar el tema hi posaré el que jo en penso. La Torre Eiffel és un grapat de ferralla, ordenada conforme a la magnífica tècnica arquitectònica i d’enginyeria de Monsieur Gustave Eiffel (nadiu de Dijon, com un tipus de mostassa), en el que quantitats ingents de turistes s’aglomeren per a fer-ne/-s’hi fotos i/o pujar-hi. Adjunto foto.

——
(*) Normalment l’usuari.

Article original a Grenoble Connection: París Connection (I)

Va ser en HAL 9000. Ell ens ho va dir amb la seva veu melosament metàl·lica procedent de les seves cordes vocals llimades per incomptables bombolles de cervesa. “A partir d’ara heu d’escriure un blog. Cas que no ho feu, morireu o l’Albert publicarà les vostres preses falses, que ve a ser el mateix”, em va seduir. Com podia dir-li que no a unes paraules tan joliues? Com podia negar-m’hi, si ja havia sucumbit al seu missatge ple d’amor?

I ve-t’ho aquí.

Si l’article anterior era un preàmbul, aquest deu ser una presentació. I qui sóc jo? Doncs jo sóc un arreplegat que un dia va acabar la carrera de Friki Superior en Informàtica. No necessiteu saber-ne re més, de mi. I què hi escriuré, aquí? En Google està frisós per saber-ho. Ha enviat el Googlebot a casa per preguntar-m’ho. Tranquils, no li he contestat perquè havia sortit a comprar pistatxos.

Vosaltres sereu els primers en saber-ho. Si res no falla, us faré perdre el temps de tres maneres diferents: ludomusicologia, relats de temàtica musical i anècdotes del món de la música.

Això de la ludomusicologia és un neologisme que m’he tret de la màniga quan em rascava les aixelles i que intenta resumir en un sol mot l’objecte d’estudi de la ciència que descriu jocs relacionats amb la música. Alguns d’aquests jocs van ser inventats pels grans de la música com, per exemple, jo mateix, que sóc com un gra de pus en el pentagrama de la vida.

Els relats de temàtica musical seran relats que tindran una temàtica musical. Dit amb unes altres paraules: els relats de temàtica musical seran relats que tindran una temàtica musical. O millor encara, els relats de temàtica musical seran relats que tindran una temàtica musical.

Les anècdotes del món de la música seran petits fets particulars, més o menys curiosos, d’història o de la vida íntima d’algú de la part de la societat humana relacionada amb l’art que s’expressa mitjançant la combinació de sons, d’acord amb les lleis de la melodia, l’harmonia i el ritme.

En realitat, però, el propòsit d’aquest blog és fer creure a tothom que sé escriure i fer creure a tothom que parlo de quelcom relacionat amb la música. Pel que fa a la música, he posat uns retrats on toco la guitarra, a veure si us ho empasseu. Pel que fa a saber escriure, us haureu de conformar sabent que corre un diccionari per casa. I corre més que jo, el molt fill de puta.