lluismarti.cat

Entrem ja a la part lúdica de l’apartat de ludomusicologia. No serà fàcil. Són moltes, les dades que he de donar per posar a tothom en antecedents. Són molts detalls que, tot i ser necessaris per a entendre la gràcia de tot plegat, potser no són de l’interès dels lectors. Sí, sembla que aquest blog té alguns lectors i encara més spammers, la qual cosa és una llàstima perquè podria ser que, tret de l’spam, no siguin del tot males persones. I els spammers, tampoc. En definitiva, començo un article dens i ja he malgastat més de noranta-vuit paraules. Cent.

Recapitulant: hem parlat del solresol i els seus derivats, en els que s’utilitza el llenguatge musical de cara a construir noves llengües artificials. Ara passem a veure com el llenguatge musical (les notes, concretament) s’utilitzen per a construir històries. Literatura, tu! Però una literatura rara rara rara.

Molts escriptors, al llarg de la història (que, per cert, cada dia que passa és més llarga) s’han servit dels jocs paraules per a assolir diferents objectius. Uns, potser, per provocar malentesos humorístics. Altres per a crear enigmes. I alguns s’han dedicat a fer del llenguatge la matèria prima que es transformarà mitjançant regles imposades en… quelcom. Hem de parlar, per tant, de l’Oulipo (OUvroir de LIttérature POtentielle, obrador de literatura potencial). La gent de l’Oulipo es dedicava a posar una regla i escriure en conseqüència, de manera que la regla esdevenia constrictiva però, curiosament, inspiradora. No vull donar massa noms per a no cansar, però és de justícia dir-ne alguns: François Le Lionnais, Raymond Queneau, Marcel Duchamp, Italo Calvino o  Georges Perec. Precisament en Perec em serveix per posar un exemple del que feia aquesta bona gent. Perec va escriure una novel·la anomenada La disaparition seguint la constricció que deia que no podia utilitzar cap e, la lletra més freqüent en francès. Més tard va escriure Les Revenentes, on l’única vocal era la e. Ja veieu per on va la cosa, oi? Doncs bé, si hi ha algú a Catalunya que es pugui dir que sap d’aquest tema no sóc jo. És en Màrius Serra.

Al llibre de relats La vida normal de Màrius Serra n’hi trobem un, de relat, que es titula amb una paraula que ja he utilitzat: Constricció. Aquest relat ens explica, entre d’altres coses, que el protagonista-narrador(-Màrius?) rep un encàrrec de l’Opificio de Letteratura Potenziale, l’equivalent italià de l’Oulipo. I, sí!, ara arribem a la ludomusicologia. El protagonista s’inventa una constricció musical, que anomena Solfeix (fusilo un paràgraf sencer, a sac):

La constricció del Solfeix seria l’antítesi del Solresol. En comptes d’otorgar un significat tancat a cada sèrie de notes –com feia Soudre–, o de relacionar cada nota amb una síl·laba –com han fet sempre els lletristes de cançons–, afegiria un feix de síl·labes noves entre els noms de les notes de la melodia de partida tenint en compte la durada de cada nota. Vaig establir que la primera síl·laba del text hauria de contenir el nom de la primera nota de la melodia i que la durada d’aquesta primera nota indicaria les síl·labes no predeterminades que la separarien de la que hauria de contenir el nom de la segona nota de la melodia. La taula d’equivalències establia que una nota rodona només donava dret a una nova síl·laba de separació, una nota blanca en permetia dues, la negra quatre, la corxera buit, la semicorxera setze, la fusa trenta-dues i la semifusa seixanta-quatre. “El solfeix –vaig escriure xiroi– és una constricció oberta a l’especulació literària”.

Amb dos bemolls! El protagonista escull Turandot de Puccini, concretament el Quadro secondo de l’Atto terzo, part que en realitat va escriure Franco Alfano, perquè Puccini havia mort sense acabar l’òpera. I ara poso com a exemple el primer fragment que se’ns mostra i que diu que va trigar vuit hores a escriure:

Reviu una melodia molt llunyana mentre aguanta el black’n’decker. Mira d’escoltar millor aquest so mig guerrer i sorprenent. Al Liceu dominen les obres públiques. Els restauradors l’omplen de pols i de soroll, repartits per tot l’escenari. El lampista reposa i es concentra, admirat, en la rítmica tonada mistèrica. ¿Altre cop el Turandot?, pensa.

No sé exactament quin és el límit màxim per a que d’alguna cosa copiada se n’hi pugui dir “citació” o sigui que ho deixo aquí. No fos que comencés un afer Coldplay-Satriani a la catalana. Només espero que hagi servit per a il·lustrar com els fonaments de la música poden servir més enllà de la música en sí mateixa, mostrant l’art com un fet transversal.

I si, a més, a algú li dóna per llegir un llibre en aquelles estones en que reposa els dits de tant tocar-se-la, ja seria la hòstia. Podria començar per La vida normal (Màrius Serra, Proa, 1998) on trobem aquest relat que va més enllà de la constricció que acabeu de veure, per exemple.

Nota: aprofito per fer publicitat del concert benèfic “Mou-te pels QuiEts”, proMogut per Màrius Serra, en pro de les Fundacions Nexe i Guimbarda, dedicades als pluridiscapacitats, que es durà a terme el proper diumenge 14 de juny. Més informació al blog Mou-te pels QuiEts.

—–

Article original a Toca’m el La: Solfeix.

Ah! La jove marquesa de La Garriga del Pingüí! Els seus cabells negres competien amb els seus ulls per veure quina part de la seva anatomia provocava més tremperes. De ben a prop els seguien les espatlles nues que insinuaven el més bell dels cossos, marc incomparable per al seductor mamellam que la cotilla no refrenava sinó que n’accentuava el relleu. Les cuixes dolces s’ocultaven sota la faldilla com el regal amagat dins l’embolcall. I enmig de les cames… ai! la flor més fina i delitosa de tota La Garriga. I la disposició a la promiscuïtat i al sexe incontenible encara li sumava més encís als ulls dels homes, si és que en cabia la possibilitat. Una promiscuïtat una mica selectiva, per cert, atès que el títol nobiliari mínim que havia de menester l’afortunat estava establert en comte o bisbe. Quants barons, quants capellans havien malgastat les seves hores empaitant la damisel·la, privats de reeixida!

El seu marit no era aliè als desitjos d’ella, per això, quan va haver de marxar de viatge, li va posar un cinturó de castedat, previsor. Que després et surten fills però no et surten els números. Amb el currículum de la seva muller no era per menys: només una paraula bonica (com nazgûl, polla o hola) i la noia era un castell de focs. I ara, incapacitada per a la luxúria, la jove marquesa s’enfonsava en la més gran de les tristors. Les criades, que estimaven la seva mestressa perquè era tan bona com ho estava, no sabien com calmar-li el neguit i esborrar-li les llàgrimes. Res en quedava, d’aquella nena xica que cantava i saltava per prats i camins, no feia tants anys. Mes els anys havien passat, per bé i per mal. I ara plorava i gemegava. Hi ha res més trist que el rostre d’una dona que plora sense consol?

Els pensaments obscurs ocupaven la seva ment, cansada de fantasies que el cinturó feia impossibles. Maleïdes calces metàl·liques! N’havia cercat la clau arreu, debades perquè no era cap clau el que tancava el cinturó. El ferrer consultat li digué que no s’hi podia fer res: semblava que la màgia protegís el cinturó de qualsevol intent d’alliberació. Màgia, eh? La marquesa tingué una idea. Feu cridar una bruixa que vivia als afores per a que li examinés el cinturó.
–Òstia puta reconsagrada! Xurres, turacs i passerins morts! Això és màgia de la bona, senyora marquesa!
–I què hi puc fer? M’has d’ajudar! No puc viure més en aquesta desgràcia.

La bruixa examinà el cinturó, fent totes aquelles coses per les que la gent creia que era una bruixa. I s’inventà:
–Només la bondat sincera, l’oferta de la seva virtut a aquells a qui sempre l’ha negat, treurà el seu presoner de la presó.
–Quin presoner?
–El seu cony, marquesa! El seu cony, que s’ha de dir tot.
–No li digui cony, digui-li patatona. Aquí som gent fina.

Aquesta devia ser la solució, pensà la jove. I així, la marquesa s’empassà el seu orgull (entre altres coses) oferint-se a barons i a cavallers, a monjos i a capellans. Però res. Re de re de re. Els oferia tot el que era a les seves mans (i a la seva boca), ateses les circumstàncies. No menjava… menjar, no vivia per a res que no servís per al propòsit de treure’s el cinturó. La seva bellesa minvava com li minvaven les carns i les forces, com se li marcia la mirada i li desapareixia qualsevol rastre de somriures passats. En la desesperació més absoluta fins decidí fer cosetes amb plebeus. Res. Només li quedava confiar en la tornada del seu marit.

Però un dia arribà la notícia: el marquès havia caigut del vaixell a alta mar i no l’havien vist més. El secret del cinturó morí amb ell i l’esperança de la marquesa s’esvaí en les tenebres.

—-

En Xavi vivia (prenent el verb viure en el sentit més estrictament biològic) als carrers gastats de La Garriga del Pingüí i era un pòtol. Com tots els pòtols, de tant en tant s’aturava i demanava almoina, menjar o una mamada. Per desgràcia per ell, La Garriga del Pingüí era un lloc de gent tant rica que era incapaç de veure ningú que no tingués diners, com qui no veu els fantasmes perquè no hi creu.

Un dia, la marquesa vídua deambulava pel poble, perduda en les seves cabòries, famèlica, mentre intentava imaginar l’ésser menys afortunat en tots els sentits, a part d’ella mateixa. I allà hi havia en Xavi.
–Una fel·lació, per caritaaaat! És trist de demanaaaaar, però més triiiiiist és anar-se’n de puuuuuuteeeeees.
–Quin és el teu nom, jove dropo?
–Xavi el Pòtol, senyora.
–Uf! M’he posat catxonda. Segueix-me al palau.

Al palau hi feren marranades però el cinturó continuava allà, impertèrrit. La marquesa pràcticament nua era un sac d’ossos sobre el llit. En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa es sentia reconfortada perquè sentia que havia fet una gran obra que en Xavi necessitava; o hi havia alguna cosa més? En Xavi era l’home més feliç del món. La marquesa mirava en Xavi com si per fi hagués trobat allò que mai no havia buscat. En Xavi era l’home més feliç del món.
–Allò és una guitarra?
–Sí. El marquès l’adquirí tan sols pel seu valor estètic
–Puc tocar-la?
–Sí.

En Xavi afinà la guitarra i, tot seguit, començà a tocar la melodia més plena d’amor que ningú no pot ni tan sols imaginar. La marquesa extasiada s’alçà i començà a cantar. Com quan era una nena i els prats enormes i la vida bona. No sabia d’on sortien les paraules ni què significaven, però era feliç. Clonc.

La bruixa tenia raó, ai l’as! En Xavi havia alliberat la virtut de la marquesa que no era una altra que la seva veu.

I així nasqué la llegenda d’en Xavi el Baixa-calces, heroi dels kumbes i avantpassat de Tomeu Penya, tot i que en Xavi no tingué res a veure amb el cinturó de castedat.

Air guitar és la manera anglesa de dir que fas com que toques la guitarra. Una mica com el Fran Perea, que fa com que canta. La gràcia de l’air guitar és que es fa sense guitarra, és el playback dels pobres. Els que practiquen l’air guitar somien desperts que són estrelles del rock. Si no estan desperts són somnàmbuls del rock. I si estan morts són zombis i hauries de començar a córrer perquè fan por, sobretot si estan fent air guitar.

Tots hem tocat la guitarra a l’aire algun cop. Els més sofisticats agafen una escombra que fa com que és una guitarra, però llavors estaríem parlant de broom guitar. El problema de la guitarra-escombra és que, com que la mà esquerra ha d’aguantar el pal, només pots fer rascats: no pots tocar For the love of god d’Steve Vai, per exemple. La solució a aquest problema passa per instal·lar una corretja a l’escombra (convertint-te en un sofisticat penós) o per fer un curset a Hogwarts. Posats a innovar cal comentar que també es pot fer broom ukelele amb l’escombreta del vàter.

L’air guitar és una pràctica molt corrent a les habitacions d’adolescents plens de grans, i l’alternen amb la masturbació compulsiva que els està deixant cecs i amb un braç semblant al de Rafa Nadal. Molts joves tenen problemes a l’hora de decidir què fer: faig com que toco la guitarra o faig com que me la toca l’Scarlett Johanson? Aquesta discussió amb un mateix demostra que la vida de l’adolescent és dura i per això no ens sorprèn que acabin caient al pou de les drogues. Aquest és l’origen de l’expressió sexe, drogues i rock’n’roll.

Tanmateix, la vesant més joliua de l’air guitar es dóna a les discoteques. Sempre hi trobarem un parell de heavys que han estat enganyats pels seus amics nuggets (no-heavys) amb la promesa de belleses verges i ardents, alcoholitzades i lleugeres de roba, que busquen i ofereixen sexe fàcil i gratuït ara, ja i ipso facto. A mida que passen la nit ofegant-la en cubates de merda amb cola (de fuster), els heavys s’adonen que la cosa no va bé: el més heavy que han sentit és Chiquilla de Seguridad Social, Johnny techno ska de Paco Pil i que a una tal Puri, amiga de les pijes imbècils del costat, no li ha vingut la regla tot i ser lesbiana. Que fort! Que guarra! Però quan menys s’ho esperen,  oh!, AC/DC sona amb la seva interpretació del Highway to hell i, ara sí, arriba el moment de fer fora a les go-gos, pujar a la barra i fer air guitar. Són els putos amos.

Ara bé, dins dels airguitarristes hi ha categories. Per això es fan competicions nacionals i internacionals d’air guitar. El país capdavanter en aquestes competicions és, com no?, els Estats Units. També hi destaca Àustria. No és d’estranyar: només cal sentir qualsevol composició de Mozart per adonar-nos que si Mozart hagués viscut actualment s’hagués dedicat a l’air guitar.

Però com tot a la vida, l’air guitar té els seus riscos. Un dia en Li Xiao, un estudiant de la Hua Business School de Singapur, estava a la seva habitació i va començar a tocar la guitarra a l’aire. Va fer del seu llit l’escenari (no subestimeu mai la imaginacio d’algú que practiqui l’air guitar) i va començar a saltar i a fer com que tocava la guitarra i se’n va anar per la finestra avall, tocant la guitarra pels aires. La culpa, però, no va ser de l’air guitar. Resulta que en aquell centre les finestres haurien d’estar tancades amb clau, però que els estudiants en trenquen els panys per a poder obrir-les i fumar tranquils. En Li Xiao no va morir per culpa de l’air guitar sinó per culpa del tabac. I va ser nominat als Darwin Awards 2006, és clar.

Article original a Toca’m el La: Tocant la guitarra pels aires

A l’anterior article de musicologia parlava del llenguatge artificial solresol. Recordem que era un llenguatge en el qual cada sílaba-fonema era una nota de l’escala diatònica. Doncs bé, sembla que no és l’únic llenguatge d’aquest estil.

D’entrada trobem el sarus. El sarus, com el solresol, utilitza les set notes naturals per a construir les diferents paraules. L’inventor d’aquest sarus és un animador anomenat Adam Phillips. Aquest animador va crear una serie d’històries en Flash anomenada Brackenwood. En aquesta serie hi ha una raça (els Yuyu) que fan servir el sarus per a comunicar-se. Pel que sembla el primer nom que va donar a aquest llenguatge va ser B525. Si prenem 1=Do, 2=Re,… 7=Si, tenim que 525 és Sol-Re-Sol. És clara, doncs, la inspiració solresoliana. Per si us interessa el sarus, el podeu aprendre aquí.

Un altre autor, en aquest cas autor de llibres, que ha utilitzat una cosa semblant al solresol ha estat l’hongarès Frigyes Karinthy. A la seva serie de llibres Utazás Faremidóba (que traduït seria una cosa així com Viatge a Faremidó) els habitants de Faremidó parlen una llengua que es transcriu en notes musicals. (Per si m’ha tocat un lector curtet faré notar que Faremidó es pot descompondre sil·làbicament en Fa-Re-Mi-Do). Ara bé, no sé fins a quin punt ha desenvolupat la llengua, si ha arribat al nivell del solresol o del sarus o no.

D’altra banda, què passaria si en comptes d’agafar l’escala diatònica (7 notes) agaféssim la cromàtica (12 notes)? Doncs que les combinacions possibles augmentarien enormement. Això és el que devia pensar Bruce Koestner, creador de l’eaiea (que en eaiea significa llenguatge musical). És un llenguatge sense gaire repercussió que, sincerament, crec que encara té menys sortida que el solresol: no té una gramàtica coherent i la categorització que fa no té gaire sentit, en vistes de la seva pàgina.

I ara és el moment de jugar a les pel·lícules. A quina pel·lícula de l’Spielberg anomenada Encontres a la tercera fase s’utilitza un llenguatge musical? No, no és a Indiana Jones i la mare que el va parir. És a Encontres a la tercera fase. Realment el llenguatge no es va desenvolupar molt però… i què?

Fins aquí, hem vist com a partir dels lexemes de la música s’han intentat crear diverses llengües de cara a la comunicació (real o fictícia) amb menys o molt menys èxit. Però aquesta no és l’única manera de jugar amb la música, com veurem més endavant.

Article original a Toca’m el La: Més enllà del solresol.