lluismarti.cat

Any 1998. D’aquí a poc farà divuit anys que va decidir sortir de l’úter de la seva mare i fa cosa de dues setmanes que va participar en la gran festa de la selectivitat, en la que va intentar demostrar que sabia el que haurà oblidat completament d’aquí a tres mesos. Es troba assegut al llit amb la seva guitarra sobre la cama dreta. No toca cap cançó, només pensa. El tutor de l’institut els va dir poc abans d’examinar-se que aquell seria el millor estiu de la seva vida. No ho va dir només per animar-los, realment se li va notar un punt de melangia sincera.

O sigui que està vivint el millor estiu de la seva vida. Sí, clar, a partir de l’any que ve serà, si Déu vol, tot un estudiant universitari. Potser haurà de treballar durant els estius i de ben segur que li quedaran assignatures pel setembre que escurçaran el gaudi del sol, de les nits d’anar-se’n a dormir a l’alba, de la platja i del goig estètic de les noies en biquini sobre l’estampa d’un mar tranquil sota el cel clar. Per què ha pensat noies en plural, si a ell li n’agrada una de singular? Potser perquè s’adona que difícilment la veurà gaire més cops i que, fet i fet, només l’ha vist, durant uns quants anys d’institut.

Des que ha acabat la selectivitat hi ha pensat molt en tot plegat. El proper cop que la veurà serà, segurament, el dia que vagi a l’institut a recollir les notes de la selectivitat i, si tot va bé, la targeta com-se-digui que necessita per a fer la inscripció de la universitat. Després no creu que la torni a veure: ell és de ciències i ella de lletres. Tanca els ulls. La veu, la mira, el mira, somriu, somriuen, riff. Obre els ulls. Riff!

Mira la guitarra. Mi quinta. Sí, comença en mi quinta i després sol i després mi quinta i després do. Tanca els ulls, veu la Laia, sent la cançó. Tot i que s’adona que és una cançó per a guitarra elèctrica i distorsió potent li agrada com sona amb l’espanyola, potser perquè ell sent la distorsió dins. Potser perquè no té cap elèctrica per comprovar-ho. Se n’hauria de comprar una.

Cada cop que tanca els ulls nota quin és el següent acord. Les imatges van canviant. La Laia hi apareix sempre, de vegades també ell. Alguns cops el fons és una aula o el pati de l’institut, d’altres el centre del poble, uns altres són al costat d’un riu d’arenes rogenques i, encara, algun cop és a l’interior d’una botiga de fotografia. Què hi fot ell, ara, vestit de negre sobre un cavall blanc? La música li surt sola com no ho ha fet mai, provinent de la Laia més que d’ell però de tots dos a l’hora. Del que no són, ni han sigut, ni mai no seran, tal vegada del que podrien haver sigut junts. Té el riff principal, l’estrofa i la tornada. Falta la lletra.

Sap que els protagonistes són ells dos, que ell és un cavaller i ella una donzella. Hi ha un riu vermell i si hi ha un riu i ha un turó i si hi ha un turó hi ha un castell que serà la casa d’ella. Com ho farà el cavaller per enamorar la dona més bella que ha vist mai? Com ho hauria d’haver fet ell, a la vida real, sinó fos un cagadubtes?

“Viatja cavalcant al vent de la nit” és el primer que li ve al cap. Ho escriu en un full. D’alguna manera sap que escriure la lletra d’una cançó s’acosta molt a escriure poesia. Instintivament compta les síl·labes. Per un moment té el dubte de si ia en català forma diftong o no. No, li sembla recordar que no. Però de totes maneres, també li sembla que es pot forçar el diftong sempre que ho consideris una… com es deia?… sinèresi, això. Per tant, el vers que ha escrit té 10 o 11 síl·labes. La resta hauran de ser del mateix estil, almenys a les estrofes. Com serà la rima? O millor encara, com continua la cançó? I per què no va parar més atenció a les classes de literatura?

“Una nova aventura l’espera aviat / sempre desafiant el destí / com podrà ocultar que no té el cor gelat”, talment li surt. Uf. En aquest punt el que li queda clar és que la primera estrofa parla de l’ell que hauria d’haver sigut transportat a l’Edat Mitja. O l’ell que vol ser a qualsevol edat. La rima és ABAB, indiferentment assonant o consonant. La longitud del vers ja és més fotuda. Agafa la guitarra, a veure si encaixa amb la música que, d’altra banda, no deixa de tenir al cap. Sembla que sí però no n’està segur. No s’havia adonat, quan treia els acords, que a l’últim vers el tempo s’alenteix. Per aquest motiu el darrer vers queda un pèl forçat. Per si de cas, grava la música en el doble-platina de son germà gran. Després rebobina i prem el play. Sona Basket Case dels Green Day. Merda, no és la cinta de les seves bestieses guitarreres, és la de les cançons gravades de la ràdio. Bah!, ja es poden fer fotre els Green Day: la Laia és més important.

Després de la primera estrofa ve la segona, que parla de la donzella del castell. La tercera estrofa explica com es coneixen. La quarta els uneix per sempre. La tornada fa referència a l’última estrofa. Quan acaba no acaba d’estar-ne convençut. Li sembla que la lletra li ha sortit molt més forçada per l’ell conscient que la música i, a més, que la canta seguint massa el ritme i la melodia de la guitarra. Però s’ha fet tard i ha d’anar a trobar-se amb els amics. En un altre moment ja tornarà a posar-s’hi.

A les quatre de la matinada torna a casa, encara rient d’un acudit molt dolent. Obre la porta de casa en compte per a no despertar la família. Es dirigeix a la seva habitació de puntetes. Nu es fica al llit. La cançó del Cavaller del Riu Vermell (aquest sembla que acabarà sent-ne el títol) li torna al cap. Li agrada. És la primera cançó que compon amb cara i ulls, la primera que pot dir, en realitat, que és una cançó. De cop passa al pessimisme. Per què ha escrit la cançó? Només pel mer plaer de compondre? De què servirà la cançó si no l’escolta la seva musa? Es regira al llit. Què ha de fer, gravar-la i enviar-li la cinta? Interrompre-li el son a les tantes de la nit cantant-li davant de casa seva amb un grup de heavy-mariachis? Heavyachis? O també pot muntar un grup de música amb els seus amics, gravar un disc, treure aquesta cançó com a single i que ella l’escolti a la ràdio o a la tele. És una idea tan absurda que ho ha d’intentar. I s’adorm pensant que les idees absurdes de vegades funcionen.

—-

Relats relacionats:

• Cal fotògraf
• Ah

—

Publicat simultàniament a Des de Maragu i a Toca’m el La.