lluismarti.cat

Vaig continuar llegint.

Se mezcla en una botella y se tiene 8 dias a sol y serena y a los ocho dias ya podrá hacerse uso.
Pueden ponerse ademas otras hierbas, tales como Eucalipto, Tila, Maria Luisa, Camamilla, Santaura [???], etc.

I ho signava Fray Francisco Ferre. Dominico, el 6-2-1920.

La següent pàgina estava en blanc (suposo que perquè quedava a la dreta). La de l’esquerra contenia una recepta per fer sabó. A sota, a l’esquerra de la data es llegia: “por la copia Luis Molins”. La lletra del Luis era igual que la resta, o sigui que el que ho va escriure no era el frare. Mmmm! Molins!, com el segon cognom de la meva àvia materna. Li hauria de fer algunes preguntes.

Però abans vaig començar a investigar sobre elixirs i licors fets per monjos dominics. No vaig trobar res. Evidentment sí que vaig trobar que altres monjos havien produït licors. Sense anar més lluny, els Aromes de Montserrat van ser creats pels monjos benedictins de l’abadia. Tanmateix, els ingredients que sembla que es fan servir no coincidien amb els de la meva recepta. S’utilitza aigua, per exemple. Ara bé, el licor més famós creat per monjos és el Chartreuse dels cartoixans. Cercant dades sobre aquest licor, les coincidències no es van fer esperar. D’entrada, la base del Chartreuse és l’esperit de vi com a l’elixir de Fray Francisco Ferre. Aquesta no és una gran coincidència perquè és molt comú. Però el que és més important és que, segons la tradició, quan els monjos cartoixans van presentar-lo a Enric IV de França el 1605 li van donar el nom d’Élixir de Longue Vie.

També hi havia diferències. Es diu que el Chartreuse s’elabora amb extractes de 130 herbes. Però fins i tot aquí em vaig permetre el luxe de somiar. Partint de la suposició que el fet que el Chartreuse s’elabori amb 130 herbes és una forma d’ocultar la veritable recepta (són moltes herbes, 130), i que suposava que el manà es podia associar al cilantre, segons el capítol 13 versicle 31 (13 al revés!) de l’Èxode, i que la meva recepta tenia 10 herbes, no podia quedar-me quiet veient que 10 per 13 és 130.

Encara més, tot i que el Chartreuse Verd té 55 graus, el Chartreuse Groc en té 40, com l’esperit de vi que hauria d’utilitzar segons la recepta. A més, sembla que el color groc Chartreuse s’aconseguia posant-hi safrà, ingredient que també duia el licor del frare dominic. El Chartreuse Groc va aparèixer el 1838 i la recepta que jo tenia datava, com a molt tard, de 1920. Estava davant de la recepta del Chartreuse Groc? Com n’havia aconseguit la recepta un dominic?

Sempre quedava la possibilitat que fos un beuratge dominic sense cap relació amb el dels cartoixans. De fet, havia trobat que els dominics tenien un llarga tradició d’alquimistes, com la majoria d’ordes catòliques d’origen medieval. L’orde dels dominics va ser fundada per Domènec de Guzmán a principis del segle XIII (!) a Tolosa  amb el nom original d’Orde dels Frares Predicadors. Amb els anys, els dominics van donar a la humanitat monjos de renom, com Bartolomé de las Casas o Tomàs d’Aquino. També cal destacar que els dominics van ser els encarregats de dur a terme la Inquisició. El mític Tomàs de Torquemada, Inquisidor General de Castella i Aragó era dominic, i també era dominic i inquisidor Bernard Gui, antagonista d’El nom de la Rosa d’Umberto Eco, que va existir a la realitat i que va morir, això és important, l’any 1331 (!). Concretament el 30 de desembre, que és gairebé 31. No es pot tenir tot.

Encara vaig trobar molta més informació sobre els dominics, però res de cap elixir.

També vaig cercar a Fray Francisco Ferre (dominico) però el que vaig trobar va ser a Fray Francisco Ferrer (mercedario). A l’hemeroteca de La Vanguardia vaig topar amb aquest mercedari en exemplars des de 1901 fins a 1933. Podríem obviar la diferència ortogràfica del cognom (potser Luis Molins no el va veure mai escrit), però com es podia equivocar d’orde? La veritat és que jo no distingeixo entre dominics, mercedaris, benedictins, cartoixans, franciscans, caputxins o el que sigui, però si Luis Molins va tenir contacte amb un monjo bé li podria haver preguntat de quina orde era en comptes d’inventar-se-la.

Com que vaig arribar a un punt en que n’estava fart de religiosos i d’elixirs vaig començar a cercar informació sobre Luis Molins. També a l’hemeroteca de La Vanguardia vaig veure que apareixia en notícies, des de 1944 fins a 1968, un tal Luis Molins. En alguns casos com a pianista i en altres com a director de l’Orfeó Barcelonès, sempre suposant que fos el mateix. Seria ell el propietari original del quadern que tenia a les meves mans? I si era familiar meu, com sospitava per la coincidència de cognoms, com és que no n’havia sentit a parlar? Si ho era volia dir que la meva passió per la música tenia precedents.

I encara vaig trobar, al google, un altre Luis Molins. En concret, Luis Molins Correa, traductor de l’alemany a l’espanyol del llibre Barrera de fuego. Breve historia de la Gran Guerra (1914-1918), de Werner Beumelburg. Era aquest el del quadern? Era el mateix que el músic?

Massa suposicions i massa preguntes. Havia de parlar amb la iaia Angelina.

Abans, com que somiar és gratis, vaig estar pensant en els efectes de l’elixir de llarga vida. Els efectes de l’elixir descrits al quadern desmereixien el seu nom. No deia enlloc que t’allargués la vida i la majoria de mals que curava no eren mortals, ni tan sols en aquella època. Eren mals molestos, això sí. Les dosis proposades no eren massa grans tot i que veure’n més del compte no resultava perjudicial. No quadrava. Qualsevol cosa que ingereixis en massa quantitat et farà mal. Fins i tot l’aigua, que no podem viure sense ella, pot causar la mort per sobrehidratació. Així que, com havia pensat abans de cercar tanta informació, vaig imaginar que fabricava l’elixir, que en bevia i que parlaria amb Déu. L’embriaguesa d’aquest elixir, pensava, em posaria en contacte amb Déu i seria un il·luminat, a la Llull.

O em mataria, bé per excés d’alcohol, bé perquè durant el procés de maduració hi aparegués alguna toxina. Aquí començava el pla B. La mort per ingesta voluntària d’aquest elixir es podria considerar suïcidi involuntari, a més de ser un fet mereixedor d’una nominació als premis Darwin. Com que no sóc musulmà, mataria un infidel de l’islam, i per fer-ho moriria, és a dir que em convertiria en un màrtir de l’islam. Ha! I els màrtirs de l’islam tenen dret a un harem celestial que conté un munt de dones amb el filtre antispam desactivat. Com que la sort no és el meu fort, segur que em tocarien les més lletges, però menys dóna una pedra.

Clar que abans d’això hauria de trobar els ingredients que faltaven. Després hauria de preparar l’elixir. I, sobretot, volia saber qui era Luis Molins.

(continuarà)